InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 32 (divendres 22/04/2011) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - acudit
2) Eugeni S. Reig - Llevar-se anys
3) David Pagès i
Cassú - UNA JOVE ACADÈMIA CENTENÀRIA
4) Màrius Serra - Motejar?
5) Antoni Llull Martí - Si fa sol, parlem
de música
6) Pau Vidal - Alto les
seques!
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(Lletra M)
8) Joan-Lluís Lluís - On
s'ha ficat, el nostre argot?
9) Màrius Serra - Bíblia
grafia
10) Quim Gibert - La
cultura de la renúncia
11) Ramon Sangles i Moles -
La novetat genera escolta
12) Joan Tudela - Comunicació
presencial: mirada i celles
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
acudit
Joc de paraules o historieta breu d’intenció
humorística.
|
–¿Vols que t’explique un acudit molt graciós que he sentit este
matí?
–No cal que me l’expliques, jo entenc els acudits que em conten
sense necessitat d’explicacions. Tu conta-me’l i
prou. |
El la narració Un aplec en Sant Esperit de Jordi Valor i Serra
podem llegir:
|
El pare Frederic contava algun acudit adequat a l’auditori, i el
de correus li acabà per dir al nostre Ernest:
–Ai, don Ernest; qui fos ara fadrí en aquest planteret de xiquetes
que hi ha ací per a triar!… I acabà: I vosté, moix que
moix. |
La paraula acudit –sovint pronunciada [ako'dit]–, participi
substantivitzat del verb acudir, és una creació expressiva deguda a
l’enginy del nostre poble. La paraula encara és viva en algunes zones del nostre
domini lingüístic, sobretot en la zona del valencià nord-meridional. El 7 de
juny del 2006 Josep Saborit va enviar un missatge a la llista Migjorn en el qual
deia: «Recorde
que el pare d'una amiga meua és de Fageca, una vila xicoteta del Comtat. La meua
amiga em deia que la seua àvia emprava acudit de forma habitual: "vine
filla meua, que·l contaré un acudit".» La paraula no apareix enregistrada en els diccionaris valencians dels
segles xviii i xix (Carles Ros, Josep Escrig, Joaquim
Martí i Gadea) però sí que l’arreplega en el seu diccionari Pere Labèrnia que
era de Traiguera (Barcelona, 1864, 2ª edició) a on trobem: «acudit 'occurrencia
viva y repentina'.» Joan Coromines en el seu DECat (VI, 443b14) arreplega la frase
següent que apareix en un article anònim publicat en la revista El Camí el 14
d’octubre de 1935: «encara riem de l’acodit». Com veiem, l’any 1935 ja era
corrent entre valencians la pronuncia [ako'dit]. A més, l’ús del valencià
normatiu en les escoles i els mitjans de comunicació ha fomentat el coneixement
del mot i ha fet que en l’actualitat estiga assumit pràcticament per tothom. He
vist que el Diccionari ortogràfic i de pronunciació de l’AVL inclou la
paraula xiste, que és, simplement, la paraula castellana chiste
adaptada a la nostra ortografia normativa. Pense que si l’AVL decidix
normativitzar el mot xiste incloent-lo en el Diccionari normatiu del
valencià serà un greu error que contribuirà a desvirtuar i despersonalitzar
la nostra llengua i no aportarà cap avantatge. Jo considere que cal
normativitzar únicament els castellanismes que, o bé són molt antics en la
nostra llengua, o bé aporten algun significat o algun matiç que contribuïx a
enriquir-la. El mateix verb acudir és un castellanisme, però del segle
xvi. La paraula xiste no
aporta absolutament res de nou i no crec que siga molt antiga entre nosaltres.
Jo, nascut a Alcoi l’any 1942, recorde que en la meua infància, els meus avis i
altres familiars del meu entorn, no usaven mai la paraula castellana
chiste, usaven sempre la paraula chascarrillo, que també és
castellana.
Si
l’AVL decidira normativitzar xiste, l’única explicació que li trobaria és
la voluntat d’intentar arraconar acudit perquè és una d’aquelles paraules
que se’ls ha penjat l’estigma injust, fals i arbitrari de “no valencianes”. Si
cerquem la paraula acudit en el Diccionari valencià-castellà de la
RACV no la trobarem. Si cerquem chiste en el Diccionari
castellà-valencià de la RACV trobem succeït, gracieta. ¿De
veritat hi ha algú que crega sincerament que hi ha hagut mai cap valencià que
haja dit “conta’m una gracieta”, “¿vols que et conte una gracieta?”, “vull
contar-te una gracieta” o alguna cosa semblant? No cal inventar-se lèxic ni
copiar-lo del castellà quan disposem del lèxic viu que ha creat la gent que
parla la nostra llengua en les places i carrers dels nostres pobles i ciutats.
El que s’ha de fer és salvar-lo si està en risc de perdre’s, dignificar-lo i
potenciar-lo.
En valencià
també es diu:
La llengua
estàndard sol emprar: acudit
En castellà es
diu: chiste
NOTA 1:
- Valor i Serra, Jordi; Un aplec en Sant
Esperit dins Narracions alacantines de muntanya i voramar (Sicània,
València, 1958, pàg. 68)
- Labèrnia i Esteller, Pere; Diccionari de la
llengua catalana: ab la correspondència castellana y llatina: considerablement
aumentat y corretgit per una societat de literats, cultivadors de la llengua
catalana (2a edició, Espasa Germans, Barcelona,
1864-1865)
NOTA 2: Done les gràcies a Joaquim Martí Mestre pe la seua
ajuda.
Eugeni S.
Reig
Diem que dues persones es lleven una
quantitat determinada d’anys quan una d’eixes persones té eixa quantitat d’anys
més que l’altra.
Podem dir, exemple, “el meu germà i
la meua germana es lleven cinc anys”. Significa que un dels dos té cinc anys més
que l’altre.
Quan vaig llegir la
novel·la L’estrep de Joan Olivares em varen cridar poderosament l’atenció
els fragments que reproduïsc a continuació. En la pàg. 30 diu: «Se’n devien de
donar, marit i muller, prop d’una vintena d’anys, i haurien passat molt millor
com a pare i filla que no com a matrimoni». En la pàg. 111 diu: «El senyor
Higinio li treia vint anys i cinquanta quilos, a la seua flamant esposa [...]».
I en la pàg. 112 trobem: «Donya Maria devia dur ben bé vint anys a donya Amàlia
[...]» L’ús que fa Joan Olivares dels verbs donar, treure i
dur per al concepte especificat em varen desconcertar, la veritat. Jo, en
el meu valencià d’Alcoi, heretat per tradició oral, si dues persones tenen una
diferència d’edat de tres anys, dic que es lleven tres anys. En castellà
també es diu que se llevan tres
años, però cap de les dues
construccions és calc de l’altra, són, simplement, construccions paral·leles. En
l’actualitat el verb llevar té, en valencià, diverses accepcions, però la
més habitual és la de ‘separar quelcom d’una cosa a la qual està unit o de la
qual n’és una part o un membre’. Així, si dic em lleve la boina vull dir
que separe la boina del meu cap, damunt del qual estava col·locada. Eixa mateixa
idea de separar és la que subjau en construccions com llevar taula o
llevar la taula amb la qual posem de manifest que separem de la taula tot
allò que hi hem posat al damunt per a poder fer una menjada, és a dir, el
parament de taula. I eixa mateixa idea és la que subjau en la construcció
llevar-se anys dues persones, la idea que hi ha una separació entre
l’edat d’una persona i la de l’altra. Expressions com llevar taula o
llevar la taula i llevar-se anys són construccions arcaiques que
es conserven fossilitzades en la llengua actual i en les quals fem un ús del
verb llevar que no és exactament el que fem en l’actualitat, encara que
hi està relacionat. Si volem aplicar a eixes construccions antigues l’ús actual
del verb llevar, hauríem de pensar que llevar taula o llevar la
taula significa agafar la taula, llevar-la del lloc a on està situada i
endur-se-la a un altre lloc i, de la mateixa manera, dir que dues persones es
lleven dos anys significaria que cadascuna d’eixes persones diu que té dos
anys menys dels que té en realitat, que s’amaga dos anys. En castellà, en
l’actualitat, el veb llevar té també diverses accepcions, però la
majoritàriament usada, la més coneguda, és la que equival als nostres verbs
dur, portar, endur i emportar. Així, si en castellà
algú diu me llevo la boina, significa que agafa la boina i se l’emporta a
un altre lloc. Però no hi ha cap castellanoparlant que, si algú diu que dos
persones se llevan dos años, pense que se’ls emporten a cap lloc. L’ús
que fa el castellà dels verb llevar en la construcció llevarse años és el mateix que fem nosaltres, és un ús
arcaic que es conserva fossilitzat en eixa construcció i d’altres
semblants.
En valencià també es fa
servir el verb llevar per a indicar el temps transcorregut entre la mort
de dues persones. És molt corrent preguntar als familiars d'una persona que
acaba de faltar quant de temps s'ha llevat amb una altra que s’ha mort
abans, generalment un familiar pròxim.
Si en valencià, per a
expressar els conceptes especificats, usem els verbs dur, portar,
endur o emportar, fem un calc de la construcció castellana
equivalent, però, damunt, fem una mala traducció, ja que donem al verb castellà
llevar un significat que no és el que té en eixa construcció castellana.
Fóra bo que tinguérem més confiança en la nostra manera de parlar, la que ens
hem passat de pares a fills des de temps immemorials, i que no ens passàrem la
vida mirant obsessivament la llengua dels veïns, ja que, fer això, és una
pràctica gens saludable i bastant degradant.
NOTA: Olivares Alfonso, Joan, L’estrep (Editorial
Tres i Quatre, València, 2005, pàgs. 30, 111 i 112)
3)
Article publicat en el DIARI DE GIRONA
dimarts 29 de març del 2011
UNA JOVE
ACADÈMIA CENTENÀRIA
El passat 14 de febrer es commemorà el centenari de l’aprovació, per part
de l’Institut d’Estudis Catalans, de la creació de la Secció Filològica
i de la de Ciències.
En uns moments en què urgia normativitzar la llengua, el naixement de
la Secció
Filològica fou un esdeveniment d’importància excepcional. La
tasca ingent que dugueren a terme Pompeu Fabra i tots els seus col·laboradors
donà, ben aviat, una collita ben copiosa: les Normes Ortogràfiques, la Gramàtica, el Diccionari...
La Secció
Filològica, que actualment dirigeix l’eivissenc Isidor Marí,
acompleix la funció d’acadèmia de la llengua catalana que l’Institut té
encomanada, la qual cosa comporta el seu estudi científic, l’establiment de la
normativa lingüística i el seguiment del procés de normalització en tots els
territoris on es parla.
El mateix Institut i la Institució de les Lletres Catalanes han convidat
tota la societat a promoure, al llarg d’aquest any 2011, iniciatives que
“contribueixin a descobrir, compartir, exercitar i celebrar la vitalitat, la
creativitat expressiva i el dinamisme innovador de la llengua catalana sota el
lema 2011, l’any de la paraula viva”,
en homenatge, també, al poeta Joan Maragall, que en fou membre, tot i que morí
aquell mateix any 1911.
Aquest convit, engrescador i suggestiu, ens recorda que una llengua
representa un veritable tresor humà. I que cal viure-la i veure-la des de molts
vessants. També, des de la
creativitat, la diversió, l’enginy... I, sobretot, des de l’estimació profunda
per tractar-se d’una de les expressions més aconseguides de l’esperit d’un poble
i d’un d’aquells atributs que, a les diferents generacions, ens donen sentit de
continuïtat.
Heus ací unes belles paraules del poeta Carles Duarte que
vénen molt a tomb amb el que estem diem: “La llengua demana de ser viscuda, de
ser estimada, de ser recreada i renovada des de l’expressivitat de la gent, el
talent dels escriptors o la ciència i la tecnologia que no deixen d’avançar, de
fer descobertes o d’idear nous conceptes que un terme que cal adoptar ha de
poder representar”.
Hi ha moltes maneres de fer passos a favor de la seva normalitat i
plenitud. El seu conreu sempre ha de ser amb ànim positiu i esperit optimista.
La joventut de l’acadèmia centenària és un motiu més que ens empeny a escriure,
cada dia, amb lletres plenes de confiança i convenciment, el futur de la llengua catalana. El nostre agraïment i
la nostra felicitació.
David Pagès i Cassú
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 21 d'abril del 2011
Motacions
per Màrius Serra
Motejar?
Sant Jordi és, també, la diada dels mots. Ara fa
vint-i-quatre anys que vaig viure el meu primer sant Jordi a la Rambla amb un
bolígraf a la mà per intentar signar algun exemplar del meu primer llibre (de
contes). Recordo que llavors escrivia L’home del sac, la primera novel·la, i l’experiència
santjordiesca em va empènyer a situar un personatge a la Rambla (dels Mots, en
vaig dir). El vaig fer vendre enigmes en una paradeta sense sospitar que jo
mateix m’hi dedicaria professionalment. Quan escrivia L’home del
sac volia aplicar el verb
motejar a aquell personatge,
però me’n vaig estar perquè em va semblar que hi pesava massa l’accepció
despectiva (motejar és posar malnoms). Però ara tot sovint em sento dir que em
motejaran. A la celebració dels 25 anys del Termcat i a la nit dels premis
Ciutat d’Olot, per exemple. En tots dos casos el verb surt dels llavis del
tècnic de so que controla el micròfon de corona que duc instal·lat, i el
motejador se l’imagina escrit amb u perquè el deriva de la inscripció anglesa
Mute. Mutejar? Quan
emmudir és
transitiu, vol dir que s’ha elidit un fonema i potser serviria, però la força
del malnom motejat fa triar un mal nom com mutejat.
5)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni
Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg.
176)
Si fa sol, parlem de
música
Antoni Llull Martí
Amb tot i que
jo mai hagi sabut tocar un instrument ni hagi après gens de solfeig, sempre
m’ha agradat la música i m’han interessat els mots que hi estan
relacionats, començant pel seu nom, música, que prové de
musa, nom de cadascuna de les nou
filles de Zeus i de Mnemósine que en la mitologia grega representaven les
diverses arts: Clio, la poesia èpica i la història; Urània, la
poesia didascàlica i l’astronomia; Melpomene, la tragèdia;
Talia, la comèdia; Terpsícore, la poesia coral i
la dansa; Erato, la poesia amorosa, la geometria i el mim;
Cal·líope, la poesia
elegíaca; Euterpe, la poesia monòdica i l’aulètica, i Polímnia, la
dansa i el cant sagrat. Música, per tant, vendria a voler
dir ‘cosa pròpia de les muses’.
I us heu preguntat mai, si és que no us ho han ensenyat, d’on provenen
els mots amb què es denominen les notes musicals, do,
re, mi, fa, sol, la, si? Idò la
idea de donar-los aquest nom és atribuïda a Guido d’Arezzo, un monjo
italià que visqué entre els segles X i XI, el qual es va basar en
un himne a Sant Joan que cantaven al seu
monestir en el qual el primer vers deia Ut queant laxis, i sobre
el
primer mot, ut, requeia la primera nota, a la qual en principi se
li donà el nom de ut, però després, supòs que per raons d’eufonia,
l’anomenaren do, per la primera síl·laba,
segons diuen, de Dómine; el segon vers començava per resonare, i
a la primera síl·laba d’aquest mot corresponia el so de re; amb
mira s’iniciava el vers tercer;
amb famuli, el quart; amb salve (transformat en sol) el
cinquè, i amb labii el sisè. El setè vers
començava per Sancte Iohannes. No sé per quina raó, san
no fou considerat apropiat, i dels dos mots representant el
nom del sant se n’agafaren les inicials,
S. I., i se’n feu el nom de la setena nota, si. Però als països
germànics això no els entrà, i tradicionalment han donat a les notes
musicals noms diferents dels que els donam al nostre país i als
altres que tenim més acostats. Utilitzen
lletres per a designar les notes: C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol),
A (la) i B (si). Aquesta aparent falta d’orde en les lletres és deguda
que abans de la reforma de la notació musical iniciada al segle XI,
l’escala de notes començava per la
(A). Però amb la particularitat que a Alemanya en lloc de representar
el si per B el representen per H.
6)
Publicat en el llibre EN PERILL
D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal
(Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 13)
Alto les
seques!
Que durant més d’un segle donar l’alto hagi estat privilegi
de la guàrdia civil no significa que alto sigui un castellanisme, car
ve del verb alemany halten, que vol dir ‘detenir, aturar’. L’expressió
té l’origen en una fonda de sisos, cases de menjars barats, de Barcelona. Es veu
que, cap a la primeria del segle, un client especialment garrepa, que havia
comprat un llonguet a la fleca, es va ofendre quan el cambrer va cantar la
comanda a la cuina: “Un plat de seques sense pa, que el senyor ja el duu de
casa”. En veure que el client, avergonyit, marxava del local, hi va tornar:
“Alto les seques, que el senyor s’ha enfadat i se’n va”.
Una expressió
sinònima d’aquesta, però d’origen molt més obvi, és la interjectiva “Para el
carro!” A totes dues, això sí, els nous temps els estan donant l’alto.
“-Alto les seques, mestre! On aneu tan rabent, si es pot
saber?” (Jaume Fuster, Les claus de vidre, 1984)
7)
La parla de l'Urgell
Pere
Ortís
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies
de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i
per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un
exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin
eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
Maçana o
mançana. Poma.
L'horta de Lleida fa
unes maçanes úniques.
Macanet. Mins.
Tant d'esforç i el
resultat macanet.
Macarulles. Boles que fa una mena d’alzina.
Els porcs
fers es mengen les macarulles.
Macarra.
Llardó.
Coques amb
macarres.
Macerada. Farnat de les gallines.
Un calder de
macerada.
Maduganya. Persona antipàtica.
Si no fossis
tan maduganya, tindries més amigues.
Magarrufa. Festa a un infant.
A aquet
galifardeu prou que li agraden les
magarrufes.
Magolar. Cansar, baldar.
Noi, no puc
dir fava, estic magolat!
Majos. Tiges de blat, plantat en testos, que creixen a les fosques i es fan
d’un groc daurat.
Enguany el
monument l’han farcit de majos.
Mangrana. Magrana.
Hai donat dos grans de
mangrana a la mama.
Maixant.
Dolent. Xerec. De mala qualitat.
Un vi
maixant.
Malabeurat. Malcarat. Carronya.
Aquell metge és un
malabeurat, lo poca-solta.
Malagraït. Desagraït.
Tot i que no m'hi miro
a fer-li favors, és una malagraïda.
Malaguanyat.
Perdut. Fet malbé. Tudat.
El malaguanyat Oriol
morí sense reconeixement.
Malcreient. Desobedient.
Aquest murri és un
malcreient.
Maleses.
Malifetes. Entremaliadures.
Els galifardeus fan
maleses.
Malgirbat. Mal forjat, mal vestit, mal fet.
Aquet sorges és un malgirbat.
Malícia. Disgust, ràbia.
Mira, em fa
malícia que m’arrenquin els clavells!
Mamelló. Porquet de llet. Garrinet. Porcellet.
Verratellet.
No facis soroll, que
els mamellons popen.
Malmorós. Que està de malhumor, que no es troba bé.
Aquet marrec
està malmorós.
Mangraner.
Magraner.
Tenim un mangraner que
fa unes mangranes precioses.
Mania. Fàstic. Angúnia.
Oi.
Quina mania, un gos
mort!
Mantornar. Llaurar per segona vegada.
El fill de catorze
anys ha mantornat el bancal.
Manxiula. Indirecta, pulla, figueta. Reny fort.
Li ha clavat
una manxiula que Déu n’hi do!
Manyac. Patuf. Rei, reietó.
Galindoi.
Anem cap a l'escola,
manyac.
Ara als
petits i grans els diuen "cariño", que és un barbarisme
horripilant.
Manyoc. Bolic un poc deforme.
Quin manyoc que has fet amb tot això, poca
traça!
Marrà.
Porc.
Cafre. Destraler. Brètol. Gambirot.
Aquest polític és un
marrà.
Deshonest. De mala vida.
Ell és un pobre-de-mi
i ella una marrana.
Marrabunda. Adversitat grossa, desastre.
La marrabunda que han passat, pobra
gent!
Marraco.
Espantall, personatge de por per als nens.
Si no fas bondat,
vindrà el marraco.
Marrameu! Onomatopeia del parlar del gat. Anunci de
desastre.
─Han perdut, avui?
─Marrameu!
Mascara. Taca de carbó.
Frega’t, que
portes una mascara a la galta.
Matafaluga.
Batafaluga. Anís. Comí.
Al pastís, no hi
planyis la matafaluga.
Matalot. Minyó d'hostal,
especialment el qui té cura de leshaveries.
El matalot els carregà
l'equipatge a la tartana.
Home gran i
sapastre.
Has contractat un
matalot que t’ho esgavellarà tot.
Alguns
donen a aquesta paraula el sentit de tabalot, però no el veig confirmat
en cap diccionari. Ve del francès matelot,
mariner.
Mateix. (adverbi). Bo i...
Vestit mateix
s'agità.
Mau!
Indica desconfiança, temor.
─El nen el veu el
doctor X.
─Mau!
Melindrós. Molt triat, que va amb romanços.
No li
encertes mai el gust, a aquesta melindrosa.
Menat.
Manat.
Un menat de
calçots.
Menester. Necessitar.
─Que necessitaràs la garlopa i el
tornavís?
─No, ja els pots
prendre.
Menjuc. Petita cosa que hom menja.
Fem menjuc amb alguna menjua.
Meno. Vedell. Però persona
de veu esfotrassada.
El sagristà, quan
canta, sembla un meno.
Merlet. Peça d’os que tapa el forat del bóta del
vi.
S’ha perdut
el merlet i no puc tapar la bóta.
Més.
Adverbi no comparatiu, sinó ponderatiu. En grau
superlatiu.
És més bo aquest vi
ranci! Se n'ha anat més torrat! Xalem més,
jugant!
Molts.
El senyoruncle té més
llibres!
Mesa.
Mesada. Brot. Tany. Lluc. Plançó.
Totes aquestes meses són
d’enguany.
Metxut. Escabellat, mal pentinat.
Mireu-se’l, lo metxut!
Meuca. Mussol.
La meuca fa una traca de guinyols al
capvespre.
Dona pública, bandarra.
Aquesta és una meuca i
s’ho amaga.
Nena
ploranera.
Au, no sigos meuca, no ploros tant, dona!
Millor. Bo i celebrant un mal
d'altri.
Has caigut?
Millor!
Minjar. Menjar.
Minja i
calla!
Miqueteta.
Realment poquet.
Fica-hi una miqueteta
de sal.
Missa. L'església, l'edifici.
El campanar del poble
està clavat darrere missa.
Mitenes. Peça de roba femenina que cobreix el braç i part de la
mà.
Fas goig, amb aquestes mitenes.
Mixó.
Moixó. Ho diuen les dones i nenes. Pardal.
Hai trobat un mixó a
terra.
Moc.
Miquel, entretoc, pebrot.
A aquesta patum li han
clavat un moc!
Molla
(adverbi). Quantitat
ínfima.
No tens
molla de vergonya!
Morca. Oli dolent, escorrialles d’oli.
Apa, nois,
pa sucat amb morca!
Morral. Bossa de tela basta que es penja del musell de l’animal perquè en mengi
el contingut.
Lliga el morral a la mula que és guita de
gana.
Mos.
Bocada. Mossegada. Porció de recapte que cap a la
boca.
Anem a fer un mos.
D'un mos, m'he menjat el dinar.
Mossada. Mos.
Queixalada.
Els caçadors
s'assegueren a fer una mossada.
'Bocata',
"boccata", és barbarisme, és italià.
Motejar.
Posar motius a altri.
─El cagacalces de cal
Pigot!
─No
motegis!
Mula. Gramull de sang coagulada que es fa sota la pell amb un cop, o amb un
pessic fort.
M’hai agafat el braç al galze de la porta i se m’hi ha fet una
mula
Mullina. Mullena. Mullim. Mullader.
Les parets del celler
reixumen mullina.
Muntera. Munt de coses.
Hi ha una muntera de plats per
rentar.
Murri.
Mosca morta. Imprevisible. Brètol. Dropo.
D'aquest murri te les
pots esperar totes.
Murriar. Les ovelles pair, de panxa al sol.
No les amoïnis que ara les ovelles
murrien.
Mussol. Infecció al lòbul de l'ull i veïnat.
Al Roc de ca
l'Apol·lònia li ha sortit un mussol.
8)
On s'ha ficat, el
nostre argot?
Joan-Lluís Lluís
A vegades, l'argot és tan obscur que una traducció pot semblar
indispensable. Així, l'escriptor francès Albert Simonin incloïa glossaris
d'argot al final d'alguna de les seves novel·les, que solien evocar el món del
crim parisenc de la postguerra. En l'adaptació al català d'un d'aquests llibres,
el traductor, Josep Estruch, va respectar aquesta particularitat, incloent també
un glossari d'argot català. Aquest glossari de No toqueu la guita (ed. de
la Magrana, 1989) integra setanta mots; el glossari de la novel·la original,
Touchez pas au grisbi (ed. Gallimard, 1953) en conté dos-cents
vint-i-set... Aquesta diferència no és deguda a una distracció, i menys a una
eventual incompetència del traductor, el qual, al contrari, es va enfrontar amb
enginy a un text opac. L'argot francès, tradicionalment, és molt ric, tot i que
molt volàtil: les paraules argòtiques neixen, envelleixen i moren a gran
velocitat. L'argot català podria semblar més estable però pateix d'un mal
mortal: el d'haver passat a ser constituït, de manera gairebé exclusiva, de
calcs de l'espanyol.
L'essència mateixa de l'argot, com a llengua del carrer, de la
marginalitat, de l'exclusió –de l'autoexclusió–, fa que sigui difícil corregir
aquesta tendència, ja que de poc serviria que es fessin classes d'argot a la
universitat. L'argot neix del context sociolingüístic en què es troben els seus
parlants i, per tant, per canviar l'origen de l'argot caldria que fos modificat
aquest context. Alguns, amb coratge i abnegació, proven d'influir sobre allò que
a la França del segle XIX s'anomenava la «llengua verda», anant més enllà de
diccionaris que recullen l'argot present o passat. Així, Jaume Salvanyà va
dirigir la concepció del Diccionari català col·loquial, publicat el 2009
per Enciclopèdia Catalana i el Grup Flaix. Sense explorar en exclusiva el món
argòtic, aquest llibre té l'ambició d'ajudar els locutors de ràdio i de
televisió a trobat les paraules justes, i catalanes, per poder animar programes
en diversos registres de to informal. És clar, l'objectiu final dels conceptors
d'aquest llibre és que les paraules emprades pels locutors passin a ser
assumides pels oients i els teleespectadors.
No és un projecte utòpic, ja que l'argot és sempre molt
permeable a les aportacions exteriors. Per això sempre hi ha hagut en l'argot
català importacions de l'espanyol, del francès i del caló. Ara bé, la tendència
actual és d'un empobriment espectacular de l'especificitat de l'argot català, si
més no en l'àmbit més general, en l'argot passat a la llengua popular corrent.
Així, la paraula que sembla avui en situació d'obtenir el monopoli gairebé
absolut per descriure el sexe masculí en català és la paraula espanyola
polla. Adéu-siau pixes, pardals, perdius i cigales... Com es fa que, al
seu Diccionari eròtic i sexual (ed. 62, 1989), Joan J. Vinyoles i Ramon
Piqué hagin repertoriat cinc-centes quaranta-set paraules catalanes per anomenar
aquesta part del cos si, avui, només sembla que pugui subsistir-ne una,
manllevada a una altra llengua? En aquest glossari, Vinyoles i Piqué van
recollir alguns invents literaris, però la majoria d'aquests mots són argot
real, molt sovint argot rural. Encara que no ho sembli, a les nostres ments
contemporànies tan acostumades a fer de la ciutat l'únic centre de creativitat,
el món pagès representa també una font d'invent verbal, avui en desús, ja que a
pagès també, cada vegada més, tendeixen a parlar com a ciutat. I per això ja no
deuen cantar, com aquells mallorquins: «Perdiueta vola, vola, / vés a cercar
tons remeis. / Ses perdius van a parells, / sa meva va tota sola».
9)
La traducció al castellà d'aquest article, escrit
originalment en català i traduït pel mateix Màrius Serra, es va publicar
en el diari La Vanguardia dilluns 4 d'abril del
2011
La versió original de l'article, que podeu llegir tot
seguit, es pot trobar el el blog HOTEL DILLUNS
Bíblia
grafia
Màrius
Serra
La conjuntura astral Dissabte-Sant/Sant-Jordi sembla ideal
per a la Bíblia popular il·lustrada per Perico
Pastor
Em sap greu pels autors que aspiren a succeir Jordi Puntí i les seves
Maletes perdudes (Empúries) com a llibre més venut
per sant Jordi, però em temo que el supervendes de 2011 serà la Bíblia
catalana interconfessional en l’edició popular que
acaben de llançar sis editorials. Sant Jordi cau, enguany, en Dissabte Sant. Un
argument de venda d’un pes similar al clàssic “per sant Jordi, el premi sant
Jordi” que hauria d’afavorir L’home de la maleta
(Proa) de Ramon Solsona. No sé si posaran la Bíblia
a la llista de Ficció o de No Ficció, però la conjuntura astral
Dissabte-Sant/Sant-Jordi sembla ideal per gastar-se els 9,95 euros que costa
aquesta edició il·lustrada per Perico Pastor d’una manera extraordinària. La
jugada és rodona. El dimecres passat, al Petit Palau, la presentació va aplegar
veus molt diverses que vam expressar què significa llegir la Bíblia des de la fe
i des de fora d’ella. Tots vam estar d’acord que el llibre dels llibres és un
dels pilars de la cultura occidental, però les aproximacions dels no creients
van ser més variades, potser perquè la fe és un camí clar i els dubtes són
intricats com les giragonses d’un laberint. Rafael Argullol es va rebel·lar
contra l’etiqueta de no creient i va dir que creia en moltes coses. Salvador
Giner va contraposar el laïcisme a l’anticlericalisme. Perico Pastor, després de
la feinada de llegir-se-la sencereta per il·lustrar-la, va dir que no havíem de
transformar-ne la lectura en una tasca domèstica, com ara “rentar-se les dents”;
que cal rentar-se-les, sí, però per pròpia iniciativa, sense tenir el pare
tothora al darrere vigilant que agafem el raspall. El pretext bíblic va fer que
tots, poc o molt, anéssim definint l’abast de les nostres creences en un
exercici prou inèdit en la societat actual. Pilar Rahola es va declarar
racionalista. Va assegurar que envejava els creients perquè en els moments
difícils no podia comptar amb la fe i se sentia ben sola. Una solitud
corroborada per altres agnòstics o ateus que també vam prendre la paraula per
lloar la Bíblia des de punts de vista diversos.
La veritat, però, és que jo no
envejo gaire ni els que afirmen creure en l’existència de Déu ni els que
asseguren creure en la seva inexistència. Són dues respostes ben respectables,
però em temo que no m’interessa gaire la pregunta. A casa, com a totes les
cases, hem passat per alguna circumstància dolorosa. En el nostre cas hem hagut
d’enterrar un fill, i em temo que el desempar que hem sentit no ha depès de les
nostres creences. M’he sentit sol, esclar, però també he sentit l’escalf de
molta gent. Propera i llunyana, estimada i desconeguda, religiosa i atea. I
l’escalf no venia només de les seves ments o ànimes o psiques o el terme amb què
cadascú es refereixi a la nostra identitat incorpòria. No era només espiritual.
També venia dels cossos, de les abraçades i petons, de les converses i àpats, de
les cartes i missatges encreuats, de la música i les imatges, del sexe. Tot molt
efímer, precari i imperfecte. Molt humà. No puc saber si la fe hauria apaivagat
la sensació de desempar pròpia de la nostra espècie quan les coses van mal
dades, però sí sé que una certa bellesa atesa a través dels sentits també juga
el seu paper. Lectura o ball. Audició o mirada. Rialla, plor, joc, foc. Ara
escric aquest article incòmode amb els ulls fits en el traç de Perico Pastor.
Les il·lustracions que apareixen mentre fullejo la Bíblia es perllonguen al
dibuix de mon fill volant amb què l’amic Perico ens va obsequiar poc després de
la mort del Llullu. I penso, conhortat, que el present és l’única eternitat
documentada.
La cultura de la
renúncia
Fraga, tardor de 2010, la biblioteca
municipal infantil promou un cicle de contes per a xiquets. Així doncs, durant
alguns dijous hi haurà pares de família que, de forma voluntària, contaran
contes a partir de les 6 de la tarda. De la primera sessió, en forma
d'experiència pilot, se'n fa càrrec una de les bibliotecàries, coneguda per la
seva expertesa i amabilitat. A més de ser una persona que ningú dubta del seu
compromís des de fa dècades amb la llengua i la cultura. Per mitjà de dues
rondalles molt divertides ens submergeix en el món animal, però tant l'una com
l'altre les conta en castellà. Acabat el contacontes, s'expressa espontàniament
en català tant dins com fora de la biblioteca.
Fraga, hivern de 2010, la sala d'actes del
Palau Montcada acull una festa nadalenca amb la participació de l'agrupament
escolta fragatí. Una de les principals representants de l'escoltisme local, que
s'estima la llengua com ningú, relata un conte sobre aquells que no s'accepten
tal com són. Però el conta en castellà. «És que entre el públic he vist una
sèrie de persones que m'imposen i no he pogut», em dirà més tard l'esmentada
activista fragatina quan goso suggerir-li que en una altra ocasió faci servir la
nostra llengua.
Fraga, primavera de 2011, la biblioteca
municipal infantil és plena de gom a gom. És la penúltima sessió de contes de la
temporada. Tinc el goig de ser uns dels pares, que junt amb una altra mare
amiga, hem preparat conjuntament dos contes. Mesos abans, hem pres la decisió
que el català serà la llengua que utilitzarem. El respectable segueix amb
atenció el primer conte. Però quan som a punt de contar el segon, que parla de
les pors infantils i la imaginació desbordant (els monstres, les ombres, els
sorolls sospitosos), la meva companya fa un parèntesi, per iniciativa pròpia, i
pregunta al públic si tothom entén el català. Es fa un silenci que deixa
entreveure que podem continuar en català. «És que entre els presents he vist
unes cares que em miraven fixament i m'he atabalat», em fa aquest comentari,
moments més tard. Així justifica la improvisada pregunta, que no era ni molt
menys en el guió.
Tant l'esmentada bibliotecària com la
dirigent escolta i la mare de família contacontes, són tres dones d'un talent
creatiu indiscutible. Però en moments clau, on el català podria ser la llengua
amb majúscules, la por escènica les desborda. Aquesta manca de referents
culturalment actius en català, tant a Fraga com a qualsevol altre indret dels
Països Catalans, malmet seriosament la nostra vitalitat lingüística.
La lingüista Rosa Calafat (Andratx, 1963)
subratlla que la comunitat linguística catalana fa segles que rep una pressió
sistemàtica en contra de tot el seu sistema cultural: «tots aquests
comportaments lingüístics d'ara són herència cultural imposada, de fa anys i
panys». Aquests mecanismes de conformitat social són abordats per Calafat en el
llibre Torcebraç entre dues cultures (IEC, 2010). La d'Andratx analitza
la necessitat de dependència del castellà, que atribueix als efectes
psicolingüístics de no molestar i, per tant, a l'enorme dificultat «de deixar de
banda el que els veïns més propers i externs pensen de
nosaltres».
Descartar parlar el català en públic (o en privat) per por és un gest
covard, una manera d'escapar de la vida, és optar per la cultura de la renúncia.
En aquest sentit, el filòsof Francesc Torralba assenyala que fóra trist acabar
els darrers dies de la vida sense poder contar un record viu, sense haver fet
mai cap transgressió: «quan es fa balanç, són aquests instants els que de veres
compten, aquells que tenen densitat existencial i que queden segellats en
l'ànima».
Quim Gibert, psicòleg i coautor
d'Elogi de la
transgressió
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART
de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
47)
La novetat genera escolta
Ramon Sangles i
Moles
L’home aprèn sempre coses i, sortosament, vivint d’hàbits,
s’estalvia molts esforços. Però, és clar, la monotonia de la relació i del
tracte i la del quefer diari no solen despertar gaire interès per a l’escolta.
Per això és bo que ens llevem cada dia mirant-nos les coses amb ulls nous i que
vegem els nostres consemblants com a nous coneguts.
En el fons, tot se’ns ha de fer un xic sorprenent, i no cal dir
que la mateixa vida també. Hem de tenir consciència que el joc de la vida un dia
o altre s’acabarà. ¿Us imagineu, per exemple, un partit de futbol que no
s’acabés mai? Amb quina poca il·lusió que jugarien els futbolistes! Doncs, la
vida ho és, com un partit de futbol; és un joc que un dia o un altre haurà de
tenir un final. Hi cal, per tant, molta emoció, sorpresa, expectació. Per això
és bo aquest punt d’estranyesa, de complicitat, d’imprevisió que a vegades amara
les coses de cada dia. Generalment, les ments clares i equilibrades tenen
consciència de la finitud de la vida i l’accepten, no pas amb por, sinó amb
satisfacció i passió. Per a elles, cada moment present és nou i va carregat de
força; podríem dir que reinventen constantment el viure.
En un estil de vida innovador, l’escolta té l’èxit assegurat,
perquè l’escolta és més viva com més novetat i sorpresa té al davant.
12)
Comunicació presencial: mirada i
celles
Joan
Tudela
En la majoria de
situacions comunicatives presencials, hi som de cos sencer. Comunicativament
parlant, quina és la part més important del nostre cos? Sense cap mena de dubte,
els ulls. Amb la mirada podem dir moltes coses. Per exemple, podem dir:
t’escolto atentament i m’interessa el que dius. O bé: això que dius m’indigna. O
m’agrada. O m’avorreix. Etcètera. Mirar a qui ens parla o a qui parlem o evitar
el contacte ocular són coses molt significatives. El criteri principal que no
hem de perdre de vista és la consciència. Hem de ser en cada moment, tant si
parlem com si escoltem, perfectament conscients d’allò que diem amb la nostra
mirada o amb la nostra falta de contacte ocular. Cal, simplement, que els
nostres ulls actuïn d’acord amb les nostres intencions. De fet, hi actuen
sempre, tant si volem com si no volem. Però, de vegades, actuen d’acord amb el
nostre inconscient i els nostres ulls desmenteixen les nostres paraules. Si
parlem amb convicció i no patim cap mancança greu en el nostre llenguatge no
verbal –per exemple, una timidesa aguda– el més probable és que els nostres ulls
i les nostres paraules expressin el mateix. Tot i que els ulls ho expressaran
amb més intensitat que les paraules. Les celles hi juguen un paper força
secundari, en la comunicació presencial. Així i tot, tenen la virtut, compartida
amb les espatlles, de dir algunes expressions determinades (per exemple,
sorpresa o contrarietat). Per tant, les hem d’usar conscientment i
adequadament.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net