Article publicat en EL PUNT dilluns 4 d'abril del 2011
http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/392342-oncle-tio-i-tiet.html
Oncle és la paraula patrimonial catalana per a denominar el germà del pare o
de la mare i, també, el cosí del pare o de la mare. La paraula oncle la tenim documentada des del segle
xiii i deriva del llatí avŭncŭlus que significa 'germà de la
mare'.
Hui en dia, tots els valencians, en els nostres parlars heretats
per tradició oral, usem, per als conceptes definits, la paraula tio, no la paraula oncle. Oncle, actualment,
és un vocable introduït per la llengua culta que no l'usa ningú en el seu
llenguatge espontani. No hi ha cap valencià que diga «el meu oncle», tots diem
«mon tio». En les Canyisades, els
articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquín Amo en el
periòdic El Pueblo de Monòver a
començament del segle xx, trobem
diverses vegades la paraula onque,
variant formal d'oncle que significa
'persona de respecte'. Onque no
significa 'germà del pare o de la mare' ni tampoc 'cosí del pare o de la mare',
significa únicament i exclusivament 'persona de respecte'. La forma, onque, s'usava amb eixe significat en el
Monòver de començaments del segle xx, fa més de cent anys. No crec que ara
l'use ja ningú. Carles Segura Llopes en el seu llibre UNA CRUÏLLA LINGÜÍSTICA. Caracterització del parlar
del Baix Vinalopó no l'arreplega. Encara que Monòver queda fóra
(però molt propet) de la comarca del Baix Vinalopó, el fet que no l'arreplegue
Carles Segura en aquest llibre que és un vertader diccionari de formes
característiques de la comarca és molt significatiu.
Considere que tio és un
singular analògic format a partir del femení tia de la mateixa manera que viudo s'ha format a partir de viuda i nino a partir de nina. Considere que les parelles tio/tia, viudo/viuda i nino/nina són completament legítimes en
la nostra llengua. ¿Podem assegurar que tio és només un castellanisme i no té
res a veure l'evolució interna de la llengua? Sobre açò no podem assegurar res,
només podem elucubrar. El castellà ha estat al costat del valencià des dels
primers temps i des de fa 300 anys, a més d'estar al costat, ha
estat damunt del valencià i, fins i tot, incrustat dins d'ell. I en els
darrers cinquanta anys això s'ha agreujat molt. Les dues llengües, des de
sempre, s'han influït mútuament però, per raons òbvies, el castellà ha influït
molt més sobre el valencià que al revés. ¿Què hauria passat si el valencià
haguera estat completament aïllat del castellà? ¿La parella oncle/tia seria d'ús general, tothom la
coneixeria i l'usaria i la paraula tio seria completament desconeguda pels
valencians? No podem saber-ho perquè és impossible assegurar com haurien sigut
les coses en unes circumstàncies que no s'han donat.
El que sí que podem dir és que la paraula tio és d'ús general en valencià. Vulguem
o no vulguem, ens agrade o no ens agrade, tots els valencians diem tio.
Cal aclarir que els catalans també diuen tio, com els valencians, però fan
trampa, usen el diminutiu tiet, i no perquè el tio en qüestió siga
baixotet o molt jovenet. Sembla que emprant aquest apreciatiu acabat en
-et donen patent de catalanitat
a la paraula. Diuen tiet i no tio –de la mateixa manera que diuen pillet i no pillo– i així s'eviten la mala
consciència de pensar que diuen una paraula castellana. El mot tiet l'usen a orri. A Catalunya
Ràdio i a TV3 l'he sentit milanta vegades. El DIEC no l'arreplega, però el GDLC sí que ho fa. L'usen a bondó
escriptors tan radicalment diferents com Josep M. Benet i Jornet, Santiago
Rusiñol, Joan Sales, Isabel-Clara Simó, Monserrat Roig o Quim Monzó. Copie tot
seguit un fragment de la novel·la Júlia de l'escriptora Isabel-Clara Simó,
alcoiana que viu a Barcelona des de ben jove. «Miquel anà a Albaida a parlar amb
Cosme, el fill dels tiets, que havien estat amos del mas d'Atzeneta. I li'l
vengué per quatre duros. La Júlia, quan ho va saber, s'enfurismà tant que
l'arribà a pegar. Però després se n'alegrà, perquè els comptes, tan nets, de
Miquel, li donaven confiança, perquè sabia que no podien fallar. I el xic havia
tret cara de borrec, i era humil amb la Júlia.»
El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'AVL arraplega tio i és probable que el futur Diccionari normatiu del valencià de l'AVL arreplegarà també aquet mot. Així que ben prompte tio serà normatiu. I vulguem o no, més prompte que tard, el DIEC acceptarà tiet, com ja ho ha fet el GDLG, i la paraula serà normativa. Ara, això sí, acabada en -et, per a dissimular.
Ahir parlàvem del bo porqueria. ¿No n'hauríem de dir bo brossa o escombraria, com també se sent força? Diguem d'entrada que el bo porqueria és el que dóna molt a canvi de córrer un gran risc. L'ús de porqueria en casos com aquests es remunta al terme junk food, encunyat el 1972 pel microbiòleg Michael Jacobson per referir-se al menjar poc sa. En origen junk vol dir tot el que ja no fa servei i tendim a treure'ns de sobre i, per extensió, es diu del que no val res: "The film was junk" , "El film no valia res".
La junk food es va traduir per comida basura perquè basura també pot voler dir cosa que no val res : "Lo que dices es basura" . Ni brossa ni escombraria tenen aquest sentit, i sí que el té porqueria: un film pot ser una porqueria, no pot ser mai una escombraria o una brossa. Per això hem de dir teleporqueria, contracte porqueria, menjar porqueria i totes les altres porqueries que us pugueu imaginar.
Per no dir bo escombraria hi ha una raó de més pes, i és que escombraria en català no existeix. Com acaballes, pessigolles o postres, escombraries pertany als pluralia tantum o mots que només tenen plural. Pel que fa a la brossa, és massa vegetal per associar-la a res que sigui repugnant. Però aquest mateix sentit, que recull molt bé desbrossar ("Desbrossar un camí"), permet usar-la per referir-nos al que fa nosa per veure el que interessa. I per això en diem correu brossa de l' spam .
El mal ús de la llengua pot fer mal -pot enfonsar reputacions- però també pot crear virtuts inexistents. Els resultats definitius de La Marató del 2010 avalen que els catalans som solidaris. La quantitat de diners que hem donat lliurement bat rècords. Però aquesta solidaritat tan genuïna la sumem alegrement a una altra que els mitjans ens hem inventat: la solidaritat fiscal. El diners, en aquest cas, no els donem, ens els prenen. I, incapaços d'impedir-ho, fem virtut de ser atracats.
Ser solidari és una virtut i la condició necessària de qualsevol virtut és la llibertat. Si es tracta d'un espoli no pot ser al mateix temps solidaritat . Els diners que sent lliures no donaríem mai, no ens poden fer generosos quan van a parar a mans dels altres perquè som esclaus. Ara: sí que és cert que quedem molt millor sent solidaris que sent esclaus.
I és que la impotència sovint es disfressa de virtut. Llegeixo en un titular de l'ARA de divendres: "Portugal reconeix haver mentit". El lector entrenat ja sap que es tracta d'una simplificació periodística i que els polítics de Portugal, lluny de reconèixer una mentida -que comporta voluntat d'enganyar-, parlen només d'error de càlcul. S'acostaria més a la veritat haver escrit "El govern portuguès va mentir i ara no ho reconeix", que, per dir-ho molt suaument, no és ben bé el mateix. Però aquesta veritat, com tants altres aspectes de la realitat que preferim ignorar, no cap al títol.
El fet de publicar afirmacions falses sense
ni tan sols haver-se molestat a contrastar-les tal com exigeix l'ètica
periodística mostra un nivell de seriositat i credibilitat que no hauria de ser
propi d'una capçalera històrica, i posa seriosament en dubte la veracitat de la
resta de les informacions que publica aquest mitjà.
ACPV demana a Las Provincias que reconega públicament el
seu error i demane disculpes. En cas que no es produïra aquesta correcció,
hauríem de pensar que no es tracta d'una lamentable lleugeresa, d'un error sense
intencionalitat.
ACPV entén que el mitjà en qüestió –igual
com el Govern de Francisco Camps– no s'haja alegrat de l'extraordinari èxit de
la manifestació del passat dissabte, ni de l'amplíssim suport sindical,
empresarial, polític i associatiu aplegat per la nostra entitat, però exigeix
respecte per als valencians: no ens mereixem una premsa de tan baix nivell.
Alhora, ACPV constata la coincidència dels
insults contra els valencians realitzats el diumenge passat pels responsables
electorals del PP i la publicació avui d'aquestes afirmacions per part de
Las Provincias.
ACPV continua la campanya de recollida d'aportacions econòmiques per part de ciutadans i col·lectius per a poder fer front a la multa de 800.000 euros imposada pel Govern de Francisco Camps a la nostra entitat (després d'haver pagat una primera multa de 127.000 euros el passat octubre). I, en aquest sentit, anima els valencians i les valencianes a respondre als insults i al fals periodisme amb l'esforç constant i il·lusionant per un model de societat més democràtica, moderna i valenciana, i amb la solidaritat amb ACPV com a entitat que treballa en positiu per fer possible aquest model.
El govern espanyol ha explicat en resposta parlamentària --de 4 d'abril-- que el Pla Tècnic Nacional de la Televisió Digital Terrestre reserva a cadascuna de les comunitats autònomes dos múltiplex digitals de cobertura autonòmica que poden ser utilitzats, si així ho consideren, per a la recepció recíproca de les televisions d'altres comunitats autònomes. Així mateix, explica que el domini públic radioelèctric està configurat per llei com un recurs escàs.
Es tracta d'una contestació de l'executiu, consultada per Europa Press, a diverses qüestions formulades per la diputada valenciana del PP en el Congrés, Teresa García, el passat mes de març sobre la previsió d'atorgar un tercer múltiplex al País Valencià i per les “solucions tècniques necessàries” perquè es puga executar la reciprocitat efectiva entre comunitats limítrofes.
D'aquesta manera, el govern assenyala que l'assignació realitzada pel reial decret 944/2005, que limita la reserva de múltiplex digitals d'àmbit autonòmic en favor de les comunitats autònomes a un màxim de dos múltiples digitals, respon a la configuració del domini públic radioelèctric com a recurs escàs i al consegüent mandat recollit en la Llei General de Telecomunicacions, que la seua gestió siga realitzada per l'Estat, assegurant la seua disponibilitat.
En aquesta línia, recorda que el Pla Tècnic Nacional de la TDT reserva a cadascuna de les comunitats dos múltiplex digitals de cobertura autonòmica que, complint amb l'establert en la Llei General de Comunicació Audiovisual, poden ser utilitzats, si així ho consideren, per a la recepció recíproca d'altres comunitats.
Número 71, 15 d'abril del 2011