InfoMigjorn Cap de Setmana
abissini
Galló d’ou dur arrebossat i fregit.
L’abissini és una de les tares típiques d’Alcoi. Podem trobar la recepta en els llibres de cuina Punt de sal i Cocina tradicional alcoyana. En el darrer trobem també la recepta dels abissinis de llonganissa, una variant ben interessant.
|
–¿Què li pose de tareta? –Posem uns abissiniets i un platet de
lleterola. |
Eugeni S.
Reig
Els valencians tenim un ampli repertori lèxic per a denominar els diferents colps que és possible donar i rebre. N’analitzarem uns quants.
CALBOT
Un calbot és un colp pegat amb la mà al
cap, especialment a la coroneta. Sol ser amb la mà oberta, però també pot ser
amb la mà tancada.
El Diccionari Català-Valencià-Balear
defineix aquest mot com: «Cop pegat amb la mà closa al cap». Aquesta definició
és incorrecta perquè els valencians normalment associem la paraula calbot amb la idea de «colp pegat amb la
mà oberta», encara que també es pot pegar amb la mà
tancada.
El lingüista
castellonenc Germà Colón Domènech, en el seu treball titulat: Valencià calbot, colp al cap (Estudis de Filologia Catalana i
Romànica, 1997, pàg. 229) defineix el calbot com: «colp donat al clatell amb
el palmell». Aquesta definició és molt millor que la del Diccionari Català-Valencià-Balear, però
cal fer-hi algunes precisions. Un colp pegat a qualsevol part amb el palmell de
la mà és una palmellada o una palmada, però aquests noms s’utilitzen
habitualment per designar un colp suau i amistós, com ara les palmades que li
donem a un amic a l’esquena o la palmellada que ens peguem al front en
adonar-nos de sobte d’alguna cosa a què feia estona donàvem voltes i no acabavem
de veure clara. Si el colp el peguem amb la mà oberta al clatell o bascoll, serà
una clatellada, bascollada o carxot, si el peguem a la galta, una bufetada o galtada, si el peguem a les natges, un
baticul o batecul i si el peguem a qualsevol part
del cos (a l’esquena, al braç o a la cama, però també a la cara o al cap) serà
una cirereta. Un calbot és un colp pegat amb la mà al
cap, especialment a la coroneta. Sol ser amb la mà oberta, però també pot ser
amb la mà tancada. Si es pega amb la mà oberta, es colpeja amb la part posterior
dels dits i si es pega amb la mà tancada, es colpeja amb les falangines, mai amb
les falanges ni amb els artells. El colp que es dóna al cap amb la mà tancada,
pegant de raspalló amb el nuc del dit del mig, és una cinqueta o un ginjol, no un calbot. El colp que es pega colpejant
amb les falanges al cap, a la cara o a qualsevol part del cos, és una punyada. El calbot és un colp que no fa
mai ni sang ni bony. Tot açò fa referència al calbot que peguem a una persona,
com per exemple a un xiquet malcregut i revoltós que no fa més que maldats. Però
quan matem un conill de calbot, el colp li’l peguem amb la mà oberta, però amb
el cantell de la mà, com si fóra un colp de karate. El calbot que peguem al
xiquet, encara que li faça mal, podríem dir que és un colp amistós. El calbot
que peguem al pobre conill no té res d’amistós, el que fem és desnucar-lo i
matar-lo.
Diem que
alguna cosa ens ha succeït de calbot
quan s’ha originat per casualitat, involuntàriament, en fer una altra cosa.
Aquesta locució valenciana equival a la castellana de chiripa.
Les expressions de calbot i mig i de pa i calbot volen dir de poc valor, de poca importància, i tenen el mateix significat que les locucions de quinzet i mig i de pa sucat amb oli que equivalen a les castellanes de morondanga, de chicha y nabo, de poco más o menos i de tres al cuarto.
LLAMBROIXADA
Una llambroixada és un colp fort pegat amb
un objecte contundent. Literalment significa colp pegat amb un llambroix, que és una eina de ferrer
usada per a rebaixar la part inferior de la pota de les cavalleries abans de
posar-los les ferradures, formada per una planxa de ferro acerat disposada en
forma de pala, amb boca tallant i voreres amb barana, i que té un mànec de
fusta.
Sinònims de llambroixada són mantinada, socotada i el normatiu buscallada.
Una mantinada significa, literalment, colp
pegat amb un mantí, que és el nom que
es dóna al mànec de determinades aïnes agrícoles. El mot mantinada era d’ús habitual a Castelló
de la Plana als anys 40 i 50 del segle xx com a sinònim de colp contundent.
Actualment ha caigut en desús, tot i que a voltes encara es
sent.
La paraula socotada ha sigut àmpliament emprada en el meu Alcoi natal per a denominar un colp fort, però actualment, per desgràcia, cada vegada s’usa més poc.
JASSINADA
Una jassinada és un colp sec i violent que
rep algú al caure d’una certa altura colpejant estrepitosament amb tot el cos en
terra, com, per exemple, si cau d’esquena.
Si algú
entropessa i cau de genollons, es pega una genollada; si s’esvara i cau de cul, una
culada; si es pega un colp al cap,
una cabada o una cabotada, i si el colp és bastant fort,
un tossoló, tossarró o tussarró. El colp que hom dóna en topar és un topaló, topetó o topada. Un colp fort i violent, en
general, és una tamborinada o una tabalada.
El mot jassinada, a simple vista, sembla
derivar de jàssina (= biga mestra).
El colp descrit podria recordar-nos el colp d’una jàssina en caure a terra. Però
la veritat és que no ho veig gens clar. Buscar una paraula tan poc corrent com
jàssina per a crear un derivat d’ús habitual em sembla, com a mínim, estrany.
Probablement l’origen siga un altre de ben diferent.
Vocables equivalents de jassinada podrien ser els valencians tamborinada, tabalada, jassada i gossada, així com el normatiu esclaterada.
ANAR DE
BOCADENTS
Diem que algú
va de bocadents quan ha ensopegat i està a punt de caure boca per avall. Aquesta
bella locució l’usem els valencians des del segle xiv. També s’usa, amb el mateix
significat, l’expressió anar de
nassos. A Alcoi he oït moltes vegades, per expressar que algú ha entropessat
i està a punt de caure de cara, l’exclamació: «¡Allà va Quico de nassos!».
Aquestes locucions, que equivalen a caure
de bigotis i anar de trompis,
cada vegada s’usen menys, ja que els nostres jóvens acostumen a dir caure de morros. La paraula morro és polivalent i omnipresent en el
llenguatge del nostre jovent, llenguatge que, malauradament, cada vegada
s’acosta més al que podríem anomenar valencià bàsic i que, si continua per
aquest camí, acabarà convertint la nostra llengua en una grotesca caricatura del
que ha sigut fins ara. L’escola i els mitjans de comunicació haurien d’empényer
molt per aconseguir redreçar aquesta situació.
-----------------------
Els mots
valencians socotada, jassinada, cabada, topaló, topetó, tossarró, tussarró, jassada, llambroixada, mantinada i cinqueta no els recull el Diccionari de l’Institut d’Estudis
Catalans. Les paraules cirereta,
gossada i gínjol les recull en altres accepccions,
però no en la de colp. Considere que és imprescindible que els nostres
diccionaris normatius arrepleguen totes aquestes paraules valencianes que encara
són ben vives, que s’incorporen a la llengua literària i a la llengua estàndard
i que siguen usades amb normalitat de manera quotidiana per tothom. La nostra
llengua no es pot permetre balafiar la seua riquesa lèxica. Confie que el Diccionari normatiu del valencià de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplegarà tots aquests noms de
colps.
I, abans d’acabar aquest article sobre els noms del colps en valencià, vull fer una consideració sobre la paraula colp. El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans inclou colp com a forma secundària i cop com a forma principal. Considere que colp hauria de ser la forma principal perquè és la que més s’acosta al seu ètim llatí i, a més, perquè els seus derivats no donen lloc a confusions, mentre que els derivats de cop es confonen amb els derivats de cóp, amb els de copa i amb els de copiar. Així, el que dóna o pretén donar un colp d’estat, hem de dir que és un colpista, perquè si diem que és un copista pensarem que és algú que es dedica a fer còpies. Per a denominar la quantitat que es pren d’una beguda alcohòlica (una copa, un got, etc.) i que sovint es beu d’un colp, en valencià nord-meridional és habitual la denominació colpet, diminutiu de colp. Evidentment no es pot dir un copet perquè ens faria pensar, per exemple, en un copet d’enciam. El Termcat, lamentablement, s’ha inventat per a aquest concepte el mot xopet, que no és més que la catalanització del vocable castellà chupito, quan els valencians tenim una paraula autòctona que usem amb normalitat. Espere que en la pròxima edició del Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans s’incloga colp com a forma principal i cop com a secundària, de la mateixa manera que actualment s’inclouen carabassa i caragol com a formes principals i carbassa i cargol, que eren les formes principals del Fabra, remeten a aquelles.
La manera d'escriure cartes
En la comunicació per carta tenim qui
l’escriu i envia (anomenat remitent) i la
persona a qui va destinada (anomenada destinatari).
Observacions gramaticals prèvies
1. Els demostratius aquest
i aqueix
Aquest designa
la persona propera a qui escriu (remitent o emissor). Aqueix, es
refereix a la persona propera al destinatari. Ex.:
• Des d’aquesta petita habitació (on jo escric) m’imagino aqueixa gran ciutat (la del destinatari).
2. Els adverbis de lloc ací i aquí
L’adverbi ací indica el lloc pròxim a la persona que escriu (remitent) i l’adverbi aquí indica el lloc pròxim a la persona a qui va dirigida la carta (destinatari). Per exemple, una persona de Camprodon que escrigui a una de Vic, dirà:
• Ací fa molt de fred i hi ha
neu, però aquí teniu la boira baixa tot el dia.
Referint-nos a una tercera persona o lloc, farem servir aquell, o allí o allà.
3. La conjunció que no cau, però
demana caiguda de preposicions
La conjunció que, introductòria d’una subordinada, s’ha de conservar sempre:
• Us demano que no crideu
tant.
• Us agraeixo que hàgiu
vingut.
Davant la conjunció que cauen les
preposicions a,
de,
en. A vegades,
però, s’hi posa un mot falca per a evitar que la construcció quedi massa
forçada. Exs.:
• El van informar
que (o
del fet que,
de la suposició que i no pas *de què).
• Els polítics
coincideixen a dir que
no són culpables (i no pas *en què).
4. Diferència entre amb data i
en data
Amb l’expressió amb data ens referim a la data que hi ha escrita en una carta o document, mentre que amb en data ens referim al dia en què s’envia o es rep una carta o es fa una cosa.
5. Cal respectar
l’onomàstica
Respectem la manera com el destinatari té el nom i els cognoms escrits. Igualment, els noms de carrers i ciutats han de seguir les normes del nomenclàtor.
6. El tractament
personal
a) El remitent (si
és un de sol) s’ha de servir de la primera persona del singular (Agraeixo... /
Demano... /
Em plau... / M’és grat...).
b) El destinatari pot ser tractat de tu, si hi ha familiaritat o amistat (Sol·licites... / T’informo...); de vós, si hi ha consideració, admiració (Us dic... / Us faig a mans... / La vostra carta...); de vostè, si hi ha un to distant.
— Quan un càrrec dóna l’aprovació d’un
document i el signa, aleshores s’escriu la locució
vist i plau;
en canvi, quan aquesta
locució és considerada un
substantiu va amb guionets vist-i-plau
(El vist-i-plau del director ha tranquil·litzat el personal).
— La informació hi ha de ser
ben ordenada, dient el motiu pel qual s’envia la carta, exposició dels fets,
arguments o consideracions i una conclusió-comiat.
L’estructura d’una carta
A dalt, a l’esquerra del
full (que sol ser de DIN A4), sol haver-hi una capçalera ja impresa on consten
el nom i l’adreça del remitent. Sota aquesta capçalera s’hi escriuen les dades
del destinatari seguint aquest ordre:
Nom i cognoms (amb el tractament
corresponent)
Càrrec (si escau)
País (si escau)
1. Salutació
Senyor -a (to formal, que tradicionalment sols es donava al Rei)
2. Contingut del
text
3.
Datació
S’escriu al final,
justificada a la dreta:
Barcelona, 19 de maig del 2010
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 14 d'abril del 2011
D’huracans i altres ventades
ferestes
Sigui degut al canvi climàtic o a altres factors meteorològics no prou coneguts, aquests últims anys hi ha hagut a molt diversos llocs del món una proliferació de grans tempestes de vent que han causat la mort de molts de milers de persones i horroroses destrosses. Aquests desastres naturals tenen diferents noms dels que, si us sembla bé, en parlarem una miqueta.
Els huracans i tifons són el mateix tipus de tempesta, però els donen un nom o un altre depenent de si es produeixen a l’Atlàntic o al Pacífic, especialment a les costes d’Àsia. El mot huracà prové del taïno, llengua d’un poble que a l’època de la conquista espanyola habitava a Puerto Rico, a Cuba, a Haití i a Jamaica, avui extingit, del que n’han sortit també el castellà huracán i l’anglès hurricane. Tifó, en canvi, prové, possiblement, del xinès tai fung ‘gran ventada’. Els ciclons són també grans remolins d’aire, sovint de més de mil quilòmetres d’amplària, que en les zones temperades no solen produir vents de gran intensitat, però sí en les tropicals. Un altre tipus de tempesta que, diferentment que aquestes tres, s’origina sobre el continent i no sobre la mar, és el tornado. Aquest mot pot induir a confusió, perquè sabent que est tracta d’un gran remolí de vent, semblant als esmentats, hom pot pensar que prové del grec tórnos (llatí tornus) del que procedeix torn nom de màquina que fa voltar i de cosa rotativa, però segons prestigiosos lingüistes, entre els quals Coromines, diuen que a Amèrica formaren tornado a partir de tronada, mot avui en dia no gaire usual en castellà, amb el qual es designava una gran tempesta amb trons, llamps i molt de vent. Tornado avui en dia es diu en castellà, en portuguès, en italià, en anglès i en altres llengües.
Sortosament, a les nostres illes no patim aquestes grans ventades, si bé s’hi produeix un meteor molt semblant, però en petit, les mànegues o fiblons, remolins de vent que baixen d’un nigul i que per on passen poden fer girar una barca o aixecar teulades i tomar parets i arbres, però només en unes desenes o centenars de metres al seu voltant.
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
És un misteri per a erudits però al qual es podria donar un caire espectacular. Un misteri no resolt és fascinant però la frustració que genera li deu restar glamur, almenys segons els criteris de la societat de l'espectacle. Ara bé, sempre es podria imaginar Anthony Hopkins en el rol del llibreter que, a començ de segle XX, descobreix un estrany manuscrit i Johnny Depp en el del deixeble que aconsegueix desxifrar-lo, després d'un munt de peripècies gairebé mortals. Aquest manuscrit era en possessió de jesuïtes italians que, el 1912, el van vendre al llibreter anglès Wilfrid Voynich, el qual, fins a la seva mort, el 1930, va ser mogut per dues ambicions que no va poder complir: desxifrar-lo i fer-ne el sòcol de la seva fortuna.
De què es tracta? D'un manuscrit, incomplet, de més de dues-centes pàgines, íntegrament redactat amb un alfabet desconegut i acompanyat de nombroses il·lustracions (conservat avui a la Biblioteca Beinecke de Manuscrits i Llibres Rars de la Universitat de Yale). Aquestes il·lustracions poden fer pensar que es tracta d'una mena de tractat de ciències naturals dels segles XV o XVI (amb elements d'astronomia, de medicina, de botànica, d'anatomia...), però, de fet, ningú no en té ni la mínima certesa. Des del 1912 fins avui hi ha hagut un gran nombre d'intents de desxiframent, que han acabat per un fracàs o per solucions rebutjades per la comunitat científica. Per dir-ho així, Anthony Hopkins va morir frustrat i Johnny Depp no ha existit mai.
La menció més antiga que es coneix d'aquest manuscrit, conegut des de fa un segle com a Manuscrit Voynich, és una carta del 1639 enviada per Georg Baresch, un alquimista txec, al famós científic jesuïta Athanasius Kirchner, que era, a la seva època, el gran especialista mundial de desxiframent de llengües desconegudes –tot i que a vegades amb resultats estrafolaris–. Baresch diu suposar que es tracta d'un llibre de medicina oriental, probablement egipci, i suplica Kirchner d'intentar descobrir-hi «allò que pugui haver-hi de bo per al bé general»... A partir de la mort de Wilfrid Voynich, el 1930, algunes reproduccions del manuscrit van començar a circular, encenent la dèria desxifradora de molts erudits més o menys seriosos. Les hipòtesis han estat nombroses: redactat per Francis Bacon (que hi hauria descrit el primer microscopi de la història); versió codificada d'un text en ucraïnès antic descrivint una guerra religiosa; evocació de la desaparició dels càtars en un dialecte del flamenc; aplicació d'un «doble sistema invertit de progressió aritmètica d'un alfabet múltiple»; alfabet inventat per transcriure una llengua poc parlada de la família del xinès; crònica gal·lesa de la creació del món segons les creences paganes; barreja de neerlandès, alemany i francès per aconseguir una llengua que pugui competir amb el llatí com a llengua de comunicació internacional; textos codificats segons mètodes de xifratge diversos... Algun d'aquests erudits, fins i tot, ha reconegut que no tenia la més mínima idea del que podia significar tot plegat... Al capdavall, també s'ha emès la hipòtesi que es podria tractar d'una broma, realitzada potser per aprenents de monjo, els quals podrien estar satisfets de saber que encara creen maldecaps mig mil·lenni després d'haver confegit aquesta possible obra mestra de la manipulació. Fet i fet, la millor manera de passejar-se per aquest manuscrit podria ser d'acceptar el seu misteri com a definitiu i de deixar-se endur per aquesta poesia visual plurisecular.
Que i què
Vet ací un esquema distributiu dels valors dels mots que (àton o feble) i què (tònic o fort).
Que
El mot àton que, escrit
sense accent, fa, essencialment, de pronom relatiu i de
conjunció.
En qualitat de pronom relatiu representa el subjecte, el complement directe o el complement de temps de les oracions relatives adjectives:
• L’autor que més llibres
va signar era una dona.
• La casa que van comprar
amenaça ruïna.
• Això va passar el dia
que em vaig
casar.
També forma part del conjunt cosa que, dit relatiu neutre, usat quan l’antecedent és tota una oració:
• Encara no m’ha telefonat,
cosa que em té
molt preocupat.
En les oracions relatives adjectives, anomenades així perquè fan de complement del nom, el relatiu àton que només pot anar precedit de l’article definit (el que, la que, els que i les que) quan entre les dues partícules hi ha un substantiu sobreentès:
• Aquesta noia i
la (noia)
que va venir
ahir són germanes.
• Aquesta factura i
les (factures)
que vindran,
carregueu-les al meu compte.
Ara bé, es considera totalment incorrecte l’ús dels conjunts el que, la que, els que i les que quan fan de complement preposicional d’una oració relativa adjectiva:
• *La reunió en
la que vaig
participar era clandestina.
• *L’ordenança al que em vaig
adreçar no em va fer cap cas.
• *La subvenció de
la que et vaig
parlar no és gens segura.
• *No es fia de les persones
amb les que
col·labora.
En aquests casos s’ha d’usar el relatiu compost, el qual, la qual, els quals i les quals, o bé els relatius forts, qui per a les persones i què per a les coses. Per tant, les oracions anteriors s’haurien de redactar així:
• La reunió en la qual (o
en què) vaig
participar era clandestina.
• L’ordenança al qual
(o a qui) em vaig
adreçar no em va fer cap cas.
• La subvenció de la qual (o
de què) et vaig
parlar no és gens segura.
• No es fia de les persones
amb les quals (o
amb qui)
col·labora.
El conjunt el que (invariable) és també normal en les oracions dites relatives substantives, que no tenen antecedent, fent de subjecte o de qualsevol complement del verb. Aquest conjunt és equivalent a allò que (o, en alguns casos, això que):
• El que (o
allò que) va
passar era molt estrany.
• El que (o
allò que) vam
veure no estava previst.
• Només faig cas
del que (o
d’allò que) sé
del cert.
• Sempre es fiquen
en el que
(o en allò que) no
els importa.
• El que (o això que) m’acabes de dir no s’ho creu ningú.
Encara que alguns tractadistes ho
consideren poc recomanable, el conjunt el que també
s’usa, en les oracions
relatives substantives, com a equivalent de qui o
el qui, és a dir,
com a designació
personal:
• Ho poden demanar tots
els que (o,
millor, els qui)
tinguin la documentació en regla.
• Les que (o,
millor, les qui) ho
feien més bé eren les nenes de poble.
Amb un valor anàleg, s’han de considerar també vàlids els conjunts aquell que, aquest que, tothom que, qualsevol que, etc., en què el mot que pot ser substituït generalment per qui:
• Aquelles que (o
Aquelles qui)
protestaven tant van ser les primeres a dir que sí.
• Qualsevol que (o Qualsevol qui) ho vegi dirà que ens hem begut l’enteniment.
L’altra funció principal del mot
feble que és la de
conjunció de subordinació.
Aleshores introdueix oracions subordinades completives, subjectives, predicatives, causals, finals,
consecutives, temporals i condicionals:
• Em sembla que
plourà.
• Convé que ho sàpiga
tothom.
• La veritat és que no me’n
recordo.
• No corris que
cauràs.
• Doneu-li’n, que s’atipi de
valent.
• Ho va explicar amb tanta
gràcia que tothom
reia.
• Arribaran que encara no
haurem acabat.
• Es farà suposant
que el president
digui que sí.
La conjunció que s’usa també en les oracions comparatives:
• El meu abric abriga més
que el
teu.
També forma part de nombroses
locucions conjuntives de
valor divers: encara que, malgrat que, tot i que, bé que, ja que, com que, per tal
que, a fi que, segons que, abans que, després que, sinó que,
etc.
Es considera incorrecte fer precedir la conjunció que per l’article definit el o per una preposició àtona. Vet ací un exemple del primer cas:
• *El que ell ho
digui no significa que sigui veritat.
Cal dir, simplement:
• Que ell ho digui
no significa que sigui veritat.
Aquestes oracions, però, d’una manera
general es poden emfatitzar introduïdes amb el conjunt el fet:
• El fet que ell
ho digui no significa que sigui veritat.
La coincidència d’una preposició i la
conjunció que es produeix
quan l’oració subordinada, introduïda per aquesta conjunció, depèn d’un verb
que demana un complement
regit per una preposició:
• *Van accedir a que ho fes
jo.
• *No es recordava
de que ja ho
havien dit.
• *S’entossudeixen en que hi anem nosaltres.
Com hem dit, aquestes
construccions es consideren
incorrectes. Molt sovint, en aquestes construccions es pronuncia (i fins i tot
s’escriu) què en lloc de
que. La solució
correcta consisteix a eliminar la preposició i, és clar, fer ús del mot
que sense
accent:
• Van accedir que ho fes
jo.
• No es recordava
que ja ho havien
dit.
• S’entossudeixen
que hi anem
nosaltres.
Si l’eliminació de la preposició origina una construcció massa forçada, es recomana de fer precedir la conjunció pel grup el fet:
• Ho va aconseguir gràcies
al fet que tenia
molta influència.
També hem de considerar incorrecta la construcció, dita «telegràfica», que consisteix a eliminar la conjunció:
• *Els agrairem ens contestin
com més aviat millor (en lloc de Els agrairem que ens
contestin com més aviat millor).
El mot àton que té també uns altres usos secundaris, com a terme quantitatiu i com a mer introductiu de les oracions interrogatives:
• Que
bonic!
• Que
corren!
• Que havíeu vingut
abans?
Força sovint, en aquests casos hom
escriu què en comptes
de que, cosa
totalment
inadmissible.
Què
El mot fort què fa de pronom
relatiu i de pronom interrogatiu.
Com a pronom relatiu representa
el complement preposicional referit a
coses en les oracions
relatives adjectives (en
què, com ja hem
vist, pot
alternar amb el relatiu
compost el qual, la qual,
etc.):
• El llibre en què ho vaig
llegir era francès.
• El martell amb què ho volia
clavar era de nyigui-nyogui.
• La plaça a què aspirava
encara no era vacant.
• L’expressió per què van
traduir aquella frase no té el mateix sentit.
Notem que l’ús del relatiu fort
què precedit per la preposició
per no és
gaire usual però podem
considerar-lo perfectament
correcte.
Precedit de certes preposicions,
principalment
de,
amb i
per, el relatiu
fort té també valor de
relatiu neutre. Val a dir, és
l’equivalent de la qual cosa o
cosa que:
• Ens han concedit la
subvenció, de què estem la
mar de contents.
• Vol presentar la dimissió,
amb què se li
acabarien els problemes.
• Tenien molta necessitat de
diners, per què no
miraven gaire prim.
És fàcil que en el darrer exemple
hom interpreti erròniament
la subordinada relativa com
una subordinada causal, i
s’escrigui, per tant, perquè en lloc
de per què. Notem
que en el nostre exemple per què és
l’equivalent de per la qual cosa
o cosa per la qual.
També fóra possible de
coordinar les dues oracions
amb el conjunt i per això, en què la
copulativa i exerceix la
seva funció pròpia d’enllaç i la idea de causa va expressada per per això.
Les oracions interrogatives, en les quals pot intervenir el mot fort què, dit aleshores pronom interrogatiu, poden ser directes i indirectes. Les primeres van marcades amb el signe d’interrogació i les indirectes són sempre oracions subordinades que depenen de principals amb verbs com explicar, demanar, preguntar, comprendre, entendre, veure, mirar, (no) saber, ignorar i altres amb un cert valor interrogatiu:
• Què volen,
aquesta gent?
• Què se’n sap, de
l’Antònia?
• ¿M’entens, què vull
dir?
• Què em diran, si
arribo tard?
• Que ens expliquin
què pensen fer.
• Em pregunto què deuen pensar
de mi.
• No sé pas què es
proposen.
• Li vaig explicar
què havia passat.
• No sé què li van dir
d’un document.
• Cal mirar què passa en
aquests casos.
El pronom interrogatiu què pot anar
precedit de qualsevol preposició, que és normalment exigida pel verb del qual és
complement:
• De què es
queixen?
• Contra què
lluiten?
• No sé pas de què es
refien.
• Ignorem amb què
compten.
• Que ens expliquin
en què
consisteix el seu projecte.
• No s’imaginen a què
s’exposen.
• Li vaig demanar
de què em volia
parlar.
• Intenten d’imaginar-se
de què es
tracta.
• No entenc per què actuen
d’aquesta manera.
A vegades es confon el conjunt
per què del
darrer exemple indicat amb la conjunció perquè, causal o
final. Comparem els dos
exemples següents:
• No entenc per què ho han
fet.
• No els entenc perquè no s’expliquen prou bé.
En el primer exemple, per què ho han fet és una oració subordinada interrogativa indirecta, que representa el complement directe del verb de la principal i que seria substituïble pel pronom neutre ho: No ho entenc. En el segon exemple, perquè no s’expliquen prou bé és una subordinada causal, substituïble per ja que no s’expliquen prou bé, i el complement (directe) del verb de la principal és el pronom feble els. Vegem-ne uns altres exemples:
• No sé per què no
estudio (per quina raó no estudio).
• No sé res perquè no
estudio (com que no estudio no sé res).
• Em van
explicar per què ho
havien fet (per quina raó ho havien fet).
• M’ho van explicar
perquè ho sabés
(a fi que ho sabés).
Vulguem considerar, encara, la
frase següent com a títol
d’un article periodístic:
• Per què/perquè sóc
nacionalista.
Totes dues solucions, per què i
perquè, podrien ser
correctes, segons el sentit.
La primera, interrogativa indirecta, dependria d’una principal sobreentesa com ara En el text d’aquest article explico... per què (per
quines raons) sóc nacionalista.
La segona, no tan usual,
hauria de dependre d’una principal sobreentesa com Vaig actuar tal com explico en el text d’aquest article... perquè sóc nacionalista (com que sóc nacionalista vaig actuar d’aquella manera).
La frontera entre les subordinades interrogatives indirectes i les subordinades relatives substantives no sempre és prou precisa. Això vol dir que en alguns casos què i el que són, en la pràctica, intercanviables. Comparem els dos exemples següents:
• Vaig sortir al balcó a veure
què passava.
• Vaig sortir al balcó a veure
el que
passava.
Teòricament, en la primera hi ha una idea d’interrogació o dubte
(potser en realitat no passava res) que
no existeix en la segona (qui surt al
balcó té la creença que passa alguna
cosa). Més
exemples:
• No vol explicar
què li van
dir.
• No vol explicar
el
que li van
dir.
• A hores d’ara encara ignorem
què van
decidir.
• A hores d’ara encara ignorem
el que van
decidir.
Notem que el que, contràriament a què, pot admetre diversos determinatius (quantificador, etc.):
• Que ens expliqui
tot el que
sap.
• No sé pas res del que
havien explicat.
Com ja hem dit, el que és substituïble per allò que (i ço que, solució arcaica però encara usada per algun escriptor):
• Només escric el que
(allò que,
ço que) em ve de
gust escriure.
• Va repetir el que
(allò que,
ço que) li havia
dit el president.
Observem que el conjunt el que és
a vegades pronunciat,
incorrectament, el què,
pronúncia que té també el seu reflex en l’escriptura. El conjunt el què només és
correcte quan el mot què s’ha
substantivat:
• Quan puguis ja em diràs el què.
L’escolta no cerca els propis interessos
Ramon Sangles i Moles
De fet, entendrem aquesta escolta no interessada si tenim en compte que sempre «fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35) i si tenim la paciència i la generositat d’escoltar persones que a vegades no diuen res de nou o que carreguen, però que necessiten ser escoltades, com a vegades aquells xerraires dels quals ja hem parlat.
Naturalment, diu molt a favor nostre si de veritat som capaços d’escoltar pacientment les persones indefenses, les criatures, els alumnes, els ancians, els malalts, els abandonats, els perseguits...
Moltes vegades, doncs, haurem fet l’escolta, més que per a obtenir un guany nostre, moguts únicament per la compassió i per un veritable desig d’estimar l’altre. El món d’avui, més que de molts discursos o de serveis tècnics, té necessitat de silenci, del silenci constructiu que les persones de bon cor saben teixir escoltant.
Indubtablement, qui sap escoltar en tals circumstàncies demostra posseir les característiques pròpies de la saviesa com són la intel·ligència, l’agudesa, la bondat, la paciència, la confiança, la benevolència, la delicadesa, la penetració...
Aleshores, fixem-nos que és molt agradable d’estar al costat de persones que posseeixin qualitats d’aquestes, perquè tot seguit encomanen felicitat, pau i benestar. No cal dir que és una gran sort trobar persones que, per davant de tot, hi posen els interessos i els valors dels altres.
Moltes vegades, de l’escolta no interessada n’obtenim uns fruits inesperats que ens fan progressar en sensibilitat i tendresa; a més, tal escolta ens fa sortir sovint del nostre món intoxicat, matant-nos l’ego i rebaixant-nos l’orgull i la vanitat. Veritablement, una escolta que no cerqui els propis interessos fa que siguem molt més solidaris i més bons de cor.
Comunicació
presencial: actitud corporal