Atorgats els Premis de la Crítica Catalana a Jordi Puntí i Anna Montero

Els escriptors Jordi Puntí amb la novel·la Maletes perdudes (Empúries) i Anna Montero amb el poemari Teranyines (Edicions 62) han estat guardonats amb els Premis de la Crítica Catalana 2010 en les categories de narrativa i poesia respectivament.
Els Premis de la Crítica, instituïts l'any 1956 per l'Asociación de Críticos Literarios, s'atorguen a les millors obres de poesia i narrativa publicades l'any anterior en les quatre llengües oficials de l'estat espanyol. Pel que fa a la categoria de llengua catalana, des de l'any 2002 és l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana la que coordina els Premis de la Crítica Catalana per distingir les millors obres de narrativa i poesia publicades en català durant l'any anterior.
El jurat d'enguany ha estat conformat per Àlex Broch, Anna Maria Gil, Joan Josep Isern, Lluïsa Julià i Manel Ollé.

Jordi Puntí i Garriga (Manlleu, Osona, 2 de juliol de 1967)

Llicenciat en filologia romànica, treballa en el món editorial i periodístic. La seva trajectòria com a narrador s'inicia amb el volum de contes Pell d'armadillo (1998) i la continua amb Animals tristos (2002) i Set dies al vaixell de l'amor (2005), amb dibuixos de Mariscal. El director de cinema Ventura Pons adapta tres de les seves narracions a la pel·lícula Animals ferits. Els seus llibres s'han traduït al castellà, francès, italià, alemany i croat. Formà part del col·lectiu Germans Miranda.

Maletes perdudes, novel·la publicada a principis de 2010, també ha estat guardonada amb el Premi Llibreter del Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya i el premi Joaquim Amat-Piniella i la Lletra d'Or d'enguany. La seva darrera obra és el recull d'articles Els castellans. Jordi Puntí forma part d'una generació literària poc estudiada i poc divulgada com a tal. Són escriptors formats i consolidats durant la primera dècada del segle XXI, i que voregen la quarantena. Comparteixen generació Jordi Puntí, Albert Sánchez Piñol, Vicenç Pagès Jordà, Empar Moliner, Francesc Serés, Toni Sala, Manuel Forcano, Lolita Bosch, Màrius Serra, Manuel Baixauli…

Argument de Maletes perdudes

En Christof, en Christophe, en Christopher i en Cristòfol són germans, però no es coneixen entre ells. Fills de quatre mares diferents, viuen a Frankfurt, París, Londres i Barcelona. En Gabriel, el seu pare, els va abandonar quan eren petits. Un bon dia, quan es fa oficial la seva desaparició, el secret surt a la llum i els germans es troben. Tot i que fa dues dècades que no en saben res i l'han oblidat, decideixen buscar-lo per resoldre els seus dubtes existencials: ¿per què va marxar per sempre?, ¿per què porten tots el mateix nom? Els cristòfols, doncs, refan pas a pas la vida del seu pare:la infantesa en un orfenat, la joventut en una pensió i, sobretot, els viatges com a transportista de mobles per Europa al costat de dos companys de fatigues inoblidables, en Bundó i en Petroli. Maletes perdudes narra els destins encreuats d'aquesta família impossible, i només la intervenció dels quatre fills dóna sentit a la galeria de personatges que desfilen per aquestes pàgines: vides descosides i abonyegades com les maletes que es perden pel camí.

N'han dit, d'ell

Del Maig del 68 al Londres de l'avortament, del Boccaccio a l'aeroport del Prat, de la Casa de la Caritat al passeig de la Bonanova, el lector es deixa portar en un viatge a través del temps i de l'espai com en les millors novel·les clàssiques –només que aquesta és alhora una novel·la familiar, introspectiva i d'aventures. Amb un control ferri de l'engranatge narratiu, Puntí canvia de narrador, avança i retrocedeix en el temps, anticipa o oculta dades, organitza seqüències, dissemina pistes falses i planifica el·lipsis per a major gaudi d'un lector que es deixa dur pel joc dilatori, ja que de seguida accepta que si el camí és prou atractiu, no hi ha pressa per arribar al final. I Puntí ha preparat un camí ple de capses de sorpreses, d'amistats i de famílies que s'obren com un acordió. Amb un joc de miralls a l'estil de Citizen Kane, revivim la biografia del protagonista, una barreja entre Bartleby i Wakefield, seductor passiu, pare involuntari i solitari de vocació. [...] «Aquestes pàgines no hostatjaran gestes ni epopeies grandiloqüents», llegim al cinquè capítol de la novel·la. En compensació, ens deixa un seguit d'escenes memorables: la descripció detallada d'una casa de dispeses barcelonina dels anys cinquanta, la imatge congelada d'un nen que surt al carrer i xuta la bola del món amb fúria simbòlica, el moment en què una senyora surt de recules de l'armari del veí. Entre el moviment perpetu dels transports de mudances i el gest petrificat dels animals dissecats que presideixen la casa on viuen els transportistes, Jordi Puntí ens ha regalat uns centenars de pàgines amb la millor prosa del moment.

Vicenç Pagès Jordà, El Periódico, (17/02/2010).

Val a dir que Jordi Puntí representa, amb tota rotunditat, una manera plausible i enraonada d'entendre el conreu professional de la literatura catalana a començaments del segle XXI. La que es distancia intencionadament tant del buit transcendentalisme d'inspiració romàntica a propòsit de l'escriptura com de la coneguda instrumentalització política del resistencialisme catalanista. Una literatura que es reivindica des de la pràctica i no des de les teories, des de la normalitat, que mostra la seva identitat autònoma quan aconsegueix consolidar el territori que li és propi i exclusiu, el de les ficcions humanes, convocades a través del treball amb el llenguatge comú de cada dia sense oblidar el dels llibres. Un treball entès com un ofici com qualsevol altre, de vella arrel i d'infinites possibilitats, una professió que reclama, abans que res, dedicació constant i reiteració pràctica, convèncer a través dels seus resultats. Un ofici que, en aquest cas, assumeix i continua la rica tradició de col·laboració literària en els mitjans de comunicació de gran impacte popular -la que va de Jacint Verdaguer a Quim Monzó passant per Josep Pla, per exemple-, la que, alhora, mostra una concepció plenament contemporània de la literatura, oberta més que mai a la comunicació i al diàleg permanent amb les literatures d'altres tradicions i que acaben confonent-se amb la pròpia de l'escriptor amb naturalitat -l'anglosaxona més concretament i particularment, en el seu cas. La que sap establir vincles amb tota mena d'innovacions creatives i artístiques, sobretot de l'àmbit audiovisual. La que s'hi interessa més enllà del culturalisme i de l'academicisme, perquè és a través de l'estètica -que etimològicament vol dir 'tremolor'- que es pot conèixer l'experiència emotiva de l'ésser humà.

Jordi Galves, portal Lletra: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/jordi-punti

Quina delícia de llibre el que estic llegint aquests dies. Es diu Maletes perdudes, és de Jordi Puntí (vegeu aquí) i acaba de publicar-lo l'editorial Empúries. Puntí és un autor gairebé subterrani. Vull dir que no és un home que es prodigui gaire en les tribunes mediàtiques ni en els saraus on habitualment s'aplega la parròquia lletraferida del país. Tot això que té de guanyat. Escriu poc, però segur. I cada vegada que publica alguna cosa assistim a la festa del talent i del bon gust. I de la senzillesa, perquè Puntí és home d'escriure fàcil -coincideixo en el que deia dies enrere Vicenç Pagès: la seva és la millor prosa del moment- i d'històries que t'enxampen des de la primera pàgina. Em va passar amb els magnífics contes de Pell d'armadillo, editats per Proa el 1998, i d'Animals tristos (Empúries, 2002) i m'està passant ara mateix amb aquestes Maletes perdudes, la seva primera incursió en el camp de la novel·la. [...] Ja sé que no és gaire acadèmic que em despengi amb tants elogis -encara n'afegiré un altre: serà un dels llibres de 2010 que perduraran- quan encara no n'he acabat la lectura (vaig per la meitat, si fa no fa), però amb el que porto llegit sé que vaig a la segura.

Les extraordinàries Maletes perdudes de Jordi Puntí. Joan J. Isern, blog Totxanes, totxos i maons (21/02/2010). http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/160194


Anna Montero i Bosch (Logronyo, La Rioja, 3 de desembre de 1954).
Cursà estudis de Filologia Romànica i es dedica a l'ensenyament. S'inicia en el món de la poesia amb l'obra Polsim de lluna (1983), gènere que continuà amb els volums Arbres de l'exili (1987), La meitat fosca (1994), Com si tornés d'enlloc (1999), Serenitat de cercles (2004), El pes de la llum. Barcelona (2007, premi Rosa Leveroni de poesia, 2006) i Teranyines (2010, XLVIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia).

Poemes seus figuren a diverses antologies i han estat traduïts al francès (48 Poètes catalans pour le XXIe siècle. Traduction et notes de François-Michel Durazzo, 2005; Poètes catalans. L'arbre à paroles. Amay, 2010) , al castellà (He decidido seguir viviendo... Muestra bilingüe de poesia catalana actual. Poetas nacidos después de 1939. José Bru-Jorge Souza, selección, traducción y prólogo. 2004.) i al rus. Ha traduït diversos articles i llibres de poesia i prosa (Charles Baudelaire, Jean-Charles Huchet, Pierre Assouline, Guy de Maupassant, Jean Guéhenno, Michel Crouzet, François Poulain de La Barre...). Els darrers textos que ha traduït són: Poetes quebequesos (2001); L'Enamorada interior, de Claudine Bertrand (2002); Oscil·latori, d'Aurélie Nemours (2002), i, d'Anise Koltz, 12 poemes (2004) i La terra calla (2005).


N'han dit, d'ella

Només amb els dos últims poemes de Teranyines, el setè poemari d'Anna Montero ja val la pena atansar-s'hi. Aquests dos darrers poemes pertanyen a la tercera part del llibre, que obre un solc nou dins la seva trajectòria. Són dos poemes torrencials, de tarannà narratiu, on queda reflectit un cert sistema de miralls justament trabucats que Montero posiciona a la perfecció aquí i en altres moments del llibre. Per exemple: “morts meus, mortes meues, / que esperàveu des del fons del temps. / deixeu-me dir-vos que així ha passat la vida” o “poguérem sempre ploure'ns l'un a l'altre / la terra atònita de la pell”. Montero és una militant de la minúscula, una de les seves marques. Maria Josep Escrivà va dir, a propòsit de Serenitat dels cercles (llibre anterior a l'anterior d'aquest) que “la poesia de Montero no reflecteix mai l'acció desfermada del temporal”. Això es compleix, a grans trets, en la primera i segona part de Teranyines, però en canvi s'esbotza a la tercera, on la tensió creix i la força dels reflexos dels miralls resulta d'una gran potència. Hi ha altres marques de la casa Montero, que ha fet també feina de traductora, que són especialment visibles en la segona part, la central: una gran depuració formal, la tendència a estilitzar el vers i una simbologia que tot ho amara, amb fortes ràfegues de lirisme delicat. Dominen tot el llibre la reflexió al voltant de l'existència humana i els estralls del pas del temps, i en aquesta segona part, sobretot, la mort, que pren cos amb la mort de la mare, i que agafa de la mà el record, els lligams, el que en queda després. “Gota a gota, / la meua veu enverina els seus dies” són els versos punyents del poema que obre aquesta segona part, en què l'autora fa aflorar aquests miralls trabucats, una mena d'efectius regats sobre ella mateixa.

A partir de gestos quotidians, que s'alcen com a imatges isolades, Anna Montero fa córrer sentiments, desig, intimitat. A estones, l'aposta simbòlica, el joc de miralls, queda a mig camí o s'enteranyina per una excessiva delectació en el lirisme (“que va assaborir la seda tendra del desig” o “suspesa, amb ales transparents / que cremen lentíssimes / al foc del teu esguard”). A la primera part se serveix de personatges clàssics per començar a esprémer els grans temes que senyoregen el llibre, que pren el títol d'un poema tan lúcid com estremidor: “i sabem que no hi ha més / que aquestes fines teranyines / que ens uneixen l'un i l'altre / i al buit”.

Anna Ballbona, "Miralls sense teranyines", suplement Cultura de l'Avui (9/12/2010)

Si ha hagut un poemari que ha generat impacte darrerament aquest és Teranyines (Edicions 62, 2010) d'Anna Montero, una petja visible a la xarxa i a les elogioses i pràcticament unànimes ressenyes de la crítica. Tal volta siga la seua poètica canònica però elegant, la capacitat per reblar el clau en temàtiques recurrents en la poesia (la maduresa, la por, la mort, la fragilitat de l'existència...) tot i que amb un fil de seda sinuós i eteri que recorre els versos. Potser a alguns lectors tanta perfecció formal, tanta sensibilitat i delicadesa, no exemptes de tensió, li provoquen una certa saturació anímica. Però Teranyines, com molts altres, és un poemari per beure a glops, aïlladament, com la visita periòdica al racó on ens trobem amb els nostres pensaments en solitud. Cada lectura, tanmateix, és un món. Potser a alguns els funcione submergir-se i deixar-se portar.

Xavier Aliaga, blog Sota la creueta (6/04/2011). http://sotalacreueta.blogspot.com/2011/04/poetesses-sota-la-creueta-anna-montero.html

Hi ha, en la poesia d'Anna Montero, una vitalitat primera, primigènia, essencial, tàctil, "terrossa", en el sentit positiu del terme, que l'emparenta a la manera de fer ‘i de dir' de Miquel Gil. És aquesta essència, precisament, la que ensumem en els versos del poema "S'amaga", i que tan feliçment percebem també en la veu del cantautor. Una essència que es fa present com un tret distintiu que forneix de singularitat i de "personalitat" poètica l'aposta literària d'Anna Montero: que es repeteix com una andròmina que és "marca de la casa", com una síndrome de bellesa en cadascun dels seus poemes. [...] Serenitat de cercles és una mostra més del savoir faire d'Anna Montero, una autora que de mica en mica s'ha fet un nom en la lírica nostra i que cal tenir molt en compte. La poètica d'Anna Montero és sensual i mordaç alhora. Aquesta és la premissa i la força de la seua poesia. Per sota del cabal prolífic dels seus versos, hi ha un corrent inacabable que s'abeura en l'essència, una força primigènia i tel·lúrica que ens remet a la paraula primera; un horitzó de mots essencials, una saba vital i valuosa, sota l'escorça.

Juli Capilla, "Versos sota l'escorça", Levante (22/04/2005).



Associació d'Escriptors en Llengua Catalana
Canuda, 6, 5è (Ateneu Barcelonès). 08002 Barcelona. T. 933027828