InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 30 (divendres 08/04/2011) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - a
tota virolla
2) Eugeni S. Reig -
i/o
3) Ramon Sangles i Moles - Quan cal fer servir Ser o Estar?
4) Màrius Serra - Cloc?
5) Antoni Llull Martí - Què és una
mascota
6) Novetat editorial: 2a edició del
Manual de galego
científico
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(Lletra J)
8) Joan-Lluís Lluís - Els invents d'un mossèn tocat del
bonet
9) Vicent Andrés Estellés - Assumiràs
la veu d'un poble
10) Catalunya
Ràdio
11) Ramon Sangles i Moles -
Després d’escoltar cal
discernir
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: factors
visuals
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
a tota
virolla
1)
Molt de pressa, a tota
velocitat.
|
Vés molt en l’erta en creuar el carrer que
ací passen els cotxes i les motos a tota virolla i poden
atropellar-te. |
2)
Referit a un aparell acústic, a la màxima
potència sonora.
|
No poses la ràdio a tota virolla que la
veïna del costat està
malalta. |
Considere que no hi ha cap relació entre la paraula virolla i la
idea de velocitat o potència sonora. En valencià també són molt
corrents, amb el mateix significat, locucions com ara a tota castanya o
a tota pastilla. De la mateixa manera, en castellà s’usen les expressions
equivalents a toda castaña, a toda pastilla i a toda
galleta i en italià a tutta
birra (= a
tota cervesa). No veig que hi haja cap relació possible entre les castanyes, les
pastilles, les galetes o la cervesa d’un costat i la velocitat o la potència
sonora d’un altre. Són, simplement, expressions que crea la gent jove i que fan
fortuna i els substantius citats apareixen en les locucions per factors
extralingüístics. No cal que li peguem més voltes al nano perquè no traurem la
mà del carabassí.
La
locució a tota virolla és molt corrent en la ciutat de València però tinc
notícia que s’usa en molts altres llocs. Probablement és d’ús
general.
En valencià també es diu:
1) a cent per
hora, a tot gas, a tota castanya, a tota marxa, a tota paleta, a tota pastilla,
a tota velocitat, a trentaqueté,
2) a tota
castanya, a tota marxa, a tota paleta, a tota
pastilla
La llengua estàndard sol
emprar:
1) a brida
abatuda, a cent per hora, a rem i vela, a tot drap, a tot estrop, a tot gas, a
tot past, a tot rem, a tot vent, a tota brida, a tota castanya, a tota màquina,
a tota marxa, a tota pastilla, a tota velocitat
2) a tota
castanya, a tota marxa, a tota pastilla
En castellà es
diu:
1) a cien por
hora, a todo trapo, a todo gas, a toda castaña, a toda galleta, a toda máquina,
a toda mecha, a toda pastilla, a toda velocidad
2) a toda castaña, a toda galleta, a toda mecha, a toda
pastilla.
2)
i/o
Eugeni S. Reig
L’altre dia vaig veure en un ascensor un avís que deia –en valencià, això
sí– “prohibit pujar i/o baixar més de tres persones”. Quan vaig llegir l’avís em
vaig quedar pensant sobre quin significat podia tindre. Deu voler dir, vaig
pensar, que està prohibit, o bé pujar, o bé baixar, o bé fer les dues coses
simultàniament. Però ¿és possible pujar i baixar alhora? Puc, això sí, pujar
primer i baixar immediatament després. I, en acabant, si vull fer-ho, puc tornar
a pujar i tot seguit tornar a baixar i repetir eixes operacions totes les voltes
que vulga. Però sempre, cada volta, o bé pujaré, o bé baixaré. És completament
impossible fer les dues coses a la volta. Aleshores ¿quin sentit té escriure
“i/o”? La resposta és ben senzilla: és un calc de l’anglés “and/or”. Eixa
expressió es va originar en la lògica matemàtica per a assenyalar l’anomenada
disjunció inclusiva. Del llenguatge especialitzat de la lògica matemàtica
va passar a l’anglés del carrer. El conjunt format per les conjuncions “i/o”
–com el de les conjuncions angleses “and/or”– és, gramaticalment, una
coordinació de dos coordinadors. La qüestió és que això és completament
impossible en la nostra llengua. En valencià, la conjunció “i” té sempre un
valor semàntic de suma o de combinació. Si diem “all i oli” el que diem és
“all+oli”, és a dir, “all combinat amb oli”. La conjunció “o”, en canvi, té un
valor semàntic de disjunció o d’alternança. Si preguntem “¿què t’estimes més,
anar al camp o a la platja?”, el que fem és demanar al nostre interlocutor que
trie una de les dues opcions. Nosaltres no podem dir “pujar i/o baixar”, hem de
dir imprescindiblement “pujar o
baixar”.
Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES
D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua
Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 132)
Quan cal fer servir Ser o
Estar?
Ramon Sangles i
Moles
Ser expressa, genèricament,
presència, localització. Marca fets
puntuals, com l’arribada, el lloc (on?), la datació
(quan?).
Podem parafrasejar-lo per haver-hi, trobar-se, existir. Exs.:
Ja sóc aquí. /
La mare no hi era (en aquell moment).
/ On és l’Anna? (en
quin lloc es troba?) / Ara sóc al despatx (hi
ha un adverbi de temps, sense quantificar). / Dijous serem a Vic (hi ha
una data, expressant temps no quantificable).
Estar expressa, genèricament,
permanència, posició. Marca estats
duratius (quant?), sovint
acompanyats de quantitatius de temps, i de posició en un lloc (com?). És un
verb lineal, d’immobilitat o inactivitat. Exs.:
Estigueren treballant tot el dia. / Amb trenta anys d’estar a la botiga, tothom el coneixia. Amb la variant
estar-se, significa també permanència, la manera d’estar situat. Exs.: Ara (durant aquest temps)
s’està a Ripoll. / Està segut. / Maria estava dreta davant la creu.
Amb complements de lloc o de
temps
SER (La variant clàssica i etimològica
ésser és millor de reservar-la per al valor de substantiu.)
— Designa la presència en un
lloc o l’estada circumstancial vista d’una manera puntual sense
connotar posició (haver-hi, trobar-se, anar). Exs.:
•
Sóc al balcó (ara). / El gerro era
damunt la taula. / Són de vacances. / Els
mossos són al camp. / Sabeu on és? / Que
hi és, en Pere? / La Carme és a la
cuina.
ESTAR (o en forma pronominal
ESTAR-SE)
— Designa l’estada o
la permanència seguida o habitual d’una persona en un lloc. S’hi expressa la durada (com en
a) o hi és
implícita (com en b) (residir,
habitar,
viure,
treballar,
aturar-se,
romandre,
passar, restar,
etc.). Exs.:
•
Estaré tota la tarda a casa. /
M’estaré dues hores a l’oficina. / Els mossos
s’estan vuit hores al camp cada dia. / Es va
estar mig any a la presó. / Ara s’està a París.
• Sóc de l’Esquirol, però
m’estic a Manlleu. / Estic a dispesa. / El meu
amic està d’encarregat a Can Serra. /
Estic al
CIC de professor.
— Marca la situació
amb relació a un punt (trobar-se situat, dreçar-se):
•
L’Esquirol està a 693 m d’altitud. /
Estar a 5º sota zero. / Coses que estan
l’una sobre l’altra. / El
menjador estava al mig de la casa. /
Estant-te aquí, barraràs el
pas.
— Indica una posició
d’immobilitat (esperar,
fer guàrdia). Exs.:
• Mentre
estava allí, van passar dos homes. / Els guàrdies estan
allí, armats, drets.
— Marca la intensitat
(constar,
consistir,
dependre,
etc.). Exs.:
• Aquí
està el problema. / Això està a les vostres
mans (= depèn).
Amb predicat o complement
predicatiu
SER
— Indica el mer estat d’un subjecte animat, sense
cap marca de durada dins un temps, ni vist com un fet transitori ni ocupant un
lloc. Exs.:
•
Sóc alt, batejat, solter, casat, jubilat, etc. /
Sóc gras, prim, faltat de salut, tocat del bolet, etc. /
L’ocell és mort. / Sóc afiliat a un partit, subscrit a una
revista, etc.
— Es refereix a les qualitats
accidentals, variables, d’una cosa, generalment expressades amb
adjectiu o participi. Exs.:
• La neu
és bruta. / El cafè és calent. / La sopa
és salada. / El cel és
ennuvolat.
— Forma la passiva (ser més
participi), que en català marca sempre un estat, resultat d’una acció o d’un
agent (expressat o no). Exs.:
• El
projecte ja és aprovat. / El quadre ja és
venut. / L’aire és format per... / El Jurat és
constituït pels senyors... / El llum és encès. / L’actual
situació és caracteritzada per la més absoluta indiferència. /
Aviat és dit! / No és previst
que...
ESTAR
— Quan les qualitats o els
estats d’un subjecte animat són transitoris, limitats pel temps
i producte d’una passió o afecció (sentir-se,
trobar-se).
Exs.:
• Estic
content, feliç, trist, irritat, cansat, malalt, etc. / Està
ennuvolat, serè (imaginant el temps com a animat). / L’Albert fa una setmana que
està
constipat, etc.
—
Quan hi ha
permanència temporal en un estat físic, psíquic o moral, el qual es podria
parafrasejar amb romandre,
mantenir-se, restar, etc. En
el text sempre sol haver-hi (potser implícitament) un terme que expressa la
durada. Exs.:
• La
botiga estarà tancada tot el mes d’agost. / La
taula sempre està bruta. / En
Jordi encara està malalt. / Vaig
estar al poble unes quantes
setmanes.
— Quan l’estat
(pacient) és causat o mantingut explícitament per un agent o per a una finalitat
(parafrasejable per aguantar-se,
ser
tingut, etc.).
Exs.:
• L’aigua
està embassada (perquè una resclosa la reté). / Les finestres
estan obertes (perquè l’habitació s’airegi). / L’arbre
està
apuntalat (un suport l’aguanta).
— Quan l’estat hi és
vist com a dependent d’un fet (trobar-se, mantenir-se). Exs.:
• Hi
estarem estrets (perquè hi ha poc espai). /
Estic feliç entre vosaltres.
Observació: Hi ha les
perífrasis estar + gerundi /
anar + gerundi.
Totes dues construccions marquen l’aspecte duratiu de l’acció. Però
estar marca que el subjecte està aturat, i
anar, que el subjecte està en moviment.
Exs.:
•
Està pentinant-se. / Estan escrivint. /
Ho va dient a tothom.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 7 d'abril del 2011
Motacions
per Màrius
Serra
Cloc?
El verb cloure fa cloc. Una forma en primera
persona onomatopeica. Cloc. Una síl·laba tancada com una cloïssa que també remet
als rellotges anglesos, en els quals les cinc en punt sonen five
o’clock. Cloc! és també el títol
d’un poemari que August Bover acaba de publicar a Arola amb uns dibuixos
preciosos de Pere Capellà. Els poemes de Bover remeten a la tradició verbívora
de la literatura potencial, encetada pels matemàtics i poetes francesos del grup
Oulipo fa mig segle. Una tradició que, en català, han explorat poetes com ara
Víctor Sunyol, Josep Pedrals o Jordi Vintró, i que tot just ha arribat al seu
zènit amb els exercicis d’estil (i d’espill) del nord-català Joan-Lluís Lluís al
seu monumental Xocolata desfeta. Aquest
Cloc! de Bover no clou res. Ans al contrari, obre noves vies per a la
literatura potencial en llengua catalana, fins al punt que podria suscitar un
nou terme. Els psicòlegs van manllevar
de Flaubert l’epònim bovarisme
per definir qui presenta “una alteració del sentit de la realitat per la qual es
considera una altra persona que no és”. Proposo l’epònim
boverisme per designar els
versos basats en “una alteració del sentit mitjançant l’enginy
verbal”.
5)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni
Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg.
175)
Què és una mascota
Antoni Llull Martí
Quan jo era
jove mai no vaig sentir dir aquesta paraula, que amb tot i que aleshores fos inusual ja era
ben antiga, tant en la nostra llengua com en la castellana. Fabra la recollí al seu
diccionari, i des de feia molts d’anys es trobava en el de la Real Academia
Española, però no amb cap dels dos sentits amb què avui en dia és principalment
usada: el d’animal domèstic, de companyia i el d’animal o figura d’animal
que representa o simbolitza un esdeveniment públic (una olimpíada, un
campionat, una exposició, etc.). En anglès s’ha usat també mascot amb aquest sentit, però no
per designar els animals domèstics, als quals anomenen pets,
paraula que no sona gaire bé, en la nostra llengua, però això els anglesos no ho
saben.
El
diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans diu, en definició quasi idèntica
al de
la Real
Academia Española, i a la dels diccionaris francesos, que una
mascota és una
«persona, animal o cosa que hom considera que porta sort». És possible que estigui
relacionat amb mascara i amb màscara, dels que se n’han trobat possibles antecedents
en llengües celtes i en les germàniques. Una cosa que sembla més segura és que
mascota té relació amb l’occità masc i masco, ‘bruixot’
i bruixa’,
respectivament. D’aqueixa llengua, en la qual era usual per devers el segle XIII, amb
els significats de bruixa i també d’alcavota, sembla que passà al català i al
francès.
El mot
caigué en desús durant segles, i a França fou popularitzat devers l’any 1880 per l’èxit d’una
opereta d’Edmond Audran titulada La Mascotte. La protagonista, Bettina, era
una al·lota de la pagesia a qui feien guardar indiots, i que tenia el particularíssim
do de dur la sort i la fortuna a la casa on era acollida, amb la condició, emperò, que
la seva virtut havia d’esser estrictament respectada. La cosa es complicà, però
després de diverses peripècies de caire dramàtic la cosa acabà bé,
com sol ocórrer en totes les operetes. A través del francès fou reintroduït l’ús
d’aquest mot en castellà i sembla que d’aquesta llengua passà, amb el nou sentit, a
la nostra. El que no he sabut aclarir és per què, i quan, exactament,
començaren a aplicar-lo als animalets de companyia, que no mereixen esser designats amb
una paraulota tan poc eufònica.
6)
Novetat editorial
Segona edició, revisada i molt ampliada (647
pàgines), del 'Manual de galego científico', obra els professors Carlos Garrido,
de la Universitat de Vigo, i Carles Riera, de la Universitat Ramon Llull (de
Barcelona).
La primera edició aparegué l’any 2000;
la segona, al cap d’onze anys, el 2011, sota la marca editorial Através Editora,
de Vigo.
Es tracta de la versió en llengua gallega del 'Manual de català
científic', de Carles Riera.
És una obra adreçada als redactors tècnics
galaico-portuguesos, i a professionals, investigadors científics, docents,
periodistes, traductors i estudiants tant de Ciències com de Lletres.
Tracta d’aspectes prosòdics, ortogràfics, sintàctics, lèxics i
estilístics. L’índex final de termes (a tres columnes) ocupa més de cent
pàgines.
És una obra científica que procura de facilitar una consulta àgil i
profitosa.
7)
La parla de l'Urgell
Pere
Ortís
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies
de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i
per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un
exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin
eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
Ja...
Anticipa una obligació, una conveniència.
Ja fas bondat? Ja
estudies força?
...,
ja! Exasperat.
No m'empudegos, home,
ja!
Ja ha
begut oli! Ja no té remei, mort segura.
─Una serp
s’ha ficat al niu dels picots!
─Pobres
pelatxos, ja han begut oli!
Jaio.
Vell.
El Quel del Cirera és més jaio que el Ton
de ca la
Ció.
Jaquir.
Deixar. Prestar.
Jaqueix-me el
bolígraf.
Jassa. Jàssera.
El trebol el suporta
una jassa.
Jaumet.
Corc.
Els col×legials
s'havien de menjar els pèsols amb jaumets.
Jònec. Vedell jove.
Demà farem
una carnada amb llonzes de jònec.
Jornal. Tros
de terra que un home pot conrear amb un animal.
El Quel té tres
jornals de terra al secà.
Jova. Prestació personal per a un
treball del comú.
Tots els xicots han
treballat a jova per construir l'església.
Jove.
Nora, la dona del fill.
─Què, com te tracta la jove.
─Home, ves, xau-xau.
Juli. Rodar molt ràpid la
corda en el joc de saltar-la.
Nenes, feu-me un bon
juli, ara.
Jum.
Jonc.
Els bassiots del
costat del canal s'omplen de jums.
Jupa.
Vestit i abric alhora.
Fas
goig, reina, amb aquesta jupa color rosa.
8)
Publicat a
Joan-Lluís Lluís
He descobert una meravella, però no sé si
és una meravella d'intel·ligència, de subtilesa i d'humor o d'imbecil·litat,
d'estafa intel·lectual i d'arrogància. El 1886, un capellà occità, dels Banhs de
Rènnas (al vessant nord de les Corberes), va publicar a Carcassona un llibre
titulat La vraie langue celtique. Al llarg de més de dues-centes pàgines,
mossèn Henri Boudet es dedica a demostrar que –per dir-ho de manera crua–
llengües tan diverses com l'hebreu, el púnic, el basc, el berber, l'iber, el
germànic i l'occità tenen un origen comú i únic: l'anglès modern... Costa
d'entendre aquest plantejament i, doncs, és prudent d'anar a pams. Aquest assaig
–si puc gosar anomenar-lo així– és una obra mestra d'erudició. El mossèn hi cita
dades històriques, citacions (veritables?) d'autors antics, i demostra una gran
capacitat d'anàlisi. Tot això amb una base de raonament absolutament
estrafolària. Quan parla, en el títol de llibre i tot al llarg del text, de
«llengua cèltica» es refereix estrictament, a l'anglès. Aquesta asserció és ja,
en si, una gran fantasia. El més remarcable, però, és la manera que té de
demostrar aquesta font única de tantes llengües, a través d'un ús malabarístic
de les etimologies. Actua de dues maneres diferents. La primera, reservada a
l'occità. Ha reunit un glossari de paraules angleses que vénen del llatí i les
compara a paraules occitanes que els són properes i n'extreu la conclusió que,
en lloc que aquesta semblança demostri un mateix origen, prova que l'occità ve
del «cèltic». Per exemple el gat occità (sí, també ho diuen així)
vindria, segons ell, del cat cèltic...
L'altre mètode és encara més fascinant i
s'apropa dels jocs verbals, de l'enigmística i dels exercicis d'estil. Aquest
bon capellà pren qualsevol paraula de qualsevol llengua i intenta trobar-li un
avantpassat en anglès/cèltic. Així, el Sinaí demostra que l'hebreu deriva de
l'anglès, ja que la manera en què Déu va proporcionar la seva Llei al poble
hebreu en aquesta muntanya va ser espectacularment brillant, i així ajunta to
shine (brillar) i eye (ull) i construeix un Sinaí
aproximatiu... Com demostrar que el púnic també deriva de l'anglès? Desmuntant
el nom del pare d'Hanníbal, Amílcar, un nom que palesa l'energia d'aquest rei a
dirigir el seu poble: to aim (dirigir), weal (prosperitat), to
care (tenir cura). Aim-weal-care dóna un Amílcar molt coix però
suficient, segons Boudet, per revolucionar la lingüística...
L'exercici és enginyós però no gaire
difícil si veiem que, de fet, Boudet treballa al revés del que diu. És a dir que
primer intenta desmuntar els noms, propis o comuns, per trobar-hi
correspondències amb l'anglès i després s'espavila per explicar que aquests mots
anglesos corresponen a característiques dels noms en qüestió. I ara provaré de
ser digne d'un tal enginy (de debò no sé dir si aquest capellà era boig o murri)
provant de demostrar, amb la mateixa manca d'escrúpols, que el català també
deriva directament de l'anglès. Puc inventar-me, per exemple, que a l'alta edat
mitjana els catalans eren famosos per conrear una ceba amb la qual alimentaven
el bestiar i tot seguit puc afirmar que el nom del país ho demostra:
cattle (bestiar), onion (ceba) dóna un catlle-onion gairebé
convincent, no? Que els habitants dels Pallars no eren tots, antany, negociants
de ruc? To pay (pagar) ass (ruc): pay-ass...Que la gent
d'Osona no és coneguda per la seva obsessió a tenir una llar ben construïda i
segura? House (casa) on (damunt): House-on... Es pot fer
amb gràcia o amb matusseria, amb exactitud lingüística o amb aproximacions
barroeres... Qui vulgui provar, que s'hi posi i, si vol, que me n'enviï els
resultats...
9)
Assumiràs la veu d'un
poble
Vicent Andrés
Estellés
Assumiràs la veu d'un poble,
i
serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i
esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I
tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota
la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu
estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir;
et pariren per
vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i
amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la
pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de
la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida
amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment
just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat
d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en
ninguna prosperitat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et
delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no
s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines
decididament.
10 emissores per
internet
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART
de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
46)
Després d’escoltar cal discernir
Ramon Sangles i
Moles
Després d’haver parat bé l’orella i un cop hagi entrat dins
nostre tota la substància que el parlant ens haurà fornit, és necessari tenir el
suficient discerniment per a fer una tria i una selecció dels conceptes captats,
car no sempre tot ha d’anar coll avall.
Aquesta tria ens haurà fet possible de classificar en un
compartiment les coses que prioritzem i en un altre aquelles que considerem
supèrflues o rebutjables. Es tracta de posar en marxa una escala de valors a fi
que per una banda se’ns simplifiqui la vida i per l’altra prengui un veritable
sentit. Malament rai si en aquest procés no hi hagués en primer lloc el
discerniment, essent com és una qualitat pròpia de gent que sap què fa.
No cal dir que mentre escoltem ja seleccionem, perquè en una
escolta intel·ligent el discerniment ja opera, fent que ens quedin més gravades
unes paraules que unes altres o que sols parem atenció en uns conceptes
determinats i els retinguem clars i frescos en la memòria. Aquesta escolta
intel·ligent ens dóna la capacitat d’entrar en el nucli, en l’essència de
l’exposició, i fa que no ens aturem o entrebanquem en el revestiment accidental
o superflu d’un discurs.
El discerniment empaqueta el contingut i la forma del missatge,
és a dir, entén per què el contingut és explicat de tal forma. Qui té
discerniment sap per què el conferenciant fa ús d’unes determinades paraules i,
així, és capaç d’entrar en la intencionalitat de l’elocució, descobrint quines
motivacions han dut el parlant a fer tal discurs, a fer-lo en tal lloc i de tal
manera. Només un savi reïx a fer un bon discerniment.
12)
Comunicació presencial: factors
visuals
Joan Tudela
Tot i que, a la nostra vida quotidiana, sovint vivim
situacions comunicatives en què hi intervenen diversos aspectes auditius i cap
factor visual (per exemple, el telèfon i la ràdio), de vegades els factors
visuals són molt importants en la comunicació presencial. Per tant, val la pena
de parlar-ne i val la pena de tenir-los ben presents.
Del llibre Llengua i
comunicació.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net