Article publicat en EL PUNT dilluns 21 de març del 2011
Fer més por que una fragata de
moros
Eugeni S. Reig
Es
diu que alguna cosa fa més por que una fragata de moros quan fa molta por. Podem
dir, per exemple: «cada volta que el meu fill agarra el cotxe em pose a
tremolar. És molt atrevit i em fa més por que una fragata de
moros.»
L'escriptor benisser Bernat Capó va arreplegar aquesta locució l'any
1981 en la població de Parcent. En el seu llibre Espigolant pel rostoll
morisc podem llegir:
«Al
llarg del segle xvii, especialment
a partir de l'expulsió dels moriscs, les incursions es fan freqüents, foren
tants els robatoris i les violacions soferts, que des d'aleshores, els
parcentins tenen el seu propi refrany: “Fas més por que una fragata de moros”.
Perquè sens dubte passarien por, i més d'una vegada s'arribaria al
pànic.»
Cal
aclarir que la dita “fer més por que una fragata de moros” no és exclusiva de
Parcent, ja que s'usa (o s'usava) pràcticament en tota l'àrea idiomàtica de la
nostra llengua, sobretot en les zones que són més a prop de la costa. Podem
trobar-la, per exemple, en l'obra d'Àngel Guimerà, de Joaquim Ruyra o de Joaquim
Soler “Pitarra”.
Jordi
Palou va publicar aquesta expressió en el butlletí Cada dia un mot el 10
de febrer del 2011 i la va il·lustrar amb els dos fragments literaris que copie
tot seguit.
El
primer, del gironí Joaquim Ruyra, diu així:
«Ell
se sentia cohibit davant de la gent, no sabia com posar-se, ni què dir...
Preferia que ningú el saludés. Els coneguts, sobretot, li feien més por que una
fragata de moros, no per res sinó perquè es creien amb dret a moure conversa.
Qualsevol interrogació li semblava malintencionada, en qualsevulga enraonament
hi sospitava trampes...»
I el
segon, de Pasqual Costa Cholbí, diu així:
«Geogràficament, les nostres costes afavorien la comunicació marítima
amb el nord d'Àfrica, aliada dels turcs, de manera que els pirates les visitaven
amb freqüència. Generalment capturaven naus, però si desembarcaven es dedicaven
a robar, saquejar, raptar persones per a després vendre-les com esclaus o
retindre-les per cobrar rescat. En la segona meitat del segle xvi s'intensificaren les incursions.
L'expressió fas més por que una fragata de moros! encara és viva
actualment.»
Per a
expressar el concepte definit són àmpliament usades pels valencians les
expressions equivalents fer més por que una nit de trons i fer més por
que una pedregada. Aquesta darrera, de vegades, es completa dient que
una pedregada en sec o que una pedregada
seca.
Pel que fa a l'etimologia dels mots fragata i moro, copie
tot seguit el que ens diu el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de
l'Enciclopèdia.
Fragata: «1533; mot it. dial. (it. fregata), provinent potser de
(barca) naufragata, amb interpretació errònia de nau- per 'nau',
atès el gran influx català al sud d'Itàlia».
Moro: «s. xiv; del ll.
maurus 'habitant de Mauritània'».
Com veiem, la paraula moro va ser, originàriament, un gentilici,
però prompte va esdevenir una referència ètnica. Els valencians hem donat sempre
el nom de moros als habitants de les terres a on és majoritària la
religió mahometana i la cultura àrab, i això és vàlid tant per als països del
nord d'Àfrica com per als de l'Orient Pròxim, tant en l'actualitat com en el
passat. I, sobretot, anomenem i hem anomenat sempre moros als habitants
d'al-Àndalus (o al-Andalús, en la pronúncia àrab andalusí), és a dir, les terres
de la península Ibèrica dominades pels musulmans durant l'edat mitjana. Eixos
segles de dominació musulmana han deixat una petja molt forta en el nostre
imaginari col·lectiu. En el nostre llenguatge hi han múltiples referències als
moros. Tenim, per exemple, un bon grapat de frases fetes –a banda de fer més
por que una fragata de moros– en les que trobem la paraula moro, com
ara: això li ho contes al moro Mussa, o tots moros o tots
cristians, dóna'm pa i dis-me moro, haver-hi moros en la
costa, val més moro ric que cristià pobre, a la força va el moro a
missa i moltes més. Quan alguna cosa costa molt de fer diem que és una
faena de moros. I jo que sóc d'Alcoi, no cal que diga res de les
festes de moros i cristians, que celebrem cada any per sant Jordi. Ni
tampoc del merengue que els alcoians anomenem moro.
NOTA
1:
- Capó i Garcia, Bernat; Espigolant pel rostoll morisc (2a
edició) (Edicions del Bullent, Picanya, febrer 1999, pàgs. 174 i
175)
- Ruyra i Oms, Joaquim; «La
gent del mas Aulet», dins Obres completes (Editorial Selecta, Barcelona,
1949)
- Costa Cholbí, Pasqual; «Causes de l'expulsió
dels moriscs» (Butlletí del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en
Filosofia i Lletres i en Ciències d'Alacant, núm. 8, juliol, agost i
setembre del 2009, pag. 12)
NOTA
2:
Butlletí núm. 2.644 de Cada dia un mot (dijous, 10 de febrer del 2011) <http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2644>
Sens dubte, Andrés Iniesta és un home que posseeix el do dels gestos bells. Serà recordat durant molt de temps el seu homenatge al jugador de l'Espanyol -i amic seu- Dani Jarque, que va aconseguir posar-nos a tots la pell de gallina, i és fàcil veure'l donant suport a causes humanitàries o iniciatives en favor de col·lectius més o menys desvalguts. Són detalls que honoren el migcampista del Barça, especialment valuosos ara que -per sort o per desgràcia, no ho sé- els jugadors de futbol han esdevingut referents de comportament per a la majoria de la societat, en especial per als nens.
Iniesta ha tingut ara un gest amb la llengua catalana en oferir una roda de premsa en què ha fet servir per primera vegada en públic la llengua de Cristian Segura. Fa temps que el futbolista estudia i practica el català, i ha anunciat que pensa usar-lo cada vegada més en les seves rodes de premsa i també que a partir d'ara escriurà els seus missatges i tuits en català, castellà i anglès. Pels mateixos motius mencionats abans, evidentment es tracta d'una bona notícia, més que més perquè el català -per desgràcia, ara sí- necessita encara aquesta mena d'actituds favorables per reforçar el lloc que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya. O sigui que endavant, enhorabona i puix parla català, Déu li'n do glòria.
Com era d'esperar, les reaccions a la xarxa han estat multitudinàries i multicolor. La majoria d'internautes aplaudeixen la decisió d'Iniesta i li diuen que és un crac (tractament obligatori quan es tracta d'un futbolista). No hi falten, com no podia ser d'altra manera, els dinàmics patriotes espanyols que deploren el fet i el consideren fruit de la tenebrosa dictadura catalanista que oprimeix els ciutadans del nord-est d'Espanya. I, per allò que d'ases n'hi ha a totes les cases, també hi trobem els que retreuen a Iniesta que el seu català sigui encara vacil·lant i li vénen a dir que, per parlar-lo malament, gairebé millor que s'asbtingui de fer-ho. Si la curtor fos música, internet seria un concert simfònic.
Aquests últims m'han fet pensar, per associació, en l'estol de mamífers que es van esqueixar les vestidures per com de malament, segons ells, va parlar el castellà Francesc Colomer, el nen de Pa negre , a la gala dels Goya. És mentida que el parlés malament: senzillament va parlar amb accent català i es va entrebancar un segon, però ell mateix es va corregir de seguida. Tenint en compte el moment i la circumstància, se'n va sortir més que bé. Però hi va haver tota una col·lecció de mamelucs -incloent-hi algun il·lustre compatriota que no té empatx a sortir a la ràdio i la televisió públiques perpetrant un català lamentable- que van trobar que el nen destrossava el castellà i que això era senyal de la terrible persecució que, segons ells, pateix el castellà al nostre sistema educatiu. Permetin-me una altra analogia festiva: si la demagògia i la mala llet fossin ronya, aquí n'hi ha molts que anirien plens de crostes.
La millor defensa d'esclar són frases que canvien de sentit si canviem és clar per es clar. "Stalin -per mi, és clar / esclar - era de dretes". Aquí és clar vol dir que no en tinc cap dubte; i esclar , que és només una opinió i no vull pontificar. Alguns diran que, afegint-hi uns punts suspensius o un signe d'exclamació, és clar ja vol dir esclar . Però jo els pregunto: ¿llegirien igual els dos és clar ? i, si ho fessin, ¿el que escolta percebria el contrast de sentits?
La resposta és no i no . Cal dir esclar perquè si diem és clar l'oient entén una altra cosa. L'oposició és clar / esclar és un recurs que podem usar o ignorar. Però si l'usem -com fan molts escriptors i, sobretot, molts guionistes- no ens podem escapar de fer-ne dues pronúncies diferents. Perquè és absurd i desconcertant que algú que ha de llegir esclar -un nen a l'escola o un estranger que aprèn català- es trobi escrit és clar . Els lingüistes de TV3, que treballen amb llengua oral, ho saben de sobres i per això ja fa uns quants anys que admeten esclar al seu llibre d'estil.
I és que esclar té un gran rendiment en els diàlegs informals. Estalvia l'ús del feixuc evidentment , tradueix l'anglès of course i és una bona alternativa a calcs del castellà com per suposat o com no . El català de ficció en va ple. Perquè aquest esclar que diem sigui també un esclar que escriguem només cal ser fidel al principi fundacional de l'escriptura: reflectir de la millor manera pos sible la llengua oral.
Però costa molt veure que és un bloc si no hi ajuda la grafia. Escriure adéu-siau en lloc de a Déu siau impedeix que un geni ens faci dir a Déu sigueu i, a més, fa que tingui una entrada pròpia al diccionari. S'ha proposat déu-n'hi-do però, posats a fer el pas, potser val més escriure deunidó. Algú dirà que indueix a fer neutra la e , però això ja passa en altres aglutinacions, com ara benvingut , en què l'ac cent secundari bloqueja la neutralització. I és que el compost trisil·làbic permet un segon accent sense violar l'alternança tònica-àtona.
Però la millor prova que deunidó ja no són quatre paraules sinó una és deunidoret. Aquest diminutiu popular, que ja trobem a l'Alcover-Moll, demostra fins a quin punt per al parlant deunidó és una unitat com ho pot ser poc o bastant . Un diminutiu que separa deunidó de déu meu o si déu vol i fa evident que ja no és locució sinó paraula independent.
Sovint trobo qui fa l'esmena quan parlem de la llengua espanyola insistint que s'ha de dir castellana. Sempre són els mateixos arguments, que no cal repetir. Jo, per la meva part, m'abraço que 115 milions de mexicans i una quantitat similar de pobladors d'altres països d'Amèrica Llatina, en diem espanyol.
També és el cas que en anglès se'n diu spanish, en francès espagnol i no cal seguir. També resulta que els mateixos espanyols tenen com a màxima autoritat lingüística la Real Academia Española i el diccionari que publiquen periòdicament es titula precisament Diccionario de la Lengua Española. De què ve, doncs, aquesta mania de continuar-ne dient castellana? Es perquè això va ensenyar l'escola franquista? La parla en qüestió tindrà l'origen on es vulgui, però els espanyols l'han fet seva i l'han convertit en la llengua de l'Estat, excloent les altres.
El fet que s'hagi rebutjat recentment la llengua catalana a les Corts espanyoles, fent gala de la seva intolerància habitual i fins i tot de molt males maneres, dignes però de la seva nissaga, per part d'alguns diputats, confirma la idea que s'ha d'eliminar la debilitat de parlar de “llengua castellana”.
La definició hauria de ser molt clara: a Espanya l'espanyol i a Catalunya el català –independentment de totes les que es vulgui–, la qual cosa ens porta també a pensar que s'ha d'eliminar l'expressió “la resta d'Espanya”, com si Catalunya en fos una part, quan són tants ara els que es mostren convençuts que són dues coses diferents.
Per construir el que volem s'han de fer grans coses, però també les petites gestes quotidianes ajuden a formar una sòlida consciència que encara no s'ha pogut generalitzar del tot.
Cal recordar, per no restar importància als petits fets i dites de cada dia, que durant els temps més amargs del franquisme va ser precisament aquesta acció constant de la gent que va consolidar a la fi la salvació de la identitat catalana.
Al meu amic Joan Santos
Número 70, 30 de març del 2011