InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 467 (dimecres 30/03/2011) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - ¿Rentadora o llavadora?
2) Tertúlies de ca
Fuster: presentació del llibre Final de viatge. Memòries d'un gandià: amics,
coneguts i saludats de Gonçal Castelló
1)
¿Rentadora o llavadora?
Eugeni S.
Reig
El verb
llavar significa: «Netejar amb aigua a
soles o amb aigua i sabó (o detergent, o xampú, o altres productes de neteja).» Podem llavar la roba, llavar el paviment,
llavar l'escala, llavar el cotxe, llavar-nos les mans, llavar-nos el cap,
llavar-nos el cos, etc. Tenim l'expressió popular llavar la cara (a algú)
que significa 'afalagar-lo per guanyar-li
la voluntat amb la intenció d'aconseguir alguna cosa que ens interessa,
adular-lo'. Tenim el refrany: Una
mà llava l'altra i les dos la cara. Si diem que algú no llava cap cap que
no li isca tinyós volem dir que la persona de qui parlem té molt mala sort,
que totes les coses que fa en la vida li ixen malament. Derivats de
llavar són llavanera (equivalent a bugadera i
ruscadera), llavat (equivalent a lavativa),
llavatori, esllavassar, (i la variant formal
desllavassar), desllavar, llavutxar, llavador, etc.
Moltes vegades he oït, quan algú es queixa que té molta calor, que li han
amollat la impertinència següent: “¿Tens calor? Tira't al llavador.” L'herba roquera,
espècie Parietaria officinalis, en alguns llocs
rep el nom de llavatasses perquè és útil per
a llavar porcellana, pisa, vidre,
etc.
El verb rentar significa: «Aclarir amb aigua
neta allò que s'ha llavat amb sabó, detergent, xampú o altres productes de
neteja similars.» Podem rentar la
roba, l'escurada o qualsevol altra cosa que hàgem ensabonat; podem rentar-nos
les mans, la cara, el cap, els peus, el cos, etc. També significa «netejar només
amb aigua», com quan parlem de rentar la fruita o la verdura o de rentar-nos la
cara o les mans. Derivat del verb rentar en la darrera accepció és el
substantiu rentó, que fa referència a l'acció i l'efecte de
rentar.
Per
tant, en la llengua dels valencians, quan en l'acte de netejar alguna cosa
emprem, a més d'aigua, altres productes de neteja, hem d'utilitzar
necessàriament el verb llavar. No podem dir que ens rentem les mans amb
sabó, hem de dir que ens llavem les mans amb sabó i, després, ens les rentem amb
aigua a fi d'eliminar el sabó.
Per
consegüent, ¿com hem d'anomenar els valencians la màquina que s'usa per a llavar
la roba? Doncs hem d'anomenar-la, imprescindiblement, llavadora, perquè
anomenar-la rentadora implicaria admetre que la màquina l'única cosa que
fa és rentar la roba i, per tant, la trauríem quasi igual de bruta que la
fiquem. Per a llavar la roba i deixar-la neta cal que afegim en la màquina sabó,
detergent o algun altre producte adequat de neteja. Només amb aigua clara no pot
netejar-se una roba bruta, amb taques i greix. I espere que no hi haja ningú que
em diga que posant l'aigua a noranta graus de temperatura i tenint la roba tres
hores pegant bacs dins la màquina acabaria eixint neta sense usar cap producte
químic afegit. No se m'ha acudit fer eixa prova, però, encara que fóra veritat
que així es poguera netejar la roba, això no ho faria mai ningú que tinguera en
cap en el seu lloc perquè seria un balafiament absurd d'energia i una pèrdua
lamentable de temps i, damunt, molt probablement, la roba eixiria feta
péntols.
I ¿com
hem d'anomenar els valencians la màquina que s'usa per a llavar la vaixella?
Sembla prou evident que hem d'anomenar-la llavavaixelles. També podríem
anomenar-la, lògicament, netejavaixelles i, fins i tot,
escuravaixelles, ja que els valencians (excepte els de les comarques més
meridionals) usem el verb escurar per a expressar el concepte de llavar
la vaixella. El que no podem fer és anomenar eixa màquina rentavaixelles
perquè això significaria que la màquina només fa que rentar les vaixelles que hi
fiquem i això seria una estafa colossal. Les instruccions de la màquina ens
indiquen que, abans d'introduir els plats, tasses, culleres, ganivets i altres
objectes dins la màquina, hem de posar-los davall del doll d'aigua de l'aixeta i
rentar-los a fi d'eliminar les restes de quemenjar adherides. Si, en acabant,
resulta que la màquina no fa altra cosa que pegar-li un altre rentat, mal negoci
hem fet. Per a un resultat tan desastrós no calia cap màquina, ja n'hi havia
prou amb mantindre els objectes que volem escurar una miqueta més de temps
davall del doll d'aigua corrent. Però per molt que rentem un plat, si estava
impregnat d'alguna substància greixosa, continuarà greixós. Per a eliminar el
greix cal usar un producte detersiu, és a dir, cal llavar el plat, no rentar-lo
i prou.
Els
catalanoparlants que són de zones a on neutralitzen les aa i les
ee àtones pronuncien exactament igual els verbs llavar i
llevar. Ells han deixat d'emprar el verb llavar i han desplaçat el
seu significat cap al verb rentar a fi d'evitar confusions. Però com que
els valencians no tenim eixe problema d'homofonia no tenim perquè imitar-los i
perdre les matisacions tan importants que ens oferix el lèxic patrimonial català
que nosaltres hem tingut la sort de conservar intacte durant segles i
segles.
2)
Tertúlies de ca Fuster:
presentació del llibre
Final
de viatge. Memòries d'un gandià: amics, coneguts i saludats
(editat pel CEIC Alfons el
Vell i Ajuntament de Gandia), de Gonçal
Castelló.
Amb la
intervenció de Ricard-Camil Torres, historiador i professor de
la UV, i Àngel Velasco, filòleg i editor del llibre.
Lloc: Casa-Museu
Joan Fuster-Biblioteca Suecana (C/Sant Josep, 8), SUECA (Ribera
Baixa).
Entrada gratuïta, aforament
limitat.
Divendres, 1 d'abril de
2011, a
les 20 h.
Organitza: Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de
Sueca.
3)
Publicat en el diari ARA dimarts 8 de març del
2011
Dijous vam titular "Ningú vol pagar
la factura" i alguns lectors ens van advertir que havia de ser "Ningú no vol
pagar la factura". Quan les formes cap, ningú, res, gens, enlloc, mai,
tampoc van davant del verb, la normativa de l'IEC admet que ometem el
no , però ens aconsella mantenir-lo en la llengua formal. El llibre
d'estil de TV3, en canvi, aconsella ometre aquest no i la Gramàtica
normativa valenciana ho veu tot correcte però remarca que la
tendència actual és ometre'l.
Aquesta tendència respon a un principi
d'estil universal: entre dues frases que diuen el mateix se sol preferir la més
curta. "Mai l'he vist" diu el mateix que "Mai no l'he vist": ningú entén que el
primer mai vulgui dir algun cop. Seguir normes cegament
indueix a errors. La frase "Ho faré sense que ningú no ho vegi" és incorrecta:
el sense ja és negatiu i el no fa triple la negació. Ha de ser
"sense que ningú ho vegi", perquè també diríem "sense que ho vegi ningú".
Al Google hi trobo 300.000 "sense que
ningú no". No s'hi posa el no seguint la intuïció sinó obeint una norma
que la contradiu. De fet, qui s'hi para a pensar el troba estrany, però
acostumat a obeir normes contra el que diria, ignora el que intueix. De tan
correctes que volem ser incorrem en errors que més relaxats no cometríem. Co
mencem negant el que coneixem i acabem negant tres vegades, igual que sant
Pere.
Publicat en el diari ARA dimecres 9 de març del
2011
Llegit l'article d'ahir, un lector
em diu: "D'acord que quan cap, ningú, res, gens, enlloc, mai i
tampoc van davant del verb no calgui el no , però és que aquesta
estructura ja és molt castellana". I té força raó. "Res m'agrada tant" o "De res
serveix" són calcs. En català genuí hem de dir "No hi ha res que m'agradi tant"
i "No serveix de res". I també és veritat que "No ho hauria dit mai" és la
manera normal de dir "Mai (no) ho hauria dit".
Però posar mai o ningú
al davant és una important estratègia expressiva. El que fa que sigui un
castellanisme és convertir-la en l'estructura habitual. És un cas semblant al
d'alguns adjectius anteposats al nom: un ús que en català és més restrictiu i
que hauria d'estar retòricament justificat. Per al titular d'un diari, que
demana començar amb un subjecte, "Ningú (no) vol pagar la factura" és millor que
"No vol pagar la factura ningú".
En posició preverbal aquestes
paraules fan la frase negativa: dominen el seu verb i el carreguen amb un
no, tant si l'hi posem com si no. Fins i tot en les frases interrogatives
i condicionals, per tenir sentit positiu han de ser postverbals: "Si vols res,
m'ho dius", "¿N'has vist cap?" La norma té una excepció: "Si mai veniu" no vol
dir "Si no veniu mai", vol dir "Si veniu algun cop". En canvi, "Si ningú ho té
clar" vol dir "Si no ho té clar ningú" i no pas "Si ho té clar algú". És una
asimetria curiosa que deixo a la consideració del lector.
5)
Publicat en el diari
Levante-EMV dimecres 23 de març del 2011
Vicent Josep Escartí
Segons l'estudiós Vicent de Melchor, un manuscrit conservat a
Anglaterra conté els quatre Evangelis, en valencià, a pesar que fins ara mateix
havia passat per ser un "Nou Testament [...] traduït del grek en llengua
menorqina", com es llegeix a la portada. Datat al segle XVII, ningú no havia
qüestionat la seua adscripció, que semblava lògica, atés que Menorca va
pertànyer a l'imperi britànic. Tanmateix, ara sabem que l'autor va ser valencià.
Segurament, Lluís de las Torres, nascut al voltant del 1693, en terres
valencianes, i mort a Saint Mary, a Jamaica, el 1739. A més, se sap que Torres
va ser un dels dotze capellans de l'ambaixada d'Espanya a Londres. Es va fer
anglicà i l'ambaixador espanyol temptà de fer-lo arrestar i enviar-lo a casa, on
li haurien llevat del cap aquelles veleïtats d'abandonar la vertadera fe. Però,
escapà i es refugià a Windsor, on, amb l'ajuda del teòleg Waterland, va traduir
els Evangelis a partir d'una versió anglicana en castellà, per tal de fer-ne una
edició adreçada als menorquins, que no es va portar a termini.
Per fortuna, ens ha pervingut el manuscrit. Torres,
intentà després col·locar-se en alguna capellania i es casà amb una "pobra
viuda", amb qui va tenir un fill. Sol·licità una destinació a Menorca, el 1735;
però, se li negà. A la fi, passats tres anys, va ser nomenat capellà d'un
vaixell de guerra que anava a Jamaica, i, després d'una estada a Madeira -on
hagué s'enfrontà a la Inquisició portuguesa-, arribà a l'illa del Carib, on, el
1739 morí de febres.No cal dir que la història personal d'aquell Lluís de las
Torres que Vicent de Melchor suposa originari de la zona de la València
apitxada, és realment complexa. D'altra banda, no deixa de ser remarcable, el
seu text, per a la història de la nostra cultura, en una data com aquella.
Torres, valencià, traduïa al "menorquí" els Evangelis. El text, encara inèdit,
estaria molt bé que es publicàs. I, si es feia a València, encara em semblaria
millor. Sobretot, per pagar-li d'alguna manera la peripècia, al pobre mossén. I
també, per col·laborar a recordar que els valencians sempre hem pregat en la
nostra llengua, per molt que l'arquebisbat semble obviar-ho, fins i tot
ara.
--------------------------------------
6)
7)
Publicat en el diari
Levante-EMV divendres 25 de març del 2011
J. Leonardo Giménez
Cal estar a l'aguait amb alguns verbs de significat diferent
en valencià i en castellà, encara que es pronuncien i s'escriguen igual, com ara
"colgar", "acostar", "llevar" i altres que hi poden produir
interferències.
Ocorre, principalment, en el significat del verb
"colgar". Ara hi ha qui, parlant en valencià, colga el telèfon, un quadro, la
jaqueta de la perxa, etc., sobretot gent jove i valencianoparlants novells.
Diuen que "ho colguen", però en realitat el que fan és penjar el quadro, el
telèfon, la roba i tot el que siga "fer aguantar una cosa per la part superior
sense res que la sostinga per davall".
Tot això es pot colgar en valencià, però, quina
necessitat n'hi ha? Caldria agarrar un pic i una aixada, fer un clot i
colgar-ho. Però ho faríem malbé. I si colguem un quadro, sense embolicar-lo bé,
minorarem molt el seu valor, de manera que millor serà penjar-lo.
Colgar, ja se sap, en valencià és enterrar, soterrar,
"tapar o cobrir alguna cosa amb terra, ramulla, brossa, teles", etc. Podem
colgar desperdicis, llavors, el fem, el gos quan se'ns mor, etc. Abans colgàvem
els morts, però ara és més habitual posar-los en un nínxol o
incinerar-los.
La confusió i interferència abans es produïa al revés
també. Fa alguns anys, un encarregat monolingüe, en una finca agrícola
d'Antella, manà a tres bracers, nouvinguts de la Manxa, que tallaren les
verdolagues d'un bancal i que les colgaren fondes. Això feren els estupefactes
jornalers castellans: "colgarlas". Penjaren les mates del ramatge dels
tarongers. La diferència és ben clara, però la interferència del significat
castellà de colgar s'hi està introduint massa i cal evitar-lo.
I això, no colguem la camisa acabada de planxar, ni el
bodegó, ni el telèfon, que els espatlarem.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací