InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 465 (dilluns 28/03/2011) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
2) Sumari del núm. 74 de la revista Llengua Nacional
( 1er trimestre del 2011)
7) Editorial Moll
publica NOMS I DESCRIPCIONS DELS PEIXOS DE LA MAR
CATALANA
8) Concert i exposició
del grup AL TALL a la UPV per a celebrar els seus 35 anys de música
mediterrània
1)
És un fet cada dia més constatable que la
reconstrucció nacional de Catalunya no la fan només els polítics; alguns,
sovint, més per mediocritat o panxacontentisme que per malvolença, ajuden a
desfer-la.
Catalunya la seva estructura cultural i social
la van reconstruint, sobretot, una munió d'entitats i d'individualitats, que,
sense altra impuls que el del pur patriotisme, aconsegueixen, amb la tossudesa i
l'eficaç laboriositat de les formigues, ben sovint des l'ombra o des de
l'anonimat i amb una notable mancança de recursos materials, allò que tants
altres ciutadans o institucions amb moltes més possiblitats i responsablilitats,
per inconsciència o per indolència, no ens son capaces.
Aquest és el cas, i en podria citar moltes
d'altres, de publicacions com ara "Llengua Nacional", una publicació trimestral
que, sense practicament ajuts públics, però amb una il·lusió, un rigor en el
tractament dels temes i una constància exemplars (porta publicats ja setanta
quatre numeros) contribueix eficaçment al debat sobre els aspectes més variats
d'ordre científic o sociològic que afecten el difícil dia a dia de la nostra
llengua.
I si malgrat les dificultats això es pot dur a
terme, és perquè, a més de la seva exemplar voluntarietat, la revista compta amb
l'auxili professional i patriòtic d'un grapat de col·laboradors i
col·laboradores entre els quals es troben alguns dels filòlegs i escriptors més
prestigiosos de la nostra cultura.
Aquesta setmana un trist atzar m'ha fet
coincidir la lectura, a les planes de Llengua Nacional, d'un molt interessant
contedenúncia del novel·lista i professor Marcel Fité al qual jo, casualment,
acabava de demanar autorització per reproduir-lo en el meu bloc amb la, per a
mi, colpidora notícia de la mort d'un altre gran filòleg i gran patriota: el
professor Lluís Marquet, també col·laborador de la revista, professor de la
Universitat Catalana d'Estiu, de Prada, i company laboral meu i amic des d'uns
quinze anys ençà.
De la extraordinària aportació d'en de Lluís
Marquet a l'estudi, alhora rigorós i apassionat, de la llengua catalana, no sóc
pas jo allunyat dels suficients coneixements filològics per fer-ho qui n'ha de
parlar; doctors te la santa mare església del nostre idioma ara tràgicament
dallada de nou, després de la recents morts de Jaume Vallcorba i Rocosa i de
Joan Solà que ho faran, ben segur, amb molta més competència.
Jo em limitaré a recordar, ara, a raig i a cop
calent, la bonhomia i la humanitat d'un personatge que, com tots els savis de
veritat, era extremadament humil i posseïdor d'un sentit de l'humor gairebé
infantívol i d'un gust per la vida i per totes les seves manifestacions,
absolutament envejable.
Enginyer de carrera, com el seu admirat Pompeu
Fabra, a l'estudi i a la divulgació de l'obra del qual va dedicar tants dels
seus treballs, Marquet era un home magnífic que feia compatible l'emissió de la
seva opinió, sempre escoltada i respectada en qualsevol debat acadèmic sobre la
llengua i els seus envitricolls ja fos als cercles de l'Institut d'Estudis
Catalans, amb qui mantenia, a vegades, una apassionada dialèctica, ja fos a
l'Institut del Teatre, del qual va ser una pila d'anys assessor lingüístic, ja
fos a la Universitat de Prada amb l'assumpció plena, desenfadada i fins còmica,
per exemple, de la condició de dansaire en els balls populars nocturns d'aquesta
per ell tan estimada Universitat Catalana d'Estiu.
Allí, aquí i arreu, com a lingüista i com a
persona, el trobarem molt i molt a faltar.
Es per això que he pensat que el millor
homenatge que podia fer avui a l'amic que ens acaba de deixar era dedicar-li la
reproducció d'aquest magnífic article del professor Marcel Fité que ja m'havia
proposat trametre-us i el contingut del qual estic convençut que en Lluís hauria
subscrit gairebé fil per randa.
.
Josepmiquel
Servià
2)
Núm. 74 de la revista Llengua Nacional ( 1er
trimestre del 2011)
Sumari
editorial
Declaració de l'Institut
d'Estudis Catalans...
sociolingüística
Sobre la imposició de l'espanyol.
Andreu Salom i
Mir
Amb les regnes a les mans.
Pere Ortís
La incertesa de l'ós
rentador. Quim Gibert
(psicòleg)
El malson. Marcel Fité
lèxic
Traduir és respectar.
David Cuscó
Escudero
Els jocs de llengua en la
infantesa: les rimes. Jaume
Salvanyà
Sobre «la majoria (de)» o «la
major part de». Carles Riera i
Fonts
Citacions incorrectes
d'altres llengües. Josep Ruaix i
Vinyet
Permetre-s'ho tot.
Albert Jané
Sobre la «sicalipsi», encara.
Roser Latorre
Mots d'Arbúcies, mots del
Montseny (II). Jordi
Dorca
amics i mestres
Entrevista a Jaume Cabré,
escriptor... Jaume
Aulet
bibliografia
Diccionari general de l'esport. David Paloma
Per un ús ètic del llenguatge. Víctor Alexandre
Sortir de l'armari lingüístic. Quim Gibert
Final de viatge. Quim Gibert
3)
Article publicat en el DIARI SEGRE
dissabte 19 de març del 2011
PER
LA LLENGUA MOR EL PEIX
«Me
está usted quitando la libertad de expresarme en castellano» li va etzibar un
senyor a Josep Maria Terricabras. Es veu que aquest tenia constància de la
defensa que el filòsof fa de la llengua catalana. Aleshores en Terricabras li va
preguntar, amablement, quantes llengües parlava. Aquest li va respondre: «Sólo
el castellano, naturalmente». A la qual cosa el seu interlocutor li va etzibar:
«Però home de Déu, com pot dir que jo el privo de la llibertat d'expressar-se en
castellà només perquè dic que tothom hauria de conèixer i poder parlar en català
a Catalunya? Que no ho veu, que vostè de llibertat no en té cap? Si parlés tres
llengües i jo el privés d'una, encara em podria dir alguna cosa, però és que
vostè no té llibertat de parlar cap altra llengua que la castellana. Hi està
obligat, altrament es veu condemnat al silenci!!!»
Sembla que a partir d'aquest punt, la conversa va anar millor i el bon
home va entendre que recomanar-li algú que aprengui la llengua del país no és
privar-lo de cap dret ni obligar-lo a res. L'anècdota l'explicava dissabte
passat el mateix Terricabras, a de les II Jornades sobre Llengua i Emoció de
Fraga. Realment, vaig pensar, és curiós com algunes persones veuen les coses i
entenen l'obertura com una limitació, i prefereixen, en la seva ignorància,
saber només una cosa a saber-ne dues o més.
Durant la setmana, i sense aparent connexió amb aquest tema, m'he
assabentat de les desafortunades declaracions d'un conseller de la Generalitat
segons les quals «Si algú vol estudiar filologia clàssica per plaer, que s'ho
pagui», a les quals afegia, a mena de rerefons teòric, que l'estat ha de
facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat. Deu ser la crisi,
m'he dit, que afluixa els cargols de l'enteniment. Però no, al darrera hi ha una
concepció esquifida de la cultura, similar en tot a la del senyor al qual
«privaven de parlar castellà». Alhora, el conseller dóna a entendre que només hi
ha uns coneixements mereixedors del suport de les institucions, els que es
vinculen al mercat (productiu serà), com si els humans només fóssim considerats
des del punt de vista laboral... A veure en què quedem, saber llengües, ni que
siguin mortes, és cultura o no ho és? És que van suspendre al conseller, és un
dir, perquè no se sabia la declinació del «rosa, rosae,...» Ja sap que per la
llengua (vull dir la boca) mor el peix?
Ramon Camats
Article publicat en el PERIÓDICO DE CATALUNYA
dimarts 15 de març del 2011
L'ESTAT
CONTRA LES NACIONS?
Josep-Maria Terricabras, IEC
Catedràtic de filosofia de la Universitat de
Girona
www.terricabras-filosofia.cat
Hi ha molta gent que no diferencia “estat” de “nació”. La distinció és
important arreu del món i també, és clar, a Espanya. Quan parlem d'“estat”, ens
referim a una organització politicoadministrativa, que pot afectar una sola
nació o aplegar-ne moltes. La nació, en canvi, és la comunitat de persones
unides per la història i la cultura, la llengua, els costums i tradicions, el
dret, el sentiment de pertinença i la voluntat de projectar-se cap al futur.
Per això les nacions són més fortes que els estats: una administració es
pot fer, desfer i refer, però una nació té l'estabilitat i la cohesió que li
donen els sentiments, les complicitats i els implícits compartits durant segles.
De fet, les nacions europees s'han mantingut i imposat per damunt de molts
estats. El govern de Madrid, però, s'entesta a voler eliminar les diferències
nacionals a l'estat espanyol, i ho fa fins i tot en els anuncis, identificant-se
a si mateix com “el govern de la nació”, en comptes de presentar-se com el
govern de l'estat.
He tornat a pensar en tot això aquest cap de setmana que he passat a
la Franja de
Ponent, convidat per uns amics d'allà, treballadors infatigables a favor de la
cultura catalana, que és la seva i la meva. La cosa és molt fàcil d'entendre:
Fraga o Mequinença, per exemple, pertanyen a l'administració del govern de
l'Aragó, però han estat, i continuen essent, terres de parla i de cultura
catalanes. El català és a les converses del carrer, parlen català –perquè l'han
après a casa– els polítics, els botiguers, els mestres i els alumnes, els
escriptors i els esportistes. El que resulta sorprenent és que no sigui la
llengua (ni tan sols una llengua) de l'administració, oficial i pública.
Al Principat passava en el franquisme, hi ha llocs en què encara passa.
L'estat contra una nació? Pura insensatesa política.
5)
El Museu del Joguet de Figueres recorda el pes
històric de la revista ‘Canigó' i reivindica la figura del seu director, Xavier
Dalfó, en una exposició
Pocs es pensaven l'any 1954 que una nova revista mensual
d'àmbit local nascuda a Figueres es convertiria en un referent local i, més
endavant, en un setmanari de referència a nivell català. I encara menys que
tindria una vida editorial de quasi bé 30 anys. No s'ho imaginaven els seus
impulsors, com tampoc els seus censuradors a l'època. Malgrat això,
Canigó va fer el seu camí, ple d'entrebancs al llarg de la seva història,
sobretot en forma de processos judicials, multes, segrestos...
Ara, una exposició, titulada Canigó, revista de
Figueres, recupera part de la seva memòria, per, d'una banda, accentuar el
paper destacat de la publicació en la defensa del progressisme i el catalanisme
en temps de la dictadura franquista i, per l'altra, reivindicar la figura que la
va fer possible des dels inicis, Xavier Dalfó. I què millor que Figueres, la
ciutat natal de la revista i del seu director, per retre-hi homenatge amb
aquesta exposició que s'inaugura dissabte vinent al Museu del
Joguet i que coorganitza la demarcació gironina del Col·legi de
Periodistes.
La mà de la censura
El mateix Xavier Dalfó, que va dirigir la
revista des del 1954 fins al 1971, fent un exercici de memòria recorda com de
difícil va ser treure tan sols el primer número, davant la reticència del règim
per donar-los permís. “A Joaquim Gironella, director d'Ampurdán, l'òrgan
del Movimiento, no li interessava que sortís una altra publicació. Em consta que
va pressionar, però finalment vaig obtenir una autorització provisional amb una
anotació que ens deia aproximadament que si érem bons nens al cap d'un any ens
donarien el permís”, recorda Dalfó.
De seguida, aquell “capritx d'uns joves
eixelebrats de poc més de vint anys” va anar consolidant-se, reunint
subscriptors i plomes de referència a mesura que la publicació traspassava
l'àmbit local i es dedicava també a la informació general. “No érem localistes,
tocàvem de tot, sobretot temes de cultura més que no pas política”, remarca
Dalfó.
El 1971, Canigó va passar de ser una
revista mensual a ser un setmanari d'informació general. Aleshores, més que mai,
i quan la revista ja s'havia catalanitzat gairebé del tot i també pressionat per
les forces locals –“que ens feien la vida impossible”–, el 1973 “vam
decidir fer el salt a Barcelona per esdevenir una revista d'àmbit nacional,
sense renunciar a les arrels”. Aleshores, la seva dona, la periodista i
escriptora Isabel Clara-Simó, ja feia dos anys que s'encarregava de la direcció
del setmanari. L'etapa barcelonina va durar una dècada, fins a l'any 1983, “quan
aleshores era la Generalitat la que teníem en contra”, recorda Dalfó.
A les seves pàgines hi van col·laborar, entre
molts altres, gent de la talla de Manel Costa-Pau, Maria Àngels Anglada, Ramon
Reig, Eduard Rodeja, Subias Galter, Evarist Vallès, Ismael Planells, Eugeni
Molero, Joan Guillamet, Rafael Torrent, Rodeja Galter, Ramon Reig, Jaume
Miravitlles, Carles Fages de Climent, Josep Pla, Xavier Fàbregas, Paco Candel i
el mateix Salvador Dalí, que també hi va escriure un article per definir uns
quants pintors. Pel que fa a lectors cèlebres, Dalfó destaca que fins i tot
Manuel Fraga Iribarne els va felicitar –a través de carta manuscrita– per uns
reportatges dedicats a “la bella Costa Brava”.
Xavier Dalfó, que es mostra agraït per una
exposició que “esdevé un reconeixement públic d'una trajectòria i una lluita
contra la «negra nit» del franquisme”, assistirà a la inauguració i posterior
taula rodona que tindrà lloc dissabte a les 12 del migdia al Museu del Joguet de
Catalunya, i en què també participaran Isabel-Clara Simó; el catedràtic de
Periodisme de la UPF, Jaume Guillamet; l'alcalde de Figueres, Santi Vila, i el
president del Col·legi de Periodistes de Girona, Narcís Genís.
6)
Publicat en el diari Levante-EMV diumenge
21 de març del 2011
Víctor Iñurria
Recentment es parla de la possible creació d'una Federació
Mundial de Pilota que rebrà el nom de «One Wall«, atès que qui porta aparentment
la veu cantant són els pobles saxons. No és per a nosaltres cap novetat el jugar
contra una sola paret. Avui encara podem veure el magnífic «Frontó d'una paret«
que existeix a Alcalà del Xúquer, al qual els nostres jugadors han donat mostra
de la seua qualitat.
Com expresident de la Federació de Pilota Valenciana (F.
P. V.) i estudiós de la seua història, evolució i modalitats, em permet aportar
la meua personal opinió sobre aquest tema. 2500 anys ens separen d'aqueix
magnífic fris grec: la «Feninde« l'essència del nostre Joc Al Llarg, «Llargues«,
què els pobles europeus han anomenat «Jeu de Paume«, «Ballpelote«, «Pallapugno«,
«Kaats«, etcètera mantenint en sí mateix tota l'essència del món clàssic
original.
En el «Primer Congrés Mundial de Pilota a Mà« ens
poguérem reunir països d´Europa i Amèrica signant un compromís de futur
respectant sempre les modalitats locals, i establint com a base la que hauria de
representar al conjunt, acceptant com a nom «Llargues« i com a pilota la «Pilota
de badana». En la F.P.V. es va crear des d'un principi una secció per al joc del
«Frontó valencià» el qual amb grans esforços de sintetització ha permès
enfrontaments amistosos entre jugadors bascs, castellans i valencians.
És a dir, res tinc en contra de la presència del joc
contra paret, tot al contrari, perquè és la modalitat en què em vaig criar des
de menut, però sempre respectant la tradició dels jocs al llarg, que han unit
als pobles europeus, en principi, i als americans després.
Si volem major unió i fraternitat, hauríem de començar
per crear un Campionat altament necessari en el que els millors equips de cada
país s'enfrontaren en una mena de «Champions League» del joc «Al Llarg». Això sí
que seria la base d'un futur fort i estable.
Fou el Sr. Dewin, President de la Confederació qui en
veure per primera vegada una partida de Trinquet, sempre bocabadat, em digué
«Vostès han arribat a assolir allò que tots els aficionats a la pilota hem
somiat, la perfecció del joc».
És la meua senzilla i humil, però molt sentida opinió,
que en cas de crear-se la susdita Federació agrupant la totalitat dels jocs i
modalitats de pilota a mà hauria de dur com a nom, «Federació Mundial de Pilota
a Mà», (World Federation of Handball, si es vol utilitzar l'anglès on siga
adient), assumint així qualsevol de les modalitats que tenen com a base la Mà
del jugador i la Pilota, tant si la llança directament al contrari com si la
juga indirectament, després d'haver rebotat en una, dos, tres o quatre
parets.
Espere que en cap cas s'accepte per les actuals
organitzacions de qualsevol dels països components de la CIJB el que les seues
modalitats passen a ser de segona classe, enfront del totpoderós món saxó que no
content amb auto arrogar-se certs drets, que ningú coneixem qui li ha donat,
vulguen a més substituir una paraula clàssica com és «Frontis» per una altra
procedent de l'idioma del poder,que en el món llatí resulta un element estrany i
sense arrelament.
Cabria recordar aquell símil que diu «Si la piconadora
passa per damunt de la humil planta, aquesta haurà d´amagar-se dins la terra de
manera que una vegada haja passat la piconadora deformadora, puga tornar a
posar-se en peu traient a la llum les seues millors flors».
Tot el meu respecte per a les modalitats de joc
procedents del món saxó i la seua llengua però, perdó, molt major per als
nostres jocs al llarg i els seus dos mil·lennis i mig
d'història.
7)
Editorial
Moll publica, dins de la col·lecció Monografies
científiques,
NOMS I DESCRIPCIONS
DELS PEIXOS DE LA MAR CATALANA
Tom II: Osteïctis (2a part)
de
Miquel Duran
Amb aquest segon tom completam una molt meritòria
obra que recull de manera exhaustiva
totes les espècies de peixos presents al mar que banya el
litoral del Principat, el País Valencià i les Illes Balears. Té moltíssimes
il·lustracions, especialment dissenyades per facilitar la
distinció entre espècies afins, i comentaris tant zoològics com onomàstics. El
llibre va adreçat a qualsevol persona interesssada en els peixos, amb
la seguretat que hi trobarà el nom que reben a la seva
localitat.
8)
Concert i exposició del grup AL TALL a la
UPV per a celebrar els seus 35 anys de música
mediterrània
·
El 31 de març, a les 20 h,
tindrà lloc el concert d'Al Tall al Paranimf de la
UPV
·
Del 29 de març al 14 d'abril es
podrà visitar l'exposició “Al Tall, 35 anys de música mediterrània des del País
Valencià”, a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers de Camins, Canals i
Ports
·
El 29 de març, a les 19 h,
s'inaugura l'exposició i es presenta el llibre Al Tall. Música per a un poble, de
Víctor Mansanet, editat per Edicions
Bromera
La UPV acull l'actuació del grup Al Tall el dijous 31 de
març, a les 20 h, amb motiu dels
seus 35 anys d'existència, en què repassarà la seua discografia, en la qual
destaquen discos com Cançó popular al
País Valencià, Deixeu que rode la
roda, Quan el mal ve d'Almansa, Som de la pelitrúmpeli, Tocs i vares, Xarq
al-Andalus, 25 anys en directe i, el més recent, Vergonya, cavallers, vergonya, entre
molts altres, i cançons tan conegudes com “Tio Canya”, “Cançó de la llum” o
“Darrer diumenge d'octubre”.
A més del concert, la UPV presenta l'exposició “Al Tall, 35 anys de música
mediterrània des del País Valencià” (a la sala d'exposicions de l'Escola
Tècnica Superior d'Enginyers de Camins, Canals i Ports), en la qual es fa un
recorregut històric per l'obra del grup valencià que a partir de la música
tradicional valenciana i les seues lletres –que han ajudat a crear la
consciència de ser un poble, a recuperar la memòria històrica i que tenen una
funció cultural i cívica– ha descobert les altres músiques del Mediterrani,
especialment del nord d'Àfrica.
L'exposició es compon de 24 panells que
reflecteixen la trajectòria d'Al Tall, a més de cartells originals, vitrines amb
documents i audiovisual, i va ser elaborada per la Universitat d'Alacant i
Al Tall, amb la col·laboració de l'escriptor Víctor Mansanet, el pintor Manuel
Boix (que ha il·lustrat molts dels seus discos) i la discogràfica
PICAP.
El mateix dia de la inauguració, el 29 de
març, a les 19 h, tindrà lloc la presentació del llibre Al Tall. Música per a un poble, de
Víctor Mansanet, editat per Edicions Bromera, en un acte que comptarà amb la
presència de l'autor; Joan V. Llinares, gerent d'Edicions Bromera, i Vicent
Torrent, membre fundador d'Al Tall.
Breu repàs a la trajectòria d'Al Tall
Fundat el 1975 amb Miquel Gil, Manuel
Miralles i Vicent Torrent, en un context històric marcat per la mort del general
Franco, l'auge de la música pop i rock dels EUA i del Regne Unit, l'impacte de
Raimon i la Nova Cançó
–en què destacaven Joan Manuel Serrat, Lluís Llach, Ovidi Montllor... entre
altres–, Al Tall va traure el primer disc, Cançó popular al País
Valencià.
A partir d'aleshores se succeeixen
esdeveniments destacables en la seua trajectòria: el disc Deixeu que rode la roda, la cançó “A
Miquel Grau” arran de la mort del jove alacantí per una agressió el 9 d'Octubre,
la desaparició del músic Enric Ortega, el disc Quan el mal ve d'Almansa –una cantata
que incideix en la consciència lingüística i nacional–, el disc per a xiquets Som de la pelitrúmpeli, les Trobades de
Música del Mediterrani, el disc Cançons
de la nostra Mediterrània o el disc Toc i vares -on imiten les maneres
antigues d'afinar per a crear melodies distintes i variacions sobre la base de
la vara–.
Després publica el recopilatori Al Tall, deu anys, el disc Xarq al-Andalus on es reivindiquen les
arrels mediterrànies en el context de la firma del tractat d'adhesió a
la CEE, el disc marxós i lleuger Xavier el Coixo, el record dels
emigrants valencians a Algèria i la reflexió sobre la immigració en Europ Eu!, la crítica explícita en La nit, el disc Al Tall, 25 anys en directe, la represa
de la idea de la riproposta en Tocs i vares i el directe amb artistes
convidats Envit a vares a
Algemesí.
Amb motiu de la celebració del 300 aniversari
de la batalla d'Almansa reedita Quan el
mal ve d'Almansa i actua en diversos escenaris de la Guerra de Successió i, ja el
2009, publica el seu últim disc: Vergonya, cavallers, vergonya, amb motiu
de la celebració del 800 aniversari del naixement del rei Jaume I el
Conqueridor, per explicar aspectes de la història i del present.
A més, cal esmentar els treballs de Vicent
Torrent amb la
Fonoteca de Materials, el llibre La música popular i el disc en solitari Rosa perduda. I també fer referència als
reconeixements com la
Creu de Sant Jordi de la Generalitat de
Catalunya o els premis de la Cartelera Turia “a la
trajectòria i el compromís amb el seu poble”.
Entrada al concert i horari de l'exposició
L'entrada al concert serà gratuïta i es podrà
recollir del 24 al 30 de març a l'Àrea de Promoció i Normalització Lingüística
(edifici 3C).
L'exposició romandrà oberta del 29 de març al
14 d'abril, d'11 a 14 h i de 16
a 20 h, a la sala d'exposicions de l'Escola Tècnica
Superior d'Enginyers de Camins, Canals i Ports.
Més
informació:
www.upv.es/apnl
altall@telefonica.net
Soledad Desfilis : telèfons: 606017579 i 963802145
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací