a
reball
De qualsevol manera, sense reflexió, a la lleugera, de manera
destarifada, descuradament, sense miraments.
|
Si fas les coses a reball no faràs res ben fet mai de la vida.
|
La locució a reball s'usa en algunes poblacions de
El vocable més generalment emprat pels valencians per a expressar el
concepte definit és arreu. També s'usa molt l'expressió a
burro-barra.
Masculins i femenins
Eugeni S. Reig
Hi
han diverses paraules que tenen, tant en valencià com en castellà, formes
idèntiques o molt semblants, però gèneres gramaticals diferents. Vegem-ne alguns
casos.
La
calor / el calor
En
valencià la calor és sempre femení,
mentres que en castellà el calor és
sempre masculí, encara que en castellà dialectal pot ser també femení. Recorde
que un amic andalús em va dir en certa ocasió que a Andalusia diuen el calor, la calor, los calores i las calores i que estes quatre
denominacions expressen diferents graus de calor ambiental, de manera que el
femení sempre expressa més calor que el masculí i el plural més que el singular.
Però en castellà culte la denominació és única i és masculina. En castellà, si
fa molta calor, diem ¡qué calor hace!
però en valencià, com que el vocable calor sempre és femení hem de dir ¡quina calor que fa! Hi han valencians
que, quan parlen valencià, diuen de manera incorrecta el substantiu calor en masculí, evidentment per
influència del castellà. No és inusual oir expressions com ara «este estiu ha
fet molt de calor». A qui diga açò li hauríem de preguntar si diria ¡quin caloret que fa! o ¡quina caloreta que fa! Segur que la
primera li sonarà ben estranya mentres que la segona, no. I això és així sense
cap mena de dubte perquè la influència del castellà encara no ha arribat al
diminutiu. Alguns valencians és possible que diguen incorrectament el calor en lloc de la calor, però afortunadament encara no
hi ha ningú que diga el caloret en lloc de la caloreta.
El
corrent / la corriente
En
valencià el substantiu corrent és
masculí mentres que el seu equivalent castellà, corriente, és femení. La immensa majoria
de valencians usem correctament el gènere d'aquest nom quan diem «un corrent
d'aire» o «un corrent d'aigua», però crec que no m'equivoque si afirme que quasi
tots els valencians diem la corrent
elèctrica en lloc de dir el corrent
elèctric, que és com s'ha de dir. El motiu d'esta discrepància és que
«corrents d'aire o d'aigua» n'hi han hagut sempre i, per consegüent, ja n'hi
havia quan va nàixer la nostra llengua. En canvi, les primeres notícies que ens
varen arribar als valencians sobre l'electricitat ens arribaren en castellà i
nosaltres, al sentir parlar de la
corriente eléctrica, vàrem fer la traducció al valencià conservant el gènere
femení que té en castellà. Cal que ens esforcem a dir i escriure el corrent elèctric si volem recuperar
la dignitat de la nostra llengua.
El
senyal / la señal
Els
valencians sempre hem dit el senyal,
en masculí, mentres que en castellà es diu la señal, en femení. Actualment hi han
vacil·lacions entre els valencianoparlants i així, mentres continuem exclamant
¡bon senyal! quan volem posar de
manifest algun indici favorable o parlem d'un senyalet quan ens referim a un
trosset de paper que usem per a senyalar la pàgina en la qual ens hem quedat
llegint un llibre, diem les senyals
quan ens referim als senyals de trànsit, és a dir, als del codi de circulació.
Com en el cas de corrent, emprem bé
el gènere en els usos antics i malament en els moderns que ja ens han arribat a
través del castellà. Hem de ser congruents i usar el substantiu senyal sempre en
masculí.
El
front / la frente, el frente
Els substantiu front, en valencià és sempre masculí,
mentres que l'equivalent castellà frente
és femení o masculí, segons el significat que tinga. Encara que el valencià
tradicional fa un ús correctíssim d'aquest vocable i, quan l'empra per a
denominar la part superior de la cara, des de les celles fins a on comença el
crani, sempre l'usa en masculí, modernament he sentit alguns jóvens que, quan
usen la paraula front en eixe sentit
diuen, per influència del castellà, la
front. Cal combatre esta incorrecció incipient i evitar que prospere, perquè
seria una passa més cap a la patuesització del valencià. En canvi, quan la
paraula front s'usa per a denominar
l'espai a on combaten dos exercits, no hi ha possible interferència del castellà
pel que fa al gènere, ja que en aquest cas la paraula castellana és també
masculina: el frente. Però en eixe
cas he sentit, malauradament, que alguns valencianoparlants diuen el frent. No cal dir que esta
incorrecció és tan greu com l'anterior. Els valencians hem de dir sempre el front, tant si ens referim a la part
superior de la cara com si ens referim a un terreny a on es
combat.
El costum / la
costumbre
En
valencià el costum és sempre masculí,
mentres que en castellà la costumbre
és sempre femení. Encara que el valencià tradicional acostuma a fer un bon ús
del vocable costum i l'usa sempre en
masculí, com ha de ser, actualment hi han vacil·lacions per interferència del
castellà. Hui en dia és relativament fàcil sentir dir la costum, en femení. Fins i tot es dona
el cas, no infreqüent, que una mateixa persona, de vegades usa el mot
correctament i d'altres no. Aquest és un canvi d'aquells que s'introduïxen
subreptíciament i el parlant no se n'adona que canvia el gènere d'una paraula.
Hem de posar especial atenció en este substantiu i usar-lo correctament. I,
lògicament, el verb derivat del substantiu costum és acostumar i no acostumbrar.
La
suor / el sudor
En
valencià, el vocable suor és femení
mentres que el seu equivalent castellà, sudor, és masculí. Cal aclarir que en la
nostra llengua, tant el substantiu suor com el verb suar, no porten la d intervocàlica que teòricament els
correspondria dur per raons etimològiques. I això és així des de l'edat mitjana.
Per consegüent dir sudor i sudar és una hipercorrecció –i per tant
una incorrecció– que hem de combatre enèrgicament. I tampoc duen d intervocàlica els derivats de suor, com ara suada, suador, suarda, suardós, suós o el diminutiu suoreta. En canvi sí que la duen els
cultismes sudació, sudari, sudatori, sudatòrium, sudoració, sudoral, sudorífer, sudorífic, sudorificació o sudorípar.
El
regle / la regla
En
valencià, l'instrument que s'utilitza en dibuix per a traçar línies rectes amb
un llapis, un tiralínies, un retolador, etc., s'anomena regle i és del gènere masculí, mentres
que el seu equivalent castellà, regla, és femení. I, lògicament,
l'instrument que s'usava en enginyeria, ara desplaçat per les màquines de
calcular, per a fer càlculs numèrics molt aproximats, s'ha d'anomenar regle de càlcul i no regla de càlcul que és un castellanisme
evident.
Les
postres / el postre
En
valencià, la fruita, dolços o altres aliments que es prenen en acabar les
menjades, s'anomenen les postres. En
la nostra llengua, la denominació d'esta menja és sempre femenina i s'usa sempre
en plural, mai en singular. En canvi la denominació corresponent en llengua
castellana, el postre, és sempre
masculí i s'acostuma a usar en singular. En valencià no hem de dir mai ni el postre ni els postres, hem de dir sempre les postres.
En la
nostra llengua, a més de les postres,
podem dir també les darreries, però
hem de tindre en compte que esta darrera expressió també hem d'usar-la sempre en
femení i en plural.
Els
espinacs / las espinacas
En
valencià, el substantiu espinac, nom
que rep la planta herbàcia anual de la família de les quenopodiàcies, espècie Spinacia oleracea, pertany al gènere
masculí, mentres que el seu equivalent castellà, espinaca, és femení. Estos noms
s'acostumen a usar en plural, per consegüent hem de dir sempre, quan parlem
valencià, els espinacs, i si ho fem
en castellà, las
espinacas.
La
síndrome / el síndrome i la
sida / el sida
En
valencià, la paraula síndrome, que el
diccionari definix com «conjunt de símptomes i signes que definixen clínicament
una malaltia», és femenina, mentres que la mateixa paraula, en castellà, és
masculina. Per tant hem de dir i escriure «la síndrome de Down», «la síndrome de
l'escalé», «la síndrome del túnel carpià», etc. I, conseqüentment, la paraula sida és femenina en valencià i masculina
en castellà, ja que el vocable sida
és un anagrama de la frase «síndrome d'inmunodeficiència adquirida». Per tant,
en valencià, sempre hem de dir la
sida, mai el
sida.
Una
anàlisi / un análisis
Mentres que en castellà el substantiu análisis és masculí i acaba en -is, l'equivalent valencià d'aquest
vocable, anàlisi, és femení acaba en
-i. Així hem de dir: «m'he fet una
anàlisi d'orina», «quan vaig estar ingressat en l'hospital em varen fer unes
quantes anàlisis de sang», etc. I, evidentment, és totalment inadmissible el
vulgarisme analis.
Els
llegums / las legumbres
El
substantiu llegum és masculí, mentres
que el seu equivalent castellà, legumbre, és femení. Estos vocables
s'acostumen a usar en plural, per tant hem de dir sempre, quan parlem valencià,
els llegums, i quan parlem en
castellà, las
legumbres.
El
compte / la cuenta
La
paraula compte, en valencià, pertany
al gènere gramatical masculí mentres que, pel contrari, l'equivalent castellà
d'aquest nom, cuenta, és del gènere
femení. En el cas que ens ocupa no hi ha cap problema. Els valencians, sempre
que usem la paraula compte –que s'ha
de pronunciar conte i que sovint
pronunciem, indegudament, cónter–, ho
fem correctament. Per exemple, en acabar de dinar en un restaurant, li direm al
cambrer: «duga'm el compte, faça el favor». Mai hi ha hagut ningú, que jo sàpia,
que haja usat el nom compte en gènere
femení. I així hem de continuar fent-ho sempre.
El
marge / la margen, el margen
En
castellà, el substantiu margen pot
emprar-se indistintament en masculí o en femení, mentres que en valencià no es
dona mai esta ambigüitat. La paraula valenciana marge és sempre del gènere gramatical
masculí. En castellà es pot dir el margen
de un río o la margen de un río i
les dues variants es consideren correctes en la llengua castellana culta, però
en valencià només podem dir el marge d'un
riu. És molt coneguda i emprada l'expressió fotut i arrimat al marge que usem per a
indicar que estem malament, que tenim problemes de salut, econòmics o de
qualsevol altre tipus. I per acabar només em falta afegir que el plural de marge pot ser màrgens o marges. La forma màrgens és la clàssica, la que s'usava
en l'edat mitjana i que els valencians ens hem transmés des d'aleshores ençà, de
generació en generació, fins al dia de hui. És la forma tradicional valenciana,
la que podem oir com a forma viva en les places i carrers dels nostres pobles i
ciutats i, també, la que conserva la n etimològica. La forma marges també és normativa, però
considere que els valencians hem de ser fidels a la nostra forma tradicional i
hem de dir i escriure sempre màrgens.
La
llapissera / el lapicero
Els
valencians, per a denominar l'atifell que s'usa per a escriure i dibuixar,
format per una barreta cilíndrica o prismàtica de fusta que conté en l'interior
una mina de grafit o d'altres substàncies capaces de ratllar, el cap de la qual
es talla en forma de punta a fi que quede al descobert la mina, usem els noms de
llapis i llapissera. El segon, molt usat i molt
popular, és sempre del gènere femení, mentres que el seu equivalent castellà, lapicero, és
masculí.
El
pendent / la pendiente i
l'arracada / el pendiente
El
substantiu valencià pendent, amb el
significat d'inclinació d'una superfície, és sempre masculí, mentres que el seu
equivalent castellà, pendiente, és
femení. Així direm el pendent d'una
teulada i no la pendent d'una
teulada.
En
castellà la paraula pendiente té un
altre significat completament diferent. El de «joia o objecte de bijuteria que
es penja del peçons de les orelles com a adornament» i en esta accepció és del
gènere masculí. Però eixe ornament en valencià s'anomena arracada i és femení. Per consegüent no
hem de dir mai els pendientes sinó les arracades. Dir els pendientes (o el vulgarisme els penientes) és un castellanisme
inadmissible i innecessari que hem de combatre
decididament.
El
dot / la dote
L'aportació en bens materials (roba, joies, mobles, immobles, diners,
etc.) que fa l'esposa al matrimoni, en valencià s'anomena el dot i és del gènere masculí, mentres
que el seu equivalent castellà, la
dote, és femení. El fet que aquest vocable no siga hui en dia d'ús tan
habitual com ho era antigament fa que determinades persones vacil·len. Hem de
tindre ben clar que esta paraula, en valencià, és sempre del gènere
masculí.
El
deute / la deuda
El
substantiu deute, en valencià,
pertany al gènere gramatical masculí mentres que, pel contrari, l'equivalent
castellà d'aquesta paraula, deuda, és
del gènere femení. En aquest cas, afortunadament, no tenim cap problema. Els
valencians, sempre hem usat i continuem usant el vocable deute de la manera correcta, és a dir,
en masculí. Recordem que els valencians, quan volem magnificar la lletjor
d'algú, diem que és lleig com un
deute (també podem dir: com un
dimoni, com un ferrús o com un pecat), expressions que equivalen
a les castellanes más feo que Picio
i más feo que el sargento de
Utrera.
La
imperdible / el imperdible
L'agulla que
s'empra per a subjectar la roba, els cabells, etc., i que, una volta clavada, es
fica la punta en una cavitat que hi ha a l'altre extrem, quedant l'agulla
tancada, s'anomena en valencià agulla
imperdible o simplement imperdible, com en castellà, perquè és
quasi impossible que es desenganxe accidentalment i es perda. Però cal aclarir
que el substantiu imperdible, en
valencià, és del gènere femení perquè és una
reducció de l'expressió «agulla imperdible», amb pèrdua del substantiu agulla, que és femení, i
substantivització de l'adjectiu imperdible, mentres que eixe
vocable en castellà és masculí perquè és una
reducció de l'expressió «alfiler imperdible» i és, per tant, del mateix gènere
que el nom alfiler, que és masculí.
Alguns diccionaris admeten que el substantiu imperdible en valencià pot ser masculí,
però admetre això és admetre un castellanisme innecessari i gratuït. Esta
agulla, a Alcoi s'anomena agulla de
gafa i a la Plana de Castelló agulla
passadora. És convenient que els valencians usem més estes denominacions
genuïnament nostres, creades per l'enginy del nostre
poble.
La
taüt / el ataúd
Amb la paraula
taüt designem la caixa, generalment de fusta, que s'empra per a soterrar
una persona. Cal aclarir que la paraula taüt, en valencià, és i ha sigut
sempre del gènere femení. Com que a Catalunya usen eixa paraula en masculí,
Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General
de la Llengua Catalana, va introduir la paraula únicament com a
masculina i amb eixe gènere apareix en quasi tots els diccionaris. Encara sort
que el Diccionari
Català-Valencià-Balear diu clarament, en l'entrada taüt, que
aquesta paraula és femenina. I al final de l'entrada trobem la nota explicativa
següent: «Gènere: sembla que en algun lloc s'usa taüt com a masculí, i
aquest és el gènere que Fabra Dicc. Gen. li atribueix; però tant en els
documents antics autèntics com en els pobles valencians i eivissencs on hem
sentit usar vulgarment aquest mot, l'hem sentit com a femení, i els seus
derivats intensius són taüteta i taütota.»
En
canvi, la paraula equivalent castellana, ataúd, és del gènere
masculí.
Verd,
verda / verde. Altres adjectius qualificatius
Els
adjectius qualificatius concorden en gènere i nombre amb el substantiu al qual
qualifiquen. Açò no obstant, hi han alguns adjectius que en valencià concorden
en gènere amb el nom, mentres que els seus equivalents castellans presenten una
forma invariable. És el cas de l'adjectiu verd. En valencià diem eixe meló està encara verd i esta pruna està molt verda, però les
frases equivalents en llengua castellana són ese melón está aún
verde i
esta ciruela está muy
verde.
Recordem que en castellà, la pruna
s'anomena ciruela i la prunera, és a dir l'arbre que fa les
prunes, s'anomena ciruelo.
Hi han altres casos d'adjectius qualificatius que en valencià presenten concordança de gènere amb el substantiu al qual qualifiquen i en canvi en castellà presenten una forma invariable com ara agrest, agresta (en castellà agreste), bord, borda (en castellà borde), calent, calenta (en castellà caliente), comú, comuna (en castellà común), cortés, cortesa (en castellà cortés), covard, covarda (en castellà cobarde), dolç, dolça (en castellà dulce), ferm, ferma (en castellà firme), fort, forta (en castellà fuerte), gris, grisa (en castellà gris), inert, inerta (en castellà inerte), limítrof, limítrofa (en castellà limítrofe), pobre, pobra (en castellà pobre), trist, trista (en castellà triste) o valent, valenta (en castellà valiente).
El Gran Dictat i el Gran
Dictador
El diumenge 20 de febrer, al voltant de les 20 h, quan li tocava
anar-se'n ja a casa amb sa mare, la meua néta (onze anys de curiositat i ganes
de saber) em va dir que volia veure amb mi "El gran Dictat", a la TV3.
Normalment, i així havia passat la setmana anterior, jo li havia dit a sa
mare que se n'anés tranquil·la, que ja la duria jo en acabar el programa, a les
21 h.
Supose que sabeu de què va "El Gran Dictat": ordenació de frases,
endevinar com s'escriuen definicions, dir el mot correcte, lletrejar paraules
Maria (així es diu la meua néta), no sé per quina raó, gaudia del programa. Pot
semblar estrany, amb els seus 11 anys, però és així. I jo em sentia cofoi i
devanit d'una néta que apreciés un programa d'ampliació de vocabulari, dins
d'una televisió culta, d'una televisió que, entre tantes coses, incloïa aquest
tipus de programes. I jo endevinava, competia amb els concursants
i ella també,
més d'una vegada, em sorprenia amb una dièresi que calia ficar o una geminada,
o...
Però aquesta vegada, el 20 de febrer, vaig haver de dir-li amb ràbia
continguda el que ja podeu imaginar: que la TV3 ja no es veia, des del dijous
dia 17, perquè l'havien feta desaparéixer per a nosaltres, els
valencians.
-Per què?
-No sé explicar-t'ho amb un mínim trellat.
I així altres "per què":
- Per què tanca els repetidors ACPV?
- Perquè els unflen a multes que no podrán
pagar.
- Per què les multes?
- Perquè diuen que és il·legal.
- I són legals totes eixes animalades de televisions que hi ha
per ahí?
- Unes sí, d'altres no, però no els molesten
tant.
- A qui?
- Al PP valencià.
- De Camps?
- Sí.
- I per què no la volen?
(Ah! Santa paciència.)
Us he de dir que, sense necessitat de fer antipropaganda al PP valencià,
gent com la meua néta ja han fet una bona anàlisi de la situació que ens
obliguen a suportar en un País presumptament del Primer
Món.
I em passa que no sé si començar a explicar-li totes aquelles coses que
ja van dient, tan assenyadament i lògica, alguns articulistes: la Sánchez de
León i la seua xifra ridícula de 2000 o 3000 seguidors de TV3 (tan pocs
seguidors mereixen que es posen tan nerviosos?), ridiculesa de declaració que
evidencia el seu menyspreu a la intel·ligència (hi ha manifestacions de 15.000
persones a Castelló, i signatures de 253.000 persones com recorda Toni Gisbert,
d'ACPV); l'integrisme de Camps (que retrata F. Esteve) palés amb la llei 16/2010
feta a mida del senyor que té trenta-cinc (35) sentències contra ell que
reconeixen la unitat lingüística, etc., etc., etc.
Tant s'hi val.
La meua néta va creixent, les neurones li funcionen, i les seues
deduccions seraqn (ja ho són) clares i evidents. No calen, doncs, alliçonaments
d'un iaiet "catalanista". Un dia coneixerà la nostra historia i la del món, art,
teatre, ciència, cinema
I podrà entendre aquesta gràcia desgraciada: que
l'aprenent de Gran Dictador s'ha cruspit per feixisme l'innocent Gran Dictat de
la maleïda, il·legal, il·lícita i condemnada TV3.
Jesús Escrivà Garcia
Març
2011
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 24 de març del 2011
Enigma?
És l'enigma més difícil que he fet mai, publicat a
la coberta de Verbàlia 2.0
(Empúries). Són vint bitllets i amaguen tres versos alexandrins. Ara que ha
acabat el termini per resoldre'l en puc divulgar la solució. Som (Kirguizistan)
+ ien (Japó) + lliura (Gibraltar) feia “somien, Esther, Lina”. Dòlar (USA) +
rand (República Sudafricana) + lari (Geòrgia) + manat (Turkmenistan) formaven
“dol arran de la rima (nat)”. Metical (Moçambic) + kina (Papua)= “N'admeti. Cal?
Quina?”. L'euro (UE) + baht (Tailàndia) + florí (Holanda) + Pataca (Macau) feia
“Heu robat flor i petaca?”. L'últim vers valia set bitllets: marc (Alemanya),
real (Brasil), vatu (Vanuatu), quetzal (Guatemala), shékel (Israel), dracma
(Grècia) i taka (Bangla Desh) per rematar “Somien, Esther, Lina, dol arran de la
rima./ N'admeti. Cal? Quina? Heu robat flor i petaca?/ Marc real, va, tu que ets
alt... Xe, que el drac m'ataca!”. Algunes minúscules pistes permetien intuir per
on es resolia aquest dificilíssim criptograma. Al final, dos lectors colossals
l'han resolt en només tres mesos: Xavier Gràcia i Víktor Bautista. Han guanyat
un llibre al mes durant deu anys. Cinc anys de lectura cadascun. S'ho
mereixen.
De bigots i mostatxos
Antoni Llull Martí
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
Hosma. Interjecció, ponderació benigna.
Hosma noi, quin sapastre que
ets!
Hospa. Sorpresa, especialment davant troballa.
Hospa, quina llocada de
bolets!
Hostiqueta. Refús, queixa malagradosa.
Tenim tot el país ben arreglat per anar al
cel, hostiqueta!
És
fàcil d'endevinar quins eufemismes són aquests.
Sobre el mot plafó
Lluís Marquet
La flama d'un poble en moviment
Tot i el gran desencert polític general que s'encomana, l'apatia que té la gent sobre els afers públics, la impotència que acumulem sobre la corrupció política, la perplexitat amb què veiem els camins dubtosos de la justícia i, per acabar-ho d'adobar, la cancerosa crisi econòmica que patim provocada per la insadollable avarícia dels poders que mouen l'economia capitalista i que al remat acabem pagant els de sempre, la classe treballadora, l'any 2011 té, entre altres, unes quantes efemèrides que els valencians hauríem de, si més no, recordar, donar a conèixer i celebrar amb una mínima dignitat.
Amb dignitat però també amb orgull i esperança. I dic esperança perquè els valencians en els afers culturals i lingüístics sovint tendint a veure'ho tot negre. La veritat és que motius en tenim de sobra, ja fa massa segles que ens tenen presa la mida, que no tenim la clau de la nostra casa i per això, com canta Al Tall, ens fa fum la teulada. Però, també és veritat que de vegades ens manca una anàlisi en perspectiva per copsar la magnitud del què hem estat capaços d'aconseguir aquests darrers anys.
Enguany farà cent anys de la mort de Teodor Llorente, un dels gran poetes de la Renaixença; cent anys també del naixement del filòleg, historiador i escriptor Manuel Sanchis Guarner, així com del narrador i gramàtic Enric Valor. A més a més farà quaratanta anys que es creà Acció Cultural del País Valencià, una de les entitats que més ha treballat per la recuperació de la nostra llengua i cultura. I, per completar aquestes efemèrides relacionades amb la nostra llengua, enguany farà vint-i-cinc anys que, organitzades per la Federació d'Escola Valenciana, ininterrompudament s'han celebrat arreu de les nostres comarques les Trobades d'Escoles Valencianes.
Com veiem, quatre efemèrides que, encara que no ho semble, estan estretament relacionades: la de tres escriptors i dos entitats cíviques que comparteixen el mateix objectiu, la dignificació i recuperació de la llengua del valencians. Però, a més a més, el més important és que cadascun d'ells hi ha poat del treball dels seues antecessors. Així, els escriptors de la Renaixença com Teodor Llorente, Constantí Llombart, Joan B. Pastor Aicart , encapçalaren al segle XIX un moviment cultural que pretenia fer renàixer el català com a llengua literària i culta, després de segles de decadència. Sense el treball dels poetes i lletraferits renaixentistes segurament els escriptors, lingüístes i historiadors com Sanchis Guarner, Enric Valor i altres de la seua generació com Carles Salvador, Joan Fuster i Estellés ho hagueren tingut més difícil. Aquesta generació d'intel·lectuals de la postguerra, malgrat el buit i la foscor del franquisme, no hagueren de començar de zero.
De la mateixa manera, la creació d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a principis dels any setanta no fou per casualitat, sinó producte del treball d'aquesta darrera generació que, malgrat la censura practicada per la dictadura organitzaren cursos de valencià com els de Lo Rat Penat que féu Enric Valor, editaren tota mena d'estudis de lingüística, literatura, història, etnografia i cultura popular com ho féu Sanchis Guarner i la majoria d'ells participaren en l'elaboració de les Normes de Castelló. Tota una generació que adobà el camí perquè a principis dels setanta tota una colla d'intel·lectuals fundara ACPV, entitat que agafà la torxa de les reivindicacions del valencianisme cultural. Gràcies al treball de milers de socis i simpatitzants aquesta entitat cultural i cívica porta endavant un ventall molt ample d'activitats: els festivals de Tirant de Rok, la xarxa de repetidors de TV3 al País Valencià, el Correllengua, els Casals Jaume I arreu de les comarques, els cursos Carles Salvador i un fum d'activitats en el Centre Octubre de la ciutat de València. És, sens dubte, l'organització cultural amb més capacitat de mobilització i prova d'això són les multitudinàries manifestacions que cada any organitza al voltant del 25 d'Abril.
I les reivindicacions d'aquest moviment cultural, aplegat com hem dit al voltant d'ACPV com a pal de paller, van fer possible que una dècada després, l'any 1983, s'aprovara la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), una llei que va permetre que el valencià entrara com a llengua d'ensenyament al nostre sistema educatiu, després d'alguns segles proscrit. Des de llavors que milers i milers de valencians i valencianes han pogut estudiar el valencià i en valencià. Començava tot un moviment reivindicatiu de mestres, pares i alumnes que oxigenà el nostre sistema educatiu, aportant renovació pedagògica i fent una escola més arrelament al medi. Tot plegat, i recordem que una vegada més res és producte de la casualitat sinó del treball anterior, donà lloc a la Federació d'Escola Valenciana. Una altra entitat formada per un bon grapat de Coordinadores comarcals que any rere any, i comarca a comarca, mobilitzen a milers i milers de pares, mestres i alumnes per fer una festa, la Festa de la llengua.
Llorente, Guarner, Valor, ACPV i les Trobades, quatre efemèrides que cal commemorar, quatre exemples de la tossuderia d'un poble que, malgrat la mediocritat dels seus governants, continuadors d'aquells maleïts botiflers, es nega a perdre la seua identitat i, generació rere generació, atia la flama perquè no s'apague, la flama, com diria Obrint Pas, d'un poble en moviment.
Alcoi, 25 de febrer del 2011
Vicent Luna i Sirera
Mestre d'ESO
Una escolta activa
Comunicació
presencial: tipus de veu
Joan Tudela
Del llibre Llengua i
comunicació.