Al costat de radere, metàtesi de darrere no admesa per la normativa, en oral també era viu l'adjectiu rader : "Va la radera del grup".
Avui no se sent, però rader havia gairebé des plaçat del tot, en la parla de principis del XX, la forma antiga darrer. I és curiós que sigui darrer, que ni el deien els avis ni el diem els néts en l'oral espontani, la forma que s'està imposant en l'estàndard escrit.
I s'imposa, a més, contra el criteri de molts llibres d'estil, que el marquen com a "ús abusiu" i es decanten per últim. Sempre que dues formes sinònimes -com últim i darrer - són igual de genuïnes, sembla que la més usa da, la que es diu, hauria de ser la preferent. Ho defensen els lingüistes de la majoria de mitjans. Però l'usuari, insegur i acomplexat, ja no confia en el que diu.
El seu inconscient es regeix per un principi perillosament simple: com més allunyat del castellà, més correcte.
Una correcció plantejada en aquests termes es carrega l'autonomia del català: ens fa viure pendents del veí per fer-ho diferent. Però se'n carrega, sobretot, la naturalitat. En fa una llengua de pompa i circumstància: una llengua d'iniciats. I desanima els que estan a punt de fer-hi el primer pas. Fer més curta la distància entre la llengua espontània i la correcta, normalitza. Tot estàndard es veu obligat a esporgar una llengua: i si no aposta per les formes més usades, quan neixen del mateix tronc, n'esporga les branques verdes.
La diferència entre sentir i
escoltar sembla en principi clara. En un cas ho patim; en l'altre, ho
busquem. Quan García Albiol, flamant alcaldable badaloní, s'acosta al micro i
diu “Se m'escolta?” (vegeu la divertida crònica
d'ahir de l'Empar Moliner), no demana atenció, pregunta si el senten.
L'escoltar per sentir avança impulsat per un ús erràtic en castellà
d'oír i escuchar i el fet que sentir ja el tenim molt ple de
significats.
L'ús apropiat, però, no és cap caprici pedantesc: salva
relacions de parella. Dir un “No t'escolto” pot crear un mal ambient del tot
innecessari, pot tancar per sempre les portes d'un cor que ja s'obria. I tot
perquè volíem que parlés més fort. Els “No t'escolto” dels que parlen per mòbil
potser els provoca una mala cobertura però no faciliten la bona comunicació. I
els “No t'escolto” de la ràdio diuen ben poc de la professionalitat d'alguns
dels nostres locutors.
Podem escoltar un discurs però no una paraula.
Podem escoltar un concert però no un soroll. Escoltem el que demana esforç, el
que té un sentit complex. Si escoltem el que hauríem de sentir, perdem el temps.
Si sentim el que hauríem d'escoltar, no entendrem res. L'error lingüístic és
escoltar el que s'ha de sentir, però l'error humà, el que ens
aïlla i ens estanca, és sentir el que s'hauria d'escoltar. Un primer pas modest
per superar-lo és no confondre els dos significats.
De vegades un exemple és més entenedor que no pas mil definicions. Fa uns dies vaig parlar, mig de passada, de l'autoodi, esmentant aquells esclaus afroamericans que, quan van ser alliberats, van decidir adoptar el nom de l'amo. Un oficial de les SS que fos jueu, un agent del Mossad que fos palestí o un tibetà que fos membre del Partit Comunista Xinès en serien altres mostres.
De tota manera, no ens cal pas anar tan lluny per entendre-ho, perquè els catalans en tenim a cabassos, de doctorats en autoodi. Precisament, fa ben poc, l'alcadessa de Torrent, María José Català, va començar la seva intervenció en un acte del PP dient que “Vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m'aviseu i passaré ràpidament al castellà.” Això és autoodi. Es disculpa per ser com és, ho considera un defecte i s'afanya a aclarir que, si cau en l'error un cop més, ho rectificarà immediatament fent allò que toca, és a dir, ser com l'amo. En aquest cas, parlar espanyol.
Negar, ocultar i menysprear la pròpia identitat és l'essència de l'autoodi. Us imagineu un austríac demanant perdó en un acte a Salzburg pel fet d'expressar-se en alemany? O un suec fent el mateix amb la seva llengua a Göteborg? Seria del tot impensable. La senyora Català, però, no tan sols ho va trobar un gest normal sinó també, de ben segur, una mostra d'educació. Només li va faltar una cosa: disculpar-se, també, pel seu primer cognom. “Català? Si voleu, me'l canvie per Español!” Com va dir aquell, “no hace falta decir nada más”. Així, en espanyol, per acabar de tancar el cercle.
David Vila i
Ros
Publicat al bloc Malgrat la boira, davidvilairos.blogspot.com, 16/3/11
El Defensor del
Poble estudiarà el cas de discriminació lingüística a l'Estació del
Nord
Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2890&Itemid=1
Valencianisme.com expressa el seu condol pel traspàs de l'escriptora
Maria Beneyto
Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2893&Itemid=1
L'inici de
Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2894&Itemid=1
Entrevista a
Josep Nadal, cantant de
Llegiu la notícia: http://www.valencianisme.com/index.php?option=com_content&task=view&id=2897&Itemid=1