La Universitat d'Alacant ha dut a terme un estudi que ha analitzat les pàgines web dels 510 municipis valencians que tenen presència a Internet. El 53,9% tenen versió valenciana, percentatge que passa al 69,6% quan es parla d'ajuntaments de municipis de domini lingüístic valencià. En canvi, els mateixos percentatges parlant del castellà són de 90,4% i 86,9%, fet que posa de manifest que s'afavoreix amb claredat aquesta llengua.
Sobre el total de municipis amb web, un 46,1% disposa de versió única en espanyol, un 44,3% té web bilingüe i només un 9,6% té versió única en valencià. Si mirem només els municipis de domini lingüístic valencià, els percentatges són del 30,4% amb versió única en espanyol, un 56,5% bilingüe i un 13,1% amb versió única en valencià. A més, hi ha un 61,8% de casos de webs amb versió en valencià en els quals es detecta la falta d'alguns continguts.
Una altra dada interessant és analitzar la presència del valencià en funció de la demarcació, en el cas de municipis de domini lingüístic valencià. A Alacant és del 49,5% (50 sobre 101 municipis), a Castelló del 89,3% (67 sobre 75) i a València del 72,4% (144 sobre 199).
La conclusió de l'estudi, elaborat pel professor de Sociologia Lluís Català Oltra, és que s'avança amb la presència del català a la xarxa però de manera precària, lenta i amb imperfeccions, “llastrat per la consciència comuna que la llengua és una qüestió secundària”.
Això deia una cançó de Pau Riba aprofitant que follar vol dir trepitjar raïm i fer el coit . Sembla que follar s'imposa a cardar en aquest últim sentit, mentre que fotre (que rarament usem volent dir fer el coit ) també s'imposa a cardar en el sentit de fer. Podem dir, doncs, que fora de les comarques gironines -on és molt viu- cardar està cardat.
El salva l'IEC, que encara no deixa follar en sentit sexual, cosa que sí que permeten el GDLC i el D62.
El follar sexual ve del castellà i té un origen diferent del follar de trepitjar raïm. El vinícola ve del llatí fullare, que vol dir trepitjar (d'aquí el castellà hollar), mentre que el sexual ve del llatí follicare, que vol dir manxar, moure's com una manxa . Però, de fet, nosaltres ja tenim un derivat de follicare: el verb folgar, que -a més de fer festa, descansar i divertir-se - també vol dir fer l'acte sexual .
Una teoria diu que folgar, igual que el castellà holgar, vol dir descans i festa perquè descansem quan estem cansats i esbufeguem com una manxa. D' holgar deriven huelga i holgazán, i també juerga i jolgorio. Una altra teoria parteix del sentit sexual, perquè fer l 'amor demana un cert relax i hauria de ser una festa. La metàfora seria, doncs, entre el vaivé de la manxa i el sexe: un moviment que convé accelerar quan volem revifar el foc. Són encara més masclistes fotre i joder , tots dos derivats del llatí futuere , que en origen vol dir donar cops .
La idea bàsica de rebolcar-se o rebolcar és fer tombs per terra o fer-los fer. Aquesta idea es pot estendre a dos sentits: el de vèncer o humiliar algú i un altre de més apassionat.
El revolcón castellà recull bé aquest doble sentit, i trobem que els mitjans espanyols tant l'apliquen al Zapatero quan ha perdut una votació al Congrés com a la Shakira quan té una relació explosiva. I la pregunta és: com n'hem de dir en català?
El nostres diccionaris -més propers al cast López-Picó que al vital Andrés Estellés- no entren rebolcó però sí la locució a rebolcons .
Sembla, doncs, que n'hem de dir rebolcada, una paraula morfològicament més ortodoxa. I si el poeta de Burjassot pot "anar a rebolcons entre besos i arraps", crec que l'ús de rebolcada per a un moment de passió brusc i salvatge es tà més que justificat.
En el sentit de derrota o humiliació, en canvi, tot i no ser un disbarat, sóc partidari de buscar una alternativa. I és que rebolcada té ressonàncies taurines que fan de mal pair. La primera que se m'acut és rebregada. "Han rebregat l'honra de la meva nissaga", deia Emili Vilanova el 1906. És un sentit de rebregar que només he trobat al butlletí electrònic Rodamots, de l'amatent Jordi Palou, que la documenta a 113 paraules per salvar de Josep-Lluís Carod-Rovira. I no és gens estrany que hi hagi pensat precisament Carod: deu ser el polític català que ha patit més rebregades.
“En primer lloc vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m'aviseu i passaré ràpidament al castellà”. Aquestes paraules òbviament en versió castellana les va dir l'alcaldessa de Torrent, Maria José Català, en un acte de proclamació dels candidats del PP a València. Un moment abans, l'alcalde de Vila-real, Juan José Rubert, havia estat esbroncat quan va iniciar el seu discurs en valencià. “En castellano, en castellano!”, l'havien escridassat els assistents, membres o votants del mateix partit que ell. Rubert i Català, dos alcaldes de dos poblacions valencianes ben importants, es van passar al castellà, obeint caninament els energúmens ultracastellanistes que havien anat a escoltar-los.
És normal que persones amb poder polític acoten el cap de manera tan servil davant d'una colla de bròfecs? Tant la senyora Català com el senyor Rubert deuen posseir un conjunt de qualitats i mèrits personals que els han permès d'arribar a ocupar els càrrecs que ostenten. I tanmateix, callen, obeeixen, i renuncien mansament a parlar en la seua llengua, en un míting del seu partit, al seu propi territori. Més encara, la senyora alcaldessa de Torrent demana perdó i qualifica com un defecte el fet de ser valencianoparlant.
No és un defecte, senyora Català! Ser valencià és una condició tan digna com qualsevol altra. No és de cap manera millor que ser andalús o manxec. Però tampoc no és pitjor. I si ells no se n'avergonyeixen, per quins set sous ho hauríem de fer nosaltres? Un mínim de dignitat exigeix que no ens disculpem per ser qui som ni per ser com som. Tant se val si som hòmens o dones, persones baixes o altes o si tenim la pell negra. Tenim dret a ser com som i a no haver de demanar excuses a ningú per aquest motiu.
El vostre partit s'ha especialitzat en el transvestisme de tot tipus. Fer passat lladres consumats per gestors honrats, ocultar l'orientació homosexual d'alguns dels seus líders, que hipòcritament desfilen al capdavant de manifestacions homòfobes, o fer proclames valencianistes quan senten i li donen cobertura política un odi profund i amarg per la llengua del seu poble, i per tant pel seu mateix poble.
Vós tot i els vostres càrrecs i la vostra autoritat us comporteu com a vassalls submisos dels illetrats que tenen la gosadia d'esbroncar-vos a casa vostra quan us expresseu en valencià. No és ja una qüestió d'ideologia. I sens dubte no és una qüestió d'espanyolisme, perquè segons la vostra pròpia ideologia, els valencians seríem tan espanyols com els castellans. O és que no us arribeu a creure allò que prediqueu amb tanta passió?
És ras i curt una qüestió de dignitat. De dignitat personal i de valor. Jo tenia entès que els partits de dretes servaven una alta consideració per l'autoritat. Doncs, si en algun moment, algú ha de demostrar qui mana, vós, senyor alcalde i senyora alcaldessa, heu perdut una ocasió magnífica de mostrar que sou persones amb dignitat i no simples esbirros d'una colla de colons semianalfabets, que arriben a estar orgullosos d'ignorar la llengua del poble que els ha donat a menjar durant la major part de les seues vides. Quina paradoxa! Ells, tan pagats de la seua discapacitat intel·lectual, i vós tan avergonyits de ser valencians i tan penedits de saber parlar la vostra llengua.
Com a alcaldes de Torrent i de Vila-real, representeu tota la gent dels vostres pobles. És això el que penseu d'ells? Que tenen el defecte de ser valencians? Que han de demanar disculpes per parlar en valencià? Si és així, i ja que de dignitat sembla que no us en queda gens, tingueu al menys la decència de dir-ho en la propera campanya electoral. Digueu als vostres conciutadans que penseu que ser valencià és una vergonya que s'ha d'ocultar; que ser valencianoparlant és un defecte pel qual s'ha de demanar perdó. Ja que no sou dignes, sigueu al menys sincers.
Josep Joan Conill guanya el 28è premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi de poesia
L'escriptor
Josep Joan Conill (Castelló de la Plana,1961) ha estat el guanyador de la
vintivuitena edició del premi de poesia que organitza l'Associació Cultural
Amics de Joan Valls i Jordà. El seu treball, La nit en blanc, una
magnífica reflexió sobre els límits del llenguatge poètic i la naturalesa de la
creació literària, ha estat elegit d'entre un total de 24 obres concursants per
un jurat format per Eduard Marco, Manel Marí, Josep Mir, Francesc Rodrigo i
Manel Rodríguez-Castelló. L'autor premiat és professor de català en un institut
de la capital de la Plana i estudiós en l'àmbit de la sociologia del llenguatge.
En aquest terreny, el 2004 va editar amb Ângelo Cristóvão el llibre de
Lluís V. Aracil Do Latim às Linguas Nacionais (Santiago de Compostel·la: Associaçao de Amizade Galiza-Portugal). És,
així mateix, autor de l'obra Del conflicte lingüístic a l'autogestió. Materials per a una
sociolingüística de la complexitat (Barcelona: IEC, 2007), guardonada el 2009 per la Societat Catalana de
Sociolingüística amb la Lupa d'Or corresponent al millor llibre sobre la disciplina editat al llarg del
curs anterior. La seva faceta literària s'ha expressat fins ara a través del
recull de poemes Despossessió (Lleida: Pagès editors, 2002) i del volum d'aforismes Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i
els déus (Lleida: Pagès editors, 2008).
La nit en blanc, el poemari guardonat, ha estat editat per
Denes-Edicions de la Guerra i serà presentat el proper dissabte 12 de març, a
partir de les 20.30 h., al Club d'Amics de la Unesco d'Alcoi. En la mateixa
vetlada s'atorgaran també els XVII Premis Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció
del Català, que enguany han recaigut en l'actor alcoià Juli Cantó i en el Centre
Excursionista d'Alcoi. L'acte de lliurament dels premis d'Amics de Joan Valls
comptarà amb l'actuació del grup alcoià Arthur Caravan i homenatjarà Josep
Albert Mestre Moltó, històric representant de l'esquerra alcoiana desaparegut
recentment, regidor a l'Ajuntament d'Alcoi durant diverses legislatures i
diputat al Parlament Valencià, director de l'Escola d'Arts i Oficis i
historiador i crític d'art.
Juli Cantó, l'actor guardonat en l'apartat individual del Premis Joan
Valls, començà a treballar molt jove en el grup La Cassola d'Alcoi. A Barcelona
i més tard a València i Tarragona, de la mà d'Esteve Grasset i Antoni Tordera,
donà el pas a la professionalització, on s'ha mantingut des de principis dels
anys 80 amb innombrables treballs per a l'escena, el doblatge i el cinema. La
potència i qualitat actorals de Juli Cantó, destacades una i altra vegada per la
crítica més exigent, tenen en la veu, profunda i ben trempada, el seu principal
senyal d'identitat. La seua constant presència damunt dels escenaris i en les
produccions més ambicioses que ha donat el teatre contemporani al País Valencià
en les darreres dècades han fet de Juli Cantó un actor versàtil i una veu
modèlica en l'establiment de pautes de dicció per als professionals de
l'espectacle, pautes que arranquen del seu català natural i popular d'Alcoi
modelat per la constància, l'estudi i els anys d'ofici. Premiat en diverses
ocasions, recordem la prodigiosa actuació que Juli Cantó protagonitzà en el
recent muntatge Les cadires de Ionesco sota la direcció de Joaquim
Candeias i en companyia de l'actriu Cristina Garcia.
En l'apartat del premi Joan Valls a un col·lectiu de les comarques de
l'Alcoià i el Comtat, Amics de Joan Valls ha reconegut en el veterà Centre
Excursionista d'Alcoi un labor, discreta i tenaç, en el foment de la llengua i
la cultura autòctones paral·lela a les activitats esportives vinculades a la
natura i desplegades en el terreny de l'excursionisme, l'alpinisme i
l'espeleologia, entre d'altres disciplines. Creat en 1949, el Centre va
organitzar, en els anys més difícils del franquisme, una secció de Cultura
Valenciana dirigida per Vicent Gras, Paco Vilaplana i Salvador Tomàs, primer
germen del valencianisme alcoià de postguerra. Allà es començaren a donar a
primers dels 60 cursos de valencià per a adults o s'organitzaren conferències de
Joan Fuster, Miquel Tarradell, Joan Valls, Manuel Sanchis Guarner, Alfons Cucó o
Jordi Valor, entre d'altres. El Centre –com és conegut popularment–
organitzà també, de la mà sobretot de Rafael Sellés, Vicent Gras i Rafael
Climent, concursos de treballs literaris a nivell de País Valencià i col·laborà
íntimament amb mestres de la ciutat en diverses iniciatives per a la difusió de
la docència del valencià entre els escolars alcoians. El Centre Excursionista
d'Alcoi impulsà a primeries dels 60s el II Aplec de la Joventut del País
Valencià i ha participat en les diverses edicions dels Aplecs dels Països
Catalans. La biblioteca de l'entitat, una de les més completes de la ciutat,
donà un servei impagable a la població alcoiana en anys d'escassedat de cultura,
llibertat i llibres. Depassat amb escreix el seu seixantè aniversari, el Centre
continua albergant i fomentant noves generacions d'amants del nostre patrimoni
natural, de l'esport a l'aire lliure i la llengua i cultura dels
valencians.
Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà.
Gabinet de Premsa.