Deixeu-me que us explique: resulta que per circumstàncies de la vida i de la nostra història social i lingüística tots els meus nebodets són fills de matrimonis mixtes. Ja sabeu: mare valencianoparlant, pare castellanoparlant o al contrari. Són per tant, individus diglòssics, de vegades, monolingües quasi sempre, malgrat els esforços revernacularitzadors dels pacients professors (i meus).

Resulta que, les meues criatures, quan juguen amb ells, parlen quasi tot el temps castellà, tot i que ells són fills de matrimoni valencianoparlant i, sobretot, de mare monolingüe en valencià (us ho puc benassegurar!). Aquesta situació m'exaspera una cosa de no dir i, sovint, com bonament puc, els intente explicar que convé que usen amb naturalitat la seua llengua materna, que és tan vàlida com qualsevol altra i que prou n'hem tingut ja d'anys i panys de prohibicions i de restriccions.

D'uns dies ençà, però, m'ha vingut la temptació de fer ús de les prohibicions a mi també. “Prohibisc que en ma casa es parle castellà”. Qui diu que no puc fer-ho? Jo no he dit en cap moment que ma casa siga una democràcia... A partir d'ara és una dictadura i jo sóc la gran tirana. Quan m'ho va escoltar dir, mi Santi, —gran demòcrata, ell, i gran negociador— em va contestar que les prohibicions no serveixen de res. Sí que serveiexen. Jo veig que donen una grandíssima comoditat lingüística i qui se sent còmode lingüísticament parlant té un immens poder i pot dir les estupideses que vulga sense sentir-se ridícul. Us contaré un parell d'anèdotes del poder “estupiditzador” de la comoditat lingüística.

No fa molts anys, la institució per a la qual treballe va participar en una fira del llibre i l'associació de llibrers que l'organitzava ens havia de passar una factura en concepte de lloguer d'instal·lacions. En passar-nos l'esmentat paper (en castellà, per descomptat) vam detectar un error i els vam escriure el següent missatge: “Per favor, indiqueu el número de la factura”. Contestació: “lo sentimos, pero no entendemos catalán.” !!!!

Una altra que em va passar fa poc amb un proveïdor, al qual envie la documentació necessària perquè ens l'emplene per poder gestionar-los els pagaments i quan els arriba, ens escriuen demanant-nos la versió en castellà. Resulta que no la tenim, però com que sí que disposem de versió en anglés els la faig arribar i aprofite per comentar-los que no es preocupen, que poden enviar-me les dades (els les detalle) i jo mateixa emplene el paper. Contestació: “Os lo enviaremos sobre el documento en catalán”. On era el problema, doncs?

Amb tot, el sumum de la prepotència lingüística l'he patit aquest mateix matí, quan després de temps de tenir un problema tècnic al despatx, una de les persones que s'ha encarregat de resoldre-me'l m'ha telefonat per tancar el servei i s'ha dirigit a mi tot el temps dient el meu nom en castellà: Lirios. Quan li he explicat que el meu nom no és aquest, que jo em dic Lliris, ell simplement ha contestat: ¡Qué más dará!

Doncs sí que “dará”: jo vull saber què se sent quan un pot controlar tot el temps la situació sense haver de demanar disculpes o donar explicacions. Jo vull saber què se sent quan un domina les regles del joc perquè domina la llengua de poder, la que no té restriccions. Les prohicions sí que funcionen. Tenen un poder aclaparador i una ombra que s'allarga segles i enfosqueix generacions senceres.