InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 27 (divendres 18/03/2011) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - a
primeries
2) Eugeni S. Reig - Més
roín que la tenca en suc
3) Pep Martí - Rebel
amb causa
4) Gabriel Bibiloni - Despedida,
comiat
5) Antoni Llull Martí - Estrúmbols i
coses estrambòtiques
6) Màrius Serra - Datisme?
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(Lletra G)
8) Francesc Viadel - Gonçal Castelló, un senyor
de Gandia
9) Softcatalà presenta l'open
office 3.3
10) Novetat editorial: El català em sedueix. 53
reflexions de Tallers per la Llengua per viure millor en
català
11) Ramon Sangles i Moles -
L’escoltant fa de llevadora
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: pauses
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui
d'Eugeni S. Reig
a
primeries
En el
primer moment, quan comença alguna cosa.
|
A primeries em va fer l’efecte que era una gitana,
però en acabant vaig vore que
no. |
Tenim
la dita alcoiana:
|
Qui a primeries guanya, a darreries
s’escanya. |
Lluís
Gimeno Betí en el llibre De lexicografia valenciana. Estudi del “Vocabulari
del Maestrat” de Joaquim Garcia Girona escriu:
|
Però cal remarcar, sobretot, que la replega del lèxic viu de les
comarques catalanes meridionals i valencianes septentrionals, per ell més
conegudes i estimades, havia començat abans de tenir coneixement de l’obra
del diccionari que Mn. Alcover havia començat cap a primeries de
segle. |
En la
novel·la La pols i el desig de Jesús Moncho
trobem:
|
A primeries de setembre, l’estat de guerra era manllevat pel
governador militar... |
L’escriptor Enric Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa
literària. Així, en la novel·la L’ambició
d’Aleix podem llegir:
|
Quan açò s’esdevenia per aquelles terres altes, que sol ser en
temps ben avançat, ja havien començat els cursos, i a ell allò sempre
l’havia agafat o reclòs el l’internat a primeries, o en la capital
assistint a la Universitat
després. |
I en
la novel·la Sense la terra promesa, del mateix autor,
trobem:
|
A primeries, quan era un cercle tancat a la
senyoralla i els seus incondicionals, havia costat molt de crear l’hàbit o
costum d’anar a passar- hi l’estona o a relacionar- se fructuosament;
però, de mica en mica, quedà ben palès que era una institució
indispensable, i al capdavall resultà
freqüentadíssima. |
En l’entrada riure del Diccionari Català-Valencià-Balear
diu: «Qui a primeries riu, a darreries plora»: vol dir que sovint les coses que
comencen molt favorablement acaben malament.
La locució a primeries l’he sentida moltes voltes tant a Alcoi com
a la ciutat de València i també en diverses poblacions de la comarca de l’Horta
de València com ara Silla, Catarroja o Torrent. L’usen en els seus escrits
diversos autors valencians, a banda del que acabe de citar, com ara Manuel
Sanchis Guarner, Joan Fuster i Ortells, Enric Soler i Godes, Vicent Pitarch i
Almela, Abelard Saragossà Alba, Carmel Ferragud Domingo, Antoni Ferrando i
Francés, Miquel Àngel Fabra Sánchez, Vicent Franch i Ferrer, Alfons Cucó Giner,
Vicent Pascual Granell, Josep Lozano Lerma, Jordi Colomina i Castanyer i molts
més.
Les construccions sense article com ara a primeries, a
darreries, anar a escola, parar taula, llevar taula, fugir d’estudi, anar a missa, anar a costura,
anar a cama-coixa, anar en cama crua, seure a taula, servir taula, dinar en taula, primavera d’hivern, primavera d’estiu, tornar paus, fer paus, quedar-se a fosques, partir palletes, caminar a palpes, a migjorn, a
migdia, a mitjanit, de matí, de vesprada, de
nit, d’estiu, d’hivern, posta de sol, eixida de
sol, a poqueta nit, de totes maneres, passar per baix
cameta, deixar baix taula, etc., són autèntiques relíquies de temps
antics que hem conservat durant segles. Les construccions amb article, com ara
a la primeria o a les primeries, són construccions més modernes.
La locució a primeries és una expressió ancestral que els valencians hem
conservat i hem sabut fer arribar al segle xxi. Confie que tinguem la
intel·ligència i la valentia de continuar conservant-la.
En valencià també es diu: a la primeria, a les
primeries, de primeries
La llengua estàndard sol emprar: a la primeria, al
començament
En castellà es diu: al principio
NOTA:
- GIMENO BETÍ,
Lluís; De Lexicografia Valenciana. Estudi del “Vocabulari del Maestrat” de
Joaquim Garcia Girona (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat. València, Barcelona, 1998, pàg.
14).
- MONCHO PASCUAL, Jesús; La pols i el desig (Editorial Bromera,
Alzira, 2001, pàg. 190)
- VALOR i VIVES, Enric; L’ambició d’Aleix
dins Obra Literària Completa (volum III), (Fernando Torres Editor,
S.A., València, 1982, pàg. 93).
- VALOR i VIVES, Enric; Sense la terra
promesa (Editorial Prometeo, vol. I, pàg. 55).
MÉS ROÍN QUE LA TENCA EN
SUC
Eugeni S.
Reig
El modisme comparatiu de superioritat més roín que la
tenca en suc s’usa:
1) En sentit real: per a expressar que alguna cosa
–especialment de menjar o beure– és molt roín.
2) En sentit figurat: per a expressar que una persona és
malvada, que té mals sentiments.
També s’usen, amb els mateixos significats, els modismes
comparatius més roín que la tenca en agost i més roín que la tenca
pudenta.
Si
cerquem la paraula tenca en el DVal trobarem la definició següent:
«Actinopterigi de l’orde dels cipriniformes, de la família dels ciprínids
(Tinca tinca), amb dos
barbetes bucals, pell grossa amb escates xicotetes i de carn molt estimada però
amb gust de fang.» Els redactors del DVal s’han limitat a copiar la
definició que apareix en el GDLC canviant ordre per orde,
dues per dos, gruixuda per grossa i petites
per xicotetes, canvis totalment irrellevants i innecessaris. En canvi no
diuen el que és verdaderament important i que haurien d’haver dit: que el peix
que apareix en el modismes comparatius que estudiem, molt coneguts i àmpliament
usats pels valencians, no és aquest sinó un altre. Joan Fuster ho explica molt
bé en el seu llibre L’Albufera de València. Escriu
Fuster:
«Sembla
que allò que nosaltres anomenem tenca no coincideix amb la bèstia que els
científics anomenen tenca. ¡Ja passen aquestes coses! “La carpa,
impropiamente llamada tenca por el vulgo de la región valenciana...”,
escrivia don Lluís Pardo. Servidor forma part d’aquest vulgo. El ciprínid
en causa és el Cyprinus carpio, un peix que qualsevol paladar normal
considera deplorable, i que els estómacs afortunats no es dignen pair. És a dir:
que ningú no es decideix a ingerir-lo, si no és per pura necessitat. “¡És més
roín que la tenca en suc!”, solem dir, a la Ribera Baixa. La comparació no
demana comentaris. Però quan la fam ordena i mana, tot és bo per a omplir la
panxa. A les peixateries de Sollana, de Cullera, de Silla, d’Almussafes, de
Sueca, encara hi ha parades on en venen. La tenca fa una mala olor especial i
presenta un aspecte dessolat i lívid. Potser no tant com don Vicent Blasco
afirmava. De tota manera, resulta poc atractiva, fins i tot abans de
tastar-la.»
Açò ho va
escriure Joan Fuster el mes d’abril de l’any 1970, però el llibre no es va
publicar fins a novembre del 1993, vint-i-tres anys i escaig després d’haver-ho
escrit i dèsset mesos després d’haver faltat
l’autor.
En Cor al nu de Miquel Adlert Noguerol
trobem:
«Però tenia por del botiguer, que era més roí que la tenca en suc. Tothom
al barri es prestaria a ser el seu espia barata res, i ell era home que no es
parava en brosses, i jo podia anar a raure a l’asil municipal i perdre encara
més llibertat i no veure durant alguns dies els meus fills que ara m’havien
adverat, com mai, que la meua vida, per ells, valia la pena
defensar-la.»
En la novel·la Ribera de Josep Lozano podem
llegir:
«Per aquells dies, a unes nebodes meues de lluny, més roïnes
que la tenca en agost, els va pegar per vindre a casa a dir-me
penjaments i relaixos perquè el mirara mal. Que, qui no pot segar,
espigola.»
Com veiem, Miquel
Adlert escriu roí i Josep Lozano roïnes. Cal aclarir que la forma
tradicional d’aquest vocable valencià és roín –acabat en n–, forma
que és invariable, tant per al masculí com per al femení.
Aquesta forma –roín, roïns– és la tradicional i la que jo sempre he
sentit en el parlar d’Alcoi i en altres molts parlars valencians que encara la
conserven ben viva. És l’única forma que jo empre –i he emprat sempre– tant en
la llengua parlada com en l’escrita. Ja veiem que és la que empra Joan Fuster.
La variant formal roí, roïna, roïns, roines és una innovació que ha fet
fortuna i s’ha escampat bastant, però jo, personalment, la considere un
vulgarisme que no aporta cap avantatge a la llengua.
Pel que fa al modisme comparatiu més roín que la tenca en agost,
cal aclarir que el mes d’agost és, precisament, un mes inadequat per a menjar
peix fresc. La saviesa popular ens diu que en els mesos que no tenen r
–maig, juny, juliol i agost– no es deu menjar peix. Es referix, naturalment, a
peix fresc, perquè antigament el peix congelat no existia. Si el peix és
congelat, això del mes no té cap importància.
I pel que fa al modisme comparatiu més roín que la tenca pudenta,
no cal cap explicació. Si el peix està pudent, és a dir, en procés de
descomposició, no val res i no es pot menjar. I això és exactament igual de
vàlid per a la tenca com per a qualsevol altra classe de peix. Es veu fàcilment
que aquest modisme és una degradació dels altre dos que són els originals i els
que tenen sentit.
Publicat en el núm 1004 de la revista EL TRIANGLE (21 de
febrer del 2011)
Pep Martí
El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell acaba de
publicar Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i
saludats, de Gonçal Castelló. És una bona excusa per
seguir l’aventura vital d’aquest resistent demòcrata, escriptor i periodista
valencià. Militant d’esquerres sempre crític, advocat coratjós davant de
l’infaust Tribunal d’Ordre Públic (TOP) de la dictadura, Castelló va ser un
intel·lectual de referència al País Valencià.
Malgrat una vida plena de peripècies i de
capítols apassionants, encara no s’ha reconegut prou l’obra d’aquest fill de
Gandia, a la comarca de la Safor, que va viure entre el 1912 i el 2003. Castelló
va créixer en la València agitada dels anys de la dictadura de Primo de Rivera i
de la República. Ell mateix explica en les seves memòries que va créixer en una
«família benestant». Els seus pares tenien possibles. La seva mare era filla de
Donato Gómez Trevijano, un burgès d’idees republicanes, laic i
francmaçó. Els anys trenta va entrar en contacte amb els incipients nuclis de
joves comunistes, mentre la Guerra Civil s’acostava. Estudiant de dret, va ser
membre destacat de la Federació Universitària Escolar (FUE) i de les Joventuts
Comunistes. A través del seu amic Josep Renau, va conèixer a
París Louis Aragon i, inspirat per l’esquerra intel·lectual
francesa, va ser un dels fundadors de la Unió d’Escriptors i Artistes
Proletaris, on aferma els vincles amb gent com Max Aub,
l’esmentat Renau i Ángel Gaos. El contacte amb aquest serà
crucial. Per mitjà d’ell, coneixerà la futura actriu Lola Gaos, que serà la
segona de les seves tres mullers. Combatent al front, va obtenir el
rang de comandant de l’Exèrcit Popular, un fet que li va costar ser jutjat pels
vencedors franquistes i estar cinc anys a la presó Model de
València.
Memorialista. Àngel Velasco, responsable de l’edició
d’aquest Final de viatge, que ha rebut el suport de l’Ajuntament de Gandia,
explica a EL TRIANGLE les múltiples facetes de l’autor: «Castelló
presenta molts vessants: escriptor, periodista, militant antifranquista, advocat
de represaliats… Com a escriptor, és possible que se sentís una mica frustrat
perquè ell sempre es va voler sentir reconegut com a creador literari i no ho va
assolir del tot. Malgrat això, considerar-lo un literat menor seria injust. Crec
que, si s’hagués de destacar un component de la seva producció, aquest seria el
de memorialista. De fet, la trilogia que formen les novel·les Sumaríssim
d’urgència, La clau d’un temps i València dins la tempesta són fonamentals per
conèixer l’abast de la repressió franquista al seu país». Si no fos pels bons
contactes que tenia la seva família, la seva sort hauria estat pitjor que la
deportació a Madrid a mitjan anys quaranta (vegeu peça). Però el cert és que
allí es va obrir camí, aprofitant els contactes que va establir amb personatges
ben situats. Un dels qui el van ajudar més va ser el reusenc Antoni
Pedrol Rius, que començava a consolidar un despatx d’advocats que anys
després seria molt influent. Castelló va ser passant seu i home de confiança.
Amb el pas dels anys, també va entrar en contacte amb el bufet Garrigues. De
fet, estava emparentat de lluny amb Antonio Garrigues y Díaz-Cañabate
per la banda materna.
Un impulsor cultural. Castelló ocupa un espai
destacat com a promotor de nombroses iniciatives de caràcter cultural. Ja de
molt jove, els anys trenta, va ser un dels fundadors de Nueva Cultura,
una revista que va ser referència de modernitat i que era l’òrgan de l’Aliança
d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura de València (AIDC). Eren uns
anys d’efervescència ideològica, de lluita antifeixista, de lligams estrets
entre la política i la intel·lectualitat. La seva participació com a columnista
en els mitjans de comunicació va ser un continu des del moment en què les
circumstàncies polítiques ho van permetre. La seva firma era present en un munt
de rotatius, des de les revistes Ciudad i Tossal, de Gandia,
fins al Diari de Barcelona, Serra d’Or o
l’Avui.
Però, si s’hagués de destacar algun projecte en què participés de manera
determinant, caldria esmentar la revista Gorg (1969-72). Quan aquesta
va desaparèixer víctima de la censura, Castelló va animar la creació d’Els
Quaderns de Gorg (1973-74), on van tenir un paper essencial Ricard
Blasco, Manuel Sanchis Guarner i Enric
Valor. En els anys finals de la dictadura, tots dos mitjans van ser una
llum encesa que combinava renovació cultural, defensa de la identitat i alt
nivell literari. Influenciat pel pensament de Joan Fuster i per
l’activisme de Joan Ballester i Canals, es mantindrà sempre
lleial al seu ideari esquerrà i a la defensa del valencianisme. Amb el pas dels
anys, anirà evolucionant vers posicions independentistes. Membre del PSAN,
recalarà a ERC els últims anys de la seva vida, cada cop més convençut que la
lluita nacional i la lluita social eren dos combats paral·lels. En paraules
d’Àngel Velasco, «Castelló va aportar a la nostra cultura la seva radicalitat,
un sentit de vinculació a la seva terra ben poc acadèmica, una actitud
valenta, la seva heterodòxia que, fins i tot en els anys de militància comunista, li va impedir
caure en el sectarisme. El seu afany és preservar el testimoni, lliurar-nos el
record».
Colla Tirant lo Blanc. Entre els molts episodis que
narra en les memòries, Castelló detalla l’origen de l’anomenada Colla Tirant lo
Blanc, que reunia a la capital de l’Estat un nucli de catalanoparlants contraris
al règim. Eren periodistes, artistes i professionals, la majoria valencians,
però també de les Illes i del Principat. El grup –on es notava la petja de
Fuster– sempre va ser molt divers, aplegant des de Manuel Vicent
fins a Josep Melià, José
Vidal-Beneyto, Vicent Ventura, Ricardo
Zamorano, Lluís Carandell, Francesc
Burguera… Va ser una mena de lobby molt actiu en defensa de la cultura
catalana.
Combatent contra els vencedors. Després d’haver estat
cinc anys llargs a les presons de la dictadura, gonçal castelló va voler ser
defensor de resistents contra el règim. el seu paper com a advocat de combat va
ser cabdal i va intervenir en favor de centenars de processats.advocat
d’opositors a la dictadura davant del Tribunal d’ordre públic
(TOP)
Advocat d’opositors a la dictadura davant del Tribunal d’ordre
públic (TOP). Quan obté el certificat de penals que l’allibera de
responsabilitats polítiques, a la fi dels anys cinquanta, Gonçal Castelló es
converteix en advocat i procurador judicial. Ho serà fins a la fi de la
dictadura. Amb aquest objectiu d’ajudar les forces antifranquistes va
representar davant del sòrdid Tribunal d’Ordre Públic un total de 352
processats. És el cinquè jurista amb més representats en la llarga història del
TOP. Entre els seus defensats van destacar militants comunistes, i nacionalistes
bascos, valencians i catalans. Entre ells, noms molt coneguts del món cultural,
de Josep Maria Castellet a Jordi Carbonell i
Joan Triadú. També va col·laborar amb l’advocat de la família
de Julián Grimau, dirigent comunista executat per Franco el
1963. La vídua va reclamar en diverses ocasions la nul·litat del procés, i
Castelló hi va intervenir en demostrar que qui havia estat ponent del tribunal
com a membre del Cos Jurídic Militar, Manuel Fernández Martín,
ni tan sols era llicenciat en dret.
Denunciat per l’historiador falangista Diego Sevilla Andrés.
En uns dies en què la reclusió li fou atenuada, Gonçal Castelló va
tenir la mala sort de ser reconegut pel carrer per un antic professor de la
Universitat de València, Diego Sevilla Andrés, jurista i
historiador, amb qui el jove estudiant havia discutit de política moltes
vegades. Castelló fou detingut altre cop i acusat d’haver afusellat tres soldats
quan era oficial de l’Exèrcit Popular. Suposadament, volien desertar (en la
imatge, els caps de la 22 Brigada Mixta on estava destinat Castelló). Va
resistir els interrogatoris i es va negar a signar una declaració que era una
invenció i l’hauria dut al patíbul. La seva família va aconseguir
arrancar-lo de les urpes de Sevilla Andrés.
4)
Article publicat a l'Espira, suplement
cultural del Diari de Balears, dissabte 26 de febrer del
2011
Amb bones
paraules
Gabriel
Bibiloni
Despedir és un castellanisme molt antic, tan antic
que alguns pensen que s'hauria de ser tolerant amb ell. Nosaltres sempre
defensarem, però, la preferència cap a les paraules i formes genuïnes. Per a
valorar la bondat d'una paraula és essencial saber-ne amb certesa l'etimologia,
i quan això falla correm el perill de cometre errors lamentables. El diccionari
Alcover-Moll afirma que despedir procedeix del llatí expedire
amb canvi de prefix. La influència castellana es referiria només a aquest canvi
de sufix. Però Coromines, segurament amb raó, discrepa i manifesta que
despedir ve directament de l'espanyol despedir i aquest és un
compost de pedir. O, més exactament, la forma espanyola originària és
espedir, procedent del llatí expetere (compost de ex
i petere, 'demanar'), que després va prendre la forma
despedir. I afegeix que no s'ha de confondre aquesta paraula amb el
llatinisme expedir, que algun cop apareix escrit en català
despedir. Són dues paraules que no tenen res a veure ni per l'origen ni
pel significat.
Pel que fa al despedir castellà, com es veu per
l'etimologia, la idea inicial és demanar permís per a anar-se'n. I de la idea de
demanar permís es passa al significat de 'dir adéu', ja sigui per part del qui
se'n va, ja sigui per part del qui queda. Curiosament, la nostra paraula
comiat, la pròpia del català clàssic, i germana de l'occità
comiat, del francès congé i de l'italià commiato,
també significa inicialment 'permís o llicència per a anar-se'n'. De
comiat va sortir el verb derivat acomiadar, que és el que ara
s'utilitza per a substituir el castellanisme. Nosaltres pensam, però, que l'ús
exclusiu d'aquest verb podria respondre a una certa pressió de l'espanyol (que
usa un terme univerbal) i que la mateixa influència podria haver relegat les
expressions clàssiques (i predominants a l'Edat Mitjana) donar comiat
i prendre comiat, que creiem que haurien de passar a un primer
pla.
Comiat, acomiadar, donar comiat i
prendre comiat en els segles baixos van ser desplaçats pels hispanismes
despedir, despedir-se i despedida (i més recentment
despido, amb valor laboral). A partir de la Renaixença hi ha un esforç
per a rehabilitar les nostres paraules, rehabilitació que s'ha fet amb gran
esforç i amb succés evident. Podríem recordar el diàleg de l'obra de Russinyol
Gente bien, quan una dama s'ofereix per a servir alguna beguda: "i
vostès què prendran?"; "nosaltres prendrem comiat", respon un que frisava de
partir; "ai, no sé pas si n'hi haurà de fet", replica la senyora.
Qui avui també pren comiat és aquesta secció Amb bones
paraules. Rient rient han passat quasi tres anys d'ençà que ens vam posar
en camí. Amb aquest, cent trenta-dos articles en què hem parlat dels aspectes
més diversos del tresor de les nostres paraules. I tot el que comença acaba. Tot
té el seu cicle i cal posar fi a uns projectes per a emprendre'n d'altres. En
qualsevol cas, el nostre agraïment sincer a tots els lectors que amb lleialtat
pacient ens han seguit cada dissabte i el nostre desig que tot hagi estat una
mica útil.
5)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg. 172)
Estrúmbols i coses estrambòtiques
Antoni Llull Martí
Segons el Diccionari català-valencià-balear, iniciat per mossèn
Alcover i acabat per
Francesc de B. Moll, estrúmbol significa ‘embalum’, ‘persona embambada’
i també ‘persona perversa, que obra maliciosament’, però no n’indica
l’etimologia. Al Diccionari etimològic i complementari de la llengua
catalana, de Joan Coromines, no l’hi he sabut trobar, i al diccionari normatiu de
l’Institut d’Estudis Catalans no hi figura. D’on deu venir aquest
mot?
Després de cercar-ne un de semblant per diccionaris etimològics de
diverses llengües vaig trobar-me amb què en italià n’hi ha un, ben poc corrent,
d’altra banda, que em semblà que hi podria tenir alguna relació: strombo,
procedent del
grec strómbos, que tant podia designar un objecte de forma cònica, com un
caragol marí amb aquesta forma, i que sembla relacionat amb un altre mot
grec, stréfo que
significa ‘voltar’, del que en procedeix el català estrofa. Del grec
strómbos
en
sortí el mot llatí strombus, amb el qual es designà una casta de baldufa,
i avui
en dia, un dels noms de la baldufa en italià, no tan corrent com
tròttola, és strombo.
Però resulta que en el dialecte napolità a la baldufa li diuen strúmmolo,
i a Sicília strúmmula, per la qual cosa, i considerant els
lligams històrics de la Corona d’Aragó amb els regnes de Nàpols i de Sicília, crec que podem
donar per
bastant segur que el nostre estrúmbol prové del napolità
strúmmulo. L’accepció de
‘bàmbol’ no queda molt clara, però potser partís de la idea d’una persona
que dóna voltes a un assumpte sense saber con sortir-se’n. Tenim el cas
que en
castellà diuen trompo a una baldufa i també a una persona
bamba.
Un
nom geogràfic molt conegut que sembla tenir relació amb el mateix que
donà origen a l’italià strombo és el de l’illa volcànica
Stromboli, que es diu que prové
del grec Strongyle, que pot significar ‘rodona’, per la seva forma, o
potser ‘cònica’, per la forma del volcà. Els que l’habiten l’anomenen
Struognoli (pronunciat, aproximadament, struónyoli). Malgrat la semblança d’estrúmbol amb
estrambòtic, no
tenen cap connexió etimològica directa.
6)
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 17 de març del 2011
Motacions
per Màrius
Serra
Datisme?
Segur que heu conegut algun orador aficionat a les
tirallongues de qualificatius redundants, innecessaris, superflus, àdhuc
accessoris, inútils o sobrers. Gent que es vanta de no repetir mai la mateixa
paraula en una intervenció, sobretot si es tracta d’un terme important del
discurs. Algú que, posats a parlar sobre casa seva, és capaç de dir-ne
residència o habitatge, llar, domicili o immoble per tal de no mostrar la
feblesa d’una prosa tan poc florida que no es pot estar de repetir un mot tres o
quatre cops (o vegades) en una sola rèplica. Aquesta dèria per la diversitat
lingüística té un (sol) nom: datisme (al DIEC: Manera de parlar acumulant els
sinònims). Doncs bé, ara per ara
el datista (que és com potser hauríem d’anomenar el joiós practicant del
datisme) és un parlant en perill d’extinció. Malauradament. Per bé que
l’acumulació de sinònims pot transformar el discurs en quelcom avorrit, enfadós,
insuportable, molest, pesat i àdhuc tediós, el practicant del datisme ha de ser
considerat un exemple únic de riquesa verbal en una societat que tendeix a la
pèrdua escandalosa dels sinònims. Sense sinònims no hi ha matisos. I sense
matisos la conversa mor.
La parla de l'Urgell
Pere
Ortís
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies
de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i
per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un
exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin
eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
G
Gaial. Obertura feta al paller per a entrar-hi herba.
Les ravenisses tira-les pel
gaial.
Galada. Foc gros de sant Joan.
Els xicots vinga saltar la
galada.
Galapatans. Ferros per posar-hi la llenya sobre a fi que per sota circuli
l’aire.
Aquesta llenya no cremarà sense galapatans
sota.
Galàpet. Gripau. Xotolet. Cluc. Sàput.
Al celler hi ha un
galàpet que rauca.
Galdós. Bonic, reeixit, ben parat, bé que usat en sentit sarcàstic, contrari al
que diu el mot.
El cantant estava
embriagat i ha tingut una actuació galdosa.
Galet. Broc petit.
Raig.
Beure a
galet.
Li sortia un galet de sang.
Galibances. Auguris. Esperances
A aquesta dona poc li fallen, les seves
galibances
Galifara. Àpat per a afartar-s’hi com a lladres.
Avui dejuni per a la galifara de demà,
home.
Galifardeu. Entremaliat. Trapella. Dolent. Bergant. Brètol.Tifa. Destraler. Vàndal.
Bordissot. Gambirot.
No
et
mengis les maduixes, tu, galifardeu.
Ara molts, al seu
lloc, usen "gamberro", i el DIEC fins l'ha admès, per allò que a uns
senyors, no familiaritzats amb galifardeu (senyors no de
l'Urgell) i que van fer el DIEC, els semblà que havien d'omplir un buit
en la nostra llengua. Restituïm aquesta paraula tan bella al lloc que li pertoca
i no usem mai el malanat i espuri "gamberro".
Galipàndria. Excés
perjudicial a la salut.
La seva
galipàndria prové de beure massa.
Galló. Grill d'un
cítric.
Dóna'm un galló
d'aquesta taronja.
Galvana. Mandra, peresa.
Quin galvana que estàs
fet!
Gamarús. Ruc, saboc, betzol, babau, poca-substància, poca-solta,
bèstia.
Te’n vas i deixes la porta oberta,
tu, gamarús.
Ganàpia. Grandolàs.
Guaiteu com es
fica amb els petits, lo ganàpia!
Gandalla. Xarxa de seda que es posen al cap les dones.
Noia, també, quina gandalla més
fina!
Gànguil. Alt i
prim.
Llarg i prim con
un gànguil.
Ganyims. Recapte fet amb tonyina.
Un badall de ganyims que hi canten los
àngels.
Ganyolar. Grinyolar. Guinyolar. Udolar.
La bestiola
ganyolava de dolor.
Garabell. Gotim, penjoll de raïm.
Talla’t un bon
garabell.
Gargall. Flegma de la gola expel×lida
per la boca.
El bacó gità un
gargall sense girar-se.
Garlanda. Figureta de galeta que hom penja de les palmes del Diumenge de
Rams.
Quines garlandes més boniques, noia, a la teua palma!
Garró. Forat als mitjons.
Alça, noi, quin goig que farem amb aquet
garró!
Garrofal. Dit
d'una cirera molt grossa, dura de polpa, que el seu suc no taca
gaire.
El nuvi ha
regalat a
la xicota un cistellet de garrofals.
Garrot. Bastó
gros.
El garrot fa sirgar
recte.
Garrular. Runar, protestar, rondinar.
Què garrules, tu ara,
malcontent?
Gatada. Sabaterada, sapastrada, atzagaiada, bertranada
Déu n’hi do la gatada que ha fet avui aquet
matusser d’alcalde..
Gatera. Botera, forat a la porta perquè entri el gat a
casa.
És un gat tan gros que no passa per la
gatera.
Gelaor. Fred intens.
UI, quina gelaor, no ho semblava
de dintre estant!
Geric. Esgarip, guinyol
Xiquet, quins gerics el pobre
gos!
Gicar.
Deixar. Jaquir.
Gica'm la
moto.
Gipó.
Peça de roba per a abrigar-se els pastors.
Amb el gipó i la samarra no hi ha fred que
valgui.
Girar-se. El
vent, començar a bufar.
S'ha girat un morella
que glaça els ossos.
Prendre part en una
baralla.
Gira-t'hi tu, no
deixis que ataconin ton germà.
Girigar. Xisclar de dolor.
El pare l'espavilava i
ell com girigava!
Gitar-se. Ficar-se al llit.
Au, gita't, que ja és
tard.
Goret.
Guaret.
Lo Tulla ha dixat dos
trossos de goret.
Gormand.
Llépol. Llaminer. Golut.
Prou, gormand, que no
penses en els altres!
Recapte apetitós, que fa mengera.
Fas
ets cocarrois massa gormands, fiet!
Gramull.
Grumoll.
Aquesta sopa està tota
agramullada.
Grandussot. Ganàpia. Despectiu, comparat amb un de petit.
Aquet grandussot sempre atabala el
marrec.
Granera. Escombra per a l’era.
Primera cosa en batre, fer anar la
granera.
Grapat. Munt.
Aquest home té un
grapat d'anys.
Uns
quants.
Hi havia un grapat
d'homes.
Grapes. Aixartells, aixada-forca de tres pollegons per a
femar.
Fes anar les grapes
per a esbarriar el fem.
Gratar. Esgarrapar.
Rascar.
Dubtava, es gratava
l'orella.
Grau.
Graó, grada.
Seu a la grau i
espera’t.
Griala. Greala. Plat ample i profund. Palangana. Gibrella.
A l'habitació hi ha
una griala per a rentar-te.
Grill. Xiulet del pit quan un hom està refredat.
Alça quin grill, quin refredat que has
pescat!
Grivi. Esgarrifor.
No passis la mà pel mosaic, que a mi em fa
grivi!
Gronsar. Gronxar. Engronxar.
Gronsa el nen, perquè
no plori.
Gruar. Treballar de valent. Fer desitjar una cosa.
Gruaven per heure allò
impossible.
Tant com hem gruat la bona collita!
Guardianatge. Arrendament de la guarda del terme.
El guardianatge l'han
donat al Pau del Sopa.
Guaret (o goret, o guareit). Parada o bancal sense conreu, perquè
descansi un any.
És una pena haver de deixar tants bancals de
guaret.
Guerxo. Borni. Dit d'una taula, banc, etc.,
curts d'una pota.
Aquest paio és guerxo.
La taula és guerxa.
Guié.
El pedrer dels pollastres.
Mama, jo vui lo
guié.
Guilleume. Ribot estret per a fer galzes.
El fuster, del Coll, amb el guilleume, fa
filigranes, eh?
Guipar. Espiar. Mirar.
Malgrat la prohibició,
ell guipava pel forat.
Guit.
Cavall, mul, ase que acostuma a tirar guitzes.
Figurat: Una dona
guita.
Guitllar. Escapolir-se, escapar-se.
Quan ho va veure tan cresp, guitllà sense moure soroll.
Article publicat en l’edició valenciana del Quadern
corresponent a dijous 3 de febrer del 2011
Francesc Viadel
L’escriptor Gonçal Castelló se’n va acomiadar
enfastidit, molt cansat, d’una mala llet còsmica com no podia ser d’una altra
manera. Tot plegat, fou una persona amb una vitalitat arrabassadora, de no parar
quiet en el sentit més abusiu de l’expressió. Les traces d’aquesta manera de ser
enèrgica les va mantenir fins al final, si més no crec que fins que la salut el
va començar a trair i sí, finalment, el seu adéu va tenir un punt d’amargor.
Vull pensar que aquest posat fou en el fons la darrera rebequeria d’un idealista
que va combregar fervorosament amb empreses de tant difícils guanys com canviar
el món des del marxisme o la d’edificar un país en runes sobre les il·lusions
d’una genialitat com Joan Fuster. Era l’any 2000 que Gonçal va
escriure com a pòrtic de les seues memòries: “Estic cansat de viure i la
realitat em fa fàstic, m’esborrona un avenir que no arribe a capir, o no em dóna
la gana d’entendre. Tinc la sensació que el món camina cap a la seua pròpia
destrucció. No sóc capaç de continuar”. El seu temps havia passat. El temps que
fou també de Stefan Zweig, de la guerra civil, de
Vasili Grossman, de Franco i
Hitler, dels exilis eterns, el temps de la mort en massa a
l’aixopluc de criteris de racionalitat industrial i el de la propaganda i el
silenci. L’havia superat amb nota, i fins i tot en la maduresa de la vida encara
havia tingut temps i unes ganes boges de seguir el banderí d’enganxall dels
constructors de la nova democràcia, de viure plenament els nous temps
d’efervescència de la cultura catalana. Al capdavall, però, sembla que l’era de
la globalització amb la seua teranyina de problemes l’havia agafat ja massa gran
i segurament sense gaires forces.
Serve un record entranyable de Gonçal, un senyor
de Gandia, com el vaig batejar en una llarga entrevista enregistrada a Barcelona
i publicada a finals dels noranta al setmanari El Temps. Prou temps
després l’arrossegaria personalment fins a la capital de la Safor perquè
explicara la seua vida i miracles davant de les càmeres de la televisió
comarcal. Estic quasi segur que aquella fou la darrera vegada que ens varem
veure i pràcticament parlar.
Aquests dies l’he recuperat de nou a través de la
lectura del seu darrer llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics,
coneguts i saludats (Ceic, Alfons el Vell), superbament editat per
Àngel Velasco i amb un emotiu pròleg de l’escriptor
Joan M. Monjo. En un país que s’ha oblidat de recordar aquesta
és una obra imprescindible, el llibre per excel·lència d’un homenot que va viure
per ser recordat com un escriptor.
9)
Softcatalà presenta l'open office
3.3
L'OpenOffice.org és el paquet ofimàtic lliure i gratuït més complet que
hi ha. Permet crear documents, analitzar dades, fer presentacions i fer
dibuixos. Està disponible per a Windows, GNU/Linux, Unix, Mac i
Solaris.
Té un processador de textos (Writer), un gestor de fulls de
càlcul (Calc), un editor de presentacions (Impress), un editor de dibuixos
(Draw), un editor de bases de dades (Base) i un editor de fórmules matemàtiques
(Math). Els usuaris tenen tots els recursos per ser productius al món modern.
L'OpenOffice és lliure, això vol dir que dóna la llibertat de fer servir,
d'estudiar, de millorar i de compartir-lo.
Podeu baixar de franc la
darrera versió des de:
http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:OpenOffice.org
10)
Nou llibre:
El català em sedueix. 53
reflexions de Tallers per la Llengua per viure millor en
català
Edicions 7dquatre i Tallers per la Llengua acaben de
publicar el llibre "El català em sedueix. 53 reflexions de Tallers per la
Llengua per viure millor en català", un recull dels articles que diversos
membres de l'entitat han publicat a mitjans de comunicació com El Singular
Digital, El Punt o L'Escletxa, entre d'altres. El llibre vol ser una mostra de
les opinions, la metodologia i les estratègies de Tallers per la Llengua
orientades a fomentar l'ús social del català, fruit de l'experiència obtinguda
amb les prop de 500 sessions que han realitzat dels tallers.
"En aquestes pàgines trobareu
cinquanta-tres reflexions fetes per diversos autors. I tanmateix el fil és un, i
lògic i imprescindible: sigues un usuari lingüístic lliure de càrregues
penitenciàries, això és, lliure de judicis maniqueus amb referència a l’ús del
català; sigues lingüísticament sostenible, no jutgis amb funció numèrica les
llengües; i sobretot rebutja fórmules pretesament corteses. Perquè en aquest món
actual en què hi ha un fart de cultura depredadora i poca educació
ecolingüística, la conducta responsable comença per saber destriar on és
l’engany i on la pràctica lliure." (del pròleg de Rosa Calafat)
El català em sedueix. 53
reflexions de Tallers per la Llengua per viure millor en català
Diversos autors
Pròleg de Rosa Calafat
Edicions 7dquatre, 2011
208 pàgines
ISBN 978-84-614-7239-0
Tallers per la Llengua
és una entitat que treballa per a la normalització de la
llengua catalana des d’una perspectiva pedagògica i emprant recursos procedents
de la psicologia. La iniciativa, impulsada arran de la constatació del retrocés
en l’ús social del català, es materialitza en quatre tallers adreçats a
col·lectius distints, però amb una estratègia comuna: dotar les persones de
valors i recursos (conductuals i argumentals) que els permetin utilitzar el
català com a llengua normal en les relacions interpersonals.
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN
ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010,
pàg. 43)
L’escoltant fa de
llevadora
Ramon Sangles i
Moles
Deixem de fer comèdia, de fer veure que
escoltem quan, de fet, tenim el pensament als núvols. Escoltar demana fer el pas
del jo al tu; si habitualment solem ser «jo i les meves circumstàncies», l’art
d’escoltar convida a ser «tu i tot el que la meva atenció t’inspiri». Ens trobem
davant un procés molt important: qui escolta, no solament capta allò que el
parlant diu, sinó que l’inspira a expressar continguts inesperats i insospitats
pel mateix parlant. Escoltar és fer de llevadora, és fer sortir saviesa d’on
encara hi ha foscor, incertitud, teoria, projectes en latència...
No cal dir que hi ha parlants que conviden a desconnectar, a
no ser escoltats, perquè, en comptes d’oferir missatges de bon contingut i
atractius, es delecten a projectar el seu ego als altres i
embafen. Sincerament, creiem que el bon escoltant ha de ser capaç de parar els
peus, amb traça, a tals parlants. Ara bé, aquest bon escoltant no serà lliure de
culpa si d’antuvi no ha fet de xuclador, si no ha absorbit i compactat en el seu
cor la verbositat de l’interlocutor.
Comunicació
presencial: pauses
Joan Tudela
Pauses o silencis. Quan enraonem, tant si ho
fem per a un públic més o menys nombrós com si ho fem en el marc d’una conversa
interpersonal, els silencis són significatius. No ens referim al silenci del qui
escolta, sinó als silencis del qui parla. Sobretot quan parlem en públic,
introduir de tant en tant algunes pauses és un recurs comunicatiu que, si no se
n’abusa, pot arribar a ser ben efectiu (per exemple, llançar una pregunta
retòrica a l’auditori i, abans de respondre-la nosaltres mateixos, fer un petit
silenci).
Del llibre Llengua i
comunicació.
joantudela@periodistes.org
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
