InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 26 (divendres 11/03/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - a pam a pam
 
2) Eugeni S. Reig - La c i la z castellanes
 
3) Quim Gibert - Els llimoners florits
 
4) Gabriel Bibiloni - Què posa aquí?
 
5) Antoni Llull Martí - Els algebristes componedors d’ossos
 
6) Màrius Serra - Exitància?
 
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra F)
 
8) Joan-Lluís Lluís - Elogi del divorci raonable
 
9) L’ús social de la llengua catalana en el món del treball
 
10) Novetat editorial: El diccionari terminològic

11) Ramon Sangles i Moles - No a les maleïdes interrupcions
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: vocalització
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

a pam a pam

Detalladament, exhaustivament, minuciosament, amb tota la seua extensió.

Jo conec València a pam a pam. ¿Com no l’he de conéixer si fa més de cinquanta anys que camine pels seus carrers? I sempre a peu ¿eh?, res de cotxes ni autobusos.

Aquesta expressió la trobem en l’obra literària de l’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives. En la novel·la L’ambició d’Aleix podem llegir:

La serra Aitana té molt de misteri, i ell la coneixia a pam a pam per fora i per les entranyes.

En la novel·la Temps de batuda, també d’Enric Valor, trobem:

–Bé, a migjorn ací –vaig quedar-hi.

–Trobarà l’Ajuntament? Coneix el poble?

–Que si el conec? A pam a pam!

En la novel·la Sense la terra promesa, del mateix autor, diu:

Van donar compte de la desaparició del xicot, i els guardes de tots els acotats del poble, dirigits per la guàrdia civil, trepitjaren les serres a pam a pam.

I en la rondalla Don Joan de la Panarra, també d’Enric Valor podem llegir:

–Ja ens han mort bona cosa de soldats, don Joan. ¡ Ja n’hi ha prou! ¿No veeu que tot són emboscades en aquells barrancs i avencs, que ells coneixen a pam a pam?

El DIEC, el DVal i el GDLC arrepleguen, amb el significat definit, la locució pam a pam, sense la preposició a davant. En el DCVB,en l’entrada pam, trobem: «Pam a pam, o Pam per pam, o De pam a pam: amb gran lentitud i minuciositat. Les serres catalanes | que pam a pam cobràreu, may més trepitjareu, Collell Flor. 3. Maldament tresqueu els recons de pam a pam, Penya Mos. iii, 26.»

Si altres expressions semblants a aquesta com ara a poc a poc, a més a més (o de més a més), de gom a gom, de bat a bat o de mica en mica les escrivim sempre amb una preposició en posició inicial, pareix que seria més lògic escriure a pam a pam com feia Enric Valor o de pam a pam com apareix en el DCVB. És possible que les locucions pam a pam i poc a poc, sense preposició davant, siguen un calc de les castellanes palmo a palmo i poco a poco, encara que no és completamente segur. En valencià tenim expressions com ara pas a pas, poble a poble, minut a minut, dia a dia, mes a mes, etc., que no tenen preposició inicial. Considere que seria convenient que meditàrem una miqueta sobre aquesta qüestió.

 
En valencià també es diu: pam a pam
La llengua estàndard sol emprar: pam a pam
En castellà es diu: palmo a palmo
 
NOTA:
- VALOR I VIVES, Enric; L’ambició d’Aleix (Tàndem Edicions, València, 2000, 3a edició redactada de nou per l’autor el 8 de gener de 1994, pàg. 68)
- VALOR I VIVES, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 214)
- VALOR I VIVES, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, pàg. 114)
- VALOR I VIVES, Enric; Don Joan de la Panarra dins Rondalles valencianes (8é volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1988, pàg. 29)
 
2)

La c i la z castellanes

Eugeni S. Reig

 
En castellà, la lletra z davant de totes les vocals i la lletra c davant de la e i de la i, es pronuncien amb so interdental fricatiu sord. Eixe so no existix en la nostra llengua i els valencians hem tingut sempre molta dificultat per a pronunciar-lo, per eixe motiu, abans, un valencianoparlant, quan parlava castellà, pronunciava la z castellana com si fóra una s sorda. Però tants anys d’escola en castellà i el bombardeig constant, massiu i despietat dels darrers decennis de ràdio i televisió en castellà han fet que, per fi, els valencians hàgem deprés a pronunciar la z castellana i a dir zarzamora i zozobrar com Déu mana. La qüestió és que ara ens n’hem passat de rosca i, no únicament pronunciem la z castellana quan parlem castellà, és que ho fem també quan parlem valencià. És habitual que els valencians, parlant valencià, pronunciem ABC, PC, PSC, ONCE, CO2, Garcia, Albacete, Zamora, amb so interdental quan hauríem de fer-ho amb so sibilant que és com ho hem fet tota la vida. I, damunt, pronunciem amb z castellana paraules i sigles corresponents a altres llengües que s’escriuen amb c o amb z, com ara CD, UNICEF, zoom, zapping o Alzheimer, quan eixa c o eixa z no representen el so interdental en la llengua d’origen. Eixa pronúncia denota una dependència servil del castellà molt lamentable. Per desgràcia, els mitjans audiovisuals fomenten eixa pronúncia inadequada quan haurien de fer, exactament, l’operació oposada.
Hem d’esforçar-nos a pronunciar la z castellana com a s sorda quan parlem valencià. Enriquir el valencià amb el so interdental fricatiu sord no té cap avantatge. Cap ni un.
 
3)
 

Els llimoners florits

Convidat per la Cariad, una amistat anglesa, vaig conèixer el seu avi en un dinar familiar de diumenge fa una colla d'anys. Era un home molt gran que vivia sol en una casa urbana amb jardí i hortet, de les tantes que hi ha a la Gran Bretanya. El venerable senyor ens va explicar tot cofoi, una vegada entaulats, que aquell matí havia plantat tres llimoners. És possible que l'ancià, que ja fa un temps que va morir, mai hagi pogut tastar les llimones, però segurament ho podrà fer la seva neta.

Aquesta il·lusió i voluntat per regenerar espais decaiguts, que en certes persones no desapareix per més anys que passin, també queda reflectida en un conte de Jean Giono sobre un oveller convençut que la terra on vivia, uns turons erms de Provença, s'estava morint a causa de la manca d'arbres. El protagonista de L'home que plantava arbres, títol de la rondalla, desinteressadament converteix aquell paisatge inhòspit en una arbreda. Ho aconsegueix a força d'anys i tenint en compte, per exemple, que de cada cent mil aglans, només en germinaran vint mil. I que d'aquests, cal calcular que se'n perdran la meitat per motius diversos durant la fase de creixement. La seva  implicació és tan absoluta que no li sabrà greu desprendre's del ramat d'ovelles «perquè constituïen una amenaça per als arbres joves». La del pastor serà una tasca inadvertida: «si l'haguessin descobert hauria suscitat oposició». Però, tanmateix, és «una forma meravellosa de ser feliç!».

Lluitar contra el desert, contra allò moribund, tal com fa aquest ramader provençal, suposa sembrar una i altra vegada. Fruit d'aquesta perseverança, un dels caps de brot del planter, llaurat en bé de la nostra identitat, del filòleg Joan Coromines ha estat el del també filòleg Joseph Gulsoy (Ordú, actualment Turquia, 1925), un armeni que, amb 24 anys, es va desplaçar a Nord-amèrica amb la idea d'estudiar lingüística romànica. Va conèixer Joan Coromines a la Universitat de Xicago, on aquest exercia de professor. Coromines el va engrescar a interessar-se per la cultura catalana quan va iniciar el doctorat, raó per la qual Gulsoy va fer una estada a València per aprendre la nostra llengua. Des de llavors, el vincle de Gulsoy amb el català ha estat permanent. Tant és així, que l'any 1957 acompanyarà Coromines pel Pirineu, aleshores una serralada amb accessos deficients, arran de diferents recerques lingüístiques. I el 1958, esdevindrà professor de la Universitat de Toronto, on aconseguirà impartir classes de català a partir de 1962. La seva jubilació l'any 1997 no ha impedit que el català es continuï ensenyant a Toronto. La petja que va deixar l'autor de l'Onomasticon Cataloniae a Gulsoy és inesborrable. Gulsoy qualifica Joan Coromines d'un lingüista de capacitat extraordinària, amb estudis modèlics de gran valor pedagògic, «amb una aportació incommensurable a la lingüística» (Revista de Catalunya, núm. 209). Ara fa uns mesos la Fundació Coromines ha editat l'Epistolari Joan Coromines i Joseph Gulsoy.

Hi ha persones amb les quals t'hi embarcaries cegament cap els confins més recòndits. La seva és una saviesa transmesa des de la humilitat. A l'erudit que estima la seva feina no li sap greu dedicar el temps que sigui als deixebles. Si el futur passa per disposar de bons planters, vol dir que a l'executiu, el científic, el polític, l'intel·lectual... tampoc no li ha de fer res arremangar-se i, si s'escau, tornar a casa llardós. La pràctica fa més creïble la teoria. En aquest sentit, el poeta Joan Brossa, afirmava que, segons l'estat d'ànim, tan important era escriure com esdevenir guerriller o prestidigitador.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Autoestima i Països Catalans

 

4)
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte19 de febrer del 2011
 

Amb bones paraules

Què posa aquí?

 
Gabriel Bibiloni
 
Posar és un verb de semàntica molt complexa. Procedeix del llatí pausare, que significava 'aturar-se'. El substantiu pausa, forma culta agafada del llatí pausa (germà de pausare) ens en dóna una justificació transparent. El significat original de 'aturar-se' es veu clarament quan diem que un ocell s'ha posat damunt una branca. S'ha posat aquí vol dir 's'ha aturat', fet que es copsa més directament en espanyol (se ha posado, no se ha puesto). El mateix significat original tenim en la paraula posada, un lloc on hom es posa, és a dir, s'atura. O reposa, que és un altre membre de la família (del llatí repausare, reforç de pausare).

El verb posar existeix en totes les llengües romàniques (francès poser, italià posare, espanyol i portuguès posar) i en totes conserva més o menys el significat del llatí pausare. Però en català es produí un canvi radical i el mot va agafar especialment el significat del llatí ponere (fer que una cosa estigui a un lloc, col·locar), que les altres llengües germanes expressen amb la continuació d'aquest verb (espanyol poner, italià porre) o amb la continuació de mittere (francès mettre). En català antic coexistien el verb posar, amb el nou significat, i el seu sinònim metre, però aquest va acabar desapareixent de l'ús normal. Paral·lelament, la continuació del llatí ponere —pondre— va agafar en català un significat restringit associat amb els ous o amb el sol (les gallines ponen i el sol es pon cada dia). Altres vegades ja hem advertit de la tendència d'alguns urbanites espanyolitzats a substituir el nostre pondre per posar, cosa que els fa dir que les gallines "posen ous".

Un ús particular de posar és aquell en què el mot significa 'escriure alguna cosa a algun lloc'. Per exemple, "al costat del teu nom hi has de posar el DNI", o "què hi he de posar aquí? [un lloc en un escrit]", "pensa a posar pagat [en una factura]". És un ús ben coherent amb el significat general de posar. Però moltes vegades se sent a dir una altra cosa que ja no és tan coherent. Parlant d'un escrit o d'un text podem sentir algú dir "què posa aquí" o "aquí posa que l'acte comença a les vuit". Ens sembla un ús calcat de l'espanyol i estrany a la nostra llengua genuïna. Els nostres parlants genuïns aquí només usarien el verb dir: "què diu aquí", "aquí diu que l'acte comença a les vuit". Posar és un verb transitiu: hi ha algú (alguna persona) que posa una cosa en un lloc. Les persones poden posar, però els papers no posen res. Els papers diuen.
 
5)
 
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 171)
 

Els algebristes componedors d’ossos

 

Antoni Llull Martí
 
Em sembla que molt poca gent sap que el mot àlgebra s’emprà durant l’edat mitjana per a designar la ciència que tractava de com compondre els ossos trencats o dislocats, i que per això als cirurgians o sanadors experts en trencadures els deien algebristes.
 
El mot prové del llatí, però a través de l’àrab, llengua a la qual fou adaptat per devers el segle XII, i d’aquesta a partir del segle següent, passà a les modernes, en principi com a ciència anatòmica, i després com a ciència matemàtica. El motiu d’haver-se aplicat el mateix nom a ciències tan distintes, sembla que només es pot explicar a través del seu nom complet en àrab que era ‘ilm al-djabr ua l-muqâbala que venia a voler dir ‘ciència de les reduccions i de les comparacions’, havent-se emprat aquest nom amb relació a les reduccions d’ossos luxats o romputs, això és, a l’acte de tornar-los a la seva posició normal, i després a les reduccions de fraccions numèriques a un denominador comú, accepció que amb el temps acabà per fer desaparèixer l’altra.
 
Encara en el segle XVII s’usava en castellà, i supòs que en català, el mot algebrista per ‘componedor d’ossos’, però en l’edició del Diccionario de la lengua española de la Real Academia Española denominat «de Autoridades» (1726-1739) ja només apareix álgebra com a ciència matemàtica.
 
Com a terme científic, i referit únicament als nombres i les seves representacions, el mot llatí ha estat adoptat, talment o amb petites variacions, no tan sols en totes les llengües romàniques, sinó també en les germàniques, en les eslaves i en moltes pertanyents a altres famílies lingüístiques. Algebra s’escriu igual en italià, en anglès, en alemany, en neerlandès, en suec, en finlandès, en croat, en txec, en hongarès, en gal·lès, en lituà, en estonià, etc. Álgebra en castellà i en portuguès; algèbre en francès; algebra( en romanès; Algebra (álgebra) en rus i búlgar, i fins i tot el trobam en llengües tan allunyades de la nostra com l’indonesi, amb la forma aljabar.
 
6)
 

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 10 de març del 2011

 
Motacions

per Màrius Serra
 
Exitància?

 

L’afer de Piqué i Shakira demostra que l’èxit és un concepte d’èxit. Si trobeu algú que el veneri comprendreu que l’èxit sovint és veneri, en el sentit “que es transmet a través de l’acte sexual”. Però l’excitació de l’èxit ha contaminat la nostra manera de referir-nos-hi. Darrerament, circula un barbarisme que fa tossir: l’inexistent adjectiu exitós. Anem tan frisosos per tastar-lo que pertot trobem gent exitosa que suplanta els triomfadors d’abans. La contaminació del castellà, aquí, es barreja amb un ús cada cop més estès del successful anglès, quan el català ofereix una solució genuïna prou eficaç que, incomprensiblement, encara no figura al DIEC: d’èxit. Una cantant d’èxit, un jugador d’èxit, una història d’èxit... Es veu que l’èxit, en català, es manté aliè a l’encant de l’adjectivació. Les llistes d’èxits són sempre comptables, no fos cas que ens descomptéssim. Això sí, existeix l’exitància, que pot semblar un audímetre (o aplaudímetre) ideal per mesurar el ganxo d’una parella com Piqué i Shakira, però que es limita a establir el “quocient entre la intensitat de la radiació emesa per un element infinitament petit d’una superfície emissora i l’àrea d’aquest element”.

 

7)

La parla de l'Urgell
 
Pere Ortís
 

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

 

F

 

Fa?      Oi? Comprens? Hi estàs d'acord?

         Tenim ben conegudes tres constel×lacions. Fa?

Fadrí.   Solter.

         Si em quedo fadrí, quedaré tot sol,

         a l'estiu a l'ombra i a l'hivern al sol.

Faldetes. Efeminat, doneta.

         Fuig d’aquí, faldetes, que et fa por la teva ombra!

Falleba. Barreta de ferro, llarga i vertical, que va agafada darrera les portes i finestres per tancar-les.

         No tanca perquè la falleba s'ha envelat.

Fanyotes. Desmanyotat, matusser.

         Ui, quin fanyotes que tenim aquí!

Faram. Animals domèstics.

          Cal donar menjar a la faram, abans de fer festa.

Farda. Munt de petits, la canalla.

          Veuràs que aquesta farda és molt difícil d’acontentar.

Faró o (faraonada).    Munt de nens.

         Lluitar amb aquesta faró m'esbatussa.

Farragós. Empipador de fer, laboriós, costós.

          Ara serà molt farragós tre8ure la runa del celler.

Farraous. Estri per a ferrar ous.

          Sempre has de netejar bé el farraous.

Fartanera. Fart. Golut.

         Ser un fartanera.

Farsat.  Tot allò que hom agafa amb una braçada.

         Ha portat un farsat de brosta per als conills.    

Fassera. Ramal d'una sèquia per a regar un bancal.

         Neteja la fassera que és plena de vilorda.

Fato.    Coses, productes de menjar.

         Anem a l'hort a cercar fato.

Fè!     Denota fàstic per una fortor.

          Fè, quina pudor de can Felip!

Femer.   Gran quantitat.

         Aquest ha escrit un femer de llibres.

Fener.   Prat. Terra molla i molt herbada.

         Als feners s'hi fan bons pasturatges.

Fenyir.  Fènyer. Funyir. Esprémer.

         Abans de fer-ne truita, cal fenyir els espinacs.

Fer.     Dir.

         L'home de la faixa fa: Us heu begut el seny!

Feresa.  Feredat. Basarda. Paüra.

         Aquest lloc em fa feresa.

Feridura. Apoplexia. No: 'vessament cerebral', "derrame cerebral".

         En Tal ha mort d'una feridura. S'ha ferit.

Ferrada. Galleta de dogues de fusta i cèrcols de ferro.

         La ferrada és plena de brisa.

Fer-se. Cordar-se.

          Nen, fes-te les sabates, que les portes descordades.

Fer-se'n. Estimar-ho, apreciar-ho.

         Els has regalat aquella fruita i se'n fan una cosa de no dir.

         Pagar-ne.

         -Quant te n'has fet, d'aquest gall?

         -Tres eurons.

Fesol.   Mongeta.

         Un plat de fesols que hi canten els àngels.

Festanyal. Festa de precepte.

         Cal guardar totes les festanyals.

Filató.  Filat més senzill per a pescar en aigües somes.

         Hem pescat barats amb el filató en un toll que fa el Segre.

Fill. Filla nena.

          No siguis tan dolenta amb la mare, fill.

Flancar. Pegar cop a algú.

          Lo bèstia, m’ha donat un cop per no re.

Flasca. Fleuma. Bleda. Pàmfila. Somera. Fava.

          N’hi ha una bona flasca, amb aquella!

Flendi.  Joc de boles de nens i el seu dibuix a terra.

         Has fet un flendi boterut!

Floronc. Gra virulent.

         Tinc un floronc al clatell que em fa veure la  padrina

Foganya o fogaina. Foc al porxo, o al cobert, per a fer-hi certes cuites.

         Nosaltres el codonyat el coem a la foganya.

Fogassa. Fornada de pa.

         A l'estiu, tot sovint em toca fer dues fogasses.

Fogony.  Vent càlid que fon la neu.

         Aquesta nit el fogony ha fos la neu.

Fonyada. Empenta, patacada.

         D’una fonyada el va tirar al carrer, per desvergonyit!

Formar.  Treballar amb formalitat. Complir.

         Ja hem dinat. Au, ara tothom a formar!

Forn.    L'edifici, o la botiga, on couen el pa.

         No tenim pa i al forn encara no obren.

         Escriure "Forn de pa" és una redundància.

Fortor. Pudor forta.

         Fè, quina fortor que se sent aquí!

Fósquer. Eufemisme femení de fotre.

        ─Xiqueta, no donaran l’aigua fins al vespre!

        ─Ves, quina fosquesa, també!

Fotimer o futimer. Futral. Gavadal. Gran abundància.

         Tinc un futimer de coses per dî’t.

Fregallot. Escarràs, destinat a les feines més baixes.

         Si et llogues a cal Taurot, siràs un fregallot.

Freginal. Farraginal. Camp de farratges.

         El cabaler ha heretat aquell freginal tan bo.

        Bocí de terra tocant a l’era.

         Aquesta gent aprofiten el freginal per a fer hort.

Frèstic. Feréstec. Esquiu. Esquerp.

        Aquet gat és molt frèstic.

Fuet. Coet.

         Al Roger li ha petat un fuet a la mà i li ha fet una bona cremada.

        Secallona. Llonganissa prima, seca i llarga.

        Pa torrat, sucat amb all, i un pam de secallona, xiquets!

Fullat.  Un fruit sec, buit, que no s'ha fet.

         De les quinze ametlles que m'has donat, me n'han sortit tres de fullades.

Fumbre.  Eufemisme de fotre.

         Ets tifa, però a mi no em fumbràs pas.

Fúria.   Força. Violència.

         No tancos la porta amb tanta fúria que la fas  petar.

Fustegal. Pal llarg, amb ranures a cada banda, per a portar al muscle amb galledes d’aigua a cada extrem.

         Que fort, aquet xiquet, portant aquet fustegal tan llarg, amb dues galledes plenes.

 

 

8)

 
Publicat a

Elogi del divorci raonable

Joan-Lluís Lluís


La passió dels catalans per la filologia catalana, nascuda probablement de la cruel absència d'estructures d'estat que garanteixin la supervivència de la nostra llengua, pren de tant en tant en la literatura de ficció. El 1995, Francesc Puigpelat va publicar La fletxa d'or (ed. Empúries), una novel·la basada gairebé exclusivament en la dialèctica entre llengua i identitat. Es tracta d'una obra de ciència ficció que planteja, com a marc general, una transformació de la societat humana inspirada directament, i sense que l'autor se n'amagui, per Un món perfecte, d'Aldous Huxley. En aquest nou món, els humans parlen una única llengua, l'omega, creada científicament i pensada per eliminar els sentiments, com a font permanent i majoritari dels conflictes. Els mots «amor», «tristesa», «enveja», però també «família» simplement no hi existeixen... La seva racionalitat és admirable i Puigpelat en dóna aquest exemple: «La paraula ‘a' vol dir animal, ‘al' equival a au i ‘alic' a gallina. Aquest esquema té l'avantatge que, encara que no es conegui el significat exacte d'un mot, hom pot aproximar-s'hi fàcilment. Per exemple, sé que un ‘alix' és una au: qui sap si un colom, un voltor o una oreneta, però una au». Evidentment, aquest «llenguatge racional fet per a robots» acaba convertint els seus parlants en robots... I el món esdevé una pasta uniforme d'avorriment...

Conscients que, potser, no cal renunciar del tot a la diversitat, els dirigents del planeta decideixen crear del no-res algunes reserves lingüístiques. Concretament, envien grups d'humans en colònies despoblades (tota la població mundial viu en megàpolis), proveint-los d'eines per aprendre llengües. Els Pirineus han estat escollits per a la implantació d'unes quantes d'aquestes colònies, entre les quals l'armènia, la catalana i l'espanyola... Aquests «petits museus vius» esdevenen aviat un problema de primera magnitud. Ha passat que, a cada reserva, els colons, després d'haver après la llengua que els tocava, han començat a prescindir de l'omega i, tot seguit, de les relacions amb el govern. Han fet secessió. Perquè la redescoberta del vocabulari desterrat els ha obert vies de desenvolupament personal i col·lectiu: «El català fou la clau que els obrí la porta a un món nou, un món que ja no era una quadrícula matemàtica sinó un conglomerat de sensacions»... El govern, ofès, envia agents mig espies mig ambaixadors per esbrinar el que ha passat, els quals agents, és clar, han d'aprendre la llengua del territori que han d'analitzar i, conseqüentment, també s'assimilen a la nova microsocietat i acaben desertant...

El personatge principal de la novel·la, anomenat primer Bertar però aviat rebatejat com a Ferran Ginestar, és enviat a la colònia Catalunya, mentre que la seva companya de jocs sexuals, Isabel (antigament Napbel) és enviada a Espanya... Paral·lelament, els dos agents experimenten aquesta empatia inèdita nascuda d'una llengua no científica i, així, descobreixen dues coses en relació l'un amb l'altra: que s'estimen i que no aconsegueixen entendre's. Perquè esdevenen cadascun el referent simbòlic no només de la llengua que parlen sinó de tota la identitat que vehiculen aquestes llengües. L'una esdevé irremeiablement espanyola i l'altre, intrínsecament català. I s'adonen que les vides que tenen ganes de portar, les seves prioritats, la manera d'entendre el bon gust i les relacions socials no són ben bé les mateixes. Com a bons arquetipus raonables decideixen doncs separar-se, conscients que val millor ser bons amics per sempre que parella en perpètua baralla. Doncs sí, i tant.

 

9)
  
 
 
10)
 
Novetat editorial
 
El diccionari terminològic
 
TERMCAT, Centre de Terminologia
 
EAN 9788497663946, PVP 22 euros, 320 pàg.
 
Manual elaborat pel Termcat amb un doble objectiu: d'una banda, reflexionar sobre la pràctica terminològica pròpia i buscar la uniformitat interna en l'aplicació de criteris; de l'altra, proposar les claus per a la interpretació correcta d'un diccionari terminològic i, en darrer terme, donar aquest format a un cabal de coneixements que es vulgui difondre. L'obra es divideix en una primera part que analitza detingudament cada element d'un diccionari (introducció, cos, índexs,etc.) i cada camp de la informació d'un terme (denominació, equivalents, categoria lèxica, definició, etc.), i una segona part que exposa, de manera successiva, les diferents fases del procés d'elaboració d'un diccionari terminològic.
 
De venda a les Llibreries de la Generalitat o a la vostra llibreria habitual.
 
Web de Publicacions de la Generalitat de Catalunya: http://www20.gencat.cat/portal/site/Publicacions
 
11)
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 43)
 

No a les maleïdes interrupcions
Ramon Sangles i Moles
 
La norma general del bon oïdor és la de no interrompre mai. Haureu vist que a vegades hom espera que el parlant faci un lleuger respir per a prendre-li la paraula; massa sovint hom se sent empès a ficar-hi cullerada, demostrant així no haver après ni les beceroles de la bona escolta; és una mala passada que fem a la comunicació.
 
Tanmateix, si per alguna raó l’escoltant ha d’interrompre el parlant, procurarà de ser molt cautelós a no fer-li perdre el fil de l’exposició, mirant de ser breu al màxim i demanant, a més, excuses. A vegades va molt bé de fer-li un petit senyal, sia alçant discretament un dit o bé fent un moviment d’ulls, però sense interrompre’l; ell ja s’adonarà que tenim quelcom a objectar o a aclarir i al final ens donarà la paraula. Sempre, però, és aconsellable de no intervenir en el tema, ni de paraula ni amb signes, fins que el parlant no s’hagi ben explicat. Ell ha d’experimentar que li concedim temps per a exposar tot el seu missatge.
 
Una interrupció és comparable a una apagada de llum que deixa a les fosques i inactiu.
 
12)

Comunicació presencial: vocalització

 

Joan Tudela

 

Algunes llengües antigues escrivien fent servir només lletres consonants, però és del tot impossible de parlar només amb consonants. Les vocals articulen la nostra parla. És per això que és tan important vocalitzar bé; és a dir, pronunciar clarament les vocals. Això ajuda molt a la claredat de la nostra expressió. Alguns personatges públics s’han fet famosos pel fet de menjar-se les vocals (és el cas, per exemple, del polític Manuel Fraga). Val la pena fixar-s’hi i vocalitzar bé, cosa que és relativament fàcil d’aconseguir.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net