Article publicat en EL PUNT dilluns 14 de
febrer del 2011
http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/369785-aco-aixo-i-allo.html
Açò, això i allò
Eugeni S. Reig
La nostra llengua
disposa dels pronoms demostratius neutres açò, això i allò.
Amb el primer indiquem la proximitat immediata, amb el segon la proximitat
mediata i amb el tercer la llunyania. Açò equival a aquesta cosa,
això a eixa cosa i allò a aquella
cosa.
Els pronoms
això i allò no tenen cap problema. Tothom els usa de manera idònia
i els pronuncia correctament. Però al pronom açò l'amenacen tres perills
que, si no ens ho prenen molt seriosament, acabaran amb ell. Són els
següents:
1er
perill
El valencià té tres
graus de proximitat o llunyania: 1) proximitat immediata, que s'aplica a
coses que estan molt pròximes a qui parla, 2) proximitat mediata, que
s'aplica a coses que estan relativament pròximes a qui parla, però no tan com en
el cas anterior i 3) referència llunyana, que s'aplica a coses que estan
molt o bastant separades de qui parla, a una distància
considerable.
El català oriental
té només dos graus de proximitat o llunyania: 1) proximitat
(immediata o mediata) i 2) referència llunyana, i, en
conseqüència, usa únicament els demostratius neutres això i allò.
El fet que el català oriental empre només això a on els valencians usem
açò i això crea interferències en el nostre sistema de tres graus
de proximitat i pot donar lloc a malentesos. Recorde l'anècdota d'un amic
valencià que m'explicava que, quan va arribar a Andorra, va veure a l'entrada un
rètol molt gran que deia «Això és Andorra» i ell es va
girar cap arrere a veure què era Andorra.
2on
perill
En les comarques valencianoparlants de l'extrem sud valencià, com ara el
Baix Vinalopó, en lloc de la forma açò s'usa des d'antic la variant
astò. Que aquesta forma s'use a on s'ha usat sempre no és cap problema,
el problema rau en el fet que aquesta solució està expandint-se cap al nord i ja
arriba a algunes poblacions de la Marina.
3er
perill
En alguns llocs, els jóvens, en lloc d'usar el pronom valencià
açò, usen el seu equivalent castellà esto. Tinc notícies
fidedignes que això passa, per exemple, a l'Olleria (la Vall
d'Albaida).
Fóra un autèntic crim que, després de tants segles d'usar quotidianament
de manera adequada el pronom açò, acabàrem
perdent-lo.
2)
El febrer de 1981 sortien els tancs al carrer i el febrer de 2011 cessen les emissions de TV3 al País València. Després de 30 anys el territori al sud d'Alcanar continua essent un dels fronts principals del conflicte entre la nació catalana i la nació espanyola. La bona notícia, però, és que la tensió almenys no s'expressa en termes militars sinó en termes culturals, el debat sobre l'hegemonia passa del component de la violència física (tot i que excepcionalment encara s'evidenciï en els atacs de l'extrema dreta feixista a figures representatives del catalanisme) al setge contra la llengua, els drets i l'imaginari. Penso que l'escenari valencià podria anticipar fórmules de resolució de xocs nacionals basades en el respecte a les llibertats fonamentals, en la juridificació de les controvèrsies i en l'arbitratge d'entitats supraestatals com la Unió Europea i el Consell d'Europa, que haurien de ser aprofitades pel conjunt del catalanisme en els seus anhels de reconeixement internacional.
La primera premissa del gir en el plantejament, no obstant, consisteix en el fet que les institucions del Principat admetin aquesta situació de conflicte i la impossibilitat de vehicular les relacions amb l'espanyolisme que controla la Generalitat valenciana en termes de negociació. Cal plantar cara amb fermesa i això, a l'Europa occidental del segle XXI, és apostar per una estratègia jurídica de defensa dels drets i del pluralisme projectada en últim terme a les institucions europees amb credibilitat i solvència.
Crec que, en la qüestió de TV3 a València, s'han encadenat des del catalanisme principatí i des de l'Acció Cultural del País Valencià una sèrie d'errors polítics i jurídics que han portat fatalment a l'exhibició populista i prepotent de Francisco Camps (i tot sembla apuntar que es tractarà d'uns errors que es repetiran). La primera badada va consistir en l'actitud mel·líflua amb la qual l'anterior conselleria de Mitjans de Comunicació principatina encapçalada per Tresserras va entomar els primers tancaments de repetidors promoguts per l'administració Camps. Ja aleshores es podia percebre el parany que significava la reciprocitat en les emissions de TV3 i de Canal 9 amb la qual es va tancar en fals la confrontació atesa la manca de garanties sobre l'acord i la facilitat amb la qual Camps podia trencar el pacte quan en tingués electoralment necessitat. No es podien dipositar totes les esperances de compliment d'un acord només en la bona voluntat d'un subjecte com Camps que tants cops ha actuat amb la intenció de marginar la llengua i la cultura catalanes. Aquest és l'error que sembla que tornarà a cometre el govern d'Artur Mas: després de l'actuació impresentable i traïdora de Camps, la Generalitat de Catalunya encara el premia suplicant-li una nova obertura de negociacions per arribar a un altre acord que Camps vulnerarà quan li plagui.
El segon error recurrent en què han participat tant l'administració del Principat com Acció Cultural del País Valencià ha estat confiar que les instàncies espanyoles atendrien els greuges valencians. Primer amb l'esperança que la regulació del sistema audiovisual propugnada en l'època en què José Montilla era ministre d'Indústria i Telecomunicacions normalitzaria la situació de la televisió pública catalana al País Valencià. La segona, quan es va fer evident la indiferència del legislador espanyol, amb el gest de l'ACPV de promoure la presentació d'una iniciativa popular que, a més d'estar minada de perills per la possibilitat que permetés a l'Estat espanyol absorbir competències en matèria de mitjans de comunicació (també les competències catalanes), ni tan sols va ser presa en consideració pel Congrés.
Finalment, el tercer error va consistir en la resignació amb què l'ACPV i d'altres associacions en defensa de la llengua catalana (com Òmnium Cultural) van acceptar la imposició de sancions per evitar el tancament dels repetidors. Unes sancions il·legals que haurien d'haver abocat a una campanya de desobediència civil i que s'haurien d'haver plantejat en un procés en què es denunciés el que de debò aquestes mesures significaven: una lesió desproporcionada a la llibertat d'expressió i de comunicació, un esclafament dels drets de les minories culturals i un atemptat de primer ordre contra el pluralisme. Encara recordo la iniciativa d'Òmnium de recol·lectar ajuts de 10 euros perquè l'ACPV pogués pagar les sancions (a la qual molts vam contribuir innocentment) quan aquests diners s'haurien d'haver invertit a contractar uns bons serveis jurídics capaços d'elevar la causa, un cop previsiblement desestimada per les instàncies judicials espanyoles, a òrgans com el Tribunal Europeu de Drets Humans.
Per impulsar actuacions més enèrgiques, que, insisteixo, passen per la internacionalització del conflicte en el llenguatge dels drets, la primera condició demana que el catalanisme polític assumeixi el que s'està jugant a València: el preludi de l'emancipació nacional o, en un sentit oposat, el preludi de l'assimilació i de l'espanyolització completes. I aquestes són unes coordenades que les institucions principatines estan lluny d'assumir. Per contra, és curiós que s'acabi de publicar un llibre signat per Rafael Moya Jover titulat España se romper por el Este. La cuenta atrás. De la mentira, a la nación catalana. Del Estatut, a los Països Catalans en el qual l'autor ja dóna per descomptada la independència del Principat de Catalunya (en un camí que, d'altra banda, continuen confirmant els estudis sociològics publicats la setmana passada) i vaticina l'expansió del gest rupturista a València i a Mallorca atiada des del futur Estat Català. Com es pot comprovar, des d'Espanya creuen més en les possibilitats del catalanisme que nosaltres mateixos.
Amb Preludi a València, un article ben interessant publicat en l'Avui de l'1 de març, Hèctor López Bofill posava el dit a la nafra. Hi denunciava, amb lletra clara i sense embuts, els gravíssims problemes de salut democràtica espanyola i de maduresa nacional catalana que revela l'apagada de TV3 al País Valencià, per la gràcia del PP de Camps.
Directe i contundent, l'article aclareix ja des del títol una idea clau que des de fa temps molts autoproclamats nacionalistes catalans s'han negat a admetre. Prohibir TV3 no és sols una agressió al català i un assalt a la decència democràtica: als ciutadans, que no podem ni triar la televisió que volem veure, sobretot si és en la nostra llengua. És també un “preludi”: un primer camp de proves del que pot ser el següent atac, també revestit de legalitat, a les Illes o al Principat. Si el “nacionalisme català” (o catalunyès) només hi veu una barrabassada més o menys grotesca, un excés groller que passa “allà baix” però no al “nostre país”, els “nacionalistes” no hauran entès res. El “catalanisme polític” i les “institucions principatines” haurien d'assumir, conclou López Bofill, “el que s'està jugant a València: el preludi de l'emancipació nacional o, en un sentit oposat, el preludi de l'assimilació i de l'espanyolització completes”.
López Bofill assenyala, a més, els tres errors capitals amb què els catalanistes valencians i principatins han incorregut i encara incorren en tot aquest procés. Primer, la impossibilitat d'acords amb el PP que governa la Generalitat Valenciana confiant, sense cap garantia, només en un pacte de cavallers amb “un subjecte com Camps que tants cops ha actuat amb la intenció de marginar la llengua i la cultura catalanes”. Un error que va cometre el tripartit i “que sembla que tornarà a cometre el govern d'Artur Mas”.
Segon error: “confiar que en les instàncies espanyoles atendrien els greuges valencians”, primer, amb Montilla com a ministre d'Indústria i Comunicacions, que havia de confirmar legalment la recepció i, després, amb la promoció, per part d'Acció Cultural del País València (ACPV), d'una iniciativa legislativa popular que depèn en darrera instància del parlament espanyol i que pot servir a l'Estat per a “absorbir competències en matèria de mitjans de comunicació (i també les competències catalanes)”. Tercer error: la “resignació amb què ACPV i altres associacions [...] com Òmnium Cultural van acceptar la imposició de sancions”. Ben al contrari, “haurien d'haver abocat a una campanya de desobediència civil”, segons ell.
No podem estar més d'acord amb López Bofill amb la tesi principal: o repel·lim aquest atac o no hi haurà ja aturador per a la recepció de TV3 ni per a l'assalt a la cultura i la llengua al País Valencià. Té també tota la raó en el primer error que denuncia: ja veiem a què porta creure en la bona voluntat de Camps i haver-se deixat embolicar, com van fer Tresserras i el tripartit durant més de quatre llarguíssims anys, en la “reciprocitat de recepcions” sense cap garantia i mentre plovien multes escandaloses i tancaments de repetidors.
Que Camps es passa la legalitat per l'arc del triomf no sols ho revelen els regals dels seus “amiguitos del alma” que li financien presumptament, hem de dir per ara vestimenta, partit i campanyes. Hi ha les 35 sentències sí: 35! que ell, xulo com és, s'ha permès de desobeir respecte a la unitat i al nom català. I que no té cap escrúpol a incloure dins la llei de pressuposts, no pas en cap llei del ram! uns articles teledirigits, que revisen una llei aprovada per ell mateix, a fi de poder imposar multes desorbitades i ofegar una ACPV que, malgrat tot, ni ell ni abans Zaplana no havien pogut doblegar amb tota la pressió des del poder del 1995 ençà!
Ara bé, crec que López Bofill s'erra en l'anàlisi de les dues darreres qüestions: la iniciativa legislativa popular per una Televisió Sense Fronteres, que va recollir 651.650 signatures: 253.559 al País Valencià i 321.150 a Catalunya. En primer lloc, li falla la informació. Diu que “ni tan sols va ser presa en consideració pel Congrés”, dada errònia. El Govern espanyol hi posà objeccions econòmiques, però la mesa del Congrés no l'ha rebutjada. És cert que això, en darrera instància, deixa a les mans dels principals partits espanyols aprovar-la, desvirtuar-la o tombar-la. Però fins que no tinguem un estat propi, no veig de quina altra manera legal es pot superar l'aïllament en “autonomies” que imposen a les televisions que no són en espanyol. I hi ha un altre factor que negligeix: la demostració de potència cívica enfront de les instàncies oficials, la implicació personal de milers de ciutadans i el dibuix de país que mostren les signatures són per ara una de les mostres de força que podem exhibir.
Finalment, crec que López Bofill s'erra en la solució que proposa, si més no a curt termini. Diu que els esforços “s'haurien d'haver invertit a contractar uns bons serveis jurídics capaços d'elevar la causa, un cop previsiblement desestimada per les instàncies judicials espanyoles, a òrgans com el Tribunal Europeu de Drets Humans”. Suposant que hi prosperés, què fem ara mateix i fins als tres, cinc o set anys que tardaria tot el procés? Deixem que Camps embargue el Centre Octubre i desmantelle ACPV? I qui no ens diu, com ja han dit la Unió Europea o el Consell d'Europa en l'aplicació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que la sentència afirmarà que això és una qüestió de regulació interna de cada estat?
O fem la pressió ara i des del Principat es pot fer molt, vencent per una vegada el prejudici que “tot plegat no va amb nosaltres” o potser ja haurem fet tard. Perquè el designi del PP és ofegar Acció Cultural del País Valencià i tot el que representa de civisme, país i cultura. Refent una famosa consigna de la Transició cap a aquesta democràcia barata, jo conclouria demanant “que la prudència no ens faça antivalencians”. Si ens esclafen, les Illes i Catalunya seran el següent objectiu, però amb les armes més ben esmolades.
El símil, igual que la metàfora, expressa l'experiència d'una idea lligant-la a una realitat sensible. La fragilitat ni es toca ni es veu, la rosa sí. La metàfora reemplaça i el símil compara. Un bon escriptor sap inventar-ne: quan Josep Pla no sap què fer amb la vida es compara a una tauleta de nit enmig del carrer de Pelai. Però la majoria estan lexicalitzats, cada llengua troba el seu i demostra, així, que és una manera de mirar el món.
Què tenen d'eixerits els pèsols? Potser que, en obrir la beina, surten disparats com una cosa viva i juganera. Però si un dia aneu a Madrid val més que no digueu "es listo como un guisante". En aquests símils hi ha més identitat que en el DNI, són en el nostre ADN cultural. Per això fa tanta ràbia que algú obri uns ulls com plats, i no com unes taronges. Perquè amb els ulls oberts com a plats fins i tot es pot acabar agafant afició al toros.
Però més que el calc em dol la pèrdua d'aquesta riquesa idiomàtica, que és com la sal de la llengua. Sense símils i metàfores els conceptes són inodors, incolors i insípids: són un infern d'abstraccions. Estem més units que mai per les xarxes socials d'internet però ens comuniquem amb missatges curts i apressats en què la retòrica més aviat fa nosa. Ens arriba molta informació i ben poca alegria i dolor. Un llenguatge sense retòrica no activa els nos tres sentiments. Permet entendre-ho tot des de la més profunda indiferència.
Dia: 2 d'abril
Lloc: Sala Carner de la Casa Elizalde, carrer València 302, Barcelona
Hora: de
Aforament limitat
Acte gratuït
Per confirmar la vostra assistència i reservar la plaça envieu un
missatge a taller.ecad@gmail.com abans del 25 de
març. Poseu SEMINARI
2 al cos de
l'assumpte i els vostres nom i
cognoms al cos del
missatge. Tret que superem el límit
de l'aforament, no rebreu cap correu.
Font:
Escola Catalana de Doblatge,
SL
InfoTV acaba d'editar la seua darrera producció titulada Valencians de Mallorca un treball elaborat sota la idea original d'un episodi històric pràcticament desconegut fins als anys 80 i del qual ara es commemora el quart centenari: la repoblació, amb milers d'immigrants mallorquins, de molts pobles de la Marina, la Safor i el Comtat, que havien quedat buits després de l'expulsió dels moriscos, el 1609.
El documental trau també a la llum tota l'herència deixada per aquells colons, encara hui ben visible en la parla, els cognoms, la toponímia i els costums d'aquelles comarques, i ben especialment de la Marina.
És cert que la mallorquinitat de Tàrbena i la Vall de Gallinera eren ben notòries. Però no fou fins les investigacions de Josep Costa, espentades per Vicenç Rosselló i publicades el 1978, que es va saber que també hi hagué assentaments importants de mallorquins a llocs com Xaló, Llíber, Bolulla, Gata, Pedreguer, l'Atzúvia, els Poblets, la Rectoria... i molts altres.
El documental, en un capítol introductori, evoca aquell descobriment, ampliat la dècada passada amb els treballs d'Antoni Mas, Joan Lluís Monjo i Josep Mas. Un segon capítol explica els detalls de la colonització, que s'estén durant tot el segle XVII. Finalment, l'últim capítol recorre els pobles més ‘mallorquins' de la Marina per presentar quina és l'empremta balear encara vigent. Amb menció especial a Tàrbena, l'únic municipi que conserva el ‘parlar de sa' dels repobladors i que per això ha estat sotmés tradicionalment a la burla dels pobles veïns. Els últims anys, en canvi, Tàrbena ha pogut recuperar la seua història i els tarbeners proclamen amb orgull eixos origens.
El guió i la direcció de Valencians de Mallorca corresponen a Sergi Tarín i Juli Esteve, i la imatge i el muntatge a Esther Albert i Antoni Arnau. El treball, que s'ha estés durant 10 mesos i ha costat 65.000 euros, s'ha dut a terme per iniciativa de la Mancomunitat Cultural i l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta i en coproducció amb IB3, la Televisió de les Illes Balears. Hi han participat també el Govern Balear, el Consell de Mallorca, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, les Universitats de València i Alacant i un total d'onze ajuntaments mallorquins i valencians, a més d'algunes empreses i fundacions.
Valencians de Mallorca s'ha rodat en alta definició (Full HD). La versió per a DVD, va acompanyada d'un total de 14 extres dedicats a la parla de Tàrbena, Bolulla, Gata, Pedreguer i Xaló i a diverses manifestacions culturals i festives dels pobles repoblats i també de Santa Margalida, la vila mallorquina d'on provenen bona part dels actuals habitants de Tàrbena i Xaló.
-------------------
Valencians de Mallorca, el nou documental d'InfoTV
Durant les dictadures, els murs i les parets estan blanques, netes, nues, no
hi ha pintades perquè la policia s'encarrega de despullar les consignes de
rebel·lia, els mots, els dibuixos, les pintades que poden expressar disidència,
protesta, llibertat d'expressió, que els dictadors de torn consideren
"subversives" o directament "terroristes o semiterroristes, com qualificava la
"valencianíssima" portaveu del PP, no l'atac brutal i el tancament de TV3 si no
que unes quantes persones hagueren bloquejat la web de propaganda política del
seu partit com una manera d'intentar tornar-los l'agressió a la llibertat, a la
nostra llengua i a la cultura...
A les dictadures només impera la
censura, les consignes del mandataris i jerifaltes de torn; en les "democràcies"
que són una continuïtat de la dictadura anterior també: Ahir i hui són les
parets blanques i nues com en les dictadures, ara mateix són les pantalles
fosques, obscures com un túnel negre, que parlava el poeta Estellés, unes
pantalles sense senyal, que no emeten res perquè no els dóna la gana als pijos
reaccionaris i hereus de la dictadura anterior que ens governen des d'unes
formes autoritàries, absolutistes, despòtiques i tiràniques, sobretot quan es
tracta de mostrar un odi infinit i bèstial contra la llengua dels valencians i
de la resta del territori de parla catalana: no volen admetre la unitat de la
llengua catalana, que el valencià i el català són la mateixa llengua, i com
afirma una actriu de l'espectacle sensacionalista d eels televisions que els
agraden,son capaços de tot, de ma-tar la llibertat i de cen-su-rar i d'a-ta-car
la llibertat per tal de negar l'evidència que milers de valencianes i valencians
observen dia i nit quan veiem les televisions catalanes; saben que no som una
minoria, que som molt més dels que diuen, que ens burlem de la seua coentor, del
seu cinisme, de les seues mentides, que tot el món observa i indica "Ets més
fals de González Pons i més lladre que Fabra i Camps junts", com treuen totes
les setmanes al programa d'humor Polònia; no poden permetre que un nombre molt
elevat de gent del nostre País, mestres, professorat, escriptors contrasten la
realitat miserable de València i la de Catalunya i utilitzen la crítica quan
voldrien que el nostre país fos el seu "cortijo" o el seu pati del darrere on
defecar totes les seues misèries i cobdícies sense que se'ls veiera la brutícia
de les seues petjades...
Tanquen TV3 perquè no poden suportar que davant
el cas Gürtel de finançament il·legal i fraudulent del PP els ridiculitzen a la
TV3 i després a l'escola la majoria dels mestres i professorat escriuen en les
pissarres els delictes que acusen als "nostres" representants polítics; i no
poden suportar tantes burles, mofes i befes; jo els entenc, però no deixen de
semblar-me uns grollers dictadors intolerants i faraònics; són uns pobrets
diables, uns pobrets d'esperit, que mereixen que els "compadim" perquè és
l'inici de la seua fi i potser acaben a la presó per les seues arbitrarietats,
latrocinis i corrupteles; prefereixen, com la bruixa del conte de Blancaneus,
mirar-se a l'espill de la seua televisió autonòmica i repetir-se emmirallats,
"veritat que sóc el millor mandatari d'Europa, veritat que sóc el millor,
veritat que totes les masses valencianes, espanyoles, europees i mundials estan
deleroses de tenir a un president tan honorable i magnífic com jo"...
El
que segurament no li dirà l'espillet màgic a Camps, ni el seu Nodo de RTVV és
que cada vegada li sembla més al seu homònim Francisco Franco; potser siga el
seu secret íntim, acabar la faena que el dictador anterior es va deixar a mitjes
en l'intent de genocidi lingüístic i cultural de Catalunya, les Illes Balears i
el País Valencià. Promocionen les seues televisions berlusconianes i
jotapedreres dels seus amics, plenes d'idioteses, les seues teles de tarot, de
porno-espectacle groc, imbècil i alienant on s'aplaudeix la corrupció, s'elogia
la prostitució infantil, es banalitza la la violència de gènere i la mateixa
realitat i es domestica a les masses en la submissió amb l'extensió de la
ignorància, el cinisme i la mentida sistemàtica que dibuixa un país paradisíac
on ells són els salvadors imprescindibles per guiar-nos pel bon camí de la
valencianitat i de l'"ofrendar nuevas glorias a España"...
En un món, al
segle XXI, on es pot veure les televisions de tot el món, gràcies a la
parabòl·lica, el Govern valencià impedeix que es veja TV3, que està ací al
costat i parlen en la nostra llengua perquè volen exterminar el valencià-català,
que el dictador Francisco Camps no va poder aconseguir per manca de mitjans
adequats, tot i que a gosades que feu servir tots els mitjans i recursos a
l'escola, a l'administració, a la TV (com Camps); ara amb més tecnologia, lleis
represores i dictatorials i excuses dels que temen la llibertat, com deia Erich
Fromm en l'analisi del nazisme "La por a la llibertat", esperen aconseguir el
que Franco no va poder liquidar; davant el feixisme i la ideologia neocon que
disfressa postmodernament l'actualització dels comportaments i les ideologies
reaccionàries neonazis, no serveixen els eufemismes, cal dir-los el que són i a
la cara, directament: haurem de tornar a les parabòl·liques per a seguir veient
les televisions catalanes íntegrament en la nostra pròpia llengua; amb
nosaltres, els valencians que volen viure plenament en la nostra llengua,
aquests governants d'esquisides formes feixistes no podran aconseguir que els
oferim genuflexió i ens postrem al seus peus i mans brutes d'excrements i
d'ignominia; ens tancaran les televisions, s'inventaran mil excuses per
justificar allò injustificable i brutal, però no podran tancar-nos els llavis
encara que ens amenacen amb pals de beisbol i trenquen les pantalles a
puntellons i les deixen fosques i apagades, com si foren membres de la banda de
vàndals que Stanley Kubrik mostra a "La taronja mecànica"; simplement, no podran
tancar tantes boques com s'obriran per cridar llibertat; anirem als tribunals
d'Estrasburg, de la Haia, a l'Unesco, perquè en una societat "democràtica"
encara que siga tan deficitària com la que tenim davant, (que sembla una
dictadura), no podran silenciar les ànsies de llibertat i d'informació
contrastada i de qualitat; amb aquests fets ultrajants sembla com si estiguerem
a la Xina, tot i que, de vegades, sembla que el seu amor pel xinés i l'odi
rabiós pel valencià-català, siga una mostra de la seua predilecció política
paradigmàtica per les dictadures i els autoritarismes repressius que no toleren
la llibertat d'expressió i procuren anul·lar qualsevol indici de llibertat, de
cultura, de protesta i d'intel·ligència; perquè en el fons saben, perfectament,
que només la ignorància, la corrupció i el cinisme són els fonaments del seu
poder absolutista, autoritari, despòtic i dictatorial... allò que els permet
ecaptar diners il·legalment per finançar les seues campanyes electorals
propagandístiques per tornar a guanyar i que els vots els absolguen com si foren
uns magnífics delinqüents; només són un vils dictadors disfrssats de
"demòcrates" que s'omplin la boca dient que són demòcrates de tota la vida; però
tots sabem molt bé el que són i amb els seus dictats tirànics que tanquen
televisions en la nostra llengua cada dia es mostren el seu autèntic rostre
franquista (o campista, podriem dir): l'autoodi funest, l'odi cerval contra una
llengua que odien fins a l'extermini... Tanmateix, no podran, no podran, si els
plantem cara, no podran! Perquè ens mostren també la seua feblesa, la seua
torpesa i la seua extremada ridiculesa.