Quan l'electricitat encara no havia arribat als masos de Fraga i als
monts de la nostra geografia, les closques més grosses dels caragols, una vegada
buides, s'aprofitaven per omplir-les d'oli amb una veta d'espardenya cremant
d'un extrem. Era la manera de disposar d'un fil de claror cap al tard. «Bona
nit, caragols, que la llum s'apaga», a hores d'ara una expressió infantil de
comiat nocturn, prové de l'instant en què els de la casa es gitaven. Condicions
d'aquesta mena van contribuir a estimular la saviesa ancestral. I és que
l'inconvenient de viure a les fosques va forçar a aquells masovers a raonar amb
lucidesa, a aprendre al màxim de la situació, a treure solucions dels racons més
insospitats. En definitiva, els va empènyer a ser
creatius.
L'antítesi de la creativitat és la indiferència, que tendeix a bloquejar
la reflexió. Vet aquí un dels nostres principals esculls: pensar que la feina
que puguem fer en bé de la llengua sigui picar pedra. Es renuncia a la
creativitat quan només es dóna per bona una resposta. Rere la indiferència
s'amaguen excuses de mal pagador que ens desactiven l'energia. Francesc
Torralba, filòsof, és del parer que existeix una trama d'excuses per
alliberar-se de l'esforç. Per Torralba, l'excusa està en la ment i no en la
realitat: «L'obstacle no depèn de tu. L'excusa, sí» (dins el llibre Sosegarse
en un mundo sin sosiego).
Per contra, el desig de servir el país ha forjat una part dels nostres
intel·lectuals, artistes, creadors, que en l'activitat professional no han
dubtat a incloure-hi la vessant reivindicativa. Amb l'ànsia de desemmascarar
injustícies, Lluís Maria Xirinacs, posem per cas, va esdevenir un homenot
plenament compromès: «si algunes vegades m'he jugat la vida ha estat per
viure-la amb més força. Aquesta vida val tant la pena que de vegades cal
saber-se-la jugar per evitar de viure després com si hom fos mort. Quants morts
vivents hi ha, que per evitar la mort viuen morts» (dins el llibre Dietari
final).
La no oficialitat del català a la Franja és una injustícia pròpia
d'etapes colonials. No ens ha de fer por, per tant, escampar als quatre vents el
tracte humiliant que rebem com a grup humà diferenciat. Si l'energia eòlica pot
desfer blocs de pedra, esventar a arreu la discriminació que patim, contribueix
a sacsejar el pensament únic, les mentalitats inflexibles. És el nostre deure,
si el que realment som és ciutadans i no vassalls. Alvin Tofflere, escriptor,
diu que «els analfabets del segle XXI no seran pas els qui no saben llegir ni
escriure, sinó els que no saben aprendre, desaprendre i reaprendre»
(Presència, 24-9-10).
«Cridem qui som», diu el poeta. Seguint el suggeriment, l'Institut
d'Estudis del Baix Cinca (IEBC) promou el dissabte 12 de març, a partir de les
10 del matí, a Fraga (Palau Montcada, carrer de St. Josep de Calassanç 12), la
segona edició de la jornada sobre Llengua i emoció, amb la participació
de l'historiador Jordi Bilbeny, la lingüista Rosa Calafat i el filòsof Josep
Maria Terricabras.
He sentit dir a més d'un fragatí que «en direcció a Lleida, quan parlem,
ens entenen. Però de Fraga cap a Saragossa, no». I és que Fraga és una frontera
lingüística, un horitzó que ens fa reconeixibles. Salvador Cardús, sociòleg, diu
que sense fronteres quedaríem perduts en els no-llocs sense cap altre
referent que els de l'interès particular: «les fronteres són, fonamentalment,
per ser respectades i, alhora, per ser travessades (...) les fronteres no estan
pensades per tancar res, sinó per definir, per identificar, per orientar»
(Avui, 5-4-02).
El cerç, altrament dit mestral, el més potent del vents, que sovint
aireja les angorfes del Baix Cinca, ens crida a dignificar la nostra
llengua.
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent
consciències.
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua publica el llibre de Josep Daniel Climent
dedicat a Valor
El llibre Enric
Valor. Estudi i compromís per la llengua, de Josep Daniel Climent i editat
per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, acaba de veure la llum dins de
l'extensa programació que la institució normativa dedica des del passat mes de
novembre al novel·lista, filòleg i rondaller de Castalla, elegit Escriptor de
l'Any 2010.
Climent estudia detalladament en el seu llibre el conjunt
d'activitats lingüístiques i culturals dutes a terme per Enric Valor, i reunix i
inventaria els estudis i les investigacions que s'han publicat sobre la seua
vida i obra. El treball, inclòs dins de la col·lecció “Recerca”, també destaca
la decidida actitud cívica de Valor en defensa de l'ús social del
valencià.
Enric Valor. Estudi i compromís per la llengua serà presentat al públic coincidint amb la pròxima Fira del Llibre de València. Josep Daniel Climent, autor de l'obra, ha publicat nombrosos articles sobre història social de la llengua i llibres com ara L'interés per la llengua dels valencians (segles XV-XIX), L'obra lingüística de Lluís Fullana i Mira o Les Normes de Castelló.
L'aberrant persecució de TV3 al País Valencià és la darrera espurna d'una guerra que el PP, i molt especialment el govern valencià de Camps, manté contra la normalització de la llengua i de les relacions culturals entre els països de parla catalana. Aquest final curt de la història de TV3 al País Valencià fa patent el fracàs compartit de les polítiques dels governs i partits implicats de València, Barcelona i Madrid. Causa certa fatiga recordar les reivindicacions per fer de TV3 un canal nacional i llistar tots els pals polítics, jurídics, administratius o econòmics per impedir de tenir un espai comunicatiu sense fronteres també en televisió.
Després de 30 anys de la “batalla de València”, la realitat complexa del País Valencià d'avui no es pot reduir a quatre tòpics derivats de les fugides berlusconianes de Camps i dels seus amics. Cert que Camps ha dut al paroxisme les arbitrarietats i els deliris de grandesa, amb l'ús més barroer de l'anticatalanisme per desviar l'atenció de les acusacions de corrupció (cas Gürtel) i d'altres fracassos estrepitosos en la gestió. No és estrany que la majoria dels valencians no confiïn en Camps (el CIS del 2010 situava la desconfiança en més d'un 62 per cent).
La indignació davant fets com ara la desaparició de TV3 no pot fer perdre de vista allò que ha estat una constant en les actuacions dels governs de València i Madrid: la negativa a establir cap mena de base de negociació en matèria de llengua, cultura i comunicació entre Catalunya i País Valencià, fos quin fos el color polític de cada govern autonòmic. La disputa entorn de TV3 és una metàfora d'aquesta trista història del conflicte i de les polítiques nefastes d'uns i altres per fer impossible l'inevitable. I l'inevitable és que un dia o altre tots els habitants dels territoris del català puguin acordar amb sobirania individual i col·lectiva l'ús i el destí de la seva llengua i cultura. I per poder fer-ho, perquè ciutadans i ciutadanes d'aquests territoris puguin exercir aquest dret irrenunciable amb llibertat i coneixement de causa, cal disposar d'un espai de comunicació propi, amb tots els mitjans homologats a disposició. Internet està servint: per què la ràdio i la televisió no?
Des del punt de vista de la identitat cultural valenciana, els fronts més importants on es disputen batalles crucials són dos: el de la llengua i el de la televisió. Des de la derrota de la “batalla de València”, la denominació de la llengua no ha parat de ser conflictiva i d'utilitzar-se per atiar la ideologia de la secessió (el 2004, segons el CIS, només una tercera part dels valencians consideraven català i valencià la mateixa llengua!). Després, la creació el 1998 de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), sense cap referència explícita a l'equivalència entre valencià i català, ni a la unitat de la llengua, ni al paper normatiu de l'IEC, situava el procés de recuperació i normalització del català en un nou front de guerrilles i disputes. I en televisió, no insistiré en la persecució de TV3 i d'Acció Cultural dels País Valencià (ACPV), sinó en la vergonyosa instrumentació de Canal 9 al servei dels interessos polítics, lingüístics i informatius del govern Camps. Canal 9 és un fracàs econòmic. Però és sobretot un fracàs com a canal valencià, alternatiu a l'oceà de canals espanyols: i és que ni els valencians se'l creuen (ha anat perdent quota fins al 8 per cent del 2010!).
Però no totes les batalles estan perdudes. Aquests dies se celebren els primers 25 anys d'Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua, el moviment cívic valencianista més important del país. Les festes anuals del moviment mobilitzen més de 200.000 persones per la llengua. Ara, la mateixa AVL acaba d'aprovar una dura declaració a favor de la normalització de la llengua a tot el sistema educatiu. En suma i a pesar del PP, el País Valencià sembla avançar, en la (re)construcció cultural del país. Aquesta és la batalla que cal guanyar ara.
El vicepresident de la Generalitat Valenciana, Vicente Rambla, va sorprendre ahir amb unes declaracions en què va defensar la recepció de TV3, tot i haver instigat amb multes severes la portadora del senyal, Acció Cultural del País Valencià (ACPV). “Volem que es veja TV3 però necessitem un espai”, va manifestar el número 2 de Camps.
Rambla es referia al tercer múltiplex digital que insistentment reclama la Generalitat Valenciana al govern espanyol. “Ha de ser el govern de Zapatero el que ens deixe un espai per a què puga emetre's TV3 i unes altres cadenes en la Comunitat Valenciana”, va subratllar el vicepresident.
Rambla, igualment, va justificar les sancions a ACPV, a qui va acusar d'actuar “il·legalment”. “Estem davant de la normalització d'una situació manifestament il·legal”, va assegurar.
Per una altra banda, i en la mateixa línia que es va manifestar la portaveu del Consell, Paula Sánchez de León, Rambla va advertir que Camps i Mas no parlaran de TV3 en la trobada que mantindran a l'abril.
Cada vegada que la protesta desborda el nivell suportable, el vicepresident de la Generalitat Valenciana, Vicente Rambla, apareix a la trona per fer el mateix sermó. El sermó de les cadiretes. I repeteix Rambla que TV3 es podrà veure entre valencians quan el govern d'Espanya concedeixi al seu govern el tercer múltiplex que fa temps que li reclama. Perquè, d'aquesta manera, El Mundo, Intereconomía i El Tambor del Carlistot tinguin un espai més per on propagar la vera fe. I si aquesta és la intenció declarada, per què mentrestant la Generalitat no es limita a precintar els repetidors de TV3 i cus Acció Cultural a multes? Perquè tot això s'ha d'interpretar, homes de poca fe, “com una qüestió d'estricta legalitat”. Tot i que aquesta legalitat tan estricta només sigui aplicable al catalanisme persistent i no als que la conculquen i se'n burlen des d'altres opcions que facin feliç el govern que la proclama. I remata el vicepresident: “La desobediensia es grande, y grande será el castigo, porque el pecado es muy grave”. Amén.