Si vas a un lloc,
t’has de comportar com ho fan les persones que viuen en eixe lloc, t’has
d’adaptar als seus costums, a la seua manera de viure.
|
Mon pare m’ho va dir moltes voltes i tenia tota la raó: “a on
vages, lo que veges fer faces”. És la millor manera de no cridar
l’atenció. I a mi m’agrada viure tranquil i sense problemes
innecessaris. |
En la
novel·
|
I el capell? Un èxit. Em defensava molt bé de la solanada; fins el
bascoll duia en ombra, i els intersticis del teixit de palla deixaven
passar una mica l’oreig. “¡On vages, allò que veges fer
faces!”. |
Hi ha
la dita equivalent “a Roma com els romans” que trobem també en expressions més o
menys semblants en altres llengües – en anglés diuen "when in Rome, do as the
Romans do" i en italià “quando a Roma vai, fai come vedrai”– adaptació del
proverbi llatí “cvm fveris Romæ, romano vivito more; cvm fueris alibi, vivito
sicvt ibi”, és a dir, “quan sigues a Roma, viu a la manera romana; quan sigues
en un altre lloc, viu com visquen allí”.
La dita a on vages, lo que veges fer faces és d’ús habitual en el parlar tradicional d’Alcoi que és la meua llengua familiar, la que he heretat per tradició oral.
La llengua estàndard sol emprar: a la terra que vagis, dansa que
ballin; a Roma, com els romans; lloc on vas, usança que hi trobes; per on
aniràs, faràs com veuràs
En castellà es diu: allá donde fueres, haz lo que
vieres; allá donde fueres, hicieres lo que vieres
Aigua
cavallera
Aigua
cavallera és
l’aigua del sòl i del subsòl que corre lliurement però de manera tranquil·la i
assossegada, que fluïx sense que l’impulse res més que la força de la gravetat,
però que es desplaça amb suavitat, lentament, plàcidament, de manera serena, no
ràpidament i de manera enèrgica, violenta o turbulenta com l’aigua d’un torrent
o la que cau d’una cascada. A aquestes darreres podríem anomenar-les aigües
braves. L’aigua cavallera és sempre un aigua mansa.
La
denominació aigua cavallera és àmpliament usada pels valencians de les
comarques centrals i meridionals, excepte les de l’antiga Governació d’Oriola.
És una denominació molt emprada, sobretot, a l’Horta de València, el Camp de
Túria, la Ribera del Xúquer, la Marina, l’Alcoià, la Costera, la Vall d’Albaida
i la Safor. Podríem dir, metafòricament, que l’aigua cavallera avança de
manera solemne, senyorial, amb parsimònia, com ho faria una senyora noble en
determinats cerimonials. En el Diccionari Català-Valencià-Balear trobem
que la segona accepció de la paraula cavallera és: «Dona de cavaller,
senyora de la noblesa». Potser d’ací vinga el seu nom.
Joan
Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua
Catalana, parlant de la paraula cavaller, dins l’entrada CAVALL (DCat, II, 67b47), escriu: «El mot pren
aviat ample desenvolupament semàntic p. ex. pot significar ‘superior, lliure’
[...] D’ací l’ús, vivíssim en tots els pobles valencians Dellà Xúquer, de les aigües cavalleres ‘les quals flueixen
lliurement, en fonts, sense mines, aixetes ni canalització’; “en este terme no
hi ha cap de font que ixca cavallera” (totes provenen del sistema de
reg), L’Énova; “quan ha plogut molt, la font pot vidre cavallera”, Bufali; per la frase “allí
eixia una fonteta cavallera”
explicada “que no la trau el motor”, a Barxeta, es veu clar el matís originari
de ‘no servil, lliure’ [...]»
En la
nota 3 de l’entrada CAVALL (DCat, II,
650a59) escriu Coromines: «Campos regados directamente por las
derivaciones del canal descrito, sin alterar este cauce, ni la distribución del
partidor real y presa del Albelló, a lo que se da el nombre, en esta localidad,
de aguas caballeras» en
l’edició castellana (ed. 1951) de les Ordenances de la Séquia del Puig, de
Xàtiva.
I en
la nota 4 de l’entrada CAVALL (DCat,
II, 650b5) escriu Coromines: «De tota manera es podrà estudiar millor si no hi
ha una mica de calc de mots aràbics, [...] Afegeixo l’ús adverbial de vegades (a
la Font d’En Carròs “a la Cava l’aigua ix cavallera”); “la Font del
Beneteixir és mig-cavallera”, Potries; i referint-se a mines i sèquies:
“la Rambla dels Molins ve d’un minat, que ix cavallera” a Biar; “entrava
l’aigua cavallera dins de la mina”, “ la séquia agarra l’aigua
cavallera” a Càrcer. És eloqüent, com a paradigma de tot, el nom de La
Font Senyora, al Genovés (1962).»
En
l’estudi «Un sistema de drenatge a la marjal d’Algemesí: l’alcaduf» de Vicent
Castell i Llàcer, publicat en el llibre L’espai de l’aigua. Xarxes i sistemes
d’irrigació a la Ribera del Xúquer en la perspectiva històrica (Furió, Antoni & Lairón, Aureliano (eds), Ajuntament
d’Alzira / Universitat de València, 2000, pàg. 267) llegim: «Els conreus
s’havien de regar en moments precisos, individualitzadament, amb aigua cavallera
en cada parcel·la.»
En el
capítol titulat AIGUA CAVALLERA de llibre L’Ullal de Martí Domínguez
Barberà (Tres i Quatre, València, 1986. pàg. 180) llegim: «El terme és tot pla,
de terra campa, d’horts, de basses d’arròs; i rega de la séquia reial, que creua
la planúria per l’oest. L’aigua de reg entra en els camps a peu pla, sense més
esforç que el d’alçar les paletes dels estelladors. A això, la gent campestre,
li diu aigua cavallera. L’aigua, al camp sempre és or. Però si està fonda allà
dins d’un clot, d’un pou i cal pujar-la per mitjà d’una sénia, l’or ja no és or:
és plata. El veritable or és l’aigua cavallera.»
A
primeries de desembre del 2009 un amic d’Oliva em va enviar un escrit en el qual
em preguntava sobre la denominació aigua cavallera. Ell coneix eixa
expressió de tota la vida –és molt corrent en la comarca de la Safor– però li va
cridar l’atenció llegir que en una notícia publicada el 12 de gener del 2005 en
el diari digital VilaWeb titulada Dénia produirà
Després d’aquell encreuament de missatges en Migjorn, el collistaire
Miquel Boronat va elaborar la fitxa aigua cavallera que podem trobar en
la seua web Eines de Llengua. En la fitxa arreplega les paraules següents del
diputat autonòmic alcoià Lluís Torró Gil en les Corts Valencianes el 26 de maig
del 2010: «[...] les enormes despeses d’energia, que li ho va dir, l’aigua no
cau cavallera, ¿eh?, cal pujar-la i baixar-la moltes voltes,
¿no?»
El
meu amic d’Oliva em va telefonar altra volta a primeries de febrer del 2011 per
a dir-me que pensava que la paraula cavallera podria derivar de cap
avall o de cara avall perquè l’aigua, si no va cara avall no corre.
Això també té la seua lògica. Evidentment, l’aigua no corre mai cap amunt,
sempre ho fa cap avall. És la força de la gravetat la que la fa avançar. Però,
en aquet cas, el derivat de cap avall seria capavallera
(pronunciat 'cabavallera') i el de cara avall seria caravallera. A
fi que capavallera o caravallera es convertira en cavallera
s’hauria de produir una síncope, és a dir, s’hauria de perdre una síl·laba de
l’interior de la paraula. Això no és impossible en absolut, és un fenomen
bastant corrent en la formació de les llengües romàniques. Un exemple de síncope
molt corrent en el valencià viu és quan pronunciem 'vitat' en lloc de veritat.
Perdre la síl·laba 'ra' en caravallera és exactament la mateixa cosa que
perdre la síl·laba 'ri' en veritat.
L’etimologia de la paraula cavallera en la locució aigua
cavallera no és clara. Podria derivar, com em suggerix el meu amic oliver,
de cabal, de cap avall o de cara avall, però la hipòtesi de
Joan Coromines és ben lògica. Caldrà estudiar a fons el problema. Ací tenen els
lingüistes una tasca ben interessant.
El que és veritat, i això és el que és més important, és que l’expressió aigua cavallera és ben viva i molt emprada en valencià i, en canvi, no la recull cap diccionari valencià ni català, ni antic ni modern (excepte del DECat de Coromines). Espere que el futur Diccionari Normatiu del Valencià de l’AVL sí que l’arreplegarà.
Softcatalà tanca el 2010 amb 816.000 descàrregues de programari en català
Taxes i taxis
Molta gent deu pensar que la paraula taxímetre és un derivat de taxi. Però això no és així: si fos així, un taxímetre seria un aparell per a mesurar la llargada dels taxis, o l'amplada o l'alçada. És precisament al contrari: taxi és una paraula que surt per escurçament de taxímetre. Això vol dir que, parlant de paraules, abans són els taxímetres que els taxis.
Els vehicles destinats al lloguer amb conductor són una cosa molt antiga. En el segle XVII a París ja hi havia una cosa que podem anomenar taxis. Però un fet remarcable és la invenció d'un aparell per a mesurar el trajecte i calcular-ne el cost. L'artefacte, inventat per l'alemany Wilhelm Bruhn el 1891, es va dir en la llengua teutònica Taxameter, paraula formada amb el mot llatí taxa ('taxa', aquí en el sentit de 'cost del trajecte') i el sufix –meter. La nova paraula va passar al francès, amb la forma taxamètre, però molt aviat l'hel·lenista Théodore Reinach, insatisfet amb la troballa, el va corregir en taxímetre, d'acord amb la forma grega taxis. I el taxímetre va passar a totes les llengües, començant segurament per l'anglès. Els vehicles de lloguer que portaven taxímetre també es digueren en un principi taxímetres, una forma econòmica de dir vehicles de taxímetre. Però com que en el llenguatge el desig d'economia pot arribar a ser insaciable, els taxímetres (vehicles) encara s'escurçaren en taxis, una paraula que s'ha fet universal. Als Estats Units es va encunyar el terme taxicab, format amb els elements taxi i cab, que no és més que un escurçament —un altre— de cabriolet. La parauleta va ser inventada per Harry Nathaniel Allen, l'amo de la primera companyia de taxis de New York, qui n'importà 600 de França i que, per cert, els pintà de groc. En rigor, taxicab vol dir cabriolet amb taxímetre. Però com que el mot taxicab és molt llarg per als americans, uns en diuen taxi i uns altres cab. Ah, si el senyor Reinach no hagués tingut la pensada de canviar taxàmetre per taxímetre, ara no existiria la paraula taxi. Els taxistes que li estiguin agraïts.
Sobre la paraula taxa, progenitora dels taxis, també hi ha coses a dir. El mot procedeix, com deia, del llatí taxa, o potser més aviat és un deverbal romànic de taxar, i aquest procedeix del llatí taxare, que vol dir 'tocar molt i fortament', 'palpar', i després 'estimar', 'avaluar'. És una paraula que du x en la majoria de llengües, però els espanyols, tan proclius a confondre el seso amb el sexo, n'han fet tasa, i això, en el nostre context de subordinació, ha portat com a conseqüència que molts dels nostres compatriotes confonguin un impost amb un recipient per a beure te.
Filant més prim, el llatí taxare en català va donar tatxar i d'aquest sortiren els derivats tatxació (acció de taxar) o tatxa (taxa). En els segles dits de decadència aquestes formes es van abandonar i van entrar els castellanismes tassa, tassar, tassació i tassador, que no van ser esmenats fins a la codificació de Fabra. Aquest, sempre atent a l'etimologia i a les llengües europees, va implantar encertadament les formes actuals.
Diguem també que a l'administració espanyola es diu impost a una quantitat que es paga pel fet de posseir o adquirir algun bé, mentre que es diu taxa als diners que es paguen per la prestació d'un servei concret. Però això se separa de la pràctica de les llengües europees, que per al que nosaltres diem imposts diuen taxes. Per exemple, la taxa sobre el valor afegit (TVA en francès, VAT en anglès), que en espanyol és IVA. Un punt a revisar, com tota la terminologia administrativa, sobretot en la perspectiva de la construcció d'un estat català. N'haurem de continuar parlant: ara no hi ha més espai.
De la fractura a la fretura i altres
trencaments
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 03 de març del 2011
Políptic?
Un editor em deixa ben intrigat en oferir-me un
polític de mostra. Busca dins d’una carpeta i n’extreu un fulletó sobre el
llibre d’un polític. Me’l miro del dret i del revés, tot buscant la peculiaritat
que transforma aquest polític més aviat fracassat en una mostra. Però tot plegat
és un malentès, perquè el meu interlocutor no parla de cap polític, sinó d’un
políptic: un fulletó plegat que consta de més de tres cares. El fulletó de
mostra que m’acaba de passar és un políptic. L’ús del terme pot sorprendre, però
és impecable, tot i que als diccionaris només surt referit als retaules
artístics de pintura, escultura o orfebreria. El DIEC l’adscriu al vocabulari d’arquitectura i el
defineix com un “retaule format per més de tres compartiments o plafons,
articulats de manera que es puguin tancar sobre el plafó central”. L’analogia és
clara. Em miro el fulletó publicitari sobre el llibre del polític i concloc que
és, en efecte, un políptic. Ni un díptic (full doblegat
formant dues pàgines encarades) ni un tríptic (full doblegat formant tres
pàgines de manera que les dues externes queden doblegades sobre la central).
El políptic del polític té més de tres
cares. Com ell.
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
Ecs!
Interjecció que expressa mania, fàstic.
Ecs, un gripau mort!
Eixabuc. Grossa aglomeració de gent.
Davant Ca
Eixamenar. Anar a cercar eixams.
Eixurriar. Arruixar. Esbandir.
Eixurria'm les mosques, mentre dino.
Ell + l'expressió d'un desig, d'una conveniència.
- Li dónes
dues mans de pintura, en aquest moble?
-Ell n'hi pogués donar tres!
Embafador. Empipador, pesat.
Sempre surts amb la mateixa,
embafador!
Embalar-se. Córrer veloç. Sallar.
Mira com s'embala, aquell Mercedes!
Embanar-se. Torçar-se la fusta ─un marc, una biga─ per massa
verda.
El mànec de l’aixada s’ha
embanat.
Alguns diuen envelar-se, que
és corrupció d’aquell.
Embarboll. Enganyifa. Trapolla. Trampa. Magarrufa.
No facis embarbolls, tu. Ets un embarboller!
Embarcar. Penjar alguna cosa en un sostre o teulat.
Ha xutat i ha embarcat la pilota al balcó.
Embardullar. Embullar, embolicar les coses.
Ja ho tens prou embardullat, això,
noi!
Embarrar-se. Antullar-se.
─Que obriran
avui?─Depèn de com se'ls embarri.
Embascar. Marejar.
No sap què fa, està embascat.
Embassar. Regar en excés, fins a entollar l'aigua.
Aquell sapastre ha embassat tota la parada.
Embastar. Fer passar el fil per una peça de roba abans de cosir-la
definitivament.
Ja tinc el vestit embastat, aviat el tindràs llest.
Embestida. Bastida.
Déu n'hi dó l'embestida que hi ha calgut.
Embogassar. Enllorar-se un vidre, un superfície.
Amb la baor s’ha embogassat lo
vidre.
Emburna. Albúrnia, qualsevol recipient per a posar-hi
líquid.
Portaven una emburna plena de petroli.
Emmascara o (mascara). Taca de carbó.
Tens una emmascara al front.
Empanar. Aplanar, esclafar pel pes.
La saca que li han carregat l'empana.
Empanxonar-se o empanxurrar-se. Afartar-se massa.
Estic empanxonat i ni em puc
moure.
Emparaular. Enraonar sobre un tracte, un projecte.
Tan sols ho teníem emparaulat.
Emparrar-se. Trescar.
S'ha emparrat per la paret. Emparrar-se a un
arbre.
Empassar-se. Creure-ho.
Ets un albat, t’empasses to el que
et diuent.
Empastifar. Embrutar d'una cosa pastosa, llefiscosa.
El nen s'ha empastifat de farinetes.
Empatollar-se. Concebre i dir-ho estrany, a la pròpia manera.
Què t'empatolles, tu?
Empedreït. Envidreït. Estantís.
Aquestes patates estan
empedreïdes.
Empegar. Encomanar, contagiar.
No te m’arronsos que m’empegaràs
lo refredat.
Empostissat. La colla de postades que tapen la bossa del carro.
La canalla van asseguts a l'empostissat.
Empudegar. Amoïnar. Molestar.
Deixa'm estar, no m'empudeguis!
Encabat o ancabat (contracció de en haver acabat).
Encabat de dinar partirem. Encabat ploraràs.
Encalamonar-se. Tornar-se rígid, encarcarat.
La mala nova l’ha
encalamonat.
Encalçar. Empaitar. Envestir. Aconsigar.
Ah, que no m’encalces, que corro
més quer tu!
Ara la canalla només diuen “pillar”; quina pobresa i quina misèria!
Encaparrar. Fer mal de cap, atapeir el cap.
L’ordinador encaparra,
manoi.
Encaparrar-se.
Amoïnar-s’hi massa.
No us hi encaparreu,
que la ferida és lleu.
Encarcovat. Enclotat. Enfondit. Amagat.
Estaves tan encarcovat en aquest sot, que no t’hai
vist.
Encelat -da. Dit de la boira alta, cap al cel.
Fa una boira encelada.
Encetar. Fer-se un tall, ferir-se.
M'he encetat la llengua amb les dents. Tinc les mans
encetades.
Encomanar. Contagiar.
Aquesta malaltia no s'encomana. M'has encomanat el
refredat.
Encovat. Lloc tancat, calent.
En aquell encovat hi suen la
cansalada.
Endinyar. Endossar. Engaltar.
No vol tenir cura del gos i me
l’endinya a mi.
Endrapar. Afartar-se, menjar com un lladre.
Aquest nen endrapa com un
llop.
Engalipar. Ensarronar. Entabanar. Ensibornar.
Ha venut la casa i l'han engalipat com un
nen.
Enganyaminyons. Herba aromàtica que té punxes que no es veuen.
Ensumava un enganyaminynons i no
me n’adonava.
Engormandir. Fer agafar fam, en el sentit que sigui.
El lladre s’ha engormandit amb els
beneficis que en treu lo Pauet.
Engrassir-se. Fer-se gras, engreixar.
Aquest paio s'engrasseix cada dia.
Engronxar. Gronxar.
Engronxa una estona el nen al gronxador.
Enguany. Aquest any.
Enguany hi ha un esplet d'albercocs que
enamora.
Enllorar-se. Entelar-se, posar baó.
Amb el fred s’han enllorat els
vidres.
Enramades. Empastifada a la porta de la persona rival; entre jovent, fent
gresca.
El Jaume ha fet enramades al Narcís.
Enraonar (Aquest verb el desconeixen els joves i els nens d'ara).
Parlar.
Aquestes dues no es cansen mai d'enraonar.
Festejar.
L'Arnau enraona amb
Enrimar. Arrimar. Arronsar.
Enrima’t a la
paret.
Enrogallat. Afònic, sense veu.
M'he refredat i estic enrogallat.
Ensabonar. Adular. Afalagar.
Ell cop d'ensabonar-lo i l'altre com un ruc sense
adonar-se'n.
Ensenderar. Endegar. Enllestir. Acarrerar.
Ja tinc el dinar ensenderat.
Ensenyar-se. Les dones -més les nenes- ensenyar les calces.
Nena, no t'ensenyis, marrana!
Ensoltes. Absoltes.
Al pobre vell aviat li cantaran les
ensoltes.
Ensorrar-se. Caure. Col×lapsar.
La casa s'ha ensorrat.
Ressenyem aquest verb, tan quotidià a l'Urgell, perquè li ha pres el lloc
el barbarisme "derrumbarse".
Ensulsiada. Despreniment. Esfondrament. Esllavissada.
Hi ha hagut una ensulsiada a muntanya.
Ensumar. Olorar.
Ensumà que ho feien per riure's de la seva
feina.
En sentit figurat: invitar a beure's un dany, un escarni, a
gaudir-se'n.
T'he pres el premi jo: au, ensuma!
Entarquinar. Empastifar de xarquí, d’engrut.
El nen s’ha entarquinat tot a la
sèquia
Entatxonar. Embotir, generalment en un forat.
Entatxona aquest drap al forat
perquè no passi l’aire.
Entesos. D'acord.
No hi entreu per a res, aquí. Entesos? --
Entesos.
Quan jo era nen, aquesta paraula era la col×loquial. Ara gairebé tothom diu "vale", infiltrat durant la persecució
del dictador Franco. ”Vale" ha pres el lloc a un
munt d'expressions diverses, oportuníssimes: Prou! Ja n'hi ha prou, Fes com et
sembil, Ja t'ho trobaràs! Adéu. Molt bé!, Bé, etc., etc.
Entosta. Envà.
Jo dormo a l’altra banda
d’entosta.
Entrar. Atacar el contrari, al
futbol.
Entra'l! Entra'l!
Entrepussar. Ensopegar. Entrepassegar.
Ha entrepussat amb una pedra i ha caigut.
Envegeta. Enveja.
L'envegeta et fa ser murri.
Envelar-se. Una biga, el mànec d'una eina torçar-se, retorçar-se. Fer
panxa.
Cal posar bons suports sota la biga perquè no s'enveli. El
mànec de l'aixada s'ha envelat.
Envestir. Empaitar. Encalçar. Aconsigar.
El nen envestia la
nena.
Envidreït. Estantís. Encartronat.
Aquestes patates ja estan envidreïdes.
Enxampar. Atrapar. Sorprendre.
L'han enxampat amb les mans a la massa.
Enxautar-se. Agafar un antull, un rampell, un capritx.
S'enxautà de pujar a la teulada en
calçotets.
Enxovar-se. Escarxofar-se. Arrepetellar-se.
Estava ben enxovat a la gandula.
Lloc enxovat, lloc amb l’aire enrarit, amb olor de
resclosit.
No t’estiguis als mals endreços
que està enxovat.
Enxumar-se. Xumar amb la punta del broc dintre la boca.
Nen, no t'enxumis al porró!
Enxuminia. Xemeneia.
Avui netegem l'enxuminia.
Enze. Ruc. Totxo.
Sòmines. Babau.
No entén res contret, és un enze! Tros
d'enze!
Esbafegar. Esbufegar, respirar amb dificultat.
Quan arribà dalt de tot, com esbafegava,
xiquet!
Esbalandrat. Desballestat, fet malbé.
El despatx del pare està tot
esbalandrat.
Esbalçar(-se). Estimbar. Espenyar, despenyar.
Molta gent
s'esbalcen per cercar rovellons.
Esbalcera. Timba. Precipici. Abisme. Barranc.
La carretera voreja unes esbalceres que fan rodar el
cap.
Esbarriar. Escampar, posar en desgavell.
Nen, no esbarriïs les
joguines.
Esbellegar. Estripar amb les mans.
Aquet cafre m’ha esbellegat lo
davantal
Esbotifarrar. Fer malbé, abonyegar.
Lo matusser m’ha esbotifarrat el
moble.
Esbotzar. Rebentar.
M'has esbotzat els esclops.
Esbramec. Crits fort.
Carat, quin esbramec, m’has matat
lo cuc!
Esfugar-se. Anar-se’n. Passar volant.
El lladre engrapà els cèntims i
s’esfugà com un llamp.
Esburrifallat.
Embolicat, complicat, enredat.
Quins papers més esburrifallats
que portes!
Escafanyit. Escarransit, de mida més petita que la que li
toca.
El
nen de
Escabuixar. Entrecavar, trencar la crosta de la terra.
Vai a escabuixar la parada d’alls.
Escagarrutxar. Fer-se malbé, no arribar a fi de bé.
El viatge a Torrelameu s’ha
escagarrutxat.
Escagassat.
Cagat, brut.
Mama, porto els pantalons
escagassats.
Escaïnar-se. Fer glops, esbafecs de plor.
Mentre el pare la renyava, ella s'escaïnava.
Escaldat. Malparat. Escalivat.
No et fiquis en aquest merder, que en sortiràs escaldat.
Escaldavins. Marrec (amb un pessic de significat de desnerit), però patuf.
Nap-buf. Tap de bassa. Mocós. Neulit. Canyiula.
L'escaldavins vol empaitar aquest gos tan gros.
Escaldufat. Mal acabat, no deixat bé, fet malbé.
Quin treball més escaldufat,
noi!
Escaler. Animal enjovat a les vares.
L'escaler era un cavall ferm.
Escala ampla de baix i amb
barró darrere per a apuntalar-la a terra, que es fa anar per a collir
olives.
Aquet escaler ja fa figa, no te’n pots fiar.
Escambellot. De poc seny, tabalot, cap verd.
Ets un escambellot, que no ets bo per a re.
Escampa. Escombra feta de branques petites.
Escampa la brossa amb
l’escampa.
Escanyar. Estrangular.
Era una vella fumuda que escanyava
un geperut.
També s’usa en sentit moral.
L’usurer escanyava la pobra
vídua.
Quin escanyarals!
Escanxarra. Escarranya. Eixancarrament.
Li ha passat per l'escanxarra.
Escardill. Esquitx, guspira.
Mira com surten els escardills del
fogó!
Escarràs. Persona explotada, a qui carreguen tota la feina.
El pobre xicot és l’escarràs de
casa seva.
Escarser. Senar.
Parells o escarsers? Números
escarsers.
Escarransit. Esquifit. Mins. Miserable.
El vell és ben escarransit amb els néts.
Escassigallat. Espellifat.
Venia un pobret tot escassigallat.
Escatxigar. Esquitxar. Escatxicar.
No aixafis el toll, que escatxigues.
Fins aquí m'arriben els escatxics.
Esclafollar. Trencar la clofolla d’un fruit sec.
Esclafolla una ametlla per al
pobre pardal.
Esclamalls. Cadena per a penjar l’olla al foc a terra.
Penja l’olla als
esclamalls.
Esclariandat. Peça de roba que clareja de tant gastada.
Aquesta brusa ja està massa
esclariandada.
Esclopet. Gorra feta amb dos trossos de pell d’ovella.
Posa l’esclopet al nen perquè no tingo fred.
Escofar. Escalfar.
Tenim el foc a terra encès per a
escofar-nos.
Escolrit. Flac, malmirrós.
Iai, que escolrit que et
veig!
Escoltapets. Tafaner. Espieta.
Aquell mosca morta és un escoltapets.
Esconillar-se. Escapolir-se, esmunyir-se.
Després de sentir l’amenaça, tots
dos s’esconillaren que ningú no els veié.
Escreixos. Que sobren de la mesura. Rèdits d'un capital.
El cabaler s'ha fet ric amb els escreixos.
Escuconar. Picar els cremallots encesos per a atiar el foc.
Escucona aquest tió i veuràs com crema.
Escudellar. Xerrar. Contar per peces menudes. Especialment si es tracta d’un cas
ocult, potser vergonyós.
Quan vingui ell, us ho escudellarà tot.
Escunçar-se. Escaure's, coincidir.
Aquell dia, s'escunçà de ser el meu sant. Lo Jaume s’escunçà de ser
sota, quan es produí l’ensulciada.
Esfurriar. Espantar, fer fugir, eixurriar.
Esfurria aquests gossos d'aquí.
Esgarrapar. Gratar. Esgratinyar.
Para compte que el gat no t'esgarrapi.
Esgarrany. Esgarrapada.
Li marcà la cara de sang amb un
esgarrany.
Esgarriar. Esbarriar. Esguerrar. Desballestar. Foraviar-se.
El llop, de nit, va esgarriar tot
el ramat de bens. És un pobre esgarriat i se les dóna de pinxo. Amb aquesta
sortida teva m’esgarries els plans. El Pep era un bon marit, però ara s’ha
esgarriat.
Esgarronar. Estalonar.
Para compte, que m'has esgarronat.
Esgolfa. Golfa.
Puja aquest fòtil a l'esgolfa.
Esgraó. Grau, graó.
Asseu-te a l’esgraó.
Esguerrat. Mutilat, deformat, mal fet..
El pobret ha nascut esguerrat.
Esllomar-se. Cansar-se molt.
Estic esllomat de tant portar
saques de farina a l’esquena.
Esmolet. Llest. Eixerit. Afinat.
No el fumbràs pas, és un esmolet.
Paraula tendra al fill, manyac, patuf.
Ai, lo meu esmolet!
Esmolls. Molls, ferros del foc a terra.
Els esmolls són per a agafar les brases.
Esmortuir. Esmorteir.
D'un mal cop, esmortuí la bestiola.
Esmuriac. Rat-penat. Muriac. Rata-pinyada. Muricec.
En aquell forat de l'arbre hi un niu
d'esmuriacs.
Espallofit. Escanyolit, desmillorat, malmirrós.
Lo nen de l’Engràcia, que
espallofit, pobret!
Esparceta. Trepadella.
Vai a fer esparceta per als
conills.
Esparpall. Usat en el senti de rampell, rauxa, abrivament.
No te'n fiïs, que aquest té uns esparpalls
d'artista.
Esparpillar. Desenredar la llana, ja xollada.
Les padrines seien i
esparpillaven.
Espatarnar-se. Obrir les cames del tot, eixarrancar-se.
Seia a la gandula tot
espatarnat.
Espaterrar. Impressionar braument, deixar esbalaït.
La teua actuació a l’escenari ha
sigut espaterrant!
Espavil. Espavilament.
-Ara no sé com dir-los-ho, que no vinguin.
-Espavil! Perquè els invitaves!
Espavilar. Pegar. Ataconar. Tupar. Escarmentar amb càstig.
Si ho tornes a fer, t'espavilaré.
Espelta. Blat maixant, dolent.
Això és espelta, no cal ni que ho
seguis.
Espenta. Empenta.
Aquell dropo m'ha donat una espenta i m'ha tombat a terra.
Espeternecs. Moviments violents amb les cames o potes.
Com espeternegava, el pobre animaló, mentre es
moria!
Espissacar.
Espigolar, escurar tot el que hi ha en una arbre, al
terra.
El gall remenava la terra i
l’epissacava.
Espitregat. En pla de campanya, amb la roba del pit desbotonada o
estripada.
El noi estava espitregat i suava a raig fet.
Esplet. Abundància.
Hi ha un esplet de perdius, al camp.
Espoltir. Espoltrir. Estovar, ablanir, esponjar. Fer malbé.
Quan la terra està ben espoltida, s'hi sembren les
patates.
Espona. Marge d’un camp, d’un bancal.
La guineu havia fet cau a
l’espona.
Costat del llit.
Seia a l’espona del llit, encara
mig endormiscat.
Esporret. Prim de roba. Frèjol.
El pobre fill anava esporret, amb el fred que
feia.
Esportí. Mena de senalla, plana, d'espart, per a guardar fruits
secs.
Aquest esportí s'ha fet petit per a tantes de
figues.
També la peça rodona d’espart on es posa la pasta de les olives per
sotmetre-la a la premsa.
Aquet esportí ja no serveix perquè està tot
foradat.
Espunyegar. Esprémer. Fènyer.
Abans de fregir-los, la mare espunyega els
espinacs.
Espunyola. Ventijol, al matí, senyal de fred o de calor per a la resta del
dia.
Sents quina espunyola? Faré fred,
avui!
Esquerar(-se). Surar un ésser vivent, fer-lo viure. Créixer,
viure.
Aquest pobre ocell no l'esqueraràs. El pobre fillet no s'ha
esquerat.
Esquellot. Que té una veu estrident, esquerdada.
Sempre, enmig del cor, s’hi ha de
sentir aquet esquellot.
Esquellots. Escàndol d'albúrnies, perols, cassoles al vidu que es casa, fins que
afluixi un sopar o beure.
Al pobre Simó del Fanga li van fer esquellots fins que els va
pagar el beure.
Esquetllar. Treure la clova verda de les ametlles.
Els avis seien i esquetllaven les
ametlles.
Esquifit. Escarransit. Escanyolit. Raquític.
Quin gatet més esquifit!
Esquitllar-se. Escapolir-se. Fer-se escàpol. Tocar el dos.
Quan veié que la cosa es posava negra,
s'esquitllà.
Estacar. Lligar un animal a l’estaca.
Quina vida més gossa, sempre
estacat i sol, pobre gos!
Estacat. Estirat, garrepa, ranci.
És un vell geperut i estacat,
vatua el món!
Estadant. Inquilí. Llogater. Habitant.
Els estadants del segon pis. Hi ha estadants a
Mart?
Estàlvins. Estalvis. Rodona de ferro, amb dos petges curtíssims, que es posa sobre
les tovalles per a dipositar-hi estris de cuina calents, com ara l'olla, la
cassola.
Posa els estàlvins a taula, que hi hai de portar
l'olla.
Estalzí. Sutge.
L'estalzí ha pres foc i l'ha calat a la
casa.
Estantís. Aturat, que no progressa.
El malalt està
estantís.
Estaquirots. Els bastons afermats al costat del carro que aguanten les
garbes.
Són uns estaquirots de primera,
com aguanten la palla!
Home badoc i encantat.
Estava palplantat sobre les dàlies
com un estaquirot.
Estarrabaldat. Eixelebrat. Esburbat. Renouer. Estrabul×lat. Arrauxat.
Poc soroll, que tu ets un estarrabaldat!
Estarrossar. Desfer el terrossos. Pegar.
Si t’enxampo robant-me,
t’estarrossaré.
Estarrufar-se. Esponjar-se de satisfacció. Estar cofoi.
Estava estarrufat
per la seva actuació.
Estebanera. Barana del carro.
Seu a l'empostissat i repenja't a
l'estebanera.
Estellador. Tapa de fusta per a desviar l'aigua d'una sèquia o pujar-la de nivell.
Bagant.
Posant l'estellador, giren l'aigua.
Estemenera.
Barana del carro. Ferro que aguanta la reu.
S’ha trencat l’estemenera i
ara no puc
llaurar.
Esternar. Esberlar. Partir en dos un cos dur.
Ous esternats.
Estiguis! (o estiga’t!) Comminant un marrec a estar quiet.
Estiguis!
N'estic tipa, de tu!
Estimar. Fer un petó, besar.
Estima'm, rei. Estimar la xicota.
Estiracordetes. Homenet de poc buf, ficadís, manefla, que es creu que ha de posar el nas
en tot. Tastaolletes.
Lo conco del Bardissa és un
estiracordetes.
Estiragassar. Estirar massa un roba i allargar-la massa.
No t’abaixis tant la faldilla que
te l’estiragasses tota.
Estiràs. Rascle per a arreplegar el gra, a l’era.
Fes anar l’estiràs gros per a
això, home.
Estirat. Garrepa. Gasiu. Ranci.
Avariciós. Segarreta.
Ell tan estirat i ella tan bona dona.
Estitllar. El cel esbandir-se de bromes.
Fa un cel ben estitllat.
Badar-se el clafoll de les ametlles.
Si no plou, les ametlles no s'estitllen.
Estomacar. Estovar. Ataconar. Tupar. Apallissar. Atonyinar.
Si m'hi poso, t'estomacaré, a fe!
Estovar. Pegar. Tupar. Ataconar. Apallissar.
Si no fas bondat, t'estovaré.
Estoviar. Estalviar.
Estovia't aquest
maldecap.
Estra. Tros de teulís fet anar en el joc de patacons.
Va, aquet padellàs el farem anar
d’estra.
Estravada. Estirada sobtada.
D’una bona estravada, li va
prendre la pilota.
Estrinxolat. Desfet. Trinxat.
Els nens en sortiren amb el dits
estrinxolats per petar-los el detonador de la bomba.
Estripapobres. Ecanya-rals, usurer.
No te’n fios, d’aquet
estripapobres.
Estripat. Rebregat. Tifa. Perdis. Pòtol.
Aquell estripat de
Estudi.
Escola.
El nen ben aplicat va a
estudi.
Evitem el lletgíssim "cole".
Estudiant. Libèl·lula.
Mira, aquell estudiant vola arran
de l’aigua!
Estumuir. Deixar inerme, sense sentits.
D'un mal cop l'ha estumuït.
Esvaït. Amb gana i defalliment.
Encara no dinem? Jo estic esvaït!
Esventat. Lleuger de cap, que no pensa, que obra a la
dum-dum.
Quan no sigos tan esventat, faràs
les coses ben fetes.
Esvinçar. Esquinçar, estripar.
M’hai fet un esvinç al
pantaló.
Esvol. Esbart. Volada.
Estol.
Un esvol d'estornells.
Esvoltregar. Tirar guitzes, espernegar.
La somera esvoltregava a tot trast
i de què que no el toca!
Euca. Euga.
La portava asseguda a la gropa de l'euca.
Expressions. Records.
Dóna expressions a
La llengua que cal
D’entre totes les dades que mostren les Enquestes d’Usos Lingüístics del Català, n’hi ha una –de molt positiva– que sempre m’ha cridat especialment l’atenció: la transmissió intergeneracional de la llengua al Principat de Catalunya. Segons aquestes dades, el 30% dels catalans han parlat català amb els avis, un 32% amb els pares i un 41% amb els fills. És a dir, cada vegada són més les persones que decideixen transmetre el català. En molts casos, aquesta opció ve condicionada pel fet que un dels pares sí que ha tingut el català com a llengua familiar o bé perquè, malgrat ser ambdós castellanoparlants d’origen, s’han conegut en català. De tota manera, hi ha un percentatge prou notable de parelles que, tot i expressar-se entre ells en espanyol, també opten pel català com a llengua de comunicació amb els fills. De fet, sent com sóc un observador d’usos lingüístics quasi obsessiu, he presenciat moltíssimes situacions que confirmen aquestes dades.
Què fa, doncs, que aquests pares es decantin pel català? L’amic Martí, que s’ajusta a aquest darrer perfil, m’ho explicava fa uns dies. Per a ell, el català és la llengua del país on viu, la llengua de l’escola i la llengua amb la qual vol que creixin les seves filles. És, resumint, un gest de normalitat, fet per una persona no militant. Senzillament, el català ha estat percebut com a quelcom propi i necessari, de manera que la tria lingüística s’hi ha decantat a favor.
Això és, justament, el què ens cal: fer del català una llengua no només útil, sinó també necessària. La immersió lingüística és el primer pas en aquest sentit; només cal veure com l’espanyolisme s’hi oposa. I mentre el marc legal no doni preferència a la llengua pròpia del país, els nostres hàbits lingüístics en poden ser l’altre gran factor determinant. Si aprenem a fer un ús constant, fidel i còmode del català, la percepció que se’n tindrà socialment s’emfortirà i ningú no dubtarà de la necessitat de parlar-lo. Les coses útils sumen adeptes; de les necessàries, ningú no en vol quedar exclòs. Així de fàcil.
David
Vila i Ros
Comunicació
presencial: potència
Joan Tudela
Del llibre Llengua i
comunicació.