Cent anys són pocs dins el fil de la història, que es compta per milers, però cent anys són molts dins el fil de la vida de les persones, la majoria de les quals no hi arriben. Per això celebrar un centenari sempre és per a nosaltres important, perquè és el transcurs podem dir màxim de l'existència humana individual. I enguany, precisament, en celebram uns quants, de centenaris, els catalans; uns quants centenaris d'aquests que ens han d'enorgullir, perquè corresponen a persones, i a una institució, que, amb la seva feina quotidiana i amb la seva il·lusió per la cultura i la llengua en què han estat immergides, han ajudat un poc, cadascú dins les seves possibilitats, a mantenir la dignitat de la comunitat lingüística catalana.

El 14 de febrer de 1911 una disposició de la Diputació Provincial de Barcelona, que presidia Enric Prat de la Riba, una de les més decisives figures del catalanisme de principis del segle XX, establia la divisió en tres seccions de l'Institut d'Estudis Catalans, fundat el 1907 com a producte del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Una d'aquestes seccions era la Secció Filològica, de la qual eren nomenades membres numeraris algunes personalitats prestigioses en el camp de la llengua i la literatura catalanes, amb el mallorquí Antoni Mª Alcover i Sureda com a president. La Secció Filològica de l'IEC ha estat un element essencial en la conformació d'un model de llengua normativa que permetés la incorporació de la llengua catalana a tots els àmbits d'ús possibles, que inicialment eren sobretot escrits i només a l'escola, les institucions, la premsa i les publicacions en llibres, però que amb el temps es varen ampliar a tots els nous àmbits audiovisuals que actualment coneixem. Gràcies a la Secció Filològica tenim una ortografia (vigent en principi des de 1913, tot i que posterioment fos parcialment retocada i perfeccionada), una gramàtica de referència (proposada el 1918 per Pompeu Fabra i després també ampliada i retocada en nombroses edicions) i un Diccionari General (aparegut en primera edició el 1932, també obra personal de Pompeu Fabra), eines que, tot i que fossin imperfectes, varen fer possible que la llengua catalana pogués competir amb igualtat de condicions amb qualsevol altra llengua de cultura. La Secció Filològica va seguir les vicissituds de tot l'Institut en les diverses èpoques del segle XX de persecució activa contra el català (la Dictadura de Primo de Rivera i la Dictadura de Franco), però també hi va sobreviure i des de la darreria dels anys 1970 ha tornat exercir les seves funcions fins a arribar a aquests 100 anys, amb moltes més realitzacions que han dotat la llengua de noves eines tant normatives com divulgatives i de recerca. Malgrat les crítiques que se li han fet (moltes de ben fonamentades, altres potser no tant) i malgrat que no sempre ha actuat a gust de tots els usuaris i els professionals de la llengua, és evident el paper institucional indispensable que ha fet la Secció i que els seus 100 anys mereixen ser celebrats positivament.

El 22 d'agost de 1911 va néixer a Castalla, a la comarca valenciana de l'Alcoià, Enric Valor Vives, d'una família culta i benestant que al cap de pocs anys, durant la I Guerra Mundial, començà a tenir greus dificultats econòmiques, fins que va acabar perdent el seu patrimoni. Obligada a deixar el poble, i després de passar per altres localitats, es va instal·lar definitivament a València el 1934. Enric Valor, forçat per les circumstàncies, va estudiar a l'Escola de Comerç d'Alacant, però la seva vocació va ser sempre la literatura i el coneixement de la cultura del seu país, i de ben prest va col·laborar en revistes valencianistes. Amic del seu coetani Manuel Sanchis Guarner, aquest l'impulsà a la replega de rondalles i a la confecció de gramàtiques i guies de llengua per a aprofitament dels seus conciutadans, de manera que amb el pas dels anys Enric Valor es va convertir en un dels pilars fonamentals de les lletres catalanes del País Valencià, autor de manuals lingüístics, de reculls de rondalles que revestí literàriament i de novel·les que reflectien les seves vivències. Mestre d'una prosa riquíssima, la seva contribució al país va ser finalment reconeguda amb diversos premis i doctorats Honoris Causa, entre els quals el de la Universitat de les Illes Balears (1998), que aquest mes de febrer li ha dedicat uns actes i una exposició d'homenatge. Va morir el 13 de gener de 2000.

Ben pocs dies després d'Enric Valor, el 9 de setembre de 1911, va néixer a València Manuel Sanchis Guarner, també de família acomodada, l'àvia materna del qual era mallorquina. Com que va quedar orfe de pare i mare de ben jove, va ser criat pel seu oncle Josep Sanchis Sivera, capellà intel·lectual valencianista, i amb ell va adquirir una cultura humanista que el va dur a estudiar Filosofia i Lletres i Dret. Compromès des dels anys d'estudiant amb el valencianisme, amb el temps va esdevenir, després d'haver estat a la presó franquista, una de les figures més transcendentals de la cultura catalana al País Valencià, havent publicat treballs de recerca sobre filologia, cultura popular i història. Entre 1943 i 1959 va residir a Mallorca i va col·laborar amb Francesc de Borja Moll per a acabar el Diccionari, a més de contribuir a la renovació del panorama literari de l'illa. La seva feina també va ser reconeguda amb diverses distincions, però, per a vergonya de la seva terra natal, Sanchis també va haver de sofrir amenaces i insults com a "traïdor catalanista" per part dels sectors feixistes valencians. Va morir el 16 de desembre de 1981.

Ben lluny d'aquestes dues personalitats, a l'altre extrem del domini lingüístic català, a l'Alguer, el 30 de gener del mateix any 1911 havia nascut Àngel Scala Salis, dins un ambient totalment diferent, un ambient modest d'una família dedicada a les feines del camp. Sense més preparació que els estudis elementals, Àngel Scala, fent feina com a tractorista al camp alguerès, en les feines de sanejament de terres enfangades, va conèixer centenars de persones de Sardenya i de fora Sardenya, i de totes en va aprendre tantes de coses (contarelles, creences, supersticions, tradicions, cançons, jocs...), que es va veure impulsat a posar-ho per escrit perquè tot aquest tresor de la cultura popular no es perdés. La sort i la gràcia és que encara ara, als 100 anys complits i amb plenes facultats intel·lectuals i físiques, és la més important enciclopèdia vivent de la cultura popular algueresa. Les seves poesies i els seus relats han estat també premiats en diversos certàmens, però el premi més important que ha tengut ha estat la festa que familiars i amics (mig Alguer) li han fet quan ha complit el segle, festa a la qual vaig tenir l'honor i l'alegria de participar. 3 persones i una institució, entre tantes altres, que ens han salvat els mots aquests darrers 100 anys.