En l'article Som clients, tenim drets (El Punt, 29/01/2011) explicava un intercanvi de missatges amb l'empresa Vinos García Carrión, amb motiu d'haver-los demanat la incorporació del català a l'etiquetatge dels seus productes. La seua primera resposta en què manifestaven que no entenien el dialecte en què els escrivia no em semblà gens afortunada, i vaig fer l'article. Es veu que des d'aquell moment algunes persones també els han escrit reclamant respecte lingüístic.
He de dir que les següents comunicacions amb aquesta empresa van seguir una dinàmica ben diferent. D'entrada, el director del departament d'atenció al client la mateixa persona que m'havia contestat inicialment es va disculpar pocs dies després. Entenc que no és fàcil sobreposar-se a la irritació que sol causar un intercanvi electrònic de missatges agres (i la meua resposta inicial no havia estat precisament amable). En aquests casos, solem optar més aviat per enrocar-nos en els nostres plantejaments inicials, i per elevar el to de la disputa. Tanmateix, el senyor Pérez Tomás va ser capaç de reflexionar i de canviar radicalment d'estratègia, demostrant així una flexibilitat encomiable i en la meua opinió una gran professionalitat.
I no sols això, sinó que em va transmetre la intenció de l'empresa d'etiquetar en català (Don't hesitate that if we have to change our labels, we will do it without problem in order to adjust to the new law). També han demanat disculpes a les altres persones que els havien escrit, i fins i tot s'han ofert a donar-me'n explicacions per via telefònica. Tot plegat em sembla un èxit. En realitat, crec que són quatre èxits, que m'agradaria explicar breument.
El primer èxit és per als consumidors catalanoparlants. Hem comprovat que amb unes modestes accions, perfectament cíviques i de molt baix cost (en temps i diners), podem facilitar canvis significatius en la política de comunicació d'una empresa. Totes les empreses tenen una política lingüística, que en molts casos consisteix a ignorar radicalment l'existència del català. Amb accions modestes, com aquesta, podem fer que algunes empreses posen en la seua agenda temes que tenien completament aparcats, o pretesament resolts amb l'ús exclusiu del castellà.
El segon èxit és per a l'empresa García Carrión, que sense fer-hi cap inversió ha rebut una informació rellevant d'una part del seu mercat. Un estudi orientat a valorar les preferències lingüístiques dels possibles clients els hauria resultat molt més car. D'aquesta manera, han pogut comprovar que hi ha consumidors que valoraran més positivament els seus productes quan estiguen etiquetats en català. I més encara, han tingut l'oportunitat d'adquirir una sensibilitat lingüística que potser els permetrà d'entendre més bé el mercat a què s'adrecen.
El tercer èxit és també per a l'empresa, que ha pogut comprovar l'eficàcia i la professionalitat del seu departament d'atenció al client. La flexibilitat i la rapidesa de la seua resposta és un indicador en la meua opinió d'una bona cultura d'empresa, que els permet d'adaptar-se a la realitat de seguida que s'hi produeixen canvis (i els arriba la informació). Segurament tots els empresaris saben que és impossible contractar directius que no s'equivoquen mai. Per això, deu ser molt millor confiar en persones que demostren una bona capacitat d'esmenar els seus errors eventuals, i de convertir-los en una font d'informació útil i en un motor de canvi en positiu.
El quart èxit es produirà realment el dia en què el primer producte d'aquesta empresa, etiquetat en català, es pose a la venda. I serà sobretot un èxit de la llei la Llei del Codi de consum de Catalunya que estableix l'obligatorietat de l'etiquetatge en català. No hi ha dubte que més enllà de bones disposicions i d'actituds dialogants, són les lleis les que tenen força. Sense aquesta llei, les probabilitats d'influir sobre la política lingüística de les empreses serien sensiblement més escasses, i aquesta anècdota és un bon exemple de la necessitat ineludible d'implementar lleis de protecció de les llengües sotmeses a discriminació.
Sense la força de les lleis és més difícil que les nostres accions resulten tan reeixides. No és, però, impossible. Ni al País Valencià ni a les Illes, ni a la Franja ni a la Catalunya del Nord, no disposem de legislacions respectuoses amb la llengua. I tanmateix, també en aquests territoris som clients. Tenim el poder de decidir en quins productes gastarem els nostres diners. I tenim la capacitat de comunicar a les empreses que preferim productes lingüísticament respectuosos amb nosaltres. I que etiquetar en català pot ser una bona oportunitat d'augmentar la seua quota de mercat.
És per això que vull transmetre la meua enhorabona a totes les persones que han intervingut en aquesta història. Tant els qui hem escrit a l'empresa com els qui ens han contestat, i la mateixa empresa n'hem eixit guanyant. I no passa sovint, que un joc s'acabe amb més d'un guanyador, i encara més important sense perdedors.
I és que radiografiem la salut del català preguntant a la gent què saben i què parlen. Poques vegades s'ha fet un estudi que reflecteixi l'ús real espontani, no condicionat per uns enquestadors que, encara que no se n'adonin, fan que l'enquestat respongui el que creu que s'espera d'ell.
Si a això hi sumem que als diferents govern no els ha convingut mai admetre el retrocés del català, ja tenim l'explicació de per què unes dades institucionals relativament positives sobre la salut de la llengua xoquen amb la percepció que al carrer, entenent per carrer cèntriques vies urbanes, cada cop se sent menys català.
Josep M. Aymà, funcionari de Política Lingüística des de l'any 1981, ha sigut un testimoni privilegiat de com s'elaboraven les enquestes. Ell mateix n'ha fet milers. I ha volgut comprovar si la percepció de retrocés al carrer és una il·lusió producte del nostre proverbial catastrofisme o una realitat constatable. I ho ha fet partint d'una metodologia del tot diferent.
En lloc de fer enquestes telefòniques sense moure's d'un despatx, ha sortit al carrer, ha parat l'orella i ha pres notes. Del 1999 al 2010, ha fet milers d'observacions els mateixos dies de l'any, a les mateixes hores, en carrers cèntrics i transports públics. El seu estudi, El català, al carrer , l'ha publicat la UOC i es troba a les llibreries.
Aymà ha fet milers d'instantànies d'actes de parla totalment espontanis amb un objectiu modest: detectar l'evolució en el temps dels usos lingüístics en punts neuràlgics de Barcelona. No ha partit de cap hipòtesi: s'ha deixat sorprendre per les dades. Però les dades que ha trobat corroboren el que molts sospitàvem. El 1999 un 45% dels actes de parla escoltats eren en català i un 54,1% en castellà. L'any passat, la proporció era: 38,4% en català i 61,6% en castellà. El català ha perdut 7,5 punts en 11 anys.
En aquesta pèrdua hi ha influït molt l'anomenada nova immigració, però Aymà està convençut que el corrent de fons és independent d'aquestes sotragades demogràfiques. El que per ell explica que el castellà sigui cada dia més la lingua franca dels espais públics urbans és un còctel fatal: l'increment lent però incessant de població nouvinguda que, d'entrada, parla en castellà, i l'hàbit de passar-se al castellà dels catalanoparlants en els contactes inicials amb desconeguts.
Aymà creu fermament que l'únic que pot invertir el procés és canviar aquest hàbit. Un hàbit que pateixen més que ningú aquells immigrants que, havent après català a les aules, es troben que al carrer no el poden practicar amb ningú, sobretot si el seu físic revela l'origen forà. Ignorant el seu esforç, el catalans els parlen sempre en castellà, fins al punt que poden tenir la sensació que no els volem acceptar en la nostra comunitat lingüística.
És una percepció comprensible però equivocada. La gran majoria ho fan per evitar el conflicte, per no vulnerar una norma social tàcita que diu que la comunicació entre dues persones s'ha d'iniciar en la llengua que totes dues entenen i parlen més bé. I és que els contactes inicials, els que no parteixen de la complicitat, busquen per tots el mitjans el terreny planer, perquè, etològicament, en els contactes inicials és on hi ha més perill de conflicte.
És cert que si ara tots els catalanoparlants, pels efectes d'una poció màgica, parléssim sempre en català -amb una sàvia barreja de flexibilitat i fermesa-, l'ús del català al carrer avançaria. És tan exacte com dir que si tots dediquéssim el temps que perdem en espais esportius i teleporqueria, a treballar i a formar-nos, sortiríem molt abans de la crisi.
I que ningú em malinterpreti, lluny del cinisme, animo tothom a parlar sempre en català, i a estudiar i treballar de valent. Cap canvi d'actitud en aquest sentit serà improductiu. Però crec, també, que perquè el català avanci i la crisi se superi, el factor decisiu no són les voluntats aïllades.
Per la mateixa raó no subscric les crítiques a l'expresident Montilla pel seu precari català. Que els Montilles del Baix Llobregat no parlin català o el parlin malament i els Montilles d'Osona el parlin sempre i perfectament, no ho explica cap heroica decisió personal, sinó la pressió ambiental. Emetre judicis morals del tipus "Jo si anés a un país miraria d'aprendre la seva llengua", no és només injust, és clarament erroni. Els dos Montilles -el del Baix Llobregat i el d'Osona- s'han limitat a fer el que també hauríem fet nosaltres: cedir a la pressió ambiental.
Del fet que aquesta pressió avui minvi en som responsables tots. Cada vegada que cedim la llengua, la fem minvar. L'esforç individual compta, és imprescindible. Però estic convençut que no és la suma de fermeses individuals sinó accions polítiques decidides les que poden desbancar el castellà com a llengua comuna i dominant dels territoris urbans. I que si un dia això s'aconseguís, mantindríem la llengua sense que calgués cap prèdica. Mentrestant, continuarà la vergonyosa cessió que impedeix a la vella i nova immigració practicar la llengua que els fem aprendre a l'escola.
Mon pare votava conservador però era de Castelló. No és que això siga garantia de res, perquè ja em direu Carlos Fabra d'on és i on és elegit. Però a Castelló algunes coses les tenen clares. I entre elles la unitat de la llengua.
Mon pare votava conservador però quan es va fer la campanya per a poder veure TV3 al País Valencià, fa més d'un quart de segle, va vendre bons per a recaptar fons. Gràcies a molts conservadors castellonencs com ell, que van vendre o van comprar aquests bons, el seus nets els meus fills van poder escoltar els altres accents de la nostra llengua amb Les tres bessones, Deu més dos o Els barrufets.
Gràcies a conservadors com mon pare, hem pogut veure durant un quart de segle una televisió de qualitat i en la nostra llengua. Allò que tots voldríem per a Canal 9, aquesta infecta sèquia d'aigua bruta (Recorde que en un article en aquestes mateixes pàgines, se citava la resposta que va donar Joan Monleon el primer i únic ídol de masses creat per aquesta televisió dels nostres pecats i els seus vicis, a un periodista que li preguntava que pensava, quan començava a parlar-se d'açò, de la possibilitat de fer un canal de televisió valencià,: “Xe, no serà un canal, serà una sèquia”, respongué).
Ben és cert que ara els meus fills, amb l'oferta televisiva actual, han deixat de veure tant els canals de la televisió catalana ja que hi ha ofertes ben suculentes en castellà per a la gent jove. En un temps només estaven els dos canals estatals i TV3, i ara és tanta l'oferta televisiva que aquests canals han disminuït el seu pes, perduts en la jungla audiovisual actual; la qual cosa fa palesa, encara més, la gratuïtat de la mesura de tancament de TV3. Just ara quan menys mal li feia i menys molestava a la delicada sensibilitat audiovisual dels conservadors valencians.
I qui guanya amb aquesta mesura? Evidentment Francisco Camps. No creu u que el PP estatal guanye amb aquest tancament. D'ací un any seran les eleccions generals i el PP té totes les cartes per a guanyar-les. L´única incògnita és si serà per majoria absoluta o per majoria simple. En aquest darrer cas, li caldrà comptar amb els vots dels partits nacionalistes basc i català.
Estarà disposada CiU a mirar cap a altre costat ignorar aquest atac a la cultura i la llengua comuna i actuar com si no passara res? No creu u, per tant, que al PP estatal li haja agradat molt la mesura presa per la seua delegació regional en aquests moments. Especialment ara en què l'interessa rebaixar les tensions amb els seus possibles socis catalans i, en general, amb la societat catalana després de l'aventura de l'Estatut.
Aquesta mesura de tancament de la TV3 al País Valencià, en canvi, és perfectament coherent amb l'estratègia personal de Francisco Camps, el qual, segons s'ha dit nombroses vegades, tindria amenaçada la central madrilenya del seu partit amb la possibilitat de crear un partit regionalista que dividiria el vot conservador valencià en cas de que el PP no es doblegara a les seues exigències polítiques. Camps fa així mèrits per a convertir-se en un líder regional autònom en últim terme. Ell sap que tindria la reelecció com a diputat regional assegurada.
El periodista Enric Juliana, fa temps que quan parla del PP l'anomena la “Confederación Española de Derechas Autónomas”. I fa temps que els historiadors saben que durant la Restauració canovista, el pretés centralisme i uniformisme dels partits del torn els conservadors i els liberals, no era tanta. Que a les províncies havien de pactar amb els cacics locals, i que no els era tan fàcil imposar la seua voluntat centralista. Per a mostra d'açò el mateix “Cossi”, el partit provincial fundat a Castelló per Victorino Fabra, el primer Fabra de la gloriosa dinastia del Fabres, el darrer representant de la qual és un autèntic poder amb el què ha de comptar tant el PP de València com el de Madrid, perquè ell té força suficient a la província com per a ocasionar més d'un disgust als “seus”.
Francisco Camps juga ara a cacic regional i una més de les seues cacicades ha sigut el tancament de TV3. Supose que a Madrid estaran dels nervis. Açò ha de portar conseqüències dins i fora d'aquesta increïble Comunidad Valenciana. A Castelló, són del PP però no presenten el grau de bogeria analfabeta i autoagresiva de València i rodalies. Allí també als conservadors els agradava veure TV3 i mon pare que votava conservador va vendre bons per a poder veure-la al País Valencià.
L'apagada de TV3, la persecució a Acció Cultural del País Valencià i l'atac a l'ensenyament en valencià són les darreres credencials que presenta Francisco Camps com a president de la Generalitat. Tres accions que el posen a l'alçada de personatges com Mubàrak o Gaddafi, que en ple segle XXI tanquen televisions i tallen Internet perquè no es vegen les vergonyes internes ni les polítiques antidemocràtiques que practiquen.
Un senyor que pretén dir-nos als ciutadans quina televisió podem veure i quina no, basant-se en el fet que “no són dels nostres” és diguem-ho clar un integrista. Un ultra supervivent d'aquells del nacionalcatolicisme franquista que volien salvar-nos de les pel·lícules i de les informacions subversives que ens enverinaven l'esperit. I ell vol redimir-nos contra allò que messiànicament interpreta com un perill a la seua intolerant concepció del que és ser ciutadà i ser valencià.
Tot això lliga amb la talla ètica del personatge. Un president que és capaç de fer lleis només per perseguir un cas concret per abatre els qui considera els seus enemics i que no entén que governar en una democràcia implica unes regles generals, vàlides per a tothom i no venjances teledirigides, és que encara està instal·lat en el franquisme de les multes per activitats subversives i per injúries a la pàtria. I, en aquest cas, Camps se supera a si mateix. Primer, perquè els articles introduïts ex professo per a sancionar ACPV amb xifres astronòmiques són esmenes a la llei que ell mateix aprovà encara no fa cinc anys. I segon, perquè ni tan sols és capaç d'aprovar-la en un debat obert i específic, sinó que els esmuny clandestinament en la Llei 16/2010, del 27 de desembre, de Mesures Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d'Organització de la Generalitat. Es veu que l'organització de la Generalitat Valenciana té com a element determinant per a Camps perseguir televisions i imposar multes.
Si tot això no és prou per a declarar-ho èticament inepte per al càrrec sense entrar en les acusacions de corrupció que pesen sobre ell, vegem el seu brillantíssim currículum de netedat democràtica. El qui ha de ser el garant de l'estat de dret al País Valencià no ha tingut cap escrúpol d'incomplir la llei quan simplement no combregava amb el seu credo. Així, quan ha vist amenaçat el seu nacionalcatolicisme per una cosa tan innòcua com l'assignatura d'Educació per a la Ciutadania, ha maniobrat per fer-hi boicot impartint-la en anglès, que així no l'entendrà ningú. Tant fa que ni els professors ni els escolars hi estiguen preparats o no: precisament d'això es tracta. La qualitat educativa i el respecte democràtic estan al servei del seu integrisme. El Tribunal Superior de Justícia valencià li va tombar la maniobra.
Més. Han calgut fins a 35 sentències consecutives del Tribunal Superior de Justícia Valencià i del Tribunal Suprem, amb amonestacions dels jutges i condemnes en costes a la Generalitat per incompliment reiterat perquè reconegués i apliqués que el valencià és part de la llengua catalana. Com que les condemnes les paguem entre tots els contribuents, a ell tant li fa. Pesa més que al senyor simplement no li ve de gust reconèixer una llengua que, per cert, ell, president dels valencians, parla tan poc com malament. I ara mateix, la darrera acció del seu govern és una càrrega de profunditat contra l'ensenyament en valencià amb el mateix procediment traïdorenc i autoritari: modificant per decret el Consell Escolar valencià per imposar-hi la majoria dels seus nomenats a dit sobre estudiants, pares, professors: contra la societat civil i contra la mínima decència democràtica.
Els valencians no ens mereixen un personatge així. O li parem els peus o ens arrasarà el país.
La història de la humanitat demostra que la convivència de dues llengües al mateix territori acaba sempre amb la desaparició d'una d'elles. Quan conviuen dues llengües, no estan mai en condicions d'igualtat i es fan servir en àmbits diferents, és el que es coneix com a diglòssia. La convivència acaba, més o menys tard, amb la normalització de la llengua pròpia del territori o amb la substitució per una altra llengua, normalment, amb més poder (polític, social, cultural o econòmic).
Si nosaltres volem la normalització lingüística del país, no n'hi ha prou que el català sigui la llengua de l'escola, cal fer que sigui majoritària a tots els àmbits. Una televisió en català amb una quota de pantalla del 20% pot servir perquè uns quants ciutadans visquin plenament en català, pot ser una bona eina per als qui volen aprendre català, però no n'hi ha prou per a la plena normalització lingüística del país. I quan dic televisió, vull dir també supermercats, advocats, gestors, electricistes, paletes, manuals d'instruccions, revistes del cor...
A Catalunya fa segles que el castellà intenta substituir el català amb mètodes ben diversos i no se n'ha sortit. La situació actual, però, és la més perillosa que ha viscut mai el català, primer, perquè hi ha una part de la població que té el castellà com a llengua materna i no troba malament que també sigui la llengua d'ús social més estesa; segon, perquè l'economia actual tendeix a beneficiar els més poderosos i per això sempre hi haurà més oferta de productes en castellà que en català i tercer, perquè ens volen fer creure que hi ha “llibertat lingüística”, tot i que a l'hora de la veritat és impossible viure totalment en català a Catalunya i sí que és possible viure totalment en castellà
Si volem que augmenti l'ús social del català, ha de disminuir l'ús social del castellà, és una qüestió matemàtica. Perquè un avanci, l'altre ha de recular. I no podem ser tan ingenus de creure que no cal fer-hi res, que la situació es resoldrà de manera natural, perquè el castellà té i tindrà tot el suport imaginable per part del govern espanyol.
Tampoc podem caure en la trampa del discurs que “el bilingüisme és molt enriquidor”, que és cert que n'es d'enriquidor per als individus i el poliglotisme encara més, perquè és igual d'enriquidor per als individus com de destructiu per a una de les llengües d'un territori bilingüe.
Pensem, per tant, en els individus, però no perdem de vista el futur del país.
Dolors Requena
Mentre a altres regions de l'Estat francès el nombre d'alumnes bilingües progressa regularment i assoleix nivells d'un 8 a un 40 per cent de l'alumnat de l'escola pública, a la Catalunya del Nord els efectius d'alumnes bilingues de l'escola maternal i primària no passen d'un 5 per cent. Basant-se en aquesta constatació, l'Associació de Pares d'Alumnes de l'escola pública (APA / Escola Pública), denuncia una situació d'“asfixia de la llengua catalana”. En un comunicat firmat per Joan Jaume Prost, president de l'APA, l'entitat afirma que “les enquestes demostren que més d'un 25 per cent dels pares d'alumnes volen inscriure els seus fills en classes bilingües” a la Catalunya del Nord. Segons l'APA, el cost de funcionament d'una classe bilingüe és el mateix que el d'una classe monolingüe, i els avantatges d'aquest tipus d'ensenyament són reconeguts arreu. “El problema és de voluntat per fer-ho i no és pas financer” afirma Joan Jaume Prost.
L'APA també condemna la poca presència del català en la retolació dels espais públics i lamenta les proclames del Consell General i d'alguns diputats sobre el reconeixement del català, mentre a la pràctica es nega una vida normal per la llengua catalana.
Per invertir aquesta situació, l'APA conclou el seu comunicat fent una crida als representats estatals, regionals i departamentals, perquè juntament amb els representants del sector de l'ensenyament, es constitueixi una Oficina de la llengua i que es defineixin uns objectius clars i assolibles pels que fa la formació de mestres i alumnes d'aquí a l'any 2018.