InfoMigjorn Cap de Setmana

Butlletí número 24 (divendres 25/02/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig

1) Eugeni S. Reig - a mitja nit mosques

2) Eugeni S. Reig - La tx a començament de paraula

3) Ramon Sangles i Moles - Les preposicions a i en

4) Gabriel Bibiloni - És obvi que hem d'obviar als perills de la degradació de la llengua

5) Antoni Llull Martí - Esteroides i anabolitzants

6) Màrius Serra - Timbal?

7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Lletra D)

8) Pere Ortís - Atacs i més atacs contra la llengua catalana

9) Softcatalà presenta la traducció al català de l'OpenOffice.org 3.3

10) Llibre: Veus de la nova narrativa catalana

11) Ramon Sangles i Moles - Paciència, fora presses i silenci interior

12) Joan Tudela - Comunicació presencial: to

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

a mitja nit mosques

Molt tard per la nit.

A mi, això que fan els jóvens de hui en dia, que se’n van de roll i tornen a mitja nit mosques, no ho entenc gens, la veritat. Jo sempre he pensat que la nit és per a dormir i el dia per a viure.

Va sopar en casa i, en acabant, es va posar a xarrrar i xarrar i no acabava mai. Se’n va anar tardíssim i, damunt, se’n va anar a sa casa a peu i ja saps a on viu. ¡Arribaria a mitja nit mosques!

Aquesta expressió és d’ús habitual a Alcoi.

En valencià també es diu: a altes hores de la matinada (o a la quina, o a les hores xicotetes, o a les xicotetes, o a quina hora, o a tal i quina hora)

La llengua estàndard sol emprar: a alta hora (o a altes hores) de la matinada (o de la nit), a hores petites (o a les petites, o a tres quarts de quinze, o a la mala hora)

En castellà es diu: a altas horas de la madrugada (o a las quinientas, o a las tantas)

La tx a començament de paraula

Eugeni S. Reig

L'Institut d'Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua haurien de replantejar-se la grafia de les paraules que actualment s’escriuen amb tx- inicial (onomatopeies, aferesis o adaptacions de paraules procedents d’altres llengües). Considere que eixa grafia va en contra de la fonètica històrica de la nostra llengua. La consonant prepalatal (o palatal) sorda que es troba a començament de paraula, els valencians, els tortosins i els catalans occidentals la pronunciem sempre africada i els catalans orientals i els illencs la fan sempre fricativa. La paraula anglesa shoot (fricativa en la llengua original) la grafiem xut i la paraules angleses chip i chat (africades en la llengua original) les grafiem xip i xat, però, a l’hora de pronunciar-les, els valencians, els tortosins i els catalans occidentals les pronunciem totes africades i els catalans orientals i els illencs les pronuncien totes fricatives. ¿Quin sentit tenen les grafies txapela, txecoslovac o txistera a banda de complicar-li la vida de manera innecessària a qui aprén a escriure la nostra llengua? ¿Per quin motiu hem d’escriure Txad però en canvi Xile? És totalment incongruent grafiar xacolí (del basc txacolin), però en canvi txapela (del basc txapel). Si volem conservar la grafia amb la tx- inicial en paraules d’origen foraster perquè en la llengua original la duen, hem d’escriure-les amb lletra cursiva. Si les adaptem a la grafia de la nostra llengua, hem d’eliminar la t.

Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 143)

Les preposicions a i en

Ramon Sangles i Moles

La distribució de les preposicions a i en és complexa pel fet que hi intervenen tres factors: l’etimològic, el sintàctic i el fonètic.

El cas més controvertit es dóna en complements de lloc. Per això, en aquests casos, cal distingir entre lloc físic i lloc figurat i entre moviment i repòs.

— Lloc físic: en un lloc físic hi podem estar, entrar, sortir, posar o fer quelcom; també són llocs físics les parts del cos i similars.

— Lloc figurat: entenem per llocs figurats les nocions abstractes, institucions, realitats del món moral, jurídic, social i altres conceptes usuals del llenguatge culte, de les ciències, de les lletres, de l’administració...

En complements circumstancials de lloc

A indica: moviment o direcció, aproximació, contacte

(anar, venir, tornar, pujar, baixar, arribar, acostar-se, tocar i anàlegs).

EN indica: repòs o situació, entrada, interioritat, presència

(entrar, viure, estar, romandre, ser, trobar-se, posar i anàlegs).

Tant si el lloc és físic com si és figurat (i en aquest sense excepcions) tindrem sempre en compte la distinció moviment-repòs davant:

— substantius (Dormen en cambres diferents. / Anem a sales diferents.)

— adjectius qualificatius (Viuen en grans edificis. / Viatgen a llunyans països.)

— possessius simples (El guardem en nostres cors. / Retornen a llurs cases.)

— numerals (He estudiat en tres universitats. / Anem a quatre o cinc pobles.)

— quantitatius, indefinits i adverbis (Això passa en molts llocs. / Hem anat a pocs llocs. / Es troben en tot lloc. / Van a cada casa.)

Ara bé, si es tracta de llocs físics, expressem també amb A el repòs:

— Davant topònims no precedits d’article: Ha plogut a Arenys. / Fabricat a Suïssa. Però: En la Barcelona antiga... / En la Grècia clàssica... (conceptes culturals).

— En locucions com a casa, a pagès, a passeig, a muntanya, a classe, a taula, a mercat, a missa, a palau, etc. I encara: al mateix lloc, a l’època..., a l’interior...

— També en topònims precedits d’article determinat, sobretot si abans hi ha el verb: Són al Masnou, a l’església, al cementiri, a la biblioteca, a la plaça, a les Balears, als EUA.

— En expressions usuals, precedides d’article determinat: al carrer, a l’exili, a l’estranger, mal als ronyons, al dit... Però, en expressions menys habituals (sobretot si es troben davant el verb, o perquè van en plural o per a desfer ambigüitats), solem escriure: En les places hi ha poca llum. / En el dit, m’ha sortit mal. / En quins pobles ha passat, això? / Ven les accions que tenia en el banc.

— En noms d’accions relacionades amb un lloc podem escriure: Són al ball. / Això va passar a la batalla... / Al setge de... Però és millor escriure en: En el ball de diumenge passat... / Hi hagué molts morts en la batalla, en el setge.

— Davant els mots quin, quina: A quins baixos, a quines golfes fan obres? / A quina plaça, a quin carrer juguen? / A quina hora arribarà el tren?

— En expressions equivalents a topònims, com: a TV3, a EGB, a cinquè curs, a primera divisió... Però si duen article, segueixen la regla general: en el telenotícies, en el batxillerat, en el COU, en el cinquè curs, en la pàgina...

— Davant noms de publicacions periòdiques quan la preposició va seguida de consonant: Ho he llegit a «Serra d’Or», a l’«Avui», a «La Publicitat»...

Però, davant vocal o en un estil elevat, és recomanable de posar en: en «El Món», en el «Butlletí», en l’«Avui», en la revista tal...

En llocs físics podem expressar amb EN el moviment:

— Davant un, algun, aquest, aquell: Vam traslladar-nos en (o a) una sala més gran. / Visc en una ciutat moderna. / Fugiren en (o a) algun indret. / Després d’entrar en aquella fàbrica. / Pujarem en (o a) aquesta muntanya.

Complement circumstancial de temps

A té sentit puntual (quan?)

EN té sentit duratiu (en el terme de, durant)

La preposició en, indicadora de durada, sol anar davant de:

— substantius i adjectius qualificatius: En dies així tothom està content. / Anar-hi en ple hivern.

— Adjectius determinatius (demostratius, numerals, quantitatius, indefinits): En aquell temps, Jesús... / Fer una cosa en quinze dies. / Va morir en poques hores. / Ho va fer en un moment. / Pompeu Fabra va néixer en 1868.

— davant articles, si formen expressions cultes com: En l’actualitat... / En l’època... / En l’any 1868... / En el 1868... / En el segle xv... / En els nostres temps... / En la postguerra... / En un moment en què...

Resum fet per Ramon Sangles basant-se en les següents obres de Josep Ruaix

— Punts conflictius de català. Deu estudis sobre normativa lingüística, Barcanova, Barcelona 1989, pp. 91-107

— Català complet / 2a ed. Ruaix, Moià 1998, pp. 250ss

Article publicat a l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 5 de febrer del 2011

http://bibiloni.cat/ambbonesparaules/obviar.html

Amb bones paraules

És obvi que hem d'obviar als perills de la degradació de la llengua

Gabriel Bibiloni

La paraula obviar és realment complicada. És una d'aquestes paraules que tothom usa i poca gent sap què significa en rigor. Més valdria no usar-la que fer-ne l'abús actual. Els diccionaris de l'Acadèmia espanyola, dels inicis ençà, han anat repetint una definició no gaire brillant, cosa que pot haver influït en la generalització d'un significat erroni entre els hispanoparlants. Diu l'Acadèmia: "obviar. 1 tr. evitar, rehuir, apartar y quitar de en medio obstáculos o inconvenientes." Comparem amb la definició que dóna de obvier el Trésor de la langue française (que traduesc): "Encarar-se a una eventualitat o a un fet enutjós prenent totes les mesures susceptibles de permetre, segons el cas, d'evitar-lo o de fer-hi front de la millor manera, d'atenuar-ne els efectes." Aquest mateix significat és el que té la nostra paraula en anglès (to obviate), en italià (ovviare) i en portuguès (obviar).

Obviar ve del llatí obviare, format amb ob ('vers', 'cap a') i un element que parteix de via ('camí'). Literalment significa 'sortir a camí', 'sortir a l'encontre', i, per extensió, 'fer front', 'prevenir'. Com en francès i en italià, en català el verb ha de ser intransitiu i ha d'anar seguit sempre de la preposició a. L'ús de la paraula obviar requereix l'existència d'un fet que és vist com a problemàtic, al qual es fa front, es posa remei, o es procura d'evitar-ne els efectes. Així, podem dir "el nou tractament farmacològic obvia a molts dels riscs de la cirurgia", que és com si diguéssim fa front, posa remei, esquiva, evita, prevé, etc. O podem dir "va repassar curosament tots els detalls, a fi d'obviar a qualsevol oblit, que hauria pogut ser fatal". Naturalment, el verb obviar és de registre culte i no hauria de ser emprat en el llenguatge corrent, perquè l'únic que farem és emprar-lo malament.

Precisament, en espanyol, i només en espanyol, que jo sàpiga, s'ha creat un nou significat que fa coincidir obviar amb la idea de 'ignorar'. I veiem escrites o sentim frases com "no podemos obviar esta parte de la historia", "obviar los problemas o enfrentarse a ellos" (curiosament, obviar seria enfrentarse a ellos), "nos llegan unas señales que no se pueden obviar". En tots aquests casos obviar significa 'ignorar', i aquest ús espuri s'ha estès en català per causa de la subordinació de la nostra llengua a la llengua veïna. No, obviar no és ignorar: quan vulguem dir ignorar hem de dir ignorar i prou.

El diccionari Fabra (el de 1932) va definir perfectament el mot obviar: "Posar obstacle, oposar-se (a un efecte que hom tem). Per obviar a aquest inconvenient, a aquesta necessitat". En el DIEC, per contra, ha aparegut una nova accepció, col·locada abans de l'accepció tradicional, en què el verb és transitiu i té el significat de 'eludir'. I dóna com a exemple obviar un problema, una dificultat. Cal dir que el verb és intransitiu en francès i en italià i en el català acadèmic tradicional. Només és transitiu en espanyol i portuguès, i acceptar aquest fet en català no sembla més que una concessió a la interferència de l'espanyol. D'altra banda, aquest obviar transitiu és sinònim, segons el DIEC, de eludir, i aquest mot significa evitar (una dificultat, una obligació, etc.), amb algun artifici, estratagema, habilitat. Nosaltres pensam que una cosa és obviar, una altra, eludir, i una altra, ignorar. Tot i que els tres conceptes poden tenir zones de contacte, la millor cosa que podem fer és usar cada paraula en el seu moment i segons el seu significat exacte.

L'adjectiu obvi, òbviament, és de la mateixa família que el verb obviar. Obvi ve del llatí obvius, format amb el mateix prefix ob que vèiem abans i via, 'camí'. I que significa 'que és en el camí', 'que s'encontra'. Obvi és una paraula usada en totes les llengües romàniques, però poc en francès. Amb tot, això ara ho podem ignorar. Ep, ignorar, no obviar.

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 170)

Esteroides i anabolitzants

Antoni Llull Martí

Avui en dia es parla molt d’esteroides i d’anabolitzants, substàncies de vegades utilitzades il·legalment, per esportistes per aconseguir millors rendiments en les competicions, i també per aquells que volen augmentar artificialment el volum de la seva musculatura per tenir un aspecte físic impressionant, amb tot i el perill que comporta el consum incontrolat d’aquests tipus de substàncies que per a alguns malalts poden esser beneficioses si els ho prescriu el metge. Però no és de la qüestió legal ni dels perills per a la salut que vull parlar-vos, coses en les quals no entenc gaire, per no dir gens, sinó del significat d’aquests mots que tan sovint apareixen als mitjans de comunicació, sovint a notícies relacionades amb el tràfic de drogues.

Esteroide és un mot que es va formar a partir del nom del producte químic denominat ester, compost a Alemanya per unes lletres del mot Essigäther (Essig ‘vinagre, àcid acètic’ + äther ‘èter’), passant pel derivat esterol. A aquest li substituïren la terminació -ol per -oide, sufix que representa el mot grec eidos, ‘forma’, ‘imatge’, i que en els composts significa ‘que té forma de’ o ‘semblant a’ (sufix que retrobam a romboide, humanoide, etc., i és perquè els esteroides, substàncies que el nostre cos fabrica de forma natural, entre les quals està el colesterol, tenen característiques químiques semblants als esterols.

Els anabolitzants, són també produïts naturalment pel nostre cos, i afavoreixen el metabolisme, terme procedent del grec metabolé que significa ‘transició, canvi’. Substituint en aquest mot el prefix meta-, que indica ‘canvi’, per ana- que té el sentit de ‘cap amunt’, es crea anabolisme, nom que es dóna a la primera fase del procés de conversió dels aliments en energia pel cos, i amb el prefix cataque vol dir ‘cap avall’, es forma catabolisme, que és com es denomina el procés final d’assimilació dels aliments. Els anabolitzants naturals són necessaris i beneficiosos

pel cos, però, segons diuen els entesos, poden danyar-lo molt greument aquells que són sintetitzats per la indústria quimicofarmacèutica en el cas que es prenguin inadequadament i sense control mèdic.

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 24 de febrer del 2011

Motacions

per Màrius Serra

Timbal?

La setmana passada recollia la percepció tan pejorativa que el cognom Alonso té al Camp de Tarragona, on “ser un alonso” equival a ser un talòs, babau i maldestre. Com que no hi ha cap cas documentat de persona tanoca que es digués Alonso, una especulació plausible ens portaria al conte “Joanet de l’onso”, que explica la història d’un home forçut (i toix), fill de dona i d’onso (ós). La lectora Roser Casanovas Borau, veïna de Sant Antoni de Vilamajor però nascuda a Tarragona fa gairebé vuit dècades, m’escriu per aportar un altre element sobre l’origen etimològic de la cara fosca dels alonsos. Es basa en un preciós record d’infància de les festes tarragonines, ja fos per sant Magí o per santa Tecla. Recorda que hi desfilava “un home, d’ètnia gitana, carregat amb un timbal i acompanyat d’un ós bru que portava lligat pel coll amb una corda llarga. L’home feia sonar el timbal amb una cadència de vals (que la gent identificàvem amb un “compre-me’n, compre-me’n, compre-me’n”) i l’ós feia passes de ball al compàs”. D’aquesta circumstància provindrien les expressions “ets més pesat que el timbal de l’alonso” i “ets un alonso”, pel fet de deambular tot ballant a la babalà.

La parla de l'Urgell

Pere Ortís

Vocabulari

En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.

Daixonces. Vici, en voler nomenar una persona o una cosa, referint-s’hi i no recordant-se del nom.

El daixonces no vindrà, diu.

Eufemisme pels genitals.

Una altra vegada fum-li puntada als daixonces, home, i sabrà què és bo!

Dalir. Delir.

Amaga aquesta butifarra, no em faços dalir!

Dallonces. Igual que daixonces.

Dallonces que m’has parlat, no en vui saber res.

Daltabaix. Contratemps, grossa desgràcia, trasbals.

Pobra gent, no s’hi val amb el daltabaix que passen.

Debondebò. De debò, de bon de veres.

Debondebò que no s’entén lo que fa.

Defora. Camp ras. Afores.

Aquesta gent viuen al defora.

Demana! Fent que hom s'imagini un dany, una mala conseqüència.

Va trobar la casa sola i els calés sobre la taula, demana!

Desar. Endreçar, col∙locar les coses al seu lloc, en un armari, etc.

Ara desa les joguines.

Ara gairebé tothom usa el verb "guardar", també bo en català, però que ha desbancat aquest altre, per imposició del castellà.

També s’aplicava a “desar el blat”, en acabar de batre, és dir, prendre’l a casa.

Desbarrar. Anar-se'n del cap, dir disbarats, dois. Pixar fora de padellàs.

M'ha dit que és mut: aquest paio desbarra!

Desbrostimar. Deixar net de llucs un tronc.

Cal desbrostimar el tió i posar-lo al foc.

Descabellar. Despentinar, escambuixar.

El brivall venia tot descabellat.

Descansos. Els dos bastons, sota les vares, per suportar el carro aturat.

Posa els descansos i desenjova l'escaler.

Desdir. No encaixar, no estar a l'altura.

Aquest barret desdiu de tu.

Desdir-se'n. Suprimir un propòsit, una promesa, etc.

Em va dir que m'ho faria de franc, i ara se'n desdiu.

Desembrassar (desembarassar). Esbandir. Endreçar. Desallotjar. Aclarir una situació atapeïda.

Desembrassa l'habitació de dalt.

Han marxat tots. Quin desembràs!

Desllorigar(-se). Fer malbé, un objectes esbalandrar-se.

Aquest banc està desllorigat.

Desmanyotat. Matusser, poca traça.

Aquet fuster és un desmanyotat!

Despopar. Desmamar. Deslletar.

La verra ha despopat els porcellets.

Deure. Verb que expressa dubte, conjectura, possibilitat.

No deuran venir.

Ara li ha pres el lloc el castellà “igual”, “igual no vénen”, “igual no hi són”, “igual plourà”. Cal dir: no deuran venir, no hi deuen ser, deurà ploure, o valer- se d’altres expressions alternatives, que n’hi ha unes quantes.

Diable. Mena de trill amb rodes de fust i tallants de ferro per a arreplegar les espigues que resten de la sega, arrossegat per un mul. També mena de rampill.

Aquest diable el feien anar els padrins dels padrins.

Diu. Impersonal amplíssim; es refereix a opinions que volen, a rumors que la gent escampen. Diuen.

Diu que hi haurà vaga. Diu que plourà. Diu que s’apujaran els preus de l’ordi.

Fixeu-vos en aquesta construcció: La gent diuen. La gent venien a grapats.

Dixar. Deixar.

No l'empudegos, dixa'l estar!

Doctrina. Catequesi.

Apa, nens, ara cap a doctrina.

Dolent. Impur, obscè (dit a un nen).

No ensenyos això, dolent!

Donar-se. Rendir-se.

Et dónes? Si no, et pego més.

Donat. Un que s'ha lliurat a una comunitat religiosa per fer-hi el servei domèstic, com un llec.

L'atent donat donava cap a tot el servei.

Donques. Doncs.

─M’hau embrutat tot!

─Donques perquè ho deies!

Dormilega. Aferrat als llençols, que dorm molt.

Mentre siguis tan dormilega, no faràs res de bo a la vida.

Dropada. Mandra, ganduleria.

Avui impera la dropada i tothom vol no fer res i guanyar molt.

Dropo. Esquenadret. Gandul. Gallòfol.

No vol treballar, és un dropo.

Brètol. Pòtol. Brivall.

Para compte amb ell, que és un dropo.

Dula. Guarda i pastura del bestiar de treball, del poble.

A Ca la Vila han donat la dula al Jepet.

Article publicat en el número 73 de la revista Llengua Nacional (pàg. 12) (IV trimestre del 2010)

Atacs i més atacs contra la llengua catalana

Pere Ortís

Ja hi estem fets, els catalans, ja no ens ve d’aquí: que de ben a la vora manifestin el seu odi a la llengua, expressant-lo amb absurds i gatades, que haurien de fer caure la cara de vergonya als seus autors, ens deixa freds i segur que podrien ser comptats amb els dits de la mà aquells que s’amoïnen a mesurar-ne la barra i el verí amb què són dits o són fets. És, exactament, la raó per què som on som. I també la raó de la necessitat d’emprendre el camí del nostre alliberament per tal de recuperar la dignitat en tots els ordres de la vida, pròpia i de relació amb els veïns i amb el món.

Repetits atacs contra la llengua des de la Generalitat valenciana, presidida pel Partit Popular. Que, per vells i sabuts, els encaixem com una rutina. La solemne declaració de part d’aquell organisme, en boca del seu president Francisco Camps, que el valencià i el català no són la mateixa llengua, amb la funesta decisió de bandejar els autors catalans de l’aula. Declaració feta contra l’opinió i la pràctica de la seva Universitat, contra l’opinió i la pràctica de moltes universitats del món, contra l’opinió i la pràctica de bon grapat dels seus súbdits valencians que, quan n’és hora, també es tiren al carrer per vindicar la unitat de la llengua i el seu ús social a casa seva. Desconeixement flagrant de la història de part de qui hauria de saber-la de cor per a regir el seu poble amb adaptació al seu esperit i amb fidelitat a les seves arrels. Hi ha una clara iniquitat, en tot plegat, que, parlant clar, no és pas qüestió d’innocència baptismal.

Atemptat de magnitud i de malícia a part la supressió del repetidor de TV3 per als valencians, vulnerant el seu dret fonamental a la llibertat d’expressió, d’expressar-se i de ser informats. És més que significatiu que un dels policies que anaren a desmantellar la instal·lació comentés, amb sentiment notori: “Això vol dir que ja no podré veure més Ventdelplà!"

Ara darrerament l’atac de Joan Ramon Bauçà, president del Partit Popular de Mallorca –el Partit Popular té un avantatge en els seus atacs a la llengua i a Catalunya, que no se’ls amaga, ni amaga l’odi amb què els diu, mentre d’altres també ataquen i sí que ho volen amagar, però bé prou que se’ls veu l’orella–, que anuncia que si ell és elegit en les pròximes eleccions suprimirà l’ús del català, en el seu govern, en benefici del mallorquí, el qual és tota una altra llengua que el català, puix que es mallorquins dèïm es capei (capell) i es català diu es barret. Argument que prova tant la veritat del que diu com un bram des drac de ses coves. El bon senyor vol ignorar, que no ho pot ignorar, que la crema de la intel·lectualitat mallorquina ha donat entre les obres més excel·lents que s’han produït en llengua catalana i que els mallorquins i els catalans les enaltim i les celebrem com a patrimoni comú i glòria de la llengua comuna que són.

Què cerquen el senyor Camps i el senyor Joan Ramon Bauçà del PP mallorquí? ¿Beneficiar la llengua valenciana i la mallorquina, respectivament? I ca! Cerquen de beneficiar la llengua castellana, on no li toca ser beneficiada. Tots dos són traïdors al seu poble i a les seves arrels, per odiar la llengua que els parlà sa mare i voler abolir-la a casa seva. Són mercenaris, assalariats per interessos estranys, bastards, que els fan servir a ells de peonets irresponsables sobre el tauler falsari de la política dictada des del centre.

Softcatalà presenta la traducció al català de l'OpenOffice.org 3.3

L'OpenOffice.org és el paquet ofimàtic lliure i gratuït més complet que existeix actualment. Permet crear documents dinàmics, analitzar dades, dissenyar presentacions atractives i realitzar dibuixos espectaculars. L'OpenOffice.org 3.3 ha estat desenvolupat per la comunitat OpenOffice.org i és la primera gran versió que es fa pública després que Oracle comprés Sun Microsystems.

L'OpenOffice.org 3.3 es troba disponible per a sistemes Windows, GNU/Linux, Unix, Mac i Solaris.

El paquet ofimàtic inclou un processador de textos (Writer), un gestor de fulls de càlcul (Calc), un editor de presentacions (Impress), un editor de dibuixos vectorials i gràfics (Draw), un editor de base de
dades (Base) i un editor de fórmules matemàtiques (Math). Els usuaris, per tant, disposen de tots els recursos necessaris per ser productius en un món modern. L'OpenOffice.org és lliure, això vol dir que ofereix la llibertat d'utilitzar, d'estudiar, de millorar i de compartir el programari.

Entre les novetats d'aquesta versió, cal destacar:

· Gestió de noves propietats personalitzades als documents
· Incrustació de tipus de lletra PDF estàndard
· La inclusió del tipus de lletra nou «Liberation Narrow»
· Protecció de documents millorada (Writer i Calc)
· L'ampliació a un milió de files al full de càlcul
· Redisseny de la interfície d'usuari de l'Impress

Podeu consultar la llista completa de canvis a la pàgina oficial de característiques noves. Podeu baixar la darrera versió des del Rebost:

http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:OpenOffice.org

Crida a la participació

El projecte de traducció necessita més voluntaris. Si sou usuaris de l'OpenOffice.org i esteu interessats en ajudar amb el projecte, no dubteu en passar-vos per la pàgina del projecte de l'OpenOffice.org a Softcatalà i apuntar-vos a les llistes de correu, on podreu contactar directament amb l'equip de traducció per involucrar-vos en el projecte. Probablement l'OpenOffice.org sigui un dels projectes més importants del programari lliure i una de les traduccions amb més transcendència del català.

Contacte

Podeu contactar amb el responsable de traducció del projecte:
Pau Iranzo: pau.iranzo@softcatala.org

Quant a Softcatalà

Softcatalà és una associació sense afany de lucre que treballa per la normalització de la llengua catalana en el sector informàtic relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la traducció de programari lliure i de distribució gratuïta. Per a més informació sobre els programes que aquesta associació ha traduït al català, podeu consultar el seu lloc web a http://www.softcatala.org.

[1] http://www.openoffice.org/dev_docs/features/3.3/index.html

10)

Llibre:

Veus de la nova narrativa catalana

Autora: Lolita Bosch

Editorial Empúries - Col·lecció Narrativa - Número 374

La primera antologia d’escriptors catalans menors de 45 anys.

Una antologia que neix de la curiositat lectora de Lolita Bosch i de la seva voluntat de reivindicar una literatura poc visible i sovint maltractada pels prejudicis: la literatura que fan, a casa nostra, els escriptors de les generacions més joves

Text de contraportada

Veus és una antologia que reuneix textos de quaranta-un autors que escriuen en llengua catalana i vénen d’una tradició comuna: la de Francesc Trabal, Caterina Albert, Mercè Rodoreda o Llorenç Villalonga. Però no està feta amb criteri acadèmic o vocació canònica, sinó que neix de la curiositat lectora de Lolita Bosch i de la seva voluntat d’observar de la vora una literatura que a vegades ens sembla poc visible i sovint és rebuda, fins i tot a casa nostra, amb estereotips literaris sense fonament. Així que Veus és, sobre tot, una invitació a fer una immersió insòlita i poc freqüent en la nova narrativa catalana. I és també el resultat d’un procés de recerca independent, meticulós, honest i molt gratificant.

Contes inèdits i publicats, fragments de novel·la, la prosa d’alguns poetes, escriptors inèdits, veus novíssimes, i d’altres que ja coneixem i admirem... és a dir: la possibilitat de descobrir una literatura enlluernadora i moderníssima en la qual trobarem una voluntat universal, arriscada i radicalment viva. Prop d’una cinquantena de textos d’autors menors de quaranta-cinc anys, amb referents, lectures, gustos i projectes literaris diferents, que Lolita Bosch ha volgut endreçar en un ordre inventat per tal de crear una narració comuna. Un recorregut atípic i original que travessa les veus, diverses, sòlides i personals, de la nostra narrativa contemporània.

Data de publicació
09/09/2010

ISBN
978-84-9787-668-1

Pàgines
336 Pags

P.V.P. 19,50 euros

11)

Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 41)

Paciència, fora presses i silenci interior

Ramon Sangles i Moles

Quan ens disposem a escoltar una persona no hem de tenir l’olla al foc ni el cap carregat de cabòries. A l’altre l’hem d’escoltar sense pressa ni neguit, perquè concedir temps al parlant és un factor clau en l’escolta; també hem d’exercitar la paciència i hem de fer taula rasa de tota inquietud, és a dir, hem de fer el buit en el nostre interior.

És clar, el parlant no ens ha de veure ni mirant-nos el rellotge ni comptant les bigues del sostre. Ni que sigui per educació, li hem de concedir temps i atenció. També hem de pensar que segons quins gestos nostres el podrien distreure o fer canviar d’argument.

A nosaltres mateixos, quan escoltem, ens hem de concedir paciència, perquè ens podem trobar amb el neguit d’haver-nos distret durant una estona o haver perdut el fil del tema o amb el fet de no entendre paraules o un tros del que el parlant raona. Tinguem paciència i estiguem tranquils, perquè potser més endavant ja ho comprendrem. Hi ha missatges que, sense ser-ne nosaltres conscients, resten en letargia dins la nostra memòria, i sols molts anys després afloren i se’ns fan comprensibles.

Pel que fa al silenci interior, això vol dir simplement que hem de sortir del nostre món i que ens hem de ficar en el de l’altre. Quin acte de generositat tan bell! Les nostres veus interiors són molt traidores; les hem d’aquietar perquè siguin les paraules del locutor les que ocupin el nostre interior.

El fet de mantenir-nos callats no assegura pas que hi hagi silenci interior. Podem estar callats i, no obstant això, tenir a dins un rebombori de veus de ca l’ample i el pensament al cel de les oques.

Cal fer neteja interior, cal beure l’amarg xarop que purga de tota immundícia. Aquest xarop no és altre que el d’exercitar-se en l’ascètica del silenci interior i evitar així la dispersió. És posar en harmonia els nostres pensaments, foragitar les veus de la nostra ment; és un perdre, en certa manera, el món de vista, tant l’exterior com sobretot l’interior; és centrarnos en la veu de l’altre, fent que sigui aquella l’única que ressoni dins nostre. Això sí que és escoltar de debò.

12)

Comunicació presencial: to

Joan Tudela

El to de la nostra veu, igual que el to del nostre equip de so, pot ser més agut o més greu. En general, les dones tenen un to de veu més agut i els homes, més greu; els infants, més agut i la gent gran, més greu. Personalment, tots tenim el to que tenim, però podem modular-lo fins a cert punt i adequar-lo a cada situació comunicativa i, també, combinar-lo amb altres aspectes de la veu per tenir èxit en la nostra comunicació presencial (per exemple, si hem d’enraonar en públic en un funeral, farem bé de fer una veu més greu i un ritme més lent del que és habitual).

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com