Els catalans fem a vegades el ploramiques amb la llengua i hem de ser conscients que comptem amb cartes socials i polítiques amb què jugar per fer del català una llengua amb futur, una llengua en què els ciutadans puguem viure còmodament, sense patir-hi constantment. Perquè això sigui possible creiem que calen una sèrie de mesures: 1. Deixar clar que el català és una llengua mitjana al món i que compta amb prou parlants (entre vuit i nou milions) per poder disposar de mitjans de comunicació, administració pública, reconeixement estatal i europeu i oferta educativa i cultural, tal com tenen comunitats lingüístiques semblants, com la sueca, la noruega, la finesa o la danesa, si es remouen dos tipus d'obstacles potents.
D'una banda, l'Estat hauria de donar suport decidit al català, cosa per ara inversemblant, com es pot comprovar en l'administració central i perifèrica de l'Estat i en l'administració de la justícia. De l'altra, s'haurien de regular els efectes castellanitzadors dels mercats, els quals, deixats anar, tendeixen a afavorir la llei del més fort. Els catalans hem de començar convencent-nos nosaltres mateixos que la nostra llengua ja mil·lenària pot ser una llengua de futur, amb una gran creativitat cultural. El poder que representa la Generalitat de Catalunya ha de donar exemple, seguretat i suport als ciutadans.
2. Treballar amb la resta de territoris amb què compartim la mateixa llengua cooperativament, pacientment, amb respecte i des de la més absoluta igualtat i fraternitat perquè la llengua és de tots, de balears, de valencians, de catalans, d'andorrans i d'aragonesos.
3. Reconèixer el rol del castellà. Cal deixar clara la legitimitat del català com a llengua pròpia del país i alhora impulsar un reconeixement del castellà com a recurs cultural i com a llengua primera d'una part important del ciutadans. Com diu la legislació vigent, al final de l'educació obligatòria els estudiants han de dominar tant el català com el castellà. Els projectes lingüístics de centres educatius, i el bon sentit dels educadors, adaptats a cada cas, permetran assolir aquests objectius. Ara per ara, els dèficits en català són clarament superiors als dèficits en castellà.
4. Fer efectivament de Catalunya un país plurilingüe. Convé impulsar, si cal amb programes de xoc, l'adquisició de terceres llengües (sobretot l'anglès). El coneixement de llengües no ha de ser un motiu més de fractura social: els més rics en saben, els més pobres, no. Cal impulsar també les quartes llengües, com aconsella la Unió Europea: el francès, l'alemany, el japonès, però també llengües que ens aporten les immigracions més recents, com el xinès, l'àrab o el romanès. Les persones que vénen de fora aporten un capital lingüístic que hem de valorar de manera especialment positiva.
5. Convé fer una feina pedagògica que mostri que cal defensar la llengua més feble, el català, i alhora impulsar el multilingüisme. Davant les calúmnies que propaguen alguns mitjans de comunicació sobre les llengües dels catalans, és urgent explicar el model de plurilingüisme de què ens hem dotat. Cal mostrar per què s'ha optat per un model de conjunció a l'escola, sense separació per llengües. Cal mostrar persistentment que la promoció necessària i justa del català és ben compatible amb l'obertura positiva cap a moltes altres llengües i cultures, tal com ha fet durant segles la cultura catalana. Cal mostrar com centenars de milers de persones han adoptat el català, com a llengua més habitual, sense necessitat d'haver d'abandonar les llengües i cultures d'origen.
6. Cal una acció transversal. La política lingüística afecta tots els departaments del govern, no és sols un assumpte cultural de caràcter lateral. Les polítiques lingüístiques no haurien de ser linguocèntriques sinó, sobretot, contribuir a la qualitat de vida dels ciutadans, especialment en moments de profunda crisi: cohesió i progrés socials, immigració i participació han de ser l'objectiu.
7. És necessari fer visible què signifiquen en política lingüística les darreres sentències homogeneïtzadores del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem i com s'hi reacciona. La lliçó principal que se'n pot extreure és que al català li és de menester un estat propi o un estat propici.
8. Finalment, és convenient que la política lingüística tingui més lligam i diàleg amb la recerca del país. La ja llarga experiència d'investigació en sociolingüística no s'hauria de desaprofitar.
En definitiva, us encoratgem a tirar endavant unes accions de política inclusiva que poden convèncer i atreure la gran majoria de la població catalana actual, llevat de minories recalcitrants. Bona sort!
Les batalles ideològiques, les que fan que l'opinió pública tendeixi a veure les coses d'una certa manera, les guanya qui és capaç d'imposar paraules que ja són, en elles mateixes, ideologia. El nostre sentit crític és capaç, en el millor dels casos, de detectar trampes en els raonaments, però els raonaments es fan amb paraules i, quan la trampa és la mateixa paraula, hi caiem de quatre potes, perquè el sentit de les paraules és per a la majoria un punt de partida del pensament, una cambra tancada que mai s'il·lumina.
Les paraules trampa fan innocus molts debats públics, els impedeixen abordar el nucli dels problemes. Deixen sempre en la penombra els autèntics responsables. Són tan insidioses que fins i tot intoxiquen qui en coneix el costat fosc. La missió d'un intel·lectual hauria de ser denunciar-les i expulsar-les de l'àgora quan un prolongat ús pervers les ha tornat inservibles. I denunciar els que, al servei dels poders que s'hi escuden, fan tot el possible per potenciar-les.
En són exemples clàssics que de la voluntat de ser de les nacions sense estat se'n digui nacionalisme ; i de la d'un estat d'imposar una única nació, no-nacionalisme . O que la violència desesperada d'un poble sotmès sigui terrorisme ; i la d'un estat armat fins a les dents, legítima defensa . Saber-ho, però, no impedeix que els gran mitjans les continuïn usant en aquest sentit i que el verí que destil·len ens vagi penetrant i ens incapaciti per abordar conflictes socials que demanarien la mateixa paciència i habilitat que ha de tenir un artificier per desactivar una bomba de rellotgeria.
Pel que fa a la salut del català, hi ha una paraula trampa que ja fa molt anys que ens anestesia i no ens deixa veure el nucli del problema: la paraula bilingüisme . L'ús de bilingüisme per descriure la nostra realitat lingüística ja és, per ell mateix, una claudicació. El seu verí està fet de dues mentides. La més ingènua i popular va escampant pel cos social que castellà i català conviuen en una bucòlica relació d'igualtat i simetria gràcies a la tolerància i els bons sentiments.
La més perversa i intel·lectual afirma que aquesta relació és possible i desitjable, encara que la història demostri que només serveix de coartada perquè la llengua forta vagi devorant la que se suposa que respecta i aprecia. Això sí, prou lentament perquè sembli que juguen.
I la prova més evident de la trampa és que, si demanem bilingüisme, els defensors del bilingüisme se'ns giraran en contra. La simetria exigiria que, als territoris bilingües on es parla A i B, si hi ha bosses de monolingües de A, també n'hi hagi de B. Dit d'una altra manera, que -mai i en cap cas- A sigui la llengua de tots i B només la d'uns quants, perquè això condemna B a jugar en un camp que fa pendent i en què la força de la gravetat va amb l'equip rival.
Si d'aquest camp en diem bilingüisme només cal deixar passar el temps perquè el resultat sigui d'escàndol: els gols van caient pel seu propi pes. Però si gosem demanar un terreny més pla, encara que sigui amb petits avenços per reduir el desnivell -com ara la llei del cinema-, es remouen els ossos del Cid Campeador i torna l'esperit de Reconquesta.
Ara que s'ha demostrat que l'Espanya federalista era una il·lusió i que a l'Espanya real fins i tot li sembla massa el cafè per a tothom, potser ha arribat el moment d'entendre que si tenir un estat és l'única manera de salvar la nació, tenir una llengua és l'única manera de salvar el català.
Una llengua que serà prou petita perquè el poliglotisme sigui més necessari que mai, però que també ha de ser la comuna i necessària en el seu territori, com ho és l'holandès a Holanda i el suec a Suècia.
El bilingüisme és l'altre camí: és el que ha seguit l'irlandès a Irlanda. A Irlanda van aconseguir la independència i fa temps que són estat, però mai no van baixar del tren del bilingüisme . No dic que fessin mal fet: és una opció respectable. El que dic és que hauríem de decidir què fem sense autoenganys, sent conscients que si no baixem del bilingüisme, encara que arribem a tenir estat, el català se'ns anirà fonent fins a convertir-se en una realitat folklòrica com l'irlandès.
Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 2 de juny del 1989)
Fa tres anys que Xavier Pericay i Ferran Toutain van publicar Verinosa llengua. El llibre va ser tot un esdeveniment. Els autors una mica pecaven d'exageració, cosa inevitable quan algú gosa dir en veu alta allò que tothom calla, però plantejaven de forma seriosa alguns problemes lingüístics reals i apuntaven solucions discutibles però enraonades. Tres anys. El català que propugnaven Pericay i Toutain és el català de Pere Calders i de Josep M. Espinàs. Però vet aquí que, primer l'un i després l'altre, tots dos escriptors han fet saber als lectors del nostre diari que han decidit embarcar-se en el vaixell i no voler saber res del barco. I que tenen la intenció de separar les cartes escrites per ells de les escrites per a ells. Són dos prosistes que s'expressen en una llengua rica, natural i genuïna i, en comptes de donar suport al corrent lingüístic que vol precisament això, s'hi giren en contra. Per què? És una pregunta important.
La meva resposta és que el tàndem Pericay-Toutain ha tingut mala sort en una cosa i és que han apartat les adherències ideològiques -patriòtiques- de les qüestions lingüístiques i s'han trobat sense voler que les seves tesis suscitaven unes altres adhesions ideològiques -anticatalanistes-, de manera que han canviat unes connotacions extralingüístiques per unes altres. Aquesta és la primera pega. Han tingut mala sort en una altra cosa i és que el català encarcarat contra el que ells es van rebel·lar es veu que era un arbre corcat i a hores d'ara és un arbre caigut, de manera que continuar atacant-lo fa un efecte una mica anacrònic, com aquell anticlerical que avui encara lluita contra uns excessos eclesiàstics que de fet ja han passat a la història. Aquesta és la segona pega. Han tingut mala sort en una tercera cosa i és que al debat hi han participat més que res els lingüistes, però ni els periodistes i els escriptors ni els mestres i professors no hi ha dit la seva: l'Espinàs, l'altre dia, es considerava un intrús en la matèria. I no. Aquesta és la tercera pega. Ara ha arribat l'hora d'un debat nou, aquesta vegada contra el català aparent. La setmana vinent en continuarem parlant.
Quan, l'any 1989, vaig publicar aquest article que ara reedito, ni jo ni cap dels qui vam llegir el llibre Verinosa llengua amb benevolència no podíem saber que Xavier Pericay tenia una determinada agenda oculta. La que l'ha dut a ser un dels inspiradors de l'anticatalanista partit Ciudadanos, un actiu articulista al diari de la dreta espanyolista ABC i un col·laborador notable de la fundació FAES, la fàbrica de males idees del PP; és a dir, un propagandista del neofranquisme lingüístic.