Hi ha homes fets d'una peça, que mai es donen per vençuts, són aquells que Bertolt Brecht anomenava «els imprescindibles». Gonçal-Dionís Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003) va estar en el lloc i en el moment oportú quan es van produir alguns dels fets cabdals del segle XX a l'Estat espanyol. Això explica que Final de viatge. Memòries d'un gandià: amics, coneguts i saludats (CEIC Alfons el Vell, Gandia 2010) sigui un llegat valuós i una lectura que magnetitza. El filòleg Àngel Velasco, que ha tingut cura de l'edició, diu que la voluntat de recordar i fer recordar el van empènyer, en el darrer tram de la seva vida, a construir «unes memòries que inclouen més d'un miler de noms». Amb el mateix esperit, els anys 80 va enllestir Sumaríssim d'urgència i València dins la tempesta. Velasco afegeix que en l'obra del gandià hi ha inèdites tres novel·les.
Els seus llibres, les referències en El Temps, les Converses Fusterianes dels Octubre... m'han fet adonar que el nom de Gonçal Castelló no m'ha vingut de nou.
Rere la trajectòria d'aquest intrèpid hi ha un estudiant de dret i un comunista establert a València; un cap de milícia; un pres; un represaliat franquista i un advocat compromès desterrat a Madrid (per ordre judicial); un articulista i escriptor que es retroba amb La Safor natal; un activista lingüístic i un polític casat a Barcelona en terceres núpcies. En definitiva, un independentista de nació catalana. L'advocat mallorquí Josep Melià el va admirar pel coratge civil i la capacitat organitzadora: «la curiositat sempre àvida i la resposta permanentment generosa i decidida». En aquest sentit, s'emmirallà en Joan Ballester i Canals com a home d'acció i en Joan Fuster, com a intel·lectual.
Ha estat una sort la memòria prodigiosa de Castelló. I és que impressiona la seva lucidesa a l'hora de narrar episodis viscuts i de rememorar els noms i cognoms dels que han transitat pel seu periple vital. Joan Baptista Peset, Fernando Fernán Gómez, Sanchis Guarner, Camilo José Cela, Vicent Andrés i Estellés, García-Berlanga, Ovidi Montllor, Xabier Arzalluz, Maria Aurèlia Capmany, Luis Buñuel... integren una corrua de coneixences de primer ordre, amb part de les quals va forjar amistats entranyables. Simultàniament, també constata que «els camaleons augmenten cada cop més», quan es refereix a personatges que el van decebre profundament (Azorín, Blasco Ibañez, Santiago Carrillo, Ernest Lluch, Baltasar Porcel, Bru de Sala... ). Els gestos crítics de Castelló solen anar acompanyants d'un contrapunt sa i autocentrat, com ara l'exemple del polític Castelao, del qual afirma: «va ser un ferm fill del seu terrer, arrelat al seu poble fins a la mort». O bé, el de Manuel de Pedrolo: «fins que va morir portà una línia coherent i de fermesa (...) incòmode per al poder de torn». I fins i tot, el de Gandia és capaç de fer autocrítica quan confessa: «vaig passar de ser un antimilitarista enemic de la guerra i em vaig transformar en un soldat (republicà)». També parla de la covardia, just en el darrer compàs de la guerra del 36: «ho vàrem ser des del mateix dia que toleràrem ser fets presoners al port d'Alacant. Allí, els trenta mil homes i dones, mansament, sense cap protesta, abandonàrem les armes».
Final de viatge. Memòries d'un
gandià: amics, coneguts i saludats és un homenatge merescut (que va
ser arrodonit amb unes jornades a Gandia la passada tardor) a un inconformista
que, segons l'escriptor Antoni Serra, «va sortir-se'n davant les situacions més
difícils de la vida». Castelló no amaga que la seva fou una generació de
somiatruites, de quixots al servei de la revolució, però que van assaborir:
«l'alegria que dóna la passió d'un viure completament lliurat a un ideal». El de
La Safor conclou que si tornés a reviure aquells temps «tornaria a fer el
mateix».
Metre, admetre, cometre, ometre, escometre,
prometre...
Antoni Llull Martí
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 3 de febrer del 2011
Cadascuna de les nou
deesses gregues de les arts era una musa: Cal·líope (èpica), Clio (història),
Èrato (lírica), Euterpe (música), Melpòmene (tragèdia), Polímnia (geometria),
Talia (comèdia), Terpsícore (dansa) i Urània (astronomia). Musa és un mot
inspirador del qual deriven la música, els museus i els mosaics, tot i que en
aquest cas els etimòlegs troben que hi ha un cert influx de Moisès. Les muses
remeten a una concepció romàntica de la creació que fonamenta l’encert de
qualsevol obra artística en paràmetres sobrenaturals. Alguns artistes insensats
eleven persones del seu entorn immediat a la categoria de musa inspiradora i li
carreguen els neulers quan la creativitat no els flueix com voldrien. De fet,
les muses sobretot són invocades quan no s’usen. És a dir, quan desapareixen i
esdevenen l’excusa ideal per justificar tota mena de cataclismes artístics.
Potser per això en català tenim el verb musar: “perdre el temps en coses que no
s’ho valen”. Hom musa, per exemple, quan observa detingudament les evolucions
d’uns mamífers insectívors de la
família dels sorícids, de mida petita, musell allargat i punxegut i ulls molt
petits. És a dir, quan mira les musaranyes.
Hem d’ensenyar a escoltar
Dels
temes sobre saber parlar, saber llegir i saber escriure se’n solen donar
orientacions; però, de saber escoltar, poques vegades se’n diu res. Ens
trobem, doncs, davant la dura i ensems noble tasca d’ensenyar a escoltar;
és una part important de l’educació que no podem deixar per a
demà, car hi ha responsabilitats que no es poden negligir ni
diferir.
A les
persones els hem d’ensenyar a escoltar, la qual cosa vol dir que tenim
al davant una feina a fer, tant en petits com en grans. Ara bé, és sobretot en les noves generacions on hem de ser molt escrupolosos a no
permetre que els oïdors es distreguin quan una persona parla; no pot ser
que quan un parla l’altre miri el sostre o la mosca que vola. Sense
embuts s’ha
de cridar l’atenció i comprovar si el missatge ha estat ben captat. Cal
també fer adonar als joves que, abans d’obrir la boca, han de pensar
dues vegades el que diran, i també els hem de conscienciar que, abans d’ells,
ja moltes persones han expressat millor allò que ells proven de
dir.
Ara
bé, quant a les persones grans, s’ha de seguir una tàctica que vagi més
de tu a tu, com dir: «Si no t’interessa això que et dic, canviarem de
tema.» Segurament que moltes vegades l’oient, amb tota la raó, estarà
ben content que es canviï, perquè qui parla no fa sinó donar la
tabarra.
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
A
Abatzacar. Collir les ametlles, fruites, a cops de canya.
No cal abatzacar, ara, per això hi
ha el tractor, home.
Abuixar. Aquissar el gos contra algú.
Pensant-se que era un lladre, m'abuixà el
gos.
Acanar. Cobrar, fer
pagar.
Per aquestes
bagatel×les te n'acanen un ull de la cara.
Acaramullat. Ple a vessar.
Aquet trapella s’ha menjat un plat
soper acaramullat de fesols
Aconsigar. Empaitar i aconseguir algú. (Segurament que és una deformació local de
aconseguir). Encalçar i
atrapar.
Ah que no m'aconsigues!
Aclofar(-se). Enxovar o enxovar-se a la clofa.
Ella s’aclofà a la gandula i ja li
anireu darrere amb un pa calent!
Acorar. Absorbir. Consumir.
Fan moltes peres i no les poden
acorar.
Acudit. Facècia, folga.
En Jordi té una gràcia extraordinària per a dir
acudits.
Idea.
Qui ha tingut aquest acudit tan oportú?
Rauxa, rampell.
Alerta, que aquest paio té uns acudits
d'artista.
Ara molts diuen "ocurrències", i no pot ser dit, ja que és un clar
barbarisme. Cal dir: Acudits.
Ves, quins acudits, aquest paio: posa'm sal al
cafè!
Acugufat. Abatut, sense esma.
Apa, home, no estigos tan acugufat per això,
que no val la pena!
Acussar. Empaitar. Aconsigar.
Acussa'l, que m'ha pres el collaret!
Adés. Fa una estona.
Fa poc. Suara.
Adés no ho deies, això.
D'aquí a una estona.
Adés diràs això altre.
Adir-se. Ésser-hi escaient, apropiat.
Aquest vestit no s'adiu amb el teu càrrec.
Adobet. Adobacossis, que aparia tota mena d'atuells.
L'adobet mos ha apariat el vixell.
Afaram. Patum, home públic
important, fatxendós.
Aquest afaram exigeix totes les
reverències del poble.
Animals de casa.
Aquest afaram té gana; mals temps,
noi.
Afedemon. Certament que sí.
─Segur que el Jordi
l’ajudarà.
─Afedemon.
Afedeneu. Segur que sí.
Afedeneu que aquet és un
lladre.
Afuat. Rabent,
veloç.
Ha passat afuat per la porta.
Agafar. Afectar.
Què t'agafa, ara? (Molt
millor que “què et passa, ara?).
Agafar-se (el menjar) a allò que el cou.
Se m'ha agafat l'arròs a la cassola.
Agarrat. Gasiu, garrepa, estirat, ranci, segarreta, escarransit, cagalatxa,
escanya-rals.
Afluixar-se. Petar-se, fer pets.
És de mal gust afluixar-se en companyia.
Agitar-se. Ajaçar-se.
Agita't al sofà.
Agranar. Escombrar.
Agrana l'entrada, que està massa llorda.
Ai!
Quan hom s'equivoca.
Han atrapat els parricides, ai!, els
homicides.
Aiguacuit. Pega (de fuster).
Aquestes fustes empega-les
d’aiguacuit i enganxa-les.
Aigualada. Lloc on hi ha molta aigua.
Porteu bons xancles que allò és
una aigualera.
Nom de la ciutat d'Igualada. ( Diu que prop de l’actual Igualada hi
havia un llac; sí que puc garantir que, quan érem petits, dèiem ciutat d’Aigualada).
Anem a Barcelona i ens aturarem a Aigualada.
Aigualera. Roada, rosada.
Ha gelat i tot
és ple d'aigualera.
Aiguavessant. Aiguavés.
Teulada d'un sol aiguavessant
Aixurriar. Eixorriar. Fer fugir a crits, a gestos.
Aixurria'm les mosques.
Ajovar. Posar a jou, fer anar recte i formal.
Si no fas això que et mano,
t’ajovaré.
Alada.
Formiga grossa amb ales, que surt a principis de tardor, després de
ploure.
Ha plogut i tot és ple d'alades.
Alambar. Paret, o pedra, inclinada. Anjuba. Anjusa.
El petit jardí té un alambar al voltant.
Albat.
Innocent, càndid, babau.
T'ha engalipat com un albat.
Albi.
Àlber.
Allavòrens la Font de Lluny era plena d'albis que feien un goig!
Albitrar-se. Espavilar-se, guanyar-se la vida.
Són pobres, però saben
albitar-se.
Aldà i oldà. Vell. Gastat per l'ús. (És curiós: en anglès vell
es diu old).
Aquesta brusa que portes ja és aldaneta.
Allavòrens o llavòrens.
Llavors. Aleshores.
Allavòrens encara no havies nascut, tu.
Alna.
Mida de longitud d'aproximadament un metre.
El caminal fa una bona alna d'amplada.
Ambosta. Almosta o (aumosta). Tot el que cap en la conca de les dues mans juntes.
Dóna una ambosta d'ametlles al pobret que demana caritat.
Ambúrnia. Albúrnia. Recipient de llauna de pocs litres.
Van prendre una ambúrnia de gasolina per a encendre el foc.
Amistançar-se. Aparellar-se dos fadrins o fadrí i casat.
El Colau i la Roser viuen amistançats. Tenir una amistançada.
Anar-se'n. Vessar-se.
Aquest vixell se'n va.
Antagullar. Mirar fixament. Fitar.
El noi entagullava aquella xiqueta.
Antorta. Torçada de peu.
Hai fet un antorta i tinc el
turmell onflat.
Antosta. Envà, paret prima d'interior.
Quan el vell tus, travessa l'antosta.
Anxuminia. Xemeneia.
L'estalzí de l'anxuminia s'ha encès.
Apa!
Au! Alça!
Apa, quines bajanades que dius!
Ara tan sols saben dir "hala", "anda", per imposició del castellà.
Hala també és català, més aviat arcaic, bé que Ruyra
l'usa.
Apanyar-se. Espavilar-se. Manegar-s'ho. Sortir-se'n.
El nen s'ha trobat sol i s'ho ha ben apanyat per dinar.
Apariar. Preparar bé una cosa, una feina. Reparar quelcom
trencat.
S'ho ha apariat tot tan bé! Ja tinc el tractor apariat.
Pegar. Corregir amb càstig.
Si no fas bondat, t'apariaré.
Apastissat. Ramat engreixat en terres de pastiu.
Que bona, aquesta carn
d’apastissat!
Apatracar. Apedaçar amb matusseria, apariar.
Ho han apatracat
tan malament com han pogut.
Apedaçar. Arreglar, reparar quelcom espatllat.
Ja han apedaçat la via.
Apegalor Enganxor.
L’apegalor em fa angúnia al
coll.
Apegalós. Enganxós.
Aquet codonyat és massa
apegalós.
Aquet, aqueta. Aquest.
Aqueta està tocada del bolet.
Ara! Exigint
una acció d'immediat.
Volem la nova carretera, ara! Ara mateix!
Moltes vegades diuen 'Ja!' i fins "Ya!", evidentment presos del
castellà.
Aranya. Llum, llàntia,
salamó.
Sobre el públic hi ha penjada una aranya de
forja.
Aresta. L'espina dorsal del
peix.
Menjar-se l'aresta i tot de la sardina.
Argadell. Tipus de ferros usats per a la llar de foc.
No et cremis, fes anar l'argadell.
Argeliga. Varietat de figa blanca, salvatge.
Vam trobar una figuera plena d'argeligues i ens n'atipàrem.
Argenda. Mas. Hisenda. Terra (propietat). Patrimoni.
L'Oriol ha heretat l'argenda del padrí.
Argollats. Cadenes que van del coll de l’animal cap a les barres del
carro.
És un cavall tan fort que d’una
estrebada ha trencat els argollats.
Àrguens. Instrument que es posa sobre el ruc per a portar més garbes; també als
costats del carro amb la mateixa fi.
Aquí es veuen molts àrguens i
moltes garbes, però no s’hi veu el ruc.
Arrambar. Prendre, robar.
Van passar pel mas i van arrambar tant com
va poder.
Arrambatge. Reny. Esbronc. Salafarda. Bonegó.
Després de la
bretolada, el pare li clavà un arrambatge que el deixà
tou.
Arramblar. Arrambar. Atansar.
Arrambla't al marge, perquè no et xafin.
Arreu. Arada.
Al museu de pagès hi ha una colla
d’arreus.
Arronsar-se. Encongir-se. Acovardir-se. Atansar-se.
Procura passar ben arronsat al camí.
Fins aquí has estat prou valent; ara no t’arronsis.
Arropenjar-se. Repenjar-se, recolzar-se.
Arropenja't a la barana per no caure.
Arrossinat. Vell, espatllat, esbalandrat.
El Ton està massa arrossinat per a sirgar,
ja.
Arrufar. Arrugar. Arronsar. Encongir.
Davant la proposició que li feien, arrufà el
nas.
Arruixat. Arrauxat, estarrabaldat, boig, esburbat.
Para compte que aquet hortolà és
una mica arruixat.
Asamal. Portadora.
Ja me’ls tens amb l’asamal i els
samalers per portar aigua per regar les tomateres.
Asclamalls. Clemàstecs.
Penja l'olla dels asclamalls i atia el foc.
Aspriu, aspriva (dit de la veu). Forta, robusta, ressonant.
El predicador té una veu aspriva.
Assaumullar-se.
El pa, començar a assecar-se.
Aquet pa ja està
assaumullat.
Astores. Trossos de borrassa sobre la bossa del carro i també la peça d’espart
que en cobria els laterals o arquillades.
El
nen asseieu-lo a les astores.
Atabuixar. Atabalar, esborneiar, fer perdre l'ús dels
sentits.
El marxant estava atabuixat amb tants de
reclams.
Atalaiar-se. Adonar-se. Veure. Descobrir.
Per fi el vell s’atalaià què era allò que el
feia caure. D’aquí estant ens atalaiem del fum de
l’incendi.
Atalbar. Ensopir, atordir els sentits.
Fa una xafogor que
atalba.
Atodonat. Molt gras, poc àgil, lent.
No l’atraparà mai, perquè és molt
atodonat.
Atracar-se. Afartar-se.
Mentre l'altre el renyava, ell s'atracava de
valent.
Atrapar. Subjectar una cosa sota una altra.
M'agrada dormir amb la flassada atrapada sota el matalàs, als peus del
llit.
Atricar. Apariar, arreglar convenientment les coses.
Aquest saboc no sap atricar-ho com cal.
Mudar.
Atrica bé la nena, que faci goig.
Aufàbia. Alfàbrega.
Quina aroma que fa aquesta aufàbia!
Aufiar. Arruixar, regar amb regadora.
Me'n vai a l'hort a aufiar els trumfos.
Aüllar. Fitar, fixar els ulls en quelcom. Ullprendre.
Aülla aquella ballarina, quina gracilitat!
Aumolls. Esmolls. Ferros usats per a la llar de foc en forma de
tisora.
On són els aumolls?
Aumon. (contracció de al
món; negació per excés). Enlloc.
─On vas? ─Aumon. Això no
ho trobaràs aumon.
Avant! En un contratemps, en un
accident.
─El padrí ha caigut i s'ha fet un trep al front.
─Avant!
Avaria. Eines, estris que es carreguen a un animal.
Carrega l'avaria a
l'euca.
Averar.
Abastar.
Avera'm la clau del forat.
Aviar.
Deixar anar lliure.
Avia l'aviram a l'era. Avia el gos.
Avidriar. Albirar, veure, distingit.
L’avidries aquell arbre més
alt?
Avorar. Atansar. Apropar. Arronsar. Arramblar.
Avora més la barca a l'espigó.
Data límit d’inscripció i pagament: 10 de febrer de 2011
*La xarxa Asocesp està formada per les associacions següents: AATI, ACEtt, AGPI, AIPTI, APTIC, APTIJ, ASATI, Asetrad, ATG, ATIJC, EIZIE, MET, TREMÉDICA, UniCo, la Xarxa.
Més informació:
www.aptic.cat
Comunicació
presencial: fluïdesa
Joan Tudela
Parlar amb fluïdesa és bàsic. Parlar sense fluïdesa vol dir entrebancar-se, vol dir no trobar les paraules. N’hi ha que pateixen una falta de fluïdesa patològica: són les persones tartamudes, que requereixen un tractament especial. Però tothom pot trobar-se alguna vegada amb problemes de fluïdesa. A causa del fet de fer servir una llengua que no dominem prou bé. O pel fet de no conèixer prou la terminologia del tema que tractem. O pel fet de no estar habituats a determinada situació comunicativa. Solució? La pràctica. La fluïdesa només s’adquireix amb la pràctica. Per tant, si no tenim prou fluïdesa a l’hora de parlar en català, la solució és parlar molt en català. Si no tenim prou fluïdesa a l’hora d’expressar-nos en públic, la solució és intervenir moltes vegades en públic.
Del llibre Llengua i
comunicació.