Davant d'esta situació, l'anciana va argumentar ser "conscient" de la seua obligació de "conéixer" el castellà -article 3r de la Constitució espanyola-, tot i que va matisar que "en un cas d'emergència" a una persona de 80 anys "li ix la seua llengua materna, que és el valencià".
Al remat, el metge va derivar el seu cas al Centre de Salut la Fàbrica d'Alcoi, un establiment on es va viure un nou episodi de discriminació lingüística, ja que el zelador que la va atendre per via telefònica va demorar 30 minuts l'enviament d'una ambulància al domicili de l'octogenària perquè "no entenia" els números del carnet d'identitat de la pacient, que li'ls havia dit en valencià.
Els esmentats fets van ser traslladats al Síndic de Greuges, que ha emés una resolució en què recorda a la Direcció General de Qualitat i Atenció al Pacient de la Conselleria de Sanitat l'obligació de les administracions públiques d'atendre en valencià els ciutadans que facen servir esta llengua.
Els servicis jurídics de Valencianisme.com (l'OVAL), davant de la gravetat de la situació denunciada, demanen que qualsevol persona que puga conéixer els veïns d'Alcoi puguen facilitar-nos un contacte amb ells. La nostra adreça és oval@valencianisme.com Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la .
L'OVAL considera, a més, que els fets podrien derivar en responsabilitat penal d'acord amb els respectius tipus legal dels articles 196 i 511 del Codi penal espanyol.
De moment, doncs, des de Valencianisme.com restem a l'espera de tindre més notícies respecte del cas denunciat.
terrosset de gel
Tros xicotet de gel.
|
A mi m'agrada molt el vermut amb uns terrossets de gel i que vagen
desfent-se a poquet a
poquet. |
En la narració curta d'Enric Valor titulada Danys mínims sobre
coberta podem llegir:
|
Tots quatre
l'emprengueren, com si els cremàs una set inextingible, amb refrescs
abundosos carregats de gotes de diversos licors, amb els còctels, amb els
terrossets de gel tritllejant en els gots irisats. |
Els
valencians no emprem la paraula glaç, únicament usem la paraula
gel. No és fàcil, per tant, que la paraula glaçó, que és un
diminutiu de glaç, arrele entre els valencianoparlants com tampoc és
fàcil que arrelen altres derivats de glaç com ara glaçada (=
gelada), glaçar (= gelar) o glaçat (= gelat). Radicalment diferent
és el cas de cultismes com ara glacial, glaciació o
glacialment. Si tenim l'expressió terrosset de gel que ha creat
l'enginy del nostre poble i que és fàcilment comprensible per tothom, ¿per quin
motiu hem de substituir-la per una paraula que ens és totalment aliena i que pot
resultar estranya i totalment incomprensible a algunes
persones?
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol
emprar: glaçó
En castellà es diu:
cubito de
hielo
NOTA
1: El text de l'exemple, que
correspon a la narració Danys mínims sobre coberta, podem trobar-lo en
Obra Literària Completa d'Enric Valor, volum III, Fernando Torres Editor,
S.A., València, 1982, pàgs.380-381.
NOTA
2: L'expressió terrosset de
gel i la paraula glaçó tenen sentit en qualsevol moment de la
història de la humanitat que les apliquem, en canvi, l'expressió castellana
equivalent que he posat, cubito de hielo, té sentit únicament a partir
del moment que s'inventa la nevera elèctrica, abans no. Em fa l'efecte que el
castellà, abans d'inventar cubito de hielo, no usava cap denominació
específica, es deia, simplement, hielo. El primer diccionari de
NOTA 3: Done les gràcies a Jordi Minguell i Roselló per la seua ajuda.
Aprofitant que el termòmetre cau en picat, avui us parlaré del gel i el glaç, i els seus derivats, que són una prova més que la sinonímia no és mai perfecta. Com en tot, però, la intuïció vacil·la i els diccionaris també. Per exemple, a mi una forta impressió em deixa glaçat, no pas gelat -jo em quedo gelat esperant l'autobús-, i el dia que sortim de casa al matí i po dem caminar sobre la bassa, jo diria que ha glaçat, no pas que ha gelat. No veig tan clar, en canvi, que, quan hi ha tibantor o costa fer el primer pas, s'hagi de trencar el glaç, com trobo al DIEC, jo també podria trencar el gel.
A l'estiu mengem gelats, no glaçats, i un whisky el prenem amb gel, no pas amb glaç, però per refredar-lo hi tirem un glaçó, un mot curt i coquetó que va desbancant el cubito.
De les llengües de neu que baixen per les valls, jo en diria més aviat glacera , perquè gelera també vol dir nevera , sobretot si parlem de les primeres que hi va haver o som mallorquins.
("I deixes sa gelera més decenta". T'estim, Antònia Font.) En tot això, però, tampoc m'hi faria fort.
En molts casos la sinonímia és possible. L'únic que cal tenir present és que el contacte amb el castellà més aviat ens gela que ens glaça.
Per tant, sense fer patinades, jo us recomano un cert decantament pel glaç . Sempre pot anar bé perquè aquesta glacera que és la nostra llengua no se'ns fongui ni s'ajunti amb l'altra.
Ah, i abrigueu-vos!
Josep Gifreu
El balanç del 2010 per a TV3 i en general les emissores de la CCMA és molt positiu. O almenys així ho destacaven els titulars d'aquest i altres diaris i mitjans. “TV3 regna en el 2010”, titulava l'Avui en una crònica del 30 de desembre. En efecte, les dades de les audiències televisives de l'any a Espanya, subministrades per Kantar Media (l'antiga TN Sofres), atribuïen a Catalunya un clar lideratge de TV3 (14,8% de quota), dos punts per damunt de la segona classificada, Tele 5 (12, 8%). Els dos pilars del lideratge de TV3 són els informatius (quota mitjana del 25,3%) i els dos prime time corresponents.
A la vista d'aquests resultats, cal reconèixer que l'etapa actual de les polítiques de TVC confirmaria allò que he repetit sovint: que la trajectòria de TV3 és una de les històries d'èxit de la llengua i la cultura catalanes del postfranquisme. Gosaria dir més: que en termes generals la història de TV3 ha superat molt millor que altres instàncies del poder (autonòmic) català el conjunt d'embats i de traves que ha sofert al llarg dels seus 26 anys. I probablement això es deu a un complex conjunt de factors, que inclouen, òbviament, la bona direcció de l'empresa i la labor competent dels seus professionals, però també alguns factors segurament no volguts, com per exemple l'extrema excepcionalitat de l'experiència de Televisió de Catalunya. M'explico.
Excepcionalitat o anomalia? El balanç del 2010 confirma una impressió ja molt estesa: TV3 no és una televisió normal. En realitat, és una televisió única. No té competència en el seu segment: no hi ha cap canal que pugui competir amb una oferta com la seva, catalana, en català, de qualitat, moderna, variada, popular. Força o debilitat? Depèn. La mera quota del 2010 (un 14,8) no diu res ni sobre l'impacte i la influència reals de la cadena ni sobre el grau d'acceptació i complicitat de la població envers TV3. La quota dels informatius (un 25,3) ja suggereix un pes més significatiu en una parcel·la important de l'espai públic. Però serien les dades d'audiència acumulada i d'enquestes d'opinió, les que s'aproparien més a les raons de l'excepcionalitat del canal públic català. TV3, en definitiva, és considerada per una gran majoria la televisió nacional.
El cas de TV3 comença a ser anòmal si tenim en compte la tendència general vers la multiplicació d'ofertes i la fragmentació i segmentació de les audiències. Digitalització i distribució en xarxa tendeixen a elevar a l'infinit les oportunitats d'ús i consum audiovisual. I no obstant això, fins i tot en aquesta llarga transició cap a un món digital omniconnectat, seria d'il·lús no considerar la pertinència de com els estats nació procuren redefinir les respectives audiències nacionals. Ara ja no és cosa d'un canal “nacional” (com per exemple era Televisión Española) o d'una corporació (ni que sigui la British Broadcasting Corporation o France Television). La formació d'audiències nacionals és una competència delegada a una mena de mancomunitat d'ofertes, regides per un conjunt d'interessos compartits. Entre aquests, tres són imprescindibles: uns territoris de cobertura (legalment protegits), una llengua (instrument narratiu central) i una capacitació editorial (decisió sobre continguts).
Cert que hi ha cada cop més ofertes transnacionals. Però és evident també que la televisió (i la ràdio), en la seva versió postconvencional (incloent-hi els nous serveis i usos en xarxa), continua construint grans audiències nacionals a través de la informació, la ficció, l'esport, l'entreteniment. I són aquestes entitats – públiques o privades–, subministradores de continguts, de narratives, de discurs públic, els agents imprescindibles per a la (re)creació de la comunitat (nacional), la formació d'opinió i el funcionament de la democràcia. És a aquesta mancomunitat que la nació delega la seva doble missió de perpetuar l'etnos i de garantir el demos. Pàtria i sobirania nacional són aspiracions diferencials, televisivament i aferrissadament defensades per alemanys, francesos, russos, espanyols, italians, lituans o croats.
A Catalunya, l'anomalia es diu TV3. I el perquè no pot ser més obvi. Perquè, sola, com Sísif, pretén contrarestar els treballs de la mancomunitat real imposada, formada per TVE, Tele5, A3, Cuatro, La Sexta i una desena de canals menors (que sumen un 60% de quota), i que busquen d'assegurar una audiència nacional espanyola a Catalunya, com fan als altres Països Catalans de l'Estat.
La Universitat de Perpinyà forma part de la Xarxa Vives amb altres vint universitats dels Països Catalans. Es distingeix, tal com apunta Herve Pi en nom de la Federació per la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes pel fet de “ser l'única universitat de tota la Xarxa a no proposar una pàgina web en català” i també per haver refusat “un correu d'un estudiant per la sola raó que està redactat en català”.
Aquestes afirmacions es troben en un comunicat de la Federació que respon a les acusacions del president de la Universitat de Perpinyà Via Domícia Jean Benkhelil, que assegurava a la premsa francesa de Perpinyà que “no hi ha hagut cap candidat al CAPES de català i només hi ha tres inscrits al DUEC (diploma d'universitat d'estudis catalans)”.
Al mes de gener la Federació havia denunciat públicament “un veritable pas enrere de 30 anys” en relació amb els estudis catalans de la universitat, afirmant que s'havien “eliminat dues formacions, el CAPES i el DUEC” i s'havia refusat “d'obrir el nou màster català pels oficis de formació”.
El president de la Federació, Herve Pi,
ha enviat una carta oberta al presi
Martina Camiade, professora catedràtica i directora de l'Institut Català de Recerca en Ciències Socials de la Universitat de Perpinyà Via Domícia considera que “aquesta polèmica és estèril”, tot i que com a membre de la universitat ha “d'estar d'acord amb el president”, que “de tota manera té raó”.
Dos entre tants: El verí d'Estellés
Aquest és el primer acte vinculat a la proclamació del Socarrat Major 2011, que ha recaigut en la Societat Coral El Micalet.
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
NOTA.-
L'ítem núm. 1 que us vaig anunciar dimarts passat –