Josep M. Flores
Qui trobi que pagar traductors és una despesa supèrflua també trobarà una despesa supèrflua, suposo, que les actes oficials del Senat s'escriguin només per una cara, i no per totes dues. Sobretot si tenim en compte que el Senat gasta 13,7 milions l'any en materials. I potser fins i tot trobarà que és una despesa supèrflua que existeixi el Senat. Si no hi hagués Senat no hi hauria traductors, ni despesa de material. Ni ens gastaríem els 8,3 milions d'euros anuals en dietes per als senadors.
Però no cal ser tan dràstics. I com que estalviar sempre està bé, tinc una proposta per tal d'abaratir una mica aquests 11.950 euros per ple. Es tractaria de fer un gran sacrifici, sí, però suposaria un estalvi de 1.700 euros per sessió, que no està malament. ¿I si consideréssim que el català i el valencià no són dues llengües diferents, sinó que són la mateixa? ¿No ens podríem estalviar el traductor de valencià?
M'explicaré: a totes les rodes de premsa, entrevistes o reportatges de qualsevol tipus que enregistrem a Catalunya se'ns demana que ho fem repetit tot en castellà perquè a Madrid no volen subtitular res.
Que això ho facin les cadenes privades ho puc arribar entendre –cal recordar que Tele5 va signar el manifest contra el català–, però que ho fem nosaltres, la televisió pública de l'Estat, no. Atès el nostre Mandato Marco, hauríem de ser un exemple en la difusió de la diversitat cultural i lingüística d'Espanya.
Aquesta mania per no voler subtitular res arriba a la paradoxa, com per exemple: obligar-nos a demanar a uns infants de llengua materna catalana que es parlin entre ells en castellà, o que un nord-català parli en francès abans que en català perquè a Madrid ho entendran millor.
Un dels arguments que ens donen per no subtitular res és que la gent canviaria de cadena i perdríem molta audiència. Es veu que no saben que ja no emetem publicitat i no hem de perseguir objectius mercantils, altrament no s'entendria que féssim programes com Para todos La 2, de marcat servei social i destinat a un públic molt minoritari.
El més trist de tot això és que aquesta estretor de mires també ve de companys catalans establerts a Madrid, cal tenir present que un dels adjunts a Fran Lorente és un català format al nostre centre de Sant Cugat. A Torre España hi ha un autèntic lobby català: editors, redactors, reporters gràfics..., però no serveix de res. A voltes el pitjor enemic de la nostra llengua som nosaltres mateixos, els catalans.
Televisió Espanyola hauria de ser un autèntic model de convivència lingüística on s'hi poguessin sentir totes les llengües de l'Estat, seria una manera molt didàctica de fer conèixer la diversitat cultural de la Pell de Brau.
El baròmetre de Wiccac calcula que prop del 60% de webs d'institucions i organitzacions del país inclouen el català · En alguns sectors, amb tot, no arriba al 30%
El nombre de webs d'empreses i organitzacions del país que incorporen el català creix de mica en mica, tot i que encara queda feina per fer en alguns àmbits. Segons el baròmetre de l'ús del català a internet, elaborat per l'associació Wiccac, entre els sectors que tenen un percentatge més elevat de webs en català (entre el 80% i el 100%) hi ha el de les universitats, fires, vins i caves i cercadors i directoris. Per contra, sectors com el de l'automòbil, els laboratoris, la neteja i cosmètica i els electrodomèstics no arriben ni al 30% de webs en català. La mitjana de webs que fan servir el català, de les més de tres mil que recull el baròmetre, és d'un 59,47%.
El percentatge en el sector de les telecomuncacions, tot i que és millor que no algun altre sector, és baix. Ni Telefónica, Orange, ONO, Jazztel, Vodafone, Philips, Nokia, Sony-Ericsson, Siemens, Motorola, Alcatel ni Mitsubishi Electric, per esmentar-ne uns quants, no tenen la web en català. Tanmateix, alguns d'aquests operadors i marques sí que tenen mòbils que inclouen el català entre el catàleg de llengües disponibles. És el cas, per exemple, d'alguns models d'HTC, Nokia, Samsung, Vodafone, Sony-Ericsson i de l'iPhone 4 d'Apple. La web Elteumòbil.cat aplega tots els models de telèfons mòbils que 'parlen' català.
En el sector de viatges, transports i hotels, la mitjana d'ús del català a les webs és de gairebé un 60%. EasyJet, Ryanair, Iberia, American Airlines, Elipsos, Spanair, Air Europa i Bookingstenen tenen versió en català. Tot i que hi ha empreses, com Viajes El Corte Ingés, Iberojet, Barceló Viajes, Edreams, Lufthansa i cadenes d'hotel com Husa i AC, que encara no han incorporat la llengua catalana.
El baròmetre de Wiccac posa èmfasi en el fet que institucions que, suposadament, 'haurien de tenir una sensibilitat especial per les llengües de l'estat', com el congrés i el senat espanyols, 'han incorporat l'anglès abans que no el català o les altres llengües de l'estat'. També es queixa que webs institucionals ofereixin versió en català i una altra 'en valencià, com si es tractés de dues llengües diferents'. Finalment, recorda que les principals webs de la Unió Europea tenen versió en una vintena de llengües, cap de les quals no és el català.
Josep M. Pasqual
Haver de donar explicacions, en aquest punt de la pel·lícula, sobre l'ús del català al Senat d'Espanya és molt cansat. La democràcia constitucional va començar el 1978, i som al 2011. Aquesta és una part del problema. Si el Senat ha pogut estar 33 anys fent servir l'espanyol com a llengua vehicular de manera gairebé hegemònica, no és estrany que ara sigui més difícil canviar la dinàmica. I no es pot justificar, però es pot entendre, que hi hagi gent (sobretot a Espanya) contrària.
En part, el problema és una mica nostre (dels catalans). Primer, perquè hem trigat massa a assolir quelcom que hauria de ser evident: el reconeixement del català és constitucional i de rang superior que el reglament del Senat, i el fet que el Senat d'Espanya sigui a Madrid és un fet accidental. Si el Senat d'Espanya s'establís a Barcelona, Vitòria o la Corunya, l'ús de les diverses llengües hauria de ser el mateix que a Madrid: independentment de la llengua dels passadissos o del carrer.
El segon problema és que encara hi ha qui no entén, no vol entendre o fa propaganda en contra del fet que, parlant en català al Senat d'Espanya, els catalans fan un intent més d'espanyolitat. Des d'un punt de vista secessionista, els catalans hauríem d'entendre el Senat espanyol com un poder legislatiu estranger, al qual assistim per imposició i en el qual parlem en espanyol, també per imposició, en espera de disposar de les institucions pròpies amb sobirania reconeguda en l'àmbit internacional. Els que anatemitzen l'ús del català al Senat d'Espanya haurien d'aprofitar els últims intents dels catalans de sentir-se espanyols.
Encara hi ha una qüestió més. El del català al Senat d'Espanya és un tema menor, perquè no deixa de ser simbòlic en la mesura que el català no es pugui usar també al Congrés dels Diputats. Aquests dies, el PP i el PSOE s'han repartit els papers. El Partit Popular (el dolent de sempre), contrari al català al Senat, i el PSOE (el bo de sempre), tolerant amb el català al Senat. Però en definitiva, el PP i el PSOE són intolerants amb el català al Congrés (cosa que obriria la porta al català al Parlament Europeu) i en els organismes internacionals.
Al google trobareu 190.000 entrades per a pinganillo, i 1.600 persones i associacions que llancen teories sobre com hem de dir aquest artefacte en valencià/català, perquè pinganillo, ni pensar-ho. Jo m'incline perquè l'IEC es decidisca ja i no ens passe com amb gilipollas (4.930.000 entrades al google), que finalment se'ns ha enquistat; per això propose pinganells, per a fotre els castellanoparlants i poder-los dir «no, pinganels no, és pin-ga-nells, ells, ells»; o encara millor, pin-ga-nyells...
Vull referir-me als pinganells senatorials, perquè l'espectacle dels senadors aguantant-se'ls a les orelles m'ha resultat divertit, i m'ha fet pensar. Quina cosa que els senadors puguen parlar en català, en gallec o en basc al Senat, amb traductors! Per la banda carpetovetònica popular no els ha resultat tan divertit i han reaccionat com sempre: que estem a Espanya i que tots som espanyols i que l'espanyol és la llengua dels espanyols... S'han quedat amb les ganes de cridar i arriba Espanya! Ho tenen així de clar.
Doncs bé, l'Espanya que diuen, en realitat és una creació política forçosa, però no quallada, al contrari que a França, que és el model dels espanyols. Ací, ni som tots ni pensem igual i, de tant en tant tenim la xamba d'aconseguir algunes reivindicacions «nacionalistes» oportunistes, aprofitant-nos de la debilitat dels governs centrals, com ara del socialista. Són poquetes coses, però suficients perquè els treiem de polleguera, als espanyolistes. Però no ens enganyem, perquè en les coses més importants, com el reconeixement del dret d'autodeterminació, per exemple, o el respecte íntegre de l'Estatut, que són paraules majors, socialistes i populars fan pinya; evidentment, això és massa per a la seua carabassa.
L'Espanya que anhelen els qui l'anhelen, des de sempre, consisteix en la submissió de les terres conquistades, que som precisament nosaltres; i a partir del segle XVIII, a més a més, «por el justo derecho de conquista», com deia el Decret de Nova Planta, encara no derogat. Tres-cents anys després d'aquell dicteri, però, encara no han aconseguit doblegar-nos del tot i per això s'han hagut de posar uns pinganells/pinganyells, per a saber el que diem al Senat. Divertit.
I això, per què els ha passat? Doncs perquè ells, encara que tenen la paella pel mànec, sempre no la poden aguantar i són eixos moments que devem aprofitar. Ara hi ha la debilitat del govern Zapatero, doncs, nyas! Que quan morí Franco era el moment d'exigir l'autonomia, doncs, apa! Que si a Felipe Gonzàlez li feien figa les cames, doncs ara vaig, que féu Pujol, a carregar el cabàs. Que si després era l'Aznar, doncs també, i damunt a fer-lo parlar en català en la intimitat... I com que quan no tenen més remei, cedeixen algunes coses, doncs, nyaca!
Però, tot el que «cedeixen» ho fan a contracor, i per això, quan poden tracten de contrarestar-ho. Hagueren de cedir amb allò de l'autonomia i ara ja comencen a parlar de fer-ne retallades. Hagueren d'acceptar unes regles electorals que, de vegades, converteixen els partits nacionalistes en àrbitres, i ja estan parlant de fer-hi reformes... Perquè, encara que en realitat els passem casa, no ens poden veure, ens odien i ens temen. Ens putegen quan poden i damunt voldrien que pagàrem el llit.
Així que, com la fam espavila, mentre no puguem fer altra cosa, hem de saber aprofitar les oportunitats. Ara, els de Zapatero s'han hagut d'empassar els pinganells i altres coses, si volien salvar el cul; els populars, ja els heu vist, n'han renegat i els valencians, en concret, han renunciat a fer-ne ús, tal com els han ordenat. Contràriament, si guanyen les eleccions de l'any que ve, però fan curt, veurem Rajoy cantant el Virolai (amb un pinganell a cada orella) davant de la Moreneta...
Aquesta és la història. Una altra cosa seria que fora més gent que votara els partits nacionalistes, però això, ai, malgrat l'entusiasme de Guia, encara està verd. Les enquestes diuen que els populars, malgrat tota la corrupció que han generat (o gràcies a això) guanyen. Tenen al seu favor, també, la crisi econòmica i les contradictòries actuacions dels socialistes, que al País Valencià no alcen el cap. Així que, en maig veurem, tant a les municipals com a les autonòmiques, si tenim o no la xamba de poder fer res. I l'any que ve, a les generals. Quin panorama!