InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 20 (divendres 28/01/2011) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - aplegar a vènit
2) Document sonor amb la veu de Josep
Pla
3) Gabriel Bibiloni - El
cotillot
4) Antoni Llull Martí - Mandarins i
mandarines
5) Màrius Serra - Oscitant?
6) Eugeni S. Reig - cansalada entrevirada
7) David Casellas i
Gispert - Cansalada viada o ventresca
8) Ramon Sangles i Moles - La plaga del mínim esforç
9) Diàlegs entorn del
català científic i tècnic
10) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(La fonètica i Un esbós de
geografia)
11) Sico Fons - LA NOVA
LLEI
12) Joan Tudela -
Comunicació presencial: veu
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig
(Llibre inèdit)
aplegar a vènit
Arribar a bon terme una operació, aconseguir allò que s’esperava
aconseguir.
Em va costar
moltíssima faena, però al remat la cosa va aplegar a vènit i tot va quedar
com jo volia. |
Com que els valencians usem indistintament els
verbs aplegar i arribar com a sinònims, la locució estudiada podem
sentir-la tant amb un verb com amb l’altre.
L’escriptor Enric Valor i Vives usa aquesta
expressió en la seua prosa literària, amb el verb arribar. Així, en la
novel·la Sense la terra promesa podem
llegir:
Però hi havia
més: Estelric, de jove, havia estat enamoradíssim d’Elisa, amor que no
havia arribat a vènit per diverses circumstàncies de les que solen
donar-se en aquests afers de jovenesa;
[...] |
En la mateixa novel·la, una mica més avant,
trobem:
–No sóc gens
ric; tu ja ho saps. Però ara estem en cosa de negoci. A mi, els canterers
em bestrauen; jo també puc bestraute’t a tu. ¿T’aguantes amb trenta duros
fins que tot arribe a vènit? ¡Però vull un bon tracte i un bon tros de
serra! |
I en la rondalla Joan-Antoni i els torpalls, també
d’Enric Valor, podem llegir:
El menut,
quan va sentir que el deixarien mullar d’un mullador que s’hauria de fer
d’un porc que encara no s’havia comprat de porcell i que ningú no sabia si
comprarien i si creixeria amb bé i si arribaria a vènit, es va posar a
riure i a ballar de
goig. |
En valencià també es diu:
arribar a bon terme, arribar a vènit
La llengua estàndard sol
emprar: arribar a bon terme
En castellà es diu:
llegar a feliz término
NOTA:
- VALOR I VIVES, Enric Sense la terra
promesa (volum I, Editorial Prometeo, València, 1980, pàgs. 102 i 253)
-
VALOR I VIVES, Enric; Joan-Antoni i els torpalls dins Rondalles Valencianes
(Edicions del Bullent, València, 1986, vol. 6, pàg. 96)
Article publicat a l'Espira, suplement cultural del
Diari de Balears, dissabte 8 de gener del
2011
Amb bones
paraules
El
cotillot
Gabriel Bibiloni
Cotilló és una paraula d'origen francès,
incorporada a moltes llengües i també, naturalment, al català. La forma
cotilló és l'adaptació natural i correcta a la nostra llengua.
Inicialment, en francès significa una mena de falda o gonella i és un derivat de
cotte (català cota), nom d'origen germànic que designa
diverses peces de vestir. Naturalment, també és de la família la paraula
cotilla, que l'Alcover-Moll considera un mot agafat del castellà i
Coromines proposa un manlleu de sentit invers.
Tornant al cotilló, de 'peça de vestir' va passar a
significar —en francès i en el segle XVIII— una dansa col·lectiva, amb figures,
escenes i mímiques, que es feia normalment al final d'un ball. I modernament,
una reunió acompanyada de danses i de jocs, normalment en ocasió d'una festa, i
també els accessoris de paper, com confeti i serpentins, per a aquesta festa
(sobretot la de la nit de Cap d'Any). Aquests nous significats també es van
estendre a les diverses llengües, si bé el DIEC encara va un poc enrere i no
recull els darrers (només recull el significat de dansa col·lectiva).
Heus ací, però, que, el dia 31 de desembre, una locutora que
comentava la transmissió en directe per IB3 de les campanades de la plaça de
Cort, i el cotilló corresponent, ignorant tot diccionari i tot sentit del
ridícul, parlava del cotillot. La senyora del cotillot devia ser de la
tropa d'individus amb formació lingüística nul·la, normalment amb una dicció
horrible, que fan que algunes televisions, que haurien de servir per a
dignificar el català, serveixin per a envilir-lo i degenerar-lo més. I els
responsables són sobretot els directius d'aquests mitjans, que consenten la
devastació. Ens haurem de posar seriosos en aquest tema.
Entre aquestes persones amb competència lingüística deficient
s'ha estès la idea que una paraula que en espanyol acaba en –ón en
català ha d'acabar en –ot. Tot i que només hi ha una paraula en què
vegem aquesta correspondència, completament accidental (cucharón –
cullerot), que deu ser el focus de la contaminació. Ja vaig dir un dia
que cullerot pot tenir un sufix masculinitzador (com didot o
bruixot) més que el valor augmentatiu que correspon al sufix espanyol
–ón. Una altra causa del prejudici és la paraula barracot, que
molts pensen que equival a l'espanyol barracón. Però no,
barracón és una cosa i barracot una altra. Barracón
és un augmentatiu mentre que barracot és un despectiu que indica la
poca qualitat de la cosa (barraca dolenta, mal feta), igual que caminot
o calçonots. Després del barracot, mal entès, va venir el
maduixot, el culebrot i finalment el botellot,
desbarat monumental que encara surt en algun mitjà. I continuarà sortint per
molt que prediquem (en el desert). Bé, i ja veieu que la darrera és el
cotillot. Potser seguint aquest camí arribarem a dir un apagot
(apagón), un bastiot (bastión), un
cinquantot (cincuentón), un batallot
(batallón), un macarrot (macarrón), un
salsitxot (salsichón) o un tostot (tostón).
Pomot qui no ho entengui.
4)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni
Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg.
164)
Mandarins i mandarines
Antoni Llull Martí
Supòs que molta
gent ha cregut, com jo mateix quan encara no m’havia agafat la curolla d’aclarir
etimologies, que el mot mandarí, amb què des de fa cents d’anys es designa un
alt funcionari de l’imperi xinès, s’havia creat sobre el mot castellà
mandar. El diccionari d’Alcover i Moll no en dóna l’etimologia,
possiblement
perquè els seus redactors no tenien d’aquest mot prou informació. Avui, però, se sap que el
castellà mandarín i el nostre mandarí, provenen del portuguès mandarim,
que fou com els portuguesos adaptaren a la seva llengua el mot malai mantari
que al seu torn era una alteració del sànscrit mantrin, ‘conseller,
ministre
d’estat’, nom que donaven especialment als de la Xina. És probable que el verb mandar
influís en l’adaptació portuguesa del mot, que ja es troba documentat en el segle
XVI, i del portuguès passà, amb formes semblants, a quasi totes les llengües
europees. És curiós que aquest mot, que tant associam a la Xina, sigui estrany a la llengua
xinesa.
A la
classe de taronja anomenada mandarina, que procedent de l’Extrem
Orient
s’introduí a Europa dins el segle XVIII, sembla que li donaren aquest nom
perquè deien
que el color groc de la seva pell era com el dels vestits dels mandarins.
En castellà,
però, és més corrent dir-li naranja de la China, mentre que es diu mandarine en
francès i mandarino en italià.
El mot
taronja es presenta amb formes més diferenciades en les llengües
europees (i
fins i tot dins una mateixa llengua, com ocorre en la nostra). Entre
els àrabs
peninsulars ja hi havia en temps antic dues denominacions per a aquest fruit, una que
sonava, poc més o menys, com torunja, que es transformà en toronja i
finalment en taronja, i una altra semblant a naranja, sembla que
procedent del
persa naranx, de la que sortí la forma castellana. Toronja era ja
usual en català
en el segle XIII, i taronja es troba a documents del XIV, temps en què ja
era també usual
en castellà naranja, i en portuguès laranja (el canvi de ena per
ela es troba en
altres mots, en qualsevol de les tres llengües; recordem, per exemple, dos antics noms de
Barcelona: Bárcino i Barchinona). En català antic es troba també, de vegades,
naronja per taronja i també aronja. Sense ena passà al
francès:
orange, i a l’italià: arancia (llegiu
arantxa).
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 27 de gener del 2011
Motacions
per Màrius
Serra
Oscitant?
La cultura és l’ase
dels cops. La seva absència provoca tota mena de catàstrofes, però alguns dels
seus valedors més conspicus són els seus pitjors enemics. És evident que
l’anomenada cultura de massa (encara que sovint
sigui més aviat de massa poc) ha transformat la definició tradicional de
cultura, però la percepció social d’un acte considerat cultural no evoluciona al
mateix ritme. Auditoris, teatres i cinemes acullen actes pels quals cal comprar
entrada. De manera que l’assistent primer paga, després seu (o no) i, en sortir,
jutja el concert, l’obra de teatre o la pel·lícula amb què acaba d’ocupar el seu
temps. Però també hi ha un segon nivell d’acte cultural pel qual no cal comprar
entrada: presentacions, de llibres o d’exposicions, conferències, taules
rodones, clubs de lectura... Els escriptors, i altres professionals de
l’intel·lecte, sovintegem els espais diversos on se celebren aquests actes
culturals gratuïts. Aquí és on emergeix en tot el seu dramatisme l’adjectiu
oscitant aplicat a presumptes valedors de la cultura. Aquells que, tan aviat com
prenen l’ús de la paraula, no són capaços de mesurar l’abast del seu afany i
esdevenen oradors
oscitants.
Entrada del llibre El
valencià de sempre d'Eugeni S. Reig
(Llibre inèdit)
cansalada entrevirada
Cansalada del ventre del porc que, juntament
amb el teixit greixós, té teixit muscular.
Jo, amb dos ous fregits i un tros de cansalada entrevirada, dine
com un home. |
En la narració Viatge de Nadal d’Enric Valor
trobem:
Dins el poblet pegaren una queixalada a base de cansalada
entrevirada i pa moreno, tou i ullat com un padou; donaren un grapat de
recapte a les bèsties i seguiren fent via
amunt. |
En La cuynera catalana trobem la recepta
següent de la saboga empanada:
Se pasta farina ab aigua tebia y se adoba ab ous crusos, oli, un
poch de anis ayguardent y sal, y se te la Saboga previnguda ab pinyons y
julivert en el ventre, y lo mateix per fora ab un pols de sal y pebre y
pansas, se fa de la pasta á modo de una barca, se hi posa la Saboga y se cou al
forn; y si es per dia de carn, se hi posa cansalada entrevirada en uns
talls que se fan á la
Saboga y se serveix freda ó calenta; y si no es dia de
carn, se hi posa un poch de oli ab alls fregits, y un poch de all cru
trinxat. |
A
Alcoi es diu cansalada entreverada
que, si no vaig errat, és com ho diem tots els valencians, excepte els del
Maestrat.
En valencià també es diu: cansalada entreverada
La llengua
estàndard sol emprar: cansalada viada
En castellà es diu: panceta, tocineta,
tocino entreverado
NOTA 1: El DVal, en l’entrada
saboga, diu: «Gènere de peixos de l’ordre dels clupeïformes, de la
família dels clupeids (Alosa sp), de forma semblant a la de la sardina, però
molt més grossa.»
NOTA 2:
- VALOR I VIVES, Enric; Obra
literària completa, Volum III (Fernando Torres, València, 1982, pàg.
394)
- AA.DD. La Cuynera catalana ó sia Reglas útils, fácils, seguras y
económicas per cuynar bé; escullidas dels autors que millor han escrit sobre
aquesta materia, Quadern III, (Impremta de la viuda de Torras, en la Rambla
dels Estudis, Barcelona, 1855, pàg 40)
7)
Article publicat en el número 73 de la revista
Llengua Nacional (pàg. 26) (IV trimestre del
2010)
Cansalada viada o
ventresca
David Casellas i Gispert
Avui dia el jovent, en lloc d’un entrepà de cansalada, demanen un entrepà de bacon i, si els corregeixes, et diuen
que no és pas el mateix. És molt clar que, segons les zones geogràfiques, els
noms poden variar molt, com veurem tot seguit, però d’allò que sí que estem
segurs és que el mot bacon
(pronunciat ‘beicon’) és un anglicisme del tot innecessari en la nostra
llengua.
La cansalada és la part grassa
del porc compresa entre la pell i la carn. És de color blanc i es guarda salada
per a tirar a l’olla o fer guisats. La cansalada que té vies de carn magra
s’anomena cansalada viada, virada,
entrevirada o virosa. Pròpiament
aquesta és la que els anglesos anomenen bacon. Per tant, podem fàcilment
substituir aquest anglicisme per cansalada viada o simplement cansalada (si no hi problemes de
confusió amb cap més tipus de
cansalada).
Ara bé, una vegada l’anglicisme s’ha posat de moda, en lloc de voler
substituir-lo per cansalada o cansalada viada, els poders fàctics que
dominen la llengua han intentat de catalanitzar-lo emprant un mot menys viu i
popular, si bé existent en català habitualment amb un significat diferent: bacó. No descartem que en alguna
contrada efectivament es faci servir aquest mot com a sinònim de cansalada viada, però aquest és un ús
molt restringit geogràficament. I sembla que s’emprava més el mot per a
referir-se al conjunt de la cansalada del porc que no pas a una
llenca.
Efectivament, en el Diccionari
català-valencià-balear (DCVB) hi consta bacó per a referir-se al «conjunt de
tota la cansalada del porc», i en els exemples contrasta bacó amb quarter (una quarta part): «Que n’haien
a vendre a tot hom, un bacó o quarter». I pel que deduïm d’uns altres exemples
que hi cita, bacó també s’usava amb algun altre significat
diferent, com a sinònim de penca, ja que contràriament no s’especificaria de què
és: «Entre quatre un bacó de carnsalada.» Curiosament, l’accepció que ens ocupa,
per a referir-se a «cansalada de porc», només es documenta a la Cerdanya i les
Guilleries amb un únic exemple.
Coromines, en el Diccionari
etimològic i complementari de la llengua catalana (DECLC), deixa clars els
dubtes i les dificultats amb què es troba en documentar aquest mot: «La major
part d’aquests docs. semblen referir-se sigui a la cansalada d’un porc o a tota
la penca d’aquesta, o bé més vagament a tot un porc mort o a carn de porc en
general. N’hi ha, però, uns quants el context dels quals tant permetria
referir-los a això mateix com a un porc que hom engreixa o ven, i algun que
sembla referir-se clarament a la bèstia viva.» També ens diu que «no és un mot
romànic en general, ans desconegut en la major part de llengües germanes; també
l’ignora el castellà [...]. Vers el Nord, en canvi, el mot s’estengué molt,
sobretot a l’Edat Mitjana, per terres de França
[...].»
Per tant, sembla clar que en la llengua actual el mot bacó ha quedat molt restringit (malgrat
la vitalitat que pogués tenir en l’època medieval) i no ens sembla adient de
reintroduir-lo per a substituir un anglicisme, pel fet que ja disposem d’altres
paraules ben genuïnes (ja n’hem citada una: cansalada viada o cansalada).
Segons les zones geogràfiques, sobretot la cansalada fregida o cuita a la
brasa, rep diversos noms: xulla, panxeta,
ventresca, rosta, banda de porc... De tota manera, en alguns indrets és més
usual de fer servir xulla, ventresca
o panxeta per a referir-se a la
cansalada viada d’un porc mort de fa poc. En aquest mateix sentit, el DCVB
distingeix xulla fresca de xulla vella. També cal tenir en compte
que al País Valencià xulla és usat
com a sinònim de costella de diversos animals (potser a través d’un contagi del
significat del mot castellà chuleta). Panxeta no és documentat en cap
diccionari general català amb aquest significat, però en castellà es troba
documentada la forma panceta (‘hoja de tocino entreverada con magro’)
que segons Joan Coromines (Diccionario
crítico etimológico de la lengua castellana) pot provenir de l’italià panzetta. En català, a la major part de
persones amb qui hem parlat, el mot panxeta els sembla que s’ha estès molt
modernament i no recorden que antigament fos un mot popular. És probable que
aquest mot, malgrat tenir una forma perfectament catalana, sigui un calc del mot
castellà o, en tot cas, un dialectalisme que s’ha estès per la semblança amb la
paraula castellana. La cansalada viada
s’extreu de la zona del ventre o de la panxa del porc; per tant, pel
significat no ens ha d’estranyar que s’anomeni panxeta o ventresca. Ventresca sí que és recollit en els
diccionaris generals, però potser hi ha certa reticència comercial a fer-la
servir, perquè en castellà aquest mot només s’usa per a parlar de la ventresca dels peixos. Pel que fa al mot
rosta, sembla que es refereix més
sovint a la llenca de cansalada fregida o rostida, tal com indica el mateix nom,
que, segons Coromines, és un derivat del verb rostir. Rosta també es fa servir per a
referir-se al pa fregit amb suc de cansalada.
Cansalada viada i panxeta o ventresca són les formes més usades per
cansaladers, gastrònoms o empreses de venda de carn.
Vegem-ne alguns exemples:
«Cansalada madurada. Com en el cas del llom, la cansalada de la panxa,
curada i seca, s’obté penjant en el celler peces prèviament amanides amb sal i
pebre» (http://www.catalancooking.com).
«La cansalada natural es troba situada sota el llom del
porc, entre la pota del darrera (pernil) i la pota davantera (espatlla),
presentant-se sempre amb la pell. En l’elaboració de la cansalada amb pebre
s’utilitza el pebre com a assecant natural, un mètode tradicional de conservació
de les peces de carn i dels embotits» (http://www.gastroteca.cat).
«Ventresca o cansalada. Les penques o “mans” de cansalada, grassa, viada,
panxeta o ventresca, se salen o bé s’hi posa sal i pebre. Hi ha la del coll, a
la Garrotxa considerada més gustosa. Malauradament aquests noms han estat
abandonats pels de “panxeta”, “beicon” o bacó» (Jaume Fàbrega, Matar el porc: http://blocs.mesvilaweb.cat/jaumefabrega).
«Bacó fumat» i «ventresca doble curada», curiosament són les formes
escollides pels supermercats Bonpreu. En preguntar-los per què en un cas parlen
de bacó i en l’altre de ventresca, des de l’empresa em responen
que diferencien la ventresca del bacó pel tall en l’extracció de la peça de
carn, en el cas del bacó fet més
arran de les costelles, amb la qual cosa té més carn magra que no pas la ventresca, tot i que ambdós productes
són extrets del mateix lloc del porc.
Per tant, d’acord amb el que hem dit (i amb el que diu Jaume Fàbrega),
aconsellem d’usar en un llenguatge estàndard cansalada viada (sobretot quan ha estat
adobada amb sal o pebre perquè es conservi durant uns mesos) o ventresca (sobretot quan és fresca).
Així, podem parlar de cansalada grassa,
cansalada fumada, cansalada viada, cansalada amb pebre, cansalada del coll,
ventresca... Sempre sense oblidar els sinònims dialectals xulla, panxeta, rosta. En canvi, el mot
bacó aconsellem de reservar-lo per a
insultar aquells qui ens estrafan la genuïnitat de la llengua amb la
innecessària introducció de mots i expressions manllevats.
8)
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon
Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
39)
La plaga del mínim
esforç
Ramon Sangles i
Moles
Els mestres i els ensenyants estan desesperats: els alumnes no escolten,
viuen dispersos i neguitosos. D’on els prové tant esverament i tanta
manca de concentració? Ai las!, davant una pel·lícula de dibuixos
animats bé estan quiets i atents. Indubtablement, tot prové de la plaga
del mínim esforç a l’hora d’haver de fer els deures. No pot ser que els
avenços ens enganduleixin i rovellin tant.
Tots sabem que hi ha matèries que són un os de mal rosegar, però
no les podem passar per alt; hem de superar la mandra, la deixadesa, el
relaxament. La vida d’una persona ha d’anar indefectiblement dirigida
i lligada a compromisos, a desig de superació, a ganes de servir. Sense
esforç i constància no es va enlloc. No és el mateix viure una vida
assossegada, cosa bona i aconsellable, que fer el mandra, i això,
no!
La vida és lluita i aventura, imaginació i creació. Tot ho hem d’enfocar
a millorar la nostra vida i la dels altres; sempre hem d’estar desperts
i oberts amb vista al progrés a fer bones obres.
Només amb il·lusió, imaginació i una bona coneixença de les
circumstàncies que ens envolten podrem superar la monotonia per la novetat i
l’encant de cada moment
present.
9)
Diàlegs entorn del català científic i
tècnic
La Fundació Torrens-Ibern us convida a la
propera Sessió de Diàlegs
- Data i hora: dilluns 31 de gener del 2011, a
les 19 h
- Lloc: Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona -
Passeig de Gràcia, 50, 5ª planta, Barcelona
Dins l’esquema previst per a
aquestes sessions (presentació d’un o diversos temes, seguida de debat), el tema
presentat serà:
UN LLIBRE D’ESTIL PER
A L’ESTADÍSTICA CATALANA
A càrrec de Joan Abril,
responsable de llengua i edició a l’Institut d’Estadística de
Catalunya
10)
La parla de l'Urgell
Pere
Ortís
La fonètica
La fonètica, és a dir, el so, l'accent donats a
les lletres i paraules, és importantíssima, per tal com marca el tret més
peculiar –i
immediatament notat–
d'un dialecte. Raó per la qual és fonamental i cal conèixer-la bé i
practicar-la bé per a donar-hi el veritable caràcter. Per sort, és allò que
s'imprimeix vitalment en la blana percepció de l'infant i hi sol restar per tota
la vida –si
no es presenten agents funestos que la pertorbin durant la infantesa. Observeu,
al voltant vostre, com els més tendres marrecs que comencen a xerrar encaixen
amb meravellosa exactitud la fonètica dels de casa i dels
veïns.
La fonètica té un tractament molt tècnic, per
a explicar-la amb justesa cal usar l'Alfabet Fonètic Internacional, i aquest
ningú no el coneix ─llevat dels pocs que es dediquen professionalment a la
llengua. Aquí, doncs, no la tractarem, ja que pretenem fer un manual afable i
pràctic per a tots, sense entrar en tecnicismes que espantin o, pel cap baix,
que cansin els usuaris. La nostra finalitat és que el lector s'adoni de la
riquesa del nostre dialecte i que la recordi, que s'hi familiaritzi i li doni
via a la pràctica de cada dia i en tots els àmbits. Que és l'única manera de
salvar-lo de la mortal amenaça que pesa sobre el seu cap. La fonètica vindrà, i
es mantindrà, paral×lelament amb l'ús del nostre
argot.
Amb tot, sí que vull assenyalar al lector el
llibre de Josep Maria Cots i Caimons, Premi Valeri Serra i Boldú 1983-86,
Apunts per a una descripció de la parla de Bellpuig, on hi ha feta una
descripció de la fonètica de Bellpuig. Se cenyeix a la fonètica de la vila, és
clar, però aquella és bàsicament la de l'Urgell i del Pla d'Urgell, i, per tant,
vàlida; de fet, una ajuda excel×lent per a estudiar la d'ambdues
comarques.
I pel que fa a les nostres peculiaritats
morfològiques i fonètiques, segur que compartides amb altres comarques de
ponent, com és ara no ho tocos, no ho faços, que n'hi
haigo per a tothom, etc., cal dir que amaguen un encant entre infantil i
pagesívol, no corros que et fotaràs d'oros, que tan sols sap trobar
aquell que ha nascut en aquest terrer i que hi està fet de la infantesa. La
nostra a final de paraula femenina, pronunciada com una e oberta, saladeta,
crua, és domèstica i fa una ferumeta de llar i de carrer que enamora. Poc
siroll i que duro! és únic, és sensacional, no és un tast per a
profans.
Un esbós de geografia
L'Urgell i el Pla d'Urgell són dues comarques
contigües, que es troben dalt de la meitat sud de Catalunya, aquella a sol ixent
i l'altra a ponent. No són de les més grans; les seves dues àrees juntes no fan
la de la Noguera. Les limiten aquesta comarca pel nord i el nord-oest, la
Segarra pel nord i el nord-est, la Conca de Barberà pel sud-est i el sud, les
Garrigues pel sud i el sud-oest, i el Segrià per
ponent.
Fan una plana esbatanada i envoltada
d'horitzons lúcids –quan
no les soterra la boira–,
circumdada de serralades que no li barren la profunditat del cel, ni la del món.
Aquestes serralades li fan la mercè de situar-la en una geografia concreta,
alhora que li serveixen de monjoies referencials del seu lloc dintre el globus
de la terra. La plana no té muntanyes perquè s'hi despleguin escenografies que
treuen l'alè, com és ara les del Pirineu, però li trenquen la monotonia una
colla de turons i alguna fondalada frescal que amaguen un encant secret, el qual
prou que saben trobar els més sensibles a la naturalesa.
No està en contacte amb el mar, ni la solca cap riu cabalós perquè la impregnin
d'universalitat, tant com el mar i els corrents fluvials civilitzen els pobles.
Però és amanyagada per la marinada, que li gemega accents d'allà dellà de les
aigües, i s'amara dels efluvis del Corb, els quals l'han modelada oberta i
receptiva, qualitats que darrerament han ajudat a descloure el seu talent i a
universalitzar-se, arran de l'eclosió de la pràctica dels estudis, la qual ha
tingut lloc especialment arran de l’eclosió de l fruita en aquestes
comarques.
Dons que han estat propiciats pel
caràcter feraç de les seves terres, les quals, mitjançant la veta d'aigua ben
pensada i constant del canal –el
canal d'Urgell–
han establert la sòlida base econòmica que necessita un poble per a
desenvolupar-se, produir saviesa i educar els seus fills. La fruita de ponent,
miraclera.
La plana conté dues capitals, Tàrrega i
Mollerussa, no prepotents, no extraordinàries, però que es desclouen a un ritme
satisfactori, conscients del seu lloc entre els pobles de la moderna i dinàmica
Catalunya. Encara hi poden ser afegits els nuclis considerables d'Agramunt i
Bellpuig, viles històriques on també palpita la flama de la cultura, la qual,
totes, tracten d'irradiar a la seva respectiva
rodalia.
A la plana existeix el neguit per millorar
en tots els aspectes de la vida humana, en el món d'avui. Hi és viu el sentiment
d'identitat nacional, hi ha molt jovent fidel a la terra i que sap que ha de
col×laborar a forjar la plena sobirania de Catalunya. L'Urgell, als inicis del
segle XXI, ha deixat certament de ser provincià i mira amb fermesa endavant, a
Europa, al món, per tal de bastir la seva universalitat sobre el puntal
inamovible de la catalanitat. El nostre jovent té clar que vol una Catalunya
lliure, dintre el concert dels pobles lliures d'Europa. L'Europa amb un sol
Parlament, en substitució dels Estats artificials i genocides –la
nostra única esperança.
Com a resum de tot això
exposat fins ara, vull citar unes paraules de García Lorca, les quals adreço
sobretot al nostre jovent: Les reivindicacions culturals són les úniques que
salven els pobles. Ni la política, ni el terrorisme, ni la guerra: les
reivindicacions culturals. L'insigne poeta andalús. Paraules per a meditar, tots
plegats. Les hauríem d'escriure amb lletres de foc al frontis de tot local
cultural i haurien de ser lema de totes les nostres activitats patriòtiques. La
cultura catalana, que és bàsicament la llengua, ben vindicada, ben practicada,
serà l'única que ens farà lliures.
11)
Tots ho
sabíem, tots en parlàvem, però ningú en realitat s'ho havia acabat de creure. A
partir del 2 de gener la nova llei entrava en vigor i tothom hauria d'assumir la
situació que se'n desprenia. I malgrat tot, malgrat les xarrades, les converses
i les elucubracions fetes sobre el tema, arribà el 2 de gener i tots ens vam
sorprendre en veure que havia arribat el moment d'acatar la nova llei del
Govern.
Recorde al cap d'un dies,
potser el 4 o el 5 de gener, que la meua parella i jo vam anar a un pub que
solíem freqüentar i després de servir-nos, el mateix amo del local, les dues
cerveses que acostumàvem a demanar-hi, ens vam posar a xarrar de les nostres
coses en veu baixa. Ningú, pensàvem, ens escoltava. Anàvem ben errats,
però.
El mateix propietari del
pub se'ns va acostar amb una lleugeresa, per a mi que el coneixia de tota la
vida, insòlita i ens va dir: "Amigos, ya conoceis la nueva situación.
Comportaos bien y no me veré obligado a echaros a la calle o llamar a la
polícia". Nosaltres, incrèduls i una mica bocabadats, vam assentir en
silenci i vam continuar bevent cervesa, tímids i
temorencs.
Recorde que de tant en
tant mirava de reüll la resta dels clients que hi havia al local i vaig creure veure en tots el mateix
estupor dibuixat en llurs cares. Com podíem haver arribat a aquesta situació?
Com, de colp i volta, ens havíem convertit tots, ciutadans normals i decents, en
presumptes delinqüents vigilats per les forces de l'ordre? I el que era pitjor
encara, vigilats pels mateixos conciutadans! Tots contra tots. Tots convertits
en policies.
Però la cosa, és clar, no
havia esdevingut de colp i volta. La cosa ja venia d'antic, de feia anys, potser
segles. Repressió i persecució contra les llibertats del ciutadans per part de
l'Estat. Era una cosa ben coneguda de sempre.
Però en els darrers anys la
campanya informàtica –sempre interessada, sempre manipuladora– contra nosaltres
s'havia incrementat fins a tornar-se virulenta. Els missatges eren ben clars i
precisos. Venien sobretot dels mitjans d'informació afins a la dreta espanyola,
però també, sovint, de l'esquerra (de certa esquerra moderada, vull dir): Calia
reforçar la unitat d'Espanya. Calia defensar els drets democràtics de la majoria
de la població. No es podia permetre que una o unes minories imposaren els seus
criteris al país sencer, a la nació. Així doncs, el Govern aprovà una llei que
pretenia posar ordre davant de tants desficacis i injustícies, deien. A partir
del 2 de gener quedava prohibit terminantment parlar en llocs públics en català
(i les seues varietats dialectals), gallec i èuscara. L'incompliment d'aquesta
llei seria motiu de fortes sancions econòmiques tant als infractors com als
propietaris dels locals afectats. Una bona xarxa d'inspectors se'n farien
càrrec. En general tot just es permetia parlar en la nostra llengua
("autonòmica", en diuen alguns) a l'aire lliure i en terrasses d'establiments
hostalers sense sostre i fitades per un màxim de dues parets. Tampoc era
possible expressar-se en la llengua de Joanot Martorell als recintes dels parcs
infantils i àrees o zones de joc per a la infància a l'aire lliure ni dins les
instal·lacions clíniques, encara que estigueren també al
carrer.
El missatge que ens deixà
el Govern era ben clar i contundent. En realitat aquesta no pretenia ser una
llei restrictiva o prohibitiva, car el veritable motiu d'aquesta llei era o és
la de preservar els drets dels no catalanoparlants, majoria de la població de
l'estat en definitiva. No es pot oblidar aquest punt fonamental. El catalanisme
és una malaltia, com també ho són el galleguisme o el basquisme, i per això el
Govern se'n fa càrrec i a part de facilitar la creació de clubs de
catalanoparlants, gallegoparlants i bascoparlants (per a parlar-hi sempre en la
intimitat, és clar), va posar tots els mitjans al seu abast perquè les
autoritats sanitàries ajudassen els afectats a la seua curació. No parlar en
castellà dins d'Espanya, ens deia el govern de Madrid, no sols és nociu,
addictiu i perjudicial per a la salut, també és molest per a la gent que rodeja
el catalanoparlant (catalán de mierda, segons l'alegre i simpàtica
terminologia de la parla popular de Madrid). Arribar a casa, després d'una
eixida nocturna, fent pudor a català, valencià, balear, gallec, etc, o veure un
deliciós plat de menjar fet malbé per una conversa no castellana a la taula del
costat, són coses que ja no tornaran a succeir.
Després de meditar en
silenci sobre tot aquest assumpte, la meua parella i jo, ens vam acabar la
cervesa, vam pagar i vam eixir al carrer. Necessitàvem parlar en valencià una
mica. Sort que no teníem cap parc infantil proper. L'amo del pub ens va dir amb
un somriure una mica forçat: "Adiós amigos. Hasta pronto". El seu
accent valencià era brutal i aclaparador. Potser caldria corregir això
també?
Comunicació
presencial: veu
Joan Tudela
En
la comunicació presencial, la veu és el més important de tots els factors
comunicatius. És més important la nostra veu que les nostres paraules. La ràdio
ha esdevingut un gran mitjà de comunicació de masses basant-se en la veu (sovint
acompanyada de la música). Quan sentim gravada la nostra veu, diem: aquesta no
és la meva veu (i és perquè nosaltres la sentim diferent de com la senten els
altres). Un cop convençuts que és la nostra veu, diem: doncs si és la meva veu,
a mi no m’agrada. Aquesta reacció és ben normal, però s’ha de superar. Hem
d’estimar la nostra veu personal. Si en volem treure profit i la volem millorar,
el primer que hem de fer és apreciar-la. Com que la veu és tan decisiva en la
comunicació presencial, tractarem un a un els diferents aspectes de la nostra
veu, que és com és, però que sempre pot ser millorada, en el sentit d’adequar-la
a cada situació comunicativa.
Del llibre Llengua i
comunicació.
joantudela@periodistes.org
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-