Suposo que amb "en termes de llarga durada" volia dir en comparació a èpoques passades dictatorials, durant les quals no es podia publicar cap llibre en català i l'única llengua permesa als mitjans de comunicació era la castellana. Uns temps d'ignomínia durant els quals el director de La Vanguardia , aleshores Espanyola , Luis de Galinsoga, s'adreçava als lectors per recomanar-los " pensar como Franco, sentir como Franco y hablar como Franco, que, hablando naturalmente en el idioma nacional, ha impuesto su victoria ", i el governador civil de Barcelona, Wenceslao González Oliveros, feia perseguir les persones que s'expressaven públicament en català. No hi ha dubte que si comparem aquests darrers vint anys amb els anys 40 del segle XX, ens podem sentir, si no triomfants i satisfets, almenys conformats.

En efecte, en aquest sentit, la situació de la llengua catalana ha millorat. Ningú discuteix a aquestes altures, tret d'algun indocumentat, si el català és llengua o dialecte, com passava a les acaballes del XIX. Tampoc cap escriptor de prestigi, com Unamuno a la seva època, considera avui que el català és una llengua residual que cal abandonar per una de més abast, "la vella espingarda en front del modern màuser", com li agradava repetir al rector de Salamanca, amb un exemple prou bèl·lic. Ni cap filòleg de peanya, com Menéndez Pidal, proposa estudiar el català a la universitat però no a l'escola, on només cal aprendre castellà. Així ho defensava el que després seria director de la Real Academia Española des de les planes del diari El Imparcial .

A hores d'ara, ni tan sols els intel·lectuals castellans, preocupats per l'ús del castellà a Catalunya, fan referència a les qüestions abans esmentades: llengua/dialecte, llengua residual/llengua majoritària, llengua objecte d'estudi universitari/escolar; expressen només la seva por que el castellà sigui menyspreat o fins i tot perseguit a Catalunya. Si ens visitessin més sovint, podrien adonar-se que la temença és debades. No hi ha cap català que no entengui el castellà, cosa que no succeeix a l'inrevés. La llengua en perill a Catalunya no és la castellana, sinó la catalana, i si no es prioritza, pot desaparèixer. Els sociolingüistes asseguren que no hi ha res de natural o de necessari en l'ús, la difusió, la vida o la mort de les llengües, sinó que depèn de les decisions humanes. Al meu entendre, la desaparició del català no sols seria una pèrdua tràgica per a Catalunya, sinó també per a Espanya i Europa. Cal recordar que la primera vegada que la filosofia va parlar en una llengua vernacla europea fou en el català de Ramon Llull i que és més ric un estat que té quatre llengües que un que en té només una, per més majoritària, estesa i prestigiosa que sigui.

Mascarell recordava a l'entrevista que l'escolarització en català, per una banda, i la TV en català, per una altra, han aconseguit que la majoria de persones que viuen i treballen a Catalunya entenguin el català i tinguin competències lingüístiques suficients per usar-lo. Però això no vol dir que l'emprin en la seva vida quotidiana. A la Universitat Autònoma de Barcelona, on ensenyo des de fa molts anys, he observat amb recança i un cert estupor que ara que es fan les classes en català, la llengua emprada fora de les aules pels estudiants és majoritàriament el castellà, cosa que no succeïa a finals dels 70 i començament dels 80. El mateix passa al carrer, pel que fa a Barcelona. Encara que no hem arribat al cas de València capital, on el castellà és la llengua quasi absoluta de comunicació, a Barcelona el que més se sent és el castellà, seguit, en algunes zones, de l'àrab.

Em consta que els llibres més prestats a les biblioteques són en castellà i que entre una traducció al castellà i una al català d'un mateix autor, l'escollida per la majoria és la castellana. Un informe encarregat per l'Associació d'Editors en Llengua Catalana i el Gremi d'Editors, Hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya , del 2009, assenya que el castellà és la llengua habitual de lectura d'un 73,1% de la població i el català només d'un 22,2%, tot i que un 91,8% té competència lingüística per llegir en català.

I és aleshores quan poso interrogants a l'afirmació de Mascarell: viu el millor moment de la seva història, el català? I de quin català parlem? D'una llengua plana, minsa, encongida i humiliada sovint no pels enemics de fora sinó pels amics de dins? De vegades els mateixos polítics que diuen defensar-la, empren una llengua farcida de castellanismes i anglicismes. Fa uns dies, en una conversa privada un abrandat nacionalista amb càrrec polític d'estrena va deixar anar amb un optimisme de molt mèrit aquest cop de puny: "Ara lo que hem de fer, pues , és treballar full time pel país". Com que el vaig mirar amb ulls de sorpresa, va puntualitzar: "T'ho dic de vritat ".