Butlletí número 430 (dimarts 25/01/2011) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
8) Enric Valor, el valor
de les paraules
9) Divendres que ve en
InfoMigjorn Cap de Setmana
1)
Publicat en el diari digital laMalla.cat
dilluns 17 de gener del 2011
(Publicat al diari Avui el 15 de
maig del
1989)
El que diré ara no és gaire ortodox, però de tota manera ho
diré. Entre trobar un eslògan brillant i escriure un vers colpidor no hi ha cap
diferència. Un creatiu publicitari i un poeta fan la mateixa feina. Afluixem:
hem exagerat una mica. No és ben bé el mateix un eslògan que un vers. El creatiu
és anònim i es guanya molt bé la vida; el poeta és famós i viu de l'aire del
cel. Però tornem-hi. Tant l'eslògan com el vers miren de seduir-nos amb poques
paraules, però ben triades. Tenim eslògans poètics i tenim versos
publicitaris.
Europa ets tu és l'eslògan de la coalició Esquerra dels Pobles
(Bandrés, l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra i companyia). És brillant, és
poètic, és becquerià. Tothom coneix aquells versos de Gustavo Adolfo Bécquer:
"¿Qué es poesía? ¿Y tú me lo preguntas? / Poesía... eres tú." Mentida. Tothom no
els coneix. Molta gent els ignora. Per exemple, el creatiu que ha ideat
l'eslògan Europa ets tu. Bé, ara es veu que ja els sap, però en el
moment de donar a llum l'eslògan els desconeixia.
Què vol dir, doncs, ser original? És original aquell que segueix un camí
propi per arribar a descobrir una cosa que per a ell és nova, tant se val que
algú, abans o en un altre lloc, ja l'hagi descoberta. L'originalitat és sempre
un mèrit, un encert. Això que acabo de dir, segurament, ja ho deu haver dit
algú, encara que a mi no em consta. Tot és plagi. I dir que tot és plagi és un
plagi. De Josep Pla, en concret. Bé, ara ja no és un plagi, sinó una citació. I
quan no esmentem l'autor que ens inspira però sabem que, almenys els entesos, se
n'adonaran, llavors diem que és un homenatge. Total, que entre influències
conscients i coincidències involuntàries, fóra impossible ser original, sinó que
ser original és una altra cosa, que no depèn del que els altres fan sinó del que
fa un mateix.
A l'hora de rellegir aquest article meu del 1989, com que han
passat tants anys, és com si el llegís per primera vegada i com si no fos
meu. I m'agrada més ara que el dia que el vaig escriure. Tot plegat no és gaire
original: és una experiència compartida per molts dels que ens dediquem a
l'escriptura creativa.
Publicat a la web de la cultura
d'Andorra
3)
Publicat en el diari ARA dijous 6 de gener del
2011
L'adjectiu gran té un sentit literal i
un de figurat. En sentit literal, indica grandària, però a diferència de
petit , és una grandària que només pot tenir dues dimensions: una plaça o
un pis poden ser grans. Sembla, però, que per pressió del grande, el
gran se'ns ha anat inflant fins a esdevenir tridimensional. "Té el cap
gran" hauria de ser en català genuí "Té el cap gros"; i "Quin gos més gran!" és
un castellanisme si parlem del volum de la bèstia.
En sentit figurat, gran
expressa el grau elevat d'alguna qualitat, però aquest sentit -ho vèiem ahir-
només el té anteposat al nom. Podem tenir un gran problema o bé un
problema molt gros: és molt discutible que en un català no interferit un
problema pugui ser gran. Podem dir una gran mentida o bé una mentida
molt grossa: les mentides no són (no eren) grans.
Que la mentida i el gos siguin grossos
depèn de nosaltres. Veig al Google que avui les mentides grosses doblen les
grans, però ja hi ha quatre gossos grans per cada un de gros. Pot passar que
gros per al volum físic sobrevisqui només en expressions idiomàtiques. I
que els capgrossos i el peix gros que es menja el petit acabin sent els únics
testimonis d'un ús arcaic. La realitat és que el peix gran ja gairebé s'ha
cruspit el gros. En aquest procés, la llengua, com a sistema de comunicació, no
hi perd res. Però el català, com a signe d'identitat, té un problema, un
problema ben gros.
4)
Publicat a tribuna.cat dimarts 11 de gener
del 2011
Crec que ja és hora de desmentir,
rotundament, el tòpic del nens que no saben castellà, perquè és una mentida
repetida moltes vegades que ha acabat fent forat. Des que un conegut polític va
dir que els nens d'Olot, i em sap greu perquè últimament tot passa a Olot, no
sabien castellà, es va utilitzar com a excusa per justificar la introducció de
la tercera hora de castellà i, ara, per justificar la sentència que imposa el
castellà a les escoles de Catalunya.
Si hom va a les escoles
catalanes comprovarà que no hi ha cap alumne que no sàpiga castellà, però
en trobarà molts que no saben català. Aquest fet ni preocupa ni ha preocupat mai
al Govern espanyol, però que un sol nen no pugui aprendre en castellà
preocupa tant l'Estat que el Tribunal Suprem ha imposat la llengua castellana a
l'ensenyament.
Alguns farien bé d'informar-se abans de parlar de les
escoles catalanes. L'escola, arreu del món, reflecteix la societat en la qual es
troba i a la nostra societat hi ha dues llengües que conviuen en desigualtat de
condicions. Hi ha una llengua dominant i una dominada, una llengua necessària i
una innecessària. En aquest país es pot viure perfectament, de fet hi ha molta
gent que hi viu, sense saber català ni conèixer-ne l'existència, malgrat ser la
llengua pròpia del país i, en canvi, no es pot viure sense saber
castellà.
I a l'escola també hi ha una llengua dominant el castellà
i una llengua que, malgrat ser la llengua d'ensenyament, no és prou coneguda ni
parlada per tots el alumnes quan acaben l'educació obligatòria. L'objectiu de
l'escola catalana és que tots els alumnes en acabar l'escolaritat siguin capaços
d'entendre, expressar-se i escriure en les dues llengües en igualtat de
condicions. Això es pot entendre fàcilment a no ser que es tinguin altres
propòsits més enllà del coneixement i ús de la llengua.
La immersió
lingüística és un mètode per aprendre segones llengües que s'ha utilitzat amb
èxit en diversos països. A Catalunya, malauradament, hi ha molts alumnes que no
saben català perquè el model no s'ha aplicat rigorosament. Malgrat l'ensenyament
del català i en català hi ha molts alumnes que acaben l'escolaritat sense
saber-ne, si deixa de ser llengua preferent a l'educació el seu coneixement i,
com a conseqüència, l'ús social disminuirà notòriament i em temo que aquest és
l'objectiu que persegueix la sentència.
Els alumnes i els ciutadans han
de poder decidir en quina llengua volen expressar-se, però per poder decidir han
de conèixer-les totes dues i això és el que fa l'escola catalana. Si no es fa
així els ciutadans d'aquest país seran ciutadans que s'expressaran només en una
sola llengua. És això el que volen, però que ho diguin sense embuts.
5)
Publicat a tribuna.cat dijous 13 de gener
del 2011
L'actuació del govern Camps en matèria lingüística amb l'accentuació de
les retallades pressupostàries a la
cultura i la comunicació en llengua pròpia han conduit el sector de la premsa
escrita al País Valencià a un estat més alarmant del que en general acostuma a
estar arreu. Davant un paradigma comunicatiu al País Valencià dominat gairebé en
un 100% per la llengua castellana, l'Associació Ciutadania i Comunicació
(associació de consumidors que agrupa a més d'un centenar de persones) i
l'Associació de Publicacions Periòdiques Valencianes (APPV) ja van engegar la setmana passada un
pla per enfortir la premsa en valencià en territori propi: “Millora la teva
dieta mediàtica. Consumeix publicacions valencianes”.
Seguint
aquesta mateixa línia, el president de l'APPV, Francesc Martínez, ha denunciat a
una entrevista la l'Avui
que a les terres valencianes es viu una situació de “colonialisme
mediàtic” en la qual el panorama comunicatiu valencià es troba
“dominat pels grans grups” de comunicació de l'Estat. Martínez,
coneixedor de les no-polítiques lingüístiques de la Generalitat valenciana (com
així les anomena) ha indicat que una llengua minoritzada no està en les mateixes
condicions de competir amb una llengua d'Estat “per la diglòssia que es
produeix a les comunitats bilingües” i ha lamentat que l'executiu de
Camps sigui l'administració que menys diners dedica a la promoció de la llengua
pròpia als mitjans: “Menys fins i tot que Astúries”.
Martínez ha sentenciat que aquestes actuacions polítiques responen al
laissez faire, és a dir, a una política “encaminada a que el
valencià [català] no reviscole” perquè hi ha “una
intencionalitat política per marginar tot allò que signifique defensa de la
llengua”. L'entrevistat finalment, ha assegurat que en el món de la
globalització si una llengua no té presència en els mitjans de comunicació,
“no existeix”, cosa per la qual ha defensat les polítiques de
normalització lingüística com a mesures que “donen valor d'utilitat a la
llengua”: “A Catalunya, El Corte Inglés troba que el català és
útil i s'anuncia en català; al País Valencià, en canvi, ho fa en
castellà”.
6)
Publicat en el DIARI DE BALEARS dilluns 17
de gener del 2011
La seva obra La torre Eiffel és una reflexió sobre
l'espoli que pateixin els països sotmesos a un Estat reconegut internacionalment
i oficial
L'escriptor Joan Guasp ha estat guardonat amb el premi Llorenç
Moyà, dotat amb 3.000 euros, per la seva obra La torre Eiffel, "una tragicomèdia
en la qual es reflexiona sobre l'espoli constant que pateixen els països
sotmesos en un Estat reconegut internacionalment i oficial i sobre les
conseqüències que es deriven de tot això: el colonialisme cultural, polític i
moral", segons paraules del mateix autor. El batle de Binissalem, Jeroni
Salom, va ser l'encarregat de lliurar a Joan Guasp el
premi dissabte vespre al casal de cultura de Can Gelabert. Es tracta de la
segona edició d'un certamen impulsat per l'Ajuntament de Binissalem i per la
Fundació Llorenç Moyà, que amb el patrocini de la Caixa d'Estalvis i Pensions de
Barcelona, vol recordar el poeta i dramaturg binissalemer Llorenç Moyà, a més
d'estimular l'escriptura dramàtica en català. Precisament, durant la recepció
del premi, Joan Guasp va recordar amb emoció les seves trobades amb Llorenç Moyà
sent adolescent, qüestió per la qual el premi li resulta especialment emotiu i
significatiu.
Segona edició
En la segona edició del certamen
Llorenç Moyà d'Obres Dramàtiques han concursat quatre obres. Allende
vx. Khrusxov, d'Antoni Lluís Reyes, que ha resultat finalista. A més de la
dotació econòmica de 3.000 euros, també se'n publicarà l'obra guanyadora. El
jurat del premi Llorenç Moyà ha estat format en aquesta segona edició per Josep
Ramon Cerdà, delegat d'Arts Escèniques de la Conselleria d'Educació i Cultura,
pel crític Francesc M. Rotger i l'escriptor binissalemer, Jeroni
Salom.
7)
Mercè
Piqueras
Enric Valor, el valor de les
paraules