InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 19 (divendres 21/01/2011) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - fer com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer,
fan
2) Josep Daniel Climent
- Els homenatges a Enric Valor: un balanç
provisional
3) Antoni Llull Martí - Les males i les
maletes
4) Jordi Davó -
Conferència de pau
5) Màrius Serra - Mistaire?
6) Ramon Sangles i Moles - Crisi en la comunicació
7) Softcatalà presenta el nou
Recull de termes versió 4.2
8) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(L'autor, El llibre, Presentació i
Contingut i fonts)
9) Parla Pompeu Fabra: document sonor amb les veus de Pompeu Fabra, Delfí
Dalmau, Joan Fuster i Josep Maria
Llompart
10) Premi Lupa d'Or per al llibre
Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori, de
Josep Maria Puig
Salellas
11) Oferta de feina a
Andorra
12) Joan Tudela -
Comunicació presencial: respiració
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig
(Llibre inèdit)
fer
com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer,
fan
Es diu quan algú
vol imitar el que fa una altra persona sense tindre’n els coneixements adequats,
la preparació adient. Es diu, de manera molt especial, dels xiquets quan volen
imitar les coses que fan els adults i no saben ni poden
fer-les.
|
–Mira quina gràcia el teu netet, volent fer un forat amb el
villamarquí.
–Sí, és com les martes de Tetuan, que tot lo que veuen fer,
fan. |
Aquesta dita és pròpia del parlar d’Alcoi, a on s’ha usat sempre i ha
sigut, i encara és, molt popular. Cal aclarir que, en aquesta expressió, la
paraula marta signfica mona, és a dir, primat antropomorf. En el
parlar tradicional d’Alcoi els primats de formes més o menys semblants a la dels
éssers humans s’han anomenat sempre martes, mai mones. I sempre
s’ha dit fer la marta o fer martades, mai fer la
mona o fer monades. A un alcoià, la paraula mona li recorda la
mona de Pasqua o, com a molt, la sota d’oros, però mai de la vida un
primat antropomorf. Això ha sigut sempre així, però no estic molt segur que
actualment els jóvens alcoians continuen usant la paraula marta amb el
significat que tradicionalment han emprat els seus avantpassats i que encara
emprem els alcoians de certa edat. La influència, tant del castellà com de la
llengua normativa, fa que aquestes denominacions divergents desapareguen
ràpidament. Però abans que desaparega del tot, jo, alcoià nascut l’any 1942 i
que ha heretat per tradició oral eixa accepció del mot marta, vull
deixar-ne constància escrita, perquè si no, d’ací a poc temps, ningú entendrà
què dimonis fa eixa paraula en la dita que estudiem.
Joan
Coromines en el seu DECat (V, 505a14) diu: «Eiv. “marticala: mona;
marticot: mico”» i més avant afig: «Sembla clar que han resultat de
catalanitzacions divergents d’un mossàrab eivissenc arabitzat». Probablement la
paraula marta usada pels alcoians per a denominar els primats
antropomorfs té un origen semblant al de les paraules eivissenques que cita
Coromines i que caldria esbrinar. Ací tenen els lingüistes un treball
d’investigació molt interessant a fer.
La
paraula marta, amb el significat de primat antropomorf, no l’arreplega
cap diccionari, valencià o català,
antic o modern. Ni tan sols apareix en el Diccionario general
valenciano-castellano de Joaquim
Martí i Gadea (València, 1891). Cal aclarir que, encara que habitualment es diu
que Martí i Gadea era alcoià, no era d’Alcoi sinó de Balones (el Comtat) i el
seu valencià no era exactament el parlar tradicional d’Alcoi, encara que,
evidentment, era molt semblant.
Tetuan és el nom d’una ciutat de Marroc i també el d’un mas d’Alcoi: el
Mas de Tetuan. No crec que la paraula que apareix en la dita tinga res a
veure ni amb la ciutat marroquina ni amb el mas alcoià, més aïna sospite que és
un simple redolí i res més.
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: fer com el
forat caganer, que fa tot el que veu fer
En castellà es diu: si todo lo que
veo no hago, en todo me cago
NOTA: Les dites equivalents a l’alcoiana estudiada, tant
l’usada pel català normatiu com la castellana, són clarament escatològiques
però, malauradament, no n’he trobat cap més amb el mateix
significat.
2)
Publicat en el núm. 731 de POSDATA, suplement de lletres
del diari Levante-EMV, de divendres 14 de gener del 2011
Els homenatges a Enric Valor: un balanç
provisional
Josep Daniel
Climent
El 13 de gener del 2000
ens deixava Enric Valor. Per aquest motiu, al llarg del 2010 han sigut nombroses
les iniciatives i homenatges duts a terme per part d’institucions i entitats
civils valencianes en record del desé aniversari de la seua
desaparició.
Pel que fa a les
institucions oficials, sense cap dubte, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb
la proclamació d’Enric Valor com escriptor de l’any 2010, ha sigut la que ha
posat en marxa un conjunt d’iniciatives més interessants, destinades no
únicament a reconéixer la seua aportació com a escriptor i gramàtic sinó també a
estudiar i analitzar el conjunt de la seua obra des de múltiples vessants. Hem
de destacar la inauguració de l’exposició Enric Valor, el valor de les paraules,
comissariada per Verònica Cantó amb la col·laboració de Vicent Brotons i Òscar
Pérez, així com la publicació d’un dens i completíssim catàleg, una unitat
didàctica, un còmic i una auca, el projecte Uns
pobles de rondalla i un documental, El valor de les paraules, emés el passat 20 de
desembre per Nou 2. Així mateix, l’AVL publicarà els propers dies el llibre Enric Valor, estudi i compromís per la
llengua i prepara per a finals del 2011 l’edició digitalitzada de la seua
obra periodística.
Una altra institució
que també ha engegat diverses iniciatives en record d’Enric Valor ha sigut
l’Institut d’Estudis Catalans, entitat de la qual el gramàtic castallut era
membre des de 1986. Així, el 8 de juny proppassat, la Delegació de l’IEC
d’Alacant, al front de la qual es troba Brauli Montoya, inaugurava la Biblioteca Enric
Valor, situada a la Seu Universitària Ciutat d’Alacant, i també el 8
d’octubre s’iniciaven les Tertúlies
valorianes, que se celebraran un dimecres de cada mes durant tot el
curs 2010-2011, amb l’objectiu de fomentar la conversa amb
els principals estudiosos de la figura de l’escriptor de Castalla. No
tenim notícies, però, de l’organització de cap altre acte per part d’aquesta
institució a Barcelona o València, tot i que considerem que seria molt més que
desitjable.
Dissortadament, però, a
nivell institucional no podem ressenyar més iniciatives; en aquest sentit és
especialment cridanera la incomprensible absència en aquests homenatges de
diverses entitats oficials. La primera, el Ministerio de Cultura del govern de
Madrid: ¿Algú de vostés pot entendre per què aquesta entitat ha dedicat tants
esforços a promocionar l’obra del poeta valencià Miguel Hernández amb motiu del
centenari del seu naixement -de la qual cosa me n’alegre moltíssim-, però ha
sigut incapaç d’organitzar el mínim acte de reconeixement a la figura de
l’escriptor valencià Enric Valor? ¿El motiu d’aquesta arbitrària actuació ha
sigut la diferent qualitat literària entre tots dos o es tracta purament i
simplement d’un flagrant cas de discriminació per motius de la llengua emprada
en les seues obres? Em sembla que la resposta és bastant òbvia i crec que a
Madrid i a la Delegació del Govern al País Valencià s’ho haurien de mirar amb
deteniment.
En àmbit valencià,
llevat de l’AVL, cap altra institució de la Generalitat ha preparat ni anunciat,
per ara, actes commemoratius del centenari d’Enric Valor. Ni la Conselleria de
Cultura, ni la d’Educació, ni el Consell Valencià de Cultura. Però tampoc la
Diputació de València, que el 1983 li concedí el Premi Sanchis Guarner, ni la
Diputació d’Alacant, que el 2001 li atorgà la Medalla d’Or, ni l’Ajuntament de
València que li adjudicà el Premi de les Lletres Valencianes el 1985 i el nomenà
Fill Adoptiu de València el 2001. Evidentment, encara estan a temps d’organitzar
els actes que estimen convenients per homenatjar Enric Valor, però de cap de les
maneres es podria entendre un oblit institucional del centenari d’un dels
nostres escriptors més universals. Bé, es podria entendre, però només des del
sectarisme i la intolerància, sentiments que mai poden marcar la línia
d’actuació d’entitats oficials.
En l’àmbit acadèmic,
ara per ara, els actes de record i homenatge envers Enric Valor encara són molt
minsos; de les cinc universitats que li van concedir el títol de Doctor honoris causa, només la de
València ha acollit l’exposició organitzada per l’AVL i va col·laborar en l’acte
acadèmic amb motiu de la seua inauguració, i la de les Illes Balears ha anunciat
per al febrer del 2011 una sèrie de conferències i la presentació de l’exposició
organitzada per l’AVL; en els propers mesos la resta de les universitats
s’hauran de sumar, esperem, al merescut homenatge a l’escriptor de
Castalla.
Però si la participació
institucional és, com hem pogut comprovar, bastant migrada en els homenatges a
Enric Valor tant pel desé aniversari de la seua desaparició com en el centenari
del seu naixement, a excepció, com ja hem assenyalat, de l’Acadèmia Valenciana
de la Llengua, en l’àmbit cívic i social la veritat és que la situació canvia
bastant. En aquest sentit, cal destacar les iniciatives de dues entitats
cíviques, Acció Cultural del País Valencià i Escola Valenciana-Federació
d'Associacions per la Llengua (FEV), que han estat les que més s’han implicat en
el record del gramàtic castallut. Pel que fa a la primera, el 6 de febrer del
2010 se celebrava un dels actes més primerencs, la Jornada «Homenatge a Enric Valor»,
organitzada pel Centre Carles Salvador, dirigit per Isidre Crespo, amb la
col·laboració de la xarxa d’ensenyants
1entretants. A més a més, durant els mesos de setembre i octubre, dins dels
actes organitzats arreu de les terres valencianes amb motiu del Correllengua
2010, s’ha retut un especial homenatge a la figura d’Enric Valor en moltíssimes
poblacions valencianes, entre els quals destaquem el dut a terme a Gandia on el
nét d’Enric Valor, Carles, llegí el manifest del Correllengua 2010. Així mateix,
ACPV ha editat una auca sobre Valor, obra de Xipell. Per altra part, Escola
Valenciana també ha estat especialment activa en el record del nostre escriptor,
tant a través de l’exposició Sendes i
carenes, el món d'Enric Valor com en les activitats des les Trobades
d'Escoles en Valencià del 2010 i sobretot en les previstes per al 2011, que
tindran com a lema “El valor del valencià”.
Altrament, també són
nombroses les entitats culturals que han organitzat actes en record d’Enric
Valor o els han anunciat per als propers mesos: l’Institut d’Estudis de la Vall
d’Albaida, la Societat Coral el Micalet, el Col·lectiu L’Andana de Puçol,
l’Associació cultural “El barranc” de Paiporta, la Unió Musical L’Horta de Sant
Marcel·lí i l’Associació de Veïns d’aquest barri de València, els Maulets de
Castalla... Alguns ajuntaments també s’han sumat a aquestes celebracions com ara
el de Muro, dins dels actes de la Fireta de Sant Antoni i el de Cocentaina, amb
un ampli ventall d’activitats. En el camp teatral cal destacar la representació
de l’obra Els valents de Valor, de
Manuel Molins, i Els barrets de
Valor, de Dani Miquel, en homenatge a la seua memòria.
Per altra banda, al
llarg de 2010 s’han publicat nombrosos articles periodístics recordant la figura
de l’escriptor valencià; especialment al Levante-EMV de València, però també a El País, edició valenciana, a Información d’Alacant, a l’Avui de Barcelona i a publicacions
digitals com Pàgina 26, L’Informatiu, Pica’m, El Metropolità, Portal de Xàtiva, Notícies Musicals i moltes altres. La
revista Saó dedica el seu Quadern del
mes de desembre a Enric Valor. L’Editorial Denes anuncia la publicació de
l’estudi L’obra literària d’Enric
Valor, de Vicent Escrivà. La revista El Tempir d’Elx prepara el seu
rellançament amb diversos articles sobre Enric Valor i la Falla El Mocador de
Sagunt celebra aquests dies una setmana cultural i ja té pràcticament enllestit
un volum molt interessant amb una desena d’articles sobre l’escriptor castallut.
No tinc notícia, però, dels actes que té previst organitzar Lo Rat Penat a qui
fou el primer professor dels cursos de llengua el 1949 i el president de la
Secció de Literatura i Filologia el 1960, però seria una manera de demostrar que
alguna cosa comença a canviar veritablement dins de l’entitat
ratpenatista.
Finalment, m’agradaria
destacar, per la novetat que suposa, les nombroses iniciatives sorgides en
diverses xarxes socials sobre Enric Valor, especialment a Facebook on s’han
creat pàgines que porten per nom Enric
Valor, Amics i amigues del Sr. Enric
Valor de Castalla o Cent Anys Enric
Valor, que possibiliten la ràpida difusió de qualsevol iniciativa ciutadana
al voltant del nostre gramàtic.
Evidentment, no és la
meua pretensió elaborar una llista exhaustiva de totes les activitats
realitzades durant el 2010 ni les previstes per al 2011, entre altres coses,
perquè només podria fer-me ressò d’un nombre molt reduït. I això és així perquè
Enric Valor fou, i ho és encara, un referent per a molts valencians tant per la
seua defensa i compromís en l’estudi i la difusió del valencià i la seua tasca
per enfortir l’aportació valenciana al conjunt de la llengua catalana com per la
seua immensa obra literària.
No ens ha d’estranyar,
per tant, la bona acollida de les iniciatives populars en la realització
d’homenatges i celebracions a Enric Valor, que espere que porten a reflexionar
les “nostres” autoritats i responsables polítics sobre la necessitat d’un
reconeixement més ferm a nivell institucional. El personatge bé que s’ho val. I
la nostra societat també.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni
Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg.
163)
Les males i les maletes
Antoni Llull Martí
Un
mot que avui ja no s’usa si no és per referir-nos a cosa del passat és
mala, com a substantiu, amb el significat de ‘saca (o cartera) per a transport
del correu’.
Aquest terme prové d’un mot germànic, que es troba en antic alt alemany
amb la forma
malaha, i en neerlandès, maal, en francès antic male i més
modernament
malle, i en català i en castellà mala. Els qui sàpiguen anglès,
segur que tot
d’una hauran pensat amb mail, i hauran encertat, puix que es tracta
d’una variant
de forma de la mateixa paraula. En català medieval el mot mala,
per referir-se
al correu, es va usar bastant.
Durant
el segle XIX era corrent referir-se, col·lectivament, als vaixells que
transportaven
el correu de la Corona
Britànica, i també passatgers i mercaderies, sobretot des d’Anglaterra a
Amèrica i a l’Extrem Orient, com a The English Mail, que es traduïa al castellà
com a «la Mala
Inglesa».
Del mot
mala sortí ja en temps antic (està documentat en el segle XIII) el
diminutiu
maleta, com poc més o menys pel mateix temps del francès male,
sortí malete, que no era exactament la caixa que avui coneixem amb aquest nom, sinó
una mena de
sarró o sac. Una cosa curiosa, a la qual es refereix el gran lingüista
Joan Coromines
al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana,
tom V, p. 392,
és que a la gent del poble, ignorant de la procedència i significació de
maleta, aquest nom els devia semblar de mal averany i els basters
devien
trobar-lo poc atractiu per als compradors, i per això intentaren
canviar-lo per
boneta, mot documentat en el segle XIV, però que no arrelà i hagué de
tornar a deixar
el lloc que li corresponia a maleta.
El mot
maleta amb el sentit actual de ‘caixa amb ansa i tanca per dur-hi roba
i altres
coses’, és d’ús relativament modern. S’usa sobre tot a Espanya i alguns
països
d’Amèrica, però a l’Argentina, maletas solen esser ‘alforges’, i a la
maleta li solen dir valija, que és la forma que prengué en castellà el
mot italià valigia, que passà al francès com a
valise, de la que sembla que prové la nostra valisa. Alguns etimologistes creuen
que valigia prové d’un mot àrab que significa ‘sac gros’, però altres hi posen
serioses objeccions. Coromines en diu que és
d’etimologia
desconeguda.
Publicat en el blog EL GRAN DUC
dimecres 8 de desembre del 2010
Jordi Davó
El passat 2 de desembre, Abelard Saragossà va fer una conferència sobre el
lingüista Josep Nebot (1835-1914). Que un professor universitari parle a un auditori, més o menys nombrós, d’un tema que coneix bé no
hauria de ser notícia. De fet, i amb tota la consideració que mereixen el
treball de Saragossà i la memòria de Nebot, l’interés en este cas el suscitava
el lloc on el conferenciant havia de dissertar:
el número 10 del carrer Trinquet de Cavallers de València, la seu de Lo Rat Penat. Un poc de passió per este país i d’interés per la seua història recent
són suficients per a saber que, des de la seua creació i especialment durant el
franquisme, Lo Rat Penat va ser una entitat promotora de la
llengua valenciana tal com la consideraven Meyer-Lübke i tota la romanística internacional,
ço és, una part del català. Allà, a Lo Rat Penat, un jove Eliseu Climent s’indignà un dia perquè el temari
afirmava que Ausiàs
March era un poeta català. “No pot ser català, era de
Gandia”, replicaria l’alumne, i Xavier
Casp i Miquel
Adlert el tancaren en una habitació per a aclarir-li que
sí, Ausiàs March era un poeta català. Anys després començava la batalla, Casp i Adlert canviarien de criteri i la
trajectòria digníssima de Lo Rat Penat fou esborrada dels annals, per a
donar una excusa d’antiga legitimitat al blaverisme, un fenomen gens antic, molt
dels anys 70. Abans d’això, el mateix Saragossà estudiaria a Lo Rat Penat. Per
això, saludà als assistents dient que ell havia nascut allí, com a amador de les
glòries valencianes, suposem. Esta conferència no serà una fita històrica, ni
marcarà un abans i un després, ni serà el principi de la fi de res, però fa llum
en comptes de fum entre unes parets ennegrides de tanta sutja. Alguns s’han
digustat perquè un professor de la Universitat es rebaixara a parlar en una
entitat secessionista. Potser preferixen que Lo Rat continue donant la paraula a
pardalots com César Vidal. Ho entenc, així és tot més fàcil i
còmode: bons i roïns, blaveros i quadribarrats, elitisme i populisme… i en el llarg camí a la
llibertat dels Països Catalans votar al PSOE, “però nosaltres al vent, la cara
al vent, les mans al vent, els ulls al vent!”. Sí, quatre cançons basten per a
callar la mala consciència. Jo felicite el professor, l’entesa s’ha de buscar
amb qui no t’entens i la pau amb qui estàs barallat. Tan erroni és creure que
tots els que defensem la unitat de valencià i català som uns pancatalanistes,
com pensar que tots els qui sostenen el contrari són uns espanyolistes. En fi,
de maniqueus, envejosos, botiflers i resignats, Déu te’n guard, Abelard.
5)
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 20 de gener del 2011
Motacions
per Màrius Serra
Mistaire?
A les Memòries
literàries de Narcís Oller trobo una tirallonga de novel·les possibles explicades
en poques paraules. Queda clar que Oller, avui, faria d’argumentista a la
indústria televisiva. Un d’aquests embrions de novel·la porta per títol La
rateta: “procés de la perversió d’una mistaire ambulant corrompida pels joves
de la high life”. Em crida
l’atenció el terme mistaire, venedora de
mistos. Oller també el fa anar, com a mínim, a La papallona, quan descriu
l’ambient urbà com un garbuix de “municipals, agents de policia, mistaires,
criades i mariners”. Fa pocs anys, al bar Cosmos de la Rambla encara hi havia
una mistaire. Era una raresa, perquè les màquines van provocar-ne la
desaparició, però potser en aquests temps de lluita anti-tabac puguin
reaparèixer les mistaires en punts de venda clandestins. La mistaire d’Oller em
recorda una reivindicació verbal del mestre Puyal a Catalunya Ràdio. A
instàncies del lingüista Albert Jané, per designar els professionals que van a
caçar talents per aquests camps de Déu (dits ojeadores en espanyol), Puyal
proposa recuperar el terme vistaire: “fadrí que va a
vistes per tractar de festejar o de casament” (Alcover-Moll).
6)
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon
Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
39)
Crisi en la comunicació
Ramon Sangles i
Moles
Malgrat viure en l’anomenada època de les comunicacions, ens adonem
que per una banda la gent viu més incomunicada que mai i, per
l’altra, que sovint té com una xerrera irreprimible i incontrolada. Hi
ha persones que de seguida es fan mestresses del temps de l’altre i xerren
pels descosits, sense dir, al capdavall, res de rellevant ni pensar que
l’altre pot
tenir obligacions a fer.
Si
escoltar és ja de per si un art que requereix molt domini d’un mateix,
imaginem-nos el fet de trobar-nos davant unes digressions interminables
i de
paraules banals que el vent s’enduu. Solem dir que generalment no se
sap parlar prou bé, però malauradament tampoc no se sap escoltar. No hi
ha dubte que l’art de la comunicació està en crisi. Ens trobem davant un
gran problema, molt estès, que posa de manifest: (a) que qui no
es comunica, no
viu, car allò que no és comunicat es fa malbé dins nostre; (b) que
qui té tendència a parlar massa, degut sovint a problemes d’ansietat i
de solitud, pot acabar essent per als altres un pes en comptes d’un
al·licient, i
(c) que els qui tenen les orelles a cal ferrer poden donar a entendre una
certa superficialitat i manca
d’interessos.
7)
Softcatalà presenta el nou Recull de termes versió
4.2
Es presenta la versió 4.2 del Recull de termes de
Softcatalà. Es tracta d'un recull de termes informàtics en anglès amb la
corresponent traducció al català, elaborat i actualitzat de manera continuada
per
Softcatalà. Aquests termes han estat extrets dels textos originals en
anglès dels diferents programes que Softcatalà ha traduït fins ara, o que estan
en procés de traducció.
Aquest document és una eina important i útil per
a traductors ja que inclou les traduccions de gairebé 1.967 entrades, algunes de
les quals apareixen força sovint en els textos que cal traduir i per a les quals
-de vegades- resulta força enrevessat de trobar una traducció adequada i
coherent. En altres ocasions, les traduccions ja estan normalitzades i
Softcatalà es limita a deixar-ne constància en aquest recull.
La versió
que es presenta avui recull 154 canvis, que inclouen termes nous i esmenes. Els
termes nous que s'hi recullen són principalment de l'àmbit de la telefonia
mòbil, d'aplicacions d'Internet i d'aplicacions gràfiques fruit de l'experiència
recollida en aquest àmbits per Softcatalà amb projectes recents.
Tothom
qui vulgui fer algun comentari o suggeriment sobre aquest nou Recull ho pot fer
mitjançant la llista la llista de correu de terminologia; per a donar-s'hi
d'alta només cal accedir a la pàgina de llistes de Softcatalà (http://www.softcatala.org/llistes
[1]).
Es pot accedir al nou Recull de termes des de l'adreça http://www.softcatala.org/recull
[2]. Aquesta edició del recull ha estat revisada pel centre de terminologia
TERMCAT.
[1] http://www.softcatala.org/llistes
[2]
http://www.softcatala.org/recull
Softcatalà
és una associació sense afany de lucre que treballa per la normalització de la
llengua catalana en el sector informàtic, relacionat amb Internet i les noves
tecnologies, a partir de la traducció de programari lliure i de distribució
gratuïta. Per a més informació sobre els programes que aquesta associació ha
traduït al català, podeu consultar el seu lloc web a http://www.softcatala.org
8)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís
A partir d'avui, InfoMigjorn Cap de
Setmana publicarà, per gentilesa del seu autor Pere Ortís Escuer,
LA PARLA DE L'URGELL. El llibre va ser editat pel propi autor
l'any 2002.
L'autor
Pere
Ortís és nascut a Bellpuig, l’Urgell. De jovenet que milita per la llengua
catalana i per la sobirania de Catalunya. Té dues publicacions més, de llengua.
I publicades unes quantes novel·les, de temes americans i d’aquí. Junt amb
aquest obsequi, t’invita, amable lector, a parar ment en les seves darreres
produccions, La Rosa de Harlem, recull de vint-i-un contes novaiorquesos,
Amables collites, novel·la sobre la fruita de Ponent, que té Bellpuig com
a centre de l’acció, i La bella Guaimura, llibre de viatges íntim,
extens, sobre la geografia de la república tropical d’Hondures, tots plegats a
punt d’esclatar.
El llibre
L’intent
bàsic d’aquest llibre és aplegar i preservar el tresor de la parla de l’Urgell.
Inestimable contingent de riquesa de la llengua comuna. Es tracta d’un llibre
fet amb senzillesa i molt de cara a l’ajuda al lector. Adreçat al jovent de
l’Urgell, perquè estimi i practiqui amb goig la seva llengua. I a tots plegats.
Recordem la força enorme que la paraula materna té a l’hora de forjar un geni.
La paraula és l’home, és la seva dignitat, és l’encuny
racial.
Presentació
Com totes les llengües vives, la catalana té
els seus dialectes, els quals vénen marcats per les diferències en la
morfologia, en la sintaxi i en la fonètica, que s'han donat a través de la
història i que han estat motivades pel condicionament físic, geogràfic,
cultural, social i pel tarannà de la gent de cada comarca. El català en té sis,
de generals, que són el rossellonès, el català central, el balear, l'alguerès,
el nord-occidental i el valencià, més la subdivisió de pràcticament un per cada
comarca en què es divideix el territori dels Països Catalans. Que les
particularitats, els tresors de tots els nostres dialectes siguin compilats en
un diccionari general, definitiu, de la llengua catalana ─net de barbarismes, és
a dir, de mots manllevats d'altres llengües innecessàriament─ és un ideal pel
qual gruem molts i molts de catalans. Així ho han fet, per exemple, el
Webster's Dicctionary respecte als dialectes de l'àmbit anglosaxó, i la
Real Academia Española, amb el seu Diccionario de la Lengua Española,
on aplega totes les variants dialectals peninsulars i
llatinoamericanes.
La
nostra variant dialectal, la parla de l'Urgell, cau dintre la denominació
genèrica de nord-occidental i la compartim amb el Pla d'Urgell, llevat de
petites diferències. Ja és sabut que la divisió entre aquestes dues comarques és
més arbitrària que real, ja que en ambdues hi fan força els mateixos
condicionaments. Més encara, en ésser el nostre territori tan pla i obert als
quatre vents ─a diferència de les comarques pirinenques, aïllades per les altes
muntanyes─ el nostre parlar s'imbrica amb el de les comarques veïnes, i fins amb
el de més llunyanes, raó per la qual es fa difícil de traçar aquí un caràcter de
parla tan específic com és ara el del Pallars.
Que
una llengua minoritària, i tan perseguida, hagi tingut tants dialectes pot haver
estat una de les raons de la seva supervivència a través dels segles. Algunes
regions han estat més sotmeses a la influència i a la persecució estrangeres, i
aquestes haurien perdut el seu català si no era pel suport que han trobat en les
altres regions més arrecerades de la penetració forastera, és a dir, del flux de
castellanoparlants. Barcelona, actualment, i tota la seva àrea metropolitana,
estan en un greu perill de perdre el català, el qual ja hi ha estat suplantat en
un percentatge esfereïdor pel castellà, i l'esperança més consistent que tenen
─juntament amb l'escola en català─ és la llengua parlada a comarques, la qual,
malgrat el propi perill que afronta, encara és prou viva i mitjanament
neta.
Aquest
estat de coses fa veure com ens cal netejar els dialectes i vigoritzar-los a
còpia d'una sana pràctica. Els dialectes donen riquesa, vigència i policromia a
la llengua comuna. Per aquesta raó, cada dialecte i subdialecte ─a part del
diccionari general─ haurien de ser ben estudiats i compilats en llibres planers
i de ràpida difusió. El senyor Pep Coll ho ha fet amb el del Pallars, en el
llibre El parlar del Pallars, que he llegit amb gust i profit, i m'ha
inspirat de fer el mateix amb el de l'Urgell. No sé si n'hi ha més de fets; tant
de bo que sí.
Aquí
vull remarcar unes paraules de Joan Fuster: "Pensem i sentim en la mesura que
ens ho permet la nostra llengua". Pensar i sentir són l'home, la mesura i
l'expressió de la seva personalitat. Heus ací si és important de conèixer el
propi dialecte, tot adquirint-ne cada dia més paraules, més frases fetes i més
refranys. El coneixement de la nostra paraula ens capacita, ens fa autèntics,
obre àmbits al nostre coneixement, estableix vies de comunicació amb el món que
ens envolta i, després, amb l'univers. Com més en sabem, més podem sentir i
pensar, fenomen que comença a ésser vàlid a partir de les instàncies més íntimes
de la llengua que ens ensenyà la mare. Grans dons culturals i de relació humana
arriben amb la paraula amb què hem estat alletats de petits.
Contingut i
fonts
El contingut d'aquest recull el
formen els dos primers components d'aquella trilogia expressada suara, la qual
constitueix els eixos bàsics de tot llenguatge: morfologia, sintaxi i fonètica
(ja veurem adés què hi ha respecte a aquesta darrera), és a dir, substantius,
girs o frases fetes i proverbis; tot allò més peculiar de l'Urgell i que
configura la seva fesomia dialectal.
Una vegada es tractarà tan sols d'una
variant de grafia o, si voleu, una corrupció local com és ara escofar
per escalfar, uita per guaita,
dixar per deixar. Una altra, d'una matisació de
concepte, d'un sentit que un mot usat a tot Catalunya pot adquirir aquí, a
l'Urgell, sensiblement diferent i que no li és donat arreu; tal podria ésser el
verb atrapar significant subjectar bé el llençol i la flassada,
doblegant-los sota els peus del matalàs. Una altra pot ésser una accepció
totalment nova de la paraula, o de l'expressió, i peculiar d'aquí. Per exemple:
treure-s'ho del cap, la qual aquí també vol dir
crear-ho, inventar-s'ho. Una altra pot ser fins i tot un
barbarisme camuflat, 'sàput', el qual és bonic i de casa, de baix del celler, i
relleva l'instint del poble per donar caient catalanesc a un mot que ell mateix
pressent espuri (qualitat que avui manca a molts intellectuals). Naturalment
que aquestes peculiaritats no han d'anar a parar mai al diccionari
general.
Enllà d'això, el lector sabrà ésser
indulgent si un parell o tres de vegades empro paraules o expressions, també
dites en altres llocs, però que estan en greu perill de perdre's o que ja s'han
perdut del tot, substituïdes per barbarismes abusius i arraconades a casa seva
d'una manera injusta. Uns amics filòlegs de Barcelona han llegit aquest recull i
m’han suplicat que per res del món no en tragués cap, d’aquestes expressions.
Certament que dites a l’Urgell, però decandint perillosament en altres bandes.
És una falca de suport a una llengua global no normalitzada, un intent de salvar
allò que no ha de morir fins i tot per mitjà d'aquest recull.
Per a fer-lo, m'he valgut d'uns quants mitjans. Potser el
més efectiu ha estat prestar atenció a la manera de parlar dels avis, distrets
en totes les escaiences de la vida. Ells conserven les escorrialles ─ai las!─
d'aquell català que parlàvem abans de l'esbatussada que fou la dictadura de
quaranta anys i la subsegüent defecció dels catalans. He visitat pobles i m'he
assegut amb els pagesos ja granats parlant de tota cosa oportuna i inoportuna,
delatant-los la que duia de cap. He trobat bona voluntat i gust a fer-ho,
conscients, els interlocutors, de la importància de salvar un llenguatge que
s'adonen que estimen de debò.
Un altre mitjà ha estat esprémer el meu record d'allò que
deien en cada cas els padrins i els pares, quan era petit, i en tot temps.
Un altre, llegir autors de ponent, dels d'ara i d'abans,
especialment els més notats per la seva tendència a usar l'argot local.
El Diccionari Alcover-Moll, és a dir, el
Català-Valencià-Balear, també ha estat una magnífica eina de treball.
He tingut cura de cercar totes les particularitats nostres en el seu repertori i
he descobert que moltes paraules i frases fetes no les recull. I cal
inserir-les-hi, perquè se salvin. Aquest diccionari -el Moll- és
el canemàs obvi del general i definitiu que volem els catalans, on no manqui res
de l'increïble tresor que amaga la nostra llengua. Sense partidismes lleigs i a
la pràctica tan nocius.
Publicat en
el blog Badalona
1940-1980, divendres
9 de juliol del 2010
Document sonor amb les veus de Pompeu Fabra, Delfí
Dalmau, Joan Fuster i Josep Maria Llompart
Parla
Pompeu Fabra
10)
Premi Lupa d'Or per al llibre
Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori, de
Josep Maria Puig
Salellas
La Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS) http://socs.iec.cat/ ,filial de l'IEC, va lliurar
el dia 16 de desembre el Premi Lupa d'Or al llibre Doble oficialitat i
llengua pròpia: dues llengües i un territori, de Josep Maria Puig Salellas,
en edició a cura d'Ester Franquesa i Lluís Jou.
El guardó, dotat amb mil euros, reconeix un text sobre
sociolingüística catalana en format llibre que s'hagi editat en l'últim
any.
Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un
territori, coeditat per la Fundació Noguera i Marcial Pons, recull una
desena d'articles sobre la regulació de les llengües en contacte, escrits pel
membre de l'IEC Josep Maria Puig Salellas http://apmembres2.iec.cat/detall.aspx?pkMembrePLE=322 (1924-2007), un dels juristes més destacats dels darrers cinquanta
anys. En els textos, escrits entre 1983 i 1999, el notari basteix, de manera
lúcida i crítica, els conceptes de llengua pròpia, llengua oficial, doble
oficialitat i normalització lingüística. A més, el llibre inclou les dues lleis
de política lingüística aprovades pel Parlament de Catalunya (1983 i 1998), en
les quals Puig Salellas va contribuir, i diverses sentències en què el Tribunal
Constitucional es pronuncia sobre l'ordenament jurídic de les llengües pròpies i
oficials als territoris autònoms.
L'obra, a cura d'Ester Franquesa, llicenciada en
filologia catalana, i de Lluís Jou, notari, és útil per a comprendre la
regulació jurídica en contextos de llengües en contacte i per a conèixer
l'evolució de la normativa catalana i la jurisprudència del Tribunal
Constitucional en aquesta matèria. També és un instrument indispensable per a la
interpretació de les normes de l'Estatut del 2006 relatives a la llengua. En el
marc del lliurament del Premi, Joan Pujolar, professor d'arts i humanitats de la
Universitat Oberta de Catalunya, va pronunciar la conferència
«Trajectòries
lingüístiques dels joves catalans».
Oferta de feina a
Andorra
Per a
Centre d’Autoaprenentatge de Català a Andorra necessitem un assessor de
català.
Requisit: llicenciat en filologia
catalana
Es valorarà l’experiència docent, que sigui un
bon dinamitzador lingüístic i que tingui coneixements informàtics bàsics.
Incorporació immediata.
Interessats envieu CV a:
accionsinternacionals@gmail.com
amb còpia
a
eva_royo@govern.ad
Govern
d'Andorra, Ministeri d'Educació i Cultura
12)
Comunicació
presencial: respiració
Joan Tudela
La
respiració és invisible. Però és molt important en la comunicació presencial,
perquè influeix en l’emissor i és percebuda i interpretada pel receptor. Si
tenim una bona salut i un bon estat d’ànim, probablement tindrem també una bona
respiració a l’hora de comunicar-nos presencialment. Però, a més a més, quan
escoltem, quan ens disposem a enraonar i quan ja estem parlant hem de respirar
en cada moment de manera que gaudim de la nostra respiració.
Del llibre Llengua i
comunicació.
joantudela@periodistes.org
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
