La bellesa literària és una flor oculta en un paisatge esquerp. Per descobrir-la, fa falta coratge, talent, delicadesa, tenacitat. Molts la cerquen i pocs se'n surten. Kafka sí, ell va descobrir-nos la bellesa literària amagada dins el món burocràtic, que és buit, fred, pla, blanc, com un mort; ell va ser un novel·lista de primera. Màrius Sampere, que és un poeta de raça, ha descobert la flor enmig del caos metropolità, entre la brutícia del Besòs, que és un riu podrit, i l'arquitectura ferotge de Santa Coloma de Gramenet, que és una ciutat lletja. L'harmonia rural de la vila que havia estimat Josep M. de Sagarra s'ha perdut, però no. Sampere ens diu que "només es perden, per sempre, / els dies sense amor". No ens ha de fer por, ni fàstic, el suburbi, "on l'únic terror és no entendre la bellesa".
Columna acaba d'editar L'obra poètica de Màrius Sampere, un assaig seriós i interessant, just, perquè fa justícia a un poeta fins ara una mica menystingut. L'ha escrit Vicenç Llorca, també ell poeta metropolità.
Una de les idees més productives del llibre de Llorca és la idea de natura urbana. Fins ara, sabíem que tan naturalesa és un bosc de muntanya com un camp de secà. Avui tenim també enormes natures artificials, que trobo que és un encert anomenar-les natures urbanes, en contraposició a les natures naturals i, podríem afegir, a les natures creades pel turisme actual, que no s'assembla gaire al dels estiuejants i els excursionistes d'abans de la guerra. La nostra terra i el nostre mar, doncs, els hem de repartir, amb bon criteri, entre la natura urbana, la pagesa, la natural i la turística.
No hi ha tanta distància com sembla entre la crítica literària i l'ordenació del territori... Ni entre la poesia i la política. Ni entre la bellesa i la lletjor.
Màrius Sampere és avui dia, l'any 2011, un poeta prou reconegut, de manera que no cal que subratllem cap dels seus mèrits. O sí: que la llengua de Sampere és -sempre- una llengua viva i alhora genuïna. Una raó més per llegir la seva obra poètica.