InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 18 (divendres 14/01/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - tratge
 
2) Quim Gibert - Un paradís ran del cementiri
 
3) David Paloma - La llengua del diari ARA. Els primers quaranta dies
 
4) Gabriel Bibiloni - D'afeccions i aficions
 
5) Antoni Llull Martí - El món i les mones
 
6) Màrius Serra - Apògraf?
 
7) Pere Grau i Rovira - Carles Riba i la salvaguarda dels mots
 
8) Ramon Sangles i Moles - Dos enamorats, com es comuniquen?
 
9) El TERMCAT publica en línia el Diccionari de serveis socials
 
10) Deu articles sobre llengua catalana
 
11) Softcatalà presenta la traducció al català del VirtualBox 4.0
 
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: factors auditius
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

tratge

Vestit que consta de jaqueta, pantaló –o falda, si és de dona– i, opcionalment, jupetí, tot de la mateixa tela.

T’has de fer un tratge nou que este el tens ja molt anadet.

En Els valencians pintats per ells mateix d’Enric Soler i Godes podem llegir:

Tratge de burell, calces blanques i sabates de frare.

En la novel·la Lina Morell, un cas apassionant de Jordi Valor i Serra trobem:

El xicot arrimà el carro a la carena de l’andana i en veure entre les poques persones que baixaren a una jove senyorívola amb tratge sastre negre i un petit maletí a la mà, se dirigí devers ella amb decisió:

–Senyoreta Paulina?

I en la mateixa novel·la, un poc més avant:

En efecte, oberta que fou l’antiquíssima caixa, d’allí anaren eixint vestits antics: vestidets d’ella de son temps de col·legiala, tratges de caçador del seu pare i, per fi, tot impregnat del ferum del patxolí, un magnífic vestit de vellut negre amb adreços i voreres de fil d’or de la seua àvia materna, que ambdues jóvens recordaven molt bé quan se’l posava encara na Beatriu, la mamà, que estava formosíssima quan apareixia els dies de festa abillada amb tal vestimenta.

La paraula tratge és un castellanisme fortament implantat en la parla dels valencians i considere que fóra adequat incorporar-lo a la llengua normativa, encara que només en l’accepció definida. No crec que calga acceptar-la com a sinònim del substantiu vestit en totes les seues accepcions. La paraula ja va ser arreplegada per Escrig i per Martí i Gadea en els seus diccionaris del segle xix, però no la inclouen ni el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra ni el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia ni el Diccionari Valencià de l’IIFV. Sí que l’arreplega, en canvi, el Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor que diu: «tratge. m. Vestit complet d’una persona, especialment d’home, tern [traje]». També recullen el mot el diccionari del SALT 3 i el Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià de l’AVL, però, en els dos diccionaris, apareix escrit trage. Considere que eixa grafia és totalment inadequada perquè, en la nostra llengua, totes les paraules que acaben en a tònica + prepalatal africada sonora + e àtona, s’escriuen amb tg. En cap cas –i tenim tres-cents huitanta paraules que acaben d’eixa manera– la prepalatal africada sonora es representa per una g. Fer una excepció amb la paraula tratge ho considere una complicació innecessària i sense cap justificació. Un bon grapat de les paraules acabades en –atge són manlleus d’altres llengües, especialment del francés, i han estat adaptades a la nostra llengua, a voltes d’una manera forçada, com en el cas de garatge, adaptació de la paraula francesa garage, que malgrat que tothom la pronunciem 'garaig' o 'garaix', l’escrivim garatge. També algunes són adaptacions de paraules d’origen castellà, com ara taquillatge. ¿Què té de diferent tratge per a fer-ne l’única excepció?

 

En valencià també es diu: vestit

La llengua estàndard sol emprar: vestit

En castellà es diu: traje

 

NOTA:
- SOLER I GODES, Enric; Els valencians pintats per ells mateix (Noguera, València, 1962, pàg. 102)
- VALOR I SERRA, Jordi; Lina Morell, un cas apassionant (Sicània, València, 1964, pàgs. 39, 48 i 49)


 

2)
 

Un paradís ran del cementiri

 

Quim Gibert

Ara ha fet un any que, amb motiu d'una estada a Mallorca, l'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) em va parlar que tenia a mig fer una novel·la sobre Llorenç Villalonga (Ciutat de Mallorca, 1897-1980). Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner editor, 2010), Premi de Narrativa Pare Colom, és el primer títol d'una trilogia dedicada al senyor de Bearn. Malgrat que López Crespí se sent molt allunyat de la ideologia totalitària de Villalonga, em va detallar que tractava d'explorar la vessant més humana del seu protagonista. I és que l'any 1936 l'autor de Mort de dama es fa falangista: «tothom sabia que l'illa havia esdevengut un gran cementiri sota la lluna. Qui era el que no sabia que els anaven a agafar cada vespre als llogarets perduts, a casa seva, quan tornaven del camp? Em pregunt per què no vaig dir res, per quins motius (...) m'he refugiat a Bearn, al despatx del carrer de l'Estudi General sense voler denunciar la violència que vaig ajudar a consolidar d'ençà aquell terrible juliol». Això explica que el poblenc titlli Villalonga d'home de les mil cares, de felí, d'intel·lectual literàriament atractiu, de cínic, de professional de classe mitjana amb somnis d'aristocràcia... que s'encercla en una Arcàdia feliç, Bearn, per poder escriure pels descosits. I, de retruc, no haver de sentir els trets de la barbàrie franquista en els cementiris. Així i tot, justificarà la dictadura a la premsa insular fins ben entrada la dècada dels 60. Gràcies al patrimoni familiar de la muller no li caldrà exercir de metge, ofici que detestava de totes totes.

No és la primera vegada que López Crespí s'enfronta a una biografia il·lustre lligada a l'univers mallorquí. Tot novel·lant la figura i obra de George Sand i de Costa i Llobera ja va submergir-se en les contradiccions humanes i literàries dels lletraferits: «Tot m'interessava». Però a diferència d'ocasions anteriors, ara López escriu des del parer dels reaccionaris, dels intel·lectuals acastellanats, dels militars revoltats contra la democràcia: «responsables d'una bona part de les farses judicials d'aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, (...) acaben sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí». No hi ha dubte que posar-se a la pell d'un tarannà humà que repèl i d'una Mallorca esquitxada pel feixisme és sempre un exercici de maduresa. El de Sa Pobla confessa que el seduïa novel·lar aquella Palma: «l'ambient d'abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge».

López Crespí apunta que cap a finals dels anys 50 un grup d'intel·lectuals catalanistes de Barcelona i de València van veure la conveniència d'ordir un narrador illenc de prestigi per compensar la manca de mallorquins de la postguerra en el nostre panorama literari. La novel·la Bearn o la sala de nines, que fou un fracàs editorial en versió castellana el 1956, triomfa en el mercat català el 1961 de la mà de Joan Sales, impulsor del Club Editor. En una operació d'alta volada cultural, Villalonga començava a tastar l'èxit que perseguia feia temps. Però la recuperació d'aquest gran novel·lista per a les lletres catalanes no va ser fàcil. I és que la seva reconversió interessada en literat català grinyolarà: «es referma en un catalanisme que mai no ha sentit profundament».
 
Tot cercant paral·lelismes, Michael Jackson va recuperar la negritud arran de la seva mort. Així ho van voler familiars, seguidors, institucions afroamericanes (Black Entertainment Television, Essence Festival...), que mai van viure bé la dèria del rei del pop per emblanquir-se. La trajectòria personal i literària de Llorenç Villalonga ha seguit viaranys coincidents. Tant per Miquel López Crespí com per altres entesos, «mai no coneixerem a fons la seva vertadera ànima».
 
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències
 

3)

La llengua d’ARA. Els primers quaranta dies

 

M’agrada l’estil lingüístic d’ARA perquè el terme Govern, en majúscula, es refereix al govern de Catalunya, i el terme president, en minúscula, indica el president de la Generalitat de Catalunya. El referent és clar i la llengua no l’amaga: majúscules i minúscules maquillen les convencions. Altres mitjans tenen aquesta indicació en els seus principis però és el lector, l’espectador o l’oient qui, al capdavall, entén que el Govern pot ser l’espanyol i pot ser el català, i que el president o President del Govern també poden ser dos. No ho aclareixen les seccions, que en els mitjans escrits sempre és Política (a seques). En el diari ARA, la política és per defecte la catalana: quan cal indicar-ne d’altra es fan servir els gentilicis oportuns, però no catalana. La catalana (i el català) hi va de sèrie.

 

Així, si el lector llegeix a ARA que “Educació rectifica i limita el Facebook a l’aula” és que el subjecte és el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya; si el mateix lector llegeix a EL PERIÓDICO que “Educació crea una connexió a internet per fer els deures” és que el subjecte és el Ministeri d’Educació. En aquest cas s’hi afegeix un quadret addicional, petit, amb un títol aclaridor: Catalunya. A l’ARA no li calen aquests títols. Tampoc no li cal la forma catalanes per informar que “quatre de cada 10 empreses familiars estan en risc de desaparèixer per l’impacte de la crisi”. En altres mitjans sí que cal el gentilici, precisament perquè la notícia l’acompanyen informacions d’abast espanyol. No dic que l’ARA no faci servir el gentilici català per distingir el que és català del que no ho és, ni que el gentilici del país no serveixi com a promoció: “El president va dedicar gairebé la meitat del temps a la identitat catalana”. “Investigadors catalans avancen en la lluita contra el càncer”. Aquest ús honora l’estil del diari.  

 

La llengua d’ARA parla de les comarques amb naturalitat. El titular “Tràgica nit de Nadal al Pla de l’Estany” n’és tan sols una prova. Si l’accident ha passat entre Serinyà i Esponellà, el periodista ja fa saber, sense parèntesis, la comarca a què pertanyen les poblacions; i no sempre cal aquesta informació. Altres mitjans escrits a vegades encara s’entretenen a identificar entre parèntesis les poblacions en relació amb les comarques: Lleida (Segrià), Barcelona (Barcelonès). Un diari no és un atles ni un llibre de text. 

 

M’agrada l’estil lingüístic d’ARA perquè no he vist que l’ARA escrigui que plourà (o farà sol) “a l’Estat espanyol”. Seria un error. El terme Espanya no fa por d’utilitzar-lo quan convé, però en altres casos el que convé és la forma Estat o Estat espanyol, que bandeja certes connotacions d’unitat en el destí. A mi m’agrada llegir que “Cuba alliberarà dos presoners polítics més que estan d’acord a exiliar-se a l’Estat espanyol a canvi de la seva llibertat” o que “res desviarà [Zapatero] de la ruta marcada amb l’objectiu d’oferir credibilitat a l’Estat”. Per cert: el mapa del temps és el dels Països Catalans, faci el temps que faci a Espanya. I a l’ARA, Països Catalans no és tabú: “L’esquerra verda enforteix vincles als Països Catalans”.

 

A l’ARA hi reconec una llengua adequada i correcta en mans d’un registre periodístic madur. És cert que l’anglicisme hi té tirada: “Un Govern friendly i experimentat”. No és excessiu. Aquesta llengua adequada i correcta fa pensar en “el govern dels millors”: un Albert Pla pletòric, cap del servei de correcció i motor de reflexió sobre l’estàndard i l’estandardització, acompanyat d’un equip de lingüistes que ha passat amb èxit pels postgraus de correcció o d’assessorament de la Universitat Autònoma de Barcelona. Vegeu sisplau el vídeo de l’estil lingüístic a l’ara.cat per saber què diuen (i per entendre’n la complicitat).

 

Passats els primers quaranta dies d’èxit, potser arribarà el moment de debatre algunes reflexions exposades a la columna “Un tast de català”. Seria una ocasió que distingiria, també, l’estil d’ara, més obert als lectors.

 

 

David Paloma

Grup d’Estàndard Oral

Universitat Autònoma de Barcelona

 

 4)

 
 
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, diumenge 2 de gener del 2011
 

Amb bones paraules
 

D'afeccions i aficions


Gabriel Bibiloni
 

Afició, aficionar i aficionat són castellanismes llampants, com sap tothom. Fabra va sucumbir a la temptació d'admetre aficionat (amb la definició "el qui cultiva algun art, esp. el d'actor o d'actriu, sense tenir-lo per ofici"), però rebutja afició i aficionar. De la mateixa manera que admeté el castellanisme empleat però no emplear. Fora de l'accepció indicada de aficionat, el diccionari Fabra recull afecció i afeccionar-se com a paraules catalanes genuïnes. I aquestes paraules (afecció, afeccionar i afeccionat) són les que molts consideren les apropiades per a substituir els castellanismes corresponents. Tanmateix, aquestes paraules també serien, en part, castellanismes. És a dir, són formes bones en una part i castellanismes semàntics de dubtosa conveniència en una altra part. Vegem-ho.

Del llatí affectione va sortir en espanyol afección, que aviat (segle XV) es transformà en afición. Però l'espanyol va reposar afección com a cultisme i va establir una distinció semàntica (única entre les llengües romàniques) entre afección i afición, que ara no cal explicar. De afición surten els derivats aficionar i aficionado. La qüestió ha estat enfocada en català només del punt de vista de la forma de la paraula (afecció és bo i afició és dolent), però no s'ha revisat mai a fons la qüestió semàntica, que per a nosaltres és tan important com l'aspecte formal.

El que en espanyol es diu afección es diu afecció en català, i la mateixa paraula en totes les altres llengües (francès i anglès affection, italià affezione, etc.). Afecció, en català i en les altres llengües, significa disposició d'ànim o sentiment, d'afecte o tendresa, cap a algú o alguna cosa; i també una malaltia o estat morbós (una afecció respiratòria). Tanmateix, l'espanyol actual més corrent no usa afección amb el valor de 'afecte', i el terme ha quedat restringit a l'àmbit mèdic. De afecció, en català i en les altres llengües, surt afeccionat (francès affectionné, italià affezionato), que significa lligat a algú o alguna cosa per vincles d'afecte. No hi hauria d'haver cap problema per dir que algú és afeccionat al seu país, a la seva dona o al seu home, a llegir novel·la negra o a tocar el violí. Però alguns d'aquests usos no es troben en català perquè no hi són en espanyol (afeccionat/aficionat al seus fills).

Tanmateix, hi ha un concepte, perfectament delimitat en totes les llengües, que és el concepte de persona que fa una activitat sense cobrar, per contrast amb un professional, que cobraria per la mateixa feina. És a dir, l'aficionat de Fabra. O també (derivació semàntica secundària) el qui demostra escassa competència o preparació en una feina. Per a aquest concepte el francès té la paraula amateur (estimador, amador) i l'italià, la paraula dilettante (que hi troba delit; relacionat amb els nostres dilecte, 'estimat amb dilecció' i dilecció, 'amor'). Dilettante ha quedat com a paraula quasi exclusiva de l'italià, però amateur ha fet fortuna i ha passat a totes les llengües com a terme pràcticament universal, adaptat o no a cada llengua. Així, aquesta noció es diu amateur en alemany, en anglès, en basc o en neerlandès; amatör en suec, amatør en danès i noruec, amatér en txec, amatööri en finès, amatőr en hongarès, amatoro en esperanto, amator en romanès i polonès, amador en portuguès, etc. Només l'espanyol recorre a la paraula afecció (amb la forma aficionado). I el català l'ha agafada de l'espanyol automàticament. Hauria estat molt fàcil incorporar aquest terme universal, amateur, per a expressar aquest concepte, al costat dels usos tradicionals i genuïns de afecció i afeccionar-se.

I ara algú arribarà a la típica conclusió: per què hem de preferir un gal·licisme a un hispanisme? Doncs sí: és millor un gal·licisme utilitzat en totes les llengües que un castellanisme que ens isola del consens terminològic universal i porta el català a la situació trista i que tant hem denunciat de llengua còpia. Fins i tot l'anglicisme hobby (afició en català DIEC) és una paraula que figura en els diccionaris de totes les llengües europees, i a nosaltres tampoc no ens hauria de fer gens de recança utilitzar-la.
 
5)
 
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 162)
 
El món i les mones

 

Antoni Llull Martí


 

La paraula món ve del llatí mundus, que significa el mateix, i també el conjunt d’objectes d’adorn que solen usar les dones (joies, vestits, cosmètics, etc.), i, com a adjectiu, ‘net’, ‘compost’, ‘adornat’, ‘elegant’ o ‘refinat’. Curiosament, el mot grec kosmos, que també designava el món (i l’univers), a més de ‘ordre, estructura’ (oposat a kaos) significava també ‘adorn, compostura’, coincidint molt amb el llatí. Però el nom que donen al món en les llengües germàniques (l’anglès world, l’alemany Welt, el neerlandès Wereld, el suec verld, etc.), té un origen i significació molt distints. És compost amb dos antics mots germànics, wer i eld. El primer, emparentat amb el llatí vir, significa ‘home’, i el segon ‘temps de la vida d’una persona’. Recordau, si heu estudiat gens d’anglès, allò de How old are you? per demanar quina edat té l’interlocutor (old és una forma derivada de l’eld esmentat). Així, world, etimològicament, vendria a esser, poc més o menys, «el temps de la vida de l’home», o, amb una extensió del sentit, «allà on transcorre la vida de l’home», «el món», en una paraula. Recordem que en català i en castellà hi ha una expressió en la qual equiparam món a vida: «anar per la vida», «ir por la vida».

 

Mona, que anant de berbes podríem prendre pel femení de món, tant amb el sentit de ‘simi’ com en el de ‘pastís’ és una paraula molt antiga en català, possiblement més que en castellà. Amb el primer significat potser que provengui de l’àrab maimûn, a través de la variant catalana de maimó, maimona. Maimó Significa ‘feliç’ (com el llatí Felix, català Feliu), però en el cas del simi, sembla que al nord d’Àfrica li deien maimûn perquè procedien de l’Aràbia Feliç (feliç vol dir també fèrtil). Pel que fa al segon significat, l’origen és molt distint, i relacionat amb el que hem vist abans. De mundus sortí mundum, nom que es donava a una panera adornada i plena de coques i pastissos que els romans oferien com a sacrifici a Ceres, i sembla que del seu plural, munda, sortí el mot català mona per a la coca dolça guarnida d’ous que es menja per Pasqua, i amb la forma monda s’usava en portuguès antic per designar un panet que a la porta dels convents es donava als pobres que hi anaven a captar.
 
 
6)

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 13 de gener del 2011

 
Motacions

per Màrius Serra
 

Apògraf?

 

Les felicitacions de Nadal ja no s’estilen. Cada cop més gent felicita els amics a través de la xarxa. És còmode, ràpid, eficaç i, sobretot, surt molt bé de preu. Gairebé de franc, si descomptem les despeses de la connexió. Moltes de les felicitacions que encara circulen són circulars. No pas per la seva forma, sinó perquè provenen d’empreses, consistoris o institucions diverses. Solen ser felicitacions formals, fredes, tan impersonals com un fulletó publicitari. Potser per això, alguns remitents trien una tipografia que imita l’escriptura manual i les coronen amb una còpia de la seva rúbrica autògrafa. Suposo que ja ningú no pretén fer passar aquesta còpia per un autògraf veritable, però fins fa ben poc no he descobert que el seu gargot fotocopiat té nom. Se’n diu apògraf. Conec algun col·leccionista d’autògrafs, i també he llegit els casos de falsificadors d’autògrafs enxampats per la policia nord-americana després de subhastar-los per eBay. Però només conec una antologia d’apògrafs. La que va publicar Eumo Editorial l’any 2001 amb el títol de Dedicat, un d’aquells deliciosos llibres-dietari amb les pàgines en blanc i l’apògraf d’un escriptor a peu de pàgina.

 

7)
 
Article publicat en el número 73 de la revista Llengua Nacional (pàg. 8)
 
 

Carles Riba i la salvaguarda dels mots

 

Pere Grau i Rovira

 

El cinquantenari de la mort de Carles Riba, escaigut l’estiu de l’any passat, ens ha fet altra vegada present (si calgués encara) la importància que té per a la nostra literatura aquell gran home que altres, més qualificats que no pas jo, han anomenat “el més clàssic i el més universal dels nostres poetes”.
 
Per als qui, com jo, no van poder aprendre el català a l’escola, però que encara havíem pogut llegir cada setmana En Patufet, la trobada, gairebé podríem dir l’enfrontament, amb els versos de Carles Riba era, en els primers moments, com trobar-se davant un mur insalvable. Per als qui veníem de famílies treballadores senzilles, en les quals el nostre català ciutadà de cada dia era una barreja extrema de mots de pura arrel catalana i d’abundants castellanismes que avui ens fan mal d’orella només de sentir-los, no era sols la rica imatgeria ribiana la que ens obligava a llegir-lo amb una concentració que no ens havia calgut per a Verdaguer o per a Maragall; de cop i volta (com després amb l’Espriu de la Primera història d’Esther) ens trobàvem amb una llengua (la nostra!) que era molt més rica del que mai havíem pensat, una llengua que no desmereixia al costat de cap altra del món.
 
Moltes de les paraules que usava el poeta, i que en altres circumstàncies no ens haurien estat tan noves, ens obligaven a buscar-les en el diccionari si coneixíem algun afortunat que en tingués un. I quan havíem comprès el mot ens adonàvem que Riba no l’havia pas usat arbitràriament per tal de demostrar el seu coneixement del català, sinó perquè era el mot just en el lloc just. Per posar un parell d’exemples, i per limitar-nos al primer llibre de les Estances: traüt (Estança 1, vers 4), roberia (18/6), gèneres (pl. de gènera) (22/17), parenceria (23/9) o tudar (tudaria, 33/21).
 
Generació era un mot clar, però qui de nosaltres havia sentit dir-ne gènera? I no cal dir que roberia, per a xicots que ni tan sols havien après a dir robatori sinó que encara parlaven de robo, era un descobriment que induïa a assaborir el mot com si fos un caramel. En el cas de tudar parlàvem de fer malbé i potser de espatllar; malmetre ja era gairebé un mot exòtic. Tudar, ben pocs ho devien haver sentit mai, almenys els qui vivíem a la gran ciutat. I de parencers no en parlàvem tampoc mai. O parlàvem (en el millor del cas) de fatxendes o, encara més sovint (horror dels horrors), de txulo i txuleria.
 
Riba, com tots els grans escriptors, s’inventava també neologismes, alguns dels quals no sembla que hagin estat acceptats per les nostres autoritats lingüístiques, però que s’ho mereixerien. No he trobat, per exemple, en el diccionari els seus mots gelebrir (Estança 5/14) en l’expressió gelebrides de paüra, o assoliament (30/4) per a expressar el sentiment de solitud del mariner al mig de la mar.
 
De la mateixa manera que dues de les seves Estances són en italià, de vegades no dubta a usar un italianisme com assai (enlloc de molt o gaire) (16/1) quan li va bé per a rimar-ho, per exemple, amb mai. I si pensem que assai sona molt català, potser es mereixeria més d’haver estat incorporat a la nostra normativa lingüística que alguns castellanismes i anglicismes que, amb el temps, han merescut aquest honor.
 
En tot cas, per a aquells de nosaltres que no havíem tingut cap fàcil accés a la nostra llengua literària i que, malgrat totes les dificultats, ens vam arrenglerar darrere els més grans a fi de lluitar per conservar-la i fer-ne una eina de futur, la riquesa de la llengua dels nostres poetes, i la de Riba com un dels seus màxims exponents, va ser la nostra cova d’Aladí on vàrem trobar tresors mai imaginats. Val la pena de conservar-los per a les gèneres que vinguin després de nosaltres. Val la pena de no deixar embastardir altra vegada la nostra parla. De versions light ja en van produir prou el Decret de Nova Planta i les lleis del Movimiento.

 
8)
 
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 35)
 

Dos enamorats, com es comuniquen?

Ramon Sangles i Moles

Volem coronar l’acabament d’aquest capítol fent esment de la comunicació que s’estableix quan dos enamorats es professen amor.
 Nosaltres, malgrat totes les fórmules de comunicació que puguem anar donant, no sabem posar el punt culminant de la relació entre persones en cap altre lloc que no sigui en el paradigma del tracte enamorat entre un home i una dona.
 
Entre dos enamorats hi ha encontre, apassionament i universalitat: encontre perquè es toquen, es miren, s’acaricien i voldrien estar sempre junts; apassionament perquè per a cada un la vida de l’altre ho és tot i hi volca tot l’amor possible, de manera que per l’amor apassionat s’arriben a fer proeses; universalitat perquè veure dues persones enamorades apassionadament l’una de l’altra, això interessa a tot el món: són un espectacle que deixa bocabadat tothom i que és agradable de contemplar. Llavors, d’aquí es desprèn que de cada acte comunicatiu i que de cada relació enamorada es passi de la singularitat a la universalitat. Ensems, cada protagonista es veu forçat a anar més enllà de la seva identitat, perquè l’altre, en la relació i en l’estima, li presenta un món divers, uns gustos diferents, una ruta desconeguda. No cal dir-ho: l’altre és sempre un ésser imprevisible, i, seguir-lo, suposa haver de fer un solemne acte de fe de llençar-se al buit.
 
Per això, en el tema de la comunicació-amor, per una banda un hom ha de tocar molt de peus a terra, car tracta amb persones de carn i ossos; però, per l’altra, ha de saber volar i mirar cap al cel i a l’infinit, ha de saber entrar al temple de les ànimes i dels esperits.
 
Naturalment, és molt bonic i atractiu parlar del plaer comunicatiu i dels cels blaus i estelats; a tothom agrada tanta dolçor i poder trobar bons moments de diàleg, de passar estones de paradís i de relació exultant. No deixéssim pas perdre cap ocasió d’aquestes! Ah!, però tots nosaltres sabem que en la vida no tot són flors i violes, i que juntament amb la rosa s’han d’acceptar les espines. Suposar que tot seran delícies i prou, seria caure en el parany d’anar pel món enganyats i rebre frustracions.
 
La suprema intel·ligència donarà carta de crèdit a la comunicació i a l’amor únicament si integren, en la seva expressió, les discrepàncies, l’agror de la vida i el dolor que el frec humà tan sovint comporta. Si és així, també nosaltres ens traurem el barret i aplaudirem la relació, comptant que aquesta faci el pas d’ocasional a estable i fidel.
 
És clar que sovint s’arriba a una relació estable després d’un procés d’estira i arronsa o d’unes experiències ocasionals. Nosaltres, ací, volem simplement alertar de les actituds massa fàcils i sovintejades de dir: «Si no em complaus i satisfàs, et deixo», perquè, procedir semblantment, seria propi d’un comportament irresponsable i patètic.
 
No hi pot haver veritable relació ni vertader amor si no mirem més enllà dels nostres interessos i si no atorguem als compromisos i a les declaracions amoroses carta de durada en el temps i de permanència en la paraula donada. I tampoc no hi pot haver bones relacions ni amor durador si hom no sap estar a les verdes i a les madures.
 
Per això, no ens acontentem del fet que hi hagi tan sols mel i dolçor a la boca de les persones, sinó que anhelem de veure-les impregnades de lleialtat, de fidelitat i de compromisos.
 
9)
 

El TERMCAT publica en línia el Diccionari de serveis socials

El TERMCAT publica la versió en línia (www.termcat.cat) del Diccionari de serveis socials, que s’ha elaborat conjuntament amb el Departament d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya i que es va presentar el passat mes de novembre.
 
L’obra recull gairebé nou-cents termes relatius als serveis socials. Cada terme inclou la denominació catalana, els equivalents en castellà (algunes fitxes contenen també equivalents en anglès i francès), la definició i, sovint també, notes explicatives. El diccionari es presenta com una eina pràctica de referència per a totes les persones que treballen en el món dels serveis socials i per als professionals d’altres àmbits que hi actuen de manera coordinada.
 
L’obra s’integra en la col·lecció Diccionaris en Línia, que aplega reculls de terminologia sobre diversos àmbits d’especialitat, com ara la Terminologia dels videojocs o el Diccionari dels mercats financers. La interfície utilitzada permet consultar les denominacions en l’índex alfabètic de cada llengua o bé fer una cerca en el quadre de diàleg, tant d’una denominació com d’un mot de la definició o la nota.
 
Més informació a www.termcat.cat
 
TERMCAT, CENTRE DE TERMINOLOGIA. Diccionari de serveis socials [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia, 2010. (Diccionaris en Línia)
http://www.termcat.cat/ca/Diccionaris_En_Linia/118
 
 
10)
  
Deu articles sobre llengua catalana
 
http://in.directe.cat/etiqueta/llengua+catalana
 
 
 
11)
 

Softcatalà presenta la traducció al català del VirtualBox 4.0

 
Softcatalà presenta la traducció al català de la versió 4.0 del VirtualBox [1], un programa lliure que permet virtualitzar sistemes operatius.

Aquesta versió nova, la primera sota el paraigües d'Oracle, té una interfície redissenyada que mostra ràpidament el contingut de les màquines virtuals, és compatible amb el format obert de fitxers de virtualització conegut com OPA, permet limitar la capacitat del processador a les màquines virtuals i inclou millores en l'apartat de so i accel·leració 3D. Podeu veure el llistat complet de canvis a la pàgina
del VirtualBox [2].

El VirtualBox és multiplataforma, hi ha versions per al Windows, GNU/Linux i Mac OSX. En el cas del GNU/Linux, es presenten paquets precompilats per a diferents distribucions a més de permetre afegir
repositoris per a les distribucions basades en sistemes Debian, com l'Ubuntu.

Podeu baixar-vos el VirtualBox 4 en català (i també en variant valenciana) al rebost de programes de Softcatalà [3].

[1] http://www.virtualbox.org/
[2] http://www.virtualbox.org/wiki/Changelog
[3] http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:VirtualBox

--
Quant a Softcatalà

Softcatalà és una associació sense afany de lucre que treballa per la normalització de la llengua catalana en el sector informàtic relacionat amb Internet i les noves tecnologies, a partir de la traducció de programari lliure i de distribució gratuïta. Per a més informació sobre els programes que aquesta associació ha traduït al català, podeu consultar el seu lloc web a http://www.softcatala.org
 

 
12)
 

Comunicació presencial: factors auditius

Joan Tudela

 

Els factors auditius són tan importants, en la comunicació presencial, que poden permetre una comunicació completa prescindint dels factors visuals (a través del telèfon, per exemple). En canvi, a la vida quotidiana mai no vivim cap situació comunicativa presencial basada només en factors visuals (l’art del mim no forma part de la nostra existència quotidiana). La paraula oral la vehiculem a través de la nostra respiració i de la nostra veu.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com