xicó
Xiquet que té més de nou
anys però que encara no ha arribat a la pubertat.
|
Que vaja el xicó
que és jove i en un momentet es planta allà amunt. |
L'escriptor i gramàtic
Enric Valor i Vives usa a bondó aquest mot en la seua prosa literària. En la
novel·
|
Pauleta es va alçar i es va acostar a mi. Em va amanyagar lleument
els cabells com quan era
xicó. |
En la
novel·
|
No cal dir-ho, jo era un xicó, un menor, un
irresponsable. |
|
–Els conec des de xicó, perquè jo he nascut a tres quarts d'hora
d'ací, en un mas que hi ha al mateix nivell que l'Almussai, tirant cap a
ponent. |
|
–Jo era un xicó i tu un fadrinet. M'has de tutejar com aleshores
–li vaig suggerir. |
|
Va anar a l'era i amb la forca ampla va girar tota l'erada per les
foranes. El xicó gran de Toni els va
ajudar. |
|
El xicó gran de Toni corria a agafar la somera del
ramal. |
Però també, en la mateixa novel·la, Enric Valor usa la variant formal xicon:
|
Quan vaig arribar a l'era, Toni i Llorenç i el xicon gran seien
sota la carrasca –Llorenç en una cadira baixa, de corda, i Toni damunt
d'una garba, com si estigués
emponnat–. |
Els fragments següents són de la rondalla El Gegant del Romaní d'Enric
Valor:
|
–Que estiga bo, pare, i no haja de patir de res –li respongué molt
animós el xicó. |
|
El xicó es despullà i es colgà en el
llit. |
|
–Jaia –digué tot formal el xicó–, als pares no els ho he volgut
contar, no perquè no ho xarrassen (que això ja ho sé que no ho farien)
sinó per no fer-los patir de bades. A vosté, és una altra cosa, perquè
vosté entén molt de gegants i sabrà
aconsellar-me. |
|
Però el xicó va saltar: –No jaia, que em
mataran! |
|
¡Que fúnebre i malencònic s'ho va trobar tot el
xicó! |
En la
segona edició del meu llibre Valencià en
perill d'extinció vaig incloure la paraula xicon, que no havia arreplegat en la
primera edició. En l'apartat “en valencià també es diu” no vaig posar la variant
formal xicó perquè en aquell moment
creia, equivocadament, que era una creació d'Enric Valor i que no existia en el
valencià viu. Em resultava francament sorprenent que Enric Valor tinguera
aversió a la paraula xicon pel fet
–pensava jo– que aquest vocable acaba en –on quan en la nostra llengua tenim els
possessius mon, ton i son, l'adverbi on i substantius com ara pregon, segon, món, rodamón, tron, xilofon, saxofon, con, neon, ion, anion, cation, neon, etc... I el nom propi Ramon, naturalment. Em pareixia molt
estrany, però no trobava cap altra possible explicació. El misteri va deixar de
ser-ho per a mi el 6 d'abril del 2006 quan, al parlar jo sobre aquest vocable en
el curs homenatge a Jordi Valor i Serra que es va impartir en
Vicent
Beltran i Calvo, en el seu llibre El parlar de
El
lingüista Jordi Colomina i Castanyer en el seu treball “El valencià popular i
col·loquial en l'obra narrativa d'Enric Valor” dins el llibre VALORIANA. Estudis sobre l'obra d'Enric
Valor escriu: «Un cas semblant a l'anterior és el rebuig dels mots acabats
en –n, com el valencià xicon “fadrí, noi”, que sempre usa en la
variant corregida xicó (P, 450; B,
323) o en diminutiu, xiconet (P,
443).» Això que pensava Jordi Colomina quan va escriure aquestes paraules és
exactament el mateix que pensava jo fins que em vaig assabentar que en la zona
Castalla–Biar diuen xicó i no xicon.
Carles
Ros, en el seu Diccionario
valenciano-castellano (1764), no recull ni xicó ni xicon.
Josep
Escrig, en el seu Diccionario
valenciano-castellano (1a edició, 1851), arreplega xicó –encara que grafiat amb g– però no xicon. Diu literalment: «Gicó, na. V. Gicòt, ta.» En canvi, en la 3a edició del
mateix diccionari dirigida per Constantí Llombart i publicada sis anys més tard,
trobem xicon –grafiat gicon– però no xicó.
El Diccionario general
valenciano-castellano (1891) de Joaquim Martí i Gadea arreplega xicó, també grafiat amb g. Diu: «Gicó, na. m. f. Chicuelo, la, muchacho, cha: niño de
pocos años.» També arreplega xicon
–gicon–, però remet a xicó.
El DCVB arreplega xicó. Diu: «XICÓ, -ONA m. i f. Nen, nena
(val.). Els xicons més petits jugaven per allí, Valor Rond. iii, 8. S'usa molt la forma xicon. La pensa corre més que el seu xicon, Mascarell Vall 50.» El DCVB no té l'entrada xicon.
Joan
Coromines en el seu DECat arreplega
xicon i diu que és possible que siga
una herència morisca en l'ús del valencià actual. També arreplega xicó (IX, 537a38) i insistix en la
possibilitat que la paraula vinga dels moriscos valencians i llur herència
mossàrab.
Respecte a altres diccionaris la situació és la
següent:
- Diccionari general de la
llengua catalana de Pompeu Fabra: no recull ni xicó ni xicon.
- Diccionari de la llengua
catalana de
l'Institut d'Estudis Catalans (1a edició): recull xicó però no xicon.
- Diccionari de la llengua
catalana de
l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició): recull xicó però no xicon.
- Gran diccionari de la
llengua catalana de l'Enciclopèdia Catalana: recull xicó però no xicon.
- Diccionari
general de
Francesc Ferrer Pastor: arreplega xicó i xicon.
- Diccionari
Valencià de
l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Generalitat Valenciana:
arreplega xicó i xicon.
-
Diccionari del SALT3: arreplega xicó
i xicon.
- Vocabulari escolar de la
llengua
d'Enric Valor: arreplega xicó però no
xicon.
- Diccionari ortogràfic i de
pronunciació de l'Acadèmia Valenciana de
Potser
la forma xicon siga la genuïna i, com
explica Coromines, ens ha arribat als valencians actuals a través dels moriscos
els quals l'havien heretada dels mossàrabs, i la forma xicó, sense –n, s'haja originat posteriorment per
influència de les moltes paraules que la nostra llengua té acabades en –ó. També és possible que la paraula
original siga xicó –un diminutiu de
xic–, i que la variant xicon s'haja originat posteriorment com
a masculí analògic a partir del femení xicona o com a singular analògic a
partir del plural xicons. Crida
l'atenció que Josep Escrig posara en la primera edició del seu diccionari, l'any
1851, la paraula sense –n i que en la
tercera edició, l'any 1887, Constantí Llombart, que era de València, li la
canviara per la variant acabada en –n. Açò no està gaire estudiat i cal una
investigació profunda que ens aclarisca definitivament aquesta
qüestió.
De
tota manera, el que sí que és molt clar és que les dues variants formals s'usen
en el valencià viu actual, les dues les arrepleguen un bon grapat de diccionaris
antics i moderns i les dues han sigut usades pels nostres escriptors. Per
consegüent és imprescindible que les dues siguen
normatives.
En valencià també es diu:
xicon
La llengua estàndard sol
emprar: noiet
En castellà es diu: chicuelo, muchacho, rapaz
- VALOR I VIVES, Enric; L'ambició d'Aleix (Tàndem
Edicions, València, 2000, 3a edició redactada de nou per l'autor el 8 de gener
de 1994, pàg. 72)
- VALOR I VIVES, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions,
València, 1991) La forma xicó la trobem en les pàgines 46, 92, 216, 241 i 282.
La forma xicon la trobem en la pàgina 238.
- VALOR I VIVES, Enric; El Gegant
del Romaní dins Rondalles valencianes (3er volum, Edicions del Bullent, Picanya,
1991, pàgs. 11, 17, 21 i 23)
- BELTRAN I CALVO, Vicent; El parlar de la
Marina Alta. El contacte interdialectal valencianobalear (Universitat d'Alacant,
Departament de Filologia Catalana, Alacant, 2005, pàg. 171)
- COLOMINA I
CASTANYER, Jordi; “El valencià popular i colloquial en l'obra narrativa d'Enric
Valor” dins el llibre VALORIANA. Estudis sobre l'obra d'Enric Valor (Universitat
Jaume I, Castelló de la Plana, 1999, pàg. 168)
Els reis
d'Orient
Eugeni S. Reig
Sobre parc,
aparcar i
aparcament
Encara que a molts la paraula parc els pugui semblar més anglesa que el Big Ben, la realitat és que és un mot francès i de nissaga ben llatina. Paraula francesa medieval, derivada del llatí parricus ('clos'), i aquest, derivat de parra ('parral', 'reixat'), d'on ve la nostra parra, parenta llunyana, doncs, del Central Park de New York. El mot francès significa originàriament 'extensió gran de terra destinada a la cria d'animals en llibertat', i del francès passà amb aquest significat a l'anglès, on ja es documenta en temps medievals. En època moderna ha passat de l'anglès a la majoria de llengües (italià parco, espanyol i portuguès parque, alemany i altres llengües germàniques park, esperanto parko, etc.) i ha pres diversos significats (parc nacional, parc urbà, parc d'estacionament, parc infantil, parc d'artilleria, parc tecnològic, parc zoològic, parc d'atraccions, parc d'ordinadors, etc.).
Sembla que aparcar és un derivat de parc, però això és una il·lusió etimològica, si em permeteu el terme, paral·lel a il·lusió òptica. Aparcar és simplement una paraula agafada de l'espanyol, com tot el lèxic relacionat amb l'automoció (cotxe, intermitent, baca, carretera, autopista, carril, rotonda, etc.). Hauríem fet aquest derivat sense la subordinació del català a aquella llengua? Segurament no. I aquí cal parlar de dues coses: el lexema parc i el mecanisme derivatiu que genera verbs amb el prefix a- i un lexema nominal. Pel que fa al lexema, les llengües del nostre voltant fan servir o bé la solució anglesa (anglès to park, italià parcheggiare, derivat de parcheggio i aquest derivat de parco), o bé la solució francesa, estacionar (francès stationner, portuguès estacionar). Estacionar és paraula difosa pel francès, llengua que ha creat el mot derivant-lo de station. I aquest surt del llatí statio, que significa 'el fet d'estar dret, immòbil', derivat de stare. Després significà el fet d'aturar-se i el lloc on un s'atura (d'aquí les estacions del Via Crucis, dels trens, dels autobusos, de taxis, etc.). L'espanyol i el portuguès tant diuen aparcar com estacionar, si bé amb algunes diferències estilístiques. En els països hispanoamericans no es diu aparcar sinó parquear (i en els de més al sud, estacionar). Un català no interferit per l'espanyol tant podria recórrer a una solució com a l'altra. Però a mi em pica especialment la qüestió morfològica, el verb fet amb el prefix a- (aparcar) que el català calca submisament.
La qüestió dels verbs formats amb prefix a- és enormement complexa i reclama un estudi urgent i profund. Aquí només el puc començar a embastar. Diguem només per a enunciar el tema que aquest recurs és molt productiu en espanyol, però que l'hem de sotmetre a revisió en català. Mentre en castellà es diu acondicionar, acorazar, ametrallar, amueblar, atormentar, atravesar, etc., nosaltres idem condicionar, cuirassar, metrallar, moblar, turmentar, travessar, etc. Però a més d'aquests mots, que no ofereixen cap dubte normatiu, hi ha una llarga llista de verbs formats sense el prefix, que són usuals en la llengua medieval (canalar, consellar, graciar, llunyar, ruïnar, talaiar, etc.) i que avui es diuen amb el prefix a-. Fora de l'espanyol, les llengües romàniques tenen una clara preferència per la derivació sense prefix, sobretot en paraules noves: esp. acordonar, fr. cordonner, it. cordonare; esp. acotar, fr. coter, it. quotare; esp. afrancesar, fr. franciser, it. francesizzare; esp. ajusticiar, fr. justicier, it. giustiziare; esp. apuñalar, fr. poignarder, it. pugnalare; esp. asalariar, fr. salarier, it. salariare; esp. arruinar, fr. ruiner, it. rovinare; esp. acorazar, fr. cuirasser, it. corazzare; esp. ametrallar, fr. mitrailler, it. mitragliare. No dic ben alerta que no hi hagi en català verbs ben genuïns formats amb el prefix a (abraçar, acaramullar, aferrar, afluixar, agafar, agenollar, allargar, aparellar, aprimar): dic que hauríem de revisar la genuïnitat del fenomen globalment i especialment pel que fa a les paraules modernes. Per exemple, no sabem per què Fabra va preferir metrallar a ametrallar i, en canvi, va prescriure afusellar i no fusellar, com la nostra intuïció diu que hauria de ser.
Doncs bé, deixar un auto aturat a un lloc destinat a aquest efecte es diu en totes les llengües veïnes o bé estacionar o bé una paraula formada sobre parc, però sense aquest prefix a- (anglès to park, alemany parken, italià parcheggiare, espanyol americà parquear, romanès parca, i també en francès existeix parquer). Sembla bastant evident que aparcar, amb el nostre obscur prefix, és una conseqüència automàtica de la dependència del català a l'espanyol, sense la qual probablement diríem estacionar o qui sap si parcar. Però ara només faig observació i descripció de la realitat. No sé ben bé quina paraula hauríem de preferir, en el cas que no decidíssim com ja ha decidit la majoria no fer problema de aparcar. Alguns col·legues defensen estacionar, però tot són opinions.
Del lloc destinat a estacionar vehicles se'n diu aparcament, un altre calc de l'espanyol que també té una "anomalia" morfològico-semàntica. Una altra, a més de la hipotètica anomalia de la a inicial. Efectivament, el sufix -ment serveix per a fer derivats que designen una acció determinada (trencament, pagament, advertiment, etc.), no el lloc on es fa una cosa. L'aparcament, en tot cas, seria el fet d'aparcar. Si em permeteu el to, dir aparcament d'un lloc on hi ha autos estacionats és com si d'un cementeri en diguéssim un enterrament. Tanmateix, podem ser indulgents amb aquesta metonímia, que altres llengües practiquen amb la paraula estacionament. Com es diu en les altres llengües del lloc per a estacionar els vehicles? En anglès es diu car park (anglès britànic) o parking lot (anglès americà). En anglès parking vol dir només l'acció d'estacionar, no el lloc. Van ser els francesos, que per un procés semblant al de l'espanyol, van inventar el parking (lloc), una paraula "anglesa", doncs, creada en francès, com el footing, un altre curiós fals anglicisme, en aquest cas creat per espanyols. Amb tot, la Commission Générale de Terminologie et Néologie recomana parc de stationnement. El fals anglicisme parking s'ha estès a diverses llengües, i és paraula incorporada al DIEC, com a sinònim secundari de aparcament (lloc). En alemany es diu Parkplatz (lloc d'estacionament), en italià parcheggio i en portuguès parque de estacionamento o simplement estacionamento. Com es veu, hi ha per a remenar i triar. Crec que jo triaria parc d'estacionament.
Finalment, voldria parlar d'un significat especial de aparcar que
ha creat l'espanyol: el significat de 'deixar un afer pendent' ("no hi va haver
acord i el tema es va aparcar"). Si no vaig errat, aquest és un significat
d'origen metafòric exclusiu de l'espanyol. Aquesta accepció, doncs, s'ha de
considerar un hispanisme semàntic. Aquest és un significat d'origen metafòric
exclusiu de l'espanyol. Aquesta accepció, doncs, és un hispanisme
semàntic.
Diners, dinars i dinades
Escriure... i en valencià
El
somriure
No podem pas passar per alt el somriure, una qualitat molt difícil de protagonitzar bé, d'entreteixir-la en la parla. Només poden expressar alegria els cors plens de joia i de bondat. Precisament en aquests moments, mentre escric això, enterren, a la catedral de Milà, Mike Bongiorno, conductor durant més de cinquanta anys d'importants programes televisius italians que han captivat els seus espectadors; i ell tenia per lema i repetia a desdir «Alegria!».
Estar alegre no vol pas dir que no experimentem el dolor i les sofrences de la humanitat; estar alegre i repartir somriures a dojo no suposa pas caure en la superficialitat o en l'ablaniment del que requereix una conducció seriosa i feta amb autoritat. Al contrari, amb l'alegria hom fa seu el dolor i el patiment dels altres, alleujant-lo i curant-lo. Amb l'alegria es posen en ridícul els actes banals i es comanda com un rei, al qual no manca res i a qui tothom sent el deure d'obeir.
L'acte de somriure és sempre portador de vida, de felicitat, de benestar. Qui somriu senyoreja en el món i exerceix una atracció irresistible, ja que somrient captivem amb força l'altre.
Les persones tristes i de cara avorrida solament escampen tenebra i pesantor. Evidentment, en el curs de la vida hi ha alts i baixos, i, per això, no podem judicar mai cap persona si un dia la veiem afligida o amb la cara amargada. Recomanem vivament de ser molt sensibles i prudents en la manera de tractar-les i estimar-les. Nosaltres a l'inici d'aquest paràgraf ens referim a persones que es mantenen en aquell estat de tristor i que, fins i tot, ja l'han assumit i s'hi troben bé, detestant tota mena de correcció o canvi. A persones així les fem culpables del seu aspecte repulsiu i, a més, diem que no són aptes per a governar o ensenyar.
El zeugma «pot i ha de...»
Tothom sap que, avui i en el català del Principat, la perífrasi d'obligació es construeix preferentment amb 'haver de + infinitiu', en comptes de 'deure + inf.'. Però és lícit d'emprar el verb deure quan se sobreentén l'infinitiu1 i quan deure està en correlació amb poder. És més, en aquest darrer cas nosaltres creiem que cal evitar la correlació poder i haver de, perquè obliga a fer un zeugma.
En efecte, poder és un verb transitiu, mentre que haver (de) no ho és, cosa que comporta una manca de simetria (el terme que ve després de la preposició de sembla que sigui regit només per haver, no per poder). Per això, d'acord amb la tradició literària i la lògica gramatical, no sols hem de considerar la correlació poder i deure correcta, sinó que hem de titllar d'ultracorrecta l'altra. Exemples d'ús correcte:
... la creença que els escriptors podien i fins devien prescindir de l'obra dels gramàtics (text de Fabra citat per Jané).
Si després d'una bufetada és ofert un bobò ... el polític pot, i deu, sospesar si convé a la seva tàctica d'acceptar-lo (text de C. Riba citat per Jané).
... pot i deu servir de pedra de toc (Ruyra, Obres completes, p. 854).
Que la correlació de poder i haver de constitueix un zeugma violent (per tant, desaconsellable), es veu en un exemple com aquest: «Segurament, la tria d'unes o altres opcions podria i, en certes ocasions, hauria de venir condicionada per aquest fet.» És més, hi ha casos en què la combinació zeugmàtica és pràcticament impossible (si no canviem l'ordre dels mots); així, no sabríem pas construir altrament la frase següent: Pot i deu l'Església utilitzar els mitjans de comunicació social al servei de l'evangeli? (impossible: «Pot i ha l'Església d'utilitzar els mitjans de comunicació...?»).
1. Exemple: He fet tot el que devia = He fet tot el que havia de fer; ja que haver de no admet l'absència de l'infinitiu)
La perifrasi 'caldre + infinitiu'
La perifrasi 'caldre + infinitiu', no sempre és la millor solució des del punt de vista estilístic. Així, quan ja s'ha expressat un subjecte gramatical, al qual la perífrasi amb caldre es referiria, val més canviar-la per la perífrasi amb haver de. Exemple: «Quan hom desitja fer tractament de textos, li cal treballar amb ordinador» (millor: Quan hom desitja fer tractament de textos ha de treballar amb ordinador).
(Text extret del llibre Observacions crítiques i pràctiques sobre el català d'avui / 1, pp. 134-135)
Abusos
verbals
David Casellas i Gispert
Últimament ens hem adonat que s'han posat de moda uns verbs, dels quals es fa un ús abusiu. Vegem-ne un exemple:
«Com que amb el temps les posicions es varen posicionar de manera prou clara, es formaren dos bàndols clarament definits» (Bernat Joan, Per un catalanisme liberal progressista, La Busca Edicions 2006).
El verb posicionar no consta en el diccionari Fabra (en cap de les seves reedicions) ni tampoc en el diccionari del IEC; en canvi, sí que l'han incorporat en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, editat per Enciclopèdia Catalana, si bé només amb un ús eminentment tècnic:
«1. aeron/mar Indicar, determinar les coordinades geogràfiques (d'una aeronau, un vaixell, etc.) 2. ofic/tecnol Posar mecànicament o manualment una peça, una eina, etc. en la posició òptima per a allò que hom vol efectuar...»
Amb tot, cap d'aquests significats no coincideix amb l'ús del verb en el text dessús citat, per la qual cosa en aquell exemple el neologisme posicionar és totalment innecessari, i el podríem substituir fàcilment per definir-se, situar-se, precisar, manifestar-se. En algunes altres ocasions, per a substituir aquest neologisme també podríem fer servir prendre posició, expressar l'opinió, declarar-se... Ha estat la pressió del món mediàtic, tan sotmès a la temptació de traduir literalment del castellà o l'anglès, si convé inventant paraules noves, que ens ha introduït recentment aquest mot que fa uns quants anys no necessitàvem per a res. Així mateix, també podem prescindir totalment del mot posicionament. Per què necessitem aquest mot si podem parlar de posició? No és més clar i més curt parlar de la posició dels sindicats que no pas del posicionament dels sindicats? Per què als periodistes els agrada tant de complicar allò que és ben senzill de dir?
Un altre verb semblant (encara que no del tot, ja que en aquesta ocasió sí que consta en els diccionaris normatius) el trobem en una notícia referida a un accident de trànsit:
«De resultes de l'accident el conductor i l'acompanyant de l'Alfa Romeo van resultar greument ferits, i van ser traslladats a l'hospital Josep Trueta de Girona. L'acompanyant del noi mort va resultar il·lès» (El Punt, 29-6-04).
Suposo que ja veieu on vull anar a parar; però, per si de cas algú no se n'ha adonat, redacto la continuació de la notícia, alterant-la per exagerar-hi la mania del periodista que l'ha redactada:
«La carretera va resultar tallada durant deu minuts i en va resultar una cua d'un quilòmetre i mig. El trànsit va resultar restablert a 3/4 de 10 del matí.»
Ara segur que tothom se n'ha adonat perfectament: el verb resultar es fa servir d'una manera absolutament forassenyada. Aquesta és una de les manies típiques dels periodistes, sobretot referint-se als accidents: sempre tothom resulta ferit, il·lès o mort, en lloc de quedar ferit, ferir-se, sortir-ne il·lès, morir... D'aquí a parlar com els barrufets, que sempre usen el verb barrufar per a qualsevol significat, només hi ha un pas. D'això en diem un mot crossa, una paraula que es fa servir amb significats molt diversos en lloc d'uns altres mots més adequats o precisos.
Per tant, feu una redacció que no resulti... (ep!, perdó, que no se m'encomani el tic), que no sigui feixuga per haver emprat abusivament un mot en uns contextos que no resultin... (rebufa!, una altra vegada!), que no siguin els més adequats. Feu servir sempre la paraula més adient.
Mapa de la comunicació
presencial
Joan Tudela