Ferran
Suay
Diu el tòpic que a València no parla valencià ni
Déu. Potser la frase ve del fet que efectivament l'església valenciana va
abandonar fa anys i panys la llengua dels valencians, fent allò que tan
magistralment ha fet la jerarquia catòlica al llarg dels segles: posar-se del
costat dels forts i en contra dels febles. En tot cas, qui la diu no sol
referir-se a les parròquies sinó a la gent pel carrer, i particularment als
comerços.
«Tot és baixar del tren a l'estació del Nord i
ja no sents parlar valencià a ningú!». Segur que aquesta frase l'hem sentida un
grapat de vegades. Proveu de preguntar a qui la diu: «I tu, en quina llengua
parles quan vas a València?». Si són sincers, la majoria et respondran que en
castellà. I d'ací plora la criatura. Diuen que la vida és com un eco: allò que
sents depén molt de què dius tu. I de com ho dius, hi afegiria jo.
Fa uns dies en vaig fer una prova. Era dissabte
de vesprada i amb la meua companya vam anar al carrer Colom, conegut centre
comercial del Cap i Casal, amb la intenció de comprovar fins a quin punt la
realitat s'ajustava o no al tòpic. Vàrem entrar en botigues i més botigues,
sense descuidar-nos els coneguts grans magatzems. Ens adreçàvem a les
dependentes (totes eren dones), preguntant per articles o demanant informació.
En total ens atengueren dotze persones, de les quals onze ho van fer en
valencià. Cal dir que la que ens atengué en castellà ens tractà amb la mateixa
amabilitat que les altres.
Potser algú es preguntarà quin és el truc?
L'explicaré amb molt de gust. El truc està en adreçar-te a les persones en
valencià. Tant si et sembla que fan cara de ser valencianes com si no (per cert,
com és concretament una cara de valencià?). I encara n'hi ha més: si et
contesten en castellà, el truc consisteix a seguir parlant en valencià. No per
obstinació, sinó per cortesia. Perquè probablement d'entrada no ha caigut en
el compte que li estaves parlant en valencià, i ha seguit aplicant el vell
automatisme de parlar als clients en espanyol. Quan tu continues en valencià, li
dónes l'oportunitat de notar-ho i de poder passar tranquil·lament al valencià.
Donar oportunitats a la gent és sens dubte un gest de cortesia i un acte de
bona educació.
No sé quantes d'aquelles persones tenien el
valencià com a llengua familiar, o quantes l'havien aprés a l'escola o al
carrer. I no m'importa gens ni miqueta. Totes elles van fer, senzillament, una
cosa ben normal, inequívocament professional i que té tota la lògica: es van
adaptar a la llengua del client. Des d'una perspectiva comercial, es tracta
evidentment d'una estratègia correcta.
Quan entrem en un comerç, és molt probable que
la persona que ens atén s'adapte a nosaltres. I això vol dir que la
responsabilitat sobre quina llengua s'hi parlarà passa d'entrada per la nostra
iniciativa. Si decidim fer-ho en valencià, hi ha moltes més probabilitats que
ens contesten en la mateixa llengua, que no si optem per amagar la llengua i
treballant a favor de la confirmació del tòpic parlem directament en
castellà.
Els tòpics, com els prejudicis, només
s'estavellen contra l'experiència directa. Per això, quan anem a València, quan
entrem als comerços o als grans magatzems, provem-ho i comprovem-ho. Provem
d'entrada a parlar en valencià, i comprovem quanta gent ens respon parlant com
nosaltres. I si us ha semblat que les meues xifres són exagerades, em sembla
molt bé: feu la vostra pròpia estadística. Proveu i comproveu què passa quan
d'entrada parleu en valencià.