InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 16 (divendres 31/12/2010) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig -
pam
2) Antoni Rubio - És molt senzill: digueu-li
diàleg
3) Guillem Gómez i Blanch - Esperanto i política
avui
4) Comunicat de l'Associació Catalana d'Esperanto
davant la sentència del Tribunal Suprem
Espanyol
5) Antoni Llull Martí - Consideracions
siderals
6) Joaquim Torrent -
"Homenassos", en reconeixement
7) Josep Ruaix - Abús de
'tot + gerundi
8) Ramon Sangles i Moles - Els petons i les abraçades
9) Albert Pla Nualart - Ball de pals a Regent Street
10) La Biblioteca Tècnica de
Política Lingüística incorpora dos
volums
11) Notícies sobre InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig
(Llibre inèdit)
pam
Mesura de longitud corresponent a la distància
que hi ha entre l'extrem del dit polze i l'extrem del dit xicotet de la mà d'una
persona, tenint-la completament oberta i amb els dits tan separats com siga
possible. El pam valencià és la quarta part de la vara.
|
En la nevada del 26 hi havia un talló de neu de més de deu
pams. |
Aquesta antiga mesura de longitud és fàcil
trobar-la en les obres dels diversos escriptors valencians. Així, en la novel·la
Sense la terra promesa d'Enric Valor trobem:
|
L'alcova, neta i
sense olor, era a l'esquerra de l'entrada i tenia un finestral,
mitjanament alt el trespol, un llit de ferro d'a cos i mig en un racó, amb
dos bons matalafs, i vora el llit una cantera desbastada de tres pams
d'altària, polida per damunt, que feia de tauleta de
nit. |
I en la narració
curta Roc el Pollastre de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra podem
llegir:
|
I deixant-li en les
seues mans l'obsequi per a Isabeleta, es llançà contra els atacadors del
solitari, un dels quals tragué una faca andalusa de més d'un pam de fulla
i li la clavà en el baix ventre al nostre valent
jovençol. |
En el
Diccionari Valencià, editat
conjuntament per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana,
la Generalitat
Valenciana i Editorial Bromera (2a edició, València, 1996), en
l'entrada pam diu: «Mesura lineal aproximativa, consistent en la
distància que hi ha entre el cap del dit polze i el del dit menut, tenint la mà
oberta i els dits estesos. El pam comú és la huitena part de la cana.» I en
l'entrada cana diu: «Antiga mesura de longitud dividida en huit pams.».
Si cerquem aquestes definicions en el Gran Diccionari de la Llengua
Catalana de l'Enciclopèdia Catalana ens adonem que són
pràcticament idèntiques. El redactors del DVal copiaren el contingut del
GDLC i feren alguns canvis per tal de valencianitzar-lo. En el cas que
ens ocupa, únicament varen canviar petit per menut, vuitena
per huitena i vuit per huit, canvis irrellevants i
innecessaris. Però el DVal no explica allò que és vertaderament
important: que la unitat de longitud en l'antic sistema de peses i mesures de
l'Antic Regne de València era la vara i que el pam valencià és la
quarta part d'una vara mentres que la unitat de longitud en l'antic sistema de
peses i mesures de Catalunya era la cana i que és el pam català el
que és la huitena part d'una cana, no el valencià. A Mallorca, l'antiga unitat
de mesura era la mitja cana.
En tot
l'Antic Regne de València la vara es dividia en quatre pams i el pam en quatre
quarts. L'equivalència de la vara en unitats del S.I. (sistema internacional)
és: 0,9060 m a València i a Castelló i 0,9120 m a Alacant i a Xàtiva. Per tant,
el pam valencià, a València i a Castelló equival a 22,65 cm i a Alacant i
a Xàtiva a 22,80 cm.
Després d'implantar-se en Espanya el sistema mètric decimal es va crear
el pam de 25 cm que va continuar utilitzant-se en terres valencianes durant molt
de temps, sobretot per a determinats usos com ara mesurar peces de
tela.
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: pam
En castellà es diu: palmo
NOTA 1:
- VALOR I VIVES, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo,
València, 1980, vol. I, pàgines 273 i 274)
- VALOR I SERRA, Jordi; Roc el
Pollastre dins Històries Casolanes. Narracions alcoianes de (Editorial Lletres
Valencianes. Alcoi, València, 1950, pàg. 69)
- OLCINA LLORENS, Gilberto;
Orígenes y desarrollo de la cuenca industrial del río Barchell (Edició de
l'autor, Alcoi, 2006)
NOTA 2 : L'equivalència de la cana en
unitats del S.I. (sistema internacional) és: 1,5550 m a Barcelona, 1,5590 m a
Girona, 1,5560 m a Lleida i 1,5600 m a Tarragona. La mitja cana mallorquina
equival a 0,7820 m. Veiem, doncs, que tant el pam català com el mallorquí són
sempre inferiors a 20 cm i, per consegüent, inferiors al pam valencià. A
Catalunya, actualment, encara és d'ús habitual el pam quadrat per a mesurar
superfícies de solars urbans, encara que cal aclarir que el pam quadrat que
s'usa ara és de 400 cm2, adaptació al sistema mètric decimal dels pams quadrats
antics (25 pams quadrats catalans actuals = 1 m2
).
Publicat en el diari digital L'INFORMATIU divendres 17 de
desembre del 2010
És molt senzill: digueu-li diàleg
Antoni Rubio
Sí, ho confesse, el passat 2 de desembre vaig anar a la
conferència d'Abelard Saragossà a Lo Rat Penat. Sóc així, i no ho puc
evitar. Hi haurà qui pensarà que és un problema de morbositat però, més que
això, jo diria que es tracta d'un cert cansament dels debats absurds. I
estèrils. Fins i tot, un company de la premsa escrita que va anar a cobrir
l'acte em va veure i es va estranyar moltíssim, i em va preguntar què dimonis
feia allà, a Lo Rat Penat, un defensor dels Països Catalans, de les quatre
barres, del fusterianisme, i de tot això i allò. Mira per on, com diu la cançó,
la vida et dóna sorpreses.
I per què vaig anar-hi? Doncs,
parafrasejant el títol del conegut llibre, és molt senzill: digueu-li diàleg. I
prou. A hores d'ara, no crec que ningú em vinga amb allò de ser un neoblaver, o
un traïdor a no sé quins purismes ideològics. No caldria ni dir que la unitat de
la llengua no serà mai posada en dubte per aquest humil opinador, ni que la
visita a aquella casa –en altres temps, precisament, ferma defensora de la
llengua compartida per valencians, catalans i balears- haja canviat uns
pensaments bastits amb anys de lectures, estudis i curiositat científica. Però,
a banda d'aquestes qüestions, hom creu també en la política i el principal valor
d'aquesta activitat és o, almenys, hauria de ser el diàleg amb qui vol
parlar.
La distància ideològica que em
separa del president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, és grandíssima.
Quilomètrica, diria jo. Però em sembla molt positiu el seu allunyament explícit
dels elements cavernícoles del secessionisme lingüístic que responen amb anònims
covards, amenaces i altres violències al fet que un professor universitari
protagonitze un acte en una institució. Desitge, sincerament, que aquesta
posició no es quede només en les paraules, que no responga a cap interés fosc o
partidista i que es mantinga ferma.
Amb tot, resulta evident que,
dintre del diàleg, hi ha la discrepància. No és necessari tindre la mateixa
opinió que el professor Saragossà, la Taula de Filologia Valenciana, l'Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana, l'Institut d'Estudis Catalans o
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per estar a favor de parlar com a persones
adultes i raonables. Jo, de fet, tinc punts de coincidència i d'allunyament amb
tots ells; fins i tot, també compartisc els neguits de gent que respecte i
admire profundament, com l'escriptor Toni Cucarella o altres professors
de la Facultat de Filologia, que no veuen clars els moviments de les darreres
setmanes, nafrats com estem de dubtes i renúncies d'altres temps que ens han fet
molt de mal i que no han donat cap resultat.
No obstant això, crec que és
important obrir noves vies per a deixar-nos de batalletes entre persones que
parlem la mateixa llengua, encara que tinguem certes divergències sobre la
natura de la mateixa, i que defensem les nostres postures amb raonaments i no a
pedrades. A més, si això li senta malament a personatges com Teresa
Puerto –catedràtica de l'insult barroer i inflamat contra qui no pensa com
ella- o l'ex falangista Sentandreu i els “demòcrates” del GAV, és
que la pensada té quelcom de positiu.
I és que sempre ha sigut millor
discutir de filologia, de política o de qualsevol cosa amb un café al davant i
un cigarret que no esquivant bufes i insults. L'imperi de la raó, crec que en
deien.
Esperanto i política
avui
Guillem Gómez i
Blanch
Contribució a la presentació del llibre ”Història de l'esperanto als
PaïsosCatalans”/”Historio de esperanto en la Kataluna Landaro”
.
València, 9 Novembre 2010
Centre Octubre de Cultura Contemporània
Benvolguts
amics:
Com va
proclamar el seu iniciador, Ludovic Zamenhoff, l'idioma esperanto és propietat de tots i cadascun dels
ciutadans del Planeta. Ningú, pel seu origen o creència se'l pot apropiar en
exclusiva. Per tant, pot ésser
utilitzat per a qualsevol projecte de comunicació i, al terreny polític en
particular, l'esperanto és en
principi utilitzable per qualsevol força política. Tanmateix, és innegable que
l'esperanto porta associades connotacions
d'universalitat, pau i
tolerància cap a totes les cultures, qualitats que han condicionat històricament
la seua utilització política.
INTRODUCCIÓ
HISTÒRICA
Començarem
donant una breu perspectiva històrica de l'ús de l'esperanto en l'esdevenir polític
que inclourà dues vessants: la seua utilització com a instrument de comunicació i la inclusió del propi esperanto dins
el projecte polític, com a finalitat concreta, com a part del
programa.
Des dels
primers moments, l'esperanto va ser utilitzat com a eina de comunicació política
i de vegades integrada en la visió política, més o menys formalment, pels
moviments d'esquerra. Per exemple els moviments anarquistes i socialistes de
finals del segle XIX i principis del XX es reclamen de l'esperanto com a eina de
comunicació universal, que preserva els diferents idiomes nadius i que impulsa
un internacionalisme agermanador. M'avance
a la següent intervenció per a esmentar al respecte les paraules de Pi i
Margall (Partit Republicà Federal)
al 1898, recollides al llibre que avui
presentem.
La primera
guerra mundial va suposar un gran daltabaix per al moviment esperantista
general, tant per les morts que va provocar entre els esperantistes com pel
fracàs del projecte internacionalista, i essent la causa de la davallada
delmoviment obrerintegrat enla segona internacional,que pràcticament hi va
desaparéixer.
Cal citar
ací la suggerència d'utilitzar l'esperanto a les internacionals obreres, En la
primera, l'esperanto encara no havia aparegut;(finalitza pràcticament en
1872);en la segona no en tenim notícies, però en la tercera, organitzada rera la
revolució rusa, al seu segon congrès (Agost 1920), va asistir Angel Pestaña,
sindicalista de la CNT, i durant les seues deliberacions a Moscú va demanar-ho a
Zinoniev, per tal de superar el caos lingüístic que es produïa durant aquestes.
Proposava que cada orador parlés en la llengua més fàcil per a ell i que se'n
fera una única traducció a l'esperanto. Sembla que tal proposta li va fer també
per escrit un grup de 25 assistents entre els quals hi havia Lefebvre i Bombacci. La seua petició va ser
estudiada per una comissió d'estudi, (perllongant-se a l'any següent i essent
finalment liquidada la dita comissió.) Tanmateix era en aquell àmbit,
evidentment, on era més necessària una llengua internacional, per a evitar les
interminables traduccions, les sortides de la sala dels compromissaris quan no
comprenien l'idioma,etc.
En l'aspecte polític, aprofitant el
congrès esperantista de Praga de 1921 es forma el moviment S.A.T. Sennacieca
Asocio Tutmonda o Societat Anacional Mundial. El seu objectiu, promocionar la
formació, solidaritat i lluita dels treballadors de qualsevol lloc del món, per
damunt de qualsevol consideració
nacional. L'anti nacionalisme radical del moviment cal situar-lo en la
postguerra de la dita I guerra mundial, en què el nacionalisme havia mostrat com
podia ser manipulat per les classes dirigents per a fer combatre els treballadors pels
interessos d'aquelles.
La S.A.T. va
ser creada per Lanti (Lanti era el sobrenom d'Adam i vol dir , en francès com en
català, “aquell que és anti”, doncs l'anti) per tal de donar cobertura als
moviments d'esquerra a les diverses seccions tals com l'anarquista,la comunista,
la socialista i d'altres. SAT va tindre una assemblea anual a València en Agost
de 1934. Membres de SAT combatràn a les brigades internacionals a la Guerra
Civil, morint-hi molts d'ells.
Quant al seu
ús com a mitjà d'intercomunicació amb rellevància política podem citar la seua
funció en la correspondència intensa entre esperantistes de Rússia i la resta
del món per a mantenir-se informat de la vida política durant la dècada dels
anys 20. De fet, la tolerància del règim comunista rus va endurint-se fins a
arribar a la prohibició durant l'època de Stalin que va reprimir durament el
moviment esperantista, per a controlar les comunicacions de Rússia cap a
l'exterior...i per por a què l'esperanto esdevingués “massa important”, com ens
conta Lins a la seua obra “La danĝera lingvo”. Alguns comunistes pro-govern rús
abandonaren SAT, però aquesta associació mantingué la seua fracció comunista
.
El règim
totalitarista nazi va ser netament contrari a l'esperanto, condemnat
expressament per Hitler com a llengua de bolxevics- el que és una mica xocant
tenint en compte l'anteriorment dit- i jueus (Zamenhof era d'origen jueu, però
políticament no es coneix cap connexió entre l'esperantisme i el sionisme. Com
sabem,els israelites revitalitzaren l'hebreu, llengua morta, per a tenir una
llengua nacional, res a veure amb l'esperanto).
Un altre
gran moment d'ús de l'esperanto en la comunicació política internacional té lloc
durant la Guerra Civil i es centra precisament a València: l'ús de l'esperanto com a arma de
difusió de noticies durant la Guerra Civil sobretot per la publicació “Popola
Fronto”-que s'editava a València a “Strato Mar, num.25” . Per si algú no ho enten Strato Mar vol
dir “Carrer del Mar”. També s'edità “Informa Bulteno”, anarquista. Tot això es
detalla al llibre que desprès serà presentat.
Durant la
segona meitat del segle XX la dinàmica política de l'esperanto no ha estat molt
intensa, en particular en Europa occidental,en què “l'estat del benestar”,
aixecat per a frenar tota simpatia de les Classes Treballadores vers el
comunisme, (especialment a França i Itàlia) es dirigí sota bandera
anglo-americana, marc en el què políticament l'interès per l'esperanto era
nul. La imposició de l'anglès va
ser molt intensa i es perllonga fins a avui .
Durant
aquest llarg període el moviment cultural esperantista -esperanta movado-
dibuixa, particulament als seus congressos, diferents estratègies per a dirigir
el moviment,l'anàlisi dels quals només indirectament afecta el tema que ens
ocupa. En particular, als anys 80 es presenta una concepció (manifest de
Raûmo,Finlandia) tendent a tancar el moviment esperantista en un moviment tipus
diàspora (raumisme), Un altra de les possibles estratègies apunta a recolzar el
moviment esperantista sobre moviments “de dalt a baix i de baix a dalt”
(Manifest de Voss, 1991) suggerint d'alguna manera el recurs a moviments
polítics, trencant així la tradició de neutralisme i no intervenció política de
la “esperanta
movado.”
L'expressió
més extrema del tancament
“raûmista” es concreta al projecte de la ”Esperanta Civito” (finals dels 90),
organització proestatal d'aquella pretesa diàspora. Temps aquells d'un ambient
politic i cultural en què alguns podía pensar sobre el fí de les
ideologies(Bell) i la història (Fukuyama) ,de la invalidesa del concepte de
classe socials i del triomf dolç del neo.lliberalisme. Encara faltaven alguns
anys per a les supprymes, la crisi del capitalisme financer, la veu dels
mercats, els rescats dels bancs i l'atur massiu.
MOMENT ACTUAL
Al principi
del segle XXI es detecta a diversos països europeus un interès per la projecció
política de l'esperanto. Coincideix amb l'aparició de fenòmens contradictòris:
certa crisi al moviment esperantista tradicional així com l'augment de la
importància de la formació reconeguda oficialment a Brasil, Cuba i Xina fora d'Europa, i al nostre
continent Hongria i darrerament a
França. D'altre costat cal esmentar l'augment de la formació i dels intercanvis
via internet, que condiciona el fet que el nombre d'esperanto-parlants estiga
augmentant clarament, a part de la formació reglada als països abans
esmentats.
Pel que fa
als moviments polítics, cal dir que SAT
es manté viva i que fins i tot comença a créixer tímidament. La fracció
comunista de SAT realitzà un congrès a Alacant en 2003;posteriorment es forma
SAT eH (SAT en Hispanio).
Destacaríem
un moviment d'esquerres diferent de SAT i que també es centra a París al seus
inicis, com és el grup al voltant de “Le monde diplomatique ”, animat entre
d'altres per Ignacio Ramonet. Com és sabut, Le Monde diplomatique” juga un
important paper al moviment altermundista, el foro de Porto Alegre i l'anomenat
socialisme del segle XXI, que tant està influint sobre l'àrea entre Veneçuela,
Bolivia i Brasil. Es crea “Le monde diplomatique esperanto”. Al seu voltant neix
una associació político-cultural “Monda Asamblea Asocio”, que genera texts de
gran rigor, com els seus tres volums sobre la crisi econòmica mundial, així com
una notable activitat traductora
animada per Vilhelmo Lutermano.
Anecdòticament, esmentem també un petit partit democristià denominat “Unu
Mondo”, amb base a Alemanya i d'àmbit
internacional.
Un element
més a considerar és la projecció paneuropeista de l'esperanto que fan autors com
ara Zlatko Tiljar, que veu en l'esperanto la llengua que concentra la identitat
europea, en uns “Estats Units d'Europa” en què cada país o àrea lingüística
conserva la seua identitat. Evidentment,res a veure amb EEUU, on no hi ha
oficialment més identitat lingüistica que la de l'anglès i els partits politics
es limiten a dos que pràcticament diuen el mateix, front al variat ventall
polític europeu. D'altra part, un cert corrent en la Associació Esperantista
Europea (EEU) evoca una mena de nacionalisme paneuropeu que utilitzaria
l'esperanto com a vincle d'unió entre les diverses nacions ètniques
europees.
Dels
corrents esperantistes i europeistes sorgeix en diversos països, sobretot a
França, Alemanya i Hongria, un moviment que es concreta en la formació d'una federació de partits i
associacions polítics d'àmbit europeu “Eŭropo Demokratio Esperanto” que proposen
l'ús de l'esperanto com al llengua oficial a la Unió Europea junt a totes les
llengües dels “hejmlandoj” o nacions culturals en el marc d'una Unió Europea
realment democràtica. (E.D.E) intervingué a les eleccions europees de 2003
(França) i 2009 (França i Alemanya), amb resultats insuficients per a quallar en
un eurodiputat . El seu programa insisteix en la política lingüística , la protecció de
les llengües minoritàries i les nacions culturals, així com la democràcia a les
institucions europees i tímidament sobre la protecció del medi
ambient.
Als darrers
temps en EDE apareixen posicions sobre l'ecologia i de clara crítica a
l'opressió del capitalisme salvatge i invoca un model social on el capitalisme
financer tinga un fre. Tanmateix,
l'esborrany de programa que inclou aquestes posicions encara no s'ha aprovat, de manera que això ho
citem a nivell il.lustratiu
EDE té
l'estructura federal ,formant-la seccions a França, Alemanya, Hongria i Polònia.
La secció polaca, la darrera en formar-se s'ha aliat conjunturalment amb el
partit d'esquerres SLD “Aliança de l'Esquerra Democràtica”- qui ha acceptar
incloure l'esperanto al seu programa- per a les eleccions
municipals.
CONCLUSSIÓ
Notem doncs
dues maneres d'incidència política de l'esperanto: com a mitjà de comunicació,
és a dir com diem en esperanto “per” esperanto o com a finalitat en si mateixa,
barrejada en un model polític general, “por”
esperanto.
Tanmateix, al context històric
actual de fortíssima crisi social,que no és ni tant sols evident que estiga
superada, és coherent utilitzar l'esperanto com a llengua de la consciència
social, en lloc d'utilitzar
l'anglès, l'idioma que impulsa l'economia. Degut al seu caràcter
neutral,l'esperanto no s'identifica amb els interessos colonials, culturals i
econòmic,de cap país o grup de països.
D'altre
costat, l'esperanto permet resoldre favorablement conflictes de llengües en
perill d'absorció a causa d'una llengua dominant per motius sociopolítics.
Així,actua com a protector de les llengües
minoritàries.
Per
extensió, l'esperanto permet la integració dels nacionalismes identitaris amb
diversitat lingüística en un projecte d'àmbit supranacional. Això és clarament aplicable a Europa,
espai de relacions polítiques i econòmiques particularment intens i en el que
l'ús d'una llengua comuna o franca és clarament
necessari.
Aleshores,
la utilització de l'esperanto com a mitjà o eina d'intercomunicació, és a dir la
seua instrumentalitat, esdevé un component polític que en principi pot incloure
qualsevol partit o sindicat. La CGT ha anunciat recentment la seua actitud
positiva al respecte, i també COS hi ha mostrat cert
interès.
Podem
plantejar-nos: ¿Quin futur polític té l'esperanto a curt-mig termini?. Hom en
podria diferenciar dos àmbits:l'internacional i
l'europeu.
-A l'àmbit
internacional extra europeu li veiem un cert paper al moviment
altermundista, sobretot si es concreta en una Cinquena
Internacional, com alguns han suggerit. Es notable també l'atenció que
l'ensenyament de l'esperanto rep a la Xina. Tanmateix, seríem molt prudents
sobre aquesta possibilitat.
-A l'àmbit
europeu és possible que l'esperanto forme part significativa de la
transformació del paradigma polític que comportarà la crisi
econòmica. Podría fins i tot formar part de l'univers cultural d'una
certa consciència supranacional europea, com a ciment d'unió
entre els europeus, com a expressió d'una certa ciutadania
europea. Notem la pujada d'uns nacionalismes populistes d'extrema
dreta, per sort totalment aliè al nostre nacionalisme identitari. Un europeisme
d'esquerres, “il·lustrat” i laic,
cercant l'Europa Federal, podria aixoplugar les identitats
culturals de tots els pobles europeus i disposar d'un idioma comú neutral, per a
desenvolupar-se universalment. Les Classes Treballadores
Europees,cercant un futur de supervivència, cultural però sobretot
econòmic, poden utilitzar l'esperanto com,de manera oposada, l'economia sense
més consciència que el benefici al preu que siga, utilitza l'anglès, d'altre
costat llengua digna de tota estimació.
En aquest context veiem possibilitats d'èxit si, en lloc de ser
contemplada la qüestió com a espectadors, ens considerem com a actors i
impulsors.
-Finalment, considerem poc probables moviments
tendents a utilitzar l'esperanto prenent com a referència la idea de replegament
interna , de diàspora, tipus
raumista.
Esquemàticament, així veiem la qüestió, ara i ací. Gràcies per
l'atenció.
Guillem
Gómez i Blanch
Comunicat de l'Associació Catalana d'Esperanto
davant la sentència del Tribunal Suprem Espanyol
El Tribunal Suprem espanyol per mitjà de tres
sentències coherents entre elles ha distorsionat severament el model lingüístic
usat a les escoles catalanes des de fa 30 anys. La legitimitat del sistema
català es fonamentava en l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que té rang de llei
orgànica. Durant la seva vigència, el sistema català va demostrar la seva
validesa i era reconegut com molt recomanable per part de diverses instàncies
europees. Per exemple, concordava amb l'informe ‘Multilingualism: an asset for
Europe and a shared commitment', votat al Parlament Europeu el 24 de març de
2009. Sobre el model lingüístic català a les escoles, a l'estudi d'alt nivell
presentat pel comisari de Multilingüisme Leonard Orban en el marc de la Comissió
Europea el 27 de setembre de 2007, es deia "és un model a seguir per la resta
dels països de la Unió Europea."
Per tal cosa el Tribunal Suprem es basà
en una recent i antidemocràtica sentència del Tribunal Constitucional, sentència
que canviava una llei feta pel Parlament Espanyol i posteriorment aprovada en
referèndum pel poble català.
L'Associació Catalana d'Esperanto protesta
energicament contra aquesta sentència que ataca la voluntat del poble català i
que posa en perill la nostra cohesió social. A més, la nostra associació,
coherent amb les altres organitzacions de drets humans i lingüístics, considera
la desobediència civil com la resposta més democràtica.
Associació
Catalana d'Esperanto, 24 de desembre de 2010.
www.esperanto.cat
5)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni
Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg.
160)
Consideracions siderals
Antoni Llull Martí
El
mot llatí sideralis, del que sortí el nostre sideral, era derivat
del grec sidus, ‘constel·lació', ‘estel'. És un cultisme que es creà per devers mitjan
segle XIX, però
un altre derivat de sidus, a través del llatí considerare, és molt
més antic (ja
l'usava en Ramon Llull en el segle XIII). Es tracta de considerar, que en
principi, volia
dir ‘examinar els estels'. Devia referir-se a la labor dels astròlegs,
que després de
contemplar l'aspecte del cel, havien de pensar atentament, tenint en compte les
posicions del sol i de la lluna i dels planetes amb relació a la de les constel·lacions,
en allò que tot això podia indicar, i després es generalitzà l'ús d'aqueix verb amb el
sentit d'examinar curosament tots els aspectes d'un afer o d'un problema
abans de prendre una decisió. Un derivat del mateix verb llatí que altre temps
fou popular i convisqué amb considerar és consirar, que
acabà arraconat
pel primer, si bé encara s'usa, però no gaire, el seu derivat
consirós
amb el sentit d'‘absorbit per un pensament o preocupació'. També
provenen de
sidus, sideri, equivalent a sideral; sideració,
‘influència atribuïda als astres sobre les persones', i
siderisme, ‘creença en la influència dels astres'.
Altres mots que en principi sembla que han de tenir el mateix origen que
els que acabam
de veure, però que amb tot i la seva similitud provenen d'un altre mot, són els derivats del
grec síderos ‘ferro', entre els quals els cultismes siderotècnia,
siderúrgia, sideròlit, siderita i el terme mèdic siderèmia,
‘presència de ferro a la sang', que si hi és en excés
es diu siderosi. I també el nom d'un gènere de plantes anomenat sideritis,
nom que en grec i llatí es donava a una herba medicinal que era emprada per a fer
cicatritzar les ferides d'armes o instruments de ferro. I tampoc no té res a veure
amb cap dels mots esmentats el nom de la terrible malaltia anomenada SIDA,
sigla que correspon als mots síndrome d'immunodeficiència adquirida, en anglès AIDS, que ve a
esser el mateix: acquired inmunodeficiency syndrome. Tingueu en compte que, en
cas d'haver d'anomenar aquest trastorn de la salut per la
sigla que el representa no heu de dir el SIDA, sinó la
SIDA,
perquè sindrome és un mot femení, en la nostra
llengua.
"Homenassos", en
reconeixement
Normalment el sufix "as" té com a funció més
habitual la de formar augmentatius, tot i que també serveix per a indicar un
augment en la intensitat de les qualitats intrínseques del nom o adjectiu al
qual és adjuntat. Precisament, per aquesta darrera funció em decanto quan
faig servir el terme "homenàs". Així, aquest seria algú dotat d'una gran
humanitat, entesa com a empatia i capacitat per a donar-se als altres i
connectar amb ells. I no només això, sinó també -i íntimament relacionat amb
aquest darrer aspecte- autor d'una obra o tasca apreciable i profitosa per als
seus consemblants.
Amb això, però, no vull dir que hagi de ser l'autor d'una
obra d'una magnitud i una transcendència fora de mida. No necessàriament.
Estem parlantd'una mena de persona accessible, a l'escala humana, no d'un geni
que potser fa una gran obra però que, suposem, està mancat de qualitats morals
i, a més, "viu en una altra galàxia". Aquest darrer segurament seria
l'estereotip corresponent als "homenots" planians, que respondrien, com
ens indica el sufix "ot", a un patró caracteritzat per una certa estranyesa i
distanciament; tot i que res no impedeix que un "homenot" pugui tenir els
atributs d'un "homenàs", però no és condició necessària, sinó accessòria.
En principi, la qualitat d'"homenàs"
comporta molta més calidesa i entranyabilitat que no pas la de simple "homenot",
i és tan digna de reconeixement -o més- que la d'aquests. Certament, allò
ideal seria tenir el màxim de persones que compartissin les qualitats d'ambdós
comceptes. És clar que és bastant difícil, però tampoc no és impossible. Tant de
bo hi hagués una més alta densitat d'homenassos. D'una altra manera anirien les
coses! Només cal pensar en l'esforçada i constant tasca, amb tota mena de
sacrificis i patiments inclosos, duta a terme des de tots els racons de la
nostra geografia per molts d'ells, que ben sovint ens han servit d'exemple
i guia. Segur que a tots nosaltres quan fem un cop d'ull a la realitat que ens
envolta ens venen a la memòria uns quants noms d'abnegats "homenassos" -o
"donasses", tant s'hi val-, sense els quals seríem molt menys del que som;
i la nostra Franja també, ben segur...
Joaquim
Torrent
Nota: Per a
il.lustrar amb un exemple molt adequat els meus raonaments suggereixo la visita
a la web
www.lasquarre.net , creada i
dirigida per un "homenàs" riibagorçà anomenat Baltasar Sin.
Publicat en el núm. 61 de la revista
Llengua Nacional, 4art trimestre del 2007, pàg.
15
Abús de 'tot +
gerundi
Josep Ruaix i
Vinyet
Si bé és veritat que el mot tot acompanya sovint el gerundi indicant la idea de simultaneïtat o la
d'oposició, cal alertar contra l'abús de posar sistemàticament aquest
tot davant de gerundi, abús en què avui cauen molts usuaris de la llengua,
interpretant, potser, que «així és més català» i, per tant, cometent un
hiperpurisme. Exemples:
«... la fe realitzada com una vida que Déu mateix inspira i comunica, la
qual esclata en la
senzillesa i sociabilitat humanes
tot prenent la forma
del "testimoni"». Hauria de dir: ...
esclata en la senzillesa i
sociabilitat humanes prenent la forma del "testimoni").
«Ens referirem breument a tal cosa, tot deixant per a una altra ocasió l'estudi aprofundit.» Hauria de dir: Ens referirem breument a tal
cosa, deixant per a una altra ocasió l'estudi aprofundit.
Mirem, doncs, de fer servir el reforç tot davant el gerundi únicament quan vulguem remarcar la
simultaneïtat o l'oposició.
Dins Observacions... / 1, p.
128
8)
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon
Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
33)
Els petons i les abraçades
Ramon Sangles i
Moles
Tant
en els petons com en les abraçades fem servir un llenguatge no verbal altament
significatiu i penetrant. A l'home i a la dona aquest llenguatge els fa bé i
l'han de fer servir. De tota manera, com sempre, però en aquest punt més que en
cap altre, es pot pecar per defecte o per excés. El punt dolç, doncs, on es
troba? Jo el situaria en la disponibilitat, però no en la necessitat. Si tenim
la sort de poder rebre i oferir petons i abraçades, perfecte! Ei!, també poden
embafar. Tanmateix, si aquesta oportunitat no es presenta, vés a saber per
quines circumstàncies de la vida, hom no s'ha pas de sentir frustrat o fracassat
en la relació d'amor. Els mendicants d'afecte fan força pena; els qui no
n'admeten, creen rebuig.
Els petons i les abraçades, com han de ser? Sovint, en el
comiat d'una carta, fins i tot escrita a una persona que no hem vist mai (o que
no abraçaríem si la tinguéssim al davant), diem, més que res per educació i
elegància: «Una abraçada», o «Un petó» si hi ha molta franquesa. En general,
però, hem de distingir entre grau de familiaritat i situació. Si hi ha
coneixença i amistat, els petons i les abraçades va bé que hi siguin, però fets
amb molta discreció segons en quin lloc o ambient ens trobem. Jo diria que en
llocs molt institucionalitzats (en congressos, en convencions, en parlaments, en
esglésies...) amb una bona encaixada de mans ja n'hi hauria d'haver prou. Petons
i abraçades hi són excessius. En aquests llocs s'hi ha de sacrificar la bona
coneixença i amistat per una general cordialitat i acceptació de tothom.
Tampoc no hi hauria d'haver
petons i abraçades la primera vegada que dues persones es coneixen o quan són
presentades per un tercer. Una bona encaixada de mans ja trava amistat. Sí que
podem fer ja un petó després d'haver dinat o estat una bona estona junts amb el
nou conegut. Quan dues persones es fan un petó estableixen o renoven entre elles
l'amor i l'amistat. El petó representa una salutació calorosa i d'estimació
prolongable i respectuosa. Els petons solen fer-se a una banda i a l'altra de la
cara fent que els llavis, flonjament girats a l'exterior en forma arrodonida,
toquin l'altra cara però sense ensalivar-la. Els petons no suposen tanta
intimitat o donació com les abraçades, per bé que els fets boca a boca sí que en
connoten.
Les abraçades tenen les mateixes peculiaritats dels petons però
van un xic més enllà. Quan dues persones s'abracen es comprometen a escoltar-se,
a obeir-se, a estimar-se, a ser l'una per a l'altra perquè entre elles hi ha ja
certa intimitat. De tota manera, les abraçades poden revestir matisos molt
diversos i significats molt diferents: per una banda, poden ser fluixes o
intenses; per l'altra, breus o prolongades. Una abraçada que comprimeixi
excessivament un cos a l'altre no és satisfactòria; va més bé que, dins la
intensitat, hi hagi un punt de respiració o de deseiximent; els dos cossos no
s'han de percebre enrigidits sinó flexibles i com gronxant i elevant-se. I, pel
que fa a l'abraçada fluixa, no ha de servir per a fer entendre a l'altre que
després es mantingui a quatre pams de distància.
Referent a la duració, les abraçades breus equivalen a una
salutació entranyable; les abraçades llargues connoten enamorament, possessió,
donació. Sols haurien tenir lloc quan entre dues persones hi ha ja el fet de
compartir la vida d'alguna manera o altra.
9)
Publicat en el diari ARA dimarts 14
de desembre del 2010
Llegeixo que “Camilla va ser colpejada amb un pal” dins el
seu Rolls-Royce a Regent Street. Fem-ne una petita anàlisi lingüística. En la
meva llengua espontània, mai hauria dit colpejar. De fet, en dialecte central,
tan estrany hauria de ser colpejar com colp, formes antigues avui només vives al
País Valencià i Eivissa. I, tanmateix, colpejar s'ha imposat a copejar tant en
l'estàndard com en la llengua literària, per una inconfessable però molt
probable pressió de golpear.
Tampoc era gens viu, en un
català genuí, l'ús de pal associat a pegar o a castigar. Sí que sempre hem dit
els pals de l'electricitat, el pal de la bandera i el pal major d'una
embarcació. Però, quan algú rebia, parlàvem de bastó o garrot. El jarabe
de palo és el xarop de bastó i moler a palos és, o era, baldar a garrotades. El
tió, per exemple –i pocs han rebut tant com ell–, fins fa ben poc no sabia què
era un pal.
En el català de tota la vida, a
la Camilla li haurien donat un cop de bastó o, si volem ser més neutres, un cop
amb un bastó. Quan ho llegim en un diari, però, ens sona col·loquial, una mica
fora de registre. I és que tants segles de persecució han fet que sovint
associem castellà a formal i català a col·loquial. I aquest complex
s'estén a la fraseologia: els bastons que sempre s'havien posat a les rodes ara
són pals. I em fa por que qualsevol dia, davant una picabaralla en un camp de
futbol, a algun locutor se li escapi dir que hi ha ball de pals.
La Biblioteca Tècnica de
Política Lingüística incorpora dos volums
Legislació lingüística de Catalunya. La Llei de
política lingüística i altres normes lingüístiques anotades i Model de protocol d'usos lingüístics per a la Generalitat de
Catalunya i el sector públic que en depèn són els títols dels dos nous volums de
la Biblioteca
Tècnica de Política Lingüística, la col·lecció de
publicacions digitals de la Secretaria de Política Lingüística adreçades a
l'actualització i al suport tècnic dels professionals de la llengua catalana i a
les persones interessades en la llengua en general
El volum Legislació lingüística de Catalunya. La
Llei de política lingüística i altres normes lingüístiques anotades
constituirà el volum número 5 de la Biblioteca
Tècnica de Política Lingüística. És la tercera edició d'aquesta
obra que, per primera vegada, es publica en format digital. Centrada
principalment en la Llei de política lingüística, presenta sobretot novetats en
l'extens sistema de notes. Les qüestions relatives a les lleis del cinema, el
codi de consum i de l'occità, aranès a l'Aran, aprovades fa pocs mesos, s'hi
incorporaran en properes reedicions.
També s'afegeix a la col·lecció, amb el número 6, el
volum Model de protocol d'usos lingüístics per a la Generalitat de Catalunya
i el sector públic que en depèn. El treball ofereix una relació de pautes
clares a l'hora d'utilitzar tant les llengües oficials (català, castellà i
aranès a la Vall d'Aran) com les no oficials en el seu àmbit d'actuació i en el
del sector públic que en depèn. L'objectiu és doble: facilitar una eina que
garanteixi l'accés als serveis de les persones que encara no coneixen les
llengües oficials i, alhora, que la llengua catalana pugui afirmar-se en els
àmbits d'ús en què continua tenint dificultats per ser present.
Notícies sobre InfoMigjorn Cap de
Setmana
Des del 17 de setembre d'enguany, tots els membres d'InfoMigjorn rebeu, gratuïtament, cada
divendres, el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana. A partir de
l'any 2011, tots continuareu rebent InfoMigjorn de franc, com fins ara, però
InfoMigjorn Cap de
Setmana el rebran cada divendres únicament els que decidiran fer-se socis
d'aquest nou butlletí. El preu per fer-se'n soci és de 25 euros anuals. Si voleu
continuar rebent InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el
qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu
rebre'l. Podeu fer-ho ja a partir d'ara mateix. Oportunament se us indicarà el
procediment per a abonar els 25 euros.
Fer-vos socis del nou butlletí no implica únicament tindre dret a rebre
una informació addicional cada divendres, implica, sobretot i per damunt de tot,
ajudar al manteniment d'InfoMigjorn i a fer realitat
altres projectes relacionats amb la llengua catalana. Els poders públics dels
estats on es parla la llengua catalana no la respecten ni la protegeixen com cal
i hem de ser els ciutadans particulars, la societat civil, qui ens hem
d'encarregar de fer els esforços necessaris per tal de protegir-la, defensar-la,
potenciar-la i difondre-la tant com siga menester. El butlletí InfoMigjorn fa arribar cada any, de manera
gratuïta –des de l'1 de setembre del 2008–,
vora de dos mil ítems (notícies, articles, avisos,
ressenyes de llibres, etc.) a més de deu mil persones. Fer i enviar els
butlletins informatius i elaborar i mantenir la web Migjorn / InfoMigjorn, a més d'un esforç
considerable i moltes hores de dedicació, implica, lògicament, unes despeses
econòmiques. És imprescindible la vostra col·laboració per a poder continuar
treballant en favor de la llengua catalana. Perquè només treballant, treballant
i treballant aconseguirem l'èxit i d'això, de treballar, el nostre poble en sap
i molt.
Gràcies per la vostra atenció. I gràcies de bestreta per la
vostra col·laboració.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - -
-