InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 414 (dimarts 28/12/2010) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
5) Eugeni S. Reig - Els
hipocorístics usats en valencià com a nom de
persona
1)
Publicat en indirecte.cat dimecres 22 de
desembre del 2010
La part més activa i sovint més notable de la societat
catalana es prepara de fa temps per guanyar la guerra. I això serà el dia que
aquest país es declari independent. Victòria estranya i relativa, aquesta,
perquè ningú no hi posa data. Es pot tractar, doncs, d'una guerra eterna.
Mentrestant, n'hi ha que cada dia fan una batalla. I la guanyen. Primerament el
Tribunal Constitucional i el Partit Popular van guanyar l'estatutària. Ara ho ha
fet el Suprem. Sense atendre la jurisprudència prèvia del mateix Constitucional
sobre el model d'ensenyament i basant-se exclusivament en l'apartat lingüístic
de la sentència contra l'Estatut, aquest Tribunal ha suspès la immersió escolar.
Caldrà que passi un cert temps per veure la magnitud de la derrota. En tot cas,
una altra institució de l'Estat s'ha decantat pel conflicte. L'ha provocat i es
pensa que el guanyarà. Potser un dia aquesta part modèlica de la societat
catalana guanyarà la guerra de la independència, però, mentrestant, seria
convenient no perdre totes les batalles.
3)
Publicat en EL PUNT dissabte 18 de
desembre del 2010
L'expressió s'aplica a una pràctica
comuna entre alguns científics (que no una pràctica científica), que consisteix
a aplicar diversos tractaments estadístics a un conjunt de dades, fins que
s'aconsegueix que proporcionen resultats favorables als seus punts de vista. No
cal dir que no és una bona pràctica. Cal dir , però, que les revistes
científiques més prestigioses són força reticents a acceptar articles elaborats
mitjançant aquests procediments de dubtosa qualitat ètica i nul·la utilitat
científica.
Afortunadament per a ells, el govern
valencià no necessita publicar res en revistes científiques. Ja tenen a la seua
disposició i a la del seu partit els mitjans públics que paguem entre tots els
valencians, i una bona colla de mitjans privats però sobradament submisos i
bavosament complaents.
És així com afirmen que el 93.9% de la
població entén el valencià, i que el 76.7% sap parlar-lo. És veritat que no els
ha calgut torturar massa les dades (i això que alguns d'ells deuen tenir la
capacitat torturadora profundament inscrita en el seu ADN familiar i polític).
S'han limitat a ajuntar els resultats corresponents a les persones que han
declarat que l'entenien 'una mica' amb els dels que deien entendre'l 'bastant
bé' i 'perfectament', per a obtenir la magnífica xifra d'un 93.9%.
Perquè ens en fem una idea, aplicant
aquest procediment a les avaluacions acadèmiques, acabaríem amb el fracàs
escolar, sense necessitat de costosos procediments com ara contractar més
professors, traure els estudiants dels barracons eternament provisionals en què
els han instal·lat, o invertir en formació del personal. Si ajuntem en un mateix
sac tots els estudiants que suspenen amb una nota superior a 2, amb els que
aproven, els que trauen notables i els excel·lents, podrem afirmar sense
enrojolar-nos, que més del 90% dels estudiants triomfen al sistema educatiu. A
l'altra banda, a la dels fracassats, només hi haurà aquells que no han estat
capaços de superar una minsa nota de 2; probablement, menys d'un 10%. Ben mirat,
és estrany que l'homenet que comanda la Conselleria d'Educació no haja pensat
encara en aquesta possibilitat de maquillar els nefastos resultats de la seua
gestió.
D'altra banda, si ens creiem les seues
mentides, i sobretot si com cal esperar ells mateixos se les creuen, llavors
és absolutament incomprensible que la Generalitat faça un ús tan escàs del
valencià. Si més del 90% de la població l'entén, quin és el problema per a
usar-lo? Per què els nostres representants públics parlen unes vegades en
castellà i les altres en espanyol? Per quins set sous la publicitat
institucional de la Generalitat utilitza majoritàriament el castellà? Per quins
obscurs motius Canal 9 no emet ni una sola pel·lícula o sèrie en valencià? Si
tothom l'entén!
Potser la resposta és que entre aquell
6.1% de persones que han declarat no entendre el valencià ni poc ni molt, s'hi
compten molts dels membres del govern valencià i de les seues famílies. Són tots
aquells que després de fer la preceptiva declaració d'amor etern i profund a la
llengua dels valencians, parlen als seus fills en la dels castellans, i no se'ls
escapa una paraula en valencià ni per casualitat. Potser és per això que
inverteixen tants esforços i tants diners dels nostres per aconseguir que la
majoria de la població ens acabem convertint en això que ells ja són ara: una
colla de discapacitats lingüístics.
4)
25 anys fent sentir viva la llengua
L'Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la
Llengua edita un volum commemoratiu dels primers 25 anys de les trobades i els
aplecs d'escoles en valencià
Eva Garcia
Pagán
L'escola Tramuntana va néixer el 1968 en un
xalet petit del Vedat de Torrent i era un centre, com aquell qui diu, clandestí,
sense cap reconeixement oficial. L'escola del Rotgle va néixer a Castelló el
1976 (expliquen) quan el fill d'una família valencianoparlant va tornar del
parvulari parlant en castellà als de casa. El pare i la mare no es van voler
resignar, van buscar un grup d'amics i van llogar una caseta per fer l'escola
que volien. Els naixements de les escoles de les Carolines (barri de Benimàmet,
València) el 1972, La Nostra Escola Comarcal (Picassent, 1973) o La Gavina
(l'Eliana, 1975) van seguir procediments similars, en alguns casos, fins i tot
amb els pares fent de paletes, pintors i de mestres. Perquè totes aquestes
escoles són úniques, però en una cosa s'assemblen: el sentiment que va portar
els fundadors a crear-les va ser el mateix, l'estima per una llengua que
necessitava qui la defensés.
Ara, unes quantes dècades més tard,
l'experiència d'aquestes i altres escoles, d'aquests mestres i d'aquests alumnes
es recull al llibre Escola Valenciana. 25 anys de trobades, que
testimonia amb la veu dels mateixos protagonistes les peripècies, les
dificultats i les complicitats dels anys de lluita en defensa de la llengua i la
cultura del País Valencià. “És la primera visió de conjunt que s'escrivia sobre
l'Escola Valenciana”, explica l'autor del volum, el també professor Víctor
Labrado, que s'ha servit de l'entrevista a una cinquantena de protagonistes de
la història d'aquest moviment.
Labrado ha volgut explicar també com s'ha
articulat la implantació del català a les escoles del País Valencià a partir de
la llei d'educació en valencià i s'ha servit d'altres documents, com ara
articles de premsa, moltes vegades contraris al desenvolupament de la
llengua.
L'Escola Valenciana-Federació d'Associacions per
la Llengua, és una entitat cívica integrada per 24 associacions comarcals i
d'àmbit de paísque té com a objectiu la normalització lingüística i la seva
incidència en el sistema educatiu valencià. Va començar a treballar en
l'ensenyament l'any 1984 –encara que els seus orígens es remunten a la dècada
del seixanta i el naixement d'aquestes escoles clandestines– i el 1990, quan les
primeres coordinadores es van federar, van començar les trobades d'escoles en
valencià, uns aplecs lúdics i reivindicatius que ara reuneixen anualment unes
220.000 persones, entre pares, mares, alumnes i mestres, i que són l'objecte del
llibre que dijous es presentava a l'Espai Vilaweb, a Barcelona.
“Volíem deixar constància del naixement
d'aquesta entitat que té un lloc en la societat valenciana”, explicava Vicent
Moreno, president de l'Escola Valenciana, “i explicar que el context d'allà és
diferent del d'aquí”, deia a Barcelona. “Encara que recull el passat, aquest és
un llibre de futur”, deia, “perquè cal donar-lo a conèixer a les noves
generacions i als nous mestres”. I el missatge que vol donar és clar. “La
llengua no morirà, segur”, deia Labrado, “està bé de salut, i si a un malalt li
dónes mitja aspirina i se'n va de festa, no està terminal”, i afegia: “Potser sí
que la mataran, però no serà de mort natural”.El llibre de Víctor Labrado ha
estat editat per Francesc Vera i coordinat per Ricard Peris.
5)
Els hipocorístics usats en valencià com a nom
de persona
Eugeni S.
Reig
Tradicionalment, els valencians hem format els hipocorístics
aplicats a les persones retallant sempre els noms de fonts per davant (Ximo, Nelo, Cento, Toni, Quico, Quelo,
Tomeu, Cinta, Felo, Gori, Voro, Tiago, Colau, etc.) i no per darrere
com fa el castellà (Trini, Montse, Mari,
Fran, Cleo, Rigo, Santi, Asun, Ampa, Manu, Vicen, Bartolo, Rafa, Nati, Marga,
Tere, Javi, Sebas, Bea, etc.), encara que en alguns casos, ben
poquets, el castellà ho fa per davant com el valencià (Lupe, Nacho, Goyo, Chuso) i en altres
casos l'origen és ben bé un altre (Pepe,
Paco, Cholo, Chema, Pancho). Avui en dia, cada vegada fem menys aquestes
afèresis tradicionals i tenim tendència a formar les denominacions afectives de
noms de persona a la castellana. Cada vegada és més fàcil trobar Nicos i més difícil trobar Colaus. També en el llenguatge familiar
més íntim ens acostem al castellà. En l'estiu del 2009, en el programa d'humor
Socarrats que Canal 9 ens va oferir cada nit després del telediari,
apareixia un personatge anomenat Bea, apòcope que tant pot ser-ho de
Beatriu com de Beatriz. L'hipocorístic que correspon en valencià
al nom Beatriu és Triu, no Bea. Un bon amic meu té una
filla que es diu Beatriu i en casa li diuen Triuetes. ¡Quin
hipocorístic més valencià i més bonic! ¡I quina llàstima i quina pena que els
responsables de Canal 9 en sàpien tan poquet, de
valencià!
6)
Publicat en el diari ARA dissabte 18 de
desembre del 2010
Sense cap intenció de voler apropiar-me indegudament dels
coneixements i de la columna de l'erudit Albert Pla Nualart -que tenim la sort
de llegir en aquest diari- voldria fer unes consideracions lingüístiques a
propòsit d'una entrevista que acabo de sentir a Catalunya Ràdio. En Pere Mas,
del Tot és molt confús , enraonava amb l'actor Jordi Banacolocha.
L'artista, en un moment donat, ha dit això: "A mi, per abreviar, em diuen
Banaco. Al meu pare li deien Colotxa." M'he fascinat.
La tradició catalana a l'hora
d'escurçar els hipocorístics diu que, en general, escurcem per afèresi. És a
dir: suprimim part del principi del mot. Colocha per Banacolocha, Txell per
Mertixell, Nel per Manel, Quim per Joaquim o Pep per Josep. En canvi, l'espanyol
tendeix a formar una paraula plana (ja són clàssics els Jose i els
Míguel ) i també tendeix a escurçar per la part del final. Així tenim que
a Esperanza Aguirre li diuen Espe i que hi ha un torero que es diu Rafi Camino.
Però la influència de l'espanyol escombra la tradició catalana (i és per això
que el pare era Colocha i el fill és Banaco). I així, avui en dia, es fa difícil
trobar algun Vador, perquè hi ha molts més Salvas. Queden quatre Biels, però
guanyen terreny els Sebas. I l'Asun goleja la Ció.
L'exemple més clar de l'efecte
Banaco el trobem en un establiment de la ciutat de Barcelona. Els més grans
deuen recordar que hi havia un diari que es va dir El Noticiero
Universal. I deuen recordar també que era conegut popularment com el
Sieru . Ara, allà on tenia la seu hi han fet un lloable restaurant. Es
diu El Noti.
7)
Bé, feia temps que sentíem la torrentada
i ja la tenim aquí. Irrompen els furiosos “cavalls de l'aigua”, com deia Espriu.
Cavalquen les tres sentències del Tribunal Suprem contra la llengua catalana.
Vénen per arrossegar-ho i desolar-ho tot, per eliminar el català com a llengua
vehicular a l'escola.
Ha arribat l'hora de salvar els mots
protegint-los amb la nostra convicció. Ja no s'hi valen tebiors ni sofismes.
Després d'una pluja àcida persistent des de les televisions castellanes; després
que uns quants polítics i funcionaris ressentits hagin obert les comportes de
dins estant, la inundació abatrà l'últim dic de la resistència: l'ensenyament.
Ja no ens quedarà cap recurs per catalanitzar els nens nouvinguts.
Ha arribat, doncs, l'hora dels mestres,
ha arribat l'hora de la valentia. Ha arribat l'hora dels qui tenen el poder de
debò. L'hora de la insubmissió democràtica i pacífica contra la injustícia i
contra l'odi a tot el que som i a tot el que parlem. Com ja deia en un article
de fa temps, el català no ens el salvaran ni els diputats ni els consellers ni
els regidors, per necessaris que siguin uns i altres.
Només els qui estan en contacte diari amb
els nens del país poden evitar el sadoll d'aquestes fúries castellanes que no
estimen cap més llengua que la seva.
Confiem en vosaltres, mestres. I ens
tindreu al vostre costat.
8)
Publicat en el diari ARA didendres 24
de desembre del 2010
La nadala del Suprem és difícil
d'ignorar. Ja teníem damunt l'escalfapanxes les quatres felicitacions que no
captura la xarxa digital (i com l'adoren els carters!), i amb la grossa arriba
aquest "Felices Navidades y un 2011 vehiculado en castellano" . La
freda, per no dir congelada, arriba l'endemà de la calenta: unes esperançadores
declaracions del flamant nou director de la RAE, José Manuel Blecua.
Una feliç conjunció astral -passa fins i tot al Vaticà- ha
posat al davant de la rància institució un home humil, savi i tolerant (com ho
era el seu pare). Blecua no només s'adona que el castellà no corre cap perill a
Catalunya i que és el català la llengua feble i amenaçada, sinó que, sobre la
immersió, afirma una obvietat tan insòlita (dita en castellà) com que ell no ha
d'opinar sobre el que estableix un Parlament lliurement elegit.
I, com cal esperar de qui és capaç de pensar al marge del
nacionalisme (el de debò), té també una actitud molt més oberta davant la
llengua. Diu amb tota naturalitat el que a algun almogàver autòcton li sembla
una heretgia: "El fet que una paraula no sigui al diccionari no vol dir que no
es pugui usar. Els escriptors i els diaris fan servir contínuament termes que no
són al diccionari i no passa res". Ja diuen que déu tanca una porta i n'obre una
altra, encara que, en aquest cas, primer ens l'hagi obert i després en hagi
clavat un suprem cop de porta als nassos.
-----------------------------
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.