InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 411 (dimecres 22/12/2010) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - ¿El taüt o la
taüt?
4) InfoMigjorn Cap de Setmana
publicarà part del llibre Llengua i comunicació de Joan
Tudela
1)
Publicat en EL PUNT dilluns 6 de desembre del
2010
¿El taüt o la
taüt?
Eugeni S.
Reig
Per a la caixa, generalment de fusta, que s'empra per a
soterrar una persona, els valencians tenim dues denominacions tradicionals:
caixa i taüt. La paraula caixa és la més generalment usada,
la més popular, però la paraula taüt no podem considerar-la com un
cultisme perquè també és coneguda per tothom i també s'empra, encara que no tant
com caixa. De la mateixa manera, també és coneguda la paraula
taüter, emprada per a denominar el fuster que fa taüts.
Curiosament, aquesta paraula –taüter– no la recull quasi cap diccionari.
Afortunadament el Diccionari Català-Valencià-Balear sí que l'arreplega.
Cal aclarir que la paraula taüt, en valencià, és i ha sigut sempre del
gènere femení. Com que a Catalunya usen eixa paraula en masculí, Pompeu Fabra,
en el seu Diccionari General de la Llengua
Catalana, va introduir la paraula únicament com a masculina. Com que
els que fan diccionaris, per regla general, es copien els uns dels altres, la
masculinitat exclusiva de taüt apareix en el DIEC, el GDLC, el DVal, el
DOPV de l'AVL i molts altres
diccionaris. Encara sort que el Diccionari
Català-Valencià-Balear diu que la paraula taüt és femenina.
En la primera accepció de l'entrada taüt, diu: «f. Caixa de morts
(pir-or., or., val., eiv.); cast. ataúd. Leuam don Pero Aonés en una taut
a Darocha e metem-lo en Sancta Maria, Jaume I, Cròn. 27. Allí tothom venga plors
i jui mentres posaven sa taüt dins sa fossa, Rond. Eiv, 105.» I al final de
l'entrada trobem la nota explicativa següent: «Gènere: sembla que en algun lloc
s'usa taüt com a masculí, i aquest és el gènere que Fabra Dicc. Gen. li
atribueix; però tant en els documents antics autèntics com en els pobles
valencians i eivissencs on hem sentit usar vulgarment aquest mot, l'hem sentit
com a femení, i els seus derivats intensius són taüteta i
taütota.»
Tot seguit
pose alguns exemples literaris en els quals trobem la paraula taüt en
femení (a banda dels que ens aporta el
DCVB).
Ací tenim cinc paràgrafs de la novel·la Els horts de
Martí Domínguez Barberà:
«–Decididament –anava pensant–, la dona és l'ésser informal
per excel·lència. Si un home hagués estat tan malalt com sor Magdalena anit, hui
estaria dins la taüt. Ara era sor Magdalena qui estrenyia les mans a Begonya. I
feia esforços quasi sobrehumans per parlar-li. ¿Què li volia
dir?»
«Aquell vespre, però, es sentia entendrit: tota una família
de bona fusta, una soca noble de la vella Xàtiva, desapareixia del món dins
d'aquella taüt.»
«El metge Ribera, el fill de l'hereua Bellver, ¿tindria el
valor d'anar en l'acompanyament? I el tingué. Anava poca gent darrere la taüt:
uns pocs veïns vells... I Joan Feliu. La gent s'apilotava als cantons. Ningú no
mirava la creu, ni els capellans. Ni la negra
caixa.»
«Una forta sacsejada li eriçà tot el cos, com d'un llamp.
¿Serà veritat que només que morim anem a la presència de Déu? Tornà a mirar la
taüt, jaç d'aquell grapadet d'ossos i pells de la tia Nadala. Ell l'havia atesa
amb tot el seu saber i afecte. Com Emília
mereixia.»
«Aquelles martellades li semblaven a donya Maria les que es
claven per ajustar la taüt i li feien angúnia; però més angúnia li feien els
esclafits, que creia sentir, d'aquelles dues bufetades que el seu fill havia
donat a l'alcalde a la sala gran del casino.»
El tortosí Francesc Mestre i Noè en el seu llibre
Biografia de D. Josep A. Santigosa i Vestraten escriu: «Sis mesos
després, com ja he apuntat mes amunt, una tauteta blanca se n'emportava a sa
filleta Visitació.»
En Bolangera de dimonis del castellonenc Àngel
Sánchez Gozalbo llegim: «[...] lo balder que vindria el cadàver panxa per amunt
i els ais d'admiració que despertaria a la gent la taüt aquella en passar pels
carrers.»
En Coses evengudes en la ciutat i regne de València:
dietari, 1589-1628 de Pere Joan Porcar, llegim: «I el posaren en una taüt i
el soterraren en l'Hospital i no in paterna sepultura en Predicadors
[...]»
En els Pergamins del monestir benedictí de Sant Pau del
Camp de Barcelona: de l'Arxiu de la Corona d'Aragó (segles xii-xiv) trobem: «Són enumerades, a
continuació, en el testament, altres deixes de Berenguera Ranca que no afecten
el monestir de Sant Pau del Camp, llevat de la donació al prior d'una taüt
(caixa gran), entre les coses de casa.»
En el darrer exemple, la paraula taüt no significa
'caixa per a col·locar una persona difunta i soterrar-la' sinó 'caixa a on
s'alça l'aixovar de la dona que s'acaba de casar', també denominada 'caixa de
nóvia'.
La paraula taüt és d'origen àrab i antigament
s'usava per a denominar, no únicament les caixes per a soterrar les persones,
sinó també altres tipus de caixes.
Tenim els versets populars següents, propis de
Vila-real:
«Ding, ding!
»–Qui s'ha mort?
»–Pere l'Hort.
»–Qui l'enterra?
»–Pepe Serra.
»–Qui pagarà la taüt
»–Pepe el Mut.»
En documents medievals apareix també en diverses ocasions
la variant formal ataüt, amb l'article àrab aglutinat. Generalment
apareix com a femenina –una ataüt–, però en el Tirant lo Blanc la trobem
en masculí.
Joan Coromines estudia àmpliament el vocable taüt en
el seu Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua
Catalana (vol. VIII, pàgs. 356-358).
La paraula taüt, en femení, continua ben viva en els
parlars valencians. La trobem també en la toponímia. A la Canyada de Biar hi ha
el paratge La Taüt. A Cassinos hi ha la partida La Taüt. A
Banyeres de Mariola hi ha el carrer de la Taüt, situat al centre de la
població. En la població de Cullera hi ha una plaça, oficialment anomenada plaça
de la Llibertat, però popularment coneguda per tothom com a plaça de la
Taüt que és el lloc a on confluïxen els carrers del Mar i del Vall i que té
una forma que recorda una taüt. La falla que es planta en eixa plaça s'anomena
“falla de la Taüt”. Són molt corrents, popularment, les denominacions “falla la
Taüt” –per pèrdua de la preposició de al caure la d intervocàlica–
i “falla Taüt”, sense article.
Segons ens va informar Josep Font en un missatge enviat a
la llista Migjorn el 31 d'octubre del 2010, a la Vall d'Uixó, fa una trentena d'anys,
hi havia una bassa als afores del poble que anomenaven bassa de la Taüt,
per la forma que tenia.
Confie que el futur Diccionari Normatiu Valencià de
l'Acadèmia Valenciana de la Llengua reconeixerà el gènere femení per a la
paraula taüt.
NOTA
1:
Bibliografia
Domínguez Barberà, Martí; Els horts.
(Editorial L'Estel, València, 1972, i Edicions Bromera, Alzira,
1990).
Mestre i Noè, Francesc; Biografia de D. Victor
Cerveto i Riba (Impremta Querol, Tortosa, 1925)
Mutgé Vives, Josefa; Pergamins del monestir
benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona : de l'Arxiu de la Corona d'Aragó
(segles XII-XIV). (Consell Superior d'Investigacions Científiques.
Institució Milá y Fontanals. Departament d'Estudis Medievals, Barcelona,
2002)
Porcar, Pere Joan; Coses evengudes en la
ciutat i regne de València : dietari, 1589-1628 (Institut alfons el Magnànim,
València, 1983)
Sànchez Gozalbo, Àngel; Bolangera de
dimonis. (Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana,
1931)
NOTA
2:
Dones
les gràcies a Josep Vicent Font i Ten, Vicent Pitarch Almela i Vicent Sendra
Ivars per la seua ajuda.
2)
Publicat en el diari Levante-EMV dilluns 13 de desembre del
2010
El passat 2 de desembre va tenir lloc a Lo Rat Penat una
conferència sobre la unitat de la llengua pronunciada pel professor Abelard
Saragossà. El secretari de Lo Rat Penat, Josep Puchades, inicià la seua
presentació amb aquestes paraules: «No anem a posar en qüestió els fonaments de
Lo Rat Penat ni Abelard Saragossà va a fer-se l´harakiri i va a canviar la seua
visió sobre la unitat de la llengua». Res de tot això. En la seua intervenció,
Saragossà tractava l´obra de l´autor de Vila-real Josep Nebot, que pretenia
unificar el valencià culte i el popular. Volia fer un model de llengua per
augmentar la confiança dels valencians de l´època en la seua llengua. Cal dir
que l´escriptor Nebot és un lingüística del segle XIX, de la Renaixença.
La conferència de Saragossà, un defensor de la llengua
unitària, en els locals d´una institució on el secessionisme lingüístic és,
gairebé, dogma de fe, despertà molta expectació. El secretari de Lo Rat Penat,
però, ja va advertir a l´inici de la sessió que no s´anaven a posar en qüestió
«els fonaments de Lo Rat Penat». Es a dir, el secessionisme lingüístic. Clar que
si anem a buscar els vertaders fonaments de Lo Rat Penat tindrem que retornar al
1878, l´any en què es va crear. El 31 de juliol es va celebrar la inauguració de
Lo Rat Penat amb el suport de l´Ajuntament de València i la intervenció de
Constantí Llombart, aquest amb un discurs en el transcurs del qual afirmà coses
com ara «que no és morta nostra expressiva llengua llemosina, com los seus
enemics semblava desitjaven, gràcies als generosos esforços dels nostres germans
de Catalunya i les illes Mallorques, esforços generosos que de hui en avant
devem nosaltres imitar».
Heus ací els primers fonaments sobre els que va començar
la vida de Lo Rat Penat. Fonaments inicials que aniran augmentant i fent-se
forts amb els Jocs Florals que Lo Rat convocarà tots els anys. I els quals, des
de 1879, comptaran pràcticament totes les edicions, amb escriptors de Catalunya
i, molt sovint també, de Mallorca.
Tampoc no podem oblidar la importància que va tenir per
consolidar els fonaments de Lo Rat Penat, els cartells amb els quals es
convocaven els Jocs Florals de cada any. Deien així. «Aquesta societat,
complint un de sos principals propòsits, i desitjosa de dur avant lo renaixement
de la nostra gloriosa literatura, acordà la celebració de Jocs Florals en lo
present any i així convoca als experts escriptors, inspirats poetes i artistes
de l´antic Regne de València, als de Catalunya, les Illes Balears i de totes
aquelles comarques a on nostra materna llengua és parlada o coneguda». També,
però, als Jocs Florals de Barcelona acudien escriptors i poetes valencians i de
les Illes. Uns i altres, catalans, illencs i valencians, s´havien posat com
objectiu la defensa de la llengua comuna, utilitzant-la. Hui, açò no seria
possible. Lo Rat Penat, en arribar la transició, va ser ocupat pels blavers,
gent preparada per lletraferits afectats per l´enveja, i per polítics sense un
programa poc atractiu per al veïnat, que van trobar, amb l´invent del
pancatalanisme, els primers en reprimir les seues gelosies, i els segons, la
manera de guanyar-se els vots. «¡Els catalans ens ho volen furtar tot: la
paella, els escriptors, la llengua, volen absorbir-nos!» Aquests són els crits
amb els quals volien asustar els valencians, la UCD, el PP, la Unió Valenciana i
algun altre partidet. Clar que els catalans se´n riuen d´aquests desgavells. Com
si no tingueren que fer altra cosa que perdre el temps en aquestes
collonades.
Lo Rat Penat i els seus Jocs Florals estaven formats per
persones de trellat, vers valencianistes, que hui serien qualificades de
«catalanistes» pels qui porten la direcció de Lo Rat. Catalanistes serien
Constantí Llombart, Teodor Llorente, Félix Pizcueta, el poeta W. Querol, Pasqual
i Genis, Vicent Boix, Ciril Amorós
Tots ells participaren en els actes de Lo
Rat Penat, bé com a premiats en els Jocs Florals o pronunciant el discurs del
mantenidor. Els dos Jocs Florals, el de València i el de Barcelona, contribuïren
a fer que la nostra Renaixença fora exemplar i que ocupara un lloc destacat en
la nostra història de finals del segle XIX i primers del segle XX.
Contràriament al que passà a Barcelona durant la
dictadura franquista, que van estar prohibits els Jocs Florals, a València, Lo
Rat Penat no va tenir cap problema: la institució continuà celebrant els Jocs
Florals sense cap molèstia. Arribà, però, la transició, i allò que el franquisme
no havia fet, ho feren els seus addictes aconseguint apoderar-se de la direcció
de Lo Rat Penat, i començar a desfer tota la línia valencianista i de germanor
amb Catalunya i les Illes, que havien seguit els prohoms que he citat més amunt
i els que presidiren Lo Rat durant el franquisme, com Manuel Gonzàlez
Martí.
3)
Publicat en el diari EL HERALDO DE ARAGÓN
divendres 10 de desembre del 2010
Este órgano colegiado consultivo, creado a partir
de la Ley de Lenguas, ha quedado constituido
formalmente.
La consejera de Educación, Cultura y Deporte,
María Victoria Broto, ha presidido la constitución del Consejo Superior de
Lenguas de Aragón, lo que supone un nuevo paso en la implantación de la Ley de
uso, protección y promoción de las lenguas propias de Aragón, informó el
Gobierno de Aragón.
La primera decisión del Consejo, en su sesión
constitutiva, ha sido elegir a José Bada como presidente provisional del mismo,
ya que se trata del miembro de mayor edad.
El Consejo Superior de
Lenguas de Aragón está formado por quince miembros designados a propuesta de las
Cortes de Aragón, del Gobierno de Aragón y de la Universidad de Zaragoza. Se
trata de filólogos juristas, sociólogos y destacadas personalidades de las
letras, la enseñanza o la investigación lingüística o de los ámbitos social o
cultural de la comunidad aragonesa.
Entre las funciones de este consejo
destaca proponer a los órganos competentes del Gobierno de Aragón las líneas de
actuación en el marco de la política lingüística, la creación del reglamento de
su propio funcionamiento o hacer una propuesta de composición de las academias
del Aragonés y del Catalán.
Composición
Forman parte del Consejo Superior de
Lenguas de Aragón, a propuesta de las Cortes de Aragón:
Alberto
Moragrega Julián: alcalde de Beceite, guía cultural y empresario
turístico del Matarranya. Fundador de la empresa SENDA y experto en educación e
interpretación ambiental de los Puertos de Beceite.
Marta Marín
Bráviz: periodista y escritora de Hecho, profesora de aragonés cheso y
adaptadora de textos de aragonés. Miembro de la asociación cultural Bisas de lo
Subordán.
Enrique Badía Gracia: alcalde de Fonz,
hablante del aragonés ribagorzano.
Ignacio López Susín:
licenciado en derecho, articulista y escritor. Miembro fundador de Rolde de
Estudios Aragoneses. Estudioso e investigador del aragonés.
Chusé
Raúl Usón, licenciado en historia y geografía, escritor en aragonés,
editor y estudioso de la lengua. Miembro de la asociación Sociedad Lingüística
Aragonesa.
El Gobierno de Aragón propuso el
nombramiento de:
Manuel Castán Espot:
licenciado en Filología Hispánica y profesor de Lengua y Literatura Española del
Instituto de Secundaria Joaquín Costa de Cariñena (Zaragoza). Es hablante nativo
del aragonés-benasqués. Fue presidente de Chuntos por l´Aragonés y del II
Congreso de lAragonés.
Fernando Sánchez Pitarch:
licenciado en Ciencias Químicas y estudioso del aragonés. Es miembro de la
asociación de Estudio de Filologia Aragonesa. También fue secretario de Chuntos
por l'Aragonés, la plataforma que promovió el II Congreso de l'Aragonés.
Actualmente es miembro del Consello d'a Fabla Aragonesa y l'Asociación Cultural
Nogará.
José Bada Panillo: doctor en Teología por la
Universidad de Munich y licenciado en Filosofía por la Universidad de Valencia.
Ejerció la docencia en la Universidad de Deusto. Siendo consejero de Cultura y
Educación en el primer Gobierno de la Diputación General de Aragón (1983-1987)
promovió la enseñanza del catalán y las modalidades propias de Aragón.
Mª del Carme Alcover Pinós:licenciada en Filologia
Románica por la Universidad de Zaragoza. Ejerce la docencia en Fraga, y en la
Facultad de Ciencias de la Educación de Zaragoza. Investiga la literatura
catalana de la Franja, especialmente la del autor mequinenzano Jesús Moncada.
Actualmente trabaja en la Consejería de Educación, Cultura y Deporte del
Gobierno de Aragón como técnica asesora en lenguas propias aragonesas.
José Ignacio Micolau Adell: licenciado en Historia por
la Universidad de Barcelona. Desde 1981 es responsable del archivo, biblioteca y
área de cultura del Ayuntamiento de Alcañiz. Ha publicado numerosos artículos de
divulgación histórica sobre Alcañiz y el Bajo Aragón. Ha sido presidente del
Centro de estudios Bajoaragoneses; miembro de la Associació Cultural del
Matarranya, y subdirector del Instituto de Estudios Humanísticos.
Los otros cinco miembros designados por
la Universidad de Zaragoza son:
Javier Giralt Latorre:
licenciado en Filología Hispánica y director del Departamento de Lingüística
General e Hispánica de Zaragoza. Tiene trabajos sobre la estructura de la lengua
catalana, dialectología y onomástica. Experto en lenguas de transición.
Francho Nagore Laín: doctor en Filología Románica,
profesor universitario, miembro destacado del Consello d´a fabla aragonesa. Es
uno de los investigadores históricos e ilustrados del aragonés e interesado en
la lengua catalana de Aragón.
María Antonia Martín
Zorraquino: licenciada en Filología Románica, catedrática de lengua
castellana en la Universidad de Zaragoza. Dirigió el primer estudio
sociolingüístico de la Franja oriental de Aragón, Estudio sociolingüístico de la
Franja oriental de Aragón con M.R. Fort, M.L.Arnal y J. Giralt.
Francisco Beltrán Lloris: profesor de Historia Antigua
de la Universidad de Zaragoza y especialista en esta materia. Dispone de un
amplio currículo sobre la romanización de Aragón.
Luisa María
Frutos: catedrática de Análisis Geográfica. Geógrafa, de un vasto
currículo, especializada en el desarrollo rural, uso del suelo y del agua y
estructuras agrarias.
4)
InfoMigjorn Cap de Setmana publicarà
part del llibre Llengua i comunicació de Joan
Tudela
A partir de divendres 7 de gener del 2011, InfoMigjorn Cap de
Setmana publicarà, per gentilesa del seu autor, les dues primeres parts –referides
a la comunicació presencial i a l'escrita respectivament–
de Llengua i comunicació de Joan Tudela, llibre editat per la
Fundació Josep Comaposada l'any 2006.
Joan Tudela és periodista. Dins d'aquest camp ha fet de tot i com a
professional de la llengua també. Per tant, se'l pot definir perfectament com un
professional de la paraula. Ha escrit nombrosos llibres i ha redactat molts
estudis sobre llengua catalana. Aquesta producció escrita li ha fet guanyar
diferents premis: el Francesc Layret, el Ciutat de Barcelona, el Gaziel, el
Jaume Ciurana, el Federació d'Ateneus de Catalunya i el Serra i
Moret.
La publicació es farà a raó d'un capítol cada
divendres.
La tercera part del llibre, de títol Viure
en català, i formada per cent aforismes lingüístics que són cent raons per
viure en català, va ser publicada a InfoMigjorn tota sencera durant el primer
semestre de l'any 2010.
5)
Publicat a VILAWEB dimecres 15 de desembre del
2010
Fer avançar el català en el terreny del reconeixement de veu és una de les
feines del Laboratori de Tecnologies Lingüístiques · En parlem amb el director,
Lluís de Yzaguirre
El Laboratori de Tecnologies
Lingüístiques (Latel), adscrit a l'Institut Universitari de Lingüística
Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra, es dedica de fa anys a
estudiar el terreny de contacte entre la llengua i les noves tecnologies. Els
investigadors d'aquest centre impulsen tot d'iniciatives d'enginyeria
lingüística (RETOC, DOPO, SENYOR, RESOLC...)
per a poder establir una plataforma de consulta en línia per a professionals de
la llengua oral sobre la pronúncia correcta i adequada del lèxic en sentit
ampli. De la direcció de Latel, n'és responsable el professor Lluís de
Yzaguirre. Amb ell parlem a l'Internauta de les últimes
iniciatives del laboratori, com el RESOLC susdit i Amics de la Llengua
Oral, i de la seva implicació en campanyes
històriques per a catalanitzar internet, durant la dècada de
1990.
6)
Publicat en tribuna.cat dimarts 14 de
desembre del 2010
La justícia ha denegat atemptar contra les llibertats d'expressió i
informativa al País Valencià. Aquesta setmana el Jutjat Contenciós Administratiu
Número Quatre de València, en interlocutòria de data 3 de desembre de 2010, ha
negat l'autorització de tancament del repetidor de Montdúver al Govern Camps, un
dels cinc darrers repetidors que encara emeten TV3 a les terres
valencianes.
Així ho ha confirmat Acció Cultural del País Valencià (ACPV) al seu lloc web, on hi
indica que el jutje ha tingut en compte que la sentència del 2008 del TSJ sobre
aquest afer no és ferma i, per tant, no es pot invocar a tancar el repetidor. En
efecte, aquesta és la quarta vegada que els Jutjats i Tribunals neguen el
tancament de Montdúver a la Generalitat Valenciana: els anys 2007, 2008 i 2010
el Govern ja va intentar sense èxit assolir l'autorització de clausura d'aquest
mateix repetidor.
Els arguments que va posar sobre la taula la sentència
del TSJ justificaven la “desproporció en la mesura i absència de perjudicis a
tercers en l'activitat denunciada” per la Generalitat la primera vegada, i la
“vulneració del dret a la tutela judicial efectiva interessada per l'entitat”,
la segona. Els arguments de l'administració en aquesta darrera petició de
tancament, doncs, indicaven que com que ja s'havia dictat sentència sobre el
fons de l'afer el passat desembre de 2008, l'ACPV ja no podia invocar els
mateixos arguments per a la defensa de la tutela judicial efectiva. Tanmateix,
la Generalitat va ometre que la sentència recaiguda en el procediment principal
no era ferma.
L'ACPV, a través de la seva pàgina web, ha celebrat la
interlocutòria com un nou èxit judicial en favor de la defensa per la llibertat
d'expressió i per la defensa dels mitjans de comunicació en català al territori
valencià.
-----------------------------
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.