en
l’erta
Cautelosament.
|
Vés molt en l’erta amb el xiquet, no siga cosa que pegue una
vencillada i s’espatle. |
|
Vés en l’erta amb això que dius, que en acabant et sabrà mal
haver-ho dit i ja no tindrà remei. |
En el
meu llibre Valencià en perill d’extinció vaig incloure l’entrada anar
en l’erta. Ho vaig fer així perquè l’expressió en l’erta s’usa,
sobretot, en eixa construcció, encara que no de manera exclusiva. Emili
Casanova, en el pròleg que va fer per a la segona edició del meu llibre, escriu:
«En alguns casos, però, la proposta d’Eugeni S. Reig considere que no és
la més adequada per a ser normativitzada. Per exemple anar en l’erta pense que és millor
normativitzar-la com anar alerta, més
etimològica, a osades millor com ausades, potser no tan etimològica, però
més acostada a la documentació de Sant Vicent Ferrer, Antoni Canals o Jaume Roig
[...]» Abelard Saragossà, en la ressenya que va fer del meu llibre, escriu:
«Això no obstant, el nostre autor pensa que és preferible a osades pel criteri de l’etimologia.
Eixe mateix factor li fa acceptar anar en
l’erta (‘anar alerta’)»
Vull
deixar ben clar que jo no he proposat mai que anar en l’erta o a
osades es normativitzen en lloc de anar alerta o ausades, sinó
“a més de”. No es tracta de substituir res sinó d’afegir, no és qüestió de
canviar sinó de sumar.
En la
narració curta El ramat de Goriet de Jordi Valor i Serra
trobem:
|
–Bona ramada portes,
fill; vés en l’erta no te la pillen els
francesos. |
I en
la narració curta Per la més negra cobdícia, del mateix autor, podem
llegir:
|
En tot Alcoi no es
parlava d’altra cosa. La veïna que li ho havia contat a Carmeta així ho
assegurava. Mai en la industriosa i pacífica població muntanyenca no
s’havia donat el cas d’un crim tan horrorós com aquell. Un soldat fill de
Xixona i procedent de Filipines havia estat el detective habilidós que
posà en l’erta la justícia
alcoiana. |
Aquestes dues narracions es troben en el llibre Històries casolanes.
Narracions alcoianes que es va publicar l’any 1950. El llibre el va corregir el filòleg
Josep Giner i Marco i no va modificar la grafia sense aglutinar que havia emprat
l’autor. L’any 1975 es varen reeditar diverses narracions de Jordi Valor –entre
les quals les dues que ens ocupen– en el llibre De la muntanya i de vora
mar, adaptades pel lingüista Manuel Sanchis Guarner al model de llengua
normativa que ell considerava idoni en aquell moment. Sanchis Guarner va fer
molts canvis, tant en la morfosintaxi com en el lèxic, però va respectar la
grafia original de l’expressió en l’erta. Reproduïsc a continuació els dos fragments tal com apareixen en l’obra
adaptada per Sanchis Guarner.
|
–Bona ramada portes,
fadrí. Ves en l’erta no te l’agafen els
francesos. |
|
En tot Alcoi no se’n
parlava d’altra cosa. La veïna que li ho havia contat a Carmeta així ho
assegurava. Mai en la industriosa i pacífica població muntanyenca, no
s’havia donat el cas d’un crim tan horrorós. Un soldat fill de Xixona i
procedent de Filipines, havia estat el detectiu habilidós que posà en
l’erta la justícia alcoiana. |
L’expressió en l’erta
deriva de l’italià all’erta
per dissimilació de la primera l. La
forma sense aglutinar no l’arreplega cap diccionari, però la forma
enlerta, aglutinada, la trobem en el DCVB que diu: “Alerta. «Ves
enlerta amb el vestit!» (Pego).” Com veiem, diu que la forma enlerta és
pròpia de Pego, però això és només una part de la veritat, ja que eixa forma és
d’ús habitual, com a mínim, en tota la zona del valencià
nord-meridional.
L’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives usa en la seua obra literària
la forma aglutinada enlerta. En la narració curta Nabet que
pertany a les Rondalles de tema costumista podem
llegir:
|
–I dius que eren al bancal del capdamunt de la
lloma? –Ben cert. I ara, pare, que ja he acabat de dinar, me n’aniré allà
dalt a veure si se n’han anat o encara s’hi
troben. –No faces tal, que et podrien matar! –saltà
l’Adrià. –A mi? –es posà a riure Nabet–. Mire: dins un arganell duc la fona
i tres cantals ben triats. Si m’ixen que m’ixen els lladres, d’una fonada
a cadascun els bade la testerola. Son pare darrerament consentí que hi
anàs. –Però ves ben
enlerta! |
En la
novel·la Sense la terra promesa, també d’Enric Valor,
trobem:
|
–Vidal, una cosa et dic: jo t’aprecie, ja ho saps; per això t’he
llogat. Ara: em cal advertir-t’ho. En açò de dona Maria-Júlia ves molt
enlerta, que jo no vull que m’armes ací cap desori que puga perjudicar-me.
A més, és una dona de molta senyoria, i els meus fills s’eduquen només de
veure-la i de sentir-la, i ací tots li tenim estima i
respecte. |
Pel
que fa al fet d’escriure l’expressió que estudiem sense aglutinar o aglutinada,
Abelard Saragossà diu en la ressenya que va fer del meu llibre Valencià en
perill d’extinció: «Igual passa en alerta. Eixa paraula no ve de cap mot
llatí, sinó d’una construcció de l’italià i, per tant, l’hem de grafiar seguint
estrictament raons lingüístiques internes. Si des del segle xvii (segons el DCVB) s’escriu alerta, eixa és l’única grafia que hem
d’usar. En canvi, en la proposta en
l’erta tornem a trobar el mateix resultat que adés: la tercera paraula de la
construcció (erta) no és cap
paraula.»
Jaume
Gassull, en el vers 135 de Lo procés de
les Olives, obra
estampada a València l'any 1497, escriu l’expressió a la herta.
|
Perque, ben mirada la pratica sua, yo·l veig molt conforme al bon esquirol, que stant a la pluja, a l’ayre y al sol, s’adarga hi·s cobre tostemps ab la cua. Y tinch, per ma ffe, per cosa molt certa que, d’algunes bregues en que s’es
trobat, encara li resta anar a la herta, portant de continu lo dart
embagat. |
Aquesta és la primera documentació que tenim d’aquesta expressió en la
nostra llengua. Però ¿què significa la paraula erta? Joan Coromines en el
seu DECat (I,173a39) ens diu «[...] substantiu (o participi substantivat)
erta ‘aixecada’, ‘pujada’, pròpiament participi del verb antiquat
èrgere ‘dreçar, alçar’ (provinent del ll. erĭgĕre id.)» El verb ergere
s’usa en la llengua italiana actual i es pronuncia fent recaure la força de la
pronunciació en la primera e, que és oberta. El verb italià ergere
‘levare in alto’ equival al nostre alçar i és ben antic en aquella
llengua ja que el trobem documentat en Dante Alighieri abans de l’any 1321. La
paraula erta és una paraula italiana que va passar a la nostra llengua en
l’expressió a l’erta que ja va ser usada per Jaume Gassull en el segle
xv. A més, nosaltres tenim la
paraula valenciana erta que és el femení de l’adjectiu ert,
adjectiu que significa 'dret', 'tes', 'rígid' i que deriva del llatí
vulgar
erctus,
participi del verb ergere –llatí
clàssic erĭgĕre– 'posar dret,
redreçar'. El nostre adjectiu erta té exactament la mateixa forma que el
participi substantivat erta de procedència italiana, el mateix origen
etimològic i un significat molt acostat. L’expressió estar a l’erta
significa estar 'alçat', 'dret', 'plantat', 'tes', 'ert', que és com està qui
vigila amb tota l’atenció, amb els cinc sentits. Equival a estar en
guàrdia. La forma aglutinada alerta s’usa des del segle xvii. L’expressió anar alerta (o
a la herta que va escriure Jaume Gassull) significa 'actuar
cautelosament', 'atentament', 'amb precaució' i equival a anar amb
compte. Em sembla bé que escriguem alerta aglutinat perquè hi ha
tradició de fer-ho des de fa quasi quatre cents anys. Però la variant formal
en l’erta (o enlerta) és completament diferent perquè, malgrat que
s’ha conservat durant segles en la llengua viva, no l’ha usada pràcticament
ningú en la llengua escrita. De fet, excepte els exemples que he arreplegat de
Jordi Valor (sense aglutinar) i d’Enric Valor (aglutinada), no he pogut
trobar-la en cap altre escrit. Això significa que tenim total llibertat per a
fer allò que considerem més adequat i jo pense que no hi ha cap raó per a no
acceptar la forma en l’erta sense aglutinar. Veig que és una forma
elegant, fidel al seu origen etimològic i un recurs estilístic que no fa cap mal
a la nostra llengua sinó que l’enriquix i li dóna personalitat. A més, pense que
si Jordi Valor i Serra va escriure l’expressió sense aglutinar i Josep Giner i
Marco i Manuel Sanchis Guarner –lingüistes molt bons coneixedors del valencià–
varen decidir no canviar-la ni per alerta ni per enlerta, les
seues raons tindrien. De tota manera, si es considera oportú, es podrien
normativitzar les dues variants: sense aglutinar i aglutinada. Actualment la
llengua italiana usa indistintament all’erta i allerta i no passa
absolutament res. No hem de crear problemes a on no hi ha cap
problema.
Ara
bé, si jo propose que l’expressió en
l’erta i també, ¿per què no?, la variant aglutinada enlerta, siguen normatives i, per tant,
les arrepleguen els diccionaris normatius, això no implica que eixes formes
siguen les que haja d’usar la llengua estàndard. En la llengua estàndard estic
segur que tothom continuarà usant estar
en guàrdia i anar amb compte, que
és el que s’ha fet sempre i, com a molt, potser en algun cas concret algú es
decidisca a emprar estar alerta o anar alerta. Però si en l’erta i enlerta no apareixen en els diccionaris
normatius, no s’usaran tampoc en la llengua literària perquè, malauradament, són
molts els escriptors que no es decidixen a utilitzar paraules i expressions que
coneixen de la llengua viva però que no apareixen en els diccionaris. En el cas
que ens ocupa, si troben en un diccionari normatiu la locució en l’erta i la variant aglutinada enlerta, podran triar entre usar-ne una
o l’altra. Si no en troben cap de les dues, la majoria d’escriptors no n’usarà
cap de les dues.
En valencià també es diu:
alerta, atenció, compte
La llengua estàndard sol
emprar: alerta, atenció, compte
En castellà es diu: alerta, atención, cuidado
NOTA 1:
- Casanova i Herrero, Emili; Pròleg al llibre
Valencià en perill d’extinció d’Eugeni S. Reig (2a edició a càrrec de
l’autor, València, 2005, pàg. 14)
- Saragossà i Alba, Abelard; Ressenya del llibre
Valencià en perill d’extinció titulada “Una obra ben positiva: Valencià
en perill d’extinció” (apartat 1.6 El
criteri de l’etimologia)
http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=as-reig
- Valor i Serra, Jordi; El ramat de Goriet
dins Històries casolanes. Narracions alcoianes (Editorial Lletres
Valencianes. Alcoi, València, 1950, pàg. 10) i dins De la muntanya i de vora
mar (Editorial L’Estel, València, 1975, pàg.
19)
- Valor i Serra, Jordi; Per la més negra
cobdícia dins Històries casolanes. Narracions alcoianes (Editorial
Lletres Valencianes. Alcoi, València, 1950, pàg. 35) i dins De la muntanya i
de vora mar (Editorial L’Estel, València, 1975, pàg.
56)
- Valor i Vives, Enric; Nabet inclòs en les
Rondalles de tema costumista dins Obra literària completa (vol.
II, Editorial Gorg, València, 1975, pàg. 361)
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (volum II,
Editorial Prometeo, València, 1980, pàgines 493 i
494)
- Fenollar, Bernat de, Moreno, Joan, Gaçull, Jaume, Vinyoles, Narcís i Portell, Baltasar; Lo procés de les Olives é disputa des Jovens hi des
vells, versos del 129 al 136 dins Cançoner satírich valencià
dels segles xv i xvi per Ramon Miquel i Planas,
editor (Fidel Giró, Barcelona, 1911, pàg. 12)
NOTA 2: Done les gràcies a Vicent Cabanes Fitor, Emili Casanova Herreo, Lluís Gimeno Betí, Jordi Minguell i Roselló, Abelard Saragossà Alba, Joan Solà i Cortassa i Joan Veny i Clar pels comentaris que han fet a aquesta entrada.
Cèntims i centaus
En els Criteris lingüístics sobre traducció i doblatge de Televisió de Catalunya es diu que la centèsima part del dòlar (cent en anglès) s'ha de dir centau i no cèntim. I d'aquesta manera en tota la història del doblatge al català hem sentit sempre que els cèntims de dòlar es diuen centaus. És un disbarat que s'hauria de rectificar. Però no rectificarà ningú, perquè en aquest país ningú no rectifica, i el control de la llengua pública és en bona mesura a les mans de persones superbes i tancades que no es volen rebaixar no ja a rectificar sinó a escoltar els qui tenen alguna cosa a dir, i argumentada.
Abans, però, una mica d'història terminològica. El 18 de germinal de l'any III (un dia de primavera del 1794, segons un calendari menys revolucionari), la França de la Revolució implantà el sistema decimal, que substituïa tots els sistemes de mesures i sistemes monetaris precedents. Per a les fraccions de la moneda s'establiren els termes décime, centime i millime, una sèrie perfecta en correspondència amb la regularitat hexagonal del bressol de la Liberté. Dels tres termes només el primer tenia una existència prèvia i una llarga antiguitat (del llatí decimus 'desena part') i designava un impost de l'Antic Règim que aquí dèiem delme, del mateix ètim decimus. Centime i millime van ser "inventats" pels revolucionaris gals a partir de décime. La sèrie llatina ortodoxa decimus, centesimus i millesimus va aportar els termes dècim, centèsim i mil·lèsim, utilitzats en general com a nombres ordinals o fraccionaris en català, espanyol i italià (amb probabilitat que en català siguin hispanismes). En el terreny dels diners, però, la invenció francesa centime va passar a l'espanyol (céntimo) i d'aquest al català (cèntim). No a l'italià, en què la fracció centesimal de la moneda es diu centesimo. El millime va fer poca fortuna, perquè amb una desena part d'un cèntim poca cosa es pot fer. Si hagués fet el mateix camí que el centime, ara en espanyol hi hauria mílimo i en català mílim.
Amb l'establiment de l'euro s'ha creat la unitat fraccionària dita oficialment cent (mot anglès d'origen francès), tot i que cada país sol continuar dient el nom corresponent a la centèsima part de l'antiga moneda, en el nostre cas, cèntim. Vull dir, de passada, que no veig per què, segons la Secció Filològica, la paraula cent s'ha de pronunciar amb e oberta en català central.
En diversos països llatinoamericans no s'implantà céntimo sinó centavo. Diguem entre parèntesis que en espanyol el sufix –avo és un cas curiós de formació de sufixos a partir de terminacions no morfèmiques per un fenomen de reanàlisi. L'origen és el mot llatí octavus que dóna octavo (antigament ochavo), que va generar altres numerals analògics (onceavo, doceavo) i va crear així el sufix partitiu –avo. El mateix fenomen que a partir de sulfur (un mot sense cap sufix, de sulphur -is 'sofre') ha creat el sufix –ur que produeix bromur, clorur, hidrur, etc.
Però tornem al centau. El diccionari Fabra no duia aquesta paraula (centau). L'Institut la va incloure a la primera edició del DIEC (1995), amb el significat següent: "Centèsima part de diverses unitats monetàries americanes (colon, cruzeiro, escut, peso, sol, sucre, dòlar, etc.)." La definició seria correcta si se n'exclogués el dòlar. Comparau amb la definició que de centavo dóna el Garzanti italià: "unità divisionale di numerose monete dell'America latina (Argentina, Bolivia, Brasile, Colombia)." Per què aquest error? Potser s'ha de relacionar amb el que dic en el paràgraf següent.
Per què els doblatges de films americans diuen centau al cèntim de dòlar i no cèntim, que és la nostra paraula corresponent a l'anglès cent? Sabeu per què? Per pura subordinació als doblatges espanyols i a la llengua espanyola. Recordem que a Espanya en els inicis de la televisió hi ha una allau de films i sèries que per qüestions econòmiques es passen amb doblatge fet a Puerto Rico. Els qui tenim alguns anys recordam aquelles sèries com Bonanza i els westerns amb accent hispanoamericà. Aquells doblatges lògicament deien centavo; què havien de dir? En agafar força el doblatge fet a Espanya, els anys 70, es continuà amb una norma que, com la cosa més natural del món, associava centavo a moneda americana (especialment nord-americana). I, cosa més lamentable, quan va començar el doblatge al català s'incorporà aquesta norma sense la més mínima revisió. I aquí tenim els centaus dels orgues.
De cossis i
cossiers
Joan
Coromines, al seu monumental diccionari etimològic de la llengua catalana, dedica prop de quatre pàgines a estudiar la possible
etimologia del mot
cossi. D’això podem deduir que la cosa no és gens senzilla, i al final no
queda gaire clara. Sembla que podria tractar-se d’un mot preromà, és a
dir, pertanyent a una
llengua més antiga que el llatí, que també podria haver originat el
mot castellà cuezo i l’italià cóccio, però això no són més que
conjectures.
De
cossier se’n poden dir coses aparentment més segures. Entre d’altres,
que res no té a veure amb cossi si no és la semblança formal, per
molt que antigament la
dansa ritual dels cossiers es digués ball de cossis. Segons Coromines,
aquests cossis haurien sortit de cossiers i no a la
inversa, i també podrien procedir, com
el menorquí còssils, de l’antic plural de cós, cósses,
derivat del més antic cursos ‘curs’, ‘carrera’, com el seu antecedent llatí cursus. El mateix
origen tenen els
mots cors i cós ‘lloc on es fan carreres’, sobre els que es
formaren corsari i cossari.
A
Menorca qualcú s’inventà la llegenda que fa sortir el ball de cossis d’un
ball
d’Escòcia,
però no se’n té cap base històrica ni filològica.
Del
llatí cursus a través del mossàrab (la llengua romànica que parlaven els
cristians que vivien entre els moros, molt influenciada per l’àrab), és
possible que
sortís cossier. Si és així haurem de concedir a aquest mot una antiguitat
molt considerable, de més de mil cent anys si comptam que els moros
s’apoderaren de les Balears al començament del segle X. I el ball, pel que diuen
els folkloristes, seria
molt més antic, i tendria un origen pagà, i després de la cristianització
degueren afegir-li els símbols cristians amb què actualment apareix. El
que em
sembla molt estrany és que un ball indígena, fos pagà o cristià, es mantingués a les Illes durant més de quatre-cents anys de dominació islàmica.
Algunes notes lèxiques
Albert Jané
Vet ací, a continuació, algunes notes sobre lèxic, especialment relacionades amb l’aparició de la segona edició del Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2):
sigil
Una de les novetats del DIEC2 és l’admissió de sigil ‘Compte, precaució, amb què es guarda un secret’, i l’adjectiu derivat sigil·lós ‘que actua amb sigil, que denota sigil’. Fins ara, tots els mots admesos d’aquesta família, com sigil·lació, sigil·lar, sigil·lat, etc., es referien als segells. Així, sigil·lografia és ‘l’estudi dels segells’. I, doncs, dins els límits de la normativa, en lloc de sigil havíem de recórrer a cautela, silenci, precaució, etc. I en lloc de sigil·lós a cautelós, prudent, silenciós, etc.
tocom
Trobem aquest substantiu en la primera edició del DGLC, definit ‘lloc, indret’. Malgrat que els grans mestres Moll i Coromines es van manifestar, d’una manera decidida, partidaris d’eliminar aquest mot, el qual qualificaven de fantasma, dels nostres repertoris lexicogràfics, el DIEC manté l’entrada tocom amb la mateixa definició del DGCL, matisada, però, amb la indicació «en llenguatge poètic». Aquest manteniment mereix plenament la nostra aprovació. Si aquest mot va ser usat per uns escriptors de tanta categoria com Ruyra, Carner i Guerau de Liost, fos com fos que l’haguessin après o captat, avui l’hem de considerar un mot ben nostre i ben legítim, que ha d’usar lliurement tothom a qui abelleixi de fer-ho.
D’un tocom no gaire precís
compareix Don Panxo Rodríguez
Vet aquí uns versos d’un gran poema de Guerau de Liost. Seria inconcebible que un lector modern d’aquest poema que, no coneixent la paraula tocom, l’anés a mirar al diccionari i no la hi trobés.
A vegades en algunes coses som molt puritans i en altres ho som molt poc. Que un diccionari que s’ha decidit a admetre glamur, xou i cava ‘xampany’, hagués prescindit de tocom, que té molts més títols de noblesa, ens semblaria senzillament monstruós.
bergansí
El DGLC definia bergansí amb els termes següents: ‘Peça de vori, argent, etc., que es fa rosegar a les criatures quan han de posar les dents, ordinàriament proveïda d’una cadeneta, cascavells, etc.’. És la mateixa definició que trobem ara en el DIEC2, únicament amb el canvi de argent per os i amb la repetició de la preposició de davant cascavells. La definició de la GEC és més o menys coincident: ‘Peça de vori, argent, etc. que hom fa rosegar a les criatures quan han de treure les dents’. El Diccionari Alcover-Moll il·lustra aquest valor amb un exemple magnífic d’Emili Vilanova:
Ahont aneu vós ab aquesta boca que ja no s’estila? Que us ficàveu lo bergansí de través, que se us va donar tant?
Per la seva banda, el DECat de Joan Coromines hi dedica una referència mínima.
No hem vist, doncs, cap diccionari que indiqui per a bergansí un sentit figurat, equivalent, més o menys, a prebenda, benefici. És amb aquest valor que trobem aquest mot en una de les narracions més celebrades del gran Joaquim Ruyra (Les coses benignes):
Aquest home cerca pretextos per a atracallar-me. Per què? Jo no sé pas de mai haver-li trepitjat cap ull de poll. ¿Serà que vol per a una altra boca el meu bergansí?
kàiser
El DIEC2 defineix el mot kàiser amb els termes següents: ‘Títol
de l’emperador d’Àustria, des de 1804, i de l’emperador d’Alemanya, des de
En realitat, en alemany Kaiser significa simplement ‘emperador’ i l’usen normalment en tots els casos, és a dir, aplicat a tots els sobirans que nosaltres designem amb el nom emperador. Per exemple, els dos Napoleons, emperadors dels francesos, o el malaurat Maximilià d’Àustria, emperador de Mèxic. Els titulars de l’anomena’t Sacre Imperi Romano-Germànic, que, de fet, arrenca de Carlemany, en alemany, certament, reben el títol de Kaiser. Però aquest imperi va deixar d’existir com a conseqüència de la nova divisió territorial d’Europa que van originar les guerres napoleòniques, i en 1806 (no en 1804), l’emperador Francesc va renunciar al títol d’emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic i va adoptar el d’emperador d’Àustria, més ajustat a la realitat. I, així, de Francesc II va passar a dir-se Francesc I; però tan emperador, és a dir, tan Kaiser era abans d’aquell any com després. Pel que fa a l’emperador d’Alemanya, la definició transcrita podria fer creure que abans de 1871 els emperadors d’Alemanya no tenien el títol de Kaiser. Però no va ser ben així.
Abans d’aquell any, aquells sobirans eren simplement reis de Prússia. I va ser amb I’hegemonia prussiana que els reis de Prússia van passar a dir-se emperadors.
Ara bé, entre nosaltres, quan fem servir la paraula alemanya Kaiser, que hem catalanitzat en kàiser, ens referim gairebé sempre a l’emperador d’Alemanya, i més concretament a l’últim de la nissaga, Guillem II, que va regnar durant trenta anys i, doncs, fou tot aquest període de temps una figura d’actualitat permanent. És veritat que també hem trobat en el corpus una ocurrència sobre el kàiser Francesc Josep (d’Àustria), però és sens dubte un cas excepcional. D’altra banda, aquesta identificació entre el títol de kàiser i l’emperador d’Alemanya Guillem II és (i, sobretot, va ser) habitual en totes llengües (anglès, castellà, francès, etc.) i en tots els àmbits.
Mascarell
Hi ha una llarga llista de cognoms catalans que provenen de noms d’ocell: Rossinyol, Milà, Esparver, Falcó, Colom, Pardal, Oriol, Gaig, Estornell, Passerell, Pinsà, Verdum, Codorniu... No costaria gaire d’afegir-hi Mascarell, però en aquest cas es tracta simplement d’una coincidència. Efectivament, el cognom Mascarell, derivat de màscara, prové, segons Francesc de B. Moll, d’una característica personal. I el nom de l’ocell no és sinó un invent modern, segons ens explica Joaquim Maluquer en el seu utilíssim treball Els ocells de les terres catalanes. El mascarell (Sula bassana) és un gran ocell marí de tipus completament distint dels anteriors, puix que és alhora un gran capbussaire i un magnífic nedador. Altrament, no té nom popular en català; per això, en dreçar la llista dels ocells de Catalunya i en la necessitat de trobar un nom català escaient per a aquest ocell, Salvador Maluquer proposà el de mascarell basant-se en el traç negre que duu entorn dels ulls i que tant destaca enmig de la coloració general blanca (cf. p. 258).
El nom comú mascarell (Sula bassana), que encara no sortia en el DGLC, ja va ser inclòs en la primera edició del DIEC.
guaita
El castellanisme vigia va aconseguir d’introduir-se en la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana, de Pompeu Fabra, i s’hi va mantenir en totes les edicions. No en la nomenclatura, certament, sinó en la definició del mot correcte, guaita, que diu, exactament: ‘El qui fa la guaita, vigia, sentinella’. Aquesta anomalia va ser observada pel professor Pere Elies i Busqueta, que la posar en coneixement del senyor Aramon i Serra, el qual va convenir que calia fer la correcció adequada. L’esmena no es va arribar a fer en l’addenda de les darreres edicions del DGLC, però, naturalment, ja no en queda cap reflex en el DIEC, el qual (1 i 2) es limita a definir guaita ‘acció de guaitar’ i ‘persona que fa la guaita’.
No deu ser pas a causa del petit lapsus del DGLC que molts escriptors poc curosos han recorregut, ara i adés, a les formes espúries vigia i torre de vigia. L’últim exemple que tenim anotat és de L’emperador o l’ull del vent (de Baltasar Porcel):
Era un dels vigies, cridava: –Miquelets, miquelets.
Cal dir, però, que les incorreccions lingüístiques d’aquesta novel·la són tan sorprenents i impròpies de la prosa de Porcel que indueixen a creure que es tracta d’una novel·la escrita originalment en castellà i traduïda al català per un traductor incipient i inexpert.
bocatí
Vet aquí una autèntica paraula fantasma. No és sinó el resultat d’una mala lectura de bocafí, en què es va prendre una f per una t. El cas és que la forma bocatí ‘que té un gust refinat en el menjar i el beure’, va aparèixer en la segona edició (1954) del Diccionari General de la Llengua Catalana, però no en el cos principal de la nomenclatura sinó en un anomenat «suplement», que comprèn quaranta-set entrades i que ocupa tota la pàgina 1759.
Havia de ser a través de la lectura d’aquest full de la segona edició del DGLC que Salvador Espriu va tenir coneixement d’aquesta paraula, que li devia agradar, car apareix en un dels poemes que integren el cèlebre recull La pell de brau. És en el poema que comença:
Jehudi, que no tasta
d’uns anys ençà
ni un got d’ aigua clara...,
forçà divulgat, i que correspon a la pàgina 32 de la primera edició (1960):
... regal
sa i abundós que reben
ben bé de franc
els bocatins més pobres
de la ciutat.
Sembla que algú, havent llegit aquest poema, va preguntar a l’autor d’on havia tret la paraula bocatí, i Espriu no va vacil·lar a declarar que l’havia treta del diccionari. I devia així ser així com es devia descobrir l’error, que ja no es va perpetuar en les edicions posteriors del DGLC: en la quarta edició (la tercera és una reimpressió de la segona) apareix ja la forma correcta bocafí, que és la que apareix també en el DIEC. Però les paraules tenen vida pròpia i no és pas improbable que a través del poema de Salvador Espriu hagi passat a altres textos.
vorejar
El DIEC2 dóna sobre el verb vorejar la informació següent: «v. tr. 1 Anar per les vores (d’un riu, d’un barranc, d’un bosc, etc.). 2 PER EXT. Vorejar un perill 3 Ranejar. Vorejar els cinquanta anys.»
Ja en tenim prou. Volem dir que no necessitem més informació per a eliminar l’ús realment aberrant que avui, en el llenguatge periodístic, es fa del verb fregar. Algú devia difondre la idea que el verb del castellà rozar s’ha de traduir per fregar, i tot un esbart d’escribes que solen pensar en castellà i que, segons la implacable llei de la facilitat, defensen que a cada mot del castellà n’hi ha de correspondre un altre del català, sigui el que sigui, però sempre el mateix, sempre, sense cap excepció, que en castellà dirien rozar en català diuen fregar. Fent servir els mateixos exemples del DIEC, diuen, sense amoïnar-s’hi gens: Fregar un perill i Fregar els cinquanta anys. Ja sabem que lluitar contra aquestes tendències mimètiques sol ser picar ferro fred. Però no ens hem de donar per vençuts. Qui sap si encara trobarem qui, lleialment advertit, es decidirà a eliminar aquest ús espuri de fregar i es decidirà per vorejar (en tots el casos) o per ranejar (quan es tracti de l’edat).
DISSABTE 18 DE DESEMBRE DE 2010
A les 20:30 hores, al Centre Cultural de Picanya.
ACTE DE LLIURAMENT DEL 30é PREMI DE NARRATIVA JUVENIL ENRIC VALOR
Amanit
pels acords musicals de FOLKIFESTA.
A continuació, a la Sala d'exposicions se
servirà un COCKTAIL DE LLIURAMENT DEL PREMI.
Entrada lliure!
Si has participat en el premi, visita les Preguntes més freqüents
Actes al voltant del premi:
DISSABTE 11 DE DESEMBRE DE 2010
Hora: 19:00 hores
Lloc: Sala
d’Exposicions
INAUGURACIÓ de l'Exposició
Como como como, como como
como. Coses sobre Valor i coses sense Valor, d'Anna Roig
L'Exposició
es podrà visitar del 11 al 24 de desembre de 2010, en el següent horari: de
18:00h a 20:00h. Diumenges i festius d'11:00h a 14:00h.
DIUMENGE 12 DE DESEMBRE DE 2010
Hora: 12:00
hores
Lloc: Jardí
Botànic de València
PRESENTACIÓ del llibre
LES FLORS DE
L'ALBAGÉS, de Llorenç, el Contacontes.
Il·lustracions de Paula Peña.
Hora: 18:00 hores
Lloc: Centre
Cultural
TEATRE per a tots els públics:
EUREKA!!, del Cau de
l'Unicorn
Musical de titelles gegants i actors amb llum negra. Un
espectacle que fa olor a xocolata, a caramel, a maduixes, llimes, flors i mar.
Màgic i fantàstic.
En clau d’humor tendre, es
convida a l’espectador a seguir les peripècies d’una nena (la Tina) i el seu avi
(un científic amb vocació de mag). Veureu holografies amb històries del passat,
viatjareu cap al futur mitjançant una màquina del temps i reflexionareu (i a
vegades riureu) amb les actituds vitals dels personatges que van apareixent al
llarg de l’espectacle…
DILLUNS 13 DE DESEMBRE DE 2010
Hora: 11:45
hores
Lloc: Per a l’alumnat de l’IES Enric
Valor
Hora: 15:30 hores
Lloc: Casa
de la Cultura
Per a l’alumnat de l’Escola d’Adults
XERRADA
a
càrrec de l’autor de l’obra guanyadora del 29é Premi de Narrativa Juvenil Enric
Valor
La
maledicció del graal càtar,
de Joan Pla.
DIUMENGE 19 DE DESEMBRE DE 2010
Hora: 18.30 hores
Lloc: Centre
Cultural:
Miquel Gil ens
il·lustrarà amb la xerrada – concert “CANTANT I CONTANT”
Amb aquesta
xerrada cantada, Miquel Gil, dóna una ullada panoràmica al codi tradicional
musical valencià a través de 24 exemples cantats i comentats. Sense la rigidesa
de “l’espectacle formal” tracta de fer evident la potencialitat, dimensió i
qualitat d’esta part del patrimoni cultural valencià, tot buscant la complicitat
i participació del públic.
Edicions del
Bullent
c/Taronja, 16 · 46210 Picanya
tel. 961 590 883 · fax 961 590
845
info@bullent.net
www.bullent.net
Què són els micromoviments?
Ramon Sangles i Moles
Els micromoviments són uns gestos inconscients i subrepticis; per a copsar-los ens hem de regir pels impulsos emesos en la immediatesa. Aquests gestos són com una llumeneta que el cos encén quan el cervell s’ha de concentrar molt o quan no diu tota la veritat. Ara en mencionarem de tres classes:
a
) Els micromoviments de fixació, que podem veure quan, per exemple, hom situa la mà en un lloc determinat, sobretot de la cara, i la hi deixa immòbil perquè es vol concentrar en allò que diu o ha de dir.b
) Les microcarícies, que tenen lloc quan hom acompanya el seu cos amb senyals de benestar, amb gestos o carícies de dolçor, sia amanyagant-se alguna part del cos, tocant-se els cabells... Sempre s’hi troba un punt de seducció, que és bona per a atraure l’altre. Ei!, també poden expressar narcisisme i prou.c
) Les micropruïges, que descobrim quan hom, volent mantenir una actitud correcta, està en desacord amb el que l’altre diu. No ens gratem mai per atzar; si ens gratem és perquè hi ha una situació de dissimulació. En aquests casos, la mà es posa sobre una zona de la cara o del cos i hi fa una lleugera gratadeta.–
El castellà és fàcil; el català és difícil.
–
Tot depèn de la llengua de partida. Per a un xinès, el castellà i el
català són exactament igual de difícils. En canvi, aprendre el català des del
castellà és tan fàcil com aprendre el castellà des del català. A més, les
ortografies de totes dues llengües són de les més fàcils del món.