InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 11 (divendres 26/11/2010) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Albert Pla Nualart - L'estàndard únic
sense unitat política o el carro davant dels
bous
2) Eugeni S. Reig -
agarrar-se
3) Ignasi Serra Nicolau
- EL MITE DE LA LLIBERTAT
4) Antoni Llull Martí - Rams i rameres
5) Lluís Barberà i
Guillem - "Hi han entrades i eixides"
6) Nou llibre:
Valencianistes en la postguerra. Estretègies de supervivència i de reproducció
cultural (1939-1951)
7) Josep Ruaix - Col·lisió o confusió
de construccions, falta de correlació
8) Josep Maria Corretger
Olivart - XAVIER BOSCH: LA FEINA DEL BON
PERIODISTA
9) Ramon Sangles i Moles - Practiquem l'espontaneïtat
10) Joan Tudela - DIÀLEG AMB L'ENEMIC
(IX)
1)
II Jornada sobre el valencià. Pedagogia (llengua i
literatura), ús social i normativa Organitzada per l'associació Taula de
Filologia Valenciana, Alzira, 23 d'octubre del
2010
L'estàndard únic sense unitat política o el carro
davant dels bous
Albert Pla
Nualart
Vinc
a aquesta jornada sentint-me perillosament indocumentat. És sorprenent, i
lamentable, el desconeixement que hi ha a Catalunya dels debats
lingüístics que,
amb tanta intensitat, viu avui la societat valenciana. I si m'agrada tant ser
aquí és per poder-me fer una idea més completa i clara d'unes polèmiques
que aquí
fan focs artificials, i allà, a Catalunya, són rius subterranis sota tones de
burocràcia i cofoisme.
Vinc
a aquesta jornada com a representant d'un món que no és institucional, ni
polític, ni acadèmic: el món de l'assessorament lingüístic. Parlant en
plata, el món
de la correcció. Tenim, els correctors, una perspectiva privilegiada per
entendre què pot ser i no pot ser un estàndard.
Fer
un estàndard rere unes parets gruixudes i envoltat de savis que remenen
llibres, o fins i tot ensenyar-lo en unes aules a uns alumnes que només
volen aprovar, no és el mateix que convèncer aquell escriptor, actor o
presentador, que
allò que diu o escriu no està bé. Els acadèmics s'investeixen d'autoritat,
tenen la paella pel mànec. Els correctors tenen només la força dels seus
arguments, i això els fa conscients, dolorosament conscients, de la
debilitat d'alguns arguments que dictats des de l'Acadèmia semblen
impecables.
Els
correctors topem amb dues frases: “Això no ho diu ningú”, “Això ho diu
tothom”. El que no diu ningú és el que volem que diguin. El que diu
tothom és el que
volem que no diguin. I en aquest esforç contra corrent sentim que el nostre
crèdit, per moments, fa aigües.
I la
pregunta que tots ens acabem fent, si no som mesells, és la següent:
¿quina és la distància raonable entre l'estàndard, entès en el sentit
ampli (amb tots
els registres), i la llengua que als parlants a qui corregim els surt de
dins?
Hi ha
una resposta acadèmica clara: justament perquè a cada parlant li surt de
dins una llengua diferent, cal un estàndard inevitablement convencional
que unifiqui aquesta diversitat, que sigui la llengua de tots sense ser la
de ningú.
A un
alumne en una aula, això ja el pot fer callar, però el corrector no queda
convençut. I no hi queda perquè el que ell veu cada dia és que part de
l'estàndard que ha de vendre no és –en efecte– la llengua de ningú, és
un pur artifici, però part del que els surt als corregits té una gramàtica i
una unitat que si
conformessin l'estàndard li estalviarien molts maldecaps a ell i farien que
tothom se sentís més còmode parlant correctament.
Llavors el corrector, si té inquietuds intel·lectuals, es pregunta ¿què
ha dut a aquest artifici? i ¿què impedeix que un ús general, arrelat i no
interferit, conformi la llengua correcta? I per contestar-ho intenta entendre què
pretenia Pompeu Fabra quan va codificar la llengua.
I
constata que Fabra separa l'estàndard, més del que hauria calgut, de la
llengua espontània de la majoria per tres raons: a) no accepta part de
l'evolució de la
llengua a partir del segle XV; b) vol fer un únic estàndard per al conjunt
del domini lingüístic (amb algunes variants morfològiques); i c) té un
ideal de llengua lògica que és extrínsec a la lògica de la
llengua.
Aquestes tres raons es barregen i es confonen en algunes de les normes,
sobretot sintàctiques (per exemple, la distribució de per i
per a o la norma del canvi
i caiguda de preposicions), que avui creen més problemes als
usuaris.
La
tercera raó ja l'he enunciat amb la crítica a dintre i la primera suscita dues
preguntes ben òbvies. Una: ¿com podem diferenciar l'evolució genuïna de
l'embastardiment (així en diu Fabra) en els canvis que experimenta el
català a partir del segle XV? I l'altra: ¿l'estàndard s'ha de basar en la llengua
que parlem o en
la llengua que hauríem pogut parlar si la història hagués anat d'una altra
manera?
Però
és en la segon raó en la que em voldria centrar en aquest comunicació: la
de fer un estàndard únic amb algunes vel·leïtats
polimòrfiques.
Sabem
que un estàndard únic el podem fer de dues maneres: fent-hi convergir
tots els dialectes en el que podríem anomenar estàndard composicional
o basant-lo en un sol dialecte, que, per lògica, sembla que ha de ser el
de més pes
demogràfic, econòmic i social.
I què
va fer Fabra? Una mica de tot. Des d'uns inicis molt barcelonistes va anar
obrint el ventall fins que al final l'estàndard dolia i volia, es basava
en el central però
no del tot. I, més que barrejar dialectes, barrejava –sobretot en alguns
punts de sintaxi– formes antigues amb formes modernes, partint de la
base que un
camí superador de la diversitat dialectal era depurar (un eufemisme de
descastellanitzar): construir el català hipotètic que hauria tingut un
país sobirà, prenent com a base la llengua medieval i de referent les altres llengües
romàniques.
En
l'estàndard final, per sort, també hi va pesar molt el realisme. I l'estàndard
que tenim avui a Catalunya toca molt més de peus a terra del que farien
suposar aquests pressupòsits teòrics.
Ara
bé: allà on l'estàndard pretenia ser més composicional és on més ha fracassat i fracassa, és on la norma no s'interioritza, no passa a la
llengua oral i esdevé, en definitiva, un obstacle que impedeix a molts professionals
ser lingüísticament autònoms.
Avui
a Catalunya ben pocs en són conscients, però Fabra va recomanar per a
l'estàndard l'ús de la triple dixi. Va recomanar fer servir ací, aquí
i allí i aquest, aqueix i
aquell. Hi ha en aquesta norma aquella barreja de depuració, composicionalitat i logicisme de què abans he
parlat.
Depuració perquè pretén reintroduir formes antigues i bandejar les
paral·leles al castellà. Composicionalitat perquè barreja formes de diferent dialectes
en un sistema únic. I logicisme perquè prefereix un sistema ternari a un
binari portat en
part per la creença que fer més distincions és més lògic.
Les
formes estàndards resultants no són vives enlloc i no satisfan ningú. El
valencià fa ací (aquí), ahí i allí i este, eixe i
aquell. I les variants de la resta del domini lingüístic fan servir una dixi binària. Sempre queda algun
escriptor de dialecte central que fa servir ací però avui ja és gairebé un
exotisme.
En
aquest sentit sembla força assenyat el que recomana Josep Lacreu a
Manual d'ús de l'estàndard oral:
seguir l'ús espontani en els registres informals però
no seguir la recomanació de Fabra en els formals sinó, en tot cas, l'ús real
que s'ha imposat en el dialecte central, és a dir, la dixi binària. Si
l'estàndard busca
la unitat seria absurd sacrificar les formes pròpies per unes que no fa
servir ningú.
En la
dixi, doncs, s'ha consolidat el que en altres punts ja s'està proposant. En
lloc de seguir la recomanació composicional, i per tant artificiosa, de
Fabra, valencià i català legitimen en la pràctica un ús espontani diferenciat
i, per tant, se
separen.
Aquest pas de les formes composicionals úniques a un polimorfisme basat
en l'ús,
s'està donant en els altres punts conflictius de la sintaxi. D'una manera
evident en les combinacions binàries de pronoms febles. L'estratègia
sempre és la
mateixa: acceptar l'ús en els registres informals i reservar l'artifici
composicional per als formals.
Si
agafeu el llibre d'estil online de TVC, l'ésAdir, que té més pes en la
conformació de l'estàndard que qualsevol document de l'IEC, veureu com
s'hi aplica aquesta estratègia d'acostar l'estàndard a l'ús oral espontani,
un ús que s'aparta del valencià i eixampla per tant les
diferències.
El
mateix podem dir de l'ús de per i per a, en què els valencians
(amb molt bon criteri) tendeixen cada vegada més a escriure per a quan diuen
pa, i en l'estàndard central també tendim més a escriure per quan diem
per. Una divergència que s'està consolidant en l'ús d'aquestes preposicions
davant d'infinitiu.
Les podem evitar aquestes diferències? Amenacen la unitat de la
llengua?
Hi ha
una diferència fonamental entre el que avui entenem per estàndard i el
que entenia Fabra per llengua literària. Fabra mai no concebia
que els usos marcadament col·loquials formessin part de l'estàndard. A principis del
segle XX,
l'ús públic s'associava només a registres formals.
Però
si l'estàndard és la varietat adequada per dirigir-se a tot el domini
lingüístic, avui ha d'incloure tots els registres. Perquè en els moderns
mitjans de
massa tenen més pes els registres informals que els formals.
Poso
sempre el mateix exemple. Molts films estrangers doblats al català contenen escenes d'un registre informal i marcadament col·loquial. Per
un principi elemental de versemblança aquestes escenes no es poden traduir
en un
estàndard artificiós. A l'espectador de Barcelona li grinyola que un hispano
del Bronx per dir “li va dir que vingués” digui “li ho va dir”.
Semblaria un hispano
de l'IEC.
Però
l'espectador de València quan sent aquest “l'hi va dir” i no el “li ho va dir”
que diria ell, sap que l'hispano parla com si fos de Barcelona i això,
depenent de
complexos factors socials, culturals i polítics, també el pot fer sentir molt
incòmode.
El
que a mi em sembla clar és que avui l'estàndard s'ha de basar en un dialecte
real i no pas en una barreja de dialectes, i que pel pes que hi té la
llengua oral, no
s'hauria d'apartar gaire (especialment en sintaxi) dels usos orals majoritaris
d'aquell dialecte. Sempre entenent que la interferència del castellà
n'ha de quedar exclosa.
Pensar que algú farà un ús de per i per a o dels pronoms
febles substancialment diferent segons el grau de formalitat amb què parli em
sembla una
ingenuïtat. La sintaxi és massa inconscient perquè es pugui demanar al
parlant aquest nivell d'autocontrol.
Exclosa la possibilitat d'un estàndard composicional o convergent, la
gran pregunta és: ¿podem convertir l'estàndard basat en el central en l'únic
de tot el domini lingüístic?, ¿és bo que ho fem?
No fa
massa, arran d'una discussió sobre si calia dir aranès o occità a la
llengua de la Vall d'Aran, vaig escriure un article a l'Avui en què
concloïa que un estàndard només es pot imposar sobre un territori i uns parlants com a
conseqüència d'un procés polític que sotmeti el territori a un poder més
o menys
centralitzat i el doti d'una unitat administrativa. I que posen el carro
davant dels bous els que creuen que la mera existència d'un estàndard
genera el
procés polític que el fa dominant.
I és que a ningú li agrada renunciar
a part de la seva identitat i per això aquesta renúncia en favor d'una unificació necessita un poder polític
que l'empenyi; un poder que, associat a l'estàndard pressioni els parlants a
aprendre'l. Doti l'estàndard unitari del que en sociolingüística es
denomina funció discriminant: qui
el domina progressa i qui l'ignora queda marginat.
Quan la pressió és feble o inexistent
–com la que exerceix el català sobre el valencià o l'occità sobre l'aranès–, l'adhesió a la identitat immediata
acaba pesant més que tots els arguments a favor de la unitat. Creure que a la
unitat s'hi
arribarà per un procés lliure i espontani és una pura il·lusió
òptica.
Ningú
dubta que per a la supervivència de l'aranès o del gallec, acceptar-se
com a variant dialectal de l'occità o el portuguès hauria evitat la seva
lenta dissolució en les llengües veïnes. Però aquest és un argument racional
que poc pot
fer davant la resistència emocional a sacrificar identitat. Només la coerció
institucional pot vèncer aquesta resistència.
Per
catalans i valencians sotmetre's a un únic estàndard, sigui el valencià o el
català, donaria més opcions de futur a la llengua. Però aquest, torno a
dir-ho, és un
argument racional que mou ben poca gent. I el perill de recolzar la normalització en aquest argument és que engresqui tan poc que la llengua
mori per
falta d'ús.
Mentre la realitat sigui la que és, farà molt més per la vitalitat del
valencià un estàndard en què els parlants es reconeguin i s'identifiquin que un de
basat en el
barceloní o creat amb l'artifici composicional. I exactament el mateix podem
dir de l'estàndard de Catalunya o de les Balears.
Però
a València, on la llengua té una salut molt més precària que a Catalunya,
adonar-se d'això, no equivocar-se d'estratègia, és una qüestió de vida o
mort. Ara
és l'hora de l'ús, de l'extensió de l'ús.
Si
algun dia es crea, com de fet en part ja existeix, un mercat únic o un univers
mediàtic únic per a tot el domini català, que demani l'existència d'un
supradialecte únic, les lleis d'aquest mercat segurament acabaran
decantant la balança a favor del dialecte més potent en aquells usos de la llengua
d'àmbit més
general.
Mentrestant, el diàleg i el respecte mutu entre l'Institut d'Estudis
Catalans i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sembla la via més intel·ligent i
efectiva de defensar la llengua comuna.
2)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig
(Llibre inèdit)
agarrar-se
Cremar-se i
adherir-se el menjar al fons del recipient a on es cou.
|
La dona del meu amic Pep es passa les hores mortes de xarreta amb
la veïna i tots els dies del món se li agarra el
dinar. |
En valencià també es diu:
apegar-se
La llengua estàndard sol
emprar: agafar-se, enganxar-se
En castellà es diu: pegarse
Article publicat en el número 172 de la revista Campanet
(setembre / octubre del 2010)
EL MITE DE LA
LLIBERTAT
Ignasi Serra Nicolau
Conta el professor de filosofia Josep
Maria Terricabras que una vegada un senyor li va dir: “Yo tengo la libertad de
hablar en castellano”. A tal afirmació el professor li demanà: “¿Cuántas lenguas
habla usted?” i el senyor contestà: “una, castellano”. Terricabras digué: “Pues
usted no tiene la libertad de hablar en castellano, tiene la obligación de
hacerlo, ya que es la única que sabe. La libertad la tengo yo, que hablo seis
idiomas”.
No sé si és una anècdota real o
fictícia per escriure un article molt interessant, amb el mateix títol que
aquest, sobre un tema que sempre està de moda: la “Llibertat”. Ara que ve la
campanya electoral estarà molt present en el discursos, o vomitades, de
determinats partits polítics, ja que pareix que la llibertat d'elecció d'idioma,
entre català i castellà, res d'alemany, anglès o zulú, serà camp de batalla del
PP. Però, realment som lliures quan prenem una decisió? Crec que no i ho
intentaré explicar.
Posem-nos en una situació que podria
ser real: anau a un cinema a veure una pel·lícula. A la sala de la dreta la fan
doblada en castellà, a la de l'esquerra la fan doblada en català. A quina
entrau? Sou lliures de triar, no vos posen cap pistola al cap, ni heu de pagar
més per l'entrada. La immensa majoria entrarà a la de versió castellana,
inclosos catalanoparlants, i ho farà lliurement, sense que ningú els
amenaci.
Per què? perquè no som lliures. Estam
subjectes a conviccions socials molt interioritzades, que no sabem explicar, que
ens fan actuar d'una manera determinada. Hi ha gent que parla d'educació,
d'altres de costums. Però la realitat és que des que naixem fins que morim som
receptors de missatges sobre quin ha de ser el nostre comportament, com si ens
duguessin fermats per un camí amb un fil invisible, però molt resistent, tant,
que qui és capaç de desfer-se'n no té altre remeï que caminar al costat dels
fermats per poder formar part d'una societat. Tal com deia Plató en el mite de
la caverna, els que només veuen les ombres no creuen el “boig” que els diu que
allò no és el món real.
Això encara passa avui, en ple segle
XXI, quan ha passat el segle de les dictadures a Europa, quan tothom pot accedir
a l'educació i a molts de mitjans de comunicació, que ens hauria de permetre ser
més lliures. Però els estats s'encarreguen de transmetre una moral als seus
ciutadans que els fa perdre la Llibertat, perquè inculquen una determinada
moralitat, una manera de pensar i de fer les coses que tots començam a
interioritzar des del primer moment que tenim ús de raó. La llengua ja fa anys
que és una qüestió d'Estat, des del 1763 es començà a prohibir el català. I a
poc a poc els catalanoparlants hem assumit que el castellà és la “nostra”
llengua, la que hem de difondre a l'exterior i de la que ens n'hem de sentir
orgullosos mentre que el català és una simple característica de la nostra
personalitat, com ser ros o tenir els ulls marrons.
En aquesta suposada “llibertat”
d'elecció de llengua l'objectiu es veu ben clar: crear guetos lingüístics,
separant els alumnes segons la llengua que han escollit els pares: català o
castellà. D'aquesta manera, eliminen la possibilitat a un al·lot educat en
castellà de ser bilingüe. Si es du a terme aquest projecte, un adult perdrà la
llibertat d'elegir la llengua perquè haurà estat obligat a només saber castellà,
per part dels seus pares i de l'Administració, quan aquesta ha de garantir que
tots els ciutadans de les Illes Balears coneguin les dues llengües oficials. En
canvi, els educats en català també sabran castellà per imposicions socials, crec
que som molts els campaneters que hem après castellà amb la televisió.
Aquest projecte és condemnar-nos com a
poble a la desaparició, perquè la llengua és l'ànima dels pobles, quan una
llengua mor no hi guanyam res perquè perdem una identitat, una manera de ser i
una manera de veure el món. Que siguin els bilingües, els que sàpiguen les dues
llengües els que triïn en quina de les dues es volen comunicar. Això sí que és
llibertat d'elecció de llengua. I cap pare ni cap mare té dret a obligar els
seus fills a no aprendre una llengua, ni ningú té el dret de dir-nos en quina
llengua hem de xerrar a ca nostra.
Si no voleu de deixar de ser
mallorquins, si voleu que els vostres néts i els néts dels vostres néts siguin
mallorquins no podem permetre que ens obliguin a desaparèixer com a poble amb
l'excusa d'una suposada llibertat dels castellano-espanyols.
4)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg.
153)
Rams i
rameres
Antoni Llull Martí
Les
paraules ram i ramera tenen el mateix origen que les castellanes ramo i
ramera, però en la llengua forana la segona ha adquirit un significat que no
té en la
nostra. Ramera és el conjunt de rama, de branques d'un arbre o
arbust. Record
quan jo era al·lot haver sentit una cançó popular que diu: Madò Bet,
s'aufabeguera / que teniu dalt es portal / ha de mester una destral / per taiar-li sa
ramera.
En castellà, en
canvi, una ramera és una prostituta. D'altra banda, hi ha un refrany que diu el bon vi
no ha de menester ram. A quin ram es refereix, que pugui estar relacionat amb el vi?
I perquè ramera es diu en castellà a una dona de mala vida? Miraré
d'explicar-vos-ho amb poques paraules.
A mitjan
segle XX encara era usual a molts de pobles de Mallorca vendre vi a cases particulars que no
eren botigues ni cellers. De vegades es tractava de vi d'elaboració pròpia d'aquell
qui el venia, però també el podia vendre per compte d'altri. Aquest tipus de
venedor solia tenir una sola bóta dins l'aiguavés de davant, i els seus clients
solien esser del veïnatge. Però també podia donar-se el cas que qualcú de més enfora
cercàs un lloc on comprar vi, i per indicar-li que en aquella determinada casa
se'n venia, es posava penjat sobre el portal un ram o branqueta de pi, i tothom
sabia què significava això. El refrany esmentat vol dir que quan una cosa és
molt bona no necessita que se'n faci propaganda, que prou s'ho diu la gent una a
l'altra. És el mateix significat que aquell que en castellà diu que el buen paño en
el arca se vende.
També a
terres castellanes i d'altres llocs de la Península un ram sobre el portal d'una casa indicava
que allà es venia vi o que era una taverna. Les dones que exercien la prostitució
per compte propi, a casa seva, prengueren el costum de posar un ram (no sé si
també de pi o d'altre arbre) dissimulant així una mica la proclamació de la seva
professió fingint tenir taverna, si bé tothom sabia que es tractava d'una altra
cosa, i per això la gent començà a conèixer-les per rameras nom que encara perdura, però
que en la nostra llengua és un castellanisme totalment
innecessari.
5)
"Hi han entrades i
eixides"
Lluís Barberà i
Guillem
De la mateixa manera que hi han claus per a obrir unes portes
(i, per tant, per a tancar-les), també podem pensar i passar a l'acte de traure
això que popularment diem "eixides", és a dir, alternatives. I tot açò ha vingut
després de llegir un títol sobre el valencià al País Valencià. Potser la cosa
siga més simple: fer ús de la llengua amb espontaneïtat, vocació, positivitat i
recordant que cada llengua és una part més del patrimoni
mundial.
L'experiència ens mostra (i això ho podem comprovar al carrer)
que les persones més receptives (les que manifesten creativitat, humor positiu i
obertura a la curiositat) són, possiblement, la millor eixida per a qualsevol
llengua o tema que u vullga compartir amb unes altres. He trobat persones
obertes i de llocs ben diferents de la península (o d'uns altres continents i
tot) i respostes distintes al tema de la llengua. Així, n'hi han que n'han fet
huitanta o més i porten més de quaranta anys vivint a l'Horta, una comarca ben
llunyana del seu lloc d'origen, sia Andalusia, sia Extremadura, sia el que sia.
Ara bé, quan parlem valencià amb elles, com a mínim, ens respecten ( que ja és
dir!) en uns anys tan oberts a la creativitat com els que vivim. Convé recordar
que podem traure suc a una calavera (almenys si posem mitjans i una visió
optimista i realista).
Igualment diré que un històric mestre de
Magisteri, jubilat cinc anys arrere, Pere Riutort (1935, Petra, Illes Balears),
ens digué una frase interessant a classe: "Quan hi ha pocs diners, els llibres
són xicotets". Es referia a u dels tres llibrets "Llevant" amb què treballaríem
eixe curs. Era el curs 1992-1993... i la política lingüística la movien, com
ara, sobretot, les persones interessades.
Per tot això, atenent a
experiències de persones del món de l'ensenyament, com Pere Riutort o Roser
Santolària, o bé com a experiències posteriors (com a mestre de persones
adultes, com a observador de la realitat social, com a persona en contacte
amb mestres, o com a lector d'aquesta llista i tot), em fa pensar que les
posicions optimistes, creatives i pràctiques al mateix temps són les que fan
avançar qualsevol iniciativa (universal, social o personal) cap a on es vol. La
resta, "bufes de pato". O així em pareix, a hores d'ara.
I un element
més, tan necessari com l'amor a la professió (vocació) i a la vida: l'humor.
Recordem que l'humor (si és positiu, és a dir, en què nosaltres som els líders
de les nostres decisions i, per tant, ens en responsabilitzem) ens fa més
flexibles, alegres, oberts, objectius, tranquils i actuar amb determinació i
calma. I un element més, tan essencial com l'anterior: la música, el llenguatge
de les emocions a nivell universal, atenent a estudis de respostes d'africans
que mai no havien estat en contacte amb la "música clàssica".
En
síntesi, aquells llibres, com els que potser hagen eixit ara (o com els mestres
amb vocació dels temps que vivim), jugaven amb una filantropia digna de
practicar, un sentit de la vocació que es manifesta en el mestre i en el seu
respecte cap a l'alumne i l'assignatura, amb sentit de l'humor (com també a
classe) i manifestaven interés per activitats com el teatre o la música o els
encreuats. I, quan acabaves el curs ( i abans i tot), apreníem que la música,
per exemple, és una opció més per a ensenyar llenguatge, cant, humanisme,
agermanament cultural...
NOTA: Més enllà de l'escola també podem
ensenyar i aprendre valencià... i més llengües (amb la qual cosa, normalment
guanyem flexibilitat i obertura intercultural). Aprofitem les alternatives
socials, a més de l'escolar en qualsevol dels seus nivells, totes igualment
dignes de respecte.
Nou llibre:
Valencianistes en la postguerra. Estretègies de supervivència i de
reproducció cultural (1939-1951)
Faust Ripoll Domènech (Alcoi, 1964)
és doctor en Filologia Catalana per la Universitat Jaume I de Castelló.
Actualment treballa com a tècnic lingüístic a la Universitat d'Alacant, on fa
tasques docents i de dinamització cultural. Ha publicat articles d'investigació
sobre el valencianisme cultural en la revista Afers, així com treballs sobre el món
cultural de la postguerra als Països Catalans als volums col·lectius Diaris i dietaris i Estudis de Llengua i Literatura Catalanes,
entre d'altres. Aquest llibre, que és resultat de la tesi doctoral de l'autor,
va obtenir el Premi Extraordinari de Doctorat de la Universitat Jaume I.
Col·labora en L'Espill, Caràcters, El País, El
Temps i Información. És membre del
consell de redacció de L'Espill. Ara,
l'Editorial Afers acaba de traure a la llum el seu
llibre Valencianisme en la
postguerra. Estretègies de supervivència i de reproducció cultural
(1939-1951), una obra que enllaça directament amb
el llibre ja clàssic d'Alfons Cucó, El valencianisme polític.
1874-1939, reeditat en versió completa i
definitiva fa un temps també per l'Editorial
Afers.
L'esclat del valencianisme cultural durant l'últim terç del segle XX
no s'explica si no es té en compte el seu període de gestació als primers anys
de la postguerra. La victòria del franquisme va representar l'anihilament quasi
absolut de qualsevol manifestació pública de la llengua i cultura autòctones;
però, malgrat l'ambient repressiu, uns petits grups de valencianistes de la
ciutat de València van poder fer públic el català i van assegurar la continuïtat
del seu conreu. Aquest llibre analitza les estratègies, el programa
valencianista de cada grupuscle, com van superar els obstacles del franquisme i
quin va ser el grau de complicitat amb les autoritats locals, cosa que al
capdavall va provocar una guerra civil entre valencianistes. S'hi estudia com el
règim va aprofitar el sentiment valencianista i va canviar d'estratègia als anys
quaranta, i també com es va bastir la xarxa de relacions amb Catalunya i
Mallorca, que tanta importància va tenir en anys posteriors. Així mateix, s'hi
expliquen les dificultats dels valencianistes supervivents per continuar la seua
tasca cultural i les polítiques del règim envers la llengua i la cultura
catalanes al País Valencià. D'altra banda, Faust Ripoll s'endinsa en les causes
del virulent enfrontament que va tenir lloc entre els dos grups valencianistes
no oficialistes: el de Carles Salvador i el grup Torre, format al voltant de
Miquel Adlert i Xavier Casp.
Miquel Rosselló
7)
Publicat en el núm. 60 de la revista
Llengua Nacional, 3er trimestre del 2007, pàg. 18
Col·lisió o confusió de
construccions, falta de correlació
Josep Ruaix
Observarem ara una sèrie de defectes sintàctics consistents en la
col·lisió o confusió de construccions és a dir, en el xoc o barreja d'elements
que haurien de restar distints o que pertanyen a estructures diferents o bé en
la falta de correlació entre elements que es demanen l'un a l'altre. Anirem
posant exemples de la nostra collita i els comentarem breument. Seguirem, això
sí, una mica d'ordre, el de les categories gramaticals afectades: adjectius
qualificatius, determinants, pronoms (febles i relatius), verbs, adverbis,
preposicions, conjuncions.
Exemples que afecten els
adjectius qualificatius
«Heus ací que el pas del llatí al català es fonamenta en
quatre punts claus i essencials per a
la comprensió de...» En aquesta frase es produeix la col·lisió entre un
substantiu adjectivat, que hauria de ser invariable, i un adjectiu normal.
Possible solució: Heus ací que el pas del
llatí al català es fonamenta en quatre punts clau que són essencials per a la
comprensió...
«Diversos fets provocarien la desaparició gairebé total
dels grups mossàrabs a València: la
invasió almoràvit, fanàtics i intolerants, provocà una emigració de
mossàrabs a Castella.» Manca de correlació entre el subjecte de l'última oració
(la invasió almoràvit) i la seva
aposició explicativa (fanàtics i
intolerants). Possible solució: la
invasió almoràvit, composta de gent
fanàtica i intolerant, provocà...
Exemples que afecten els
determinants
«De les normes insinuades es desprèn que hi ha dues menes d'aquests sons.» La locució
quantitativa dues menes de no admet
un altre determinant (aquests).
Possible solució: ... hi ha dues menes de
sons d'aquest tipus.
«N'hi havia també d'altres ... potser algú altre més, formant un grup.» Col·lisió
de dos determinants que fan la mateixa funció. Solucions: potser algú més o potser algú
altre.
«Allò no és altra cosa més que
una variant dialectal.» Cas semblant a l'anterior (col·lisió de altra cosa i més). Solucions: Allò no és altra cosa que... o bé Allò no és més
que...
«Rarament els paràgrafs contenen tots aquests elements
alhora. El més normal és que en tinguin algun o altre i encara més o menys
amagat.» Confusió entre l'adjectiu pronominal algun i la locució un o altre. Solucions: El més normal és que en tinguin algun i encara... o bé El més normal és que en tinguin un o altre i
encara...
«Sovint alguns mots són "crosses" de poc o cap significat.» Col·lisió entre un
quantitatiu, poc, i un indefinit, cap. Solució: Sovint alguns mots són "crosses" de poc o nul significat.
Exemples que afecten els pronoms
febles
«He fet centenars de casaments, però pocs m'han fiblat
tant com el vostre. Ja ho vàreu endevinar quan em vinguéreu a dir-ho.» Col·lisió entre proclisi i enclisi.
Solucions: quan m'ho vinguéreu a dir
o bé quan vinguéreu a
dir-m'ho.
«...
les causes per les quals la seva labor no tingué el
ressò que n'hauria estat lògic esperar.» Confusió entre perífrasi que
admet proclisi i combinació de verbs que no és perífrasi (hauria estat és el verb copulatiu que
uneix el subjecte, esperar, amb el
predicat nominal, lògic). Solució: el ressò que hauria estat lògic
esperar-ne.
«L'Ajuntament deixarà circular pel centre però hi prohibirà aparcar.» Confusió entre perífrasi que
admet proclisi i combinació de verbs no perifràstica. Solució: però prohibirà d'aparcar-hi (noteu que
hi hem afegit la prep. de).
«El crit de la sang del teu germà em clama des de la terra» (Gn 4,10-11).
Confusió entre el compl. indirecte (representable per un pronom feble) i un
altre tipus de complement. Solució: El
crit de la sang del teu germà clama vers
mi des de la terra.
«Si tu m'ets fidel, jo també t'ho seré.» Confusió entre un compl.
indirecte normal, que pot ser pronominalitzat (cas precisament de si tu ets fidel a mi > si tu m'ets
fidel), i un compl. indirecte d'un altre pronom feble, que no pot ser
pronominalitzat (en la segona oració, fidel és representat per ho).
«Hi hagué un punt en què em reconec una falla meva.» Col·lisió entre pronom feble i
adj. possessiu amb la mateixa funció. Solucions: en què em reconec una falla o bé en què reconec una falla
meva.
«¿És tan difícil d'entendre-ho, tot això?» Confusió de verb actiu
transitiu, que pot dur compl. directe (p.e., no puc entendre-ho), amb verb passiu (difícil d'entendre equival a difícil de ser entès), que no pot dur
tal complement. Solució: ¿És tan difícil
d'entendre, tot això?
«Segons la tradició judeo-cristiana, el "cor" és el lloc del qual Déu
diu: "Vull estar-hi."» Col·lisió
d'estil indirecte i estil directe: una frase en estil directe no pot dur un
pronom feble referit a la frase d'estil indirecte. Solucions: és el lloc del qual Déu diu que vol
estar-hi (tot en estil indirecte) o bé és el lloc del qual Déu diu: "Vull estar
allí" (on allí és el pronom fort
corresponent al pronom feble hi).
Exemples que afecten els pronoms
relatius
«Els mots que no surten en el diccionari ni són correctes
però se senten a dir sovint.» Falta de correlació entre les dues oracions
coordinades: els mots que... però
que...
«La guerra va començar l'any 14, que va morir el nostre heroi.» Col·lisió
de terme determinatiu i terme explicatiu: el subst. any és determinat per 14 i no pot anar seguit d'una oració
relativa explicativa. Solució: La guerra
va començar l'any 14, any que va
morir el nostre heroi (és a dir, repetir el subst. any sense acompanyant
determinatiu).
«Llull usa moltíssim tals adverbis, dels quals em limitaré a anotar-ne alguns que difereixen per la forma.»
Confusió entre dels quals i entre els quals; aparentment és un
pleonasme de pronom relatiu (dels
quals) i pronom feble (ne), però
ben mirat el relatiu té el valor que hem indicat (entre els quals). Solució, doncs: Llull usa moltíssim tals adverbis, entre els quals em limitaré a anotar-ne
alguns que difereixen per la forma.
Exemples que afecten els
verbs
«Per això Barcelona serà cap i casal i sintonitzarà els seus interessos amb els
de l'expansió política dels reis.» Confusió entre verb transitiu i verb factitiu
(el subjecte del verb sintonitzar no
és Barcelona, sinó els interessos de
Barcelona). Solució: Per això
Barcelona serà cap i casal i farà
sintonitzar els seus interessos amb...
«El que no puc és deixar de repensar uns temes.» Confusió entre el verb
poder usat absolutament i el mateix
verb usat perifràsticament (és a dir, com a verb modal, com a verb servil).
Solució: El que no puc fer és deixar de repensar uns
temes.
«Si jo existeixo, tu no pots fer-ho, no hi ha lloc per a tu a la meva
vora.» Confusió del verb vicari, fer,
que és transitiu, amb un verb intransitiu com existir (és a dir, el verb fer no pot substituir verbs
intransitius). Solució: Si jo existeixo,
tu no pots existir, no hi ha lloc
per a tu a la meva vora.
«Obres traduïdes pràcticament a totes les llengües modernes, inclòs el rus, el japonès i el xinès.»
Confusió entre participi i gerundi (de fet, en la frase hi ha idea de
simultaneïtat, pròpia del gerundi; a més, el participi no concorda en nombre amb
els substantius, que són més d'un). Solució: Obres traduïdes pràcticament a totes les
llengües modernes, incloent-hi el
rus, el japonès i el xinès.
«Per això molts catalans continuaran no usant el català en la
seva relació amb moltes organitzacions, donat l'hàbit adquirit i consolidat
durant anys.» Confusió de la perífrasi verbal 'continuar + gerundi', exclusiva de
frases afirmatives, amb la perífrasi 'continuar + sense + infinitiu', pròpia de frases
negatives. Solució: Per això molts
catalans continuaran sense usar el
català...
Exemples que afecten els
adverbis
«La necessitat d'aprendre idiomes ràpid posa de moda els cursos anomenats
d'immersió total.» Confusió entre els adjectius que poden usar-se adverbialment
i els adverbis de manera. Solució: La
necessitat d'aprendre idiomes ràpidament posa de
moda...
«De la mateixa manera que demanem als alumnes que escriguin un signe
d'interrogació quan a l'oral farien
una pregunta...» Confusió entre adjectius i adverbis (o substantivació forçada
d'un adjectiu). Solucions: quan oralment farien una pregunta... o
bé quan en el llenguatge oral farien una
pregunta...
«I en aquest sentit sí que hem d'estar particularment alertes.» Confusió entre l'adv. alerta (de la loc. estar alerta), invariable, i un adjectiu
com atent, variable. Solució: hem d'estar particularment alerta.
«Alguns teòlegs de la teologia de l'alliberament, ¿no han presentat
l'esclat de la consciència revolucionària ... com la manifestació ... del Regne?
Com –mirant enrere amb comprensió–
¿no s'han sacralitzat ... les mítiques "Reduccions del Paraguai"?» Confusió de
l'adv. com, que significa 'de la
mateixa manera que' (i, per tant, ha d'acompanyar algun altre terme), amb l'adv.
semblantment, que significa 'de la
mateixa manera' (i, per tant, pot anar sol).
«Contemplem aquest nostre Univers dins d'ell estant, on descobrim...»
Confusió entre les locucions dins de
i de dins estant. Solució: Contemplem aquest nostre Univers des de dins (o de
dins estant), on
descobrim...
«Des d'uns anys
ençà, la bibliografia ha crescut molt.» Col·lisió entre
la loc. prepositiva des de i la loc.
adverbial de temps de... ençà.
Solució: D'uns anys
ençà...
«És important que el lector s'habituï, del primer moment ençà, al sistema de
referències que vertebra la redacció i l'estructura del llibre.» Confusió entre
la loc. prepositiva des de, que es
fixa solament en el punt de partença temporal (= a partir de), i la loc. adverbial de... ençà, que es fixa també en el punt
d'arribada (= a partir de... fins
ara), que és precisament el moment present; en l'exemple, el valor que
l'autor (que precisament és un important gramàtic) vol indicar és el primer (el
valor de des de). Solució: És important que el lector s'habituï, des del primer moment, al sistema
de...
«Aquest quadern voldria no caure en un triple error...»
Confusió a l'hora de col·locar l'adv. de negació. Solució: Aquest quadern no voldria caure en un triple
error...
Exemples que afecten les
preposicions
«No comencem a
zero, car ja coneixem...» Confusió entre els valors de la prep. a i els valors de la prep. de. Solució: No comencem de
zero...
«El fiscal demana quatre anys de presó a cinc soldats per una quintada.»
Confusió entre els valors de la prep. a i els valors de la prep. per a. Solució: El fiscal demana quatre anys de presó per a cinc
soldats...
«Serrat: "He fet un disc en què torno als temes difícils de parlar.» Col·lisió
entre la prep. de usada com a
introductora d'un complement de matèria o temàtica (parlar d'una cosa) i la mateixa
preposició regida per l'adj. difícil
(difícil de dir). Possible
solució: en què torno als temes dels quals és difícil de
parlar.
«El rei havia insistit: "Informa't tu mateix de qui és fill aquest jove".» Col·lisió
entre la prep. de regida pel verb
anterior (informar-se de) i la
mateixa preposició introduint l'interrogatiu qui, amb valor determinatiu o possessiu
(és fill de...). La millor solució és
canviar el verb, de manera que sigui un verb transitiu (per tant, que no demani
la preposició de): El rei havia insistit: "Mira de saber tu mateix de qui és fill
aquest jove".
«De resultes,
perquè se salvin aquell concepte i aquella realitat,
tant renuncien a trets propis de llurs parlars locals els valencians, els
illencs, els catalans del Principat...» Confusió entre la loc. prepositiva de resultes de i una loc. adverbial com
ara de retop. Solució: De resultes d'això, perquè se
salvin...
«Primer cal determinar què són els llibres de cavalleria, d'una banda, i les nove?les
de cavalleria, per l'altra.» Falta de
correlació. Solució: Primer cal
determinar què són els llibres de cavalleria, d'una banda, i les nove?les
de cavalleria, de
l'altra.
Exemples que afecten les
conjuncions
«Hi ha una diferència entre l'oració complexa ... o la frase poc elaborada...» Confusió de
les conjuncions distributives entre...
i i algunes altres, com ara sia...
o. Solució: Hi ha una diferència entre l'oració complexa ... i la frase poc
elaborada...
«L'obra de Russinyol ... és extensa i vària. Tant com a pintor com a literat, ha hagut d'escoltar-se
judicis desplaents» (P. Bertrana). Col·lisió de la loc. conjuntiva tant... com i la prep. composta com a (és a dir, el com pertany simultàniament a dues
construccions). Possibles solucions: Sia
com a pintor, sia com a literat... Tant en qualitat de pintor com en qualitat
de literat...
«Ells no hi volen anar de cap manera; tot i així, si tu els ho demanes, crec
que hi anirien.» Confusió entre les locucions tot i això i així i tot . Solucions: Ells no hi volen anar de cap manera; així i tot (o tot
i això), si tu els ho demanes,
crec que hi anirien.
«Voldria que el meu estudi no fos pura antropologia, i sí que s'orientés vers una
utilitat...» Confusió entre la loc. conjuntiva adversativa sinó que i la conj. copulativa i seguida de l'adv. afirmatiu i la conj.
que. Solució: ... voldria que no fos pura antropologia sinó que s'orientés vers una
utilitat...
«La filosofia no
és altra cosa sinó cercar les últimes causes.» Confusió entre les
construccions no és sinó i no és altra cosa que. Solucions: La filosofia no és altra cosa que cercar les últimes
causes o bé La filosofia no és sinó cercar les últimes
causes.
«Aquesta imatge, reduïda al seu contingut teològic, no vol dir res més que el nostre món s'ha de sotmetre a la
sobirania de Déu.» Col·lisió d'una construcció comparativa (no... més que...), que no admet d'anar
seguida d'una oració subordinada, i una construcció completiva (dir que...). Solucions: no vol dir sinó que el nostre món... o bé no vol dir res més sinó que el nostre
món...
«Un fet sorprenent i que singularitza el català entre les llengües
romàniques és que, mentre que el
francès, el castellà, l'italià, el portuguès i el provençal es formaren en el
domini de la poesia, el català es va formar en el de la prosa.» Confusió entre
la loc. conjuntiva limitativa mentre que,
que solament pot anar en la segona part de la clàusula, i la conj. també
limitativa mentre, que pot anar en la
primera part de la clàusula.
«Santa Joana d'Arc, preguntada si sabia que estava en gràcia de Déu,
respongué...» Col·lisió de dues interrogatives indirectes, que demanen totes
dues la conj. si. Una solució és
canviar el segon verb, posant-n'hi un que no demani conjunció: Santa Joana d'Arc, preguntada si estava segura d'estar en gràcia de Déu,
respongué...
«Vigila les frases gaire llargues. Comprova que es llegeixen fàcilment.» Confusió entre
interrogativa indirecta (que demana la conj. si) i completiva (amb que). Solució: Comprova si es llegeixen fàcilment. Ara bé,
potser l'autor (que precisament és un tractadista sobre l'art d'escriure) més
aviat dóna al verb comprovar el
sentit de procurar, i aleshores
hauria de dir: Procura que es
llegeixin fàcilment.
«Feia dies havia comès la imprudència d'afirmar que...»
Falta de correlació. L'expressió feia
dies demana la conj. que.
Solució: Feia dies que havia comès la imprudència
d'afirmar que...
«D'una femella com Venus no se'n voldria divorciar ningú,
per infidel que sigui. Dit altrament: val més tenir una Venus infidel que no tenir-la de cap manera.»
Col·lisió entre la loc. conjuntiva
comparativa més... que no (on la
partícula no és expletiva) i l'adv.
de negació no. Solució: val més tenir una Venus infidel que no pas no tenir-la de cap
manera.
«La decisió de crear una xarxa de ràdio i de televisió té
un paper molt gran a fer que el
conflicte lingüístic tingui una solució final favorable...» Falta de correlació:
el terme molt gran demana una
subordinada final, però ve una subordinada completiva. Solució: té un paper molt gran a fer perquè el conflicte
lingüístic...
(Extret del llibre Observacions crítiques i pràctiques sobre el
català d'avui / 2, pp. 56-57)Obs. 2,
pp. 119-122
8)
XAVIER BOSCH: LA FEINA DEL BON
PERIODISTA
El 14 d'octubre
l'escriptor i millor dit periodista Xavier Bosch (Barcelona, 1967) que
actualment presenta el programa “Àgora” al Canal 33, i que s'inicià el
1994 a
Catalunya Ràdio amb “Alguna pregunta més?”, ideòleg del programa “Un tomb per la
vida” (1993-1994) de TV3, o col·laborador a Rac 1 amb els programes d'esports
“Primer toc”, “Baviera”, o el magazin matinal “El món a Rac 1”, i autor de narrativa curta o
d'una obra de teatre amb més de cent representacions al Teatre Arnau, “El
culékulé” (1996), va presentar la seva obra “Se sabrà tot”, que fou Premi Sant
Jordi de novel·la el passat 2009.
El llibre que està escrit
amb un certa agilitat i que emmarca el món del periodisme i les seves maneres de
fer i de desfer, ha estat una de les obres més venudes escrites en català durant
el darrer any, tot gràcies al prestigi del Sant Jordi. La inspiració d'aquesta
novel·la li va venir fruit del seu llarg treball com a periodista i concretament
de quan exercia com a director al diari Avui, feina que mantingué durant un any
i després de veure's immers en diverses pressions dels de sota i de l'entorn va
pensar que el millor era retirar-se i optar per altres opcions. D'aquí li vingué
la idea d'escriure una novel·la, però que no seria una novel·la qualsevol, sinó
un relat basat en un món que no li era desconegut i que sabia prou bé per on
trepitjava.
Xavier Bosch va anar
forjant una petita història que com a tot bon periodista havia d'anar estirant
el fil, i així ho va fer, i fila que filaràs, l'acabà, la presentà a concurs i
s'endugué el Sant Jordi de novel·la, fent així una entrada triomfal al món de
les lletres catalanes. N'hi haurà que etiquetaran aquest llibre com un altre
dels mediàtics, ja sigui per la seva coneguda feina de periodista o perquè pot
aprofitar la seva posició, però no és així, sinó d'una història basada en un
argument enriquit i ben treballat, sobretot pel que fa a la
llengua.
Xavier Bosch ens va
parlar de la tasca del periodista, tant a la televisió –on ideà i col·laborà
activament al programa de televisió sobre el centenari blaugrana: “Aquest any,
cent”, on va conèixer llegendes del futbol que avui dia ja no estan entre
nosaltres- com a la premsa, d'una tasca que és molt feixuga ni que no ho sembli,
però ja no amb el sol fet de treballar a les nits i de pressa i corrents, sinó
d'anar a cercar la notícia, d'avançar-se als altres diaris, de descobrir fets
amagats, d'aconseguir primícies i despullar trames reals amb gent coneguda al
darrere, tot això li va fer replantejar-se la feina de periodista, a causa de
les fortes pressions i situacions estressants a què el podia sotmetre gent
poderosa o empreses que fins i tot havien col·laborat en la publicitat al diari
Avui, d'un diari que estava al límit de la desaparició i necessitava els diners
de totes les bandes. Per exemple, ens va explicar que el diari Avui fou el
primer a desemmascarar el cas Millet, d'un senyor que havia tingut molt prestigi
i que havia donat milers d'euros al diari del qual Bosch era director, això sí,
els diners no eren seus, sinó dels altres. També que els diaris esportius i els
altres s'enriqueixen a base de promocions, sobretot les que són del Barça i
llavors, la premsa que publica notícies del Barça ha d'anar amb cura, perquè el
president del F.C. Barcelona es pot empipar i no cedir promocions. Segons ell,
el senyor Laporta volia que es publiquessin coses positives del Barça sempre o
no cedia promocions, o ell decidia a quin mitjà de comunicació escrita, en
canvi, al senyor Rossell tant li feia i cedia promocions de manera independent
al que es publiqués del Barça. Això sembla una cosa poc important, però és
justament al contrari, la premsa s'enriqueix amb les promocions i en necessita
tenir sempre en marxa, sinó mireu al vostre voltant. Per tant, el món del
periodisme sempre està vinculat a un interés que de vegades lliga de mans i peus
al mateix periodista, que és un entorn complicat i que com explica el seu títol,
el periodista juga a portar noves i primicies a la societat. De tots aquests
aspectes parla “Se sabrà tot”, amb una trama argumentativa fictícia, que com diu
ell, l'escriptor no ha de parlar d'ell, sinó dels altres i ha de saber crear una
història que entretingui, com la que ha creat.
Entre les principals
referències literàries de l'autor pràcticament novell, ja que només té una altra
novel·la: “La màgia dels reis” (1994), hi ha George Simenon, el mític autor de
novel·la negra que construïa trames simples i amb oracions senzilles i amb un
argument que anava avançant contínuament. La xerrada de Bosch va durar
exactament uns vint-i-cinc minuts, però fou molt enriquidora, sucosa i no tingué
desperdici.
Josep Maria Corretger Olivart
28 d'octubre del 2010
Cerdanyola del Vallés.
9)
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon
Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
28)
Practiquem l'espontaneïtat
Ramon Sangles i
Moles
Tant l'educació com la cultura generen uns patrons, unes
determinades maneres de ser i de comportar-nos. Que en la vida hi hagi establert
un ordre és cosa bona i necessària, altrament la societat seria ingovernable i
els individus es comportarien salvatgement. Ara bé, assumides les normes que per
una banda i per una altra ens són imposades (governamentals, socials, familiars,
laborals...), cadascú ha de poder expressar, d'una manera ben espontània, els
seus sentiments i la seva fenomenologia, i ser, gràcies a un bon grau de
maduresa i pel desig de llibertat, transgressor. Ara bé, per a ser transgressor
s'ha d'haver sabut complir molt bé la llei i s'ha de tenir molta qualitat
humana.
Les normes, les regles i els patrons encaminen, ofereixen
ordre i seguretat, però no acaben de conduir l'individu a desenvolupar-se en la
grandesa per a la qual ha estat concebut. Cada persona és un món i ha de donar
uns fruits determinats, cosa solament possible si els expressa amb ple
convenciment, coratge i espontaneïtat.
L'espontaneïtat ens ajuda a ser més lliures i és bona
companya de la salut mental; a més, fa que el llenguatge del cos sigui harmònic
i seductor, que tingui rellevància i eficàcia.
10)
DIÀLEG AMB L'ENEMIC
(IX)
Joan
Tudela
–
Que cadascú parli com vulgui: la Generalitat no s'hi ha de ficar.
–
Vivim en democràcia i en economia de mercat. Les polítiques públiques
han de respectar i respecten totes les llibertats, però han d'actuar i actuen
contra els efectes injustos del mercat i, alhora, promouen els civismes, entre
els quals el civisme lingüístic.
-----------------------------
Si voleu donar-vos de baixa d'InfoMigjorn i
d'InfoMigjornPlus, cliqueu
ací
