InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 393 (dilluns 22/11/2010) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
3) Màrius Serra - Palamall?
8) Enric Valor; el valor de les
paraules
9) Presentació del llibre
Nadir
10) Presentació del llibre
S'acosta la
mar
1)
Article publicat a l'Espira, suplement
cultural del Diari de Balears, dissabte 6 de novembre del
2010
Amb bones
paraules
Gabriel Bibiloni
No volia parlar més d'aquesta qüestió, a la qual ja he
dedicat dos articles, en què deixava la grafia del topònim en certa ambigüitat
entre Son Bordoi i Son Bordoll. Però em demanen que em
pronunciï clarament. Amables lectors no em permeten una indefinició que jo
esperava que resolguessin altres amb més autoritat.
Si es llegeixen atentament aquells articles, es veurà que
en cap moment no he defensat com a definitiva la grafia Son Bordoi, com
algú ara podria pensar. Sempre he dit que hi ha dues grafies possibles (Son
Bordoi i Son Bordoll) i que cal estudiar el cas molt bé abans
de prendre una decisió. Una decisió que, tanmateix, al final, s'haurà de
prendre.
Per a establir la grafia més adequada d'aquest topònim,
que aviat serà el nom d'una barriada de Palma, cal tenir en compte:
1) La grafia normalitzada del cognom que tradicionalment
s'ha escrit Bordoy. A Els llinatges catalans Moll escrivia:
«Sembla derivat de l'adjectiu bord, però és més probable que sigui una
variant de Bordoll o Bardoll, topònim del Conflent». En casos
com aquest és un bon criteri, davant un dubte, optar per la grafia que
representi menys canvi respecte de la pràctica tradicional. Per això Moll,
davant la possibilitat que el cognom fos derivat de bord, degué optar
per Son Bordoi quan va revisar el Corpus de Toponímia de Mallorca
(1962) de J. Mascaró Pasarius, i aquesta grafia ha repetit la Gran
Enciclopèdia de Mallorca i altres reculls toponímics. També potser per
altres raons que més avall explicaré.
La derivació de bord, tanmateix, és molt poc
versemblant. A diferència d'altres cognoms que són derivats amb el sufix
-oi (Mudoi, de mut, o Xicoi de xic)
i que tenen la o oberta, Bordoi o Bordoll du la
o tancada. Per contra, Bordoll, amb aquesta grafia, és un
cognom estès per tota la nostra geografia. És quasi segur que es tracta d'un
cognom lligat al topònim Bordoll, un lloc del Conflent integrat en el
municipi d'Orellà. A la Catalunya del Nord hi ha el cognom escrit
Bourdouil, que no és més que Bordoll amb una grafia francesa
que reflecteix la pronúncia nord-oriental del topònim (Burdull).
Topònim i cognom també estan documentats amb la forma Bordoyl, grafia
antiga que representa el fenomen de la iodització, que trobam en aquesta
paraula. A més, tenim documenades, també a Mallorca, persones amb aquest
cognom precedit de la preposició de (de Bordoy, de
Bordoyl), cosa que demostra clarament l'origen toponímic del cognom. La
grafia normalitzada d'aquest cognom, doncs, no és altra que
Bordoll.
2) Un cop establerta l'etimologia del cognom, cal
demanar-se si un topònim format damunt ell, com Son Bordoi o Son
Bordoll, s'ha d'escriure amb el cognom normalitzat. En principi, això és el
que es practica generalment amb tots els antropotopònims, sigui quina sigui la
forma tradicional: escrivim o hauríem d'escriure Son Lledó i no
Son Lladó, Son Fortesa i no Son Forteza, Son
Pisà i no Son Pizà, Son Pacs i no Son Pax
(i, ai las, Son Cervera i no Son
Servera). Personalment crec que les grafies normalitzades dels
cognoms i dels topònims han de servir per a escriure aquests darrers d'acord amb
la correcció gràfica i l'etimologia, però no són convenients si
promouen una alteració fonètica de la paraula. Villalonga no s'ha
de "normalitzar" en Vilallonga, perquè Vilallonga i
Villalonga (i Villaronga) no són grafies sinó variants formals
d'un cognom, i les variants formals en aquest cas s'han de respectar.
La qüestió és si Bordoll i Bordoi són
dues grafies o dues variants formals. O si escriure Son Bordoll durà a
un canvi fonètic no desitjat. Crec que ha de prevaler la idea que són dues
grafies, com en tots els casos de paraules amb iodització, encara que avui la
dicció formal tendeixi a la pronunciació no ioditzada. Però, a més, ja hem
començat el camí: tots els topònims amb cognoms que tenen iodització, si són
d'etimologia clara, ja s'escriuen amb ll (Son Brull, Son
Ventallol).
Crec que podem donar per definitiva la proposta de Son
Bordoll. Si en els informatius de ràdio i televisió ho diuen amb consonant
palatal lateral (com la de Ripoll), no passarà res. També hi diuen
Consell i tothom continua pronunciant col·loquialment Consei.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 18 de novembre del 2010
Motacions
per Màrius Serra
Palamall?
Barcelona 1700 (Empúries), de l'historiador i arquitecte Albert
Garcia Espuche, posa a l'abast del lector general la ingent tasca de recerca que
l'autor ha desenvolupat sobre la ciutat prèvia a 1714. Garcia Espuche dirigeix
el Projecte del Born i ja havia publicat diversos volums especialitzats en la
vida quotidiana dels segles XIV al XVIII. Un dels elements significatius de la
seva investigació és l'exhumació de mots. Entre els que figuren al glossari, em
crida l'atenció el palamall.
Garcia Espuche el defineix com “joc de l'argolla”.
L'Alcover-Moll associa el terme
al joc del mall, que es jugava amb botxes i una maça. També Joan Amades explica
que el carrer del Gínjol, un carreró paral·lel a la Rambla que va desaparèixer
el 1999 quan la UPF s'hi va instal·lar, abans es deia carrer del Palamall.
Amades no defineix el palamall de manera clara, però l'entronca amb el trinquet,
un joc de pilota que avui encara és popular al País Valencià. Si, en alguna
visita a Londres, heu passejat per Pall Mall Street, camí de Trafalgar Square,
potser us sorprendrà saber que el terreny de joc del modest palamall ha acabat
donant nom als centres comercials anglosaxons, o Malls.
Com a l'època dels Borja; perquè una autoritat
ens parli en català, o ha de ser papa o ha de ser rei. Mal pesi als republicans
i als laics o anticlericals, el rei Joan Carles és l'únic governant espanyol que
alguna cosa ens ha dit –de tant en tant– en la llengua pròpia d'aquest país i el
papa de Roma, com vam tenir ocasió d'escoltar diumenge, l'únic mandatari mundial
que ha actuat semblantment. La condició per parlar en català és estar molt
enlairat. No ens podem pas queixar.
Té gràcia que els usuaris del català en actes de
tarima i compromís hagin de ser un Borbó hereu directe de l'autor del decret de
Nova Planta i un papa successor de tots els papes que des de l'edat mitjana han
vist Catalunya com una anomalia i una amenaça ficada en un racó del Mediterrani
cobejat per Espanya i per França.
José Luis Rodríguez Zapatero, actual president
del govern espanyol, presumeix d'esperit republicà, entenent per esperit
republicà una concepció civil, democràtica i igualitària de la vida i la
societat, i tot i així encara és l'hora que li hàgim escoltat dir bon dia, que
és el mínim que una persona educada pot dir quan entra en una casa on es diu bon
dia. De José María Aznar vam saber que parlava en català entre pucheros,
que és com s'expressava Déu a santa Teresa, i Felipe González i Adolfo Suárez
van fer en aquesta matèria com tots els seus successors. Muts pel
català.
Es veu que el pròxim president espanyol que ens
serà servit respon al nom de Mariano Rajoy. El líder del PP ha trobat fantàstic
que el Papa parlés en català i ha dit que les coses han de ser així de naturals.
¿És natural que un papa parli en català i un president de l'Estat on és oficial
no? Rajoy, que no pot criticar el Papa perquè hi ha coses que un líder de dretes
no pot fer, és el mateix que porta el català cada dia al Constitucional perquè
no ens el deixi parlar. Tot natural. Ja sabem quin govern ens serà servit:
A Dios rogando y con el mazo dando.
La Generalitat va aprovar deu fer cinc o sis
anys una carta de drets lingüístics per garantir que els ciutadans puguem fer
servir el català als jutjats. Ja és ben trist que a aquestes altures de la
pel·lícula hàgim de garantir el dret a parlar en català a casa nostra, però
seria un mal menor si realment servís d'alguna cosa. La realitat, diguin el que
diguin, és molt diferent. El català a la justícia continua tenint un paper
testimonial, tant o menys que el que el papa va dedicar a la nostra llengua en
la visita a Barcelona. El que passa és que sentim un papa o un jutge parlant en
català i se'ns posa la pell de gallina i ens pensem que ja ho tenim tot guanyat,
i aquesta és la trampa que ens paren els catalanofòbics que impugnen la nostra
llengua al jutjat.
6)
Que la interpretació d'un article de l'Estatut valencià –fet
per polítics, no cal oblidar-ho– hagi esdevingut dogma per damunt de l'opinió
dels lingüistes –dels científics, per tant– vol dir, definitivament i per si
algú no ho sabia, que alguna cosa no funciona prou bé a l'Estat espanyol.
L'Estatut valencià utilitza el terme valencià per parlar de la llengua
que es parla en aquella part del país perquè és d'aquesta manera que el català
s'hi anomena. No pas perquè el valencià sigui una altra llengua, com bé prou
saben els polítics –socialistes i populars– que els últims vint anys han fet
bandera d'aquest assumpte. Que, al damunt, la Unió Europea participi en aquest
muntatge i en aquesta fal·làcia monumental ja és una qüestió que només es pot
entendre per les bestieses que sovint són capaços de fer els polítics per quedar
bé. Un despropòsit digne de ser estudiat a les millors universitats!
7)
Publicat en el DIARI DE BALEARS dijous 11
de novembre del 2010
Joan Melià
Tant té si és amb exabruptes com amb subtils maquillatges,
els objectius (o, com a mínim, els resultats esperables) són els mateixos.
Tornen les promeses del PP de modificar el model lingüístic escolar, i no
precisament amb l'horitzó de millorar-lo. Deuen trobar que els és més profitós
alimentar els prejudicis i deixar-s'hi arrossegar que comprometre's a explicar
els avantatges (acadèmics, econòmics i socials) del model actual;
perfeccionable, sens dubte.
La recurrent proposta de dividir els alumnes
segons la llengua en què triïn (els seus pares) que han de rebre l'ensenyament,
a part d'anar contra l'objectiu de la Llei de normalització lingüística de no
separar els alumnes per raó de llengua, també, si s'aconseguís dur a terme i es
volgués respectar la tria de tothom, seria econòmicament insostenible,
socialment una font de fractura i acadèmicament un llast per a una part dels
alumnes.
L'escola no només deu existir per a respondre a les exigències o
als desitjos individuals dels alumnes (o els seus pares) -no s'ho creuen ni els
qui ho diuen-, sinó que també deu haver de contribuir a crear els ciutadans que
la col·lectivitat necessita. Des del punt de vista lingüístic, l'objectiu de la
nostra escola -i sembla que ningú no s'hi oposa- és que els alumnes aprenguin
suficientment les dues llengües oficials perquè les puguin utilitzar quan
vulguin o quan les necessitin. Si bé és cert que, actualment, no s'assoleix
aquest objectiu en el nivell desitjable en tots els casos (com en molts altres
aspectes educatius), amb la proposta del PP encara es farà més llunyà. De fet,
al llarg d'aquests anys, tenim, a la pràctica, mostres dels efectes de les
línies en una llengua o una altra. Són línies determinades no tant per la tria
dels alumnes (o dels pares) com per altres circumstàncies, com les possibilitats
o les voluntats de les direccions dels centres o dels mateixos docents.
I queda clar que, fins allà on és determinant l'activitat escolar, els
alumnes de centres en què el català ocupa una posició àmpliament majoritària com
a llengua vehicular n'assoleixen un domini molt superior als dels alumnes dels
centres on la presència del català és més reduïda; i, en canvi, els coneixements
que tenen de castellà són equivalents. No cal esforçar-se gaire per veure que
els principals afectats per la deficient bilingüització són, globalment, els qui
no tenen el català com a llengua familiar. No cal anar a cercar exemples de
models escolars de fora, sovint de societats no comparables; les evidències
d'aquí són clares. Tenim prou informació sobre els resultats obtinguts fins ara,
quines en són les causes i què els pot millorar.
La proposta del sistema
de tria (siguin els decorats fets de monolingüisme, bilingüisme o trilingüisme)
és, a part de gens oportuna, inviable per a aconseguir els propòsits que
s'expliquen. A Euskadi hi ha un model escolar de línies lingüístiques (potser la
distància entre les llengües ho justifica), però tots coneixem el continu
assetjament que practiquen els amics dels qui per aquí defensen la tria contra
els centres escolars en què s'opta pel model d'ensenyament en èuscar, acusats de
fomentar l'odi social, la violència, etc. Al País Valencià també s'optà per la
tria del model lingüístic i, en realitat, cada any s'impossibilita -amb unes
excuses o altres- que milenars d'alumnes que trien la línia en valencià hi
puguin rebre l'ensenyament; quan qualcú ha de renunciar a exercir el seu dret
lingüístic, ja sabem a qui sol tocar. Ambdós casos il·lustren els escenaris
possibles si la proposta de la tria lingüística va endavant.
8)
Enric Valor; el valor de les
paraules
La presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua,
Ascensió Figueres Górriz, i el rector de la Universitat de València, Esteban
Morcillo Sánchez, vos conviden a l'acte acadèmic que, amb motiu de l'obertura de
l'Any Enric Valor, tindrà lloc el pròxim dia 23 de novembre, a les 19.00 hores,
en l'Aula Magna del Centre Cultural la Nau de la Universitat de València i a la
posterior inauguració en la Sala Thesaurus de l'exposició Enric
Valor; el valor de les paraules.
Es demana confirmació de l'assistència en el telèfons 963
87 40 98 o 963 87 40 90
9)
Presentació del llibre
Nadir
Jordi Martí, Delegat de
Cultura
Josep Lluch, Editor d'Edicions
Proa
Es complauen a convidar-vos a la presentació del
llibre guanyador del Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2010
Nadir, de Lluís Roda, publicat a la
col·lecció “Els llibres de l'Óssa Menor” d'Edicions Proa, que tindrà lloc el
proper dimecres 24 de novembre a les set de la tarda a la Virreina LAB, Palau de
la Virreina, La Rambla 99.
La presentació anirà a càrrec d'Enric Bou,
professor a la Universitat de Brown als EUA, i David Castillo, escriptor i
crític literari.
Nadir és un poemari d'amor apassionat. Sota la
ganyota càustica i cruel, entreveiem una dimensió de la tendresa de gran
intensitat. I, sota l'aparent joc literari, la profunditat de l'experiència
viscuda. A Nadir trobem una expressió radical de l'amor, intuït com una
força d'una naturalesa alhora humana i sobrehumana. Com altres poetes valencians
que l'han precedit (Ausiàs Marc i V. A. Estellés), Lluís Roda ofereix un lirisme
rar i singular.
10)
Presentació del llibre
S'acosta la mar
Dimarts 23 de novembre del 2010, a les 19.30 h, a la
llibreria Empúries (carrer Álvarez de Castro, 6 - Girona), es presentarà el
llibre:
S'acosta la mar. Poesia 1984-2009, de Carles Duarte i Montserrat.
La presentació anirà a càrrec de Lluís Lucero i Comas,
filòleg i poeta; David Pagès i Cassú, activista cultural i escriptor i el mateix
autor.
-----------------------------
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.