Pinça que s’usa per a subjectar la roba al fil d’estendre.
Quan estengues vés en l’erta que no et caiga cap de peça de roba
ni cap d’agulla d’estendre al
desllunat. |
La
roba, quan acabem de llavar-la, la suspenem, encara humida, d’una corda o d’un
fil de ferro que anomenem fil d’estendre i la subjectem, perquè no caiga,
amb unes pinces de fusta o de plàstic que anomenem agulles d’estendre.
¿Per quin motiu quan pengem la roba perquè s’eixugue diem que l’estenem i no que
la pengem si en realitat el que fem és penjar-la i no estendre-la? ¿Per què les
pinces que usem per a subjectar la roba perquè no caiga ni se’n vole si fa vent
reben el nom d’agulles d’estendre si no són agulles, són
pinces? L’explicació és molt senzilla si mirem cap al passat. Antigament,
quan les dones llavaven la roba en el riu, l’estenien –és a dir, l’escampaven–
per damunt de les mates de les herbes del camp perquè s’eixugara al sol.
Després, quan en lloc d’estendre-la damunt de les plantes silvestres, varen
passar a penjar-la d’una corda o d’un fil de ferro, varen continuar dient que
l’estenien. Quan en lloc d’estendre la roba en terra varen començar a
penjar-la d’una corda o d’un filferro, la subjectaven amb agulles de cap –amb
autèntiques agulles– perquè no caiguera ni se’n volara si feia aire. Més avant
varen començar a usar-se pinces de fusta –actualment es fan també de plàstic– i
varen continuar anomenant-les agulles d’estendre, encara que ja no eren
agulles, eren pinces.
En valencià també es diu:
pinça d’estendre, pinça de la roba
La llengua estàndard sol emprar: agulla d’estendre, pinça de la roba
Les cometes s’usen per parelles, unes per
a obrir i unes altres per a tancar (com els parèntesis, els guions i els
claudàtors), i no hi va espai blanc entre elles i el text
que tanquen. Vegeu també la p. 83. Tenen dues funcions bàsiques:
a)
Encloure, d’una
manera literal, una transcripció textual, una expressió o una
citació.
b)
Connotar el mot o
expressió que tanquen, és a dir, fer adquirir un significat
especial o un segon sentit a la part
tancada.
Tipus de cometes
En català existeixen tres
tipus de cometes:
—
(«...») Cometes
baixes, llatines, franceses, angulars o guillemets. Són
les tradicionals en la nostra tipografia i, per tant, les que
generalment farem servir en
els nostres llibres o revistes.
—
(“...”) Cometes altes,
angleses o saxones. Són dues parelles de comes volades amb la primera parella capgirada. S’empren
en substitució de les cometes baixes quan aquestes no es poden usar per raons d’incompatibilitat.
—
(‘...’) Cometes
simples.
En cas de cometes dins altres
cometes, la gradació segueix l’ordre següent:
«... “... ‘...’ ...” ...».
Ex.:
• Tot seguit va dir: «Considero important que es tracti amb més profunditat l’apartat “Els ‘telecos’ i les empreses”, per poder arribar a enriquir les conclusions.»
a) Ús de les cometes quan enclouen (n’hi ha més exs. en les pp. 69 i 70)
—
Indiquen transcripcions o citacions literals, les quals poden ser
directes o
indirectes.
Vegem algun exemple de citacions directes:
• ... i l’interrogat respongué:
«Vaig dir-me: “Si no el mato jo em matarà ell.”»
• «Actualment, el progrés
tecnològic i científic», afirmà J. Weber, «és constant, imparable.»
• «Actualment, el progrés
tecnològic i científic –afirmà J. Weber– és constant, imparable.»
• No
comprenia l’acusació que li feia («Què és això que m’has fet?»).
• En el paradís l’home gaudia de tota mena
de fruits (Gn 2,9: «Senyor Déu va fer néixer de la terra tota mena d’arbres,
atractius a la vista i amb bons fruits per a menjar»).
Vegem algun exemple de citacions indirectes:
• En el segon llibre Antoni
Canals tracta de la «contemplació dels órdens del cel e de la glòria del
paradís».
• El professor eficaç «és una
persona que sap fer ús [...] del seu talent».
En transcripcions o citacions literals de
més d’un paràgraf s’usen les d’obertura només en el primer paràgraf, i
les de tancament, a l’inici de cadascun dels següents i
a l’acabament del darrer. Llavors s’anomenen cometes de seguiment:
• «Considerem que les propostes
[...]
»Recomanem d’establir
mecanismes [...]
»I suggerim que les
persones interessades han de poder [...]»
Funcions de les citacions indirectes:
—
Assenyalen lemes, eslògans i campanyes (i, com en els títols, no hi ha
d’anar punt a dins). Exs.:
• La nostra divisa és «Català a
l’atac» / Plataforma «Aturem la guerra»
—
Indiquen capítols o parts d’una obra. Ex.:
• El llibre XII de
Lo crestià
incorpora el capítol «Regiment de la cosa pública».
—
Serveixen per a indicar títols de capítols, articles, poemes, cançons...
que formen part d’un llibre, una revista, un diari, un àlbum... També per
als títols de les exposicions quan el mot exposició no
forma part del nom propi. Exs.:
• «Com apostrofem», dins
Escola Catalana,
núm. 239.
• El millor poema del llibre
Engrunes és «Al
vespre».
• S’inaugura a Lleida
l’exposició «Ramon Llull i l’encontre de les
cultures».
—
Indiquen col·leccions
editorials. Exs.:
• El Termcat ha publicat la
col·lecció
«Criteris Lingüístics per a la Terminologia».
• Aquest llibre que demaneu el
trobareu dins la col·lecció «Els
Nostres Clàssics», de l’editorial Barcino.
—
Indiquen: conferències, discursos, parlaments, ponències, col·loquis, debats, taules rodones, exposicions
i mostres. Exs.:
• La conferència inaugural, «La
meva trajectòria d’escriptor», de Joan Triadú.
• «La tradició administrativa
avui» és una ponència de les Jornades sobre Tècniques i Mètodes
d’Estudi del Llenguatge Administratiu.
Advertiments
Les citacions literals han de respectar al
màxim el text original. Si en aquest s’hi fa una omissió, l’assenyalarem
escrivint-hi tres punts tancats amb claudàtors, així [...]. Si hi afegim alguna
cosa, també la tancarem entre claudàtors, com, per exemple: Va dir que [la vida] mereixia tot el respecte.
Tanmateix, són permeses (però avisant-ho)
modificacions ortogràfiques: correcció d’errors d’impremta, ortografia
modernitzada o normativitzada. Ara bé, si en comptes de retocar el text volem
posar de manifest els errors, aleshores escriurem, entre claudàtors, en
cursiva l’expressió sic, així
[sic] o bé el
signe [!], que expressa ironia. Ex.: Segons ell, cal atendre’s [sic] a les circumstàncies.
Les citacions literals no
haurien de sobrepassar mai la llargària de deu ratlles i han de dur una crida
que emmeni a la bibliogafia corresponent a fi que el lector la pugui anar a
consultar fàcilment.
Sempre que una citació superi les tres
ratlles o bé el seu contingut es consideri important, la posarem com a
bloc separat, amb marges entrats i caràcters de dimensió menor.
Naturalment, aleshores les cometes s’ometen:
Perdona mi, si follament
te parle:
de passió parteixen mes
paraules.
Jo sent paor d’infern,
al qual faç via:
girar la vull e no hi
disponc mos passos...
(Ausiàs Marc)
b) Ús de les cometes quan connoten
—
S’usen per a
assenyalar les paraules que apareixen amb un sentit distint de l’habitual, amb un matís
d’ironia o èmfasi. Exs.:
• L’entrenador ha estat
destituït per «incapacitat».
• Són solucions que els nostres
«magnànims» opressors fan viables.
• L’«encertadíssima» decisió de
l’Ajuntament.
• La malaltia de les «vaques
boges».
• L’absència del «meu»
metge.
• Aquest cap de setmana m’han
«netejat» el pis.
• Fan activitats per a joves
«enganxats».
• El «full de
ruta».
• La «guerra
santa».
• La «guerra del
xampany».
• L’«eix del
mal».
• El «triangle de la
mort».
I
encara:
— Atenuen el significat d’un
mot.
— Expressen renúncia a reconèixer com a nostra
una expressió.
— Marquen
barbarismes.
— Indiquen vulgarismes, rusticismes,
etc.
—
S’usen per a fer pseudo-citacions o citacions sense atribució específica
i que es poden considerar termes específics. Ex.:
• En la crítica actual es parla
molt de «teatre comercial».
Les cometes simples
Les cometes
simples o
senzilles (‘ ’)
tenen una funció especialitzada, a saber:
a) Indiquen, expliquen, el significat d’una
paraula o una frase, és a dir, delimiten la definició d’un mot
precedent. Exs.:
• El mot mesa significa
‘conjunt de persones que dirigeixen una assemblea’.
• El mot sorrofoll
‘soroll’ no és pas en tots els diccionaris.
• La filosofia, literalment
‘amor a la saviesa’, és la ciència que...
• En aquest vocabulari hi
apareixen els mots següents: cardigassa
‘planta de la família de les compostes: Cirsium ferox’
(Diccionari català-valencià-balear), cossigolles ‘pessigolles’ [...]
b) Tradueixen el
títol d’una obra (encara no traduïda al català [vegeu p.
54]):
• Konflikt und Handlungskontrolle [‘Conflicte i control de
l’acció’].
c) Emmarquen
glosses o traduccions d’un mot o d’una frase. Exs.:
• Una bajoca és, en
català occidental, el que en català oriental es coneix com a ‘mongeta
tendra’.
• Les famílies
s’agrupen mitjançant grans unitats de parentiu, les qab’il
(‘tribus’), que se situen en un pla o en un altre d’un estricte sistema
d’estrats.
d) També hi podem
recórrer, com mostrem en l’exemple, per a indicar els títols d’obres
inserits en un títol (una alternativa, no del tot aconsellable, seria
escriure’ls en rodona). Ex.:
• Edició crítica
i estudi de la ‘Doctrina Pueril’ de Ramon Llull, tesi doctoral de Joan
Santanach.
e) Marquen
paraules que haurien d’anar en cursiva en un títol que ja va en cursiva
(una alternativa, no del tot aconsellable, seria escriure-les en
rodona). Ex.:
• Cultura material i economia a través dels inventaris ‘post
mortem’, de Xavier
Lencina. u
Astròlegs, astrucs i desastres
Entre els mots derivats d’astre, un dels més coneguts és astrologia ‘ciència dels astres’, i el seu derivat astròleg. Fins ben entrada l’edat moderna la majoria de la gent creia fermament que el destí de les persones i de la humanitat estava escrit en el cel, i que per conèixer-lo només calia saber interpretar els moviments dels cossos celestes, sobretot els del sol, de la lluna i dels planetes, cosa en la qual es declaraven experts els astròlegs, i per això tenien molt de prestigi, encara que en moltes ocasions no encertassin gens ni mica en les seves prediccions.
El
prefix des- en mots composts sol convertir el significat de l’element
principal del
compost en tot el contrari del que tot sol significa, com ocorre amb fer
i
desfer, conèixer i desconèixer, etc. I així, anteposat a
astre amb el seu sentit de ‘sort’ o ‘destí’, significa
tot el contrari a astre, amb el sentit de bona sort (recordau
que també es
diu «ha nascut amb estrella» de qualcú a qui li van molt bé les coses), i sol esser
aplicat com a substantiu a un fet perjudicial, generalment amb conseqüències
lamentables. De desastre sortí desastrat, i segles enrere es
trobaven
expressions com home desastrat i cosa desastrada, però fa temps
que caigueren en desús. En canvi és molt usual desastrós, que el veim escrit o
el sentim molt
espesses vegades, i que més valdria no haver-lo d’utilitzar amb tanta
freqüència.
La pronúncia de escala i orella i la grafia de l’article femení
Felip Gumbau Morera
Una tal proposta suposa, però, un replantejament de la grafia de l'article femení davant les paraules que comencen per les vocals e i o àtones. Així, mentres que les grafies de l'aigua, la idea i la unió responen a la pronúncia dels parlars, les grafies normatives de l'escala i l'orella no hi responen.
§ En el primer cas, tots els parlars occidentals fem una elisió, però no de la a de femení (l'escala), sinó de la e del nom (la'scala), de manera que la grafia més adequada seria la mateixa que la de una escala, és a dir, la escala, com ja proposava Giner l'any 1934; caldria veure, de més a més, si eixa grafia s'adiu a la pronúncia dels parlars orientals, per a la qual cosa només cal obervar si pronuncien ləscalə o lascalə.
§ I, en el segon cas, quan la vocal és la o, en els parlars tortosins, com a mínim, no fem tampoc una elisió (l'orella) per la tendència a mantindre la a del femení, sinó que forcem el diftong tancant la o a u (la urella), de manera que la grafia més adequada seria la mateixa que la de una orella, és a dir, la orella; de fet, esta grafia respon a la pronúncia de no pocs parlars, inclosos els orientals, que no debades pronuncien u la o àtona.
Encara més: vist que tenim tendència a mantindre la a del femení no només davant i i u àtones (la història, la humanitat), sinó també davant e i o àtones (la esponja, la oració), és lògic que davant a àtona siga eixa a la que elidim (la'bella), i no la a de femení (l'abella). En conseqüència, potser seria convenient que en la llengua comuna només apostrofàrem l'article femení davant les paraules que comencen per vocal tònica (l'aigua, l'hedra, l'illa, l'ora, l'ungla) i no apostrofàrem –com els escrits antics– l'article femení davant les paraules que comencen per vocal àtona (la abella, la esponja, la història, la oració, la humanitat), tenint en compte que el contacte de la a amb la vocal àtona inicial d'una altra paraula no pot donar mai més d'una síl·laba.
Fragment adaptat de l’article “L’estalvi de síl·labes en els parlars tortosins. Una aportació de criteris per a la llengua comuna” (pàg. 280 i 281), de Felip Gumbau Morera, publicat dins Art i lletres a les comarques de la diòcesi de Tortosa, Miquel Àngel Pradilla (ed.), Onada Ed., Benicarló, 2008
El cos no menteix
Ramon Sangles i Moles
Moltes vegades les paraules no diuen el que l’home en realitat pensa. Per diferents motius, l’home sol mentir. Però el cos ens delata: el cos diu allò que les paraules amaguen; el cos mai no enganya. N’hi ha prou de fixar-nos en els microgestos del cos de l’interlocutor; no cal pas anar als sofisticats aparells detectors de mentides.
Entre el cos i el cor hi ha una harmonia molt difícil de trencar. Per això, tractant-se de credibilitat, es diu «parlar amb el cor a la mà». Quina imatge tan bella! També diem que «el cor té raons que la mateixa raó no sap explicar». I és així en moltes situacions de la vida. La simbiosi cos-cor és compacta i no admet deformacions. En canvi, ja no ens podem fiar tant de tot allò que és expressat amb la paraula. Es diu que «les paraules se les enduu el vent» i també diem: «Fets!, i no paraules».
La paraula sempre està exposada a perills: sobrevalora fets o virtuts; consent on hauria de plantar cara; diu sols una part de la veritat...
Si, doncs, no volem ser enganyats, a més d’escoltar les paraules, hem de mirar atentament el cos de l’interlocutor.
–
Igual que Franco, però al revés: el catalanisme imposa el català com el
franquisme imposava el castellà.
– Franco encapçalava una dictadura. Comparar les imposicions idiomàtiques del franquisme amb la regulació lingüística de la democràcia actual vol dir, senzillament, no diferenciar entre una dictadura i una democràcia, error gravíssim que només poden cometre aquelles persones que no són demòcrates.