(Publicat al diari Avui el 6 de març del 1989)

El bilingüisme passiu en qüestió? Sí, els uns a favor, els altres en contra, a l'últim número de la revista Debat nacionalista, al programa de Joaquim M. Puyal a TV3 La vida en un xip i a les pàgines del nostre diari. Jo no comparteixo els dubtes de Francesc Vallverdú sobre la pràctica del bilingüisme passiu, estic en tot d'acord amb Aina Moll i discrepo de Joan Solà, Isabel-Clara Simó i Isidor Marí.

El bilingüisme passiu no és solament la millor manera, sinó l'única manera que els catalanoparlants continuem vivint en català i que els castellanoparlants s'incorporin a la nostra llengua. Que un enraoni en un idioma i l'altre respongui en un altre no és la situació ideal, no és el port d'arribada. És, tal com diu l'exdirectora general de Política Lingüística, una primera passa cap a la normalitat.

Joan Solà, que afirma que no vol ser un màrtir de la llengua, diu que la cosa depèn de la fe política real dels nostres polítics. No. Tot i que els polítics haurien de ser més decidits, més audaços, des de la societat civil no podem inhibir-nos, perquè el futur del català depèn també de nosaltres. Isabel-Clara Simó, que afirma que no vol ser un croat permanent, diu que la solució és la independència. No. Malament rai, si hem de delegar en un futur hipotètic una responsabilitat que tenim -polítics i ciutadans- en aquests anys presents. Isidor Marí, que dóna la raó a tothom i no recomana res als parlants, associa el bilingüisme passiu a coses tan terribles com la crispació social i la intransigència. No. Aquesta pràctica pot i ha de mantenir-se amb naturalitat, amb alegria i, segons la meva experiència quotidiana, amb èxit de cara a la normalitat del català.

A l'hora de rellegir aquest article meu del 1989, hi destrio dues coses. D'una banda, la terminologia lingüística; d'altra banda, el contingut. Pel que fa a la terminologia, l'expressió bilingüisme passiu a mi mai no m'ha agradat, perquè de la paraula bilingüisme n'han fet sempre bandera els enemics de la plenitud del català i perquè l'adjectiu passiu té connotacions clarament negatives a la nostra societat, però l'any 1989 d'això que ara els estudiosos més solvents de la llengua -per exemple, la gent de Cercle 21- anomena manteniment del català en els usos interpersonals aleshores tothom en deia bilingüisme passiu i no hi havia més remei que fer servir aquesta expressió; a més a més, els termes catalanoparlant i castellanoparlant jo mateix els he impugnat anys després com a articulista: ara m'estimo més fer servir -també en la línia de Cercle 21- les expressions persona de llengua inicial catalana o bé de llengua inicial castellana, perquè així queda més clara la idea que tothom és lliure per construir la seva pròpia biografia lingüística, amb independència de quina ha estat la primera llengua apresa a la infantesa. Ara bé, pel que fa al contingut d'aquest article que ara reedito a laMalla, hi estic cent per cent d'acord, tant en les opinions que expresso com en els acords i els desacords que manifesto.