InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 389 (dilluns 15/11/2010) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
1) Conferència d'Eugeni S. Reig:
El lèxic popular en la llengua culta
2) El Ciutat d'Alzira de
Novel·la aposta per l'humor
5) Màrius Serra - Solàrium?
8) Sessió sobre terminologia i treball terminològic
1)
El lèxic popular en la llengua
culta
Conferència d'Eugeni S.
Reig
Mes del Valencià organitzat per
l'Ajuntament de Nules
Data i hora: Dimarts 16 de novembre del 2010 a les
11,30 h.
Lloc: Sala d´actes de la Caixa Rural
Sant Josep - Carrer Major, 66 - Nules
Presenta: Ascensió Figueres. Presidenta de l'Acadèmia
Valenciana de la Llengua
Els valencians ens hem transmés, de pares a fills, durant quasi 800 anys,
un lèxic que ens permet expressar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha
una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes que hem emprat
quotidianament des de temps immemorials que ara els nostres jóvens estan perdent
perquè la llengua normativa que usen l'escola i els mitjans de comunicació
margina bona part d'aquest lèxic tradicional valencià.
El Ciutat d'Alzira de Novel·la aposta per l'humor
Joaquim Biendicho és el guardonat en novel·la, un estudi
que relaciona genètica i llibertat guanya en divulgació científica, mentre que
Rafa Roca i Iban L. Llop ho fan en assaig i poesia
L'escriptor de Tarragona Joaquim Biendicho
és el guanyador del XXII Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira amb Els embolics
dels Hoover. El XVI Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General ha
estat per a David Bueno per L'enigma de la llibertat. Una perspectiva
biològica i evolutiva de la llibertat humana. L'XII Premi d'Assaig
Mancomunitat de la Ribera Alta ha correspost a El valencianisme de la Renaixença, de Rafa Roca, mentre que el V Premi de
Poesia Ibn Jafadja l'ha guanyat Iban L.
Llop amb Batalles de
Sardenya.
Tal com ja es va fer públic, el V Premi de
Teatre Ciutat d'Alzira Palanca i Roca ha estat per a Miquel Àngel Vidal amb La nit de glòria d'A.M.; Josep Millo, ha guanyat el XV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil
per El verí de la cobra, mentre que
Barça ou barzakh!, de Gemma Pasqual,
ha estat distingida com a finalista del Premi Bancaixa. Vicent Enric Belda, autor de El secret de Meritxell, ha estat
guardonat amb el XV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre.
Els guanyadors de les diferents modalitats han recollit l'estatueta
dissenyada per l'artista Manuel Boix la nit del divendres 12 de novembre, en el
tradicional sopar de lliurament dels premis. L'acte ha estat presentat per
l'actriu Iolanda Muñoz, amb l'acompanyament musical de The Goors, i amb prop
de 750 assistents, entre les quals hi havia una bona representació del món de la política,
la cultura i l'educació, que fa que any rere any es consolide el prestigi
dels Premis Literaris Ciutat d'Alzira. A aquesta edició s'havien presentat un
total de 155 originals i els guanyadors es repartiran una dotació global
de 82.000 euros.
El
XXII Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira, dotat amb 18.000 euros per
l'Ajuntament d'aquesta localitat, ha correspost a Els embolics dels
Hoover, de Joaquim Biendicho. Amb un llenguatge àgil i ple de tocs
d'humor, Els embolics dels Hoover ens
acosta la divertida persecució per Europa d'uns americans ben singulars que es
mouen a ritme frenètic per diferents ciutats turístiques. Tot comença quan una
de les filles dels Hoover fuig amb el malabarista que entreté el passatge del
creuer pel Mediterrani que gaudeix tota la família. S'inicia així la recerca de
la jove per diferents ciutats turístiques, encapçalada pel senyor Hoover, que
s'oposa a aquella relació. Aquesta pintoresca aventura permet descobrir les
ciutats per on viatgen i el caràcter estrafolari dels protagonistes.
Joaquim Biendicho (Tarragona, 1964) és llicenciat en Geografia i història i actualment
imparteix aquesta disciplina en un institut de Secundària a Tarragona. La seua
primera incursió en la literatura va ser amb la novel·la 1937 (Proa, 2009), un relat que narra
diferents històries de la reraguarda rural durant la Guerra Civil, pel qual va
obtenir el Premi Calders de Literatura Catalana. Amb Els embolics dels Hoover, la seua segona
obra, ha guanyat el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira, certamen que aposta una
vegada més pel descobriment de nous valors i de propostes originals que
contribueixen a revitalitzar el nostre panorama literari.
L'enigma de la llibertat.
Una perspectiva biològica i evolutiva de la llibertat humana, de
David Bueno, és l'obra guardonada amb el XVI Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, dotat amb 18.000 euros per la Universitat de
València.
En un viatge fascinant a les intimitats biològiques de la nostra
espècie, l'obra ens acosta a la base
biològica i evolutiva d'una de les característiques que ens és més preuada, la
nostra llibertat per proposar-nos que aquesta és la millor adaptació que
l'evolució ens ha oferit per garantir la nostra supervivència, de la qual en
podem treure un bon profit.
David Bueno (Barcelona,
1965) és doctor en biologia, especialista en genètica i en biologia del
desenvolupament. Actualment és professor i investigador de la Universitat de
Barcelona i membre del Centre d'Estudis i Recerca en Conflictologia (CREC) de
la Universitat
Oberta de Catalunya. Ha publicat uns quaranta-cinc articles
científics especialitzats i diversos llibres de divulgació. Col·labora amb
diversos mitjans, com ara, els diaris Avui i Público i al programa Eureka! de
COMRàdio.
El jurat de l'XII Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta
–que la Mancomunitat de la Ribera Alta dota amb 10.000 euros– ha
distingit El valencianisme de la
Renaixença, de Rafa Roca. El llibre fa un repàs a l'activitat cultural durant la Renaixença, en
la segona meitat del segle xix,
sobretot a través dels certàmens literaris coneguts com Jocs Florals. Rafa Roca
(Alaquàs, 1971) és doctor en Filologia
Catalana i professor de la Universitat de València i forma part del Consell de
Redacció de Saó i de la Societat
Verdaguer d'estudis literaris. Entre les seues obres destaquen: Poesies valencianes de Constantí
Llombart o Teodor Llorente, líder de
la Renaixença valenciana –guardonada amb el XXIII Premi Ferran
Soldevila.
Un
dels guardons que, tot i ser dels últims en incorporar-se al certamen, tenen una
participació més elevada, el V Premi de Poesia Ibn Jafadja –patrocinat amb
6.000 euros per la UNED– ha estat per a Iban L. Llop, per Batalles de Sardenya. Aquest poemari
completa la trilogia sobre l'experiència vital de l'autor a Itàlia, amb Crònica de Calàbria (2009, Premi Alfons
el Magnànim) i Llibre de Nàpols
(2003, Premi Ausiàs March). Iban L. Llop (Borriana, 1975)
és filòleg i actualment exerceix com a professor llengua i literatura catalana a
la Universitat de Sàsser (Sardenya). També ha publicat els poemaris Blue Hotel (2000), Premi Miquel Àngel
Riera; Pell de salobre i Fustes Corcades.
Narrativa juvenil i
infantil i teatre
D'altra banda, hi ha tres categories dels Ciutat d'Alzira 2010 els
veredictes de les quals ja s'havien fet públics prèviament: el V Premi de Teatre
Ciutat d'Alzira Palanca i Roca, el XV Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil i el
XV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre.
El V Premi de
Teatre Ciutat d'Alzira Palanca i Roca –dotat amb 8.000 euros per
l'Ajuntament d'Alzira– ha sigut per a La nit de glòria d'A.M., de Miquel Àngel Vidal. Aquesta obra ens
mostra el retrobament de cinc excompanys d'institut que estan tan preocupats per
aparençar una vida ideal com per a amagar la real. Una comèdia amarga en què,
entre intriga i sorpreses diverses, trobem una bona dosi de
crítica. Miquel Àngel
Vidal (Binissalem, 1962) té experiència com a autor teatral amb
El conyac de Voltaire. A més, ha
publicat les novel·les El batec de la
fosca, L'escriptora de best
sellers, Encara que sents com creix
la nit i El jardí de les
Hespèrides, a més d'un parell d'aplecs de contes i de reculls d'articles.
També és col·laborador habitual en diversos mitjans de comunicació i revistes
culturals.
El veredicte del XV Premi
Bancaixa de Narrativa Juvenil i del XV Premi de Narrativa Infantil Vicent
Silvestre es va fer públic el 5 de novembre. El
verí de la cobra, de Josep Millo, va obtenir el Premi Bancaixa, que
l'entitat bancària patrocina amb 18.000 euros. Es
tracta d'una història original amb bones dosis d'humor. Els protagonistes del
relat, mare i fill, viatgen a Egipte i en una botiga de souvenirs adquireixen una peça magnífica
protegida per un estoig de fusta, que, sense sospitar-ho, amaga una cobra d'or,
una joia mil·lenària valuosíssima. Aquest descobriment serà el principi d'un
malson que posarà en perill les seues vides. Josep Millo (l'Alcúdia, 1946) és autor de tres
novel·les juvenils: Viatge a illa
Gran, L'enigma dels prismàtics
(Premi Ciutat de Torrent) i La mort espera a Varsòvia, finalista del Premi Bancaixa de Narrativa
Juvenil (Bromera, 2003) i Premi
Samaruc. També ha escrit Abdul i l'espasa dels Montagut, un relat il·lustrat de temàtica
històrica, el poemari Balada a un canvi d'estació i el relat infantil Les cigonyes
venien de París.
A
més, el jurat del Premi Bancaixa ha volgut distingir com a finalista Barça ou barzakh!, de Gemma Pasqual. Aquesta obra narra el
viatge de dos joves senegalesos que volen embarcar-se en una pastera rumb al
paradís: Europa. Sense importar-los els riscos, comparteixen la mateixa
il·lusió, aconseguir una vida millor. Gemma Pasqual (Almoines, 1967) ha rebut diferents guardons per la seua obra
com ara el Premi Samaruc, el Barcanova o el Premi Mallorca de Literatura
Juvenil.
Vicent Enric
Belda
ha sigut l'autor guardonat amb el XV Premi de Narrativa Infantil Vicent
Silvestre, que Edicions Bromera dota amb 4.000 euros. La seua obra El
secret de Meritxell és un relat també amb reminiscències
egípcies protagonitzat per Meritxell, una xiqueta amb una tendència natural a
somiar desperta que veurà capgirada la seua existència per un gatet que troba al
jardí. Després, per un sortilegi, Meritxell es convertirà en un ésser molt
diferent, en una súbdita de Bastet, la gata deessa. Vicent Enric Belda
(Agullent, 1962) compagina la tasca docent amb l'escriptura. Ha guanyat el Premi
Samaruc amb L'estirp de l'horror i el Premi Vicent Silvestre de Literatura
Infantil 2006 per La llegenda de l'amulet de jade,
que també va ser escollida per als White Ravens. Aquesta és la segona
vegada que guanya el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre.
Article publicat a l'Espira, suplement
cultural del Diari de Balears, dissabte 30 d'octubre del
2010
Amb bones
paraules
Gabriel Bibiloni
El 23 de gener d'aquest mateix any, després de veure que en
el Diari de Balears hi apareixia repetidament el topònim Son
Bordoy, escrit amb y grega, vaig dedicar un d'aquests articles a
la grafia correcta d'aquest nom. No insistiré ara en l'afirmació que qualsevol
paraula catalana ben escrita no pot contenir una y grega (llevat que
sigui en el dígraf ny), perquè és una veritat massa elemental.
Després de la publicació d'aquell article, igual que després
de la revolta dels Forans i de la guerra de les Germanies, tot romangué com
abans, que diria Guillem d'Efak. Tots els diaris de Palma han continuat
escrivint Son Bordoy, una cosa que no consider gens estranya en el cas
dels diaris en espanyol. Ja m'estranya més el fet que no em faci gens de cas el
diari que amablement i generosa acull els meus articles, tant pel que fa al cas
que ara comentam com pel que fa a totes les altres propostes que he fet en els
113 articles que he publicat abans d'aquest; propostes que, llevat d'una
(aquella dels vermellencs), han tingut la dissort de trobar la porta
tancada i barrada. A la intempèrie esperen Son Santjoan,
Portocristo, el Parc de Mar, el Bastió del Príncep,
Son Jordi, etc., només per esmentar alguns topònims. Però no em queix,
perquè cada mitjà té la llibertat de posar els seus criteris i de fer servir el
model de llengua i el nivell de llengua que vulgui.
El misteri de Son "Bordoy" no és, doncs, si fan cas o no
d'aquest modest lingüista, sinó on és la font d'autoritat en què es fonamenta la
grafia
Son Bordoy, utilitzada per tots els mitjans i pels promotors de
la urbanització, la qual denominen sense gens de vergonya
Nuevo Son
Bordoy (vegeu
http://sonbordoy.com). Bé,
abans d'avançar vull esmentar els únics dos mitjans que conec que escriuen
Son Bordoi: els digitals
Tribuna Mallorca i
La
Veu de Mallorca. I ja em disculparan si algun altre em passa per
malla.
Perquè, vejam, el Corpus de Toponímia de Mallorca
(1962-67) de J. Mascaró Pasarius, amb revisió lingüística de Francesc de Borja
Moll, diu Son Bordoi. La Gran Enciclopèdia Catalana diu
Son Bordoi i la Gran Enciclopèdia de Mallorca, editada per la
mateixa casa que el Diari de Balears, diu Son Bordoi. No conec
cap font que es pugui considerar mínimament de referència que digui Son
Bordoy. O potser la font de referència és la pàgina web de Nuevo Son
Bordoy?
I ara em sap greu, però ho complicaré més. Com deia en el meu
article esmentat del mes de gener, aquest topònim té dues grafies possibles
(Son Bordoi i Son Bordoll), i optar per una o per l'altra
implica resoldre prèviament dues qüestions: una, quina és l'etimologia del
cognom i, l'altra, si, suposant que l'etimologia ens dugués cap a
Bordoll, seria obligatori aplicar aquesta grafia al topònim. Normalment
els topònims formats amb un cognom, com la majoria dels que comencen per
Son, s'han d'escriure d'acord amb la grafia normalitzada del cognom
(abans s'escrivia Son Lladó, però ara Son Lledó). El problema
és que pot haver-hi casos límits, en què l'aplicació d'una grafia etimològica
pugui produir alteracions massa grans o induir canvis fonètics en el topònims
que es puguin considerar no desitjables. Per exemple, crec que canviar el
tradicional Son Marroig per Son Masroig és excessiu, encara
que l'origen de Marroig és Masroig. El dilema és si en cognoms
amb iodització escriure ll indueix un canvi fonètic no desitjat. Per a
resoldre'l no oblidem que darrerament hem oficialitzat Son Brull o
Son Ventallol, pronunciats Brui i Ventaiol.
Sobre l'origen del cognom que avui tractam, després de
recercar més i de pensar-ho més (i d'agrair aportacions al meu blog de persones
documentades), estic de cada vegada més convençut que ve del topònim
Bordoll, de la Catalunya del Nod, que a les zones de iodització es
pronuncia Bordoi (tot coherent amb l'etimologia i la grafia antiga
Bordoyl). Quants de cognoms de Mallorca són topònims de la Catalunya
del Nord! La hipòtesi de la derivació de bord (com Mudoi és un
derivat de mut o Xicoi és un derivat de xic) és poc
versemblant: Mudoi i Xicoi tenen la o oberta, mentre
que Bordoi la té tancada. I, d'altra banda, existeix el cognom
Bordoll, amb aquesta grafia, a diversos llocs dels Països Catalans, i,
fins i tot, Bourdouil a la Catalunya del Nord (el topònim
Bordoll allà es pronuncia Burdull). I, més clar encara, tenim
documentades persones cognominades de Bordoy o de Bordoyl, amb
una preposició ben indicadora de procedència geogràfica. Com s'ha d'escriure el
nom de la nostra polèmica urbanització? Crec que ho insinuu, però que ens ho
digui alguna autoritat, que a mi, tanmateix, no em faran cas.
Publicat en DIARI DE BALEARS dijous 4 de
novembre del 2010
Joan Melià
York, Jersey, Orleans... són exemples d'aquells tants de
topònims europeus que traspassaren l'Atlàntic amb els colonitzadors europeus i,
amb un New o Nouvelle davant, s'usaren per donar nom a les ciutats o estats que
creaven a Amèrica del Nord. Un exemple més dels efectes dels processos de
colonització.
En la nostra tradició toponímica, Nou també té un altre ús.
És un adjectiu que afegit darrere un topònim ja existent ha servit per donar nom
a una part que s'escindeix (administrativament, per repartiment d'herències o,
darrerament, urbanísticament), de la unitat designada amb aquest topònim, la
qual, de vegades, ha passat a qualificar-se de Vell. També han tengut aquesta
funció unes altres parelles, com Petit i Gran, de Dalt i de Baix, d'Amunt i
d'Avall... Així, és freqüent trobar possessions i llocs que són designats amb un
nom completat amb aquests adjectius. Actualment podem trobar l'adjectiu Nou
aplicat a les designacions de zones urbanitzades, ja sigui perquè abans
d'edificar-se ja es deien d'aquesta manera o perquè, amb la construcció, els han
anomenat així. N'hi ha exemples a balquena, Rafal Nou, Portals Nous, Pont d'Inca
Nou, Cabana Nova, Son Ramonell Nou, Vila Nova, Crist Rei Nou, Son Verí Nou,
Establiments Nous, Son Espases Nou, Serra Nova... Per tant, els promotors
d'aquesta urbanització de Son Bordoi no haurien hagut d'esforçar-se gaire per
trobar referències de com crear un nou topònim, si és que era necessari
crear-lo, de manera respectuosa i coherent amb la tradició.
La forta
expansió de la indústria turística i de la població ha provocat la urbanització
de multitud d'espais deslligats dels nuclis urbans tradicionals, primer a les
zones de costa i, posteriorment, també a l'interior de l'illa. Un model
d'urbanització que sovint provoca, d'una banda, increments de costs i problemes
de comunicació i d'accés a serveis bàsics, i de l'altra, descohesió social. No
sé si deu ser premonitori del que, en poc temps, pot passar a altres indrets de
Mallorca, que dues de les batlies dels municipis que més bé exemplifiquen
aquests creixements dispersos, fragmentats i descohesionats des del punt de
vista urbanístic i humà hagin estat la plataforma des d'on s'han projectat els
dos més significatius capdavanters de l'actual PP regional.
La
urbanització de nous espais pot crear la necessitat de donar-los nom. De vegades
s'ha tractat senzillament de convertir en topònim urbà el que era topònim rural;
tots els Son que circumden el centre de Palma en són exemples. D'altres, la
imaginació dels responsables del creixement ha donat noms tan peculiars com
Amanecer, Las Maravillas, Los Tamarindos i molts altres que tenen en comú la
suplantació del nom tradicional del lloc per noms espuris. Un d'aquests
processos, com hem vist, ha consistit a afegir Nou al topònim inicial, que tenia
un abast més extens. Així i tot, els qui ara promocionen la polèmica
urbanització de Son Bordoi s'han lluït amb la seva síntesi idiomàtica, d'una
banda el nom tradicional català (amb ortografia no normativa) amb l'afegit de
l'adjectiu traduït al castellà, Nuevo, i col·locat davant el nom, seguint
l'ordre més propi de l'anglès: Nuevo Son Bordoy. ¿Voleu més trilingüisme ben
entès? Qui sap si els de màrqueting preveuen que, amb aquest nom, podran vendre
els habitatges més cars.
No sé si la urbanització d'aquesta zona s'arribarà a fer
o no, ni si serà respectuosa amb l'entorn; però si el nom amb què la promocionen
n'és un mirall, és fàcil arribar a una conclusió contundent.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 11 de novembre del 2010
Motacions
per Màrius Serra
La recent mort del mestre Joan Solà ens desolà, no
caldria sinó, però el seu esperit glossolàlic pot consolar el lector consolidat
des del primer instant de solitud. Imaginem-nos aquest lector en camisola,
isolat i mig insolat en un solàrium casolà, disposat a solaçar-se amb la
relectura dels textos agresolats en els quals el mestre Solà maçolà mitja vida.
El nostre lector casolà trobarà que la lectura dels textos solanians és una
activitat consoladora que el pot bressolar pels pendissos pronunciats del nostre
idioma solar. Que el pot entotsolar per la seva riquesa totèmica i la seva
natura desempeçoladora. La gola desolada del nostre lector solar podrà
cantussolar els mots tornassolats d'una llengua sola que es dóna prou per
contenir-les totes. El nostre lector solidari podrà rossolar descalç, a l'encalç
de les sabates que el mestre Solà solà, dessolà, ressolà i sobresolà tantes
vegades perquè el poeta en fes un pedestal. I quan la sabata era esclop, el
gansolà ben fort, sempre fornint suport (ço és, cossolant). El lector casolà de
Solà som tots, entotsolats al solàrium dels mots que el mestre va recombinar amb
tossuderia d'urgellenc i fluïdesa de veneçolà.
La creixent pruïja bilingüista de l'espanyolisme
radical ens pot coure i picar molt (a mi em treu de polleguera i m'encén, per
afegir-hi dues reaccions més), però en el fons, si hi reflexionem una mica,
l'ofensiva per ressituar l'espanyol a Catalunya en realitat és fruit de la
constatació que en aquest país el bilingüisme que formalment reclamen ja fa
almenys una dècada que, sociològicament, ha passat avall. Només cal sortir al
carrer per comprovar que hi ha moltes més llengües d'ús corrent al costat del
català i del castellà. Segons en quins barris de Barcelona i segons en quines
urbanitzacions de la Costa Brava, el català i el castellà, fins i tot, hi són en
franca minoria.
Catalunya s'ha convertit en una societat
plurilingüe, perquè s'hi parlen moltes llengües i perquè hi ha molts ciutadans
que parlen més de dos idiomes amb total normalitat. Des dels fills de la darrera
immigració, capaços d'expressar-se alhora en la llengua familiar, com el xinès,
l'urdú o l'amazic, el català de l'escola o el castellà de Gran Hermano,
fins als joves en general d'entre 15 i 19 anys, la meitat dels quals, segons les
últimes estadístiques, ja són capaços de comunicar-se en anglès amb normalitat.
La por que té Espanya és aquesta, i contra això, sota la cantarella anacrònica
del bilingüisme, oculta la intenció real: implantar el castellà, en comptes del
català, com a llengua vehicular, com la parla de trobada on confluir des de la
diversitat. Ser útil és l'única possibilitat real de supervivència que té una
llengua minoritària i minoritzada com la nostra. És contra això que Espanya
dispara tota la seva artilleria política i legal.
7)
Publicat en EL PUNT dimecres 3 de novembre
del 2010
Ferran
Suay
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha
suspés cautelarment 21 articles dels reglaments d'ús lingüístics del català d'un
parell d'institucions catalanes. Tots els articles suspesos pretenien contribuir
a la normalització del català i de l'aranès en l'administració pública. Malgrat
el seu nom, cal recordar que el TSJC és un organisme espanyol. Depén de
l'administració espanyola de justícia, i com passa en tots els casos atén més
al seu caràcter d'espanyol que no al de justícia. Com en el cas de la figura del
Defensor del Pueblo (de quin poble?), la pregunta fonamental és qui està
protegit per aquestes institucions.
I sembla que la resposta va aclarint-se cada vegada més, de
manera que fins i tot els esperits més crèduls que habiten entre nosaltres
acabaran acceptant l'evidència: les institucions espanyoles defensen i
protegeixen els espanyols i la seua única llengua, l'espanyol, també dit
castellà sense que això en faça perillar la unitat lingüística, que en general
consideren tan sacrosanta com la unitat de la seua pàtria, i tan digna de
defensa si cal armada.
Senzillament, no poden tolerar que pretenguem ser iguals com
ells. No poden acceptar que tinguem els mateixos drets. Cal observar que, des
d'una perspectiva autènticament espanyolista, caldria defensar que si un
espanyol de Segòvia pot viure íntegrament en la seua llengua, des del matí a la
nit, sense necessitat de traduir res a ningú, ni de llegir res en cap altra
llengua que no siga la seua, llavors, un espanyol de Gandia, Tortosa o Manacor
també ho hauria de poder fer, en la seua. Llevat, és clar, que consideren que la
llengua que parlem en aquestes i moltes altres ciutats, no és espanyola.
Per tant, hem de concloure que no ens consideren espanyols.
Únicament ho fan a l'hora de cobrar-nos les contribucions; els diners que
sostenen un estat, les institucions i els poders del qual s'utilitzen
sistemàticament en contra nostra. Per a qualsevol altra cosa, com ara el
reconeixement del nostre dret a viure en la nostra llengua, ens consideren
estrangers, o més ben dit, colonitzats. Tenim més deures (paguem més que els qui
viuen a Andalusia, la Manxa o Extremadura) i menys drets.
Tot açò pot tenir, però, algun avantatge. Abandonar la
il·lusió que vivim en un estat de dret, en què hi ha unes lleis que poden
protegir-nos, pot ser un pas endavant. Les lleis no són res sense algú que les
faça respectar. I les institucions espanyoles mai no faran complir cap llei que
pretenga igualar-nos als seus autèntics ciutadans, que són les persones de parla
castellana. Quan puguen, com han fet ara, atacaran i derogaran qualsevol norma
igualitària. I si no poden fer-ho, senzillament no en forçaran l'acompliment, i
la convertiran així en lletra morta.
Estem desemparats. I ho estem perquè l'estat que financem
treballa en contra nostra. Ho estem perquè les institucions i càrrecs públics
que es mantenen amb els nostres diners actuen sistemàticament en contra dels
nostres interessos. El Tribunal Suprem, el Defensor del Poble o el Súmsum Corda.
Tant se val! Tots saben qui és l'amo, i contra qui han de carregar. Ho hem vist
i ho seguirem veient mentre no entenguem que no hi ha cap futur per a nosaltres
dins d'aquesta pantomima de democràcia que té com a grans fites l'acceptació
dels principis bàsics de la dictadura franquista i dels seus criminals, la
il·legalització de partits i d'idees polítiques, i la persecució acarnissada de
tot intent d'equiparar-nos com a ciutadans.
Creure en l'existència d'una legalitat protectora pot ser del
tot desmobilitzador. Val més que siguem conscients de la magnitud de la nostra
desprotecció, i de la necessitat de dotar-nos de tots els mecanismes que les
societats modernes i democràtiques posseeixen. Ara com ara, són mecanismes
d'estat, sí, però d'un estat lleial a la voluntat dels ciutadans que el
sostenen, i capaç d'aplicar el principi d'igualtat, en comptes de la llei de
l'embut, que és la norma màxima que coneix i fa servir l'estat espanyol,
reservant sempre el broc ample per als seus ciutadans de primera categoria: els
castellans.
Sessió sobre terminologia i treball terminològic
· Ponents:
Lluís Marquet, especialista en llenguatge tècnic i
científic
· Organitzat per:
Institut d'Estadística de Catalunya i Fundació Torrens Ibern
· Lloc: Sala d'Actes.
Idescat (On som)
· Dates: 19 de novembre
del 2010
· Règim:
restringit
· Places:
45
· Hores lectives: 2
h
· Codi de l'activitat:
R135/2010
Destinataris
Obert
Horari
·
19.11.2010
12.00 h – 14.00 h
Resum
En la sessió es tractaran diferents aspectes teòrics de la terminologia,
com termes i conceptes, relacions, llengües d'especialitat, i també qüestions
pràctiques del treball terminològic: metodologia, decisió terminològica, així
com la universalitat de la terminologia. Finalment, es faran algunes referències
generals a la terminologia estadística, aprofitant l'experiència del ponent en
l'elaboració de la Gran enciclopèdia catalana.
Inscripció
En aquests moments la inscripció a aquesta activitat està oberta. Per
inscriure-s'hi s'ha d'emplenar el formulari i trametre'l a l'adreça aate@idescat.cat.
-----------------------------
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.