agarrar un botó
Agafar una
enrabiada, un disgust fort.
|
Les coses no li han eixit com esperava i ha agarrat un botó que
encara li dura. |
Aquesta expressió
és general en valencià. S'usa, de manera molt especial, referida als
xiquets.
|
Este matí la xiqueta volia endur-se la nina a escola amb el cotxet
i tot i perquè li he dit que no se l'emportara, ha agarrat un botó de
repica'm el colze. |
JORNADA D'HOMENATGE A GONÇAL CASTELLÓ
El món de Gonçal Castelló
- Organitza i patrocina: CEIC Alfons el Vell de Gandia.
- Col·laboren: Centre Internacional de Gandia - Universitat de València, Càtedra Joan Fuster - Universitat de València, Oficina de Promoció del Valencià de l'Ajuntament de Gandia, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Acció Cultural del País Valencià, Centre Ovidi Montllor d'Alcoi i Institució de les Lletres Catalanes.
- Data: dissabte, 13 de novembre de 2010.
- Lloc: Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, passeig de les Germanies, núm. 13, de GANDIA.
- Objectius: aquestes jornades pretenen contribuir que les persones que hi assisteixen milloren la coneixença de l'obra i el pensament de l'escriptor i advocat gandià Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003), i el món sociopolític i cultural que va viure.
Dissabte, 13 de novembre del 2010. Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, de Gandia.
MATÍ:
ENRIC FERRER SOLIVARES (membre del Consell Executiu del
CEIC Alfons el Vell) i TONI DURÀ (director del Gabinet de Polítiques Culturals
de l'Ajuntament de Gandia).
VESPRADA:
Compassió i simpatia
Antoni Llull Martí
Vet ací dos mots que originàriament tenien el mateix significat i que amb el temps han acabat aplicant-se a sentiments ben diferenciats, en la nostra llengua i en algunes altres. El primer prové del llatí pati ‘patir, sofrir', del que en sortí passio ‘patiment', del que se'n feu, afegint-li el prefix con- (que a davant consonant prenia la forma com-, i que indicava ‘amb qualque cosa o amb qualcú', ‘juntament amb'), compassio, ‘patiment amb qualcú, ‘patiment solidari', d'on ‘tenir sentiment pel dolor d'altri'. El segon procedeix del grec épathon, germà del llatí pati, que en composts pren la forma pátheia (en català -patia), amb el prefix syn- / sym-, equivalent al llatí con-. Així, sympátheia ve a significar el mateix que el llatí compassio, i amb aquest sentit ha passat a alguna llengua moderna, com l'anglès, en el qual sympathy no té mai el significat de ‘simpatia', sinó el de ‘compassió, llàstima', i, sobre tot, ‘condolença'. I offer you my deepest sympathy vol dir ‘t'oferesc (o us oferesc) la meva més sentida condolença'. En francès, en canvi, té un sentit més concordant amb el que l'usam en la nostra llengua.
Procedents de pati són, com és fàcil d'endevinar, patir, patiment, compatir, compatible, compatibilitat, incompatible i d'altres, i del seu derivat passio, passió, compassió, passional, passionari, apassionat i apassionament. Del grec pathos, que té un significat molt proper al llatí passio, i que tant pot significar sofriment, passió, com malaltia, n'han sortit una sèrie de cultismes o tecnicismes en els quals, en la majoria de casos, el mot grec hi és evident, com el ja esmentats simpatia i antipatia i apatia, patètic, patetisme, patografia, patopeia, etc., i amb el sentit de ‘malaltia' patogen, patogènesi (amb génesis ‘generació, origen'), patologia, patològic, homeopatia (compost amb homóios ‘semblant'), homeòpata, al·lopatia (compost amb állos ‘altre, distint'), al·lòpata i alguns altres.
A Palma hi ha una guarderia infantil a la qual posaren el desgraciat nom
de Pathos. Podeu imaginar un nom més
inescaient per a un establiment en el qual se suposa que
els infants hi han d'estar ben atesos i satisfets? A què deu esser
degut aquest nom, a ignorància o bé a humor negre? Sigui quin sigui el
motiu, consider que no té excusa.
Un poemari homenatge a la pilota valenciana, i al poble valencià
Hàbits lingüístics
paradoxals
M'agraden molt les llengües ergo aquí parlo només en català. Contradictori? Ni de bon tros. Les llengües són fascinants. Cada llengua és una manera diferent d'interpretar el món, una eina única per entendre l'entorn en el qual s'han originat, en definitiva, una possibilitat més davant la uniformització. Per això, a banda del català, que és la meva, n'he après d'altres, algunes sense ni adonar-me'n, com l'espanyol -per què deu ser?-, i d'altres voluntàriament, com l'anglès, el francès o l'italià.
I aleshores, molta gent em demana: com és que, sabent aquestes llengües, sempre parles en català? I la resposta és ben fàcil. Independentment de l'interlocutor, sempre parlo en català... als Països Catalans; quan vaig a països que parlen alguna de les altres llengües que sé, les utilitzo; i quan no és així, faig servir l'anglès i llestos. Cada llengua, doncs, amb un ús ben determinat. I per què? Doncs perquè les llengües, per sobreviure, necessiten ser el vehicle de comunicació preferent en els territoris on s'han originat. Si, per contra, una llengua forastera ocupa aquesta funció, la pròpia anirà quedant arraconada i, a la llarga, acabarà caient del tot en desús. Així és, justament, com han desaparegut centenars de llengües els darrers segles. És a dir, centenars de maneres diferents d'entendre l'entorn.
Si valorem les llengües, doncs, aprenguem-ne de noves i, sobretot, aprenguem a saber-les utilitzar d'una manera sostenible, amb uns hàbits lingüístics de fidelitat envers la pròpia del país, sense canviar de llengua innecessàriament. Siguem monolingües en la nostra quotidianitat per poder ser políglotes en la universalitat. I és que si ningú no defensa la pròpia llengua, tots acabarem parlant només anglès. I quina monotonia!
David Vila i Ros
Bloc “Malgrat
la boira”, davidvilairos.blogspot.com, 30/09/10
El cos i la gesticulació
Ramon Sangles i Moles
Fins ací hem anat donant molta importància a la paraula, a la pronunciació. Doncs bé, ara direm quatre coses sobre el llenguatge no verbal, tema que requeriria moltes pàgines si volguéssim tractar-lo a fons. Efectivament, hi ha investigadors, com Birdwhistell, que afirmen que una bona part de la comunicació la fem mitjançant gesticulacions, aparences, postures, mirades i expressions corporals, sobretot facials.
De fet, la part més comunicativa del cos és la cara, i, en aquesta, els ulls amb tota seguretat, i la boca. La manera com es mira i la durada de contacte entre ulls suggereixen molts missatges i parlen molt profundament. En el mirar entren en joc conceptes de poder i d'intimitat. Mirar seria una mica com tocar.
Si bé la cara, i especialment els ulls, és la part més important de la comunicació, car és on amb més relleu es marca la força expressiva i on més clarament reflectim les emocions, com ara la sorpresa, la tristesa, la por..., hi ha encara un altre punt del cos no menys rellevant: les mans. Aquestes, a part de donar suport als ulls fins a límits insospitables, parlen de mil coses segons on les tinguem, o com les tenim o com les movem. De fet, ens seria molt difícil d'imaginar-nos un polític o un predicador o un orador amb les mans mortes o lligades; i seria impossible concebre un Roberto Benigni (p. ex., en La vita è bella) sense jugar amb les mans.
–
A Catalunya, la majoria de la població pateix la imposició de la
política lingüística del catalanisme.
– Quan hi ha eleccions al Parlament, totes les persones majors d'edat tenen l'oportunitat de conèixer els programes lingüístics dels partits i tenir-los en compte a l'hora de votar. La política lingüística que fa la Generalitat i el Parlament és cent per cent democràtica.