Política, politologia i politòleg

Eugeni S. Reig

¿Què significa la paraula política? Segons el DIEC «ciència i art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors». La definició és molt adequada a la seua etimologia, ja que política deriva de la paraula grega πόλις (pronunciada 'polis') que significa 'ciutat' i també 'estat'. Però durant l’edat mitjana la política era l’art de comportar-se de manera educada, polida, cortesa, delicada, gentil. Joan Coromines en el seu DECat (VI, 646b43) escriu: «Res d’estrany, doncs, que sobretot a Val. i Mall. s’anomeni polític –germà polític, pare polític– com en cast., el parent per afinitat, el qual tractem amb més miraments formularis [...]» Eixe significat medieval de la paraula política ha arribat ben viu fins al segle xx, però actualment, per desgràcia, em fa l’efecte que s’ha perdut per complet. Política, avui en dia, significa només 'art de governar' i alguns li donen un cert sentit pejoratiu. Ja sabeu l’acudit que diu: “veges tu si és roín la política que a la sogra li diuen mare política”.

I les paraules politologia i politòleg ¿què signifiquen? Si les cerquem en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’únic diccionari normatiu de la nostra llengua –per ara–, no les trobem, ni en la primera edició ni en la segona. Tampoc les trobem en el Diccionari Català-Valencià-Balear ni en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. Si les cerquem en el Gran diccionari de la llengua catalana de la Fundació Enciclopèdia Catalana (1a edició, Barcelona 1998) sí que les trobem. Les definicions són, respectivament: «ciència que té per objecte la política» i «persona versada en politologia». En català tenim més de cent paraules acabades en –ologia, totes elles denominacions de ciències o de disciplines que estudien qüestions determinades. Però de la mateixa manera que de música fem musicologia, de bacteri, bacteriologia o de lèxic, lexicologia, de política hem de fer politicologia. El DIEC recull politicologia i politicòleg que definix, respectivament, com «ciència que estudia la política o les relacions de poder de la societat» i «persona versada en politicologia», però no arreplega politologia ni politòleg. El GDLC també arreplega  politicologia i politicòleg, però com a formes secundàries, ja que remeten a politologia i politòleg. Cal aclarir que en les tres edicions del Diccionari de la llengua catalana de l’Enciclopèdia (1982, 1988 i 1993) –quan encara no duia el títol de Gran– trobem únicament i exclusivament politicologia i politicòleg. Tant el Termcat com el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua arrepleguen politicologia però no politologia, en canvi arrepleguen politicòleg i politòleg, cosa que trobe incongruent. Serà molt interessant saber què farà el futur Diccionari normatiu del valencià de l’AVL.

El pas de politicologia a politologia es produïx pel fenomen fonètic anomenat haplologia que podríem definir com l’eliminació de determinats fonemes en una paraula que fan que aquesta esdevinga més curta. Açò passa, normalment, quan apareixen consecutivament dos sons idèntics o molt semblants, com passa en la paraula tragicocòmic que, per aquest procés, passa a tragicòmic. Cal aclarir que la immensa majoria d’haplologies es consideren formes deturpades i, per tant, completament inadmissibles en un registre formal. De tota manera, hi han algunes haplologies que han estat admeses com a normatives i, fins i tot, en alguns casos, com és el de la paraula tragicòmic que he posat d’exemple, són l’única forma normativa. La veritat és que, des del meu punt de vista, politologia és una variant formal francament mal formada. Pense que hauria de considerar-se una forma deturpada, un vulgarisme, i no s’hauria d’admetre en la llengua culta, ja que dir politologia en lloc de politicologia és, més o menys, com dir filogia en lloc de filologia. La paraula politologia, per ara, no és normativa i jo, personalment, considere que no hauria de ser-ho mai. Però la cosa és, francament, molt complexa. En primer lloc, els professionals que han cursat estudis de ciències polítiques l’usen habitualment. En segon lloc, en les llengües del nostre entorn (castellà, francés, italià), hi ha la mateixa haplologia. La pressió és forta. Veurem quina de les dues formes triomfa.

Si el lector em permet unes gotes d’humor –sense intenció de molestar ni ofendre els llicenciats en ciències polítiques ni cap altra persona– diré que, en bona lògica, politologia només pot significar «ciència que estudia els polits», és a dir, les aus de l’espècie Meleagridis gallopavo. Com que aquest animal, en la nostra llengua, a més de polit, també rep les denominacions de titot, indià (o andià), i gall dindi, la politologia hauria de tindre els sinònims titologia, indiologia (o andiologia) i galldindiologia.