InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 386 (dimarts 09/11/2010) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
2) Salvador Cardús i Ros
- Ànims!
7) Diàlegs entorn del català científic i
tècnic
9) Tretúlies Valorianes
1)
Començo la publicació dels resultats del Top ten dels refranys catalans a partir de les dades
assignades a cada zona dialectal. No hi cerqueu dades sociolingüístiques
infal·libles, sinó una aproximació a partir de les dades que m'heu facilitat els
qui m'heu enviat les enquestes.
He arrodonit resultats a partir de les
fronteres administratives. No hi cerqueu, doncs, isoglosses ni particularitats
lingüístiques o dialectals. Jo crec que els resultats són prou uniformes per
poder extreure algunes conclusions.
Anem a les dades generals.
He
rebut 220 enquestes d'informants del País Valencià. M'han arribat 768 refranys
diferents. 494, només me'ls heu dit una sola vegada. El més votat, 72 vegades,
amb un 32,73%. I el desè, 24 vegades, amb un 10,91% de percentatge.
Sobre
la procedència de les enquestes, les zones amb més representació són:
- 43 de l'Horta de València
- 41 de la Ribera
- 22 de la Safor
- 16 de l'Alcoià
- 16 de la Marina Alta
- 15 de la Vall d'Albaida
- 14 de la Plana
I ara sí, el Top ten de refranys triats al País Valencià ha estat:
- Qui no vulga pols, que no vaja a
l'era (72, 32,73%)
- A la taula i al llit al primer crit
(58, 26,36%)
- Quan Benicadell (o Bèrnia, o
Corbera, o la Corberana, o Ifac, o Matamon, o
Montdúver, o Montgó, o la Murta, o Segària) porta
capell, pica espart i fes cordell (43, 19,55%)
- Cel a borreguets, aigua a canterets
(36, 16,36%)
- No deixes les sendes velles per les
novelles (33, 15,00%)
- Li diu el mort al degollat: -Qui t'ha fet
eixe forat? (32, 14,55%)
- De fora (o Forasters) vindran
que de casa ens trauran (30, 13,64%)
- A l'estiu tot lo món viu (30,
13,64%)
- Per Sant Joan, bacores, verdes o madures,
però segures (28, 12,73%)
- Triple empat entre Tota pedra fa
paret | Estira més un pèl de figa
que una maroma de barco | Per Santa
Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal (24, 10,91%)
2)
Publicat a
- Avui 31-10-2010 Pàgina 22
Amb l'article PLANTEM CARA', Joan Solà va
encendre l'espurna que ha desvetllat el país
Ànims!
Salvador Cardús i Ros
Vaig saludar Joan Solà i Cortassa per darrera vegada en
l'acte d'inauguració del curs acadèmic de l'Institut d'Estudis Catalans, tot
just fa quinze dies. Com a vicepresident que n'era, seguia la comitiva, darrere
del president Salvador Giner i del pare abat de Montserrat Josep Maria Soler,
abans d'entrar a la sala Prat de la Riba. Agafat a la seva muller, l'Adelaida,
el vaig veure molt afeblit, li vaig demanar per la salut i em féu algun
comentari de circumstàncies, aquesta vegada més trist que irònic. Potser un “no
gaire bé”. Sense aturar-se, ens vam donar la mà i vaig dir-li: “Ànims!”.
Ànims? A en Joan Solà, ànims? Ànims és el que jo necessitava
per saludar-lo, coneixent-ne la situació. I ànims és el que necessitem ara tots
nosaltres, després de la seva mort. El diccionari de l'IEC, en la segona
accepció diu “ànim. m. 2 Volença, intenció, coratge, esperit, de fer una cosa”.
I exemplifica: “Dóna-li ànims, que el veig molt abatut”. No era el cas de Joan
Solà, que encara dijous de la setmana passada escrivia el seu article, el
darrer, a l'Avui. No ho era perquè ni malgrat la malaltia, no ha parat, per no
dir que fins i tot en els darrers temps encara ha alçat més la seva veu crítica,
cívica i patriòtica.
No sé si va ser per casualitat, per intuïció, per una visió
sàvia o, perquè sense saber-ho, va ser ell qui encengué l'espurna que ha
desvetllat el país. Però el cas és que l'article Plantem cara, del 28 de
desembre del 2006, ha fet la seva feina i marca l'abans i el després de
l'endormiscament. Solà l'havia escrit arran de la provocació –vull dir, el
decret– del govern socialista espanyol que imposava una tercera hora de castellà
a les nostres escoles, envaint competències i fent-ho per allà on més ens dol.
Solà estava indignat, santament indignat –vaig escriure que això era una
indignació “enraonada, serena i ferma”– i, implacable, sentenciava: “Qui intenta
destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble”. Des d'aquell
desembre, quan el mot d'ordre de Joan Solà semblava condemnat a no passar de ser
una enrabiada patriòtica més, les tornes van començar a canviar. Inesperadament,
des de llavors i cada dia més, el país ha anat aprenent a desfer-se de velles
actituds victimistes pròpies de les ànimes d'esclau, i a una velocitat inaudita
s'ha anat carregant d'autoestima per dir prou, per plantar cara, per mostrar-nos
intolerants, com escrivia Solà, “al sarcasme, la mentida, la humiliació i
l'afebliment del nostre país”.
És amb aquesta empenta que Joan Solà, el juliol del 2009,
s'adreçava al Parlament de Catalunya en uns termes que, si no m'equivoco, la
institució no havia escoltat mai. Solà va parlar de la llengua catalana, però
apuntava amb claredat les causes polítiques de la dissort: “La causa remota,
però persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai públic on ens ha tocat
viure envers tota llei de diversitat. La causa més propera i amable, però també
ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la
sensació de ser un poble subordinat”. I acabava: “Aquest poble no pot ni vol
suportar ni un minut més de sentir-se subordinat i escarnit per cap altre. [...]
La llengua pròpia del país [...], una llengua antiga i potent que ha traduït
tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir
aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua
degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada
pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya.
Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra”.
Vet aquí, doncs, qui és que ha dedicat tota la vida a repartir ànims –i algun
clatellot– al país!
Joan Solà va voler ser acomiadat al paranimf de la
Universitat de Barcelona, i no al Palau de la Generalitat. Ho va desvelar
cruament i valenta el seu jove nebot, també Joan Solà de nom, en l'acte
d'homenatge de dimarts. Després de qualificar-lo, amb encert i precisió, d'home
total –“qui uneix a la intel·ligència fora de dubtes una capacitat de treball
descomunal i la claredat de no perdre mai de vista allò que és important”–,
afegia: “Els polítics ens han deixat sols [al poble], i per això avui som aquí i
no a la seu del govern del poble de Catalunya, el poble a qui tu has dedicat la
vida. [...] avui som aquí, també, perquè aquest nostre govern no s'ha fet encara
digne de fer-te d'amfitrió.” I si les paraules del nebot a l'oncle eren
tallants, els aplaudiments que va merèixer van fer tronar les parets de la
universitat.
Com si volgués fer un darrer acte de rebel·lia, Joan Solà es
moria el mateix dia que el català tornava a rebre una garrotada, ara del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en compliment de la sentència
d'aquest tribunal d'excepció espanyol que en diuen Constitucional. Tal com havia
plantat cara a aquell decret espanyol del 2006, en un darrer gest de força, la
seva mort escarnia i condemnava al no-res informatiu la decisió d'aquest
tribunal de suspendre uns reglaments que, amb una timidesa de no dir, declaren
–sense gaires conseqüències– que el català és tot just llengua “preferent”. Ai,
els enemics d'aquest poble!
Més enllà de la tristesa per la mort d'un home savi i bo,
d'un mestre exigent, d'un professor brillant, d'un patriota coratjós, més enllà
de la pèrdua de l'espòs, el pare, l'oncle, el col·lega o l'amic, ens queda una
obra sòlida i l'exemplaritat indiscutible de qui sempre va plantar cara pel país
en defensa de la seva llengua. Tenir els ànims necessaris per seguir el seu
exemple, en la mesura de les nostres modestes capacitats, serà la millor manera
de fer memòria per sempre de Joan Solà. Que ell descansi en pau, que nosaltres
seguirem el combat.
3)
Publicat en el blog de Víctor Alexandre
dimecres 27 d'octubre del 2010
Víctor Alexandre
Servint-se de la sentència del Tribunal Constitucional contra Catalunya
-votada pel Partit Socialista-, l'entitat ultranacionalista espanyola
Convivencia Cívica Catalana i el no menys ultranacionalista Partit Popular,
autors del recurs contra el Reglament d'Ús de la Llengua Catalana a l'Ajuntament
de Barcelona i a la Diputació de Lleida, han esmolat les seves eines per impedir
la normalització lingüística a casa nostra. Ferotgement catalanofòbics i
galdosament covards, fins al punt de disfressar la seva patologia amb la màscara
de la "llibertat lingüística", exigeixen el dret a ignorar el català i a poder
viure a Catalunya d'acord amb aquesta ignorància volguda. I això, a més, sense
deixar de ser catalans. N'hi ha, fins i tot, que diuen que es pot ser
molt català sense saber un borrall de català. Però no és cert. Aquest
és un dels paranys clàssics de l'espanyolisme, un element de la sibil·lina
rentada de cervell que intenten practicar-nos. N'hi ha prou de canviar els
subjectes per veure'n el llautó. Hi ha, al món, algun espanyol que ignori
l'espanyol? Hi ha, al món, algun francès que ignori el francès?
Administrativament, potser sí, però culturalment no. No, perquè, com ja hem dit
moltes vegades, tota cultura és una visió única del món. I precisament perquè és
única necessita la seva pròpia llengua per articular el seu pensament i
expressar-lo en paraules. Per això existeix la llengua catalana, perquè, a més
de ser l'expressió verbal del poble que la té com a pròpia, és, per lògica, la
prova inequívoca de la concepció que aquest poble té de la vida i del món.
Paradoxalment, segons els espanyolistes, entre els quals cal
incloure els catalans autoproclamats ciutadans del món, Catalunya és diferent de
la resta de pobles. Es diria que Catalunya sempre va en sentit contrari a la
resta de la humanitat: mentre tots els pobles lliures de la Terra tenen una
única identitat i una llengua pròpia, Catalunya, en canvi, tindria dues
identitats, dues llengües, dos governs, dos presidents, dos himnes, dues
banderes, dues seleccions... Catalunya, per tant, ho tindria tot doblat. Tot,
menys el doblatge. I això seria possible, perquè, segons diuen, som diferents. I
nosaltres ens ho creiem. Encara que, ves per on, ens ho diguin precisament
aquells que no s'estan de repetir que tots som iguals i que les diferències
separen i són causa de conflictes. I creure'ns-ho ens ha dut a menystenir tot
allò que és nostre i que ens configura, començant per la llengua. Aquesta és la
raó per la qual, mentre l'amplitud de vocabulari es considera un signe de
cultura, en espanyol, en català és vista com un signe d'empobriment. En altres
paraules: mentre l'ús de mots genuïns en espanyol s'associa a la riquesa de
vocabulari, la riquesa del vocabulari en català té connotacions carrinclones i
pròpies d'algú tancat, rebuscat i provincià. Allò que en termes despectius se'n
diu un catalanet.
És així com va reeixint entre els catalans la idea que com més
malament parlem la nostra llengua més universals serem. No ens adonem que, si de
debò volem evitar la mort nacional de Catalunya, és vital que la llengua
catalana no es converteixi en un patuès de l'espanyola. Però això, digui el que
digui la infantívola classe política que tenim, només serà possible dotant-nos
de les estructures pròpies d'un Estat, l'únic estatus jurídic que, d'acord amb
les regles del joc internacional, garanteix avui dia el respecte i la llibertat
dels pobles i de la seva llengua.
Víctor Alexandre
4)
Publicat en EL PUNT dijous 28 d'octubre
del 2010
Els representants occitans de l'Estat francès
aposten per estrènyer vincles amb l'Aran i treballar conjuntament en
l'estandardització de la llengua
El vicepresident de la Generalitat de
Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, va presentar la setmana passada a París la
llei de l'aranès a representants d'institucions franceses i experts de la
llengua occitana. A l'Estat francès hi ha al voltant de tres milions de persones
que coneixen l'occità, però l'Estat no reconeix l'oficialitat d'aquesta llengua,
com sí que succeeix, en canvi, al Principat de Catalunya, gràcies a la llei de
l'aranès, aprovada el mes de setembre pel Parlament en virtut del que disposa
l'Estatut de Catalunya.
Els representants occitans van expressar
el malestar pel tracte que l'Estat francès dóna a l'occità i han advocat per una
estandardització de la llengua que, segons la vicesíndica d'Aran, Noelia Costa,
s'ha de fer sense imposar una variant sobre les altres.
Per al vicepresident de la Generalitat,
la llei aprovada pel Parlament de Catalunya el setembre passat és un referent de
la gestió cultural que seria desitjable per als occitans de França, un país que,
segons Carod, “encara té molt camí a recórrer” quant a la protecció de les
llengües.
L'acte era presidit pel vicepresident, la
vicesíndica, el delegat de la Generalitat a París, Apel·les Carod-Rovira, i el
secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, i hi van assistir una trentena
de representants de l'administració francesa, de centres d'ensenyament de
l'occità (calandretes) i d'associacions de defensa de la llengua
occitana.
5)
6)
Publicat en tribuna.cat divendres 29
d'octubre del 2010
Dia 27 de setembre passat, l'escriptor Jordi Cabré signava un
article al diari AVUI que crec que ens hauria de fer reflexionar una
mica a tots plegats. Portava per nom No som una llei, i, més enllà de
qüestions identitàries, aprofundia en l'aspecte de l'excés de normatives
restrictives al nostre país en diversos àmbits, inclosa la llengua. No entraré a
opinar de manera concreta l'article, sinó que s'hi entreveu una situació cada
cop més real i que està tenint fortes conseqüències a casa nostra i de manera
particular en la percepció de la llengua i el futur de les polítiques
lingüístiques.
En un dels paràgrafs, per exemple, es diu: "No ve de gust
participar en un país ni en una cultura forjats només a cops de decret." Així
mateix, abans d'exemplificar la qüestió en la llengua, exposa el cas dels braus
i esmenta els casos d'Alemanya i Suècia on, segons diu, no es prohibeixen les
Corrides. La raó és que allí aquestes pràctiques no s'han fet mai, però
també que el debat cultural s'enfoca més en positiu que en negatiu. A Alemanya
hi ha una llei que prohibeix la pràctica dels toros, i per bé que no conec la
legislació en matèria de protecció dels animals a Suècia, estic gairebé segur
que la matança a plaça no deu ser possible atesa la normativa.
Llevat de
casos molt concrets, als països del nostre entorn, les curses de braus amb mort
no estan permeses. Pel que fa a la llengua, i en concret el cinema, tenim ben
present quan el conseller Tresserras encara insistia en el caràcter pioner de la
llei catalana, tot i que la majoria de llengües de països democràtics amb un
nombre similar de parlants tenien ja una legislació proteccionista de la llengua
en el cinema o bé tenien pràctiques polítiques severes que asseguraven, no el
50%, sinó el 90-100% en la llengua pròpia del territori en el cinema. En sentit
general, pel que fa a la llengua, per cada llei que afavoreix el català o
n'obliga l‘ús a casa nostra, se'n fan 50 que imposen el castellà. Hi ha moltes
dades indicatives del caràcter excepcional de desprotecció legal del català i de
l'exagerada i excepcional pressió obligatòria del castellà. Recordem que el
català és l'única llengua de la Unió Europea amb un nombre similar de parlants
que no és llengua oficial de l'estat, que està prohibida al parlament de
l'estat, no establerta al passaport, té més de 500 lleis que imposen una
discriminació positiva d'una llengua no pròpia del territori (en aquest cas el
castellà) i d'aquestes, més de 300 d'impositives del seu ús privilegiat, a
vegades únic, en el món de l'empresa i el comerç.
La llengua catalana no
gaudeix a Espanya, ni de lluny, de les lleis proteccionistes de l'eslovac,
l'eslovè, l'estonià, l'islandès, el noruec, el lituà, el letó, el danès, el
finès, totes les llengües nacionals de nombre similar de parlants de Suïssa, de
Finlàndia, de Bèlgica o de Canadà. Hi ha lleis que garanteixin doncs el català a
casa nostra en alguns àmbits? Sí, però res comparat als estàndards europeus i
als del castellà a Espanya. Altra cosa fóra també analitzar el grau
d'acompliment i l'efectivitat de les lleis «menors» en defensa del català quan
les «majors» hi apunten en contra; però això ja són figues d'una altre paner.
Llavors la pregunta és: Per què davant d'aquesta situació la percepció és
totalment contrària? I no només amb la llengua sinó en l'activitat que es pot
endevinar una relació amb la identitat catalana.
La resposta sembla
fàcil: és la quimera malèvola d'aquells sectors que practiquen allò que una
mentida dita mil vegades esdevé una veritat i que la raó sempre la té el més
fort. Sap greu que des de la Plataforma per la Llengua haguem de perdre temps
per intentar demostrar la sopa d'all, però potser ho haurem de fer. Tal vegada
ho hem de fer perquè l'estratègia d'aquests sectors, la seva força, és tan
potent, que les seves afirmacions, tot i ultrapassar el sentit del fonament,
estant reeixint. I aquesta n'és una bona prova: la víctima ja ha començat a
creure's que és ella el botxí.
7)
Diàlegs entorn del català científic i
tècnic
La Fundació Torrens-Ibern us convida a la propera Sessió de Diàlegs, que
tindrà lloc el dimecres 10 de novembre de 2010, a les 19 h.
Dins
l'esquema previst per a aquestes sessions (presentació d'un o diversos temes,
seguida de debat), el tema presentat serà:
INFORMACIÓ TÈCNICA EN EL
CONTEXT DIGITAL: NOUS CANALS I NOUS FORMATS
A càrrec de Jordi Prats, Cap
d'Iniciativa Digital Politècnica de la UPC
Lloc: Col·legi d'Enginyers
Tècnics Industrials de Barcelona. Passeig de Gràcia, 50, 5ª planta.
Barcelona
8)
Projecció del documental Carles
Salvador: Elogi a un xiprer, d'Alfred Ramos i Joan
Vergara.
Paraules de benvinguda a càrrec d'Isidre Crespo, director del
Centre Carles Salvador.
Amb la presència dels dos directors i la
participació del catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de
València, Vicent
Simbor, i del president de la Fundació Ferrer
Pastor, Paco
Ferrer.
La pel·lícula està editada per
la Fundació
Ferrer Pastor i l'editorial
Denes, amb la
col·laboració de la
Fundació
Carles Salvador, la Universitat de València i
la Filmoteca
Valenciana que ha fet una gran tasca de
restauració, a partir del negatiu en 16 mm i del copió original dipositat fa anys a
la Filmoteca
pels mateixos directors del projecte.
Aquesta reedició en DVD del
documental, estrenat el 1980, millora la qualitat de l'anterior i aporta
novetats importants, com ara una llarga entrevista de vora 3 minuts amb
Manuel Sanchis
Guarner, parlant de Carles Salvador, que se suma a la que ja
figurava de Francesc Ferrer Pastor. El DVD es completa amb un quadern de 32
pàgines, que inclou la introducció a càrrec de Vicent Simbor, el guió tècnic
(amb la col·laboració de Francesc Pérez Moragón) i nombroses fotografies del
rodatge amb Sofia i Carles Salvador a
Benassal.
Dimecres 10 de novembre a les 19,30
Octubre Centre de Cultura Contemporània
Carrer de Sant Ferran, 12
València
Tel:
96 315 77 99
Tretúlies
Valorianes
Dimecres 10 de novembre a les 20'00 h tindrà lloc la segona de les
“Tretúlies Valorianes” organitzades per la Delegació d'Alacant de l'Institut
d'Estudis Catalans.
L'objectiu de les tertúlies, que tenen lloc un dimecres al mes durant el
curs 2010-2011, és difondre l'obra d'Enric Valor, fomentar-ne l'estudi i donar
la possibilitat que els lectors tinguen l'oportunitat de conversar amb els
principals estudiosos de la figura de l'escriptor de
Castalla.
La segona Tertúlia Valoriana serà conduïda pel professor de la
Universitat d'Alacant Vicent Brotons i tindrà com a tema “Enric Valor:
1911-2011, el centenari del valor de les paraules”.
Totes les sessions tindran lloc a les 20.00 h a la Biblioteca Enric
Valor-IEC de la Seu “Ciutat d'Alacant” (2a planta).
-----------------------------
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge
als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga
coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.