afonia
1)
Pèrdua total de la veu.
|
Va tindre
una impressió tan forta quan es va morir el seu germà en l’accident que es
va quedar completament mut durant molt de temps. L’afonia li va durar
mesos. |
La paraula afonia deriva del grec άφωνία que significa ‘sense
veu’. En l’afonia hi ha la completa impossibilitat de fer vibrar les cordes vocals. Aquest
fenomen no es produïx quasi mai per causes orgàniques o funcionals sinó que sol
produir-se per causes psicològiques.
2)
Trastorn de la fonació per causes
orgàniques o funcionals que es posa de manifest amb una pèrdua parcial de la
capacitat d’emetre sons.
|
Es va passar tota la nit cantant, xillant i fumant i el sendemà
tenia una afonia que quasi no se li sentia la
veu. |
Aquesta és una accepció popular de la paraula
afonia. El terme mèdic per a denominar el fenomen descrit és
disfonia, vocable que, per cert, no apareix en els diccionaris
valencians. Quan hi ha disfonia hi ha una pèrdua de la tonalitat de la veu i aquesta es torna
dèbil, opaca, fosca, però no es perd per complet.
Aquesta accepció
popular de la paraula afonia és àmpliament usada pels valencians.
En la novel·la Sense la terra promesa d’Enric Valor i Vives podem
llegir:
|
El breu diàleg, des
de la porta de la cambra. Roser tenia l’afonia
típica del mal i quasi no els pogué respondre. |
Si diu que “quasi”
no pogué respondre és que sí que pogué respondre, encara que, evidentment, amb
molta dificultat, amb una veu dèbil i poc sonora. Roser tenia el
còlera.
En valencià també es
diu:1) 2)
disfonia
La llengua estàndard sol
emprar: 1) afonia 2)
disfonia
En castellà es diu:
1)
afonía 2)
disfonía
NOTA: Valor i Vives, Enric Sense la terra promesa. (volum I, Editorial Prometeo, València, 1980, pàg. 326
Recomanacions bàsiques
Quan escrivim en lletres els noms dels dies de la setmana o dels mesos de l’any, hem de saber que porten sempre la inicial amb minúscula, llevat que encapçalin una frase. Recordem que desembre s’escriu amb s i no amb c.
Els dies
Sempre que vulguem abreujar els noms dels
dies de la setmana, cosa que sovint hem de fer quan confeccionem taules, calendaris o estadístiques
(a dins d’un text no s’han d’abreujar mai), sapiguem que hem d’agafar la primera
lletra del nom del dia (que és sempre la d), amb
minúscula, seguida de la consonant distintiva del dia. Vegem-ho: dilluns =
ll, dígraf que
reduirem a l;
dimarts =
t;
dimecres =
c;
dijous =
j;
divendres =
v;
dissabte =
s, i
diumenge =
g. En principi,
aquestes lletres distintives haurien d’anar seguides de punt, però hi ha una
forta tendència a no posar-n’hi, amb la qual cosa aquestes grafies passen al
camp dels símbols (que van sense punt). Els símbols recomanats, doncs, són
aquests:
dl dt dc
dj dv ds
dg
Els mesos
Els noms dels mesos de l’any, poques
vegades és necessari abreujar-los; però, si alguna vegada ho hem de fer,
sapiguem que març,
maig i
juny (perquè sols
consten de quatre lletres) no s’abreugen. L’abreviació dels altres acaba
sempre amb
consonant seguida de punt (si la síl·laba on fem l’abreujament té dues
consonants inicials seguides, hem d’escriure-les totes dues). Procedim,
doncs, així:
gen. febr. març abr. maig juny jul. ag. set. oct. nov. des.
Però, si a l’hora d’escriure els mesos disposéssim de molt
poc espai, podríem reduir l’abreviació a dues lletres i sense punt, de
manera que aquesta passaria a la categoria de símbol, així:
gn fb mç
ab mg jn
jl ag st
oc nv ds
Com a
símbol, també es podrien escriure amb la inicial amb majúscula,
així:
G F Mç Ab Mg Jy Jl Ag S O N D
qualcú un missatge, però el mot, amb el sentit de treballador del camp, encara és usual als nostres dies. A alguns llocs del Principat també era usat fins no fa molt amb aqueix sentit, però sembla que ja no s’usa, o s’usa poquíssim, si no és per designar una ‘comunicació enviada per un missatger’ o per un altre mitjà de comunicació.
El verb
llatí esmentat ha produït molts d’altres mots en alguna manera relacionats
amb
enviar: missa, la celebració de l’eucaristia a la qual eren
enviats els fels, i que acabava amb els mots ite, missa est;
missió, ‘obra que s’encarrega a qualcú d’anar a
acomplir-la’, mot del que se n’ha derivat missioner, terme aplicat
especialment
als qui van a explicar una religió a gents que no la coneixen per tal de convèncer-los que
és la millor i aconseguir la seva conversió. I el mot més nou de tots els que han
sortit d’aqueix antic verb llatí, em sembla que és la mortífera arma bèl·lica
anomenada míssil, un coet autodirigit o teledirigit que porta una potent càrrega
explosiva. El mot ens ha vengut a través de l’anglès, però aquesta llengua l’havia
agafat de la llatina.
Eternitzar la comunicació
Ramon Sangles i Moles
Hi ha paraules que se les enduu el vent, que no són més que un espai de temps mort en les nostres vides. Fugim-ne! Podríem dir que en tota paraula hi va inclòs un microxip que, grosso modo, la dirigeix a un compartiment determinat: o bé al de la paraula fugissera i buida o bé al de la paraula eterna i plena. És molt important, doncs, de tenir una sensibilitat ben afinada per a detectar quin serà l’efecte de tota paraula que deixem anar. Serà una paraula vana o serà una paraula eficaç?
Igualment hauríem de procedir en l’execució de tota mena d’obres: hi ha allò que és fet d’una manera interina i matussera i allò que és fet amb projecció duradora. Quan no posem per davant de tot la bellesa, la intel·ligència i el consens, aleshores es desoeixen les paraules assenyades i es manipulen el diàleg i l’entesa. A Suïssa quan, per exemple, s’ha de refer l’enllumenat d’un carrer, hi ha d’haver l’aprovació dels veïns, i tot es fa comptant amb l’acord de la comunitat veïnal. Aprenguem-ne!
Aleshores, aprofundint en el mot eternitzar, direm que les nostres paraules i les nostres obres no tan sols han d’oferir un servei amarat de valors humans, concret, eficaç i comprometedor, sinó que també han de revestir la visió transcendent i, per tant, s’han de projectar vers la perfecció integral de l’home, que és cos i esperit. I parlo de possibilitat, no pas d’una entelèquia. Si, doncs, en les nostres paraules i accions no hi va comprès un plus eternitzador, aleshores tot esdevé caduc i res no fa d’aquesta terra un paradís, com seria d’esperar i desitjar.
Es poden fer obres i discursos esplèndids, es pot dur a terme una gestió perfecta i mil·limètrica; però, si aquestes accions no tenen l’afegitó de voler conduir l’home més enllà de la matèria palpable, representen una despesa inútil o poc aprofitada d’energia, ja que l’acció que no mira a la infinita transcendència, en algun lloc o altre de la terra s’encallarà i s’estavellarà. En el terreny de la finitud, l’home es cansa i desanima; en canvi, movent-se en esguard a l’infinit, és incansable i treu energia de tota flaquesa, fa de les pedres pans.
Per a moure’ns dins aquesta dimensió no fa pas falta que siguem uns éssers superdotats o posseir grans riqueses. Es pot anar endavant i arribar molt amunt partint de zero. Ah!, però, això sí, s’ha de tenir talent i bona disponibilitat.
DEL BES I L’ABSÈNCIA I ALTRES CONTES EN
PAPER
Jesús Bernat era,
fins ara, conegut i reconegut, per tasques i ocupacions relacionades amb el magisteri, per diverses i sentides
publicacions de toponímia i
cartografia, per alguna que altra exposició de fotografia… No massa sabíem de
les seues dèries amb la literatura de ficció, encara que ja havia sobreeixit amb
algun premi en alguna convocatòria del ram. Ara ens alegra amb un recull de
contes intitulat “Del bes i l’absència i altres contes en
paper”
Crida l’atenció en el títol
la suma que se’n fa de la temàtica d’alguns del contes (bes i absència) i
del canal triat per a la vida del conjunt: el paper. En el món actual –i en el
literari més que en cap altre-
ajupit davall d’internet, de les webs, dels blogs, dels books electrònics, etc.
etc, es fa al títol una declaració de principis: l’acte de la lectura n’és el
complement necessari del de la creació i l’autor ofereix el seu goig creat en
les millors i més agradables condicions: “en paper” de tacte suau i dolç, tipus i tamany de lletra ben estudiats,
una bellíssima portada “que ompli de llum i de misteri” i… unes fotos …tots
reivindicats com elements fonamentals de l’acte de llegir.
Gràcies.
I els contes?
Leonardo Sciascia (1921-1989), mestre d’escola a Rocalmuto i un dels més importants escriptors
italians del segle passat, va començar la seua producció literària quan al llarg
del curs “escolastic” havia de fer informes/memòries del seu alumnat i,
no volent redactar un banal text amb el resultat de “tutto va bene”, es va decidir –i
quant li ho agraim- per la narració curta com a fòrmula d’explicació i
enteniment del món que li havia tocat viure.
Així els contes de Sciascia estan, de vegades, tan arrimats a la
realitat –la Sicília de la màfia- més immediata, que fan dubtar al lector que es
trobe davant una ficció com cal, són petites/grans “memòries” escrites amb
navalleta esmolada per la insatisfacció i la ironia. En molts contes de Bernat
apareix un impressió semblant: personatges insatisfets -mestres d’escola,
viatgers, psicòlegs, amants… etc, enfrontats a la crua realitat sempre valenciana que envisca tots els racons de la vida d’uns personatges que volen
sobreviure també mentalment i dignament.
Dels arguments dels contes, a més, s’ha de dir que alguns caminen a cavall entre el més
net classicisme i els seus sentiments més universals reinterpretats a la llum
del segle vint-i-u, amb personatges que senten i patixen, aprenen mentre
ensenyen i viatgen. Mentre miren,
veuen i s’hi fixen (quines tres
accions tan diverses!), ouen el remor de tots els sorolls i de totes les
músiques, fins i tot de les més esmortides paraules. I per adobar-ho els mots,
els jocs de paraules, l’absurd mental sobre el/els significat/significats de les
paraules, i els noms de lloc i els seus “collidors”, sinistres personatges que recerquen el
sant grial per serres i collets.
Per damunt de tot, suau
que no silenciosa, vola una ironia que mai és amarga, que comprén i es
compresa, que de vegades allunya i sempre fa més humana i propera l’ànima de
tots els personatges.
Recordaran els
lectors de certa edat aquella expressió escrita a la “Cartilla Militar”
que “el valor, se le supone”, per allò de que els “quintos” no l’havien
demostrat en cap acció de guerra. Bernat, des d’ara, ja té escrit al mateix
rengló de la “Cartilla Literària” una altra expressió: “demostrado”.
Com?, quan?, on?. El llibre no és fruit de l’edició de cap editorial primerenca
o madureta (Edicions Savinebre, es creació de l’autor), no ha rebut premi, ni
englantina d’or, ni flor natural en cap convocatòria de concurs literari de cap
falla/gaiata/foguera, grup d’amics i coneguts, de Coca-cola, d’Ibèria,
d’ajuntament menut o gran, de cap Diputació!!! (Se l’ha pagada l’autor-editor),
ha buscat paper, ha
maquetat/ordenat/apretat/estirat/triat/fotografiat/posat bolquers/primmirat:
tanmateix la impressió cal dir que és gràficament almassorina (a tot no arriba Bernat). I…
ha distribuit el seu llibre. Evidentment, ho ha demostrat, dit popularment: “si
en vols més, para el cabàs”. Convindria ara que els lectors posaren la seua part
i, en acabar de llegir, ben segur
que a les ninetes dels ulls s’hauran apegat uns mots que… us faran
somiar.
FERRAN GUARDIOLA
Crida d’articles- Revista LSC, Llengua, Societat i Comunicació
http://www.ub.edu/cusc/lsc/lsc_actual.htm
Número 9: “Lingüística
forense” (2011)
Llengua, societat i comunicació és una revista electrònica de periodicitat anual que té l’objectiu de difondre treballs centrats en la interfície entre llengua i societat. La proposta de la revista té la voluntat expressa de transferir el coneixement interdisciplinari entre llengua i societat a la comunitat científica i també a la societat. D’aquesta manera, i atès que l’àmbit en què es mou la revista és interdisciplinari i molt sovint les àrees que s’hi aborden estan incomunicades, el propòsit central de la revista és presentar diferents estats de la qüestió sobre diferents connexions entre la llengua i la societat en un sentit ampli.
El tema previst per
al proper número de la revista és: Lingüística forense. La data
màxima per a la recepció de resums de 150 mots és el 30 de desembre de
2010; un cop acceptats els resums (abans del 20 de gener), la data
màxima per a la recepció d’articles és el 20 de març de 2011.
Podeu enviar els resums i els articles a: cusc@ub.edu
Les instruccions que
heu de seguir per enviar els originals les podeu trobar a la pàgina web de la
revista o bé, seguint aquests enllaços:
........................................
Informació distribuïda
per:
Observatori CUSC- Centre Universitari de Sociolingüística i
Comunicació
Tel. 93 403 70 65
Facultat de Filologia (bústia
191)
Universitat de Barcelona
Gran Via de les Corts Catalanes,
585
08007 Barcelona
www.ub.es/cusc
–
A Catalunya, es vol implantar el monolingüisme.
– Ningú, avui dia, a Catalunya, no vol ser monolingüe. Tothom que parla català està orgullós de conèixer, també, el castellà i altres llengües.