Fa temps el Termcat va decidir que els textos que es van publicant a un blog, que en anglès es diuen posts, en català s'havien de dir apunts. A partir d'aquí molta gent sobretot molts de bloguistes van abandonar els posts i es van apuntar a l'apunt. La decisió del Termcat partia de la idea que post és paraula estrangera innecessària i que apunt és una "alternativa catalana". No ho negaré, però diré que es podrien fer moltes matisacions. No és obvi del tot que post sigui tan innecessari fa part de la carretada d'anglicismes de les noves tecnologies que, si més no, aporten precisió ni és clar que apunt sigui una paraula del tot catalana. És clar que qualsevol persona amb mirada lingüística superficial tot d'una percebrà que apunt sembla molt català en comparació de post, com promedi pot semblar molt català si es compara amb average.
Apunt sembla un calc modern de l'espanyol apunte. Aquesta és una paraula genuïnament espanyola, formada per derivació postverbal a partir del verb apuntar, amb el mecanisme tan típic de l'espanyol del morfema -e (desfile, embrague, empalme), i està documentada en castellà en el segle XVIII (abans només hi ha apuntamiento). Sembla que apunt no és més que una adaptació al català de l'espanyol apunte, introduïda modernament a la nostra llengua. En vaig parlar a l'article dedicat al nefast informe. Ni el diccionari d'Enciclopèdia Catalana ni l'Alcover-Moll no ens informen de la seva antiguitat en català, i Coromines (DECLC) es limita a consignar el mot sense donar-ne la més mínima informació. Encara no figura en el Labèrnia, edició de 1864, on hi ha, en canvi, apuntació i apuntament. De fet, els diccionaris bilingües del segle XIX donen apuntament com a equivalent de l'espanyol apunte. I en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana la forma apunt no apareix fins al 1877. Podem suposar que és un castellanisme de la segona part del segle XIX, tot i que tampoc no es pot assegurar taxativament que sense la supeditació a l'espanyol apunt no hagués pogut sortir per derivació de apuntar. Creiem que és possible però altament improbable. I no dic si s'hauria d'acceptar o no: només vull assenyalar que caldria anar alerta quan es proclama o es nega la catalanitat de les paraules.
O potser no hauria sortit mai, apunt, sense la subordinació a l'espanyol. Perquè encara podríem anar més lluny i establir la hipòtesi que apuntar, en el sentir de prendre nota, és un calc semàntic fet sobre el castellà, cosa que no vol dir que s'hagi de decretar-ne la prohibició. Certament, manca un estudi històric complet dels camps semàntics de apuntar i la seva família de paraules, sobre les quals ara només podem fer observacions provisòries. Apuntar (o puntar, una variant que ara no tindrem en compte, però que és rellevant), en rigor, són dues paraules diferents: una relacionada amb punta i una altra relacionada amb punt, tot i que algunes accepcions ofereixen el dubte de si es relacionen amb punt o amb punta. L'apuntar de punta és el que apareix a les expressions apuntar l'alba (mostrar la punta), apuntar un llapis (fer-hi punta), que ja no es diu, apuntar l'espasa en el pit (aplicar-hi la punta) o apuntar la fletxa tibada a l'arc(d'on ve després apuntar una arma de foc), apuntar amb el dit, etc. L'apuntar de punt (ja sigui el punt de cosir o el punt de l'escriptura) és el que trobam a les expressions apuntar una tela (fer-hi punts, d'on ve l'ofici d'apuntador), apuntar un escrit (posar-hi la puntuació) o apuntar una llista (marcar els elements amb un punt; per exemple, per a indicar a una llista de persones els presents o absents). D'aquest darrer significat deu sortir el de prendre nota en general, però l'evolució podria haver-se fet calcant el procés espanyol corresponent. Aquest canvi semàntic, desconegut per les llengües gal·loromàniques, podria haver-se produït en espanyol en el segle XVII i ser imitat pel català bastant posteriorment. En el Tesoro de la lengua castellana o española de Covarrubias (1611) encara no hi ha aquesta accepció . També deuen ser castellanismes semàntics apuntar-se a una activitat o a un club, i els sentits de 'insinuar' o 'dir' («tal com apunta el comentarista X») i 'dictar', i, evidentment, l'apuntador del teatre.
Afollar?
Una de les vies d'entrada més habituals dels castellanismes és la sexual. Cada generació busca les seves solucions expressives i, en aquest àmbit, els mecanismes de transmissió familiar que solen preservar les paraules queden desdibuixats. Diguem que, en qüestions sexuals, som poc preservatius. Per això, més enllà de l'àmbit d'influència del verb cardar, tan garrotxí, per descriure la còpula s'ha imposat el verb follar, que és un calc del castellà. Ara el DIEC ja li adjudica el sentit de “fer l'acte sexual”. Enrere queden els anys en què els catalans només follàvem en trepitjar el raïm per fer-ne most. D'aquesta embranzida folladora n'han sortit tocats alguns altres mots propers, com ara l'adjectiu foll-folla, els follets o el verb arborícola fullar. Ja no podem pronunciar cap d'aquestes paraules sense un somriure maliciós als llavis. I de totes les damnificades, destaca el verb afollar, que té un sentit destructiu: “fer malbé, espatllar un membre, oprimir”. Afollar un niu d'ocells singifica desnonar-los i fer afollar una truja fer-la avortar. Més o menys, el sentit al qual ha quedat reduït el verb fotre, que era la nostra solució genuïna. Estem ben fotuts.
Els francesos ‘intercomprenen' el català
Vicent Partal
Els diaris francesos expliquen que aquests dies passats s'ha fet un taller a París, concretament a la Maison de l'Europe, on trenta persones nul·les per a aprendre llengües han experimentat el que en diuen la intercomprensió. La cosa aquesta és idea d'una associació, la web de la qual és apic.onlc.fr. És remarcable que la sessió la dirigia Pierre Janin, inspector general de l'acció cultural del Ministeri francès de Cultura. O siga un dels de dalt del tot.
La idea que rau al darrere de la intercomprensió és que no cal parlar una llengua per a entendre el que t'estan dient en aquesta mateixa llengua. Evident. Tots ho hem experimentat un moment o un altre, especialment entre llengües pròximes, llatines en el nostre cas. Però el fet interessant és que segons conten els cronistes la sessió va començar llegint un text en català. Ep! Vull dir que el senyor inspector general de l'acció cultural del Ministeri francès de Cultura va proposar que per què no llegien un text en català. Poca broma.
Podia haver demanat qualsevol altra llengua però el fet és que va demanar un text en català. I en llegir-lo, conten els meravellats cronistes que els senyors i senyores presents al taller es van adonar que ens entenien, talment com si sant Vicent haguera tornat a la terra. A Rue89, de fet, ix una senyoreta que exclama contenta, com un gínjol que: “C'est génial Je comprends le catalan, alors que je suis nulle en langues!”.
Els estalvie la resta de les cròniques. Es veu que van explicar que això depèn de la gramàtica portativa que sembla ser que ara és una cosa gran i que uns i altres van aclarir que en totes les llengües fer i tenir són els verbs més usats. Vinga.
En llegir el que expliquen els diaris, però, m'ha quedat viva una certa perplexitat sobre la nostra irrupció parisenca. Em pregunte com és que a París es posen tan contents quan ens entenen però a Perpinyà no? I a Madrid? S'imaginen trenta espanyols feliços de comprovar com de fàcil és entendre el català? I encara: s'imaginen l'equivalent en l'escalafó ministerial demanant començar pel català? Uff...
El govern de Barcelona proposa a CiU i Esquerra de pactar una declaració institucional en defensa del reglament · Òmnium considera la resolució sobre l'ús del català un atac a la democràcia
Es multipliquen les reaccions contra la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de suspendre cautelarment uns quants articles del reglament d'ús de la llengua catalana de l'Ajuntament de Barcelona i del reglament d'ús de les llengües catalana i occitana de la Diputació de Lleida. La sentència s'apuntala en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'estatut de Catalunya.
La presidenta d'Òmnium, Muriel Casals, va criticar en declaracions a Catalunya Ràdio que el tribunal havia creat un conflicte que no existia: 'i en tot cas', ha afegit, 'si existeix és per la dificultat de viure plenament en català'. Per aquest motiu Casals va retreure que es doni una imatge que no és real i, a més, alerta que la decisió judicial podria obrir la porta a qüestionar la immersió lingüística.
La Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL) considera inacceptable la decisió del TSJC i acusa el PP, com a promotor del recurs, de 'promoure el conflicte lingüístic'. També observa que la instància presentada pel grup municipal del PP l'any passat, adduint la discriminació del castellà, és pura fal·làcia, perquè el reglament es limita a establir que el català sigui la llengua preferent d'ús del personal que hi treballa o que les actuacions internes del consistori, com ara actes o documents, es facin en la llengua pròpia del país.
Per la seva banda, la Plataforma per la Llengua insta les institucions afectades per la sentència a continuar aplicant els regalments d'ús lingüístics 'en la seva totalitat', ignorant així la suspensió cautelar. L'entitat considera greus les suspensions cautelars i assegura que són conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'estatut. En aquest sentit, s'ofereix per assessorar els ajuntaments per tal que desenvolupin reglaments d'usos 'el més aviat possible'.
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras, afirma que 'no reconeix la legitimitat' de la resolució dictada pel TSJC. 'Quan la justícia no fa justícia, tenim dret a discrepar-ne públicament', conclou.
El president de CiU, Artur Mas, va cridar ahir a plantar cara perquè s'intenta desmembrar la identitat catalana a través de la llengua. Segons Mas, la justícia està aprofitant la sentència del Tribunal Constitucional 'per anar desmuntant que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya'.
El president del grup municipal d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) a l'Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, demana que el ple del pròxim divendres serveixi d'escenari per 'ratificar de manera clara' el reglament d'ús del català. Portabella, a més, culpa del conflicte al PP i al seu 'espanyolisme intransigent' amb el que pretén 'guanyar als tribunals el que perd a les urnes'.
La primera interlocutòria (pdf) forma part del procés que va començar el grup municipal del PP, que va portar el reglament al jutge, quan es va aprovar l'any passat, al·legant que discriminava l'espanyol.
Ahir el govern municipal de Barcelona, format per PSC i ICV, va anunciar que proposaria als grups que van aprovar amb ell el reglament, és a dir, CiU i Esquerra, de consensuar per al ple d'aquest divendres una declaració institucional que defensi la validesa de la norma, segons que va informar el consistori. Tots ells van confessar el malestar per la decisió del TSJC i van atacar el PP, que havia exigit al batlle de Barcelona, Jordi Hereu, que acatés la interlocutòria del TSJC i que suspengués el reglament d'ús del català. Però l'ajuntament va dir que recorreria la resolució del TSJC, i que el PP s'equivocava fent servir 'la llengua d'element de confrontació i no de convivència'.
Pel president de la Diputació de Lleida, Jaume Gilabert, la interlocutòria és incomprensible; per tant la Diputació recorrerà la decisió judicial perquè el reglament 'no ocasiona cap dany irreparable als drets lingüístics de ningú'. També exigirà que el tribunal s'adreci a la diputació en català.
Més recursos contra altres institucions
La candidata del PP, Alícia Sánchez-Camacho, ha assegurat que continuaran presentant recursos al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) 'en el cas que es produeixin reglaments que estableixin l'ús preferent del català en les diputacions o els ajuntaments de tot Catalunya'. Així mateix, la presidenta dels populars catalans ha manifestat que 'la defensa del PP del bilingüisme és en tots els àmbits: a l'escola, a l'administració i als hospitals i a tot arreu on creiem que els catalans tenen dret a tenir accés en català i en castellà'.