Article publicat en el número 71 de la revista LLENGUA NACIONAL (2on
trimestre del 2010) (pàgs. 29, 30 i 31)
Els dies de la
setmana
Eugeni S. Reig
Tots sabem que la setmana té set dies però ¿per quins motius en té set precisament? Seria més lògic que en tinguera deu, ja que usem el sistema decimal per a comptar. Els revolucionaris francesos varen fer setmanes de deu dies, però la cosa no va arrelar. També seria molt lògic que la setmana tinguera cinc dies, perquè tenim cinc dits en cada mà i la manera més antiga i més natural de comptar és amb els dits de la mà. A més, seria més pràctic perquè l'any tindria setanta-tres setmanes justes (excepte en els anys de traspàs). Els revolucionaris bolxevics varen implantar la setmana de cinc dies, però també varen fracassar. La setmana de set dies s'endinsa en la nit dels temps. Les cultures més antigues de la humanitat, com els babilonis, ja l'empraven. D'aquelles antigues cultures mesopotàmiques la varen heretar els grecs i els romans i d'ells l'hem heretada nosaltres. El número set és un número màgic en les cultures antigues que són la base de la nostra: els set savis de Grècia, les set meravelles del món antic, els set mars, els set continents, les set edats de l'home, els set pecats capitals, el set sagraments, els set turons de Roma, els set colors de l'arc de sant Martí, etc. La causa és que en aquella època llunyana només era possible veure en el cel set cossos celestes –el sol, la lluna i cinc planetes– que es podien distingir clarament dels estels, molt més petits. Això del número set és una qüestió històrica que tenim molt arrelada.
Els noms que els antics romans donaven als dies de la setmana –quan es
va implantar la setmana de set dies– eren: dies Solis 'dia del sol', dies Lunæ 'dia de la lluna', dies Martis 'dia de mart', dies Mercurii 'dia de mercuri', dies Iovis 'dia de júpiter', dies Veneris 'dia de venus' i dies Saturni 'dia de saturn'. Donaven a
cada dia el nom d'un dels set cossos celestes que són visibles a ull nu, és a
dir, els planetes mart, mercuri, júpiter, venus i saturn (que també eren déus
del panteó romà), a més del sol i de la lluna. Dels antics noms llatins deriven
els noms actuals en totes les llengües romàniques (excepte en portugués), amb
dos canvis molt significatius: dies
Saturni 'dia de saturn' es va canviar per dies Sabbati 'dia del sàbbat' i dies Solis 'dia del sol' per dies Dominicus 'dia del Senyor'. La
Bíblia diu que Déu va fer el món en sis dies i el seté va descansar. Els hebreus
dedicaven –i continuen dedicant– el seté dia, és a dir, el dissabte, al descans.
L'anomenen shabbat (pronunciat
'xàbat') que en hebreu significa 'repòs'. Els romans varen copiar dels hebreus
el costum de fer un dia de descans setmanal i varen decidir que fóra el darrer
de la setmana, el mateix que celebraven els hebreus. Per això es va canviar dies Saturni per dies Sabbati. El canvi de dies Solis per dies Dominicus es va fer més tard, en el
segle iv, quan ja s'havia
consolidat el cristianisme en l'Imperi Romà. Va ser l'emperador Constantí qui va
ordenar que es fera el canvi. Es va decidir que el dia dedicat al Senyor, és a
dir, al Déu dels cristians, fóra precisament el dies Solis perquè la creença cristiana
és que Jesucrist va morir un divendres i va ressuscitar al tercer dia. El dia
del sol va passar a ser el dia del Senyor, els dia de descans per als cristians.
Era el primer dia de la setmana, però posteriorment es va decidir que passara a
ser el darrer i ser així el seté, el que va descansar Déu segons la Bíblia, i
d'eixa manera llevar protagonisme als hebreus. En molts països, la setmana
comença en dilluns i acaba en diumenge, però en alguns, com ara Portugal o el
Brasil, la setmana continua començant per diumenge.
Els noms dels dies de la setmana en la nostra llengua són:
dilluns, dimarts, dimecres, dijous,
divendres, dissabte i diumenge. Com veiem, tots comencen
per di-. Aquest di és la romanalla de l'acusatiu llatí
clàssic diem que en baix llatí va
esdevindre die per caiguda de la m. Estudiem-los per
separat.
Dilluns.
La paraula dilluns deriva del llatí vulgar die(m) Lunis, sintagma nominal originat
a partir del llatí clàssic die(m)
Lunæ, que significa 'el dia de la lluna', amb cavi de la terminació –æ
per –is degut a la influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.
El substantiu dilluns és invariable pel que fa al nombre
gramatical, és a dir, el plural de dilluns és també dilluns. El
plural dillunsos, àmpliament usat en el valencià popular, no s'ha
d'emprar mai en la llengua escrita i hem de procurar evitar el seu ús en la
llengua parlada.
Dimarts.
La paraula dimarts deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Martis que significa 'el dia de
Mart'.
La pronúncia més adequada d'aquest vocable és ‘dimats'. La pronúncia
vulgar ‘dimatx' és millor evitar-la. La pronúncia ‘dimars', àmpliament usada a
Catalunya, ens és aliena als valencians.
El substantiu dimarts és invariable pel que fa al nombre
gramatical, és a dir, el plural de dimarts és també dimarts. El
plural dimartsos (pronunciat ‘dimatsos' o ‘dimatxos') que pot sentir-se
en alguns llocs, no s'ha d'emprar mai en la llengua escrita i hem de procurar
evitar-lo en la llengua parlada.
Dimecres.
La paraula dimecres deriva del llatí vulgar die(m) Mercuris, sintagma nominal
originat a partir del llatí clàssic die(m) Mercurii, que significa 'el dia
de Mercuri', amb cavi de la terminació –ii per –is degut a la
influència de die(m) Martis, die(m) Iovis i die(m) Veneris.
Dijous.
La paraula dijous deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Iovis que significa 'el dia de
Júpiter'.
El substantiu dijous és invariable pel que fa al nombre
gramatical, és a dir, el plural de dijous és també dijous. El
plural dijoussos, molt usat en el valencià popular, no s'ha d'emprar mai
en la llengua escrita i hem de procurar evitar el seu ús en la llengua
parlada.
Divendres.
La paraula divendres deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Veneris que significa 'el dia de
Venus'.
Dissabte.
La paraula dissabte deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Sabbati que significa 'el dia del
sàbbat'.
Diumenge.
La paraula diumenge deriva del sintagma nominal llatí clàssic die(m) Dominicu(m) que significa 'el dia
dominical', 'el dia del Senyor'.
Aquesta paraula cal pronunciar-la ‘diu-men-ge', pronunciant en la
primera síl·laba un diftong decreixent. La pronúncia popular valenciana
‘dumenge' és acceptable en registres no formals. Cal evitar les pronúncies
deturpades ‘domenge' i ‘dominge'.
En els
versets populars alcoians següents trobem tots els dies de la
setmana:
El dilluns,
tots van junts.
El dimarts, a
menjar naps.
El dimecres,
a menjar penques.
El dijous, a
menjar ous.
El divendres,
a menjar alls tendres.
El dissabte,
tot ho capte
i el
diumenge, tot m'ho menge.
Ací tenim una
variant de la Vall d'Albaida:
El dilluns,
lluç.
El dimarts,
naps.
El dimecres,
nyespres.
El dijous,
ous.
El divendres,
faves tendres.
El dissabte,
tot ho paste
i el
diumenge, tot m'ho menge.
Com podem
veure fàcilment, els versets emprats a la Vall d'Albaida són molt semblants al
tradicionals alcoians, però amb un canvi molt significatiu, el de “tot ho capte”
per “tot ho paste”. El verb captar té
el significat d'obtenir, aconseguir. “El dissabte tot ho capte” significa que el
dissabte aconseguisc tot el quemenjar que em cal i, l'endemà diumenge, me'l
menge. La frase “el dissabte tot ho paste” no te el mateix significat. Com,
lamentablement, s'ha perdut l'ús del verb captar i la gent no coneix el seu
significat, s'ha substituït per verb pastar que, encara que no rima tan bé
com l'altre, s'entén què vol dir.
Una variant,
molt pareguda a l'anterior, que ensenyen als xiquets valencians en algunes
escoles i que podem trobar en alguns llibres de text, és la
següent:
El dilluns compre lluç.
El dimarts compre naps.
El dimecres
compre nespres.
El dijous compre ous.
El divendres, faves tendres.
El dissabte tot m'ho gaste.
El diumenge tot m'ho menge.
Ací han
substituït el “tot ho capte” per “tot m'ho gaste” que, segurament, és molt més
apropiat per a la mentalitat de l'actual societat de
consum.
Una variant
del nord de la comarca del Baix Maestrat, ben propet del Matarranya
és:
Dilluns,
faves a munts.
Dimarts,
faves a grapats.
Dimecres,
faves seques.
Dijous, faves
amb caragols.
Divendres,
faves tendres.
Dissabte,
faves en recapte.
Diumenge, el
moc te penge.
Una variant
de Tortosa, molt semblant a l'anterior:
Dilluns,
faves a munts.
Dimarts,
faves a grapats.
Dimecres,
faves seques.
Dijous, faves
amb ous.
Divendres,
faves tendres.
Dissabte,
faves en recapte
i diumenge,
la cassoleta del fetge.
Una variant
d'Elx:
El dilluns a
cosir punts.
El dimarts a
collir naps.
El dimecres a
collir nespres.
El dijous a
comprar ous.
El divendres,
faves tendres
El dissabte
tot m'ho gaste.
El diumenge
tot m'ho menge.
Una variant
de Barcelona:
El dilluns,
pels seus difunts, la vella no fila.
El dimarts,
pels seus pecats, la vella no fila.
El dimecres,
perquè compra nespres, la vella no fila.
El dijous,
perquè compra ous, la vella no fila.
El divendres,
perquè té els dits tendres, la vella no fila.
El dissabte,
perquè capta, la vella no fila.
I el diumenge
filaria sinó que no n'és dia.
Joan Amades,
en el Costumari Català, arreplega una
variant molt semblant a l'anterior:
El dilluns,
per sos difunts, la vella no fila.
El dimarts,
pels seus pecats, la vella no fila.
El dimecres,
pels seus deixebles, la vella no fila.
El dijous,
perquè té els dits nous, la vella no fila.
El divendres,
perquè té els dits tendres, la vella no fila.
El dissabte,
perquè capta, la vella no fila.
I el
diumenge, filaria, si en fos dia.
Una variant
de Mallorca:
El dilluns,
tot són llums
El dimarts, tot són naps.
El dimecres, tot són
nesples.
El dijous, tot són ous.
El divendres, faves tendres.
El
dissabte, tot s'ho gasta.
El diumenge, tot s'ho menja.
A Cullera es
canta una cançó amb la lletra següent:
El
dilluns volem fer festa.
El dimarts p'a descansar.
El dimecres ‘nar al
cine.
El dijous p'a festejar.
El divendres traure els comptes.
El
dissabte p'a cobrar.
I el diumenge, com es festa, no mos deixen
treballar.
I aquesta és
la lletra de la cançó “El dilluns jo no treballe” que canta el grup Al Tall en
el disc “Som de la Pelitrúmpeli”
El dilluns jo
no treballe.
El dimarts a prendre el sol.
El dimecres em prepare per a
descansar dijous.
El divendres trac els comptes.
El dissabte anar a
cobrar.
I el diumenge, com és festa, jo no vaig a
treballar.
En occità, com en la nostra llengua, també comencen tots els noms dels
dies de la setmana per di-: diluns, dimars, dimècres, dijòus, divendres, dissabte i dimenge. Com que en llatí es podia dir
indistintament dies Martis que Martis dies, en algunes llengües, els
noms del dies de la setmana acaben en –di, com ara el francés (exepte el
diumenge, que comença per di-) –lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi, dimanche– i l'italià (expte el dissabte
i el diumenge) –lunedì, martedì, mercoledì, giovedì, venerdì, sabato, domenica–. Però en altres llengües
llatines, com ara el castellà, el romanés, l'aragonés, el cors, el sard o
l'asturià ni comencen ni acaben per di. Això també passa en algunes llengües
artificials de forta arrel llatina com ara l'esperanto i la interlingua. En
anglés, llengua germànica parcialment llatinitzada, acaben en –day, que es pronuncia [di]. Es dóna el
cas que, en aquesta llengua, els noms del dissabte i del diumenge no deriven de
'dia del sàbbat' i de 'dia del Senyor', com passa en totes les llengües
llatines. El nom del dissabte és Saturday 'dia de
Saturn' i el del diumenge Sunday 'dia
del Sol', coincidents amb la denominació romana. El dilluns, Monday 'dia de la
lluna', també coincidix amb la denominació romana i de totes les llengües
romàniques (excepte el portugués), però el nom dels altres quatre dies ja no
correspon als de Mart, Mercuri, Júpiter i Venus, noms de planetes però també
noms de déus del panteó romà, sinó que corresponen a noms de déus germànics.
Així, Tuesday (dimarts)
està dedicat a Tiw, déu nòrdic de la guerra, equivalent a Mart, Wednesday (dimecres) pren el nom del déu
anomenat Odin pels escandinaus i Wotan pels germànics, Thursday (dijous) deriva de Thor, el déu
del tro en la mitologia nòrdica, que equival a Júpiter en la mitologia llatina,
Friday (divendres) està dedicat a
Freia, la deessa de l'amor i la fertilitat en el panteó nòrdic, com ho és Venus
en el panteó romà. Cal aclarir que la paraula anglesa day no deriva de la llatina dies. El fet que els noms dels dies de
la setmana en anglés acaben en [di], com en francés i en italià, és, simplement,
una casualitat.
En portugués, els noms dels dies són: domingo, segunda-feira, terça-feira, quarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado. Això és així des del segle vi, quan el bisbe sant Martí de Braga
–nascut a Pannònia (actualment Hongria)– va decidir eliminar les denominacions
llatines tradicionals que feien referència a déus pagans. Això només ha triomfat
en els països de parla portuguesa en els quals la setmana comença per diumenge,
com en l'antiga Roma.
El gallec té una doble denominació. D'un costat té la denominació equivalent a la portuguesa –segunda-feira, terza-feira, cuarta-feira, quinta-feira, sexta-feira, sábado, domingo– i, d'un altre costat, la que equival a l'espanyola –luns, martes, mércores, xoves, venres, sábado, domingo–. Però en gallec la setmana comença per dilluns, no per diumenge.
Presentació de La Bressola a
València
Dia: divendres, 29 d'octubre del 2010
Lloc:
El Micalet (Societat Coral el Miquelet, carrer de Guillem de Castro, 73, 46008
de València)
Hora: 21 hores
(Aquesta presentació es farà en el marc de la
setmana dels Premis d'Octubre.)
Es farà la conferència-xerrada "La
recuperació del català al nord de la nació: La Bressola", i anirà a càrrec del
president de l'Associació d'Amics de la Bressola, en Ricard Gené, i d'en Cesc
Franquesa, en Joel Manzanares i na Betty Faus, directors de tres de les vuit
escoles catalanes la Bressola de la Catalunya del Nord. A continuació podrà
intervenir el públic assistent a l'acte.
Hi ha la possibilitat de
quedar-se després de l'acte a sopar, a la cafeteria del Micalet, al preu
aproximat entre 10 i 15 euros.
La Bressola és una xarxa d'escoles
catalanes de la Catalunya Nord. Més informació:
http://www.bressola.cat/
http://www.amicsbressola.cat/
Les abreviacions són escurçaments de
paraules amb la finalitat d'estalviar espai en els escrits i de
guanyar temps a l'hora d'escriure, però no se n'ha d'abusar dins el cos del
text. La paraula abreviació
engloba tres menes d'escurçaments:
les abreviatures (àlg., bibl., etc., Ll.);
les sigles (AGFA, CGB, UNESCO) i els acrònims (làser, mòdem, Pimec);
els símbols: Be (beril·li), + (més), & (lligadura de l'et llatí = i), $ (dòlar).
Sobre les ABREVIATURES (consideracions generals)
Duen sempre un punt final (no l'hi posem si després de l'abreviatura hi ha punts suspensius o punt final). De fet, l'única abreviatura permesa a final de frase és etc. Tampoc no posem punt en els ordinals: 1r (1a), 2n (2a), 3r (3a), 4t (4a)...
En comptes de punt poden dur barra i hi ometem les preposicions i els articles; aleshores s'anomenen sintètiques: f/n (a favor nostre), c/e (correu electrònic).
Pel que fa a la lletra inicial, segueixen les
regles de les majúscules-minúscules.
Les abreviatures d'expressions corresponents a altres llengües s'han de compondre, preferiblement, en cursiva. Exs.: n.b. (nota bene), ibid. (ibidem).
En l'abreujament d'un nom de pila compost, escriurem cada inicial seguida
de punt i sense espai, com ara A.M. Badia i Margarit, i deixarem un espai darrere el punt en la representació de noms com
Francesc de B. Moll o George W. Bush.
El signe d'enllaç entre dos noms o cognoms s'ha de mantenir. Exs.: Joan-Carles Martí > J.-C. Martí, Jean-Paul Sartre > J.-P. Sartre.
Per raó de constituir un so únic o molt lligat les dues o tres
primeres lletres, l'abreujament d'una sèrie de noms el farem amb dos
caràcters: Ch. (Charles),
Ll. (Lluc),
Ll. (Lluís),
Tx. (Txomin),
Cl. (Clàudia),
Gl. (Glòria),
Cr. (Cristina),
Gr. (Gregori),
Ph.
(Philippe).
Escriurem sense punt i sense espai: aC (abans de
Crist), dC (després de
Crist). Excepcionalment, aquesta abreviatura (que seria Cr.) no es fa
seguint la norma.
Llevat d'algunes excepcions que indiquem en la pàgina 108, la inicial no
es duplica per a
expressar el plural.
Tenim dues classes d'abreviatures
1)
Per suspensió (dit també
omissió o
truncament), en
què, a partir de cert punt, s'omet la part final del mot. En aquest tipus
d'abreviatura, la paraula es talla, bé després de la lletra inicial si és una vocal o una consonant simple,
com a. (abans),
c. (carrer),
s. (següent),
a.c.s. (al cel
sia), n.c. (nom comú),
s.d. (sense data); bé després de l'última
consonant (incloent-hi dígrafs) que hi ha abans de la primera vocal de cada
síl·laba, com:
ass. com.
(assignatures comunes), class. (classificació), col·l.
(col·lecció o
col·laborador),
corp.
(corporació), doc.
(document), pl. (plaça),
tel. (telèfon),
transf.
(transferència).
Sobre la pluralització de les abreviatures per truncament sembla que el criteri més
estès és el de no posar-hi marca de plural. Tanmateix, en algunes hi ha hagut la
tendència, segurament per voler marcar clarament la pluralització, d'afegir-hi
la lletra s (i nosaltres
ho fem en aquest llibre). Exs.: cols.
(columnes), exs.
(exemples), eds.
(edicions), tels.
(telèfons), vols.
(volums).
2)
Per contracció quan
s'ometen algunes lletres, o totes, de l'interior de la paraula. En
pluralitzar duen marca de plural. Exs.: Sr. /
Srs. (senyor
-ors), dte. /
dtes. (descompte
-es), fra. /
fres. (factura
-es), gna. /
gnes. (germana
-es).
En abreviatures fetes per
contracció el francès no hi posa punt final.
L'italià, a part de fer-les com en català, a vegades també en fa escrivint un punt on comença la contracció; aleshores, no hi posa punt final. Exs.: c.le (centrale), p.zza (piazza), preg.mo (pregiatissimo), reg.ti (regolamenti), sig.ra (signora).
A més de mots, podem abreujar sintagmes;
aleshores parlem d'abreviatures compostes. En aquests casos hem de mantenir totes
les partícules (preposicions i articles), hem de marcar amb un punt tots
els abreujaments i hem de deixar un espai entre mot i mot. Ex.: j. de 1a inst.
(jutjat de primera instància).
Sobre les SIGLES (consideracions generals)
Les sigles són abreviacions formades per les inicials de dues o més paraules (substantius i adjectius) que componen noms diversos, propis o comuns.
Les escriurem sempre en lletres majúscules i en rodona (malgrat que a vegades representin un text que convencionalment s'escriu en cursiva). Entre les seves lletres no hi ha d'anar cap punt ni cap separació. Excepcionalment poden dur alguna lletra en minúscula, com CiU, el DECat, el DdB (el Diari de Barcelona), EUiA (Esquerra Unida i Alternativa), la UdG (la Universitat de Girona).
En la seva composició hi poden intervenir altres caràcters que no siguin lletres (xifres, símbols...): TV3, R+D (recerca i desenvolupament).
Quan una sigla surti per primera vegada en un
text, primer hi anirà el nom desenvolupat (de l'organisme, entitat,
empresa...) i a continuació la sigla, escrita entre parèntesis. Ara
bé, també es pot fer al revés: posar-hi la sigla
primer:
La Universitat Catalana
d'Estiu (l'UCE) va ser fundada l'any 1969.
L'UCE (Universitat Catalana
d'Estiu) va ser fundada l'any 1969.
Generalment, les sigles han de correspondre al nom en català. Per tant,
direm: el PNB (i no el PNV),
els EUA (i no els USA). Les sigles de les cadenes nord-americanes i angleses
també s'han de pronunciar a la catalana. Exemple: l'ABC, la BBC, la CNN.
Per tant, escriurem sols en versió original aquelles sigles l'ús general de les
quals ho demani: els GAL, l'FBI, la NASA...
Les sigles conserven el gènere i el nombre del nom complet que
representen, i quant a l'apostrofació, es té més en compte la pronunciació
que no la grafia, com veurem en les que es pronuncien lletrejant (p. 104) o bé
sil·labejant
(p. 105):
els EUA (els Estats Units
d'Amèrica), la UE (la Unió Europea); etc.
El plural en les sigles
Algunes sigles, per a marcar la pluralització, ho fan reduplicant les inicials (CCOO [Comissions Obreres], JJOO [Jocs Olímpics], PPCC [Països Catalans]), però aquesta manera de fer l'hem de considerar excepcional.
Ara nosaltres, desitjant de posar una
mica d'ordre sobre la pluralització, ens basarem en un estudi de Jaume
Salvanyà (vegeu Llengua Nacional, 68, pp. 10-12) que els nostres gramàtics han qualificat de ben
encertat. Així, doncs, distingirem entre:
a) Sigles que no pluralitzen
Hi ha sigles que s'usen sols en singular,
com les que designen noms propis de marques, empreses, organismes, institucions, entitats,
associacions, lleis, partits polítics, etc. (H&M, TV3, BBVA, FBI, ACB, OTAN, LAU, ESO, UB, PSC);
n'hi ha unes altres que,
sense ser noms propis, tampoc no solen pluralitzar (HTML, PIB, TNT, IRPF, KO,
XXL, etc).
b) Sigles que convé de pluralitzar
Hi ha moltes sigles, sobre les quals la
majoria de llibres d'estil existents no admeten la
pluralització, que aquell aprofundit estudi ens demostra que sí que han de poder dur afegida la lletra
s (amb
minúscula) al final. I han de poder pluralitzar perquè, en el moment en què les
pronunciem com si fossin un nom (tant si és lletrejant-les com si no), tendim a
donar-los forma de plural. Lògicament, si pronunciem els ce-des,
escriurem els
CDs; igualment
farem: dos BMWs (dit dos be-ema-ves)
/ les BTTs (dit be-te-tes) /
els CAPs (dit caps) / els
CNLs (dit ce-ena-eles) /
els CD-ROMs (dit ce-de-roms) /
els DVDs (dit de-ve-des) /
els EROs (dit eros) / les
ETTs (dit e-te-tes) / els
GPSs (dit ge-pe-esses) /
els IVAs (dit ives) / les
ONGs (dit o-ena-ges) / les OPAs (dit opes) / els SMSs (dit essa-ema-esses) / les TACs (dit tacs) / els USBs (dit u-essa-bes), etc. Fer que sols pluralitzi
l'article és poc natural perquè crea una divergència incòmoda amb la llengua
oral, i també és incoherent amb la gramàtica, que indica que l'article ha de
concordar en nombre amb el nom. Això, a part del fet que la sigla es pot fer
servir sense article.
Pronunciació de les sigles
Hi ha sigles que es pronuncien lletra per lletra (UGT) i sigles que es
pronuncien com si
fossin una sola paraula (OTAN). Vigilem de pronunciar amb s sorda la c, per exemple, de BBC, de CNT, de l'IPC...
Pel que fa al seu gènere i al seu nombre, pensem que el parlant les
concep com un tot, i fa de la
primera paraula de l'enunciat el mot significatiu: la UOC (la Universitat Oberta de
Catalunya), el MEC (el Ministeri d'Educació i Ciència), els CAPs (els centres
d'atenció primària)...
Hi ha casos, però, en què el gènere es
pren d'un terme genèric sobreentès, que no és explícit en la denominació. Això
passa sobretot amb termes com empresa,
companyia,
societat,
etc.:
la IBM (la companyia), l'IBM
(l'ordinador)...
Sigles pronunciades lletra per lletra (i apostrofació)
En les sigles lletrejades, el gènere i el
nombre de la paraula primària de l'enunciat determinarà la classe d'article. Si
la primera lletra de la sigla comença per vocal o per una consonant el nom de la
qual té vocal inicial (f, h, l, m, n, r, s, x), apostrofarem els articles el i
la (o la
preposició de, si escau).
L'article femení la no
s'apostrofa quan la vocal inicial sigui una i o una
u àtones
(la unió,
la unitat,
la universitat,
la inspecció,
la internacional...).
Aleshores, procedirem així:
l'ADSL (l'a-de-essa-éla), l'FPC (l'efa-pe-cé [la Fundació Politècnica de
Catalunya]), l'IRPF (l'i-erra-pe-éfa [l'Impost sobre la Renda de les Persones
Físiques]), la UAB (la u-a-bé [la Universitat Autònoma de Barcelona]), la UB (la
u-bé), la UCD (la u-ce-dé [la Unió de Centre Democràtic]), la UGT (la u-ge-té
[la Unió General de Treballadors]), la UIB (la u-i-bé [la Universitat de les
Illes Balears]), la UPC (la u-pe-cé [la Unió de Pagesos de Catalunya]), l'URL
(l'u-erra-éla [el localitzador o identificador
d'usuaris]).
Vegem més exemples de com el gènere del
mot principal de la sigla determina la classe d'article, el o
la, que hi hem
de posar: el BCD (el Banc Català de Desenvolupament), la BBC (la
Companyia Britànica de Radiodifusió), l'FBI (l'Oficina
Federal d'Investigació), l'FMI (el Fons Monetari
Internacional), l'FNC (el Front Nacional de
Catalunya), l'FP (la formació professional), l'HTML (el llenguatge
de marcatge d'hipertext), l'IBM (el
Comerç Internacional de Màquines d'Oficina), la IBM (la Companyia
Internacional de Màquines d'Oficina), la ICC (la Cambra Internacional de Comerç), la ITV (la
inspecció tècnica de vehicles), el KGB (el Comitè de Seguretat de l'Estat),
l'LSD (una droga [dietilamida d'àcid lisèrgic]), l'OIT (l'Organització Internacional del
Treball), l'OJD (l'Oficina de Justificació de la Distribució), l'MDT (el Moviment de Defensa
de la Terra), l'ONG (l'organització no governamental), el PNB (el Partit
Nacionalista Basc), l'RFA (la República Federal Alemanya), l'SCI (el Servei
Civil Internacional), l'SCSI (la interfície d'entrada-sortida de dispositius
perifèrics), l'SLD (el Seminari Laical Diocesà), l'SMI (el sistema
monetari internacional), l'SNCF (la Societat
Nacional de Ferrocarrils Francesos), l'SPD (el Seminari del Poble de Déu), la
TDT (la Televisió Digital Terrestre), la UCC (la Convenció Universal del
Copyright), la UE (la Unió Europea), la UHF (la freqüència ultraalta),
la UIEA (la Unió Internacional d'Estudiants d'Arquitectura), la VHF (la
freqüència molt alta), el VHS (el sistema de vídeo
domèstic).
Sigles pronunciades com una paraula, sil·labejant (i
apostrofació)
En les sigles pronunciades com un mot hi
aplicarem la norma general de l'apostrofació (veg. pp.
112-113): l'AFI (l'Associació Fonètica Internacional), l'API (l'agent de la propietat immobiliària), el CADCI
(el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria),
l'EPIC (el disseny de circuits analògics integrats), la FAO (l'Organització per
a l'Alimentació i l'Agricultura), la FNAC (la Federació Nacional de Compres
per Directius), l'ICE (l'Institut de Ciències de l'Educació), l'ISO (l'Organització
Internacional de Normalització), l'IVA (l'impost sobre el valor afegit), l'OIT
(l'Organització Internacional del Treball), l'OPA (l'oferta pública
d'adquisició), el PSI (el Partit Socialista Internacional), el PSUC
(el Partit Socialista Unificat de Catalunya), el RACC (el Reial Automòbil
Club de Catalunya), la RAC (la Ràdio Associació de Catalunya), la SGAB (la
Societat General d'Aigües de Barcelona), l'SGEN (el
Sindicat General d'Educació Nacional), la UAL (la Unitat d'Assessorament
Lingüístic), l'UCE (la Universitat Catalana d'Estiu [la u és tònica]),
l'UCI (la unitat de cures intensives), la UEFA (la Unió d'Associacions Europees
de Futbol), l'URSS (la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques), l'USC (la Unió
Socialista de Catalunya), la USEP (la Unió Esportiva d'Escoles Primàries),
l'UVI (la Unitat de Vigilància
Intensiva).
En les sigles començades per
i seguida de
vocal hi ha vacil·lació entre
pronunciar la i com si fos una
consonant (tipus el iot) o com si
fos una vocal (tipus l'ió): la IA o
l'IA (la intel·ligència
artificial), la IATA (l'Associació Internacional del Transport
Aeri), la IEA (l'Agència Internacional de l'Energia), el IEC o l'IEC
(l'Institut d'Estudis Catalans), l'IES (l'Institut d'Educació
Secundària), el IEU o l'IEU (l'Institut d'Estudis Urbanístics), el IOR o l'IOR
(l'Institut per a les Obres
de Religió), el IUT o l'IUT (l'Institut Universitari de Tecnologia),
etc.
Notes
Davant essa líquida, d'acord amb les normes generals, no apostrofem
l'article femení la (ni la
preposició de) com, per
exemple, la SGAB. En la pàgina 113 veiem que tampoc no
s'apostrofa la Scala. Si
apostrofem l'staff,
l'scherzo o
l'statu quo és
perquè són noms masculins (veg. p. 112).
No apostrofarem mai la preposició de. Exs.: de HB,
de SCSI (vegeu p. 113).
Les vocals àtones de les sigles que es llegeixen com si fossin una paraula es poden neutralitzar o no. Passa el mateix amb els acrònims. Caldrà valorar en cada cas el grau d'arrelament en la parla comuna. Nosaltres, tanmateix, aconsellem de no neutralitzar d'una manera precipitada. Exemple: Renfe.
Sigles que es pronuncien desenvolupades
Hi ha sigles que no solen dir-se lletra
per lletra ni com una paraula, sinó desplegant-se: ERC (Esquerra Republicana de
Catalunya), CGPJ (Consell General del Poder Judicial), SPL (Secretaria de Política Lingüística), DGLC
(Diccionari general de la llengua catalana).
Sobre els ACRÒNIMS (consideracions generals)
Un acrònim (del grec akroj ‘extrem' i
onoma ‘nom') és un
mot format de fragments, normalment síl·labes inicials de les paraules que formen
la denominació a abreujar (i hi poden intervenir tant substantius com
adjectius i preposicions o conjuncions). El pronunciem sempre com una paraula i
sols n'escrivim amb majúscula la lletra inicial (encara que a
vegades, volent imitar les sigles, hom hi escriu totes les lletres amb
majúscula). Per exemple: Eumo (Escola
Universitària de Mestres d'Osona), Termcat
(Terminologia catalana), Incasol (Institut Català del Sòl), Pimec (Petita i
Mitjana Empresa de Catalunya). A vegades els acrònims es lexicalitzen i
donen lloc a un nom comú (bit,
làser,
ovni, pime,
píxel,
radar,
sida,
mòdem...);
aleshores els escrivim amb minúscula.
Sobre els SÍMBOLS (consideracions generals)
Els símbols (formats de lletres o signes) indiquen magnituds físiques, monedes, elements químics, etc., i són establerts sovint per organismes internacionals.
S'escriuen en lletra rodona, majúscula o minúscula, segons cada cas. Si
provenen d'un nom
propi, la primera lletra anirà amb majúscula (però no quan s'escriu el mot sencer). També
escriurem amb majúscula la primera lletra del símbol dels elements químics: He
(heli), S (sofre) i la lletra del símbol dels punts cardinals: N (nord), S
(sud), E (est), O (oest), NO (nord-oest) SE (sud-est).
No s'apostrofen (ni els articles definits el i
la ni la
preposició de), ni duen
espais entremig, ni punt final ni marques de plural. Es llegeixen
desplegant-los.
Són d'ús freqüent en gràfics i sobreimpressions
en pantalla per a reforçar l'explicació dels textos
informatius. En canvi, no són recomanables ni habituals enmig d'un
text convencional, on solament els farem servir si les formes
desenvolupades no hi caben o si els hem de repetir moltes
vegades.
Les comissions i el
comissari
Antoni Llull Martí
Commissio és en llatí l'acte de confiar o d'encarregar a qualcú la realització d'una feina. Amb aquest significat es troba comissió en català des de temps molt antic, en frases com «dar comissió a qualcú», «prendre comissió», «executar o complir una comissió». Amb el sentit de ‘retribució que cobra un corredor o agent de canvi per realitzar gestions o intervenir en operacions mercantils' és bastant nou, i encara més amb el de ‘quantitat rebuda per qualcú amb poder de decisió sobre un afer o negoci per alterar normes d'adjudicació o concessió a favor d'aquell qui li dóna la comissió'. Comissió és també l'acte de cometre, en un altre dels significats bàsics del verb. Per exemple la comissió d'una infracció / d'una falta / d'un crim, etc.
Comissari, etimològicament, és ‘aquell qui ha rebut una comissió' (amb el
sentit d'haver
estat encarregat d'una feina o gestió). Pot esser aplicada aquesta denominació a càrrecs
públics o privats: comissari de policia / d'una exposició / de la fallida d'una
empresa, etc. Un ús de comissari que no trobam en la nostra llengua és el del francès
commissaire de bord, amb que es designa el sobrecàrrec, l'oficial que en una
nau comercial és el responsable del servei d'aprovisionament de queviures i a més, en el
cas de línies de passatgers, d'atendre algunes
necessitats d'aquests, com informació, custòdia d'objectes, etc., en
castellà sobrecargo. A les línies italianes li diuen commissario, i a les
portugueses, comissário. En anglès, en canvi, es
coneix aquest oficial com a purser, que és com si diguéssim «borser,
l'encarregat de la borsa», i en alemany Zahlmeister, que ve a
esser ‘mestre
dels comptes', nom que també significa
‘administrador'.
La setmana passada Vicenç Villatoro va fer una aturada tècnica a Cerdanyola del Vallès. Fou per presentar la nova temporada del Cafè en Lletres. Villatoro nascut a Terrassa el 1957, escriptor i periodista, va començar treballant al diari de Terrassa, i més tard va dirigir el diari Avui entre els anys 1993 i 1996, o fou director de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió del 2000 al 2004. El 1981 escrigué “Evangeli gris”, que guanyà el premi Sant Jordi, quan només tenia vint-i-quatre anys, això el va ajudar a fer el salt dins del diari Avui. També va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs, renovador dins del panorama literari català atès que van crear els gèneres temàtics dins de la literatura i a partir d'aquí van sorgir escriptors de tipologia especialitzada en erotisme, novel·la negra, ciència-ficció.
Però avui dia Vicenç Villatoro s'ha anat guanyant un lloc dins el món de les lletres catalanes amb novel·les com “La claror del juliol” (1997) , “La ciutat del fum” (2001) o “Tenim un nom” (2010), que ha guanyat el premi Ramon Llull. Villatoro també ha conreat la poesia, en quatre volums, l'assaig, la narrativa breu i la novel·la infantil i juvenil. I entre els anys 1999 i 2002 fou diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió. També ha treballat a Catalunya Ràdio i TV3.
Villatoro ens va delectar durant tres quarts d'hora amb una vetllada literària sobre com entendre i com escriure una novel·la. De bon principi ja va deixar clar que no venia a explicar ni comentar la seva novel·la, sinó que ens parlaria del món de la creació, i així va ser. Ell per escriure agafa de la vida tot el que pot i “ho poso en calaixos”. Ell escriu sobre coses que li vénen al cap i les va arxivant. Llavors, quan fa una novel·la agafa el tema i els principals ingredients i la va amenitzant cuidadosament. Per tant, aquesta novel·la remet al F.C. Barcelona, sí, és un dels seus eixos principals, però no l'únic, hi ha altres temes secundaris tant o més importants que aquest: la relació pare-fill a través del Barça, l'entorn familiar, les vivències, la quotidianitat. Per exemple, la novel·la “Invictus”, de John Carling, com deia Villatoro, no és una novel·la de rugby, sinó que utilitza el rugby com a esquer, com a fil conductor, però la novel·la també va de política, de les relacions personals, de Nelson Mandela, de la unió entre persones. Villatoro volia mostrar a tothom el fanatisme i afició que la gent sentia pel Barça, que es porta a dins de ben petit i que és un sentiment. D'aquí sorgí la idea de fer aquesta novel·la. Li van encarregar que fes un fascicle del Barça per mostrar a l'exterior el que era i ell va pensar, posant fotografies i poc text, la gent no entendrà res, per tant, es decidí a crear aquesta novel·la. Com diu ell, a la vida real vinculem moltes coses al Barça i als fets viscuts, sovint, diem, “Ostres si el padrí o X hagués vist les sis copes del Barça juntes o hagués vist aquest partit”. El “Tenim un nom” també es refereix a tenir un espai per compartir conegut, per exemple un local o a l'individu en si, que quan neix rep un nom.
Villatoro mai nutreix les novel·les amb característiques de la seva vida personal, però sí els seus personatges, no guarneix cada personatge amb trets o vivències seves, sinó que en dóna una petita pinzellada a cadascun o alguns d'ells, les reparteix, perquè ell no escriu sobre ell mateix i quan ets escriptor, això costa de diferenciar, segons ell, hi ha gent que es pensa que algun personatge que hi apareix és l'autor.
És un escriptor
que està ben arrelat a les seves arrels familiars i a tot el que rep de la vida
i que utilitza per a les seves novel·les. Se sent més escriptor i periodista que
polític, però no en defuig. La vetllada fou magnífica, després del cafè, van
venir les lletres, un bon àpat amb un dels grans del nostre periodisme i de la
literatura més contemporània.
Josep
Maria Corretger Olivart
Cerdanyola del
Vallès
18 de setembre del 2010
6)
Fa 5 anys, la matinada del 16 de setembre de 2005, la ICANN va aprovar la creació del .cat, el primer i únic domini d'Internet concedit a una cultura i una llengua, i era la nostra! A la Fundació puntCAT estem molt satisfets amb la bona marxa del domini durant aquests 5 anys i en bona part us ho hem d'agrair a vosaltres. Els/les titulars i usuaris/es de dominis .cat sou els que ens heu empentat a arribar fins ací, registrant més de 44.000 dominis, hores d'ara, i fent créixer el domini a poc a poc però sense aturar-nos. Aquest estiu passat hem crescut quatre vegades més que el mateix període l'any passat i tenim una taxa de renovacions de dominis molt superior a la mitja de la resta de dominis, ja que un 85% de les pàgines registrades les renoveu anualment.
Però la mètrica que a puntCAT ens agrada valorar per indicar-nos la bona salud del domini, és la visibilitat de .cat i aquesta ens augura un futur molt pròsper. Cada dia veiem dominis .cat pel carrer i als mitjans de comunicació, el que ens indica la naturalitat amb la que el domini s'ha instal·lat a les nostres vides. I no només perquè l'utilitzem nosaltres mateixos, sinó per la normalitat amb la que empreses estrangeres fan servir el .cat per adreçar-se'ns. Aquest és el cas de multinacionals com Microsoft, Google o Decathlon, que empren pàgines .cat per comunicar-nos específicament els seus productes i serveis a la nostra comunitat.
Gràcies a .cat som ben visibles al món des d'Internet
Una altra de les grans aportacions que el .cat ens ha facilitat és el progressiu augment de documents en català a la xarxa. Hem pogut constatar que gran part dels particulars que empreu .cat mai havíeu pujat continguts a Internet fins l'aparició del domini. Això verifica la utilitat del .cat, ja que quan registreu un domini ho feu, en la gran majoria dels casos, per allotjar un web amb contingut significatiu en català. Aquest fet ens situa com el domini genèric amb la densitat d'informació més alta, superant de lluny als altres dominis. És a dir, .cat aporta a Internet molts més documents per domini registrat. Ací teniu més informació al respecte. Per totes aquestes dades positives, moltes gràcies a tots els que heu confiat en .cat des del primer dia, esperem seguir comptant amb el vostre suport!
Però també cal reconèixer part de la positiva evolució de .cat a la bona tasca que realitzem des de la Fundació puntCAT, l'organització privada sense ànim de lucre des de la qual gestionem el domini. L'estratègia que hem seguit per aplicar al domini la tecnologia més innovadora, per reduir els preus a mida que ha estat possible i per reinvertir els beneficis d'operació en divulgació i en ajuts a projectes que potenciïn la nostra comunitat virtual, ha portat al nostre domini a ser un referent mundial i un model a seguir per molts altres dominis. puntCAT és reiteradament convidat a compartir la nostra experiència a la primera línia dels diferents fòrums i congressos sobre la governança d'Internet. De fet, el nostre director legal assisteix en aquests moments a l'Internet Governance Forum a Lituània. A més a més, som membres en diferents associacions de dominis, com ICANN, CENTR, LACTLD, ECLID... Aquest últim és un cas especial que ens plena d'orgull. ECLID és l'associació europea de dominis culturals i lingüístics, uns dominis que, seguint les passes de .cat, treballen per aconseguir ben aviat una extensió pròpia per la seva cultura (.bzh pels bretons, .cym pels gal·lesos, .eus pels bascos, .gal pels galecs i .scot pels escocesos). Aquestes comunitats han vist clar que un domini propi ajuda a la teva cultura a sortir de la invisibilitat i a guanyar-se un lloc a la xarxa, a més de que la teva llengua es pot convertir en llengua de comunicació de multinacionals (com passa amb les empreses que empren el català en les seves pàgines .cat). És per això que puntCAT, actualment únic domini d'aquesta espècie amb 5 anys de fructífera experiència, és membre assessor d'ECLID.
Però encara queda molt camí per recórrer pel qual necessitem, com sempre, el vostre suport. Ens comprometem a seguir treballant per fer del .cat un domini encara millor, perquè és el tarannà de la Fundació puntCAT i perquè tots ens ho mereixem. No seríem ací sense la vostra empenta en fer créixer el .cat i en fer-lo el vostre domini de preferència!
El comunicant espera respostes
Ramon Sangles i Moles
L'art de la comunicació no ha pas de desembocar en un pur activisme, en un incansable missionariat, en una imparable retòrica. El bon comunicador prepara el caliu perquè es desprenguin respostes i compromisos del seu discurs, desperta ganes de col·laboració, inspira tranquil·litat i seguretat. És com un venedor que constata que el seu producte és adquirit, ben pagat i consumit. Si no és així, cal que el comunicador faci un examen de consciència del seu procedir i enfoqui millor el discurs.
El bon comunicador té traça a complaure i sacia la multitud perquè fa servir un llenguatge que aquesta entén; és més: sap pensar amb la mentalitat de qui l'escolta i, lògicament, captiva i atrau.
El bon comunicador no és mai concebut com un baladrer, sinó com un engendrador de sociabilitat, com un forjador de caràcters forts.
8)
PREMI INTERNACIONAL DE RECERCA EN FILOLOGIA CATALANA JOAN SOLÀ -
2a edició (2012)
Data límit de lliurament d'originals: 23
d'abril de 2012.
Atorgament del Premi:
Segona quinzena de setembre de 2012 a la Universitat de Lleida.
Objectiu:
Guardonar un treball de recerca original en sintaxi
catalana.
Naturalesa i extensió de la recerca
- El treball
d'investigació, inèdit en la seva integritat, ha de ser redactat en català, amb
un resum en anglès (2000-3000 caràcters) i presentat adequadament perquè es
pugui difondre.
- L'obra no pot haver rebut prèviament per a la seva
elaboració parcial o total un premi de característiques similars al que es
convoca.
- Extensió màxima: 200 pàgines (no superior a 2400 caràcters -amb
espais- per pàgina).
- Se n'han de lliurar sis còpìes enquadernades i una
còpia en format electrònic a les adreces següents, fent constar el nom, les
adreces (postal i electrònica), el telèfon i el NIF de l'autor o
autora:
Departament de Filologia Catalana i Comunicació
Facultat de
Lletres. Universitat de Lleida
Plaça de Victor Siurana, 1 - 25003
LLEIDA
secretaria@filcat.udl.cat
Promotors
-
Ajuntament de Bell-lloc d'Urgell (Pla d'Urgell)
- Departament de Filologia
Catalana i Comunicació (UdL)
Comissió permanent
Actuarà com a
vetlladora-gestora: selecció de la comissió científica, continuïtat del
finançament, gestió de la convocatòria i difusió de l'obra guanyadora.
Es
renovarà per cicles: cada quatre edicions o vuit anys.
Copresidents
-
Director del Departament de Filologia Catalana i Comunicació de la UdL
-
Alcalde de Bell-lloc d'Urgell
Vocals
- Nicolau Dols (UIB)
- Jordi
Ginebra (URV)
- Joan Julià-Muné (UdL, secretari-tresorer)
- José A.
Pascual (RAE)
- Manuel Pérez Saldanya (UValència)
- Gemma Rigau
(UAB)
Comissió científica
Es compondrà de cinc membres i actuarà com a
jurat exclusiu per a cada edició o àrea de recerca. Estarà integrat per
especialistes de centres universitaris dels territoris de llengua catalana i de
fora de l'àmbit lingüístic català.
Aquest jurat qualificador podrà declarar
deserta alguna edició o no adjudicar el premi, però no atorgarà cap ex aequo ni
accèssit.
Dotació
10.000 euros (actualitzable quan la Comissió
Permanent ho cregui oportú).
Publicació
Els treballs premiats seran
publicats per Pagès Editors (Lleida).
Entitats col·laboradores
-
Ajuntament de Bell-lloc d'Urgell
- Diputació de Lleida (Institut d'Estudis
Ilerdencs)
- Departament de Filologia Catalana i Comunicació (UdL)
-
Consell Social de la Universitat de Lleida
- Institut d'Estudis Catalans
(Lleida)
- Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat
de Catalunya
- Obra Social d'Unnim
9)
Un any més,
l'Obra Cultural Balear, convoca els PREMIS 31 DE
DESEMBRE 2010 amb la finalitat de reconèixer, estimular i fer sorgir
tot tipus d'actuacions, comportaments i activitats encaminats a afavorir l'ús
normal de la llengua catalana en tots els àmbits de la vida social i pública, a
promoure la cultura i a desvetllar i estendre la consciència nacional pròpia de
les Illes Balears.
Més informació a:
http://www.ocb.cat/index.php?noticia=1288
10)
–
A Catalunya, no es respecten els drets constitucionals dels
castellanoparlants.
–
Els castellanoparlants no existeixen, constitucionalment parlant (els
catalanoparlants tampoc). El bloc constitucional (Constitució + Estatut) no en
parla. La Llei de política lingüística tampoc no en parla.