InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 375 (dimecres 20/10/2010) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - Manescal,
menescal, merescal i mariscal
2) Víctor Pàmies determina, a través
d'una enquesta feta per Internet, els refranys més populars de la llengua
catalana
3) Albert Pla Nualart - Català a la
terrasseta (26 i 27 de setembre)
7) Seminari: Jurisprudències constitucionals en matèria lingüística:
princpis i criteris
1)
Publicat en EL PUNT dilluns 4 d'octubre
del 2010
Manescal, menescal, merescal i
mariscal
Eugeni
S. Reig
Les paraules manescal, menescal i merescal signifiquen 'el qui té per
ofici curar les malalties dels animals'. Totes aquestes variants formals són
d'origen fràncic, antiga llengua germànica parlada pels
francs. A Alcoi i altres llocs del migjorn valencià s'usa la variant merescal, amb conservació de la r etimològica. En tots els altres
parlars valencians s'utilitza la variant menescal.
Un bon
exemple d'eixa variant el tenim en els versos següents que trobem en l'obra A l'ombra del campanar del poeta
castellonenc Bernat Artola:
Al senyor veterinari
tots li diuen menescal
i és el cas que li sap
mal
puix li pareix
ordinari,
perquè ell és de
capital.
La grafia manescal és l'única que apareix en el Diccionari de l'Institut d'Estudis
Catalans (1a i 2a edicions), en el Gran diccionari de la llengua catalana
de la Fundació Enciclopèdia Catalana i en el Diccionari Valencià, editat conjuntament
per l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, la Generalitat
Valenciana i editorial Bromera. Cal aclarir que tots els parlars catalans que no
neutralitzen les aa i les ee àtones pronuncien aquest vocable amb
una e ben clara. La grafia manescal és més fidel al seu origen
etimològic, però no reflectix en absolut la pronúncia real del mot. L'Institut
d'Estudis Catalans hauria de plantejar-se molt seriosament modificar la grafia
d'aquesta paraula. El Diccionari
ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua arreplega menescal com a
forma principal i manescal com a
secundària. Supose que el Diccionari
Normatiu del Valencià de l'AVL actuarà de la mateixa
manera.
Pel que fa a l'etimologia del
vocable en qüestió, en el Gran diccionari
de la llengua catalana de l'Enciclopèdia trobem: «1197; alteració de l'ant. marescal, del germ.
fràncic *marhskalk 'cavallerís major', comp. de marh 'cavall' i
skalk 'servidor'; mot germà de l'oc. ant. marescal 'cap militar;
veterinari' i el fr. maréchal 'mariscal'». En efecte, en la cort de
Carlemany (darreries del segle viii, primeries del ix), en la qual es parlava fràncic, el
marhskalk era el
cavallerís major, càrrec molt important. La paraula, després, prengué el
significat de 'el qui cura les malalties dels cavalls' i, més avant,
passà a significar 'el qui cura les malalties dels animals'. Ja en plena edat
mitjana la paraula s'usà per a denominar alts càrrecs militars. Del francés maréchal va passar, en el segle xv, al castellà i al català amb la forma
mariscal.
2)
Víctor Pàmies determina, a través d'una enquesta
feta per Internet, els refranys més populars de la llengua
catalana
Víctor Pàmies, lingüista especialitzat en paremiologia, va
fer una crida al març des del seu blog, Raons que rimen, per intentar determinar
quins són els refranys que tenen més vitalitat actualment en català. Sis mesos
després ha enllestit el seu estudi i ens ofereix els
resultats.
«Tenim dades en paper sobre refranys i frases
fetes, però no hi ha estudis que demostrin la vitalitat actual del refranyer
català». Víctor Pàmies, lingüista barceloní que viu a Vallromanes (Vallès
Oriental) des del 1999, ha volgut
determinar quin és l'ús actual dels refranys catalans i per això al març
d'aquest any va iniciar la recollida de dades a través d'una senzilla enquesta
plantejada des del seu blog personal, Raons que rimen (http://vpamies.blogspot.com).
Demanava que les persones interessades en participar en l'estudi li enviessin al
seu correu electrònic particular (per no condicionar la tria d'altres
participants) els 10 primers refranys catalans que li vinguessin al cap i que
especifiquessin les seves arrels i influències dialectals (on havien viscut
majoritàriament).
Amb aquestes
dades, per Sant Joan, ja havia recollit més de 1.200 enquestes d'arreu dels
territoris dels Països Catalans. I ara, entre l'1 i el 10 d'octubre ha ofert, en
ordre invers, el rànquing de classificació dels refranys triats pels
enquestats.
Així, amb un
percentatge superior al 33% (una de cada tres persones), ha sortit en primera
posició el refrany “Qui no vulgui pols,
que no vagi a l'era”, seguit de dos refranys també prou coneguts: “Al maig cada dia un raig” (segon, amb un
26% de vots) i “No diguis blat fins que
no el tinguis al sac i ben lligat” (tercer, amb un 25% de vots, un de cada
quatre).
Altres refranys
d'aquest rànquing són, empatats en quart lloc, “Març, marçot, mata a la vella a la vora del
foc” i “A la taula i al llit al
primer crit”, amb 295 vots, un 24,5%.
Pàmies ha intentat
treballar amb una mostra equilibrada de tots els territoris de parla catalana,
cosa que li permetrà oferir també uns resultats diferenciats per les principals
zones dialectals. Així, no sorprèn que els refranys més votats al Principat
difereixin dels triats al País Valencià o a les Illes, per
exemple.
“Qui no vulgui pols que no vagi a l'era”
surt tan ben classificat perquè és un refrany amb tradició a tot el territori,
que ha sortit molt ben valorat en totes les zones dialectals. Però al País
Valencià s'han enlairat a les primeres posicions refranys com “Cel a borreguets, aigua a canterets”,
“No deixes les sendes velles per les
novelles” o “Li diu el mort al
degollat: qui t'ha fet eixe forat?”. I a les Illes destaquen com a refranys
més propis en el rànquing “S'ase va dir
orellut a n'es porc”, “Qui barata es
cap es grata” o “Qui dia passa, any
empeny”.
Altres dades
destacables d'aquest estudi és que s'han pogut classificar 2.341 refranys
diferents, entre els més de 12.000 enviats, i que només 18 refranys han rebut
més de 100 vots. Gairebé 1.500 refranys els ha dit una única
persona.
Víctor Pàmies, un
cop publicada la llista dels 10 refranys del Top ten de refranys populars
seguirà oferint altres dades d'interès, sobre percentatges d'ús, sobre
procedència dels refranys triats o sobre les diverses temàtiques apuntades pels
refranys rebuts. Com deia en la presentació dels resultats de l'estudi, “tot just és la punta de l'iceberg de tota
l'anàlisi posterior que caldrà fer amb aquestes dades tan
valuoses”.
Aquest paremiòleg,
com a ell li agrada que el
presentin, porta estudiant la paremiologia, la ciència que estudia els refranys,
des de fa més de 15 anys. Això li ha permès bastir una base de dades pròpia amb
més de 350.000 peces lèxiques, basada tant en fonts escrites com orals i amb
informacions ben concretes i diverses. Així mateix disposa d'una biblioteca
personal amb més de 500 exemplars sobre la temàtica dels
refranys.
És el mantenidor
del portal sobre paremiologia catalana Refranys.com i manté a Internet una dotzena de
blogs especialitzats (un refranyer català-castellà, un refranyer temàtic, un
vocabulari de paremiologia, una biblioteca paremiològica, un diccionari de
citacions, l'explicació de l'etimologia de les dites, etc.).
Pàmies aposta per
oferir tots aquests materials a través d'Internet: “Els refranys neixen a l'oralitat, en una
societat gairebé analfabeta. Posteriorment tot aquest coneixement passa als
llibres, en diccionaris o refranyers ben diversos. I ara som davant el repte de
fer-los passar a la pantalla, a la xarxa Internet, des d'on la seva consulta i
actualització és més senzilla i eficaç i on el concepte de la tasca
col·laborativa pren forma i una dimensió inesperada”.
Català a la
terrasseta
(26 i 27 de
setembre)
Albert Pla Nualart / Filòleg
Article publicat en el diari AVUI,
pàgina 31, diumenge 26 de setembre del
2010
Per no ‘agobiar-se'
La reincorporació a la feina és com un
pes que ens cau al damunt. La lleugera roba d'estiu es va fent gruixuda i el dia
es va escurçant fins que el canvi d'horari ens amputa les vesprades. I tot
plegat fa que ens agobiem. Però agobiarse és un verb castellà que
ve de giba, en català gep o gepa. Treballa, doncs, amb la
metàfora del cos encorbat per una càrrega. I el seu triomf en català amenaça
d'enviar a les golfes dels trastos inútils tot de verbs que fins ara ens havien
estalviat aquest agòbio. Mirarem de recuperar-los. Ens pot agobiar
un excés de roba o un excés d'atencions, i llavors diem que ens
engavanya, que ve de gavany, un gruixut capot amb mànigues. Ens
pot agobiar un bar sorollós o algú que no calla. Per a aquest sentit
tenim atabalar, i és que el tabal o timbal acaba fent
perdre la paciència a un sant. Ens pot agobiar un mal rotllo a la feina.
I llavors estem angoixats, que comporta idea d'opressió per falta
d'espai. Angoixa ve d'angustus, que vol dir estret. Però quan
l'angoixa ens ensorra quedem aclaparats, colgats per un munt de pedres,
que d'aquí deriva clapa. Mentre que l'angoixat va tirant,
l'aclaparat és incapaç de fer res de bo. Ja veieu, doncs, que
agobiar, a més de ser castellà, funciona com un comodí que ens empobreix
la llengua i els sentiments. Espero que tenint un paraula més exacta per definir
el que us passa pugueu combatre millor l'engavany, l'atabalamenta, l'angoixa i
l'aclaparament.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 19, dilluns 21
de setembre del
2010
“Com puc negar-m'hi!”
Sento que diu algú quan un amic molt
íntim li demana un favor. Sembla, però, que com no és, o no era, tan
dúctil com como. Per exemple, el sentit condicional que té a “Com no
vinguis, et mato!” no és normatiu, tot i estar força arrelat. Normativament hem
de dir “Si no véns, et mato”. I és un castellanisme clar dir “Com has trigat
tant?” en lloc de “Com és que has trigat tant?”. Semblantment, “Com vols que
m'hi negui!” és més genuí que “Com puc negar-m'hi!”. Ara bé: “Com m'hi puc
negar?” és correctíssim si ens preguntem de quina manera ens podem negar a fer
una cosa. Sobre la base d'aquesta pregunta, formulada retòricament, el castellà
ha arribat al sentit d'obligació moral. I ens ha empès a fer el mateix. Quan la
interferència és tan subtil, costa molt posar-hi una trinxera. Dit d'una altra
manera: quan la gran majoria de parlants ja no perceben res estrany en una
forma, potser és millor per a la salut social de la llengua deixar de
condemnar-la. El “com no!” volent dir “esclar!” s'ha de combatre i corregir,
perquè a molts catalans encara ens fa mal a l'orella, i el mateix diria de “Com
has trigat tant?”. Els altres exemples, en canvi, se situen en la zona grisa en
què la interferència es confon amb l'evolució, per més que sigui una evolució
condicionada. I és per això que a molts ens sembla tan difícil, per no dir
impossible, que puguem evitar un gradual acostament al castellà sense modificar
l'actual marc sociolingüístic.
4)
Publicat a
Només el 42% dels estrangers entenen el català i
l'11% el parlen bé
La majoria conserven a casa la llengua pròpia, i
on parlen més català és als centres d'estudis
El 90% se senten ben acollits, segons un
estudi
Sònia Pau
Es pot viure a Catalunya sense parlar el català i
pràcticament també sense entendre'l. És la impressió que es té si s'analitzen
les conclusions de l'estudi La percepció de la realitat social i política de
Catalunya dels ciutadans d'origen estranger, elaborat per la Fundació ACSAR,
en què el 55,3% dels enquestats declaren que no parlen el català i gairebé el
20% admeten que ni tan sols l'entenen. L'enquesta, presentada ahir en les
Jornades sobre polítiques locals de diversitat i ciutadania, es va fer a
partir de 800 entrevistes a persones nascudes a l'estranger que van arribar a
Catalunya entre el 1999 i el 2007.
L'estudi fa un retrat
general del col·lectiu i destaca, per exemple, que són persones joves, amb un
grau de formació entre baix i mitjà, majoritàriament creients (89,3%) i sobretot
preocupats per l'atur, la crisi i l'habitatge. Pel que fa al sentiment de
pertinença, amb el que se senten més identificats és, primerament, amb el
municipi on resideixen (76%); després amb l'Estat espanyol (56%); i, en tercer
lloc, amb Catalunya. De totes maneres, malgrat la llunyania, el territori amb
què més se senten vinculats és el del seu país d'origen (87,4%).
Paral·lelament al que se sol
interpretar com una certa enyorança, nou de cada deu se senten bastant o molt
acollits per la societat catalana i estan bastant o molt satisfets del tracte
que reben per part dels autòctons.
Pel que fa a la relació amb
els autòctons, els americans i europeus asseguren que, habitualment, al seu
voltant, hi tenen tant compatriotes com catalans d'origen. En canvi, els
africans i asiàtics, majoritàriament, només es relacionen amb persones del seu
país.
Àrab, romanès i
berber
L'estudi demostra que el castellà
és la llengua dominant en tots els àmbits de la seva vida diària. Una explicació
és que 4 de cada 10 dels entrevistats és originari de l'Amèrica del Sud,
sobretot de l'Equador, Bolívia, Colòmbia, el Perú i l'Argentina. A casa, quan
són amb la família, la majoria conserven la llengua del país d'origen i, si bé
el 54% parlen en castellà, en el rànquing hi surten l'àrab (17%), el romanès
(8,7%), el berber (5%), el xinès (3,8%), el panjabi (3,4%) i l'urdú
(2,9%).
La conclusió és que el català és
minoritari a tot arreu, excepte en els centres d'estudi. Té una presència
gairebé residual entre els immigrats quan treballen (només l'11,6% declaren que
la llengua habitual en l'àmbit de la feina és la catalana), però encara menys
quan es relacionen amb els amics (6,6%) i sobretot a casa (3,7%). On el català
té més presència en el col·lectiu immigrat és en els centres d'estudis, on el
percentatge de freqüència d'ús puja al 47%.
L'estudi de la Fundació ACSAR
constata dades conegudes, ja que fa dos anys l'informe Les condicions de vida
de la població immigrada, de la Fundació Jaume Bofill i l'Institut d'Estudis
Regionals i Metropolitans de Barcelona ja va arribar a conclusions semblants: el
19,8% d'enquestats no entenia el català, i el 54,7% l'entenia però no el
parlava.
Set de cada deu immigrants no tenen previst
tornar-se'n
La majoria dels immigrants que s'han instal·lat a Catalunya (1,2
milions de persones a data 1 de gener del 2010) han vingut per quedar-s'hi. Set
de cada deu enquestats de l'estudi La percepció de la realitat social i
política de Catalunya dels ciutadans d'origen estranger expliquen que, per
ara, no tenen cap intenció de tornar al país d'origen, i un 12% expressen
clarament el desig de tornar-se'n'hi. També és prou significatiu que, segons les
dades, més de vuit de cada deu tenen clar que, vista l'experiència, repetirien
el projecte migratori. Per orígens, els argentins (85,5%) i els peruans (81%)
són els que es decanten més per quedar-se a Catalunya i, els romanesos (52%) i
xinesos (57%), els que menys.
La decisió de quedar-se està relacionada amb com els va
l'estada: el 72% de peruans i el 55% d'argentins valoren bé o molt bé com els
han anat les coses personalment durant l'últim any.
En general, al 40% dels enquestats, la nova vida a Catalunya els
satisfà, però n'hi ha un 10% que asseguren que els va “molt malament” i un 23%,
que els va “malament”. La principal preocupació personal és la crisi econòmica
(55%), seguida de l'atur (53%), l'habitatge (33%) i l'obtenció o renovació dels
permisos de residència o de treball
(20,6%).