II Jornada sobre el valencià. Pedagogia (llengua i
literatura), ús social i normativa
Organitzada per l'associació Taula de Filologia Valenciana
Saló Daurat del Cercle Alzireny (la Gallera)
Carrer de les Escoles Pies (enfront de la Casa de la Cultura, al costat de la Plaça Major)
Alzira
Dia 23 d'octubre del 2010, dissabte
1. 9,30-10: recepció dels assistents. Inscripció al dinar
2. 10: Inauguració de l'acte i lliurament dels premis. Intervindran: un representant de Taula, l'alcaldessa i el regidor de cultura de l'ajuntament d'Alzira, i un representat de les entitats que subvencionen els premis de Joaquim Garcia Girona (l'Acadèmia valenciana de la Llengua) i Jordi Valor (la Caixa Popular).
3. 11: Exposicions. Grup primer. President: Josep À. Mas (Universitat Politècnica de València)
a. Gómez, Diego (Escola Valenciana): L'oficina dels drets lingüístics de l'Escola Valenciana
b. González, Carla (Universitat Autònoma de Barcelona): Internet: una oportunitat per a les llengües minoritzades. El valencià en els mitjans de comunicació en línia
c. Llorca, Germà (Universitat de València): La comunicació digital d'àmbit comarcal en valencià
4. 12 Exposicions. Grup segon. President: Manuel Sifre (Universitat Jaume I)
a. Acadèmia Valenciana de la Llengua: presentació del llibre de Josep Saborit Millorem la pronúncia. A càrrec d'Àngel Calpe.
b. Leonardo Giménez, J. (tècnic lingüístic de l'ajuntament d'Alzira): Verinosa normativa. Els estàndards autònoms i Albert Pla Nualart
c. Moreno Giménez, Vicent (doctor en comunicació audiovisual): Una manera nova de crear consciència valenciana
d. Pla Nualart, Albert (corrector del periòdic Avui): L'estàndard únic sense unitat política o el carro davant dels bous
5. 13. Exposicions. Grup tercer. President: Artur Ahuir (Acadèmia Valenciana de la Llengua)
a. Casado, Enric-Miquel (mestre): D'un "ensayo" a un "Assaig fet en regla". ¿Corregir a Josep Bernat i Baldoví?
b. Gonçal López-Pampló (Universitat de València): La poesia de Carles Salvador en l'ensenyament mitjà
c. Martínez Vargas, Jesús (IES Andreu Sempere. Alcoi; Universitat d'Alacant) i Rosa Ana Valls Campillo (CP Miguel Hernández, Alcoi): Experiència de disseny i aplicació d'una unitat temàtica TILC sobre músiques del món en secundària
6. 2: dinar
7. 4,30 Assemblea dels membres de Taula de Filologia Valenciana
8. 5. Exposicions. Grup quart. President: Honorat Resurrección Ros (professor d'institut jubilat)
a. 6. Alonso, Mary (Universidad Abierta Interamericana, Buenos Aires): Entidades valencianas y catalanas en Buenos Aires.
b. Cerdà, Immanculada (tècnic lingüístic de la Diputació de València): Aprendre llengua amb les TIC: Web 2.0 i aprenentatge compartit.
c. Saragossà, Abelard (Universitat de València): Mas (2008): Aportacions sociològiques, lingüístiques i polítiques
9. 6. Exposicions. Grup cinqué. President: Ximo López (Universitat de València)
a. Martí, Alícia (professora d'institut i de l'Escola de Magisteri de València): La terminologia lingüística en l'ensenyament mitjà
b. Ordaz, Alexandre (professor d'institut): Els pronoms febles en l'ensenyament mitjà
c. Rubio Reverter, Antoni (llicenciat en periodisme i en filologia catalana; opinador en L'informatiu): Les preposicions per i per a. Com definir una paraula.
d. Santacreu Berenguer, Pura (IES Rei En Jaume, Alzira): Estudiar llengua amb literatura
Trenta anys entre llibres. Joan Miquel Touron va nàixer a Perpinyà el 1959, però és de Vinçà, al Conflent. Fa 30 anys que viu del llibre català. Primer amb un camió i venent llibres als mercats; després com a gerent de la Llibreria Catalana de Perpinyà. Recentment, l'amenaça de dificultats econòmiques ha generat una campanya de suport a través del Facebook, titulada “Salvem la Llibreria Catalana” i promoguda pels autors nord-catalans Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís.
Sí, té els mateixos problemes que les llibreries Documenta i Ona a Barcelona, o Les Voltes a Girona. A Perpinyà, ens passa com a moltes llibreries independents: la pujada del lloguer del local. Pels propietaris, tenir de llogaters una llibreria no porta gaire diners. Preferirien tenir-hi una franquícia d'una marca de roba, de sabates, o un banc. En el nostre cas sem en un judici amb el propietari perquè ens vol multiplicar per tres el preu del lloguer.
El fet de ser “la” Llibreria Catalana de Perpinyà agreuja el problema?
És un problema de moltes llibreries. Però això s'afegeix a una crisi terrible del llibre en català. No és casualitat que ara tanqui la distribuïdora l'Arc de Berà, i que les llibreries que tenen problemes avui siguin precisament les llibreries històriques del llibre en català, Ona, Documenta, Les Voltes, i la de Perpinyà.
No hi ha ajudes institucionals?
Des de Catalunya Nord, fins ara no. Des del sud abans hi havia el suport genèric al llibre, és a dir, que la Generalitat comprava exemplars a les editorials. Amb el tripartit això es va canviar i es van ajudar directament les editorials, i això ha sigut en detriment del llibre en català.
El problema no és pas que la gent no compra llibres en català a Perpinyà?
No; hem pas pujat però tampoc hem pas baixat en vendes. És senzillament que el funcionament de la llibreria no permet tenir un lloguer més alt.
Com ha evolucionat el nombre de lectors aquests 30 anys de Llibreria Catalana?
És complicat; per una banda, perdem regularment catalans “naturals” els que tenien el català com a llengua familiar. Aquest gruix de població no és substituït pels que aprenen el català de manera voluntària perquè volen recuperar la seva identitat. Però aquests últims llegeixen més que els anteriors...
Quedem igual?
La diferència és que ara hi ha una percepció del català molt diferent. Hi ha 30 anys, tot el que era català era percebut com una cultura de baix nivell. Ara, en canvi, tothom té assumit que allò que se faci en català i en francès se pot posar al mateix nivell. El prestigi del català ha pujat molt. Abans només el moviment associatiu català feia coses en català, aquí. Ara totes les agrupacions professionals, advocats, metges, bancs, aprenen el català per relacionar-se amb el sud.
Els signes de catalanitat pels carrers de Perpinyà són més presents avui?
És clar; jo vaig nàixer en un poble del Conflent i en aquell moment no hi havia menester de retolar en català els carrers, ni de portar banderes catalanes als partits de la USAP perquè tothom parlava català. Ara hi ha molts signes exteriors de catalanitat per compensar la pèrdua de la llengua. La identitat catalana és forta, aquí. Però el problema és amb la llengua; no arribem a recuperar el nombre de parlants que teníem fa 50 anys.
Qui és el client de la Llibreria Catalana?
En un 99 per cent, és un català del nord, en fase o d'aculturació o de recuperació de la cultura catalana. Entra aquí per recuperar unes arrels que ha perdut, o que ha pas mai tingut, busca llibres per aprendre el català, i tot el que no ens han ensenyat a l'escola: història, assaig... I coses populars com ara llibres de cuina.
Com veu el futur?
El futur del català a Catalunya Nord és directament lligat al que passarà al sud de la frontera. Si el català és fort allà, aquí seguirà. Si afluixa al sud, tenim poques possibilitats d'aguantar.
Moltíssims espanyols militants són víctimes de dues curioses fantasies de caràcter lingüístic. Una d'aquestes consisteix a creure's que el fet de parlar castellà els eximeix automàticament d'haver de conèixer cap altra llengua per moure's pel món. En aquest cas, la voluminosa xifra de castellanoparlants del planeta actua com un autèntic reforç de la fatídica il·lusió. Ens trobem davant d'un exemple claríssim de confusió entre els conceptes de quantitat i qualitat, entre com són i què fan les coses.
L'altra fantasia cau a prop de l'àmbit de l'experiència religiosa. Es dóna el cas que molts d'aquests mateixos individus també es consideren tocats per una mena de do que hipotèticament els permetria parlar qualsevol idioma que els resulti familiar a l'oïda, com ara l'italià o el portuguès, sense haver-lo estudiat mai. En aquest cas, el que solen fer en cas de necessitat és disfressar el castellà de toda la vida de pizza quatro formaggi o de bacalhau á brás, alhora que s'eleva el to de veu i es gesticula anormalment a fi d'assegurar l'èxit de la comunicació. Excepcionalment, ni el do ni els trucs que l'acompanyen solen funcionar, amb el català o el gallec. Cosa de voluntat o, tal vegada, de vísceres, patriòtiques, és clar. Com sigui, per a ells, aquelles llengües classificades com a regionales han estat des de sempre un misteri impenetrable. Així, doncs, seran capaços de pronunciar Shakespeare amb un accent impecable del nord d'Anglaterra, però, prou que ho sabem, es mostraran del tot impotents alhora de fer-ho amb la doble l d'un Ripoll qualsevol.
Ens trobem al davant d'unes tares que hem d'agrair a dècades d'aïllament i d'ignorància, de nacionalisme de teja, mantilla i tricornio. L'aïllament lingüístic –sobretot el de les classes populars– permetia la conservació del règim en condicions òptimes, un passaport a l'eternitat, la seva momificació en termes sociològics.
Venim, doncs, d'un món on les pel·lícules havien de passar pel sedàs de la tisora i el doblatge, on tots els anglesos eren pirates, i els francesos una colla d'efeminats que només sabien fabricar Renaults, d'un món de masclots de tota mena que es vantaven d'haver triomfat en la vida sense saber llegir ni escriure. Traces d'aquest ambient insà encara es poden apreciar avui, malgrat els anys que han passat, dissimulades entre les alegries del benestar econòmic i les llibertats formals de la democràcia. El nostre entorn n'està ple, de poliglotes d'aquesta mena. Com ara el conseller valencià Alejandro Font de Mora, entestat –no cal dir que per raons obscures– que els nens aprenguin l'assignatura d'educació per a la ciutadania en anglès, també a estendre l'ús del xinés mandarí a les aules del sud de l'Ebre o a promoure la llengua del país tot i que fent-la desaparèixer, una mena d'innovador programa de normalització que funciona a l'inrevés. El conseller, d'ofici forense i batejat pel col·lectiu d'ensenyants valencians com a Fountain of the Blackberry, també ha manifestat darrerament els seus dubtes de si a les escoles de les comarques castellanoparlants s'havia d'aprendre obligatòriament el valencià. Un dubte, per cert, que els seus antecessors ideològics dels anys vuitanta, com Manuel Broseta o Amparo Cabanes, estenien també a la ciutat de València.
Així, doncs, els poliglotes miraclers no només no han desaparegut sota la pressió de les acadèmies d'idiomes, les ofertes de les agències de turisme i les classes de conversació amb nadius a 10 euros l'hora, sinó que, fins i tot, en alguns casos, han aconseguit perfeccionar amb virtuosisme les seves habilitats idiomàtiques i ser capaços, en alguns casos, no tan sols de traduir les llengües que no parlen, sinó també els universos que les acompanyen. Un d'aquests casos de poliglotisme el tenim en Alfonso Rus, alcalde de Xàtiva, president de la Diputació de València i no sé quantes coses més del PP. Rus, amb un paregut de gelar-se la sang en les venes al Joe Pesci d'Un dels nostres, confecciona i comercialitza vestits sota la marca Stefano Rusini. Segurament Rus, que ha manifestat en reiterades ocasions el seu odi visceral contra el valencià ben parlat –digueu-li normatiu– i aquells que el defensen, també parla l'italià amb deseiximent sense haver passat per cap centre, ben bé com si s'haguera criat en el Vico de San Severino a dues passes del Duomo de Nàpols.
Finalment, resulta que la seva proclamada estimació per les llengües és, clar i ras, un discurs façana per a ocultar la seva pròpia petrificació ideològica sòlidament arrelada sobre els llots de la ignorància i la por a la diferència. No hi perdeu el temps, doncs, convencent-los sobre la bellesa d'un món de llengües ni menys encara sobre el vostre dret a existir en català. Poliglotes estranys com són, us miraran de reüll, s'emprenyaran, us acabaran acusant de provincians o de nacionalistes autoritaris. Deixeu-ho córrer.
Lele significa cerdo, aunque hasta ahora nadie lo sabía fuera de las remotas aldeas en las faldas del Himalaya donde viven las últimas 800 personas que hablan koro, un idioma recién descubierto.
Un grupo de lingüistas financiados por National Geographic se ha topado con el koro por casualidad. Su objetivo era estudiar otros dos idiomas en extinción que hablan las gentes de Arunachal Pradesh, un estado del noreste de India al que es difícil acceder por lo escarpado del terreno, y también porque China se disputa con India este territorio desde hace décadas.
Cuando los lingüistas comenzaron a escuchar el koro en 2008 pensaron que se trataba de un dialecto del aka, otra lengua de la zona, pero nada encajaba.
"El koro no podría sonar más diferente del aka, son tan distintos como el inglés y el japonés", explica David Harrison, profesor del Swarthmore College (EEUU) y uno de los directores de un proyecto para grabar y documentar las lenguas amenazadas del planeta.
Con el koro ya son 6.910 los idiomas que se hablan en la Tierra. La mitad de ellos está en extinción, por falta de escritura, conflictos étnicos o presiones políticas. Cada dos semanas, un lenguaje desaparece con la muerte de su último hablante.
Los koroparlantes son un grupo de unas 800 personas que viven en varias aldeas en las que cultivan el arroz y la cebada y cuidan a sus piaras de lele. No hay escritura, y sus hablantes no eran conscientes de usar una lengua diferente hasta que Harrison y su compañero Gregory Anderson llegaron allí hace dos años.
El equipo logró un permiso especial del Gobierno indio para adentrarse en la zona y se coló en las casas de bambú de sus habitantes para grabar sus palabras desconocidas.
Los expertos señalan que los vocablos, los sonidos y la gramática del koro son muy diferentes del aka, aunque ambas lenguas tienen un 9% en común. Por ejemplo, lo que los aka llaman "vo" es un "lele" para los koro, es decir, un cerdo.
Anderson y Harrison, que dirigen una ONG llamada Instituto de las Lenguas Amenazadas, señalan que el aka era la lengua de los antiguos comerciantes de esclavos en esta zona fronteriza entre India, China y Tíbet. Es posible que el koro sea la lengua de aquellos antiguos esclavos, aunque aún no es posible asegurarlo.
"Estábamos descubriendo algo que se estaba acabando; si hubiéramos tardado diez años más en venir, no habríamos encontrado ni de lejos el número de hablantes que hemos hallado", explicó ayer Anderson a AP. Apenas hay jóvenes entre los 800 koroparlantes, cuyo idioma no se escribe ni se estudia en la escuela, al contrario que el hindi o el inglés. Anderson pondrá ahora las bases del koro negro sobre blanco en un estudio que publicará la revista Indian Linguistics.