Curiosa i interessant paraula, aquesta, amb dues variants tan diferents. No cal dir que la forma original és ballmanetes, és a dir, com un ball que es fa amb les mans. El diminutiu manetes ens suggereix que el mot té l'origen en el llenguatge infantil (el llenguatge de comunicació amb els infants) i degué començar significant el picar de les mans acompanyant una cançó. No sé quina vitalitat té actualment la paraula fora de Mallorca: l'Alcover-Moll la dóna com a usual en algunes àrees del Principat i la documenta en Narcís Oller. A Mallorca va sofrir una metàtesi (canvi d'ordre de les síl·labes o sons) i va convertir-se en mamballetes. I amb aquesta forma “capgirada” té diversos significats: el dit picar de mans acompanyant una cançó, el fet de pegar un cop amb una mà contra l'altra per a cridar algú, o el picar de mans prolongat que expressa satisfacció o aprovació després d'una actuació d'algú, el que avui en llengua més neutra es diu aplaudiment. Sense oblidar un altre significat de naturalesa menys pacífica que els precedents: rebre una mamballeta és una cosa que ningú no desitja i que no desitjam a ningú.
Encara que mamballeta sigui deformació de l'altra paraula indicada, no hi ha d'haver cap inconvenient per a usar aquesta forma quan es desitgi. Seria exagerat recomanar la paraula original, quan el canvi està consolidat i pocs usuaris de mamballeta saben l'origen del mot. Al capdavall, a moltes altres paraules de la llengua els passa una cosa semblant. Cadernera és el resultat d'una metàtesi aplicada a cardenera (que menja cards) i grufar surt de canviar l'ordre sil·làbic a la paraula furgar, i ningú no rebutja avui aquestes paraules. Només discreparíem de la grafia que usa l'Alcover-Moll (manballetes), atès que en paraules d'aquesta mena cal donar preferència a les regles ortogràfiques bàsiques sobre l'etimologia.
Aplaudir i aplaudiment eren paraules pràcticament desconegudes en el parlar popular i tradicional de Mallorca. Allò que es deia era fer mamballetes i el mateix nom mamballetes respectivament. Sota la influència de l'espanyol entraren aplaudir i aplauso, tan castellanisme un com l'altre, mirat del punt de vista indicat, si bé la segona paraula, per la seva vocal final, espanta molt més que la primera. Considerant el conjunt de la llengua, la primera documentació coneguda de aplaudir és del 1695 (diccionari Lacavalleria), mentre en espanyol es documenta en el segle XV. D'altra banda, l'espanyol aplauso també es troba en el XV, mentre que aplaudiment és una creació culta del segle XIX. Abans es deia aplauso, i interessa la dada que en català es documenta abans el nom aplauso que el verb aplaudir. Com s'expliquen tots aquests fets?
En espanyol igual que en italià aplaudir i aplauso han evolucionat de manera independent a partir dels llatins applaudere i applausus. En francès applaudir es troba en el XIV i el derivat applaudissement, en el XV, i no hi ha continuació del llatí applausus. En anglès el verb applaud (segle XV) deu procedir del francès, i ja és més enigmàtic l'origen del nom applause (també documentat en el XV i teòricament del llatí applausus), atès que els llatinismes de l'anglès hi han arribat normalment per via del francès. Cal tenir en compte que en el mateix espanyol igual que en llatí aplaudir i aplauso inicialment significaven aprovació, satisfacció, no necessàriament expressades amb el picar de mans: podien ser expressades d'altres maneres o no expressades.
Joan Melià
En acostar-se les eleccions sempre hi ha remoguda lingüística, amb el fi de crear adhesions dels qui volen creure que els problemes del món s'arreglaran fent desaparèixer el català. Una remoguda que provoquen, indefectiblement, els qui volen amagar ombres personals o les contradiccions dels seus programes. Ara, amb un entorn econòmic, social i mediàtic més favorable que mai als demagogs, sembla que la munició que hi gastaran supera la d'altres ocasions.
En aquesta línia encaixa la voluntat dels representants d'una associació de pares de conflictivitzar les relacions en una escola de Calvià. Un conflicte covat i promogut en un municipi regit per un que, precisament, té l'objectiu de governar les Illes o, pel cap baix, de marcar les línies d'actuació del proper govern.
A les Balears disposam d'un model lingüístic escolar que evita la separació dels infants per raó de llengua. Un model, fins ara compartit per totes les forces polítiques representatives, que es proposa que els infants acabin l'escolarització capacitats per a expressar-se en català i en castellà. Un objectiu que, vista l'experiència de tots aquests anys i el desequilibri dels factors que -en la nostra societat- afavoreixen l'aprenentatge d'una o altra llengua, demana que a l'escola hi hagi una elevada presència de la llengua catalana en tots els usos. Si molts dels nostres joves són capaços d'expressar-se -amb més o menys fluïdesa- en català i castellà és, en gran part, gràcies a aquest model escolar.
En lloc del model excloent i segregador a què aspiren els qui s'hi oposen, l'actual és un model integrador i additiu, del qual en surten beneficiats sobretot els infants de famílies monolingües castellanoparlants; els que menys oportunitat tenen d'entrar en contacte regularment amb les dues llengües. Amb un model separador, els principals perjudicats serien aquests infants, incapacitats per a passar d'una llengua a l'altra en les situacions en què podria interessar-los fer-ho. Si el coneixement de llengües és un dels valors de la societat actual, afavorir actituds i capacitats monolingües és una estafa. No oblidem que les menors proporcions de poliglotisme individual es donen entre els membres de les comunitats lingüístiques més extenses, tant per la poca necessitat de practicar l'ús d'altres llengües com per l'actitud a què sol menar-los la seva visió del món.
A la llarga, però, tota la societat en sortiria perjudicada perquè produiria, més que ara, monolingües funcionals en castellà i, per tant, ciutadans incapacitats per a respectar la llibertat dels altres d'usar el català.
Dificultar que una part dels infants escolaritzats en surtin plenament capacitats en les dues llengües; oposar-se que el coneixement de les dues llengües sigui requisit per a l'accés a determinats llocs de feina; i, consegüentment, impossibilitar el dret d'usar una de les dues llengües oficials, el català: una curiosa manera d'avançar cap a la "llibertat lingüística". En el fons, tracten de consolidar les condicions perquè desapareguin els factors que donen identitat a les Illes Balears.
La corrupció té moltes manifestacions. Si hi ha gent dedicada a la política que, en el tema de la llengua, és capaç de mentir i manipular la realitat més evident, no poden inspirar gaire confiança en qüestions més poc transparents i, per qui ho veu o no ho vol veure, deu ser impossible donar-los suport sense fer-se'n còmplices.
És temerari confiar que, sense posar-hi de la nostra part, a la llarga la raó i el seny s'imposaran. Prou exemples hi ha en la història que ho demostren. Fora del domini de la raó hi ha el desordre i la insolidaritat, els millors aliats dels canalles.
Pler?
El Masnou és ple de cases adossades, com tantes poblacions costaneres que han acollit munions de barcelonins en les últimes dècades. Això propicia que els masnovins de soca-rel provin de reforçar la seva identitat amb alguns detalls lingüístics. Passegeu-vos-hi amb un senyal de trànsit que prohibeixi anar a més de 90 per hora i feu pronunciar aquesta xifra a tothom. Els masnovins de soca-rel diran nouranta, amb una neutra que transformarà el 9 en nau. Els 9vinguts, en canvi, pronunciaran nu la primera síl·laba de noranta. Demaneu-li al masnoví de soca-rel que us digui “aquí hi ha moltes noies boniques” a la seva manera i us deixarà anar un genuí “aquí hi ha pler de noies”. Convideu-lo a escriure-ho en un paper. Hi escriurà ple. No pas pler, sinó ple. La pronúncia d'aquesta variant del plaer (pler: molt; a pler: de gust) ha degenerat en una etimologia popular que l'acosta al ple. Fins i tot s'han arribat a encunyar expressions noves com “ple de riure”, com volent dir “riure molt” o “un tip de riure”- El lingüista Lluís de Yzaguirre, masnoví nouvingut, va divulgar aquesta confusió al butlletí Gent del Masnou i els masnovins de soca-rel no els va agradar pler.
Diego Gómez va qualificar la Festa pel Valencià d'«un punt de partida que, per damunt de les ideologies, hauria de servir per a generar un consens ampli en matèria lingüística perquè cal ser conscient que el valencià necessita un impuls real des de tots els àmbits socials». Els alumnes dels centres educatius que van participar en la Trobada van depositar en l'escultura «El llibre de les claus» el material que havien elaborat. Manuel Boix, autor de l'obra, va reconéixer que no havia tingut vacances a l'estiu per finalitzar l'escultura, «però ha pagat la pena perquè veig un riu de xiquets que dóna sentit al monument».
Respon a les declaracions del president del PP balear de voler derogar aspectes de la llei de normalització
El president del govern balear, Francesc Antich, ha dit que el PP s'hauria d'aclarir en matèria lingüística, arran de les declaracions del president popular a les Illes, José Ramón Bauzà, que si guanya les eleccions de 2011 derogarà la llei de normalització lingüística. Posteriorment va matisar que no derogaria la llei, sinó el decret de mínims d'almenys el 50% de classes en català a les escoles.
Antich s'ha mostrat preocupat per la posició del PP al voltant de la llengua i ha destacat que ell no pot estar 'mai d'acord amb la idea de devaluar la llengua, perquè totes les forces polítiques van fer un esforç molt gran per lluitar per la unitat de la llengua perquè a les Balears no fos objecte d'embolics ni de problemes'.
El president ha dit que li sembla una molt mala idea que al PP, unilateralment, 'creïn problemes en un espai on els ciutadans no en tenen'. A més, ha afegit que cal tenir en compte que fa sols tres anys es va aprovar un nou estatut amb un gran acord de les forces polítiques, 'que parla molt clarament de quina és la llengua de les Illes'.
'Parlem de temes d'estat, pactats, i per això qualsevol qüestió que els afecti reclama un gran acord', ha manifestat Antich, que ha afirmat que com a president del govern mai no es negarà a parlar de qualsevol qüestió amb el cap de l'oposició.
En començar l'acte, Joaquim Espinós va felicitar la Delegació d'Alacant de l'IEC pel fet que amb la iniciativa de les Tertúlies Valorianes s'avança a tots els actes commemoratius de “Bienni Valor” organitzats per diverses institucions acadèmiques d'arreu dels Països Catalans.
Espinós va centrar la tertúlia en les dues grans vessants del llegat literari d'Enric Valor: la rondallística i la creació literària original, remarcant sobretot, que a partir del Cicle de Cassana, Enric Valor trenca amb l'aversió a les pròpies imatges i fa que els valencians disposem d'un mirall literari on reconeixer-nos com a poble.
Segons Joaquim Espinós, “Enric Valor inaugura la pròpia història com a motiu literari en la literatura catalana al País Valencià”.
A l'acte van assistir diversos escriptors, com ara Joaquim G. Caturla, Carles i Lliris Picó i alguns dels principals estudiosos de l'obra valoriana com Toni Teruel o el professor de la Universitat d'Alacant, Vicent Brotons, que guiarà la segona tertúlia, que tindrà lloc hui dimecres 10 de novembre a les 20.00 a la Biblioteca Enric Valor-IEC de la Seu Universitària.
La reciprocitat es va completant amb l'únic obstacle que suposa la negativa del govern valencià
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras, i el conseller de la Presidència del Govern d'Aragó, Javier Velasco, han signat avui el conveni de reciprocitat televisiva entre ambdós governs. Amb el conveni, que tindrà una vigència de quatre anys, la Franja de Ponent rebrà regularment i continuada les emissions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i de la Corporació Aragonesa de Ràdio i Televisió.
Una comissió mixta de seguiment, integrada per representants de tots dos governs, vetllarà pel compliment de l'acord. Aquesta comissió podrà acordar l'ampliació del conveni quant a cobertura i estendre'l a les ràdios de totes dues corporacions.
El govern valencià, un obstacle a la reciprocitat
Ara alguns dels canals de TVC ja arriben a Catalunya Nord, a les Illes i a Andorra. En canvi, al País Valencià, on durant anys es rebia TVC, a través dels repetidors d'ACPV, cada cop hi ha menys municipis que els puguin veure pels impediments de la Generalitat Valenciana, que ha fet tancar els repetidors i que es nega a arribar a cap acord de reciprocitat amb la Generalitat de Catalunya.